NOTÍCIES -- NOTÍCIES -- NOTÍCIES
La grip aviària. (març 2006)
Noves espècies sudamericanes. (maig 2005)
Redescobert el picot de bec d'ivori als EUA (abril 2005)
Irrupció de passeriformes hivernants (novembre 2005)
Irrupció de trencapinyes a les zones costaneres (juliol 2005)
Recuperació del voltor negre a Catalunya (maig 2005)
Desforestació al Pla del Fideuer (desembre 2006)
Xarxets a l'areny del Molí (novembre 2006)
Cria possiblr de cucut reial (primavera 2006)
Un Bernat pescaire del Zoo a Olesa (març 2006)

 



 

 



-- INTERNACIONAL -- INTERNACIONAL --
 
La grip aviària (març 2006)
 

 



tes (Sy

Grip aviària

Amb l'arribada de la grip aviària a Europa s'han disparat les alarmes i hi han circulat tota mena de notícies alarmistes sobre una malaltia que afecta als ocells.

Què és la grip aviària

La grip aviària és una malaltia infecciosa provocada per un virus influença que afecta les aus. Aquests virus varien amb el temps i produeixen diferents varietats que tenen diferents graus de perillositat, tan pel que fa a la capacitat de contagi, com a la mortalitat que ocasionen. Els subtipus H5 i H7 són els únics que, fins ara, han demostrat ser altament perillosos per les aus.

A qui afecta la grip aviària

La grip aviària és una malaltia d'ocells i s'encomana entre ocells. Dins de les aus, hi ha grups més sensibles que altres i s'ha observat que té un major efecte sobre els galliformes (pollastres, gallines, etc.) i sobre algunes anàtides (ànecs, oques i cignes). També s'ha detectat en altres grups, com en els psitàcids (lloros), làrids (gavines), corbs marins, etc., però mai en, per exemple, ocells de mida petita com els pardals, pinsans, canaris, orenetes, etc.

Una de les variants més agressives del virus ( la famosa H5N1) també ha arribat a atacar mamífers (persones, gats, porc senglars, teixons, ...), però sempre que han tingut un contacte molt directe amb ocells infectats i, tot i que hagin patit la malaltia, no es té constància de que hi hagi cap cas de contagi entre mamífers (és a dir, el virus pot passar d'un ocell a una persona en condicions molt determinades, però no es pot encomanar entre persones).

©Fotografia: Jordi Cerdeira

El cigne mut (Cygnus olor), és de les espècies salvatges més sensibles a la malatia. El fet que aquesta espècie sigui pròpia de regions de més al nord fan que esperem detectar la malaltia en altres anàtides.

Com es transmet la grip aviària als humans

El contagi només és possible si s'entra en contacte directe amb mucoses d'animals infectats. A la pràctica, vol dir entrar en contacte amb excrements, saliva o sang d'ocells malalts, i això succeeix si es viu envoltat d'aus malaltes (el contacte directe entre mucoses o amb la pols que produeixen els seus excrements secs que poden contenir el virus) o si ens alimentem d'ocells malalts i no s'ha destruït el virus per cocció (carn crua).

A casa nostra

La grip aviar fa molts anys que està descrita (de fet, va ser-ho a Itàlia durant el segle XIX), però aquestes variants tan letals (sempre parlant d'ocells) es va originar a l'Àsia i, des d'allà, s'ha anat escampant, primer cap a l'Àfrica i després cap a Europa. Sembla qüestió de temps que arribi a Catalunya, però s'ha de tenir present que les condicions higièniques i la normativa avícola que hi ha a casa nostra, no són les que es poden trobar en alguns països asiàtics i africans i són un factor molt decisiu en el control de la malaltia.

La migració dels ocells

La grip aviar pot ser transmesa per ocells salvatges, però, a nivell internacional, està àmpliament acceptat que el gran problema és el comerç d'aus pel consum humà (són les espècies més sensibles al virus i no sempre és fàcil controlar totes les exportacions i importacions, que, per altra banda, són constants).

Ara mateix, estem a les portes de la migració prenupcial que farà que milers d'ocells que provenen de l'Àfrica (zona contaminada) arribin a Europa. Tot i que és poc probable que ocells malalts puguin arribar a completar la migració amb èxit, si que és cert que hi ha espècies (principalment ocells aquàtics) que poden actuar com a portadores del virus sense desenvolupar completament la malaltia, per això s'han d'extremar les mesures de vigilància i de prevenció, evitant el contacte entre aus de corral i ocells silvestres.

Què fer si trobem ocells morts

En principi, és normal trobar ocells morts, cada any en moren milers per malalties diverses, per xocs amb vidres, atropellats, de gana, de fred, etc. Tot i això, sempre és intel·ligent actuar amb precaució i evitar tenir-hi un contacte directe (utilitzar guants per a manipular-los si és que és estrictament necessari fer-ho). En cas de detectar mortalitats sospitoses (d'ocells aquàtics o d'un nombre molt gran d'ocells de qualsevol tipus) podem avisar a les autoritats.

Font i més informació a: ICO ; CSIC; llistat espècies infectades

lvia conspicillata) cantant a Puigventós.



 

 

tes (Sy

Noves espècies sudamèricanes

Scytalopus sp.

Un parell de "tapaculos" o "hormigueritos" Scytalopus stiles i Scytalopus rodriguezi, han estat descobert a Colòmbia.

El primer, Scytalopus stiles, ha estat descrit per Carlos Daniel Cardena, Andrés M. Cuervo, Niels Krabbe i Louis Miguel Rengifo en un article a la revista The Auk (abril 2005). La distribució d'aquesta espècie s'estén per zones muntanyoses de la serralada central de Colòmbia entre els 1.420 i 2.130 m d'alçada.

El segon, Scytalopus rodriguezi, és a la Reserva Natural de Meremberg a San Agustín, un poble de la serralada central de Colòmbia. Aquesta espècie és molt semblant a l'anterior i només se'n diferencia pel cant. Els descobridors de l'ocell són els especialistes Niels Krabbe, Paul Salaman, Alex Cortés, Alonso Quevedo, Luis Alfonso Ortega y Carlos Daniel Cadena que pertanyen a les Universitats de Copenhague i de Missouri i a la Fundación ProAves. La descoberta ha estat acceptada oficialment l'abril del 2005 en aparèixer al Butlletin of the Ornithological Club (Núm.2, vol.125).

Els autors del descobriment ja han sol·licitat que aquest ocell sigui inclòs a la llista vermella UICN amb estatus "amenaçada" ja que la població detectada no arriba a 5.000 exemplars repartits en només 170 Km quadrats.

Font i més informació a: Ornithomedia i Proaves.

 

Stymphalornis sp.

Un altre tipus d'"hormiguerito", Stymphalornis sp. també ha estat descrit a Biritiba-Mirim, una zona només a 20km de la gran ciutat de São Paulo (Brasil). Fou donada a conèixer oficialment per IBAMA el 17 de maig de 2005 i Luiz Fábio Buisson de l'Universitat de São Paulo és el descobridor d'aquest nou "hormiguerito" que és molt semblant a Stymphalornis acutirostris. Fa uns 10 cm, pesa uns 9 grams, té el ventre ratllat (l'altre espècie no) i, com els altres ocells d'aquest grup, es mou àgilment entre la vegetació de forma que rarament vola i passa molt desapercebut.

Els primers estudis indiquen que n'existeixen només uns 200 exemplars en una àrea molt amenaçada per l'augment de l'activitat humana. Per tot això ja ha estat catalogat com a espècie "en perill d'extinció".


Font i més informació a: Ornithomedia i Joumal Hojo.

Scytalopus stiles

© Fotografia: M. Cuervo

Scytalopus rodriguezi

© Fotografia: Proaves

Els ocells del gènere Scytalopus formen un grup molt complex del que és francament complicat destriar-ne les espècies. Estudis del cant, morfològics i genètics són els que estan permetent avançar en el coneixement d'aquest grup format per petits ocells (entre 20 i 25 grams) adaptats a un medi selvàtic que encara dificulta més les observacions.

Stymphalornis acutirostris

© Fotografia: Vincent Kurt Lo

 

 

lvia conspicillata) cantant a Puigventós.



Un mascle de tallarol trencamates (Sy

Redescobert el picot de bec d'ivori als EUA

El picot de bec d'ivori (Campephilus principalis), el segon picasoques més gran del món, ha estat redescobert a una zona de l'est d'Arkanses (EUA).

Les últimes observacions confirmades d'aquesta espècie és remuntaven al 1950. Des de llavors, i malgrat les nombroses expedicions i projectes de recerca en zones adequades, no s'havien pogut fer nous contactes.

El dia 11 de febrer del 2004, però, G.Sparling va observar un picasoques molt gros mentre anava amb caiac pel Cache River National Wildlife Refuge (Monroe country, Arkansas). Posteriorment el va identificar com un picot de bec d'ivori i va comunicar el seu descobriment. Dos especialistes, LT. Gallagher i B. Harrison, van aconseguir que els guiés fins a la zona i, el 27 de febrer de 2004, van observar un exemplar a escassos 500m del punt de la primera observació. Entre el 5 d'abril i el 25 de febrer de 2005, un equip d'ornitòlegs amb els permisos corresponents va aconseguir fer cinc observacions més a la mateixa zona confirmant que l'espècie encara no s'ha extingit.

El descobriment s'ha fet públic a través d'un article a la revista Science (10.1126/science.1114103) del 28 d'abril de 2005.

Aquest gran picasoques necessita de grans extensions de boscos madurs amb arbres de mida molt grossa que li permetin trobar aliment i construir el seu niu que excava a l'interior del tronc i que té un forat d'entrada d'un diàmetre d'entre 10 a 15 cm. La zona d'Arkanses on s'ha observat és un gran aiguamoll amb boscos de xipresos inundats d'accés complicat i, des d'ara, molt controlat.

Font i més informació a: Ornithomedia, http://www.ivorybill.org, Handbook of the birds of the world. Vol.7. (del Hoyo,Elliot,Sargata. Lynx Edicions. 2002.)

 

© Fotografia: David Allen

El picot de bec d'ivori (Campephilus principalis) és un ocell molt gros, fa uns cinquanta centímetres de la punta del bec a la de la cua i pesa uns 500 grams. És de color negre amb unes destacades línies blanques que baixen pels costats del cap ca a l'esquena i s'uneixen a una estreta franja que contacta amb unes grans taques del mateix color que ocupen tota la part distal de l'ala. El mascle també llueix una espectacular cresta de color vermell.

A part de la subespècie redescoberta (C.p. principalis), n'hi ha una altra pròpia de l'illa de Cuba (C.p. bairdii) de la que no es tenen notícies des del 1998 i es considera extingida. Alguns estudis apunten que la subespècie cubana és prou diferent de l'altra com per ser considerada una espècie diferent.

lvia conspicillata) cantant a Puigventós.



 



Irrupció de passeriformes

Aquesta any s'està detectant una entrada més important del què és habitual de passeriformes (ocells de mida petita) provinents del centre i nord d'Europa.

Els petits ocells hivernants han arribat molt haviat i/o en un nombre anormalment elevat, no només a Catalunya, sinó a tot el centre i sud d'Europa. Així trobem notícies d'arribades massives d'hivernants o d'arribada de passeriformes nòrdics i fins i tot siberians molt rars a Holanda o a França.

A Catalunya, destaquen l'arribada massiva de mallerengues blaves (Parus caeruleus), el nombre de lluers (Carduelis spinus), la presència de durbecs (Coccothraustes coccothraustes), el nombre de pinsans borroners (Phyrrula phyrrula) o l'aparició d'espècies poc freqüents com el sit blanc (Plectrophenax nivalis) o el pinsà mec (Fringilla montifringilla).

Tot plegat sembla indicar que serà un hivern ric en presència i observació d'ocells.

Novembre 2005.

La mallerenga blava (Parus caeruleus) es veu en un nombre més alt de l'habitual a tot el terme i especialment a la zona de ribera. El mateix passa amb els lluers (Carduelis spinus) que normalment no arriben fins entrat l'hivern.

©Fotografia: Bavarianbirds
Font: AUSCAT, Ornithomedia.

 



 

Irrupció de trencapinyes a la zona costanera

Des de fa unes setmanes (juliol-agost 2005) s'ha detectat l'entrada d'estols de Trencapinyes (Loxia curvirostra) en localitats costaneres i comarques meridionals on l'espècie normalment és absent o força escassa.

És probable que es tracti d'una irrupció a causa de la davallada en la fructificació de les coníferes dels Pirineus.

Hi ha dades des del 28 de juny i han estat detectats estols a Gavà, St. Vicenç dels Horts, St. Feliu de Llobregat, (Baix Llobregat, obs. Sergi Sales), Argentona, Vilassar de Dalt i Tiana (Maresme, obs. Sergi Sales, Xavi Larrui, Oriol Clarabuch i Alex Canal), al cap de Creus (Alt Empordà, obs. Pons Feliu), a Sebes i Flix (Ribera d'Ebre, obs. Raül Aymí) i a Vilanova i la Geltrú i al parc del Garraf (Garraf, obs. Jordi Cerdeira, Gregorio Mentaberre i Víctor Sazatornil).

La presència d'aquest ocells en zones tan poc habituals (a casa nostra el trencapinyes és un ocell típic de la serralada pirinenca i del prepirineu i també és troba a la Catalunya Central i serralada pre-litoral) s'ha de buscar en una disminució important del nombre de pinyes de què s'alimenta. Quan les poblacions d'aquesta espècie es veuen sense prou menjar, realitzen llargs desplaçaments que els porten fora de les zones on no és habitual i és quan parlem d'irrupcions.

Aquestes irrupcions les poden protagonitzar tan estols que des del centre i nord d'Europa envaeixen la nostra àrea com ocells que són a la nostra zona, però que efectuen moviment cap a llocs poc habituals (com sembla seria el cas).

©Fotografia: EBN Italy

El trencapinyes (Loxia curvirostra), és un ocell d'uns 16 cm de longitud que s'identifica fàcilment pel seu curiós bec de puntes creuades. Els mascles tenen un cridaner color vermellós i les femelles són verdoses.

El bec és una eficient eina que els permet trencar les pinyes per accedir a les llavors. De fet, està altament especialitzat en el consum de llavors de coníferes i aquest fet fa que depengui totalment de les pinyes per sobreviure.

Al contrari que la majoria d'ocells, no té una època reproductora fixa, sinó que depèn de la disponibilitat de pinyes: quan hi ha abundor d'aliment és reprodueix, sigui el mes que sigui.

Font: Butlletí electrònic de l'Institut Català d'Ornitologia núm 166 i AUSCAT.

 



Mort a trets d'una àliga cuabarrada al Priorat

El jutjat de Falset està investigant la mort d'una àliga cuabarrada a Cabacés (Priorat). L'àliga formava part d'un estudi realitzat per departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona i portava instal·lat un transmissor. Això va fer possible que se'n trobés el cadàver el dia 4 d'abril de 2005.

Un cop recollit l'animal per agents forestals, se li va practicar una necròpsia a Vallcalent (Lleida) que va permetre trobar 30 perdigons al seu interior i polls de gallina al pap.

Aquests resultats i el fet que durant l'abril la caça estigui prohibida indicarien que l'àliga va ser atreta expressament utilitzant els polls de gallina per poder ser tirotejada.

La mort d'aquest exemplar, un mascle reproductor, va provocar també la mort d'un poll acabat de néixer ja que la femella va haver d'abandonar el niu per buscar aliment, tasca que correspon al mascle durant la primera etapa de la vida dels pollets.

L'àliga cuabarrada és una espècie en greu perill d'extinció que manté a la zona del Parc natural del Montsant una de les poblacions més denses d'Europa. Tot i això, en els darrers vint anys s'ha passat de 9 a 6 parelles nidificants i, aquest any, cap de les quatre parelles estudiades ha estat capaç de tirar endavant el seu pollet.

©Fotografia: Internatura

L' àliga cuabarrada (Hieraaetus faciatus), té una envergadura d'uns 150cm i s'alimenta d'ocells i mamífers de mida mitjana. Malgrat la seva mida, és un ocell molt discret que acostuma a passar desapercebut. La població catalana, que representa un considerable 8% de l'europea, ha experimentat un gran descens en el darrers 25 anys passant de 90 a 65 parelles reproductores.

 



Recuperació del voltor negre a Catalunya:

El Dep.de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya va presentar en roda de premsa (maig 2005) el projecte per aconseguir que el voltor negre (Aegypius monachus) torni a criar a Catalunya. La intenció és aconseguir fixar exemplars en dispersió d'aquesta espècie a la zona de la Reserva Nacional de Caça de Boumort i a la finca d'Alinyà de la Fundació Territori i Paisatge fins arribar a poder establir una colònia de cria.

El voltor negre (Aegypius monachus) ha tornat a sobrevolar Catalunya en els darrers 10 anys. Els exemplars observats de voltor negre són joves o immadurs que es troben en etapa de dispersió abans d’assolir la maduresa per a criar. La ubicació excepcional de la Reserva Nacional de Caça de Boumort i la finca d’Alinyà de la Fundació Territori i Paisatge al Prepirineu de Catalunya, a cavall entre les dues poblacions del sud d’Europa (Espanya i França) d’aquesta espècie, determina que aquest sigui l’àmbit òptim on desenvolupar aquest projecte.

El creixement que han experimentat els darrers anys les colònies de voltor negre del centre de la Península Ibèrica i la reintroducció i establiment de colònies de cria que s'ha dut a terme al Massís Central Francès són els responsables que cada cop més sovint apareguin exemplars en dispersió d'aquesta espècie (principalment joves). Les observacions (20 durant l'any 2004) s'han produït, principalment, al Pre-Pirineu català, que, a part de trobar-se just entre ambdues zones de cria, presenta unes característiques paisatgístiques és estratègica i el fet d'aconseguir establir-hi una nova àrea de cria suposaria un gran pas en la conservació d'aquest gran carronyaire.

Amb l’execució del projecte, es garantiria un corredor biològic de vital importància en l'estratègia de conservació d’aquesta espècie a escala europea que pretén connectar les poblacions de voltor negre del sud d'Europa amb les asiàtiques per garantir la seva supervivència.

En aquest projecte hi participaran, a més del Dep. de Medi Natural i Habitatge, la Fundació Territori i Paisatge, el grup GREFA (Madrid) i la Fundación para la Conservación del Buitre Negro (Mallorca). Tot el projecte, s'engloba dins de l'estratègia europea que pretén connectar les poblacions de voltor negre del sud d'Europa amb les asiàtiques per garantir la seva supervivència.

©Fotografia: Natur@licante

El voltor negre (Aegypius monachus), fa uns tres metres d’envergadura i pesa entre set i tretze quilos. Viu al sud i l’est d’Europa i al centre i l’est d’Àsia. El 80% dels voltors negres de tot Europa viu a Espanya. Malgrat això, és una au en perill d'extinció. És molt sensible a la presència humana, cosa que fa que abandoni els nius amb les cries, o tingui greus problemes per alimentar-se.

Té uns hàbits solitaris, però es reuneix en grups per cercar el menjar. És un necròfag o ocell carronyaire perquè s’alimenta de cadàvers, principalment de mida petita (conills, llebres, etc.). Necessita aproximadament uns 700 grams diaris de carn, i pot consumir-ne fins a quatre vegades aquesta quantitat per alimentar les cries o tenir reserves per als dies amb meteorologia adversa, en què no pot sortir a volar. Al temps de cria, el mascle cerca l’aliment; altrament, farà la cerca en parella, de manera similar a com ho fa el voltor comú.

El seu niu té aproximadament 3 metres de diàmetre i 2 de gruix. Fa els nius sobre els arbres. Acostuma a pondre un ou d’entre 210 i 280 grams, i tots dos sexes comparteixen la incubació.



 

© Jordi Cerdeira i Ribot (any 2, 2006)