Elements d’una xarxa LAN
Necessita al menys dos ordinadors o dispositius de xarxa (mediacenter, consoles de videojocs, impressores de xarxa, etc). La majoria d’ordinadors actuals tenen incorporada una tarja de xarxa ethernet com a interfície de comunicació. A continuació és necessari un medi de transport de la informació, el qual pot ser per a cable o sense fils.
Tarja de xarxa:
Generalment, a les targes de xarxa “per cable” se les anomena “targes Ethernet”, donat que és el nom de l’estàndard utilitzat per la majoria de xarxes actuals. La idea principal de la norma Ethernet és que totes les targetes d’una xarxa estiguin connectades al mateix cable i esperen el seu torn per a transmetre. Cada interfície de xarxa té una adreça física, coneguda com MAC, que l’identifica de manera unívoca en tot el món. L’adreça MAC és imprescindible perquè la xarxa funcioni, i s’utilitza a un nivell més baix que l’adreça IP.
Existeixen diferents velocitats de funcionament per a les targes Ethernet. Les més antigues funcionaven a 10 Mbits/s, actualment s’utilitzen les de 100 Mbits/s i cada vegada són més populars les de 1000Mbits/s. La majoria d’ordinadors que es comercialitzen actualment tenen incorporada una tarja de xarxa Ethernet en la seva placa base, encara que sempre podem instal·lar-ne una posteriorment en un sòcol PCI, externa USB o bé PCMCIA, si es tracta d’un ordinador portàtil.
Tarja WiFi:
La tecnologia WiFi està de moda actualment en tot el món. Una tarja d’aquest tipus permet connectar un ordinador a una xarxa a través de les ones. L’avantatge és evident, evitar cables creuant la casa i desplegar una xarxa d’una forma molt més ràpida, encara que té els seus inconvenients. La velocitat màxima que assoleixen és inferior a les xarxes Ethernet, i s’ha de posar especial atenció a la seguretat ja que, en transmetre mitjançant les ones, si no es posen els mitjans adients la xarxa pot ser accessible per a qualsevol que tingui uns coneixements mínims.
Existeixen diversos estàndards que defineixen les xarxes sense fil, les més antigues d’aquest tipus són les 802.11b, amb un màxim de 11 Mbits/s. Actualment la majoria dels dispositius WiFi són 802.11g, amb una velocitat de 54 Mbits/s i unes mesures de seguretat més robustes que les de les seves antecessores.
Molts dels portàtils que es venen avui en dia incorporen targetes WiFi internes, però en els equips de sobretaula és poc habitual. Si el Pc no està preparat per a connectar-se a xarxes WiFi, es pot recórrer a targetes PCI, USB o PCMCIA.
Cables de xarxa:
Encara que existeixen diferents tipus de cable per a les xarxes, el més habitual avui en dia és utilitzar parells trenats. Es tracta d’un cable format internament per vuit fils conductors, que es troben entrellaçats de dos en dos per apantallar-lo contra interferències.
A més és més flexible que l’obsolet cable coaxial (com l’utilitzat en antenes de TV). En els extrems s’utilitzen connectors del tipus RJ45 amb vuit contactes. Aquest connector és molt similar al connector telefònic (RJ11) però una mica més ample.
Hi ha diverses categories de cable de xarxa, segons la seva qualitat i característiques. El més habitual actualment és utilitzar com a mínim cable de categoria 5 o 5e, encara que també és possible trobar cables de la categoria 6, ideals per a xarxes a 1.000 Mbits/s.
Cal tenir en compte que hi ha dos tipus de cables segons la disposició dels seus fils en el connector, cables normals o rectes i cables creuats. Els normals tenen els fils en ambdós costats en el mateix ordre, mentre que els creuats inverteixen en una de les puntes el dos fils que s’utilitzen per la recepció. L’objectiu és fer possible la connexió de dos dispositius iguals, per exemple dos ordinadors, sense utilitzar un concentrador.
Concentradors:
En la major part de xarxes actuals s’utilitza una tipologia en forma d’estrella, és a dir, existeix un punt central en el qual conflueixen totes les connexions. El dispositiu que fa la funció de concentrador pot ser de diferents tipus segons el funcionament intern. El més bàsic seria el Hub. Físicament és un dispositiu amb diferents connectors RJ45 on es col·loquen els cables de xarxa provinents de cadascun dels dispositius. El Hub es limita a transmetre per tots els seus ports la informació rebuda per a qualsevol d’ells, sense cap norma. Actualment els Hub’s estan sent substituïts pels Switches, que tenen un aspecte extern idèntic però el seu funcionament és més intel·ligent.
Un Swich analitza la adreça física MAC de destí de cada paquet d’informació que rep i el transmet només pel port on està connectat el destinatari. És a dir, un Swich construeix una taula on associa cada un dels seus ports amb les MAC’s dels dispositius que estan connectats a ell, així aconsegueix segmentar la xarxa i augmentar el rendiment general.
El router treballa en un nivell superior al dels altres concentradors i basa les seves decisions en les adreces IP dels paquets que rep. D’aquesta forma, i gràcies a protocols especials, construeix una taula de rutes (enrutament) on especifica a quin port ha d’enviar un paquet d’informació perquè arribi al seu destí. A més, el propi router té una adreça IP per a cada port i actua com un dispositiu més de la xarxa. Lògicament, si un router actua com a porta d’accés a internet, ha de tenir assignada una adreça pública en internet i una privada per a comunicar-se amb els dispositius de la xarxa local. La majoria dels routers actuals poden desenvolupar la funció de servidor DHCP. Dinamic Host Configuration Protocol facilita enormement les funcions de configuració i permet que els equips obtinguin tota la seva configuració IP automàticament quan es connecten a la xarxa.
Punts d’accés:
La seva funció és anàloga a la que porten a terme els switch’s i hub’s i a més actuen com a pont entre una xarxa de cable i una sense fils. És a dir, el punt d’accés és l’element central en què es connecten tots els dispositius sense fils d’una xarxa. De la mateixa manera que les targes WiFi, els punts d’accés es cataloguen en funció de la normativa que compleixen, d’aquesta forma existeixen actualment punts d’accés 802.11a, 802.11b i 802.11g. Cal tenir en compte que avui en dia molts routers tenen integrada la funció de punt d’accés, i d’aquesta manera estalviar diners comprant un sol dispositiu que assumeixi les dues funcions.
Antenes:
Les antenes que incorporen els dispositius sense fils influeixen en la seva potència d’emissió i per tant, sobre la cobertura que ofereixen. Per aquest motiu, la majoria de routers i punts d’accés permeten substituir les antenes que incorporen de sèrie per altres que amplifiquin més la seva potència de la senyal (guany). Hi ha diferents tipus d’antena en funció de l’àrea que cobreixen. Per exemple, les omnidireccionals cobreixen una àrea més o menys circular, mentre que les direccionals apunten cap a una zona concreta. El preu, igual que el guany, està fixat en un ranc molt ample; a més hi ha en algunes pàgines web manuals per a construir la seva pròpia antena.
