Fobia
Social
SI DESCONEIXEM QUE TENIM UN PROBLEMA, COM PODEM
POSAR-HI SOLUCIÓ?
“Tot comença quan un dia veus que et poses vermell perquè una persona et ridiculitza, i 5 anys més tard, et poses vermell només de pensar en aquell dia...”
Alba Martí Surroca i Mercé Salvà Riera
2n Batxillerat, curs 2004/05
IES Dòmenech Perramon
Professor: Joan Manel Cruz
Índex
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
1. Què és la fòbia social? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1. Història. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.2. Causes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.3. Conseqüències. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.4. Símptomes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
2. Tractament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
2.1. Psicològic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
2.2. Farmacològic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
3. Malalties relacionades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15
3.1. Rubor facial incontrolable (blushing). . . . . . . . . . . . . 15
3.2. Hiperhidrosis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
3.3. Intervenció quirúrgica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16
3.4. Entrevista amb el Dr. Callejas . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
4. Assertivitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
4.1. Relació entre fòbia social i assertivitat . . . . . . . . . . . . 21
5. Estadístiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .24
Presentació
La idea de fer aquest treball, va començar gràcies a un apartat del llibre de l’assignatura de psicología, on per casualitat, vam veure un quadre, que va despertar el nostre interés:
“La fobia social és una por duradora davant de situacions socials en que la persona s’exposa a ser observada pels altres i té por de comportar-se o de fer alguna cosa compromesa”
Inmediatament després de llegir-lo va ser tal la nostra curiositat que vam decidir ampliar aquests coneixements, ja que no representava nomès la descripció d’una fobia qualsevol sino quelcom que anava més enllà.
Mesos més tard quant vàrem aconseguir més informació, ens vam sentir molt identificades, i al veure la incomprenció i falta de coneixements sobre aquest transtorn tan comú per part de la societat no vam tenir cap dubte, n’haviem de fer un treball, i utilitzar-lo com a eina per donar a conèixer aquesta fobia (perque s’han fet un munt de treballs sobre malalties ja conegudes com l’anorexia, la bulimia, la drogaddició, etc. I en canvi no s’ha donat oportunitat a altres menys conegudes) i per apendre a reconèixer el que ens passa, a saber per què, i comprendre que no és una tontería sinó un problema que cal solucionar.
Un alcoholic no és conscient del seu problema però els del seu voltant si se n’adonen, un drogaddicte tampoc veu que té un problema, ni un depresiu... Per tant, si els que envolten a les persones que pateixen fòbia social no tenen conciencia de l’existència del problema, ni són capaços d’identificar-lo, com pretenem que la persona amb fòbia social pugui saber que té un problema? Si desconeixem que tenim un problema, com podem posar-hi una solució?
Els professors avaluen la participació a l’aula, però que passa amb els que no són capaços de participar? Pensem, que tots els professors haurien de tenir uns coneixements mínims sobre aquest transtorn ja que les estadístiques demostren que aquest problema es mostra en una de cada deu persones. El que traduit a l’aula es converteix en dos o fins i tot tres alumnes per classe, que ho pateixen amb menor o major grau.
Si un profesor coneix el problema i sap tractar a una persona que ho pateix, pot ajudar a una millora dels símptomes. Sense anar més lluny, si a nosaltres ens haguessin tractat adequadament en lloc d’ignorar el problema, potser aquest treball no s’hauria fet mai.
Agraïments
Primer de tot voldriem agraïr a la Clínica Galton per fer una feina tan magnífica i motivar-nos en l’elaboració d’aquest treball. Per atendre’ns gratuitament a la clínica i aportar-nos informació. Especialment a la Carme Saltó per la seva ajuda, consells i paciencia.
No tenim paraules per expressar la nostre gratutud al Dr. Marco Antonio Callejas, que amb tanta generositat ens va transmetre els seus coneixements mèdics i per regalar-nos no només part del seu temps i experiència, sinó dos llibres que han estat de gran valor per a l’elaboració del treball.
Proseguint amb els agreïments, a Albert Abad per contestar amablement totes les nostres preguntes.
A en Joan Manel per acceptar portar-nos i guiar-nos en la producció d’aquest treball ja que sense ell no hauria estat possible: Gràcies per aconseguir que ens obliguessim a portar el treball al dia i no caure en el parany de deixar-ho tot per l’últim moment. Gràcies per la teva preocupació tant amb el treball com en l’àmbit personal.
Volem agraïr també a la Sílvia Zurita la seva col·laboració en la part informàtica, ja que sinó... les gràfiques estarien fetes a mà!!!
Hem de dedicar un agraïment ben especial a la persona que ha lluitat perquè aquesta feina es pogués fer i que ha hagut de fer moltes consultes, telefonades i visites, Jesús Coca. I també a la resta de companys, sempre donant suport a la nostra feina.
Finalment, i no menys important, a les nostres mares per haver escoltat tantes explicacions i idees, i per intentar entendre una mica més la nostra manera de pensar.
Aquesta investigació s’ha vist reforçada mitjançant les conversacions amb experts. Gràcies a tots ells.
1. Què és la fòbia social?
La por és una emoció que té components afectius, cognitius i motors. Quan experimentem por, sentim una sensació desagradable, percebem la necessitat de protegir-nos d’alguna cosa i fugim de la font que ens provoca aquesta sensació. A més, la por té una sèrie de funcions: evita el dolor (tant físic com psicològic) i ajuda a adaptar-se a la protecció de l’entorn, i finalment, col·labora en la supervivència de l’individu.
La por sempre és alguna cosa, no obstant l’estímul no ha de ser real, pot ser imaginari. La por en principi és una resposta adaptativa. És lògic que una persona tingui por, però no és tan lògic que la por a una situació esdevingui tan persistent i obsessiva que arribi a interferir en el comportament de la seva vida quotidiana. En aquest cas, parlem de fòbia.
La fòbia social és, doncs, una por a situacions que impliquen interacció social i que té dues característiques essencials: una por desproporcionada i una tendència a l’evitació.
Una certa ansietat social[1] és natural i inclús útil perquè permet als éssers humans comportar-se adequadament en les relacions interpersonals. En la major part de les persones aquesta por acaba per reduir-se considerablement desprès dels primers minuts de la relació interpersonal o desprès de l'exposició repetida a situacions similars. En les persones normals el grau d'ansietat és proporcional a la trascendència real de la situació. Però en la fòbia social l'ansietat experimentada no guarda relació amb la realitat de l'amenaça i no es redueix l'ansietat.
Des d’una perspectiva evolutiva, la por i l'evitació de situacions socials tendeixen a ser comuns duran l'adolescència i solen desaparèixer en la vida adulta, quan la timidesa desapareix les relacions socials solen ser més plaents. En canvi, hi ha algunes persones en les quals la por persisteix, en graus que provoquen des de l'evitació[2] d'algunes situacions socials especifiques fins a l’evitació de gairebé totes les situacions socials. L'ansietat social és en alguns casos una simple molèstia, però en altres casos el trastorn és pertorbador i fins i tot pot anar acompanyat d'atacs de pànic[3].
Els pacients amb fòbia social tendeixen literalment a fugir de les relacions interpersonals, posar-se vermell, eludir la mirada dels altres, parlar entre dents... Totes aquestes conductes són aspectes que compliquen el problema, perquè a vegades els altres responen a aquestes conductes perden l'interès de la conversa, per això el rebuig dels altres, pot sumar-se a la difícil situació del fòbic social.
El temor a ser observat per la gent pot provocar la por a fer el ridícul i a cridar l'atenció, a fracassar en la feina, a perdre el control, etc. Aquest temor pot estar acompanyat d’una disminució de l'autoestima i pot determinar a una incapacitat d'actuar en públic o de fer servir el telèfon i a una conducta d'evitació de la situació social la qual cosa pot constituir un obstacle en la vida quotidiana de la persona .
1.1. Història
La fòbia social és un dels trastorns d'ansietat menys conegut. L'aparició de la fòbia social com a entitat diagnòstica específica és relativament recent. En les primeres classificacions de la primera i segona edició del DSM[4] (Diagnostic and statistical Manual of Mental Disorders), totes les fòbies estaven agrupades segons la perspectiva psicoanalítica, que considerava que els simptomes de la fòbia es devien a impulsos instintius inadmissibles (Freud 1926/1961). Marks i Gelder ja en parlaven l'any 1966, però no va constituir part oficial de la nomenclatura diagnòstica fins la publicació de la tercera edició de Diagnostic and statistical Manual of Mental Disorders (DSM-III[5]). Com a conseqüència, la investigació de la fòbia social va quedar apartada respecte d'altres trastorns d'ansietat.
La inclusió de la fòbia social en el DSM-III va marcar el principi d'un esforç seriós encaminat a comprendre aquest trastorn tant incapacitant. Es creia que la fòbia social era un trastorn poc freqüent i a més es va afirmar que rarament resultava incapacitant i que no era probable que un pacient tingués mes d’un tipus de fòbia social. Però el temps i la creixen atenció dedicada a la fòbia social ha desmentit aquestes afirmacions.
Janet (1903) va ser qui va crear el terme de "fòbia social" (phobie des situations sociales) per descriure a pacients que temien ser observats mentre parlaven, tocaven el piano o escrivien. Les síndromes de timidesa, ansietat social i evitació social ja van ser descrits en temps de Hipòcrates quan va explicar el següent cas: " Per vergonya, desconfiança i por, no es deixa veure [...] No s'atreveix a relacionar-se per por a què s'aprofitin d'ell, el perjudiquin o el fereixin amb insinuacions... Creu que tots l'observen..."
|
Definició de fòbia social segons el DSM (Trastorn d’ansietat social) |
|
1.2. Causes
No coneixem una causa única per la fòbia social, tot i que hi ha hagut moltes investigacions realitzades sobre el tema. El que podem demostrar és que l'inici sol donar-se durant l'adolescència, possiblement desprès d’una infància on una hipersensibilitat innata s'ha anat reforçant fins arribar al punt de la fòbia social. Alguns estudis indiquen que la fòbia social és conseqüència de la interacció de factors biològics, psicològics i ambientals. També es creu que pot sorgir a través de la genètica, és a dir, heretant-se de parents propers. D'altres experts, per la seva part creuen que podria ser donat al fet que les persones amb fòbia social s'han quedat estancades a l'etapa normal de la timidesa que tots els nens passen entre els 3 i 7 anys.
Les teories sobre les causes de la fòbia social poden agrupar-se en tres grans categories:
Causes hereditàries:
Es considera que els sentiments d'ansietat i de por són sentiments desenvolupats durant l'evolució de l’ésser humà per permetre-li reconèixer i reaccionar davant dels perills de la vida, aquests i també molts d’altres aspectes serveixen realment per construir la nostra posició dins del "grup". El problema ve donat quan aquestes pors comencen a ésser excessives, i en lloc d'ajudar al subjecte a reaccionar, l'impossibiliten.
Diríem que al fòbic social el trasbalsa enormement la idea de la "posició" en la societat i a causa d'això desenvolupa una por desmesurada a estar excluida d'aquesta, arribant a aïllar-se.
Sembla, doncs que en el codi genètic del fòbic social, en lloc d'haver estat impresa una normal i saludable tendència a l'ansietat social, s'ha escrit el que diríem un terror social.
Causes ambientals:
Les causes ambientals, especialment durant la infància poden tenir un paper rellevant en el desenvolupament de la fòbia social, en aquesta òptica els pares duen a terme un paper primari, podria ser inclús en aquest cas que els pares tinguin algun grau de fòbia social. Per exemple, els pares massa protectors, que es preocupen massa pels seus fills o que ells mateixos són tímids i solen evitar situacions socials, podrien transmetre'ls als seus fills les sensacions i conviccions que poden fer arribar a una persona a la fòbia social. Si a tot això afegim, per exemple, que la persona durant la infància ha tingut que passar per situacions traumàtiques de gran importància és possible que pugui desenvolupar la fòbia social.
Causes neurològiques:
En investigacions recents han pogut determinar que la fòbia social també pot sorgir com a conseqüència d'un desnivell químic en el cervell. Aquest desnivell es deu a una distribució deficient d'una substancia que s'anomena serotonina a través de les neurones o cèl·lules cerebrals.
Normalment tothom experimenta reflexes de por en determinades situacions, però aquesta mala distribució faría que el fòbic social ho interpretes tot constantment com por, a diferència d'altres persones que només ho interpreten en determinades situacions de perill.
Podem distingir una sèrie de factors que poden estar implicats en el sorgiment de la fobia social:
Factors biologics:
- Una major disposició innata per a reconeixer l’amenaça social i respondre sumisament a la mateixa. Aquest seria el fenomen de la evolució filogenètica per el que certes persones perceben i interpeten certes senyals socials (especialment expresions facials) en termes d’amenaça i mostrartien una conducta sumisa que els permetria per tant, evitar l’enfrontament amb els membres dominants del grup i permaneixer dins la seguretat del grup.
- Baixa activació fisiològica i lentitud en la reduccio de l’activació, que potser es transmet genèticament. Aixo pot dificultar el procediment de l’habituació a situacions noves o amenaçants, facilitar la conciència d’un mateix, interferir en la actuació social i ser faborable així a l’evitació social. Aquesta major activació fisiològica ha estat lligada al factor temperamental denominat inhibició conductual davan d’allo desconegut, el qual, a la vegada ha estat relacionat amb variables de personalitat tals com la introversió i el neuroticisme.
Factors experiencials:
- La falta d’experiència social i de les habilitats socials, povocada per factors com: l’educacio inhibidora de les relacions socials, aillament del propi nen, aillament de la familia per falta de models adequats i carència de foment d’oportunitats, això últim passa en les situacions de parlar en public en el context educatiu. L’aillament social propi d’un nen i de la familia, inhibeix el desenvolupament de les habilitats socials del nen i afavoreix l’ansietat social.
- Observació d’experiencies socials negatives o d’ansietat social en els pares o persones significatives. Uns pares molt precupats per els judicis dels altres, per l’apariència i el comportmanet social i que mostren conductes de sumisió i evitació poden facilitar l’aparició en els seus fills de precupacions i conductes similars. Per altra banda, s’ha dit que ser fill unic o primogènit podria estar relacionat amb la timidesa al tenir menys models i possibilitats d’aprenentatge observacional de l’ansietat social si un dels pares ho pateix.
- Canvi de circumstàncies (laborals,familiras,escolars..) que implica realitzar activitats temudes que abans no eren necessaries. Aixi, s’ha dit que cambiar d’escola o cambiar de barri entre els 8 i els 14 anys produeix una gran estrés perquè cal anar a un lloc nou on tothom ja es coneix.
- Experiències negatives en situacions socials, les quals interactuen amb variables temperamentals i de personalitat. Els efectes de les experiències negatives depenen de factors com la seva freqüència, severitat, ocurrència en periodes d’estrés i la magnitud de l’experiència prèvia en les situacions potencialment fòbiques.
- El desenvolupament excessiu de la conciència pública d’un mateix, en els ultims anys de l’infància o els primers de l’adolecència pot conduir a una autoevaluació excessiva i accentuar la timidesa previament existent; inclus pot afavorir l’aparicio de la timidesa per primera vegada. La conciència de si mateix és la disposició a focalitzar l’atenció sobre un mateix, ja sigui sobre les conductes privades o publiques, pero sense que aixo impliqui necessariament posarse nervios.
1.3. Conseqüències.
Les expectatives negatives i l’ansietat anticipatoria solen conduir a l’evitació de les situacions temudes ja sigui d’una manera total o exposant-se a les mateixes, però sense implicar-se en elles (evitació cognitiva). Acudir a una festa, però quedar-se en un racó; parlar sempre amb la mateixa persona coneguda; parlar amb algú sense mirar-lo, fer moltes preguntes, però donar poca informació sobre sí mateix. Aquests comportaments i en general tots aquells que t’endeixen a minimitzar l’ansietat i prevenir les suposades conseqüències negatives es coneixen amb el nom de conductes defensives o de seguretat, amb aquestes conductes es redueix l’ansietat a curt plaç i la persona creu que evita les conseqüencies adverses (critiques, rebuig, humiliacions, perdua del control, manifestar ansietat envers els altres, etc).
Les conductes defensives produides per l’evitació poden produir efectes negatius, com els següents:
- Semblar menys cordial i amable (per exemple, parlar poc i sense mirar als ulls) i per tant, afavoreix respostes similars per part dels altres.
- Atreure l’atenció cap a la pròpia ansietat. És més fàcil que els altres notin el nerviosisme d’un quan intenta amagar-ho (per exemple, tapar-se la cara quan et poses vermell).
- A una persona que assaja mentalment el que dirà a continuació li resulta molt més difícil seguir la conversa, la qual cosa el porta a semblar una persona més distant i poc amable.
- L’intent d’amagar els símptomes fa que aquests s’agreugin. Per exemple, a un pacient amb por a suar que manté els braços enganxats al cos, li suaràn més les aixelles.
Les consequències negatives més freqüents de la fobia social són: un baix rendiment laboral i acadèmic, en el cas que el treball o els estudis exigeixin la implicació en situacions socials o actuacions en públic, menys contactes socials, pocs amics, menys probabilitats d’establir relacions íntimes i casar-se (un 40-50% de solters). També poden aparèixer conflictes amb la parella respecte a la participació en activitats socials i limitació dels contactes socials dels fills.
El fòbic social tendéix a ser ignorat pels altres, tot i que en ocasions hi ha persones que s’aprofiten d’ells i d’altres que reforcen les seves conductes de submisió o evitació. Finalment, els fòbics socials presenten, generalment, una baixa autoestima, sentiments d’inferioritat, humor deprimit, intents de suicidi i suicidi. De totes maneres, altres fòbics socials no tenen una mala opinió d’ells mateixos sinó que creuen que els altres els jutgen malament.
1.4. Símptomes
|
Situacions socials |
Conductes i reaccions fisiològiques |
Pensaments i emocions |
Conseqüències |
|
Estar en una festa d'amics o coneguts |
Sufocar-se, manca d'iniciativa en la conversa |
Sensació de fer el ridícul |
Evitació de la situació |
|
Reunió amb el cap de feina |
Suar copiosament |
Por a tremolar, sufocar-se, desmaiar-se, vomitar, suar copiosament, tartamudejar |
Evitació de la situació o d'accions específiques (escriure, agafar un objecte com un got o tassa, menjar, parlar, mirar als ulls...) |
|
Participar d'una situació d'intimitat |
Tremolar, dificultats en seguir una conversa |
Por a quedar-se "en blanc", a dir alguna ruqueria |
Evitació de la situació o de la mirada (desviant-la, baixant el cap...) |
|
Menjar en un restaurant amb amics/gues |
Tartamudejar, parlar en un volum inaudible, tremolor a les mans |
Por a dir quelcom fora de lloc o a ser criticat, a que caiguin els coberts de les mans |
Alta ansietat o malestar, inhibició a la conversa, evitació de l'acció de menjar |
|
Signar documents, xecs al banc, etc., davant d'altres |
Taquicàrdia, descontrol en el moviment de les mans |
Sensació d'inseguretat en el gest |
Escollir un puesto apartat per signar, simplificar al màxim la signatura |
|
Parlar davant d'un auditori... |
Taquicàrdia, dificultat en respirar, mal de panxa, suor, nàusees |
Pensaments d'autocensura i d'autodesvalorització... |
Evitació d'aquestes situacions |
La presentació clínica i les seves conseqüències en les activitats de l’individu, poden mostrar una considerable variació a traves de les diferents cultures, depenent fonamentalment, de les exigencies socials de la situació geogràfica. A algunes cultures, els individus amb fòbia social poden presentar una por permanent i excessiva a ofendre a la resta en situacions socials, en lloc de l’habitual por a passar dificultats. Aquestes pors adquireixen a vegades la forma d’una ansietat extrema pel fet que l’envermelliment, les mirades directes i els fluxes corporals poden ser ofensius pels altres. En els nens, les fòbies socials poden pendre forma plors, tartamudeigs, paràlisi, abraçades o aferraments a familiars propers i l’abstinencia de mantenir relacions amb els altres fins arribar inclús a mutisme. Els nens més grans poden mostrar.se exsesivament tímids en els ambients allunyats de la família, evitar el contacte, refusar la partipació en jocs d’equip i mantenir-se típicament en una posició en segon terme en les activitat socials , procurant acostar-se sempre als familiars més grans. A diferència dels adults, es nens amb fòbia social no acostumen a tenir l’oportunitat d’evitar situacions temudes i és possible que es mostrin incapaços d’identificar la naturalesa de la seva ansietat.També és provable que existeixi una disminució en la seva particiácio a l’aula, negar-se a anar a l’escola o evitar fer activitats adecuades a la seva edat.
Per realitzar el diagnòstic de fòbia social en un nen, cal demostrar que les seves capacitats per relacionar-se socialment amb els familars són normals, i que sempre han existit i que l’ansietat social apareix a les reunions amb individus de la seva edat.
2. Tractament
El primer pas és l’evaluació de la fòbia social, les finalitats bàsiques d’aquesta evaluació son:
a) Especificar els problemes de la persona, els seus determinants i repercusions, de cara a formular una hipòtesis explicativa i disenyar un programa de tractament adequat. També s’ha d’examniar altres possibles problemes associats, com per exemple depresió, altres transtors d’ansietat i abús o dependència de substàncies.
b) Valorar els resultats que es van aconseguint durant la intervenció, de manera que es puguin introduir els canvis necessaris en el tractament. Si es desitja, la informació obtinguda pot ser utilitzada per establir un diagnostic formal.
Entrevista
L’entrevista es un dels procediments fonamentals a utilitzar en els pacients que soliciten ajuda clínica. No obstant, convé tenir en compte que la situació d’entrevista pot causar ansietat a un fobic social, el qual, pot no acudir o pendre alcohol o tranquilitzants per animar-se. Durant l’entrevista pot donar-se evitació del contacte visual, rubor, dificultat per expressar certes opinions, etc. Per tot això, és important insistir més de l’habitual per aconseguir una bona relacio terapèutica. En l’entrevista cal d’aconseguir informació sobre els seguents aspectes:
- Situacions temudes i evitades.
- Conductes problemàtiques a nivell cognitiu, motor i autonòmic.
- Condicions que agreujen o redueixen el problema.
- Antecedents i conseqüències de les conductes problemàtiques.
- Característiques personals que poden influir problema dins l’àrea personal i en la vida social, acadèmica o laboral del pacient.
- Exploració addicional de la vida social i interpersonal.
- Història del problema
- Intents previs i actuals realitzats per superar el problema i els resultats aconseguits.
- Motivació, espectatives i objectius de la persona.
- Recursos i limitacions de l’individu..
- Altres problemes que pugui presentar.
El tractament bàsic és acudir a les situacions que provoquen temor però preparat per a la situació a la que s’ha d’afrontar.
Per això, és necessari assegurar-se que es tenen les habilitats socials necessàries. Els estudis de les habilitats socials han indicat que les bàsiques són les següents:
|
Habilitats Socials |
|
|
1.Iniciar i mantenir
conversacions conversaciones |
8. Expressió d’opinions personals
|
2.1. Tractament psicològic. [7]
Habilitats socials (preparació)
En un principi, molts dels esforços per tractar la fòbia social es basaven en la creència que l'ansietat dels pacients està relacionada amb habilitats socials deficients, tant verbals com no verbals. Creien que les intervencions d'entrenament de les habilitats socials (Social Skills Training, SST) incrementaven aquestes habilitats de conducta eliminant així la causa subjacent de l'ansietat i potenciant la probabilitat de resultats socials òptims. Els pacients assignats al SST van rebre 15 sessions individuals setmanals i es comparaven els seus progressos amb els d'un grup de control en llista d'espera, els pacients que rebien ensenyament sobre les habilitats socials tenien una millora respecte als que no en rebien, però aquesta diferencia era mínima.
Aquest tractament individualment no era prou reconfortant, però si és combinava amb altres formes de tractament podia ésser efectiu. Com per exemple les següents:
Exposició
L'exposició a les situacions temudes de la vida real s'ha considerat durant molt de temps un component central de la reducció efectiva de la por. Diferents estudis han examinat recentment els protocols d'exposició en fòbia social. Aquests protocols impliquen generalment:
1. El desenvolupament cooperatiu pel terapeuta i el pacient d'una llista de situacions que provoquen l'ansietat.
2. La confrontació d'aquestes situacions pel pacient, treballant des de la que menys dificultat ens provoca fins a la que més ens evoca cap a l'ansietat.
El pacient desprès de fer la llista ordenada jerarquicament des de la que menys por li provoca a la que més s’enfrontará a les situacions, aquests enfrontaments caldrà que durin un període de temps concret: com a mínim 30 minuts ja que és l’estona que el cos necesita per superar l’ansietat:
Máxima ansietat
 |
Ansietat
0 Ansietat 0
30-45 min
 |
- Quadre d’ansietat durant l’exposició a una situació temuda.
Observació
La observació pot realitzar-se en situacions naturals, artificials i simulades. La primera té lloc en el medi natural de la persona. En la segona, es reprodueix a la consulta d’una manera real, tot i que artificial, una situació similar a la que es dona en el medi natural. A la tercera, es demana a la persona que actui en situacions que simulen a aquelles que es donen en el medi natural. Les dues ultimes són les mes fàcils d’utilitzar a la clínica.
A través de l’observació, poden realitzar-se evaluacions moleculars, molars i de nivell intermig. Les evaluacions molars són qualificacions subjectives sobre aspectes molt generals que no senyalen específicament el que està fent be o malament la persona pero indiquen com afecta la seva conducta als altres. Les evaluacions de nivell intermig són calificacions que presenten un major nivell de especificitat que les anteriors i són més útils de cara el tractament. Les evaluacions moleculars consisteixen en medicions objectives d’aspectes molt concrets.
Relaxació
La relaxació pot ser utilitzada per afrontar la ansietat i en general, per reduir l’activació corporal. Serveix per regular la musculatura, la respiració i aconseguir calmar l’ansietat. La relaxació utilitzada rep el nom de mètode Jacobson.
Edmund Jacobson és el creador del mètode de relaxació conegut amb el nom de relaxació progressiva. A principis del segle va concebre un mètode per relaxar-se, la finalitat del qual era provocar una tranquilitat mental al suprimir progresivament totes les tensions musculars. Aquest mètode preten un aprenentatge de la relaxació progressiva de totes les parts del cos.
Jacobson va descobrir que, tensant i relaxant sistemàticament diferents grups de músculs i aprenent a atendre i discriminar les sensacions resultants de la tensió i la relaxació, una persona pot eliminar, casi per complet, les contraccions musculars i experimentar una sensació de relaxació profunda. Al 1938 va acabar els seus estudis sobre la Relaxació Progresiva, una descripció teòrica de la seva teoria i els seus procediments. Des del 1936 fins als anys seixanta, Jacobson va continuar les seves investigacions en el Laboratori de Fisiología Clínica de Chicago, des del 1962, el procediment bàsic de relaxació incluía quinze grups de músculs. Cada grup era tractat en secions que anaven d'una a nou hores diàries, abans de continuar amb el grup següent, amb un total de 56 sessions d'entrenament sistemàtic.
2.2 Tractament farmacològic
La informació sobre l’efectivitat del tractament farmacològic per la fobia social (FS) s’ha acumulat quasi exclusivament en els últims deu anys. No obstant, les dades concernents a estratègies comparatives, índex de recaigudes després de la discontinuitat, i tractament a llarg plaç requereixen una major investigació. Molts dels estudis farmacològics són petits en escala i no controlats. Dins les drogues estudiades per el tractament de la FS hi trobem les següents:
Els Beta – bloqueantes andrenérgics (atenolol i propanolol) s’han utilitzat pel tractament de l’ansietat d’execució. Redueixen la intensitat dels símptomes autonòmics de l’ansietat com tremolors, palpitacions o suor exagerada. Tot i que són eficaços per l’ansietat no ho són per la fobia social.
Les Benzodiacepinas (alprazolam, clonacepan) les dades fins al moment, no aconsellen la seva elecció. Sembla que redueix els símptomes, però la taxa de recaiguda és molt elevada quan es deixa de pendre el fàrmac. A més, té el problema afegit de posibles efectes secundaris com problemes de concentració, problemes sexuals i problemes de coordinació.
Els inhibidors de la monoaminooxidasa (IMAOs) (fenelcina, tranilcipromina) té efectes secundaris importants, com l’insomni, augment de pes, disfucnions sexuals, etc. La seva administració suposa haver de fer una restricció a la dieta, reduïnt aliments rics en tirocina i un gran risc de patir crisis d’hipertensió. Aquest tractament és difícil de tolerar i per tant el seu ús és molt limitat.
Els antidepresius tricíclicos (inhipremina, clomipremina). S’ha estudiat molt poc el seu tractament per la fobia social. I les dades que s’han obtingut no són massa positives.
Els Inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (IRSs) (Fluoxetina, sertralina, paroxetina) els escassos efectes secundaris que aquests produeixen els estàn convertint en la intervenció farmacológica més utilitzada actualment en el tractament de la fobia social.
Tot i que existeix una certa evidencia de l’eficàcia a curt plaç d’alguns fàrmacs pel tractament de la FS, la majoria dels estudis fets fins ara estan mancats del suficient rigor experimental. Tinguen en compte aquests estudis sembla que el tractament farmacològic més eficaç per la FS són els IRSs.
3. Malalties relacionades.
3.1 Rubor facial incontrolable (blushing)
El flushing es defineix com episodis d’eritema de la cara, les orelles i a vegades en el tòrax superior. La causa és un augment transitori del fluix de sang en aquestes localitzacions. Aquesta distribució del flushing està en relació amb un major nombre de vasos sanguinis en aquestes àrees, i una major visivilitat d’aquests com a conseqüència de la seva localització més superficial.
Els mecanismes del flushing són dobles: neurològics i per agents vasoactius circulants. El control neurològic és vasodilatador i controla les glàndules sudoriperes ecrines, la suor frecuentment acompanya el flushicng causat per vasodilatació autónoma.
El flushing emocional es coneix amb el nom de rubor facial incontrolable (blushing) i és una resposta emocional exagerada, fisiológica en individus predisposats, de pell clara que fan fàcilment visibles els vasos sanguinis. El més característic d’aquest simptome, es la seva aparició instantànea i freqüentment va acompanyada de sensació de turbació, calor a la cara, formigueig i eventualment confusió mental. Pot desencadenar conductes d’evitació o ser un simptome específic de la fobia social sense estar associat a altres formes de transtorns de l’ansietat. Tot i que l’emvermelliment no està causat per cap reaccio real de vergonya, el mateix rubor facial incontrolable origina una sensació de vergonya, freqüentment seguida de malestar animic. Aquest transtorn era conegut antiguament amb el nom d’eritrofòbia (del grec “eythros”, vermell: erythtrophobia). Aquest tipus de sensació es va autoalimentant arribant a pendre una autonomia que activa aquestes sensacions només de pensar en elles. Aquest transtorn pot millorar de forme sostenible després de realitzar una simpatectomía uni o bilateral.
3.2. Hiperhidrosis
La hiperhidrosis és una alteració que pot arribar a afectar un 1% de la població. La seva causa resulta del tot desconeguda encara que la majoria dels investigadors coincidiexen en la seva relació amb una disfunció del mecanisme de control vegetatiu autònom intervingut per fibres colinèrgiques postganlioniques.
La hiperhidrosis consisteix en un accés de sudoració d’una zona concreta del cos. Normalment s’inicia en la pubertat i, si no es tracta, pot durar molts anys, tot i que tendeix a disminuir la seva intencitat a partir dels 35-40 anys. Pot afectar a totes les glàndules acrines del cos, encara que en especial sol afectar a les situades als palmells de la mà, plantes del peu i aixelles.
Aquest transtorn està relacionat amb alteracions de l’estat d’ànim, ansietat, nerviosisme, inseguretat i canvis sobtats de la temperatura ambient. Sorprenenment, mentre dormim tendeix a desaparèixer per complet.
L’alteració psíquica que pot desencadenar aquest problema moltes vegades es veu empitjorada per el transtorn en sí, es a dir: l’ansietat provoca un augment de suor i a la vegada aquest augment empitjora l’ansietat del pacient incrementant encara més la suor. La sintomalgia predominant en tots els malalts és la suor, que pot acompanyar-se d’una fredor de peus i mans, la suor a les aixelles origina taques a la roba, la qual cosa genera una incombeniència social a aquestes persones que a vegades es veuen obligades a canviar-se de roba varies vegades al dia i senten poder ser rebutjats en les relacions habituals. Aquest transtorn no resulta medicament greu, però psicològica i socialment pot tenir conseqüències importants per la persona que ho pateix.
3.3. Intervenció quirúrgica.
Es tracta d’una intervenció quirúrgica que consisteix en interrompre la via nerviosa simpàtica a nivell del tòrax. Va ser desenvolupada i popularitzada l’any 1987 per un equip de cirurgians de Boras, Suècia. L’operació es realitza a través d’una o dues petites incisions dins l’àrea de l’aixella, utilitzant el mètode de l’endoscòpia.
En el procediment convencional denominat ETS (Simpaticotomía Toràxica Endoscòpica), el nervi és seccionat o dividit mitjançant un electrobisturi, obtinguent un resultat irreversible.
Els ETS-C van ser desenvolupats pel Dr. Chien-Chi Lin a Taiwan. Aquest procés és reversible i utilitza una abrasadora metàl·lica (clamp) que es col·loca al rebedor del nervi simpàtic i així bloquejar la transmissió nerviosa. El clamp pot ser remogut si el pacient ho sol·licita i això es realitza fàcilment. Els efectes de la cirurgia poden ser reversibles.
L’operació es realitza mitjançant una petita
incisió a la regió axilar. Amb un instrument endoscòpic prim, el nervi es
identificat i despres dividit mitjançant un electrobisturi. Per obtenir una
bona identificació del nervi, el pulmó es desplaçat mitjançant aire que
s’insufla a la cavitat toràcica. Després d’haver dividit el nervi l’aire i els instruments són
enretirats. Figura 1: incisió en la posició de “decubito prono”
Les incisions són saturades i segellades amb
cinta estèril, el procediment es repeteix a l’altra banda. Quant el pacient es
desperta de l’anestèsia es realitza una radiografia al tòrax per assegurar-se
que els pulmons estiguin completament expandits.
ETS-C és un procediment nou que ha estat aprobat a més de 1.000 pacients amb resultats exelents. En lloc de dividir el nervi mitjançant l’electrobisturi es col·loca una pinça al voltant del nervi simpàtic per bloquejar la transmissió nerviosa.
Figura 2: Incisió en la posició de “decúbito lateral”
La pinça pot ser enretirada si el pacient desenvolupa una sudoració compensadora intolerable i per tan, els efectes d’aquesta intervenció, són reversibles. Les complicacions dels ETS són poc freqüents. El percentatge d’èxit és proper al 100%.
3.4. Entrevista amb el Dr. Callejas
El Dr.Marco Antonio Callejas és
cirurigià toràcic des de l’any 1978 i Director de la Unitat de Cirurgia
Toràcica d’Acces Mínim de la Clínica Platò (Barcelona). Va especialitzarse en
la cirurgía toràcica durant quatre anys a Espanya i posteriorment va ampliar
els estudis a França, Inglaterra i Italia. És membre
de “The Society of Thoracic Surgeons i Fellow del European Board of Thoracic
and Cardiovascular Surgeons (FEBTCS)”. Professor associat de
Cirurgía a la Universitat de Barcelona. Coordinador del Grup cooperatiu
Cirurgía Endoscópica del Simpàtic Toràcic de la Societat Espanyola de Patología
Respiratoria (SEPAR). Fotografia del Dr. Callejas al seu despatx
1. Quins son els inicis d’aquest tractament?
No es habitual que es tracti la fobia social des d’un punt de vista quirúrgic. Els primers que ho van introduïr són els dels països del nord d’europa (ja que alla la pell es més blanca).
Fa molt que s’investiga sobre aquest tema, el mateix Charles Darwin ja va escriure un llibre “Como se expresan las emociones en los animales y en el hombre “, es un llibre extraordinari ja que ho explica tot, ell ho va dir tot i ja no hi ha res mes a dir sobre aquest tema, explica com és l’envermelliment, que es el que volen dir els animals amb la cara que posen, va descriure com s’expressaven les emocions en els animals ii l’home, des d’un punt de vista pràctic.
2. Factors que produeixen l’envermelliment facial?
L’enrojiment facial incontrolable s’anomena blushing , es produeix quan hi ha un factor emocional (conegut o desconegut) i a conseqüència d’això es forma una acumulació de sang a l’àrea craneofacial, aquesta àrea s’omple de sang i produeix una vasoconstricció, originat per un factor desconegut, aquests pacients fan una resposta simpàtica del sistema nervios vegetatiu o involuntari ( sistema que regula les emocions).
3. Com es realitza la intervenció quirúrgica?
Per l’enrojiment a la intervenció quirúrgicael que fas és una simpatectomia, es a dir, tallar el nervi o electrocoagular-lo, amb un láser o amb un bisturí són unes incisions de 5mm i sense punts. S’ha de saber el nivell al que es desconecta,normalment en el glangli T2 que és l’encarregat de regular el nivell craneofacial de la suor, que és la mateixa que el rubor.
En el cas de l’hiperhidrosis també es fa una simpatectomia, depenent de la localització es fa d’una forma o d’una altra. Per exemple, a nivell palmar es fa a nivell T3; axilar, T4 o T5 i si es craneofacial es fa una miqueta més alta. Aquí només fem intervencions a nivell facial i sudoracio, no hem arribat al nivell de Timotel Aranda[8].
L’operacio dura 20 min i cal estar dos o tres dies sense fer esforços ja que les ferides són molestes. No cal l’ingrés a l’hospital.
4. És 100% efectiva?
L’efectivitat no és del 100%, és del 90% o més. És molt efectiu en el cas de les emocions, pero no ho es tan en el cas de canvis bruscs de temperatura.
5. Té efectes secundaris?
Té un efecte secundari que és important saber, augmenta la sudoració de l’esquena o el tronc, això es diu suor reflex i es dona sobretot a l’estiu, en general la suor es produeix per dos mecanismes de termorregulació que es produeixen o perquè fa molt a calor fora o bé per un factor emocional. Quant fa molta calor a l’exterior al no poder suar per aquella area la suor es produeix a l’esquena. Les mans acostumen a quedar molt seques.
6. Sempre hi ha efectes secundaris?
Aquest es el problema que te aquesta intervencio, sempre hi ha efectes secundaris. Però un 70% dels pacients amb el temps milloren. Hi ha un 2% dels pacients a qui els efectes secundaris els molesta molt.
Cal tenir en comte també que qualsevol intervenció quirúrgica amb anestesia total és perillosa.
7. Com s’enteren els pacients de l’existència d’aquesta operació?
Normalment els pacients arriben desde el metge de capçalera o desde el psicòleg, tot i que no hi estàn molt integrats amb això, creuen que és quelcom passatger.
Amb el Dr. Ribó, hem operat inclús malalts pediàtrics, de rubor no, sinó de hiperhidrosis perquè el rubor en l’edat pediátrica o adolescent té problemes a l’hora d’operar ja que la personalitat del pacient no està definida (en el cas del rubor cal esperar fins als 24 o 25 anys).
Normlamen arriben perquè tenen un amic que els informa, tot i que cada vegada més desde els caps. Desde psicòlegs pocs, sóc jo el que els envio al psicòleg per veure si tenen una altre pedagogía psiquiàtrica.
El problema d’això és la incomprensió que hi ha d’aquesta afecció per part de la societat i dels seus familiars. He operat molts malalts que venien sols, fins i tot venien desde Bilbao, Santader o Malaga i ningú els acompanyava, perquè la família no entén que això realment sigui un problema.
8. Quina és la funció dels psicofàrmacs?
Els psicofàrmacs inhibiexen el sistema nerviós simpàtic, els principals són el propanolol i el somial que bloquejen farmacològicament el sistema nerviós simpàtic la dosis necesaria es mol alta, gairebé tòxica, a vegades amb els psicofàrmacs ni a prou però en casos molt puntuals. Però per la gent que té un problema seriós l’operació es una bona solució si està ben indicada.
9. Hem sentit a parlar de que aquesta operació pot ser reversible...es cert?
No, això és una altre història, tal com fem la intervenció aquí no és reversible, el que passa es que hi ha un grup d gent que en lloc de tallar el nervi posen uns clips, i en el cas de que sortís malament tornen a operar i treuen el clip, tot i que jo no massa d’acord amb aquest mètode perquè quan poses el clip ja produeixes una lesió i encara que el retiris la lesió continua existint.
4. Assertivitat
Existeixen moltes definicions d'assertivitat però totes coincideixen en considerar-la com un habilitat de comunicació interpersonal o social.
És pot definir com la capacitat de transmetre hàbilment opinions, intencions, postures, creences i sentiments. L’habilitat consisteix en crear les condicions que permeten aconseguir tots i cada un d'aquests quatre objectius:
· Eficàcia (aconseguir tot allò que un es proposa),
· no sentir-se incòmode al fer-ho, i
· en situacions on es posa de manifest un conflicte d'interessos, ocasionar les mínimes conseqüències negatives per a un mateix, per l'altre i per la relació.
· en situacions d'acceptació assertiva, establir relacions positives amb els altres.
Característiques de l'assertivitat:
- Com tota habilitat, l'assertivitat no és un terme dicotòmic (tot o res), sinó que la conducta pot resultar més o menys assertiva. És a dir, pot aconseguir en major o menor mida els objectius assenyalats anteriorment.
- L’assertivitat no és una característica de la personalitat tot i que pot estar relacionada amb determinades formes d'aquesta. Per tant, una persona pot mostrar-se més assertiva en determinades situacions i menys en d'altres. Aquest seria el cas d'algú quan expressa una opinió contrària o es mostra en desacord davant de la seva parella, normalment ho fa de forma assertiva. En canvi, davant del cap sol inhibir-se ja que, s’ha sent incòmode o provoca conflictes quan respon assertivament.
- Totes les activitats poden aprendre’s amb major o menor dificultat, i en aquest sentit, l'assertivitat no és diferent. Així que si una persona té per costum ser poc assertiva en la seva interrelació amb les persones del sexe contrari i edat similar, pot arribar a ser-ho més mitjançant l'entrenament corresponent.
La literatura distingeix entre oposició assertiva i acceptació assertiva.
En general, es consideren habilitats d'oposició assertiva aquelles que s'apliquen en situacions que requereixen manejar conductes poc raonables dels demés. Una de les principals conseqüències de l’oposició assertiva és la conservació de l'autoestima.
Per altra banda, l'acceptació assertiva es relaciona amb la capacitat per oferir i rebre coneixement i compliments. Aquests habilitats s'inhibeixen amb massa freqüència oblidant les avantatges que comporten. Cal tenir en comte que oferir un reconeixement davant d'una conducta adequada o gratificant de l'altre, augmenta la probabilitat de què la repeteixi en el futur.
Aquests habilitats permeten augmentar l'autoestima tant de l'emissor com del receptor al mostrar l'acceptació i afecte envers els altres, i en definitiva, faciliten la relació de confiança augmentant la satisfacció mútua. Ajuden a establir relacions positives amb la resta.
Avantatges d'una resposta assertiva.
La inhibició suposa la falta d'acció. Les opinions i els desigs dels demés dominen sobre els propis ja que s'opta per no manifestar-los. Les conseqüències que té aquesta opció és la submissió enfront als desigs de l'altre i el sentiment de frustració al no poder aconseguir els objectius propis. D'altra banda, impedeix que s'avanci en el grau de confiança en una relació al no donar-se a conèixer. Inhibir sistemàticament les opinions, les intencions i la postura personal pot evitar problemes amb els demés, però acaba convertint a qui així es comporta en un desconegut. Per últim, la inhibició reforça la por desmesurada a no ser acceptat pels demés i a no creure en els drets assertius que tots tenim. Aleshores apareixen sentiments de creença: "faci el que faci, no canviaran les coses"
Realment, moltes de les vegades que un s’ha sent contrari amb el tracte rebut per l'altre i li atribueix males intencions, es resoldria contestant afirmativament a la pregunta "li has dit?"
Una conducta agressiva en l’estil, el to i el contingut del missatge, permet una descàrrega emocional més o menys intensa que pot resultar satisfactiòria en un primer moment. A diferència de la inhibició, una conducta agressiva pot aconseguir l'objectiu que un és proposa al provocar a l'altre una conducta de submissió. Però el preu que és paga per això pot ser alt. A mig plaç, podrien fer-se evidents nous conflictes amb la persona "sotmesa". En realitat, a ningú li agrada ser objecte d'una agressió i això podria fer mal seriosament a la relació. En el cas de que no existeixi una revelació per part de la persona que és objecte de l'agressió, es bastant provable que aquesta no s'atrebeixi a expressar-se lliurement per por a ser agredit novament. Així que a mig, o llarg plaç, la conducta agressiva provocarà una falta de confiança mútua que acabarà per limitar i erosionar, la relació.
Una conducta poc hàbil, és a dir, poc assertiva, no aconsegueix transmetre eficaçment la pròpia postura ni aconseguir els objectius que un es proposa.
A la llarga produeix sentiments d’indefensa (en el cas de la inhibició). Desprès dels fracassos repetits al fer prevaler els propis drets, es reforça la creença de no ser acceptat per la resta.
Un estil de conducta assertiva permet per tant, comunicar tranquil·lament quina és la nostra postura i ofereix informació sobre com ens agraderia que l’interlocutor actués en un futur. Permet donar-se a conèixer i perseguir els propis objectius respectant sempre els dels demés. Evidenmen tampoc assegura l’obtenció de tot allò que un desitjaria dels altres, però com a mínim permet que els altres coneguin el que volem. Un estil de vida assertiu permet conservar una relació de confiança amb els altres i a la vegada, permet conservar la autoestima.
4.1 Relació entre assertivitat i fòbia social.
El simptoma de la fòbia social, al voltant del qual gira tota la resta de síntomes és la por a ser avaluat negativament pels altres. El fòbic social no s’atreveix a donar la seva opinió sobre les coses, o agafar la iniciativa, per por a ser desqualificat.
El baix concepte que té d’ell mateix, el porta a intentar evitar totes les situacions socials en les que pot entrar en conflicte amb el que diu o pensa. Aquestes situacions són viscudes com una amenaça per què podrien desencadenar a un sentiment intens d’inadequació, desprès de ser sotmés a una autocrítica molt cruel. Per tant, davant de determinades situacions socials prefereix inhibir-se per no còrrer el risc de patir un rebuig que li provoca por.
Però el que passa és que mentre evita aquestes situacions, o s’inhibeix quan aquestes, no posa a prova la certesa de les seves pors. Mes aviat el contrari, va alimentant la idea que no ha estat rebutjat per què ha aconseguit passar desapercebut. D’aquesta manera augmenten paulatinament els seus sentiments d’inadeqüació personal i d’inseguretat. La persona amb fòbia social li otorga sense saber-ho una autoritat desmesurada als altres, a la vegada que és exessivament autoexigent amb ell mateix. Si no fos així, per què tindria que afectar-li tan una crítica? Per què no podria permetre’s un error o mostrar debilitat?...
Per tant, incorporar els drets assertius i les habilitats que en deriven, són un tema d’extrema importància i magnitud per la persona que pateix fòbia social. Tot i així en aquests casos no només haurà d’adquirir habilitats socials sinó que a més tindrà que modificar les seves creences que estan en el rerefons de l’activitat i el mantenen en la tendència a la inhibició conductual.
La pràctica correcta d’habilitat socials assertives pot tornar-li el sentiment d’autoeficàcia i la integració social, moltes vegades ausents.
5. Estadístiques[9]
Per conèixer l’opinió dels habitants d’Arenys de Munt vam repartir 150 enquestes de les quals 103 ens van ser retornades. Per fer les enquestes ens vam basar en questionaris trets d’internet i de psicòlegs experts que servien per diagnositcar la fòbia social.
Les preguntes de l’enquesta giraven entorn de la primera, en la qual
preguntàvem si la persona es considerava timida, i mitjançant la resta de
preguntes intentàvem confirmar o desmentir aquesta afirmació.
Els resultats obtinguts ens mostren que un 45% dels entrevistats deien que no es consideraven persones tímides en canvi, el 55% que si. I la correspondència entre la resposta d’aquesta pregunta i la resta de preguntes mostren que un 5% afirmava ser tímid però en canvi segons les altres respostes no el podríem considerar timid.
1.Correspondència entre respostes i resultats
Per tant, podriem considerar que 6 de cada 10 persones són timides i dels quals 1 podria tenir fòbia social.
A part, vam separar per sexes i veiem que els homes són lleugerament més timids amb 65% de respostes afirmatives. Pel que fa a l’edat la gent jove té tendència a ser més timida.
Ens agradaria destacar la última pregunta (Et poses vermell amb facilitat?) per demostrar que la timidesa no es nomes pricològica sinó que té també components fisics, els resultats obtinguts són els següents:
2.Percentatge de gent que es posa vermella
Per saber el grau de coneixement de la fòbia social, vam incluir al final de l’enquesta una pregunta on demanàvem que expliquessin que és la fòbia social. De les persones que van fer l’enquesta només 16 van saber-ho respondre (49 persones), la resta o no contestaven o tenien respostes incorrectes (38 persones).
Ens agradaria destacar algunes respostes que ens van cridar l’atenció:
- “Por a sentir-se inferior en públic, produit per la marginació i la discriminació que ens envolta. Crec que perjudica només als febles” à No veiem la relació entre la feblesa i la fòbia social tot i que molta gent té aquest prejudici.
- “Por que té a veure amb el que diran, molta gent per això s’aïlla” à No es por al que diràn sinó al que tu penses que diràn, que no te perquè tenir relació amb la realitat.
Bibliografia
Fobia Social: Diagnóstico, evaluación y tratamiento. Richard G. Heimberg, Debra A.Hope, Frankin R. Skinneier i Michael R. Lierbovitz. Editorial Martínez Roca.
Fobia social. Arturo Bados.Editorial sintesis.
Evaluación y tratamiento de la fobia social. Echeburúa, E.Martinez Roca.
Fobia social. Cristina Botella, Rosa María Baños i Concha Perpiña. Editorial Paidós
El desarrollo de los niños paso a paso. Marta Sadurní i Brugué, Carles Rostan Sachez i Elisabeth Serrat Sellabona. Editorial Uoc.
Ansietat i angoixa. Dr. Josep del Hoyo Calduch. Editorial proa.
Hiperhidrosis; Diagnóstico y tratamientos actuales. R.Grimalt i M.A. Callejas Editorial Panamericana.
Como se expresan las emociones en los animales y en el hombre. Charles Darwin. Alianza editorial.
El poder del ahora. Eckhart Tolle. Gaia Ediciones.
Viure sense por. Dr. Corbella. Editorial Columna, 1993.
La timidez. Cristophe André. Editorial Acento, 1997
Part de la informació ha estat treta d’internet:
http://www.eutimia.com/psicoterapia/fobiasoc.htm