La divisió de la terra en petits senyorius, el feu, genera també la divisió de la societat en tres estaments diferenciats: l’església, i la noblesa, posseïdors de la terra, i el poble, col·lectivitat de treballadors amb molts més deures i obligacions que no pas drets. La noblesa s’associa ràpidament a la institució de la cavalleria –que l’ennobleix i l’honora- i, dedicada al combat i a l’exercici de les armes, defuig el treball, activitat de caire denigrador, propi de serfs i de vassalls. Els nobles omplen les hores de lleure dedicats a l’art de la guerra, a la cacera i a la recepció de joglars i trobadors a les aules dels seus castells, espai residencial de la classe superior, símbol de poder. L’església gaudeix també d’una situació de privilegi: dirigeix i presideix la societat medieval i a través de la jerarquia fixa la ideologia de l’època: la subordinació del destí humà a Déu i als seus representants al món (l’Església), un respecte total a l’ordre social imposat per Déu, i per tant immobilitat absoluta de la piràmide feudal, i l’adequació de l’ordre moral a la doctrina eclesial. L’església esdevé, a la vegada, la transmissora única del coneixement científic i de la cultura, expressada sempre en llatí […] El darrer estament és el poble, constituït per serfs o homes lliures als quals no resta altre camí, davant l’absència de propietats, que lliurar-se a l’autoritat d’un senyor, que a través d’un jurament de fidelitat i obediència els promet protecció i els concedeix terres, en els termes pactats, per a ser treballades. Analfabets, immersos en la misèria, viuen en petites cabanes a l’entorn del castell, en el territori senyorial. Als vespres, acabada la feina dels camps, poden acudir a les places on els joglars i ministrers improvisen, davant d’un públic popular i indiscriminat, el seu repertori variat d’habilitats histriòniques, relats heroics i cançons líriques.

El protagonista social de l’època és el cavaller i la seva figura resta consagrada per l’expressió literària de l’època en llengua culgar. Des de tres angles diferents, des de tres gèneres, la literatura mitifica la seva figura. En l’àrea de l'èpica, la cançó de gesta canta i exalta les accions d’un heroi, vassall exemplar que lluita pel seu senyor i per la seva terra. Una aurèola d’admiració envolta la figura d’aquest heroi, de qui se’ns facilita el nom de l’espasa, del cavall, de la seva dama. La lírica proposa un model de poesia codificat i precís que, fet i fet, tradueix al pla de la poesia les relacions de vassallatge del pacte social: per això se’n diu també poesia feudal. […] Finalment, el roman, crea la novel·la de cavalleria punt de fusió dels gèneres anteriors. El protagonista uneix tots dos aspectes: el perfecte cavaller és també el perfecte enamorat. Una doble servitud presideix l’ideal del cavaller: el servei del seu senyor i el servei de la seva dama. Una servitud que, a cops, enmig d’intrigues i aventures fantàstiques, viu, de forma conflictiva, a l’interior del cavaller, autèntic ideal de la societat feudal.
Aquesta modalitat de l’expressió artística, ja sigui culta i de transmissió escrita (roman, lírica trobadoresca) o popular i de difusió oral (cançó de gesta, lírica popular), constitueix la primera alternativa a la prestigiosa literatura feta en llengua llatina […] per clergues i monjos als escriptoris monacals. Les literatures en romanç, són el triomf de la llengua del poble, del vulgar. Del sermo rusticus, sobre el sermo cultus. Del carrer sobre la cúria.

Breu història de la literatura catalana, 1998, Edicions La Magrana (p. 7-10)