Article publicat a “El País” el 07/03/02 per Narcís Comadira

Paisatge sota la pluja

Plou, sí. Finalment plou. I les terres eixutes respiraran tranquil·les mentre s’amaren de plugeta fina. La pols se n’anirà dels arbres i els camins, els rius s’ompliran discretament i esperarem l’estiu sense el neguit de les restriccions. Plou. Tinc ganes de veure la pluja, de sentir-la. Agafo un paraigua i me’n vaig a fer un volt pel parc.
Això de passejar pels parcs ho feia contínuament Rilke, o, com a mínim, en parla sempre als seus poemes. Però els parcs de Rilke eren diferents del meu. Ell anava sempre per llargues avingudes vorejades d’àlbers o de trèmols i, a la tardor, les fulles voltejaven als seus peus. Llavors sentia una infinita nostàlgia i parlava d’escriure llargues cartes i de vagar sense rumb com una d’aquelles fulles perdudes en la intempèrie. El meu parc és el del Putxet. Ben diferent.
Quan, fa 30 anys, em vaig instal·lar al barri, hi anava molt sovint. El Putxet era molt diferent del que és ara. No hi havia tanta densitat d’edificació, encara hi quedaven torretes i, sobretot, no hi havia aquests enfilalls de cases adossades -adhesives, en diu la meva mare-. I tot i que no era ja, ni de lluny, aquell Putxet idíl·lic que tan bé evoca la senyora Elvira Farreras al seu llibre, era força més agradable que no pas ara. Però el parc encara hi és. I aquests 30 anys li han anat a favor. Molts arbres que llavors eren acabats de plantar han crescut considrablement i, essent espècies distintes com són, mostren verds diferents. Verds sords dels xiprers i dels pins, verds lluents de les palmeres, verds blavosos dels cedres, verds grisencs de les oliveres, verds metàl·lics dels eucaliptus. A sota, els baladres, amb les seves fulles allargades, estan endormiscats encara, sense flors. Le sàlvies, de fulles platejada, fan la mata grossa. Els romanins treuen una tímida floreta blava. I les mimoses, que aquest any han florit reressagades per mor dels freds passats, encara mostren les seves tofes de flor polsinosa, una mica ja de color tirant cap a l’aram, lleument socarrimades.
Sota el paraigua, enfilo el camí que puja amunt. Perquè cal dir que el parc del Putxet no té llagues avingudes sinó que és un parc costerut, ple d’escales i camins que fan giragonses. És un parc mediterrani, ben cuidat, una mica com un jardí botànic. De tant en tant hi ha alguna placeta, quatre bancs i una font. Tot pujant, des d’alguns llocs estratègics, ja a una certa alçada, es veu tot Barcelona i el mar. Si hi ha un banc, acostuma a estar ocupat per gent gran que hi esplai la vista i els records o per alguna parellet jove concentrada en altres esplais. A les placetes sol haver-hi els passejants de gosos. Hi ha una certa solidaritat entre els habituals, que es coneixen i coneixen les bèsties. I els amos dels gossos que s’aturen a parlar, i els animals aprofiten per ensumar-se el cul. Tot respira una agradable harmonia, sobretot les tardes d’estiu, quan puja la marinada i el sol baixa i la calma s’estén sobre els vegetals assedegats. Però avui no és pas l’estiu. Ni tan sols primavera. I plou. El parc és buit i no hi ha gent gran ni parelles ni gossos. Hi ha pluja que regalima per les palmes i els fènixs i els ventalls de les washingtònies i els margallons. Els troncs nus del pollancres es retallen, blancs, sobre els verds. I els marfulls florits, els espígols, els acants, els pitòspors i l’heura que encatifa molts parterres agraeixen la pluja que els cau al damunt amb tanta lenta constància. A baix, asseguda a la falda de Montjuïc, tal com diu Verdaguer, Barcelona: ara sota sota aquesta cortina gisa que la unifica i, al lluny, la confon amb el mar. La Sagrada Família treu les seves agulles d’entre les bromes i busco el campanar de Pedralbes i el del Pi i el de la Catedral. Veig la torre falsament moderna de Calatrava i la cúpula i les torratxes del palau de Montjuïc i la closca d’escarabat de palau Sant Jordi. Les torres tímidament bessones de l’expansió olímpica sembla que emergeixen de dins del mar. Jugo a desxifrar el traçat dels carrers, però hi ha massa humitat en l’aire i tot s’enganxa en aquesta mena de calitja molla. Sí, plou. Arraulit sota el paraigua, m’agafa una lleugera esgarrifança. La pluja va caient com cauen les paraules d’un poema trist, la beneïda pluja, la pluja ben dita.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]