|
A
muntanya
M'agrada
el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommobible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allą al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.
Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l'huracą els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tant grans;
s'astoren els remats, el pastor crida,
i algun abet cau mig-partit pel llamp!
Perņ en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommobible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Puigcerdą, 1897
|
|
|
|
- hi ha
una tempesta a muntanya
- la gent
del poble va a mirar-s'ho des de la muralla
|
- primera
persona
- poema
descriptiu
- decasíl·labs
(10 síl·labes)
- estrofes
de 4 versos: rima abab assonant
- tercera
estrofa, de 6 versos, assonant només en els parells
- alternança
versos masculins i femenins
- el camp
semàntic de la tercera estrofa està clarament relacionat
amb els fenòmens de la natura que superen el control humà
(profund, solitari, assota, nusos, grans...)
|
- contrast
entre la vitalitat de la natura i la passivitat de la gent
- el poeta
critica aquesta passivitat de la gent, que es mira les coses com si
fossin fenòmens llunyans
|