LA BIBLIOTECA, EL COR DE L'ESCOLA

Aquest és el títol del llibre de Jaume Centelles, que va guanyar el premi Rosa Sensat de Pedagogia 2004.
Conec en Jaume des de fa molts anys, des d'aquells temps on formava part del grup de treball " Coca Bamba", que es dedicava, sobretot, a l'estudi del conte popular. Durant aquest llarg període de temps he seguit la seva trajectòria i no m'ha sorprès que escrigués aquest llibre tan estimulant i tan útil.
Parla del paper de la biblioteca i de la lectura des de perspectives diferents, perspectives, no cal dir-ho, complementàries. Cada capítol és una part del teixit que té sentit per ell mateix, però que s'enriqueix molt més quan es posa en contacte amb les altres.
Ens relata la seva experiència de responsable d'una biblioteca que ha sabut convertir en el cor d'una escola. Ens parla, per exemple, de la màgia de l'oral, del paper de la poesia, de com aprofitar les festes populars que viu l'escola per potenciar l'hàbit lector, ens dóna pautes per triar bons llibres, ens fa cinc i deu cèntims de les relacions entre literatura i joc, ens recorda l'existència de gent com Rodari, ens comenta les relacions entre lectura i escriptura, ens parla del paper de les famílies en la formació lectora i de la relació família-escola a través de la biblioteca.
En Jaume afirma que "un projecte esdevé realitat quan al darrere hi ha un fonament teòric que ho sustenta i unes persones que hi creuen". Diu una gran veritat. En aquest cas hi ha un projecte i hi ha, a més, les persones. Hi ha, deixeu-m'ho singularitzar, la seva persona, una persona que, amb aquest llibre, ens convida a compartir la seva passió, una passió que no s'ha consumit en la rapidesa dels temps actuals que tot ho fa cendres, sinó que és una passió lenta, que deixa brasa, que escampa l'escalfor d'aquelles llars de foc on s'aplegaven les persones per escoltar els relats que donaven sentit a la seva existència. Com diu Steiner "uno no transige con sus pasiones". En Jaume, aquest llibre i la seva trajectòria en són una prova irrefutable.

Jaume Cela

VA DE MESTRES

La lectura de Va de mestres. Carta als mestres que comencen m'ha fet recordar aquell vell axioma d'Emerson segons el qual "els bons llibres substitueixen la millor de les universitats", bo i sabent que l'activitat acadèmica sovint resulta profitosa i fecunda. Però una cosa és la teoria i una altra de més complicada és la pràctica diària. En aquest sentit, el vademestres -així tot seguit és com col·loquialment definim aquest epistolari-, esdevé indispensable perquè planteja situacions habituals a les escoles, ens fa reflexionar sobre la complexitat de les relacions humanes i apunta -sempre des del positivisme- els camins, els bons camins, que permeten treure l'entrellat de les divergències més freqüents.
Jaume Cela i Juli Palou disseccionen amb la delicadesa del seu ablanidor bisturí els moments dolços d'aquesta feina d'educar -el contacte amb l'infant que té nom i cognoms, les rialles, l'esforç recompensat- així com els quadres mes exasperants -els mestres cremats, la deserció d'algunes famílies, la manca de solidaritat dels companys- i ho fan amb la subtilesa que els caracteritza, implicant-se en les distàncies curtes, en el dia a dia, mostrant-nos el vial pel qual ha de discórrer el veritable acte educatiu que no és altre, com bé assenyalen, que el d'ensenyar a viatjar sense límits ni objectius que restringeixin el camí.
Com a lector habitual dels escrits d'aquests autors he disfrutat molt amb les constants referències -seguint la línia iniciada amb el llibre "Amb veu de mestre"- als grans autors de la literatura universal, al món del cinema, als pedagogs, als pensadors, als filòsofs, etc.; m'he vist obligat a rellegir Virgili, he descobert Alexandre Jollien, he recordat "Sostiene Pereira" i he tornat a veure "Ça commence aujourd'hui".
Va de mestres no és només una "carta als mestres que comencen". Va de mestres és un llibre que hauria de llegir tothom qui tingués a veure amb la infància, ja sigui mestre experimentat, monitor de menjador, conserge o pare. És un llibre que parla de la vida, amb valentia, ras i curt, i tant Juli Palou com Jaume Cela ben bé podrien signar la resposta de Noam Chomsky quan li van preguntar "perdoni, vostè és un professor de lingüística, ¿amb quina autoritat parla de política?" i ell va replicar "Bé, sóc una persona..."

Jaume Centelles

RETRAT AMB NEGRA

CARBÓ, Joaquim.
València: Perifèric edicions, 2005 (Narrativa juvenil; 8)

Retrat amb negra s'emmarca dins la narrativa juvenil que podríem denominar de realisme crític.
La primera part de l'obra narra un període en la vida d'un jove, en David, el qual observa com el barri on viu es va degradant per culpa d'uns joves d'extrema dreta que atemoreixen els veïns i es fan els amos de la zona. Un seguit d'esdeveniments, provocats per aquest grup neonazi en el seu enfrontament amb d'altres grups de joves, abocaran a en David a un carreró sense sortida i l'obligaran a prendre una decisió radical, un gir copernicà que el durà a l'Àfrica.
La segona part de la novel·la ens presenta un país imaginari, Nisòtia, fàcilment identificable amb qualsevol país centrafricà. Tot i que no hi ha una sola Àfrica i tampoc hi ha un model estàndard de tradició africana aplicable a totes les ètnies i a tots les zones, si que podem reconèixer unes constants d'aquestes regions en guerra: camps de refugiats, desolació, corrupció, tràfic d'armes, fam, etc. convivint amb valors més humans com la solidaritat, la lluitat pels ideals, el respecte, la compassió i l'amor.
Serà en aquest ambient on David viurà experiències noves, coneixerà persones increïbles, recordarà la seva vida occidental anterior i, sobretot, la seva existència prendrà sentit i es trobarà a si mateix.
Joaquim Carbó ha fet una novel·la dura, valenta i molt ben escrita. Es llegeix amb emoció i el mestre o la mestra que vulgui aprofundir en aspectes de denúncia social té davant seu un material de primera magnitud.
Per a lectors adolescents, a partir de catorze anys.

Jaume Centelles