corpus
literari
|
|
Andreu Martín (Barcelona,1949). Des de ben petit ja tenia afició a explicar aventures a l'escola i a escriure històries i dibuixar tebeos. Ell sempre diu que va aprendre aescriure jugant i que ara es dedica a jugar escrivint. Va estudiar psicologia a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar el 1971 i va fer el servei militar a Eivissa. Entre 1971 i 1979, treballava com a guionista de còmic per a la desapareguda editorial Bruguera, una feina que va resultar més rendible del que pensava. Va treballar a nombroses revistes catalanes, castellanes i franceses com per exemple "Destino", "Cambio 16", "Tiempo", "El jueves", "Gimlet", "Comix Internacional", "Metropol", "Totem" i "Cimoc". Fins i tot va fundar, amb uns amics, una revista de còmics que es deia "Trocha". D'aquesta etapa destaca el popular personatge Sam Ballunga, amb el nom del qual es coneixia la sèrie que protagonitzava. Després de deu anys de fer guions, va decidir escriure la seva primera novel.la Muts i a la gàbia (1979). Amb aquesta primera obra iniciava el llarg camí de novel.les de gènere negre que han caracteritzat l'autor i amb les quals ha guanyat premis nacionals iinternacionals. Entre les novel.les policíaques destaca Pròtesi que va guanyar el premi Círculo del Crimen 1980, El hombre de la navaja, que va obtenir el Premi Hammet 1989 -concedit per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs-, Si és no és amb el Deutsche Krimi Preis Internacional 1992 i Jesús als inferns, entre d'altres. Paral.lelament, Martín ha escrit guions decinema. Va començar ambEstoy en crisis (1982) i El Caballero del Dragón (1982), ambdues de FernandoColomo, i més tard va escriure Barcelona Connection (1987) de Miquel Iglesias que després s'ha convertit en llibre que ha tingut molt d'èxit. El 1990, Andreu Martín va debutar com a director de cinema amb la pel.lícula Sauna, basada en una novel.la homònima de Maria Jaén. També ha treballat per a la televisió i, des de 1995, ha fet guions per a TV3 en dues sèries, Estació d'Enllaç i Laberint d'Ombres. A més, ha escrit obres de teatre, una de les quals estrenada al Grec 97: Hotel de mala mort. Andreu Martín també té una llarga trajectòria enel camp de la novel.la juvenil. Va començar escrivint per a joves amb el seu amic Jaume Ribera i el resultat va ser el primer llibre de la saga d'un detectiu adolescent anomenat Flanagan: No demanis llobarro fora de temporada va rebre el Premio Nacional de LiteraturaI nfantil y Juvenil 1989. La sèrie Flanagan ja porta set novel.les publicades i uns quants premis més: Premi Columna Jove 1994 per Flanagan de luxe i Premi de la Crítica Serra d'Or 1997 per Flanagan Blues Band. Martín també ha escrit per a joves en solitari: Pops en un garatge, L'amic Malaspina, El vell que jugava a matar indis, Drac de Paper i la sèrie de la Tres Catorze. Fins i tot, s'ha llençat a escriure contes infantils en una sèrie de dotze relats que porta el títol genèric de Contes de Sí. Martín també ha estat redactor d'un parell d'editorials i ha col.laborat amb narracions curtes, reportatges i/o guions d'historietes en nombroses revistes catalanes, espanyoles i franceses. Escriu regularment artícles d'opinió per El Periódico i La Vanguardia. Les seves obres han estat traduïdes a l'alemany, francès, italià, portuguès, lituà i holandès. El seu somni de publicar a la Sèrie Noire de Gallimard es va fer realitat amb Prothèse el 1996. També ha estat traduït a les diferents llengües de l'Estat espanyol: basc i bable.
Zero a l’esquerra
Zero a l’esquerra
narra la història d’Hèctor i Lluís, l’un,
ric, amb el futur encarrilat; l’altre un de tants, fill de mecànic
i amb poques ganes d’estudiar. La passió pels cotxes els uneix,
però acabats els estudis se separen. Es retrobaran al cap de molt
temps, quan l’Hèctor el busquen per assassinat. En Lluís
no ho veu clar; està clar que l’Hèctor és innocent.
L’amistat que els unexi farà que en Lluís investigui
pel seu compte per demostrar la innocència del seu amic
Prótesis
Barcelona Connection
Barcelona Connection té un tema és força atractiu: les màfies internacionals que giren al voltant del tràfic de drogues i la prostitució, i en les quals la policia o algun «peix gros» sempre estan embolicats. Una trama clàssica, doncs, que començarà amb l´assassinat d´un pres pel sistema Vaccarizzi, és a dir: des de fora la presó, amb un tirador professional. Un sistema propi de la Màfia i que posarà l´inspector Huertas en estat d´alerta. Segons la seva intuïció, la Companyia tal com ell anomena la Màfia internacional s´ha instal·lat a Barcelona, i a partir d´ara se les haurà d´haver ambprostitutes, camells, falsos culpables i policies corruptes.
Veritats a mitges
Veritats a mitges descriu l'aprenentatge vital del Pep, un noi que té aquella edat en què un es pensa que si realment s'hi posa amb ganes podrà canviar el món. La seva actitud rebel és comprensible no sols perquè té divuit anys i acaba de començar els seus estudis a la universitat sinó perquè viu a la Barcelona franquista (la narració té lloc a finals del 1967). El protagonista estudia filologia catalana, frisa per tenir nòvia, pensa a anar-se'n de casa i busca alguna excusa perquè no suporta el seu pare. La veritat és que el salt dels Escolapis a la facultat ha estat mortal per a ell: el Pep és un noi intel·ligent però molt indecís, que estima tant com tem la llibertat, just als antípodes del Lluís, el seu agosarat i temerari ger-mà petit. Tot i que ambdós han unit forces per guanyar terreny en l'àmbit domèstic. Els dies transcorren enmig d'aquestes batalles casolanes fins que l'aparició d'una jove força atractiva trenca la rutina. En Pep s'adona que el seu pare la rep en privat sense dir-li res a la mare i, a més, a la casa comencen a faltar diners, per tot això el noi suposa que es tracta d'una amant. Això el trasbalsa i el convertirà en una altra persona: amb una circumspecció i una cautela extremes, el protagonista, disposat a aclarir les coses, agafa les regnes d'una investigació que ningú no li ha demanat que porti a terme. Per primer cop sent que està jugant un paper essencial a la vida i està convençut de la seva comesa: desemmascarar el "mentider, mesquí, desconsiderat i traïdor" que durant anys ha fet veure que estimava la seva pobra mare. El marcatge del Pep és implacable i la missió és plena de perills: les passes del seu pare el duran fins als tèrbols carrers del Barri Xino, haurà de co-lar- se en locals de mala reputació, s'enfrontarà amb facinerosos de pa sucat amb oli... Però a mesura que el Pep va resolent aquest misteri comença a adonar-se que el que està realment fent és descobrir l'autèntic drama que du a dins el seu progenitor. Fill d'immigrants, el pare del Pep va arrbar a Barcelona sense ni un xavo; amb el seu esforç va convertir-se en taxista i amb la seva simpatia va conquerir el cor de la seva mare, una noia bonica de bona família... i per això va ser acusat d'haver fet un braguetasso i durant tota la seva vida ha hagut de sentir comentaris commiseratius a més de suportar que els cunyats el miressin per sobre de l'espatlla. Arribarà a conèixer no sols l'home que l'ha engendrat sinó que descobrirà moltes de les misèries que amaguen els éssers humans. A més, quan s'adoni de les debilitats pater-nes, el Pep aprendrà a acceptar les seves. Comprendrà, per exemple, per què hom fa servir les veritats mitges: les no-veritats es convertiran en eix fonamental de la seva vida quan comenci a mentir per aconse-guir l'amor de la Júlia, una noia de qui està perdudament enamorat. Escrita en forma de diari, aquesta obra transporta el lector a una Barcelona grisa on els joves duen fotos del Che enganxades a les carpetes, els capellans escriuen peces teatrals políticament compromeses, està de moda el cinema d'art i assaig i per la televisió emeten "Los vengadores" i "Historias para no dormir". Una Barcelona on hi ha molts grisos i molta por. Una Barcelona on hi ha una burgesia que menysté els immigrants però que conserva hipòcritament les aparences. La novel·la és el retrat d'aquesta ciutat, d'aquesta època i d'aquesta societat. Però sobretot és el retrat d'una etapa de la vida, del moment en què s'esvaeixen moltes il·lusions de la infantesa i es comença una nova existència amb només unes quantes certeses: el moment en què es descobreix que moltes veritats sols ho poden ser a mitges.
L’home que tenia raor
L’home que tenia raor té com a escenari una ciutat,
Barcelona, que viu trasbalsada a cusa d’una sèrie d’assassinats
que comparteixen la mateixa característica macabra: el coll de
la víctima ha estat seccinat d’orella a orella amb una navalla.
el punt mateix de partida és adins mateix de l’assassí
protagonista, aquest home que es dedica a matar prostitutes i que ens
ofèn amb la seva misogínia sàdica. Coneixem les seves
víctimes, els qui investiguen aquests morts, els qui en pateixen
les conseqüències, els qui n’escriuen les cròniques.
A través d’aquesta galeria de personatges, sovint sòrdids,
l’autor construeix una novel·la de mecanismes precisos, tant
en la vivacitat del llenguatge com en la mestria de la trama.
Bellíssimes persones
Sobre Andreu Martin, amb motiu
de la publicació del seu llibre Veritats a mitges, publicada
al diari “Avui” el 23/03/00 per Anna M. Vilà.
Notícies d'una ciutat grisa
Conegut tant per les seves novel·les
policíaques com pels seus guions televisius, Andreu Martín
(1949) ha publicat més d'una trentena d'obres i ha aconseguit amb
Veritats a mitges el 14è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil
del darrer any.
El llibre descriu l'aprenentatge vital del Pep, un noi que té aquella
edat en què un es pensa que si realment s'hi posa amb ganes podrà
canviar el món (i ell en té moltes). La seva actitud rebel
és comprensible no sols perquè té divuit anys i acaba
de començar els seus estudis a la universitat sinó perquè
viu a la Barcelona franquista (els fets narrats es remeten concretament
al final del 1967). El protagonista estudia filologia catalana, frisa
per tenir nòvia, pensa a anar-se'n de casa i busca alguna excusa
per poder dir que no suporta el seu pare (el Pep creu que si aconsegueix
abandonar el niu familiar "li resultaria més fàcil
acomiadar-se de persones odiades que de persones estimades"). La
veritat és que el salt dels Escolapis a la facultat (o sigui, "del
control més absolut a la llibertat en qüestió de mesos")
ha estat mortal per a ell: el Pep és un noi intel·ligent
però molt indecís, que estima tant com tem la llibertat,
just als antípodes del Lluís, el seu agosarat i temerari
germà petit ("ell era rolling i jo beatle"). Tot i que
ambdós han unit forces per guanyar terreny en l'àmbit domèstic
(per exemple, han aconseguit no anar de vacances a Senillàs i així
poder-se quedar sols a Barcelona per anar a lligar a les boîtes),
la irresolució del Pep es fa palesa quan està sol. Els dies
transcorren enmig d'aquestes batalles casolanes fins que l'aparició
d'una jove força atractiva trenca la rutina. Com que el Pep s'adona
que el seu pare la rep en privat sense dir-li res a la mare i, a més,
a la casa comencen a faltar diners, el noi suposa que es tracta d'una
amant. Aquesta suposició no sols el trasbalsa sinó que el
convertirà en una altra persona: amb una circumspecció i
una cautela extremes, el protagonista, disposat a aclarir les coses, agafa
les regnes d'una investigació que ningú no li ha demanat
que dugui a terme. Per primer cop sent que està jugant un paper
essencial a la vida ("eren moments transcendentals") i està
convençut de la seva comesa: desemmascarar el "mentider, mesquí,
desconsiderat i traïdor" que durant anys ha fet veure que estimava
la seva pobra mare. El marcatge del Pep és implacable i la missió
és plena de perills: les passes del seu pare el duran fins als
tèrbols carrers del Barri Xino, haurà de colar-se en locals
de mala reputació, s'enfrontarà amb facinerosos de pa sucat
amb oli... però a mesura que el Pep va resolent aquest misteri
comença a adonar-se que el que està realment fent és
descobrir l'autèntic drama que du a dins el seu progenitor. Fill
d'immigrants, el pare del Pep va arribar a Barcelona sense ni un xavo;
amb el seu esforç va convertir-se en taxista i amb la seva simpatia
va conquerir el cor de la seva mare, una noia bonica de bona família...
i per això va ser acusat d'haver fet un braguetasso i durant tota
la seva vida ha hagut de sentir comentaris commiseratius a més
de suportar que els cunyats el miressin per sobre de l'espatlla. Totes
aquestes consideracions fan de Veritats a mitges una suggestiva novel·la
d'aprenentatge: amb el propòsit de comprometre el seu pare, el
protagonista arribarà a conèixer no sols l'home que l'ha
engendrat sinó que descobrirà moltes de les misèries
que amaguen els éssers humans (covardies, enveges, rancúnies,
hipocresies i, sobretot, la por d'afrontar els propis errors). A més,
quan s'adoni de les debilitats paternes, el Pep aprendrà a acceptar
les seves. Comprendrà, per exemple, per què hom fa servir
les veritats mitges: les no-veritats es convertiran en eix fonamental
de la seva vida quan comenci a mentir per aconseguir l'amor de la Júlia,
una noia de qui està perdudament enamorat. Escrita en forma de
diari, aquesta obra transporta el lector a una Barcelona grisa on els
joves duen fotos del Che enganxades a les carpetes, els capellans escriuen
peces teatrals políticament compromeses, està de moda el
cinema d'art i assaig i per la televisió emeten Los vengadores
i Historias para no dormir. Una Barcelona on hi ha molts grisos i molta
por. Una Barcelona on hi ha una burgesia que menysté els immigrants
però que conserva hipòcritament les aparences. Veritats
a mitges és el retrat d'aquesta ciutat, d'aquesta època
i d'aquesta societat. Però sobretot és el retrat d'una etapa
de la vida, del moment en què s'esvaeixen moltes il·lusions
de la infantesa i es comença una nova existència amb només
unes quantes certeses: el moment en què es descobreix que moltes
veritats sols ho poden ser a mitges.
Article sobre Veritats a mitges d’Andreu Martin, publicat a “La Vanguardia” 30/06/2000, a cura de Julià Guillamon
En su afán de conseguir el máximo número de intercambios comerciales para cada uno de sus libros, los editores inventaron el concepto de jóvenes-adultos (una novela juvenil que pueden leer también los mayores). Una novela de jóvenes-adultos funciona como una película de Walt Disney. Los destinatarios de las películas de Disney son los niños. Pero los niños no van al cine sin sus padres. Para que la película les resulte atractiva también a ellos, la historia ha de tener una doble lectura. Los niños se sumergen en un delirio de imágenes, los padres van cazando guiños y bromas subliminales (una referencia a un clásico cinematográfico, un muñeco doblado por una explosiva actriz). En la reciente Toy story 2, los niños asistían a la victoria de sus juguetes preferidos sobre unos malos, y de paso interiorizaban algunos resortes de la sociedad de consumo. Para los adultos, el mensaje era más sutil: sus hijos se harán mayores, hay que estar preparado. A diferencia del cine, la lectura no es un fenómeno colectivo. Pero muchos jóvenes leen por influencia de sus padres. Que padres e hijos pudieran leer las mismas historias facilitaría mucho las cosas. Es necesario encontrar un equilibrio. Muchas novelas para jóvenes-adultos se echan a perder cuando el autor impone los puntos de vista de su generación (¡aquel chaval de doce años de la novela de Barril que leía a Simenon!). En Veritats a mitges, la pedagogía está repartida. La novela contiene sencillas explicaciones sobre el franquismo, la ley de prensa de Fraga, las asambleas de estudiantes y el teatro "amateur". Muestra a los hijos la ingenuidad, el entusiasmo y el idealismo de los del 68. Los padres apoltronados reciben también los dardos de Martín: el mundo ha cambiado, los valores no son los mismos, pero quién sabe si ese chaval con piercing y tatuaje no se identificará con usted, cuando todo esto haya pasado, dentro de treinta años. El narrador tenía 17 años en 1967. En el momento de escribir el relato ha cumplido los cincuenta. Reconstruye la historia a partir de su diario, revisando sus opiniones, y a menudo compartiendo las del padre (con quien en aquella época mantenía unas tempestuosas relaciones). Las verdades a medias de las que habla Andreu Martín no son mentiras o medias virtudes, sino las verdades que comparten -o aspiran a compartir- progres e hijos. Qué tranquilidad da una novela escrita por un profesional. Buen ritmo, pulcra escritura, la ironía que lo relativiza todo. Martín explica a los más jóvenes que en aquellos tiempos no existía la UVI, que el carnaval estaba prohibido y que un beso con torniquete en medio de la calle era algo inconcebible. Incurre en el anacronismo -"cubata", "bocata", "ligar"-, pero lo avisa y lo justifica. Y construye una trama que, pese a dos pequeñas violencias (una para dar comienzo a la acción, otra para que todo acabe bien), es entretenida y más que aceptable. Apta.
http://partal.com/aelc/autors/martinandreu/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana).Conté la biografia, informacions, publicacions, cometaris de l'obra, guia de lectura, premis, teatre, traduccions, guions i e-mail.
http://www.partal.com/aelc/ilc/itineraris.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. És el programa Itineraris de Lectura, quepromou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), és una activitat de promoció de la literatura catalana, en l'àmbit de l'ensenyament primari i secundari. L'objectiu dels Itineraris de Lectura és que el professorat pugui comptar amb la presència al seu centre d'aquells autors treballats a classe i que els escriptors estableixin un diàleg amb l'alumnat. Conté Presentació, guies d'autors, sol·lcitud material de suport, sol·licitud fòrum autors
http://vespito.net/mvm/conte.html
Article sobre la novel·la negra
http://www.geocities.com/clubdelsdetectius/page9.html
Els detectius catalans
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]