Des d'allí la mare de l'ermita mira els fills que té als seus peus, car és així com està el poble del Soleràs, als peus, a recer de l'ermita . En aquesta serra que ara li és fonament hi havia, antigament, una bassa per emmagatzemar aigua per a les necessitats del poble. En les rodalies d'aquest lloc, més concretament a la punta dels Esplans, també s'esdevingué, el 1936, un trist succés: la crema de les imatges de l'església parroquial, irreparable pèrdua perquè aquestes obres, a més de la vàlua artística, guardaven el sentiment i les pregàries de generacions de fills del lloc. D'aquella terrible destrucció, de com devia ser de grandiosa la foguera, ens en pot convèncer el fet que conta que una dotzena d'anys més tard encara hi quedaven restes de cendres i alguna resta mal cremada
No hi ha dubte que aquelles cendres,
o el fet en si mateix van crear una mena de lligam afectiu entre la gent del
poble i el lloc, no debades amb la destrucció pel foc de part del temple
i de les imatges molta gent va sentir un xic la pròpia destrucció.
És a dir, i en tenim constància el 22 d'octubre de 1939, s'hi
va pujar en processó penitencial, amb assistència quasi massiva,
fins i tot amb acompanyament d'autoritats de pobles veïns. Eren temps d'exaltació
en molts aspectes, i el religiós n'era un de fonamental. Un dels actes
fou pujar en processó fins al lloc on s'havia fet pira per cremar les
imatges i convertir-les en cendra. Aquella situació s'aprofità
per fer benedicció d'una imatge de Maria. El predicador, aleshores mossén
Parramon Doll (que fou conseller de l'institut d'Estudis llerdencs) féu
una plàtica apològica del marianisme que va penetrar profundament
en el cor de tots els assistents .
El dia 4 d´agost de 1954 arribà el gran moment: posar la primera pedra! Era la festa dita popularment de Sant Domènec, un dia que en aquella època era quasi festiu i que la gent feia coques i anava a beneir-les a missa. L'acte fou senzill i emotiu. A l'interior de la pedra s'hi posà, com és preceptiu en aquests casos, una inscripció que diu "Soleràs, 4 d´agost de 1954 " Ecònom Rvd. Josep Farré i Badia, alcalde Macià Pelegrí i Flix. També s'hi depositaren monedes d'ús corrent en aquells moments, encara que la joventut algunes no les coneix. Eren monedes d'1, de 2'50 i de 5 pessetes. I també de 5, de 10 i de 50 cèntims. També s'hi posà una medalla de l´Assumpció de Ntra. Sra. Titular i Patrona de la Parròquia, i a l'anvers la silueta del papa Pius XII.
Segons consta per mossén Josep Farré, de diners no n'hi havia gaires, però la gent del poble es bolcà en l'obra i les seves aportacions foren diverses. Hi havia qui feia un donatiu, altres en canvi , hi aportaven el seu treball. També va haver-hi qui anà a veure mossén per dir-li: "però aquí li donc aquests diners perquè llogui algú per compte meu per a treballar-hi, ja que d'na manera o altra també vull col·laborar ". Els donatius en afectiu van anar arribant ja que tothom va aportar alguna quantitat, a més dels jornals a jova. Aquests donatius -diu mossén Josep - els reflectia al full parroquial que editava, hi anotava les inicials del donant i la quantitat. Amb l'esforç i la il·lusió de tothom la construcció de l'ermita avançava. S'aprofitaren les pedres que hi havia a la bassa i la gent del país que tenia alguna experiència va aconseguir que la il·lusió posada a les parets es fés cada dia més alta. És clar que també hi va haver moments de dificultats, però aquí es va notar la mà de mossén Josep Farré, home incansable, el qual era estímul per a tot el poble, que va trobar la solució a qualsevol dels petits problemes que sorgien. La seva vigorositat, el seu coratge, la seva confiança, s'encomanaren a tothom. L'ermita va arribar un dia en que va ser acabada.
En la construcció s'empraren 540 jornals, dels quals 315 foren per col·laboració altruista de la gent del poble. Foren 110 les famílies que hi van fer l'aportació del seu treball personal i 53 les que van fer donatiu en metàl·lic. Com que a pesar de tot no es va arribar a cobrir totes les despeses, s'hagué de fer un prèstec de 25.000 pessetes .
Per a la inaguració s'havien realitzat i repartit
programes per tots els pobles de la rodalia, i fins a Lleida, convidant tothom
a acudir -hi. El 24 d'octubre de 1954 s'inagurava solemnement l'ermita. D'aquell
llunyà dia encara avui s'en guarden grans records per part d'aquells
que ho van viure. Unes tres mil persones van acudir-hi . Era una gentada mai
vista al Soleràs, i menys en aquells temps en què, el mitjà
de transport era el carro o com a molt el camió. Per exemple en camió
varen venir els de Castelldans. Va presidir el solemne acte el bisbe d'aleshores,
el Dr. D. Aurelio del Pino Gómez. La solemne processó va sortir
de la parròquia i en travessia pel poble pujà la imatge de la
Mare de Déu fins al setial, fins al seu tron fet d´esforç
i que era ubicat a l'ermita del Soleràs.
Si el 24 d´octubre de 1954, amb motiu de l´Any Sant
Marià, al poble s'inagurava l'ermita dedicada a l'Immaculat Cor de Maria
1987-1988 convocat pel papa Joan Pau II com a preparació dels dos mil
anys del naixement de Jesús, mossén Àngel Escales fa que
el Soleràs torni a viure la il·lusió d'una construcció
mariana i aquesta serà una rèplica de la gruta de Lourdes, un
lloc visitat per molts devots de la Mare de Déu i que ara en fer-ne la
reproducció s'acostarà a les Garrigues .
Són molts els qui hi pujen a treballar gratuïtament,
moltes les hores i els jornals esmerçats. Les il·lusions es fan
realitat el 6 d'agost del 1988 en que s'inagura la petita i bella gruta de la
Mare de Déu de Lourdes. La imatge fou construïda per la prestigiosa
casa Reixach-Campanya, de Barcelona. L'acte va ser presidit pel vicari general
del bisbat de Lleida, mossèn Josep Llanes.
Un cop més el poble es posa en acció. Treball, donatius ..., es fan de nou presents. L'obra es pot dur a terme ja que quan hi ha il·lusió per una cosa res pot deturar-la . Diumenge dia 2 de maig de 1993, de nou el pla de l'ermita es va veure ple de gent que acudia a la solemne benedicció i inaguració de la trilogia mariana del Soleràs, assistida pel bisbe de Lleida, Dr. . Ramón Malla i Call que es veia culminada en aquest monument a la Mare de Déu de Montserrat .
Dues persones han canalitzat la voluntat d'aquest poble i han fet d´aquest lloc dels Esplans ( o plans ), un lloc en que el poble se sent identificat, són mossèn Josep Farré i Badia i l'actual mossèn Àngel Escales. Un lloc d'espiritualitat. Un lloc de pau. Un lloc on l'esperit de l'autòcton o del visitant és capaç de mirar amb il·lusió.