La cavalleria i els cavallers

La cavalleria fou una institució medieval de caire militar o paramilitar que arribà a constituir una autèntica casta privilegiada dins la societat feudal europea. L'ideal cavalleresc (fidelitat, menyspreu del sofriment i de la mort, anhel de glòria) feia compatible la defensa del senyor feudal i la dels febles, a les quals s'afegí més tard la de la religió. Precisament, l'Església transformà la cerimònia d'armar un cavaller en un ritu religiós, d'on deriva l'atribució d'un significat simbòlic a les armes.

En un sentit literal i primitiu, el nom cavaller designava el posseïdor d'un cavall i armes que servia un senyor, amb el qual sovint es lligava per un contracte de fidelitat. Sota l'imperi carolingi, els cavallers reberen compensacions territorials als seus eficaços serveis, i en el segle XII esdevingueren una classe jurídica i hereditària. Amb tot, a la Corona d'Aragó la cavalleria no fou mai un clos hermètic, ans es nodrí, també, de ciutadans i d'homes lliures, armats cavallers per un rei com a premi d'algun servei retut a la corona. En el territori de la Confederació, els cavallers rebien el tractament de magnífic mossèn o de, simplement mossèn, i gaudien de privilegis jurídics i d'exempcions fiscals. La major part d'ells vivien en les seves possessions rurals.

Llanas, Manel i Pinyol, Ramon. "La novel·la cavalleresca, I", Història de la literatura catalana, 1985, Ed 62/Ed. Orbis (p.117,118)