 La
llebre i la
tortuga
|
-
Diuen
que un matí d'hivern, però que no feia gaire fred. La llebre
estava estirada sota una figuera, mirant el cel.
-
De lluny
va sentir les passes lentíssimes de la tortuga.
-
-
Ara faré una broma a aquesta camacurta.
-
-
Quan la
tortuga era a prop seu va dir-li ràpidament:
-
-
Tortuga, vols fer una cursa amb mi?
-
-
Sí, estimada llebre. Avui em sento les cametes fortes. Fins a on
vols arribar?
-
-
-
Veus aquella olivera on hi ha un ocell?
-
-
Sí, ja la veig! - contestà la tortuga.
-
Van comptar
fins a tres i la tortuga va començar a moure's lentíssimament,
fent esforços per tal de bellugar la seva closca. La llebre, en
canvi, va quedar-se sota la figuera xiuxiuejant:"No
cal que m'esforci, sóc més ràpida que ella". I
es va quedar ben adormida.
-
Mentrestant
la tortuga anava caminant. Tenia les cametes vermelles de tant que s'esforçava,
i pel front li queien gotes de suor.
-
De cop
la llebre va aixecar les orellasses en sentir el piu-piu d'un ocell. Va
veure que la tortuga estava a punt d'arribar a l'olivera. Va fer un bot
i es va posar a córrer rapidíssima per tal d'atrapar la tortuga.
-
Però
en arribar a l'olivera la tortuga ja l'esperava tota suada. La llebre que
era rapidíssima havia perdut, havia perdut!
-
-
Amiga llebre, què faries si portessis la casa al damunt com jo?
- va dir la tortuga encara esbufegant.
-
La llebre
va abaixar les orelles i amb les dentotes es mossegava la llengua per no
plorar.
-
És
per això que diuen allò de "No t'adormis sota la figuera".
-
Adaptació
de la faula de La Flontaine
|
|