corpus literari
Artís i Gener, Avel·lí
biografia
obra
documentació
links
obres en català

 

[index]

 

Biografia

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912). Conegut, també, pel pseudònim de "Tísner", estudià a l'escola catalana mossèn Cinto Verdaguer i, durant la Dictadura de Primo de Rivera, al Colegio Ibérico. Treballà una temporada fent d'escenògraf a can Batlle i Amigó, però entrà molt aviat dins el món del periodisme com a redactor i dibuixant de caricatures, que signava amb el pseudònim de Tísner. Treballà entre d'altres a "Diari Mercantil", "L'Opinió", "La Rambla", "La Publicitat", "Papitu", "L'Esquella de la Torratxa", "El Be Negre", "Tele-Exprés", etc., i col· laborà assíduament amb Pere Calders, cunyat seu. Combaté en primera línia d'avantguarda en la Guerra Civil com a oficial de l'Estat Major, i fou ascendit al grau de tinent coronel. D'aquella experiència bèl·lica escriuria 556 Brigada Mixta, publicat a Mèxic el 1945. El 1939, després d'una curta estada França, passa a Mèxic, on viuria tot el seu exili fins el 1965, any en què tornà a Barcelona. Entre la seva obra destaquem, entre d'altres, Les dues funcions de circ (1966), Paraules d'Opoton el Vell (1968) i Prohibida l'evasió (1969), L'enquesta del canal 4 (1973), El Pla de la Calma (1974), Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981), Els gossos d'Acteó (1983), El boà taronja (1986) i els dos volums de memòries Viure i veure (1989-1990).

Obra

556 Brigada Mixta

556 Brigada Mixta és un crònica autobiogràfica sobre la guerra civil, narrades des del punt de vista d’un solsar anònim que ens explica la seva vida diària la front. La seva vàlua resideix a saber oferir just després de la guerra, una versió desdramitzada del conflicte gràcies a la ironia i a les pinzellades d’humor.

Documentació

Seguit d'articles dedicats a Avel·lí Artís i Gener amb motiu del seu raspàs el 08/05/00

Una cullereta de cafè

Article publicat a l'"Avui" el 08/05/00 per Jaume Pérez Montaner President de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Tristíssima com totes les desaparicions, la d'Avel·lí Artís-Gener tanca pràcticament un cicle extensíssim de la història literària i cívica d'aquest país. Una persona que va viure de manera compromesa tots els grans esdeveniments polítics i socials del segle; molts d'ells, els que més el van afectar com a persona i ciutadà, reflectits directament o indirecta en les seues novel·les o en Viure i veure, la seua magnífica autobiografia, perquè la seua decisió primordial, en tant que escriptor, fou sempre la de dir i presentar la realitat, fer-nos conscients de la seua i la nostra realitat. I això sense renunciar a la imaginació, a la tècnica i als dots de narrador, qualitats totes que defineixen el bon novel·lista. Potser per això em va fascinar aquell complicat artefacte, no precisament autocomplaent, que Tísner fa servir com una mena d'autoretrat: un gros embut que es presenta abocat a un flascó de vidre lleugerament tenyit de verd. Totes les seues vivències i visions, les lectures, els records i tot allò que brolla de sobte entre els records. Lentament servit, caòticament, tal com raja, diríem, pel que fa a l'ambició i amplitud dels seus temes que ens fan veure amb nous ulls la realitat concreta i directa de la guerra i les trinxeres, els conflictes entre els pobles i les mentalitats, el despropòsit d'un "descobriment", una conquesta i colonització que haurien d'haver estat un "encontre" productiu i respectuós entre les diverses cultures. O també quan en altres moments ens trasllada amb la seua ficció a alguns dels paradigmes de la modernitat: la càmera cinematogràfica o els estudis d'un canal de televisió; o ens retorna a un món tancat, dur i mesquí, ambientat en un medi rural, que no és sinó un correlat del nostre món civilitzat presidit per ambicions i enveges sense mesura. És obvi que tracte de recordar i resumir al màxim i sense destresa alguns dels temes de les seues novel·les. Amb tot, no seria lícit oblidar el domini constant d'Artís-Gener sobre tot allò que ens conta i com ens ho conta, el domini, al capdavall, de les normes bàsiques de la convenció novel·lesca que fa que hi quedem atrapats, fins i tot en aquelles narracions més denses. És la facultat de suggerir, insinuar i plantejar situacions i conflictes sense aparent eixida, deixant lliure el lector perquè busque les seues pròpies solucions. Com a bon novel·lista, mai no fa moralisme, Artís-Gener; ens presenta els seus personatges, els seus coneixements i les seues dèries, la dura experiència de la guerra i els vint-i-cinc anys d'exili, el seu amor a la terra que el va acollir, la seua actitud contra la incomunicació, l'optimisme sempre en un futur millor, l'esperança en els joves que, potser, superaran algun dia un món excessivament condicionat per interessos espuris, el seu cant a la llibertat i en contra de la dictadura franquista. Era el novel·lista i era la persona humana: el color verd del seu flascó, tota la seua vida, pràcticament un segle, que ens transporta als moments més crítics i decisius de la modernitat. Permeteu que ara l'evoque també en la seua faceta d'activista i organitzador, com a membre actiu i dinàmic del Congrés de Cultura Catalana, com a president de l'Associació d'Escriptors, càrrec que, amb els bons oficis de Jaume Fuster, va rebre de la mà del seu predecessor, Joan Fuster, mitjançant una abraçada i la memorable entrega a la vora del Xúquer d'una simple cullereta de cafè. Acte que el mateix Tísner va saber glossar en un magnífic i emotiu article dedicat a la figura de l'escriptor de Sueca. Gràcies, Avel·lí Artís-Gener. Gràcies pel do de la teua obra i de la teua humanitat. Gràcies en nom de la teua Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Article publicat a l'"Avui" el 08/05/00 per Isidor Cònsul

Les novel·les de Tísner

Vist com a personatge, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, tenia unes qualitats de parament que el feien enormement seductor, una cordialitat i franquesa que enamoraven, i lluïa, alhora, una lucidesa esmolada per la ironia i una bonhomia que semblava inexhaurible. Però les virtuts que ara s'han d'accentuar són les que l'emplomallaven com a escriptor i la força que traginava com a novel·lista. Virtuts i força, que la societat catalana va començar a reconèixer a partir de l'edició del primer volum de les memòries, Viure i veure (1989). Deixant a banda dos títols de tirada infantil i juvenil, L'invent més gran del segle XX (1984) i L'arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony (1985), el seu corpus narratiu és format per mitja dotzena de novel·les i un llibre de contes, El boà taronja (1986). Les sis novel·les comencen en l'estrena de 556 Brigada Mixta (1945), crònica novel·lada i biogràfica de la Guerra Civil espanyola que les lectures actuals situen en una òrbita similar de revisió del conflicte que ha fet, en clau d'humor, el cinema espanyol dels darrers anys. El mèrit de Tísner és haver emprat aquest to desimbolt i irònic immediatament després de la guerra, la paradoxal combinació d'humor i tragèdia, l'encert d'un relat que es carrega d'acudits i plagasitats per demostrar fins a quin punt la guerra fou domèstica, motiu pel qual esdevingué més ferotge en els odis de la rereguarda que no pas en les batusses de trinxera. Només cal recordar els binocles d'òpera del servei d'informació o l'artiller estràbic que, establert pel seu compte, es passeja amb el canó amunt i avall del front, com un treballador autònom de la malesa, i dels qui, amb l'acudit a punt essent estràbic, on posa l'ull posa la bala. De tot plegat, en resulta un exèrcit d'opereta, la qual cosa no impedeix la truculència del bombardeig d'Alcubierre i aquell soldat del qual van recollir un tros de pell del crani encastat al mur. Vam desenganxar-lo amb una forca i vam identificar-lo perquè no hi havia ningú més, entre nosaltres, que tingués el pèl roig. La segona novel·la de Tísner, Les dues funcions del circ (1966) finalista del Premi Sant Jordi-, narra el conflicte entre dos mons i dues races en el marc exòtic de la Martinica. Planteja accions entrecreuades amb records d'infantesa i d'adolescència, i se serveix d'una tècnica cinematogràfica que fa que els plans narratius es relacionin a partir d'associacions d'idees o de sensacions. Una narrativa a la moda del behaviorisme que imperava a mitjan dels seixanta. Dos anys després, el 1968, publicà Paraules d'Opòton el vell, que és, em penso, el seu títol més important, una novel·la construïda com una subversió de la crònica amb la història del Descubrimiento a la inversa: l'arribada de sis naus asteques a terres gallegues, l'any 1489, en un viatge religiós que sortia a rebre Quetzalcóatl, déu benefactor de la mitologia asteca. Opòton, cronista de l'odissea asteca, explica les rareses i estranys costums de la gent de fala galega de les terres descobertes. La novel·la fa l'antítesi de la Crònica d'Índies, i el cronista aprofita per reflexionar, ironitzar i ridiculitzar la vida indígena vista des de la lògica de la cultura precolombina. Un dels seus punts més reeixits és la reflexió sobre l'escriptura i l'aprenentatge per part del cronista. Opòton és un terrissaire que la casualitat ha convertit en expedicionari al Nou Món i dels pocs que retornen a casa. Anys després, quan es posa a escriure'n l'experiència, es troba que no domina l'escriptura, però, a poc a poc, amb una progressió que se segueix pàgina rere pàgina, Opòton troba la clau de l'estil, hi reflexiona i arriba fins al raonament dels recursos estilístics. A Prohibida l'evasió (1969), premi Prudenci Bertrana, Tísner encarà el camí del realisme i la voluntat de construir un text amb missatge. Ell mateix declarava que havia escrit un cant contra la incomunicació i hi assumia un doble magisteri francès, del nouveau roman i de l'existencialisme sartrià. A banda, Prohibida l'evasió és una novel·la d'influències cinematogràfiques, en equilibri entre la ficció filmada i la realitat viscuda, i vinculada al fet que Tísner hagués treballat, a Mèxic, per al cinema i la TV. Amb un encert tècnic notable, hi visualitza el pensament a través d'una càmera i els personatges són realitats en procés de filmació, com si la novel·la i la càmera fossin la consciència de la humanitat. L'enquesta del Canal 4 (1973), premi Sant Jordi, presenta una proposta propera a les intencions programàtiques del realisme històric: un text crític per retratar una estructura rígida, tancada, dictatorial i corrupta: la poderosa cadena de TV Canal 4, paradigma d'una societat regida per una dictadura política. L'encert de la paràbola rau en l'habilitat del narrador a plantejar una posada en escena pròpia de la literatura de ciència-ficció, amb Aldous Huxley, Ray Bradbury i Isaac Asimov com a referents. Des d'una perspectiva estructural i tècnica, L'enquesta del Canal 4 funciona com una novel·la de passamaneria amb jocs creuats i superposició de models narratius diferents que deixen espai, fins i tot, per a l'enginy d'un cal·ligrama narratiu. Finalment, a Els gossos d'Acteó (1988) Tísner assajà la conversió d'un mite clàssic en metàfora d'actualitat, sobretot en el punt final d'uns gossos que s'ho mengen tot. És l'al·legoria d'una civilització enlluernada pels guanys de l'especulació fàcil i una societat que tot ho mesura en el poder del diner. El perill d'aquesta filosofia, segons Tísner, és un món prosaic, sense grandeses, una manera de ser que, com els mastins del mite, confonen la realitat i acaben cruspint-se la. Dins de la novel·la, l'exemple val per als camperols falsament enriquits per l'atzar i per la voracitat sense miraments de la indústria turística que ha destruït, devorant-los, els indrets de més bellesa de la costa mediterrània. Un comentari a banda, referit a la immensa capacitat fabuladora i narrativa de Tísner, mereixen els tres volums de les seves memòries: Viure i veure (1989-1991), un monument literari que només té una pega, el fet que massa sovint, com en les obres de ficció, se li barregin la realitat i la fantasia.

Article publicat a l'"Avui" el 08/05/00 per Màrius Serra

Salivem els mots!

E n Tísner -d'arTís i de geNer- va ser, entre moltes altres coses que aquests dies de necrològiques obligades afloraran, el pare dels mots encreuats en català. Fins i tot el nom d'aquest popular artifici ludolingüístic va sortir de la seva ploma a les pàgines de La Publicitat fa ja gairebé setanta anys. La flaca per l'enginy lingüístic que sempre mostrà és indestriable de la seva faceta d'escriptor. Si la matèria primera d'un ebenista és la fusta, solia dir, la d'un novel·lista és la llengua. De manera que, mentre els poetes es dedicaven a salvar els mots, en Tísner es va dedicar a salivar-los amb la perícia dels orfebres i la murrieria dels ninotaires satírics. La seva aportació entronca la nostra llengua amb les riques tradicions ludolingüístiques francòfona i anglòfona. A l'hora de confegir artificis verbals en Tísner es rebel·là contra la literalitat que caracteritzava la tradició espanyola i va anar més enllà: "Abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista). El retorn de l'exili li va permetre començar a crear un gruix consistent de seguidors que resolien els seus encreuats a les pàgines de Tele/Estel. Després vindria la secció a l'última pàgina del Serra d'Or, els Mots enreixats al diari El País -que abandonà per discrepàncies polítiques l'any 1984- i finalment sis anys d'encreuat diari en català a La Vanguardia. Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves exitoses memòries el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990. L'endemà mateix vaig tenir l'honor de succeir-lo. L'espectre que abasten les definicions tisnerianes és tan ampli com el de l'enginy. Hi trobem al·lusions forestals a "viu a la serra i la serra la matarà" (soca), professionals a "abans de fer la feina pren tota mena de mesures" (sastre) o militars a "s'acabarà quan arribi el general" (assaig). Giragonses semàntiques que transformen la definició en un amè exercici d'imaginació. Cap dels mecanismes enigmístics no li és aliè. Juga amb els anagrames per salvar unes sigles quasi foixianes "curts trucs de turcs" (Csrtu)-, proposa falsos amics -"la seva senyora és molt perseguida" (heroi) o "la seva senyora s'infla quan fa esport" (pilot)-, i conrea l'homofonia amb mala bava casualment antimonàrquica -"senyoreja la bulgaritat" (Sòfia)-. Algunes de les seves definicions han esdevingut obres clàssiques del gènere: "La seva manera de caminar feia bavejar Hitler" (oca), "fa plorar els nens" (dentició) o "sempre diu l'última paraula" (eco). L'eco de la seva veu ressona i ressonarà: Salivem els mots!

Article publicat a l'"Avui" el 08/05/00 per Joan Rendé i Masdéu

La nau d'en Tísner

En Tísner, el pirata extremat, ha tornat a l'exili, on té amagada aquella pàtria lliure en forma de pernil encetat

S'ha extingit com s'extingeix, a la nostra mirada, la vela de la nau que ha salpat mar enfora i ja ateny l'horitzó. És com un miratge: l'arboradura magnífica es fa discretament petita fins a desaparèixer en la ratlla entre l'aigua i l'infinit, però nosaltres, encara amb el mocador enlaire, sabem que navega a tot vent, com sempre, i no té port d'estada sinó un destí oceànic inquiet i brillant, tot fet d'escumes revoltades i de platges solars coronades de palmes. En Tísner, el del pegat negre a l'ull, el pirata extremat i boníssim, ha tornat a l'exili, que hi té amagada aquella pàtria lliure en forma de pernil encetat, amb talls de sobrassada irregulars que suren perpètuament sobre un blau d'argent, i on tothom parla un català perfecte, a voltes graciosament nassal, a voltes apitxat. Precisament jo el vaig conèixer quan acabava de tornar d'un altre exili, molt llarg, que l'havia arrencat dels seus somnis autèntics i on va haver-se'n de confegir uns altres per anar passant. Tan bon punt va ser aquí novament, tot just havia posat el peu en terra ferma, uns quants joves tacats de tinta vam notar que alguna cosa retrunyia. Ens vam atansar cap a l'indret d'on venia el trontoll i allà el vam trobar a ell. Amb les mans plenes de tresors del passat i del futur, que ens oferia amb generositat. Magnífica. Ens va ensenyar de no tenir cap por, de trampejar la guàrdia enemiga i de fer cara als temporals sense perdre la rialla. Així va ser com va capitanejar-nos per refundar el PEN Club i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i com va involucrar-se amb nosaltres en l'aventura descordada d'El Be Negre amb Potes Rosses. Com que ens parlava sempre amb dobles sentits i amb jocs de paraules increïbles, i nosaltres vam adoptar de seguida la seva clau, era gairebé impossible que l'enemic pogués interceptar-nos el missatge. Amb aquesta convicció, tota una colla que mai no havíem rascat pilota, com en Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver, en Quim Soler, vam trobar-nos implicats a la redacció de La Bimba, revista destinada a posar la llengua a l'esport i a rifar-nos d'alguns personatges que encara capitanegen les seves desgràcies. La nau d'en Tísner feia un deixant d'aigües revifades i ens duia a tots cap a l'esdevenidor amb un optimisme imparable. La seva memòria prodigiosa, sovint assistida per espurnes de la inventiva escaient, va oferir-nos el to de continuïtat que d'altres d'immensament més forts ens havien arravatat, i va estimular-nos amb la seva joventut perenne. En tinc un retrat, on som tota la Generació dels Setanta al voltant de la tomba de mossèn Antoni Maria Alcover, en aquell cementiri desoladament romàntic de Mallorca. Tots rèiem: en Tísner es fumia, amb tota la reverència que els cas demanava, del mort i de qui el vetllava; aquest era el seu homenatge respectuós a la memòria d'un dels grans patricis de la llengua en la qual ell ha despès tota la vida. Ara que se n'ha anat, no el plorem; riguem-lo i fem-li adéu amb els mocadors flamejants de la fe que ell va saber encomanar-nos.

Autocaricatura

Què (qui, com) sóc i per què escric. Text de 1992 per a la ILLC publicat a "La Vanguardia" el 08/05/2000

No puc dir, doncs, qui sóc sinó què sóc i, encara, per aproximació. Si ho hagués hagut de contestar quan feia de dibuixant, m'hauria servit d'un gràfic a l'estil dels de Leonardo da Vinci i potser, fins i tot, les explicacions acompa nyants haurien hagut d'ésser llegides amb un mirall. Imagineu-vos l'artefac-te que faig servir com a autoretrat: és un gros embut d'aram que deu fer uns trenta centímetres de boca. Tot plegat, des de la part superior al darrer extrem del con, també deu tenir una mida semblant. I l'estructura sencera encaixa en un flascó de vidre, discretament mitjà, transparent, i lleugerament tenyit de verd ftalocianina. Ara mateix veureu per què escric; deixeu-me que enllesteixi la qüestió de l'embut-semblança. És el receptacle del meu autodidactisme. Hi he abocat durant vuitanta anys una aclaparadora pila de menudències. Ja heu vist que la boca és ampla, però la part final de l'embut molt estreta i, per consegüent, les coses baixen al flascó molt treballosament. Vuitanta anys dedicats a atapeir l'embut amb coses molt compactes que feien de mal passar pels conductes que s'estrenyen implacablement. I, al capdavall, anaven a parar a l'ampolla, el flascó de color verd obtingut amb una pinçadeta de ftalocianina. Les coses han caigut lentament en el receptacle inferior. La condició vítria del flascó els dóna una configuració òptica allargassada. Per què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys. Com que n'hi ha de tot: guerres i boxadors, actors i mestres d'obra, agrimensors i altres poetes, violinistes i professors d'escola, emperadors i empaperadors, aviadors com Louis Blériot i cosmo nautes com Armstrong, etcètera, que nodreixen la meva vida i m'encomanen un foll desig de compartir-la amb algú. Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he vist des de l'interior del flascó, a través d'aquesta meva percepció, escassa i adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d'esperança.

Article publicat a "La Vanguardia" el 08/05/2000 per Màrius Serra

Interés por las letras de Tísner

El de Tísner era uno de aquellos rostros que no se olvidan. El cuadrito negro que le tapaba el ojo derecho sería una pieza preciada en un museo imposible de complementos faciales, al lado del bigote de Charles Chaplin o las cejas y el puro de Groucho Marx. Su voz, grave y contundente, modulaba un catalán de fusión entre lo culto y lo popular que perdió el segundo sumando durante el franquismo y está por perder el primero durante el pujolismo. Creador adámico y vital, memorialista minucioso, Tísner se daba a todas las causas con las manos vacías y el nombre cambiado. Cuando cumplió ochenta años me confesó que su seudónimo era ya Avel·lí Artís-Gener y le regalé un acrónimo que en estos momentos tristes servirá para glosar su polifacética figura: T de traductor; I de ilustrador; S de soldado superviviente; N de novelista y de "ninotaire"; E de enigmista y de escenógrafo; R de retratista y de reportero. Todo esto, e incluso más, ha sido Tísner profesionalmente. Pero yo me quedo con las actividades derivadas de su riquísima relación con la lengua. Porque Tísner ha traducido al catalán del francés e incluso del español -Cien años de soledad por encargo expreso de su amigo Gabriel García Márquez-, ha sido el padre del crucigramismo catalán -desde sus primeros pasos en "La Publicitat" hasta los últimos publicados en "La Vanguardia" y "Serra d'Or"- y es autor de media docena de novelas espléndidas en un momento en que el catalán era patrimonio casi exclusivo de poetas. Entre ellas destacan Paraules d'Opoton el Vell y Les dues funcions de circ, dos obras que sin duda quedarán. Probablemente su polifacetismo extremo y el merecido éxito de sus memorias "Viure i veure" han difuminado la recepción de su figura como novelista. Pero Tísner ha sido, por encima de todo, un escritor profundamente comprometido con su herramienta de trabajo: la lengua catalana.

Article publicat a "La Vanguardia" el 08/05/2000 per Prócoro Hernández autor del libro Veus de l'exili a Mèxic

Un autor entre dos mundos

La desaparición de Tísner no sólo ha ocasionado pesar entre el pueblo catalán. Tambien entre los mexicanos su pérdida será sin duda muy sentida. El polifacético autor amó con entrega a su país de adopción, y no sólo durante su exilio, sino que también mantuvo vivo ese sentimiento ya de vuelta a Cataluña, en donde siempre difundió y promovió el conocimiento de la cultura mexicana. La mexicanidad de Tísner fue intensa, como lo atestiguan sus obras Mèxic, "Una radiografia i un munt de diapositives" (1981), Paraules d'Opoton el Vell (1969), L'enquesta del Canal 4 (1973) y muchos capítulos de sus memorias Viure i veure (1989-199l). La primera es una reivindicación de la buena imagen de México y la segunda, una historia novelada dedicada al mundo de las grandes civilizaciones mexicanas en la cual satiriza la conquista del continente americano, sólo que en su libro invierte los hechos: aquí son los aztecas quienes conquistan el norte de España. Tras la Guerra Civil, se exilió a Francia, de donde pasó a México. Allí residió con su familia hasta 1965. En este país desarrolló una obra muy diversa como caricaturista satírico, dibujante publicitario, periodista, pintor, escenógrafo de cine, teatro y televisión. Si alguna cosa hay que destacar en su obra como escritor, es su profunda dedicación a la promoción y preservación de la cultura catalana. Fue un asiduo colaborador en las revistes catalanes del exilio mexicano: "Lletres" (con Agustí Bartra y otros escritores); "Quaderns de l'Exili"; "Pont Blau" (con Vicenç Riera Lorca), y "La Nostra Revista", promovida y dirigida por su padre. También fue director de "La Nova Revista" (1955-1958). A su regreso a Cataluña, lleno de recuerdos y de esperanzas, reemprendió la actividad periodística y cultural. Vertió sus peripecias y experiencias del exilio en gran parte de sus obras. Su narrativa responde a una larga y madurada asimilación de vivencias y contrastes, como en 556 Brigada Mixta (1945), reportaje de la experiencia bélica; Les dues funcions de circ (1966), investigación literaria ambientada en Martinica; la ya citada Paraules d'Opoton el Vell; Prohibida l'evasió (1969), de técnica cinematográfica; la también citada L'enquesta del Canal 4 (1973), premio Sant Jordi; El pla de la calma (1974), y Els gossos d'Acteó (1983). Tísner ha contribuido sin duda de una manera muy notoria a la difusión de la cultura catalana en el exterior y fue un impulsor importante de su recuperación en la nueva etapa democrática. Nuestro querido Tísner se afilió a dos mundos, tan cercanos y tan lejanos, como México y Cataluña.

Entrevista a Avel·lí Artís i Gener per Teresa Ferré apareguda al diari ÒAvuiÓ el 25/05/00.

A.A.G. Això va ser a Robres. Robres, que és un poble gran, el van bombardejar el dia de Sant Joan i van fer un autèntic estropici. Van matar molta gent. I nosaltres, la meva companyia i jo estàvem en una casa molt gran. En aquell moment jo ja manava una companyia i el Joan Teixidor era el meu comissari. El Teixidor i jo vam fer una cosa a l'inrevés del que feia tothom. Tots es van tirar a terra amb un bastonet entre les dents i...

T.F. Això del bastonet...


A.A.G. Això és una cosa ritual i gairebé de superstició. Nosaltres no hi crèiem, i ens vam posar darrere, sota el dintell de la porta i això ens va salvar la vida, perquè es va ensorrar tota la casa i vam quedar colgats fins la cintura de runa. Van morir tots els nois que hi havia. Va ser espantós...


T.F. Em costa molt d'imaginar, una cosa així...


A.A.G. El més dur és quan hi ets, sigui el que sigui de la vida quan hi ets, en aquell moment. Al capdavall dos dies després toca fer una altra cosa i pot ser pitjor que l'anterior.

T.F. Si ha arribat fins avui, això és l'important.

A.A.G. I tant! A més et dóna una educació especial. Imagina't això de la casa de Robres amb tota la companyia morta... Només en vam quedar dos, el Teixidor i jo... També dóna molta intensitat a l'estada a la guerra veure els avions com vénen i com s'obren per bombardejar, per atacar. I tot això ho veus i, és clar, això després té una importància tremenda... quan ho pots explicar.


T.F. En els discursos bel·licistes de tot això en diuen 'valentia'.


A.A.G. Això és mentida. De por se'n passa molta, molta. Tothom en passa. Procures que no es contagiï, que la teva por no la transmetis i no es materialitzi en un altre. Quan ja ha passat, és clar, et diuen: "Has estat molt valent". I tu penses, sí, jo sabia com anava per dintre. Ara, ser molt valent... he fet el que m'ordenaven. La meva valentia, en tot cas, era fer el que m'ordenaven. I en aquest sentit sí, he estat sempre molt complidor.


T.F. Encara pinta, vostè?


A.A.G. Oh, i tant, tota la vida! Moriré amb el pinzell a la mà! Abans de fer de periodista vaig estudiar a Llotja. A mi m'agradava tant pintar com escriure. Però la formació de l'artista és més severa que la del creador literari, que fas el que et dóna la gana, sol a casa.


T.F. A Mèxic gairebé va aconseguir un rècord, amb aquells 1.500 quadres que va pintar per a un hotel, oi?


A.A.G. Encara en vaig pintar més, que no estan comptabilitzats perquè l'arquitecte director de l'obra m'estafava. Sempre me'n deia menys i, és clar, jo no podia fer comptabilitat i pintar al mateix temps. Va haver-hi un moment en què em pensava que em tornava boig. Apuntava ratlles a la paret, al cavallet, on fos. I jo ja havia cobert la quota dels que havia de fer i sempre me'n faltaven... L'arquitecte els venia o, els que li agradaven, se'ls quedava a casa seva. Jo no en sabia res, és clar.


T.F. Vist des de fora fa molta gràcia però a vostè no n'hi devia fer gaire...


A.A.G. Amb això em va passar una cosa que és boníssima i autèntica. Hi ha un hotel al Cabo Sanlucar, que és a la península de Baja California. En un moment determinat es va identificar el senyor Coppola, que n'era el gerent. Va venir a casa, a San Mateo, per dir-me que havia fet una ampliació a l'hotel, que li havia costat molt de trobar l'autor de les altres pintures i que en volia més per a l'ampliació. Primer vaig pensar que seria fantàstic perquè aquests els podria cobrar. Quan em va preguntar que a quant els cobraria, vaig dir-li que al preu de sempre. Després vaig saber que em pagaria 200 pesos per cadascun, cosa que hauria estat un èxit si hagués fet els 1.500 pagats a aquest preu... Finalment, però, me'ls van pagara molt més barats!


T.F. I en va fer 1.500 més?


A.A.G. El senyor Coppola em va dir que la nova secció de l'hotel en necessitava 250 o 300. I, és clar, això per a mi era un joc de criatures, de dir segui i esperi's que ara els hi faig. I no creguis que era tan senzill, perquè cadascun era una entitat per si sol, era una obra d'art, no? Els temes sempre eren mexicans, però no mexicans de pandereta, charros i tot això, sinó autèntics, gent del poble. Era molt bonic de fer. Jo tenia un bon arxiu fotogràfic, però se'm va acabar de seguida i vaig haver de fer més fotografies.


T.F. Parlant de l'exili, ¿està content d'haver tornat de Mèxic?


A.A.G. Sí. Hi havia gent que ja havia començat a tornar dos o tres anys abans. El Franco, més o menys, anava declinant una mica la seva pressió i no semblava que aquell moment concret fos gaire complicat. Per exemple, el meu cunyat, el Pere Calders, i la seva dona, la meva germana Rosa, van tornar un any i mig abans que nosaltres. En el meu cas, el paper de la meva dona és primordial, perquè és ella qui, amb una enteresa total, va dir: "Fixem una data i tornem aquella data, i si no tornem per qualsevol cosa, ja no tornarem, ens quedem a Mèxic i ens hi podrim". Era un argument molt bo.


T.F. I els seus fills, van tornar també?


A.A.G. Teníem cinc fills i dels cinc hi havia les dues noies grans que ja estaven esclavitzades per la feina o per la universitat. Però vam tornar amb els tres més petits: dues noies i un noi. Llavors va passar un fet casual. Vaig presentar-me al concurs de contes convocat per la revista El Cuento, on vaig enviar un original titulat 300 pesos de delirio... i vaig guanyar!, cosa que sempre fa una il·lusió extraordinària. El premi però, era un cotxe i es va quedar a Mèxic...

Article publicat al diari “Avui”, el 28/06/01 per Prócoro Hernández

Els dos mons de Tísner

Recentment ha aparegut el llibre L’univers Tísner 1912-2000: gairebé un segle, en què David Escamilla i Jordi Finestres exposen una abundant i interessant informació sobre el polifacètic escriptor Avel.lí ArtísGener. Hi apareixen totes les dimensions de la personalitat de Tísner: l’escriptor, el periodista, el dibuixant, el pintor, l’escenògraf. Paral.lelament a la creació de la seva gran obra, s’hi fa esment de les seves col.laboracions a les revistes catalanes publicades a l’exili sobretot a la “Nostra Revista” i la “Nova Revista”, de la qual va ser director. Com a artista, i sobretot com a pintor i com a escenògraf, s’hi descriu molt bé la seva vasta obra desenvolupada a l’exili: premi nacional d’aquarel.la de Mèxic (1962), 3.000 quadres per a un hotel i 25.000 decorats per a televisió, entre altres exemples.

LA SEVA OBRA A L’EXILI

En l’obra es descriu molt bé que Tísner s’inicià com a escriptor, en el sentit estricte, a l’exili. En efecte, anteriorment la seva creació havia estat centrada en el camp del periodisme. S’hi fa observar que és a Mèxic mateix que es planteja ser escriptor: “Mai no m’havia plantejat escriure novel.les, ni potser cap llibre”. En aquest país va acabar, el 1943, la seva primera novel.la 556 Brigada Mixta, on més tard es va publicar, el 1945. Igualment, s’hi fa esment que els darrers anys de l’exili va escriure tres novel.les més, editades al seu retorn a Catalunya: Les dues funcions del circ (1966), Paraules d’Opoton el Vell (1968) i Prohibida l’evasió (1969), aquesta darrera començada a Mèxic i acabada a Barcelona. Tots aquests llibres formen una part important del conjunt de la seva obra, i, per consegüent, la seva creació en l’etapa de l’exili té una significació més que remarcable. L’obra d’Escamilla i Finestres està il.lustrada amb moltes fotografies sobre la vida de l’escriptor al país d’exili. Malgrat tota una allau d’informació, s’hi comenta molt poc, i xoca una mica, el que va significar per a Avel.lí Artís Gener aquest país i l’empremta en la seva obra. És ben conegut en medis catalans de Mèxic que Tísner era un personatge molt adaptat als mitjans mexicans, sense deixar de ser, alhora, un nacionalista català. Tanmateix, cal dir que s’hi fa esment de les seves obres de temàtica més específica sobre Mèxic, però només de passada; a més de Paraules d’Opoton el Vell, s’hi fa referència a les memòries de Tísner, i s’hi diu que el tercer tracta dels 26 anys d’exili a Mèxic; tanmateix, cal dir que pràcticament, i no només en aquest sinó en tots els volums, l’autor no deixa de parlar del país d’exili.

OBRES DEDICADES A MÈXIC

En l’obra, els autors diuen que Paraules d’Opoton el Vell és l’homenatge de Tísner a Mèxic, i és cert, sempre que s’hi afegeixi el seu llibre Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives, també veritable homenatge al seu país d’adopció, però aquesta vegada després de l’exili. Encara que Tísner afirma que el 1949 va tenir la pensada d’escriure Paraules d’Opoton el Vell, la seva introducció, tanmateix, que ja parla clarament del contingut del llibre i de la seva pròpia versió en castellà (publicada per Siglo XXI, de la qual els autors no fan esment) –ja que exiteix en una altra versió– la va escriure el 1945. És més que probable que Tísner ja tingués més parts d’aquesta versió, i anterior a la catalana. En tot cas sí que sabem segur que abans de la seva publicació en va fer una profunda revisió. En aquest llibre, l’autor cerca similituds entre el nàhuatl i el català, com en el cas del terme papalotl i papallona, respectivament. Atès que l’obra és en mexicà, hi expressa un gran domini de la llengua popular en tota la dimensió de la seva riquesa i singulari tat de l’expressió. Observem, doncs, que aquí no es tracta de l’apropament al castellà, sinó a les llengües indígenes i al parlar mexicà. Sabem que era una de les seves preferides i li sabia molt de greu que no hagués tingut èxit, ni comercialment ni suscitant gaire interès entre els crítics. Pere Calders deia, en comentar sobre el que passava sobre aquesta obra, que era una d’aquelles coses incomprensibles, i afegia que potser amb el temps es revaloritzaria el llibre. És evident que en tota l’obra de l’escriptor predomina la imatge de Catalunya, expressada de múltiples maneres, però molt a prop també hi figura Mèxic i el mexicà. És un fet que Tísner està impregnat també del seu país d’adopció, pel qual va sentir una gran admiració, quasi fins a l’exageració. En la seva obra Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives, diu: “El mestissatge ha estat una prova de foc per a molts països que han sucumbit a l’anihilació. Mèxic ha travessat les flames sense cremar-se perquè tenia quelcom que mancava a altres pobles que han desaparegut irreparablement: la personalitat, la seva enorme personalitat”. Els dos autors fan remarcar, amb encert, en algunes citacions, la seva personalitat a través dels seus personatges, com la del personatge d’Opoton: “El personatge d’Opoton se m’assembla molt, és quasi com un autoretrat. Jo no sóc guerrer ni asteca, però el pensament que el defineix coincideix bàsicament en tot amb el meu”. Respecte a les llengües del seus dos països, Tísner acostumava a dir als seus compatriotes, i també als seus amics mexicans, que quan no s’expressava en català ho feia “en mexicà”, frase per evitar de dir en castellà. Quan li demanaven si s’havia familiaritzat amb la llengua de Mèxic, responia fent recordar que hi havia diverses llengües, “també colonitzades com el català”.

EN UN SOL MÓN

Arran de la gran fidelitat i adhesió a la causa catalana de Tísner, no resulta gaire fàcil adonar-se que Tísner pertanyia mentalment a dos mons: el català i el mexicà. A partir de la seva tornada, es podria pensar que aquest darrer ja el deixaria de banda, però no va ser així; sempre el va mantenir, a més del català, en la seva vida i obra literària, represes a Catalunya. A l’exili mexicà es va manifestar sempre un fervent patriota catalanista, reivindicant en tot moment els drets politico-culturals del seu país, i, a la seva tornada, va defensar i propagar activament a Catalunya el que ell considerava la veritable imatge de Mèxic. D’una banda, no pensem ni molt menys que els autors ignoren l’imaginari mexicà del seu amic, sinó potser no han volgut subratllar-ho, i s’han centrat en la seva expressió més catalana i catalanista. Queda ben palesa la gran admiració de Tísner per Mèxic i que va saber incorporar tot el seu imaginari en la seva obra catalana. Escamilla i Finestres, citant literalment uns textos concrets, ja suggereixen indirectament com aprofundir en l’escriptor ancorat en dos mons. Pensem que no hi ha divorci entre les dues expressions, ja que de fet es tracta d’un imminent escriptor català fet també, en part, a fora, i Tísner ha estat, i ho continua sent, un bon representant de la Catalunya de l’exterior. Coincidim amb Joan Fuster que hi va haver una certa influència, ben real, d’Amèrica en els escriptors catalans, sobretot en Tísner: “L’impacte americà no es limita a la novetat dels escenaris ni al replantejament dels problemes lligats a les incidències privades. Hi ha, per sota o per sobre, el desplaçament de l’escriptor català a uns medis literaris inhabituals: relacions, lectures, perspectives... Són porosos al món autòcton, tant en la pressió d’una actualitat compartida com en la fantasmagoria arqueològica dels residus precolombins”.

Links

http://partal.com/aelc/autors/artis/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Traduccions. E-mail

 

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][notícies][correu]