[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu autor]
Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Des de 1976 té a càrrec la correcció lingüística de la revista «Serra d’Or», feina que ara compagina amb la de redactor. Ha publicat Damunt un blanc així com el del paper (Robrenyo, Mataró, 1978), Ofici de torsimany (Moll, Palma, 1985) i Demà serà un altre dia (La Magrana, Barcelona, 1987), trilogia novel·lística en què es planteja explorar respectivament els recursos literaris de l’espai, el temps i el moviment. Amb Llibre de tot (Pagès, Lleida, 1994) guanya el premi Juli Verne de ciència-ficció 1993, a Andorra. Amb Entre Sant Peters i Sant Pau (Edi-liber, Barcelona, 1999) havia quedat finalista al premi Sant Jordi 1995, i amb Veus de boira des del pont (Proa, Barcelona, 2000) hi va tornar a quedar finalista a l’edició de 1999. Amb La paciència del mar (El Bullent, Picanya, 1994) i L’única mort (El cep i la nansa, Vilanova i la Geltrú, 1999) va iniciar una trilogia de fantasia i ciència-ficció centrada a Vilanova. Ha publicat novel·la juvenil com La Laia dels titelles (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995) i contes infantils com Terrossos de sucre (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995) o El fontaner de Vilanova (Ajuntament, Vilanova i la Geltrú, 1996), a més de contes esparsos i algunes sèries principalment a la revista «Tretzevents». Té publicat l’assaig Temps Obert de Manuel de Pedrolo entre les dues cultures (Ajuntament de Tàrrega, 1995), en què analitza les relacions entre ciència i literatura a l’obra de Pedrolo, autor sobre el qual ha publicat articles, ha escrit la lliçó per a la Universitat Oberta de Catalunya i ha dictat conferències. Com a estudiós de la ciència-ficció, ha publicat les antologies Narracions de ciència-ficció (Edicions 62, Barcelona, 1985, refeta el 1997 a la mateixa editorial amb el títol Futurs imperfectes), Temps al temps (La Magrana, Barcelona, 1990) i La biblioteca de les galàxies (amb Montse Cerdà i Marta Puig; La Magrana, Barcelona, 1999), i una cinquantena d’articles, ressenyes i pròlegs. És un dels fundadors de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia i en va ser el primer secretari. Actualment dirigeix la col·lecció «Ciència-ficció» de Pagès editors. Anteriorment es va fer càrrec de l’última etapa de «2001-Pleniluni, Ciència-fició». També va dirigir la col·lecció «Pòrtic Aventures» i la de llibres de viatges de La Magrana. Se li atribueix la traducció d’un volum de poesia eròtica de Pietro Aretino.
Demà serà un altre dia
Des que surt el sol a les 8 del matí a la platja de la Barceloneta, fins que es pon a les 5.20 pel parc de Cervantes, seguim un dia, el 26 de novembre, de la vida de Barcelona en un recorregut en diagonal de llevant a ponent. Els personatges de la novel·la són els que van entrant i sortint per aquesta línia, tots amb un tret comú que els relaciona i els mena a una confluència final.
Entre Sant Peters i Sant Pau
La novel·la mostra cinquanta anys de vida al carrer de Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona, des dels anys quaranta fins a l’incendi del Liceu, centrats en un personatge innominat nascut a la postguerra i que durant el franquisme viu una doble clandestinitat: davant el pare i els veïns ha d’amagar la seva activitat política, i davant els companys ha d’amagar la figura del pare, un dels que a la División Azul van combatre a les ordres de Hitler. Mort Franco i perdut per tant el combat contra la seva dictadura, el ressentiment accentua la incomprensió entre pare i fill, en una relació feta de silencis i malentesos que no desfaran els successius estovaments personals i socials.
Ofici de torsimany
Entre mitjan març i mitjan setembre, Acra, una gata de carrer, es refugia de la pluja a la finestra d’una torre afectada, al barri del Guinardó, a Barcelona, i observa les accions del darrer llogater. Dividida en dues parts de vint-i-tres capítols cadascuna, a la primera són transcrites les observacions de la gata: escenes observades subjectivament ja iniciades i abandonades quan para de ploure; a la segona part, hi ha la possible interpretació d’aquestes escenes, relacionades amb el llogater i l’entorn.
Article publicat a “El Temps”, 147, 13-18 abril 1987 per Montserrat Bayà
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA: UNA SOLA HISTÒRIA
La platja és el teatre; el teló que, en ser alçat,
ens deixarà veure l’escenari, els decorats, és el sol.
Així, doncs, als espectadors ens cal llevar-nos molt d’hora
per no perdre’ns el començament i avisar a casa que anirem
a sopar tard —si és a l’estiu, la funció dura
més. Tampoc no haurem d’estar nos quiets damut la sorra esperant
que ens ho donin tot mastegat; el sol, com el fil d’Ariadna, ens
traçarà el camí i, talment com en una cançó
de Sisa, hi trobarem tothom, en aquesta representació. Tothom,
és clar, que tingui a veure amb el nostre país, amb la seva
personalitat: hi trobarem Cristòfol Colom, l’almirall Marquet,
el notari Fiveller (potser s’estarà barallant amb en Ferran
d’Antequera, o potser estarà amagat als wàters de la
Casa Gran ensumant una ratlla de cocaïna perquè, justament
avui, la sessió del consistori promet ser ben avorrida), el fals
Woody Allen, en Ramon Llull, el desconegut que viu al barri del Guinardó,
l’Ausiàs Marc, en Ramon Muntaner fotocopiant el seu darrer
manuscrit, mentre pensa com s’ho farà per trobar editor...
i l’altre, i l’altra, i l’altre! La història de
centenars d’anys i la d’ara es fondran, a estones, en una de
sola i l’autor ens l’anirà narrant amb tendresa, amb
una subtilíssima ironia, amb humor i amb amor, tal com ell vol
que sigui.
Aquest recorregut que ens proposa A. Munné-Jordà per Barcelona,
des que surt el sol fins que s’amaga per ponent, ens fa adonar que
una ciutat gran, lluny dels tòpics que ens la fan creure inhòspita,
inhumana i estranya pot ser —i això només depèn
de qui ho vulgui— suau, tendra, plena de vivències i sensacions,
de coneixences, records i enyors, com passa als personatges de llibre
—Un personatge desdoblat en molts? Molts personatges concentrats
en un?— quan recorden i enyoren la seua amiga Natana... Però
demà serà un altre dia, és clar; el sol-teló
es tornarà a alçar per la banda de mar i ens disposarem
a viure, amb una bona dosi d’esperança, una altra representació.
Article aparegut a “Serra d’Or”, 339, gener 1988 per Isidor Cònsul
El darrer exercici narratiu d’A.Munné-Jordà tanca una
trilogia sobre l’espai, el temps i el moviment que l’autor havia
començat a Damunt un blanc així com el del paper,
1978 (amb la investigació de les possibilitats narratives d’un
espai clos), i continuat a Ofici de torsimany, 1985 (que esdevenia
un primer esforç de sortida i de comunicació cap a l’espai
obert). Demà serà un altre dia és l’experiència
de carrer i sembla cloure aquest assaig d’anàlisi sobre aquests
tres elemnts tècnics i estructurals (espai, temps i moviment),
presents sempre en qualsevol narració com a components de la matèria
literària. L’obra que configura aquest tercer exercici, Demà
serà un altre dia, té marcats nítidament tots tres
elements: l’espai és la ciutat de Barcelona, el temps, el
decurs d’un dia (un 26 de novembre) des de la sortida del sol fins
a la seva posta, i el moviment és el del sol des que treu el nas
a la platja de la Barceloneta fins que s’amaga prop de la Diagonal
i de can Barça. Tots tres elements s’objectiven en un annex
que n’assenyala l’itinerari damunt un plànol barceloní
i en concreta el temps (nou hores i vint minuts) i un moviment de vuit
quilòmetres, aproximadament. Al marge de l’experimentació
tècnica, l’originalitat de la narració s’enriqueix
amb un to desimbolt i divertit que aplega, sota el cel barceloní
d’ara mateix, tot un gruix dels seus personatges històrics.
Una mena d’anacronisme a l’inrevés: Galceran Marquet,
fra Garí, el comte Arnau, Joan Primer, Fiveller, Ramon Llull, Ramon
Muntaner, etc., se succeeixen en el protagonisme narratiu, com si es tractés
d’atletes amb la torxa olímpica o d’una cursa de relleus
assenyalada pel camí del sol.
Article aparegut “La
Vanguardia” per Àlex Broch 3 Septiembre 1991«Homenaje,
itinerario solar»
[...] Y si estas dos últimas novelas tienen su raíz en unos
barios de la ciudad, Demà serà un altre dia (1987)
de Antoni Munné-Jordà tiene el atractivo de ser una novela
solar. Me explico. Munné-Jordà describe el recorrido de
un personaje por la calles y barrios de la ciudad siguiendo el itinerario
del sol sobre Barcelona. Desde que despunta en la playa de la Barceloneta
a las ocho de la mañana de un 26 de noviembre hasta que el sol
se pone por el parque de Cervantes a las 5.20 de la tarde. Nueve horas
y veinte minutos de sol que equivalen a un recorrido aproximado de ocho
kilómetros. En el anexo I del final de la novela se nos describe
el itinerario. Dentro de la trilogia de Munné-Jordà, Damunt
un blanc així com el del paper (1978) —espacio— Ofici
de torsimany (1985) —tiempo—, Demà serà
un altre dia és la novela del movimiento. [...]
A. Munné-Jordà “El Temps”, 27 abril – 3 maig 1999 per Xulio R. Trigo
LA CONFIRMACIÓ D’UN NOVEL·LISTA
La ciutat
de Barcelona i, sobretot, el barri del Raval, és un dels protagonistes
d’aquesta història. L’altre és un personatge de
vida senzilla que va perdent els trens sense proposar-s’ho. En definitiva,
la crònica d’una generació que sembla haver arribat
tard al temps que millor podria acollir-los.
En una època marcada pel consum, amb l’efecte que aquest té
fins i tot en la literatura, que durant generacions s’havia mantingut
força al marge del seu influx, hi ha novel·listes que encara
ens sorprenen per la seva independència creativa. Com vaixells
fantasmes, armats fins a la messana, penetrant la boira que generen les
presses dels seus contemporanis, deixen una petja de qualitat i coneixement,
de compromís amb la seva tradició i amb l’estètica
del llenguatge narratiu, capaç de desfer tot equívoc.
A la llum dels seus llibres i, sobretot, a la de l’últim,
Entre Sant Peters i Sant Pau, que va ser finalista del Sant Jordi
el 1995, el d’A. Munné Jordà és un d’aquests
casos. En la línia de la millor tradició novel·lística
catalana, l’autor ens presenta una història senzilla: el recorregut
vital del protagonista, que passa per tots els esdeveniments i tendències
socials sense assabentar-se’n gaire, ancorat a la memòria
de la seva infantesa, ens mostra l’evolució social de les
últimes dècades amb un to proper als millors llibres de
Mercè Rodoreda.
Recursos com el flash-back o les el·lipsis narratives són
usats per Munné-Jordà amb mestratge i el lector acaba enganxat
a aquesta història de petits universos que ens serveixen per entendre
la globalitat. Si fa no fa com a la millor literatura de tots els temps.
Entre Sant Peters i Sant Pau mereix una lectura reposada, amb la
seguretat que no ens deixarà indiferents. A més a més,
situa l’autor entre aquells novel·listes a tenir en compte,
aquells que tenen el temps com a company de viatge i saben aprofitar el
seu talent a cada nou llibre. A descobrir!
Article aparegut a “Serra d’Or”, 477, setembre 1999, a cura de Sebastià Alzamora
TRIA PERSONAL
Novel·la finalista de l’edició del premi
Sant Jordi que va guanyar Néstor Luján, Entre Sant Peters
i Sant Pau es presenta amb tota probabilitat (si més no, fins
allà on arriba el meu coneixement) com l’obra més ambiciosa
i més ben acabada de les publicades pel ja veterà Antoni
Munné-Jordà, reconegut expert en ciència-ficcions
i fantasies diverses, i clarament un autor massa despenjat tant des del
punt de vista crític com (a pesar d’haver nascut el 1948)
des del més purament generacional.
Entre Sant Peters i Sant Pau, tanmateix, se situa lluny de l’univers
fantàstic que darrerament és habitual en l’autor per
endinsar-se en les fondes aigües del realisme (si és històric
o social, són qüestions en què no entrarem) per relatar
la història d’un working class hero, un barceloní anònim,
veí del Raval, resident al carrer de Sant Pau, que assisteix a
la mort accidental de la seva mare en un atemptat i que, estigmatitzat
de manera inevitable per aquest fet, viu després en primera persona
i en carn pròpia el trànsit de la ciutat de la deixadesa
a la pulcritud de disseny mitjançant l’esdeveniment dels Jocs
Olímpics. Abans, però, té temps també per
a travessar els anys del sexe hippy abans de la sida, temps per a odiar
el dictador i la misèria moral del panorama que ha imposat, temps
per a escoltar el Lou Reed de Berlin i els Beatles i els Stones de l’època
psicodèlica, temps per a experimentar amb LSD i altres obridors
introspectius de les portes de la percepció d’abans del sant
adveniment de l’èxtasi i altres compostos sintètics
tendents a l’expansió eufòrica sense motiu. Tot és
difús i a la vegada exacte, tot és immoderadament gran i
modest alhora, en aquesta tranche de vie que Munné-Jordà
elabora amb ingredients que li vénen donats, d’una banda,
per Cesare Pavese, i de l’altra, per Ken Loach i el nou cinema social
britànic, més que no per les espesses i indigestes receptes
marxistes d’un altre temps, d’un altre país que, mirat
des del text de Munné-Jordà, no convida a la nostàlgia
ni a la venjança, sinó a la plasmació impressionista
i a una vaga idea de pietat. Una novel·la, Entre Sant Peters
i Sant Pau, que posseeix el do de la veritat, l’encant de la
certesa, l’atractiu del rigor sense pretensions, l’amargor de
la vida. Una bona novel·la.
Article aparegut a “Gran Penedès”, 66, març 2000, a cura de Teresa Costa-Gramunt
ENTRE SANT PETERS I SANT PAU
Entre Sant
Peters i Sant Pau,
la novel·la finalista del premi Sant Jordi de 1995, l’autor
de la qual és Antoni Munné-Jordà, és un relat
d’iniciació en què el protagonista viu la tensió
provocada pels acostumats desencontres generacionals entre pares i fills,
agreujada pel passat del pare a la División Azul (d’aquí
ve el toponímic Sant Peters, referint-se a Sant Petersburg o Leningrad).
El protagonista és un personatge que va refermant la seva identitat
en oposició al pare i a tota aquella incomprensible faramalla històrica,
de la qual, però, no parlen mai. Orfe de mare, el carrer de Sant
Pau i la seva gent, els seus veïns, i la llengua, el català,
apareixen en la narració com els seus substituts més genuïns.
Val a dir, però, que la preocupació pels registres de la
llengua (en aquest cas, la llengua oral i col·loquial tal com es
parlava a l’època descrita per l’autor) és una
preocupació estilística molt recurrent en tota l’obra
de Munné-Jordà. I aquí també hi fa un esforç
molt remarcable, que dóna molta vivor, molta versemblança,
a les peripècies del jove protagonista.
És difícil l’acceptació d’un mateix, la
reconciliació amb l’àmbit i el temps que ens toca viure.
Però la novel·la (per on desfilen els primers trets de sortida
de la recent modernitat: l’alliberament sexual, el festeig amb les
drogues, les llibertats personals i col·lectives, la democràcia...)
es resol gràcies a la presència constant (i ben contrapuntada
positivament) de les dones que passen pel cor del protagonista. Més
valentes que no pas ell, li ensenyen que la vida és, sobretot,
amor, que és preciosa i vàlida en el seu moment present
viscut amb plenitud. Més generoses, més pietoses i més
comprensives amb la realitat, fan (més que cap altre dels personatges
que apareixen) de «mares», fan de llevadores i parteres alhora,
tot infantant la personalitat tentinejant de protagonista. Així,
tot i que potser la primera intenció d’Antoni Munné-Jordà
era fer una crònica d’un temps d’estretors morals i espirituals
(sota l’ombra amarga de la guerra, de la postguerra i de Franco)
i de les relacions difícils entre pare i fill, apunto també,
com a definitòria d’aquesta reeixida novel·la, una
tercera via que l’eixampla i la completa: l’autèntic
homenatge que l’autor fa a la Dona en majúscules, l’arquetip
universal de l’Ànima. És per aquesta raó que
al començament parlava d’una novel·la d’iniciació:
el protagonista, al final del relat, mercès a la Dona (calidoscopi
viu dels diferents tipus de dona que desfilen per les pàgines del
llibre), arriba a mostrar-se amb la seva Ànima, la part femenina-espiritual
que el completa, que li acaba atorgant els atributs definitius com a ésser
humà. Perquè, tot i que gairebé sempre és
així, no és gaire freqüent que els homes (o els escriptors)
ho reconeguin. És de justícia ressaltar-ho.
http://www.geocities.com/Area51/Zone/7461/
Societat Catalana de Ciència-Ficció
Qui és qui
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]