corpus
literari
|
|
Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937)
és una de les plomes més fermes i esmolades de l'actualitat.
Des de 1960 alterna la seva residència entre Barcelona i Mallorca,
encara que viatja per tot el món i els seus articles i llibres
són seguits per innombrables lectors. Ha publicat novel·les,
contes, teatre, assaigs, biografies, llibres de viatges i nombroses col·laboracions
periodístiques. També ha fet programes de televisió
i ha col·laborat assíduament a la ràdio. Però
ha estat especialment en la novel·la i en l’article periodístic
on més ha destacat.
L'obra literària de Porcel reflecteix un món eminentment
mediterrani, poètic i mític, però al mateix temps
realista i vital, un microcosmos antagònic unit per l'extraordinària
força narrativa i riquesa idiomàtica de l'autor. La seva
obra de creació es va centrar, en un principi, a la seva Mallorca
natal: Solnegre (1961) -la seva primera novel·la- descriu,
a cavall entre el mite i la realitat, el món rural mallorquí;
La lluna i el "Cala Llamp" (1963) i Els argonautes
(1968) tracten de la lluita i l'aventura dels homes de mar, dels contrabandistes;
Difunts sota els ametllers en flor (1969) i Cavalls cap a la fosca
(1975) són la síntesi i la culminació d'aquest microcosmos
màgic i poètic, de sagues familiars i viscerals. Les següents
aportacions narratives de Porcel, encara que no deslligades del cicle
mític d'Andratx, introdueixen nous temes que responen a interessos
geogràficament més generals, i se centren sobretot a l'Àfrica,
com Les pomes d'or (1980) i Els dies immortals (1984). Amb
Les primaveres i les tardors (1986), un dels seus grans títols,
retorna al clan familiar amb un intens alè clàssic, vital.
A Lola i els peixos morts (1994), Porcel s'enfronta amb la Barcelona
política, cultural, alhora que ho fa amb el Món i l'Home,
des d'una perspectiva cínica, sexual, filosòfica, romàntica,
existencial, en el curs d’un vast i delirant monòleg interior.
Igualment a Ulisses a alta mar (1997): la trama, inspirada en l'Ulisses
de la mitologia grega, constitueix el xoc entre un món idealitzat
-el de l'amor- i la lluita del protagonista amb la realitat. L’última
novel·la de Porcel, El cor del senglar (2000), que ha obtingut
un gran èxit de crítica, desplega un món aventurer,
visceral, brillant i misteriós. Mediterrània. Onatges
tumultuosos (1996), publicat en català, castellà, francès
i italià, constitueix una vigorosa interpretació èpica
però també lírica, expressionista en lloc de naturalista,
de la història de les civilitzacions mediterrànies, un viatge
i un assaig en el temps i en l'espai per tots els països de la conca.
Les novel·les i llibres de Baltasar Porcel han aparegut originàriament
en català i han estat reescrits al seu torn en castellà
pel mateix autor. Moltes d'aquestes obres compten amb traduccions a altres
idiomes, com el francès, l'anglès, l’alemany, el rus,
l'italià, l’eslovè o el vietnamita. La traducció
a l'anglès de la novel·la Cavalls cap a la fosca
(Horses into the Night) va ser designada el 1995 un dels millors
llibres en llengua original no anglesa als Estats Units per les revistes
"Publishers Weekly" i "The Critics Choice", formades
pels més prestigiosos crítics literaris del país,
com els del "Washington Post", "The Chicago Tribune",
"Esquire", "Los Angeles Times" o "San Francisco
Review of Books". En el camp del periodisme, Porcel va crear un estil
molt imitat posteriorment, que s'ha centrat, essencialment, en l'article
d'opinió i en les entrevistes, abans a través de les revistes
"Serra d'Or" i "Destino", i sempre des del diari "La
Vanguardia", on des de fa gairebé vint anys firma una columna
diària massivament llegida. Ha merescut, per la seva novel·lística,
els més prestigiosos premis, entre els quals el Sant Jordi, el
Josep Pla, el de la Crítica Literària espanyola, l'Internacional
Mediterrani (concedit a Itàlia), a més del Prudenci Bertrana,
que va rebre per Cavalls cap a la fosca i va repetir amb Ulisses
a alta mar. Per la seva obra periodística ha estat guardonat
amb el Ramon Godó, el Mariano de Cavia i l'Espejo de España,
de reportatge històric, per La Revolta permanent, sobre
l'anarquisme català. El 1999 Porcel va rebre el Premi Literari
Boccaccio Europa, a la Toscana, pel compendi de la seva obra, amb la distinció
de la seva obra novel·lística i Mediterrània. Fins
ara han aparegut els set primers volums de les seves Obres Completes (1.
L'alba i la terra; 2. Reis, polítics i anarquistes;
3. Punts cardinals; 4. Totes les Balears; 5. El mite
d'Andratx; 6. Grans catalans; 7. Les màscares),
que seran editades en dotze llibres per Edicions Proa. L'obra de Baltasar
Porcel serà així recollida i estudiada en dotze assaigs
de diferents especialistes de la cultura catalana i castellana. Baltasar
Porcel va fundar a Barcelona, el 1989, i va presidir fins el 2000, l'Institut
Català de la Mediterrània d'Estudis i Cooperació
(ICM), creat per la Generalitat de Catalunya amb la voluntat d'estudiar
les realitats més dinàmiques de la societat mediterrània
i que probablement ha constituit la institució més influent
de l'àrea en el seu camp. També des de 1989 presideix el
jurat del Premi Internacional Catalunya, guardó que atorga anualment
la Generalitat a aquelles persones que han contribuït amb el seu
treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics
o humans a tot el món. Les seves últimes publicacions són
als Estats Units la versió anglesa de Les primaveres i les tardors,
sota el títol Springs and Automns, i a Itàlia Ulisse
in alto mare, la traducció d’Ulisses a alta mar. I ara
surt en castellà i en català la seva última novel·la,
L'Emperador o l'ull del vent, premi Ramon Llull 2001. Barreja de novel·la
històrica, policíaca i existencial, es basa en un terrible
fet històric: els milers de presoners napoleònics tancats
durant anys en la petita illa deserta de Cabrera. Sobre aquesta base sorgeix
un personatge singular, misteriós i audaç, que empès
pel fibló desfermat per la Revolució Francesa i les guerres
de Napoleó, encarna des de Mallorca a París, des de Còrsega
a Andalusia, l'heroïcitat i la rapacitat que comporten inextricables
els grans esdeveniements. Porcel aconsegueix de bell nou un relat tècnicament
prodigiós, diferent, tan aventurer com visceralment complexe, narrat
amb el seu estil pletòric de color i de passió.
Lola i els peixos morts
Lola i els peixos morts (1994), escrita en
un llarg monòleg col·loquial on el protagosnista és
un home cínic i fracassat, que viu en una ciutat sense cap atractiu,
en un món caòtic, de fet, presentat amb un agut sentit de
l’humor. L’autor reflecteix els aspectes més actuals
i alhora tèrbols de la realitat i de l’home, el sexe preferentment
que tanta importància assoleix en la seva producció. Porcel
s'enfronta amb la Barcelona política, cultural, alhora que ho fa
amb el Món i l'Home, des d'una perspectiva cínica, sexual,
filosòfica, romàntica, existencial, en el curs del vast
i delirant monòleg interior.
Ulisses a alta mar
Ulisses a alta mar es tracta d’una de les obres més esquemàtiques i essencials de l’autor, protagonitzada per Lluís Arrom, un personatge de seixanta anys, a qui l’autor li ha donat una clara universalitat, relacionant-lo amb el mite de Faust i el d’Ulisses. El primer escenari és una Barcelona primaveral i caòtica, poc atractativa des de la perspectiva del narrador, un triomfador que viu en un moment de desencaix personal. L’autor es val d’una estètica de la caricatura i del grotesc per descriure un món barceloní actual desgavellat: el de la política, el de les tertúlies radiofòniques, el dels negocis... Una noia jove, Gabriela, representa l’esperança de la joventut i de l’amor, sobretot (d’aquí el lligam amb Faust), i transporta Arrom a un nou escenari, el món mediterrani, per on naveguen amb un grup d’amics, diametralment oposat al barceloní per la seva bellesa i categoria (el mateix descrit per Homer), que permet també la plenitud dels sentits, una mena d’intemporal edat d’or. Però, el temps imposa el retorn i així apareix un darrer escenari, l’illa mediterrània Orlandis (l’Andratx real), on ha d’anar el protagonista cridat per la mort del pare, significativament un escenari de tardor. La novel·la avança, doncs, de la primavera a la tardor, i a través de la seva aventura amorosa, el protagonista descobreix que no es pot deturar ni lluitar contra el temps i que l’única manera de retenir-lo és l’escriptura, sobre la qual reflexiona i a la qual es vol dedicar Arrom al final de l’obra. Es tracta d’una banda d’una novel·la d’aventures i vital, d’altra és una obra rica en referències literàries, que li donen universalitat.
Article publicat a la evista “Caràcters”, núm. 4 per Ximo Espinós
Potser siga el mite d’Ulisses un dels que més actualitzacions haja tingut en les lletres occidentals. D’entre totes les derivacions hermenèutiques possibles, n’hi ha una que es repeteix, significativament, al llarg de la història: la consideració de l’atzarosa travessia d’Ulisses com a símbol de la vida humana. Escriptors de totes les èpoques s’hi han pogut sentir reflectits, gràcies al poder universalitzador i transhistòric dels mites. Tanmateix, les coses canviaren amb la crisi moderna del paradigma clàssic. Amb l’Ulisses de Joyce (1922) el mite original és deconstruït en clau irònica. L’heroi grec esdevé l’antiheroi dublinés, i les seues aventures són parodiades despietadament. A pesar d’aquesta genial escomesa, el mite ha mantingut intacta la capacitat de suggestió, tal i com demostren les nombroses reelaboracions a què posteriorment ha estat sotmés, com ara, la de Nikos Kazandzakis (Odíssia, 1938) o Stefano D’Arrigo (Horcynus Orca, 1975). A les lletres catalanes contemporànies el mite odissèic també ha gaudit d’una important consideració. En aquest cas, però, l’aspecte més destacat de l’heroi grec serà el del seu allunyament de la pàtria. Arran de la desfeta del trenta-nou i el posterior exili, molts escriptors catalans han fet d’Ulisses l’emblema de l’exiliat. La seua figura errant i nostàlgica recorre, en major o menor mesura, l’obra de Carles Riba, d’Agustí Bartra o de Josep Carner, per citar només alguns noms. També la trobarem, amb idèntic sentit, en escriptors d’altres països que han patit experiències semblants. En aquest segle de guerres i obligades migracions, aquest aspecte de la polièdrica figura d’Ulisses desborda certament les lletres catalanes per a assolir, un cop més, valor universal. Aquesta és, a grans trets, la imponent tradició mítico-literària amb què comptava Baltasar Porcel per a confegir la seua personal versió del mite. Tanmateix, el d’Ulisses no és, ni de bon tros, l’únic referent cultural que l’autor dinamitza. Ja a l’inici del llibre se’ns deixa clar la gran importància que hi tindrà el pòsit llibresc. Els prestatges del dormitori del protagonista, Lluís Arrom, són plens d’una sèrie d’autors els llibres dels quals jugaran un paper fonamental al llarg de l’obra, d’entre els quals destacaríem els d’Homer, La Bíblia, i els de Nietzsche. Comencem pel primer. De fet, l’estructura de Ulisses a alta mar es basa clarament en les dues epopeies homèriques. La seua primera part, que narra l’èxit del ja tardoral protagonista després d’una lluita tenaç en el món de la política, així com el seu fracàs familiar, seria sota el signe de la Ilíada; la segona part, que descriu el seu idíl·lic creuer amb una noia, tot resseguint —físicament i figuradament— els passos d’Ulisses, seria sota el signe de l’ Odissea. El referent bíblic l’hi trobarem en la importància que en les abundants i sempre intel·ligents reflexions que contrapuntegen la història té el tema del diable, entés com a subversió de l’ordre establert o destí. De fet, el mite de Faust hi apareix clarament dibuixat. Per últim, i relacionat amb aquesta vessant demoníaca, la petjada de Nietzsche hi és patent en l’exaltació de la voluntat de poder. Una voluntat que uneix ciutat i personatge en una mateixa lluita inclement. El triomf en aquesta lluita, però, no proporcionarà al protagonista la felicitat, sinó que l’enfonsarà en la frustració. Quines sortides li resten? L’estètica, l’amor i el viatge. Un viatge iniciàtic que propiciarà el redescobriment de la seua solitud, i el retorn a la seua Ítaca mallorquina. Ulisses a altamar, guanyadora del Prudenci Bertrana de 1997, és una novel·la amb voluntat totalitzadora, que harmonitza múltiples estratègies d’escriptura. Des del discurs assagístic amb què Porcel aborda qüestions polítiques, històriques, filosòfiques o artístiques; passant pel diàleg de reminiscències clàssiques amb què el mestre alliçona el seu amor adolescent, o per la descripció lluminosa i barroquitzant dels paisatges mediterranis, fins arribar a la seua imponent capacitat fabuladora, que li permet passar sense estridències del nivell real al mític; o de la modernitat barcelonina la sofisticació del creuer a la Mallorca arcaica. I tot mantenint sempre la mateixa exigència expressiva, ben allunyada de les modes minimalistes triomfants. Amb aquesta novel·la, síntesi reeïxida de la seua obra anterior, Baltasar Porcel torna a demostrar que la seua trajectòria creadora se situa, sense cap dubte, en primeríssima línia de la ficció catalana contemporània.
Article aparegut al diari “El Mundo” el 26/06/02 per Ricardo Senabre
Ulises en alta mar
Un narrador
sexagenario, Lluís Arrom, periodista influyente y bien relacionado
con los círculos del poder político, despliega en su relato
diversas facetas de su historia personal, que incluyen el pasado –nacimiento,
infancia y adolescencia en Baleares, traslado a Barcelona y ascenso social–,
el presente –inesperado espejismo amoroso que reconstruye la antigua
historia del viejo y la niña y añade un crucero amistoso
por el Mediterráneo gobernado por el recuerdo de Ulises— y
hasta el futuro, si tenemos en cuenta los proyectos políticos inminentes
para los que se cuenta con la colaboración esencial de Arrom en
el gobierno catalán.
Estos diversos planos alternan a lo largo de la novela con diferente intensidad
y dan lugar en ocasiones a vívidas páginas evocadoras o
a extensas digresiones sobre la política, el arte, la literatura
o el perfil caracterológico del narrador, cuya formación
intelectual le permite hablar con la misma autoridad de Homero, de Pisanello,
de Goethe o de la situación política. Acaso el torrente
de cultura destiñe en exceso sobre la narración y la inmoviliza.
En conjunto, la novela está bien planteada, y las diversas historias
convergen hacia un final que, marcado por la muerte súbita del
padre, determina también el final de otras situaciones: el crucero,
la fugaz aventura amorosa de Lluís, su situación distante
con respecto al hijo e incluso la proyectada carrera política,
hasta que el personaje, recogiendo en las últimas palabras de la
novela el paralelismo con el Ulises homérico, encuentra el último
elemento identificador: “Ulises es al fin un hombre solo en alta
mar” (pág. 249).
Lástima que la historia, bien concebida como tal, se resienta en
su transformación narrativa por culpa de una profusión de
datos e informaciones inertes que no añaden hondura al relato y
acaban lastrando su desarrollo. La prolijidad de muchos pasajes, desde
los primeros tanteos de etopeya (pág. 15) hasta los recuerdos de
Orlandis (pág. 41) o el viaje en tren (págs. 44-45), anuncia
muchas escenas y diálogos que hubieran necesitado una poda concienzuda.
Junto a esto, la misma prosa incurre a menudo en un envaramiento que da
lugar a expresiones muy mejorables. Así, en “la silenciosa
y angelical silueta del velero” (pág. 95) podría aceptarse
el segundo adjetivo, pero ¿existe acaso alguna “silueta”que
no sea silenciosa? En “los desorbitados chirridos de las ruedas”
(pág. 44), la calificación parece excesiva. No se entiende
bien una caracterización como “había sido un hombre
de un cierto vigor y sobre todo de una sólida intencionalidad”
(pág. 89). Otras veces, la misma construcción flaquea: “Me
domina una pesada sensación de sobrar, de superfluo global”
(pág. 56). Es difícil saber, si ciertos deslices idiomáticos
son imputables al autor o a la traducción, pero el hecho es que
mancillan la escritura: “una alma” (pág. 19), “através
suyo” (pág. 50), estiramientos léxicos como “marginalización”
(pág. 40), impropiedades como “reseguía los pasos del
gótico” (pág. 53), utilización de a través
de por “mediante” (págs. 18, 46, etc), y hasta alguna
huella de la sintaxis catalana: “Como que no existen reglas fijas,
todo se convierte...” (pág. 79).
Porcel es un escritor culto, repleto de ideas, con innegable talante lírico,
que aflora sobre todo en las evocaciones sensoriales. Pero en este caso
ha construido una novela desigual, en la que ni siquiera aspectos esenciales
como la iniciativa de Gabriela al acercarse a Lluís Arrom, o las
relaciones entre éste y su hijo, quedan satisfactoriamente justificados,
y, sobre todo, con una equivocada selección de elementos, más
centrada en desarrollar motivos irrelevantes que a profundizar en lo esencial
e indispensable. Este desequilibrio y la prolijidad expresiva reducen
el interés de la historia que plantea Ulises en alta mar, aunque
permanezcan en pie, como sucede en muchas de las novelas en las que predomina
una carga intelectual, un conjunto de ideas brillantes y de sugerentes
observaciones.
Article
publicat a “El Periodico" el 10/05/02 per Estanislau Vidal-Folch
És una bona notícia tenir a l'abast en una bona edició
els contes de Baltasar Porcel (Andratx, 1937). No és exactament
una novetat, perquè la majoria ja havien estat publicats en diferents
reculls i es tracta sobretot de contes dels anys 60 i 70, que aguanten
bé el pas del temps. Dels 54 contes que recull, només sis
són posteriors al 1990: és a dir, el Porcel contista és
bàsicament anterior. Si comparem aquest recull amb el que la mateixa
editorial va treure fa 17 anys amb el títol Tots els contes, que
ara fa de subtítol, veiem que disposem de vuit contes més.
Almenys dos d'aquests són importants: "Estimada Aurora",
en tant que prefigura la novel.la més depressiva, Lola i els
peixos morts, i "El gran galiot", que avança Cavalls
cap a la fosca, una de les obres més celebrades de l'autor.
Dos contes nous més, "El cas del moix afamegat" i "Un
diàleg sota la xicaranda", tots dos del 2001, tenen la particularitat
de posar en primer pla la ironia i el sentit de l'humor, qualitats no
sempre presents a la seva prosa. Els contes potser ens descobriran aspectes
més amagats de l'autor.
La classificació que fa Porcel en aquesta edició sí
que és nova. El 1984 feia cinc apartats: "El lloc del temps
quiet"; "Altres terres, altres mars"; "Els papers
insòlits"; "Les ombres xineses i Líriques".
Ara en fa tres: "Les maniobres de l'amor" (la presència
de la sexualitat), "Les ombres xineses" (temàtica xinesa
on es troba una visió de la vídua Txing oposada a la de
Jorge Luis Borges) i "La lluna vella" (el món andritxol).
La tensió dels contes es mou entre diferents pols: la crueltat
i la lírica, la voluntat de poder i l'estranyesa d'un mateix, l'individu
i el temps col.lectiu que li toca viure, l'exuberància de la paraula
i dels fets, la faula i la tesi. Amb tanta complexitat, el volum és
una incitació, com una forta sacsejada, a seguir les mitificacions
i desmitificacions de l'autor, és a dir, el seu procés creatiu.
Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Manel Ollé
D'Andratx a Xangai
Seria un error considerar els seixanta-quatre contes que s'apleguen en aquest volum com un aspecte secundari en l'obra de Baltasar Porcel. Tant en el conte com en la novel·la trobem un mateix Porcel de gest vigorós i de vocació inquietant. Seixanta-quatre contes en quaranta-quatre anys no són gaires contes, però en conjunt agafen prou entitat per oferir una síntesi magnífica de les obsessions i dels territoris que ha transitat l'escriptura de Porcel. La seva dedicació al conte ha estat intermitent. Les èpoques de més gran atenció al gènere breu se situen entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta, quan la censura va fer que només pogués publicar als diaris pàgines estrictament literàries. Un article sobre Eugeni d'Ors va ser el detonant. Devem, doncs, en part a l'ombra del Pentarca i als censors miops aquesta oportunitat. El que haurien estat probablement papers efímers de pugnacitat amb el present -com ho és bona part del periodisme d'opinió de Porcel- es va transformar en matèria literària que ha de perdurar.
VUIT RELATS NOUS
Al llarg
dels anys Baltasar Porcel ha anat compilant els seus relats en diferents
llibres: Cròniques d'atabalades navegacions (1971) i Reinvindicació
de la vídua Txing (1979). L'any 1984 recollia tots els seus
contes, en un volum que arribava als cinquanta-sis relats. La present
actualització presenta algunes novetats respecte a recopilacions
anteriors. D'entrada hi ha vuit relats nous que sumen unes cent pàgines.
Alguns d'aquests contes nous es troben entre els millors del recull. N'hi
ha dos que en realitat són les llavors a partir de les quals van
créixer dues novel·les: Cavalls cap a la fosca i
Lola i els peixos morts. El seu interès és doble:
permeten veure en acció els mecanismes d'una escriptura que no
es basa en el càlcul ni en la arquitectura sinó en la pulsió
i la fabulació.
La recepció de Baltasar Porcel ha tendit a donar molta importància
als escenaris. Se l'ha llegit en funció d'una estirp de mitògrafs
locals: Espriu a Sinera o Villalonga a Bearn. Tot això està
molt bé i dóna llum a una part de l'obra de Porcel, però
Porcel, que és un individualista irredempt, sempre ha conjugat
més el singular que el plural. Això en els contes es veu
molt clar. Mentre a Reinvindiació de la vídua Txing havia
donat el títol i la posició inicial als contes xinesos -primant
així els accents més borgians- en aquest recull dóna
la màxima importància al sexe i l'amor. Baltasar Porcel
ha invertit l'ordenació dels reculls anteriors: ha posat en primer
lloc els seus relats més eròtics i viatjats, ambientats
en llocs com ara Capri, Tunis, Marsella, el Caire o Viena, sovint en mansions
decadents, pensions de mala mort, balnearis decrèpits o bé
hotels escrostonats. La galeria de dones seduïdes i seductores passa
a un primer pla, i amb elles de braçet el pas implacable del temps.
A continuació apareixen les ombres xineses, on Porcel recrea llegendes
de contrabandistes, alquimistes, cortesans i poetes ebris de la Xina antiga.
La fabulació exòtica acaba portant Porcel al territori de
sempre: les quimeres del desig, l'ambigüitat moral, la força
del passat. Finalment hi ha els contes on la lluita per la vida, la violència
i l'aventura emergeixen a contrallum del paisatge atàvic d'Andratx.
En cada secció ha disposat els contes en un sentit cronològic
invers: els més nous al principi, els més vells al final.
Cal destacar l'habilitat de recrear escenes i personatges amb el nervi
i la vivesa d'un traç ràpid i evocador.
EPIFANIA
DE L'INSTINT
Baltasar Porcel no entén el conte com a mecanisme suís de precisió sinó com a epifania de l'instint. El contes de Porcel contenen tot sovint una revelació brutal. El descobriment de la crua naturalesa humana és l'argument reiterat que pren mil formes diverses. En un dels contes xinesos veiem Porcel visitant una comuna modèlica. La seva atenció no es concentra tant en les innovacions agrícoles maoistes com en l'intent d'enderrocar la muralla moral espartana de la jove intèrpret i en el descobriment de les traces d'un passat llegendari i violent que atabala la jove xinesa que llegeix la història a base de consignes. Un vell emperador sense manies s'acaba convertint en el mirall.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 28/03/02 per Manel Ollé
Després del gran èxit de la seva última novel·la,'L'emperador o l'ull del vent -publicada per Planeta i guanyadora del Ramon Llull i de dos dels premis més prestigiosos que concedeix la crítica-, Baltasar Porcel (Andratx, 1937) reuneix els seus seixanta-quatre contes al volum Les maniobres de l'amor (Destino), un recull de 44 anys de narracions breus, d'algunes de les quals van crèixer novel·les tan representatives de l'obra del mallorquí com ara Cavalls cap a la fosca i Lola i els peixos morts
M.O. ¿Quin
lloc tenen els contes en el conjunt de la seva obra literària?
B.P. Veig aquest recull de contes gairebé com si fos una altra
novel·la. El veig com un llibre important en la meva obra.
M.O. ¿Es considera tan contista com novel·lista?
B.P. Jo sempre he tingut la idea de la novel·la. Entenc el conte
com un episodi de novel·la, com una immediatesa. Una novel·la
és temps i complexitat. El conte el veig més senzill i més
directe. Però tot forma part del mateix univers creador: les concomitàncies
entre els contes i les meves novel·les són absolutes.
M.O. Diu Harold Bloom en el seu assaig Com i per què llegir
que
hi ha dues tradicions del conte modern: una estaria representada per Txèkhov,
més impressionista i orientada a buscar el fonament de l'home,
i l'altra la de Borges, més construïda i especulativa, que
parteix de la idea que tot és mentida. ¿Amb quina d'aquestes
concepcions es quedaria?
B.P. Txèkhov era un gran escriptor de contes. Jo crec que era millor
que Borges. Borges és molt bo la primera vegada que el llegeixes.
Això passa molt amb els llatinoamericans. La primera vegada enlluernen,
però quan hi tornes... En canvi Txèkhov aguanta. Josep Pla
també té alguns contes que estan molt bé. Una altra
gran contista és la Karen Blixen, Isak Dinesen.
M.O. ¿Qué és per a vostè un conte?
B.P. Veig el conte com un gest, no com una figura sencera. Això
que diuen que el conte és més difícil no és
veritat: el conte és més fàcil perquè és
més breu. És un món menys complex en tots els aspectes.
Ara, la lectura del conte és molt més agraïda. D'altra
banda jo no veig el conte ni la novel·la com un gènere gaire
definit. Karen Blixen, per exemple, de vegades fa uns contes molt peculiars.
Azorín m'agrada quan no hi posa ficció, quan fa retrats.
Miquel dels Sants Oliver té algunes coses molt bones. Els contes
d'Espriu els havia llegit fa temps amb molt d'interès. La meva
obra és la d'aquella mena d'escriptors que són bàsicament
narradors i que són poc convencionals a l'hora de subjectar-se
a cap normativa però que tenen un territori propi. El territori
és com Àfrica, és immens, hi ha rius, muntanyes,
deserts, no vol dir monotonia ni uniformitat.
M.O. Les maniobres de l'amor aplega contes escrits al llarg
de 44 anys. ¿Hi ha hagut gaires canvis en aquest territori de què
parlava?
B.P. Amb el pas del temps ha canviat força. Ara hi ha més
diàleg i més sarcasme, més cosa urbana i deprimida.
M.O. ¿També hi ha canvis en la manera de veure el món?
B.P. Abans veia l'ésser humà més heroic, més
tràgic, en una lluita amb un medi hostil. L'ésser humà
podia lluitar i hi havia una grandesa en aquesta lluita. Però l'home
urbà dels meus últims contes el veig molt degradat, l'ambient
el guanya, no sap on enganxar-se.
M.O. ¿Quines són les constants de la seva obra que li
sembla que no han variat?
B.P. Hi ha el viatge, la violència, una determinada poesia, l'home
que es fa el seu destí.
M.O. ¿Quin sentit dóna al viatge en la seva literatura?
B.P. Quan viatges estàs obert a les coses: a l'amor, a les idees...
Si vas sol viatjant et coneixes més a tu mateix. És un bon
territori per a la intimitat. Allò que descobreixes és allò
que busques o allò que tu ets. A mi Londres o Nova York no m'interessen,
i en canvi m'atrauen París i Roma. Vas a parar als llocs que ja
són dins del teu cos. M'espanta la gent o la literatura basada
en una concepció immòbil de les coses. Una llengua és
una cosa pròpia d'una persona, però les influències
són interculturals. Jo puc tenir influències d'escriptors
que no he llegit en la llengua original. En un espai vital o literari
immòbil, jo no m'hi trobo. És com si retallessin les possibilitats
de vida. ¿Com pots entendre casa teva sense haver vist la sortida
del sol a l'altra costat del planeta?
M.O. En els seus contes sobre Xina es fixa més en el passat
que en el present revolucionari...
B.P. El primer que em va xocar de la gent de la Xina revolucionària
és que se sentien hereus de l'imperi xinès. Vaig veure una
gent que sense interrupcions dràstiques tenia més de 2.600
anys. Això em va impressionar perquè jo em considero un
hereu de la Grècia clàssica i d'Homer i d'aquesta gent que
també tenen més de 2.600 anys. Jo crec en la tradició.
L'home lluita impulsat per una tradició i lluita alhora contra
aquesta tradició. És una herència, és una
vitalitat, són uns gens i una intuïció. A la Xina tots
aquests factors em van colpir molt. Nosaltres aquí tenim aquesta
punyetera cosa del racionalisme, que només té 300 anys i
és molt emprenyador: tot són contradiccions de contradiccions.
Els xinesos la realitat la veuen complexa i en moviment. Això et
dóna una gran llibertat, no depens tant dels dictats de fora. Depens
més del teu petit món familiar, dels teus gens.
M.O. ¿S'ha fixat gaire en els canvis de modes literàries
al llarg de la seva obra de creació?
B.P. He coincidit amb alguns moviments: un determinat realisme de principis
dels anys seixanta, per exemple. Però no he respost mai a cap moda
o escola. Jo llegeixo les novel·les si m'agraden i no he estudiat
literatura. Visc al marge de si un escriptor és bo o dolent perquè
sigui romàntic o postromàntic. Crec que he entès
molt bé les avantguardes a través de la plàstica,
però no he entès mai gaire les mitges avantguardes literàries.
Per exemple la poesia d'Ezra Pound o T.S. Eliot. Fins i tot Marcel Proust,
jo mai l'he arribat a llegir sencer perquè m'ha arribat a pesar.
I amb Joyce em passa el mateix. La forma de la novel·la del XIX
la trobo prou mengívola. Però evidentment a l'hora d'escriure,
com que no sóc del XIX, no escric com els del XIX. I hi incorporo
altres coses. Però mai m'ha preocupat la forma. Al lector li he
exigit un cert esforç idiomàtic i unes certes exigències
de lectura, sobretot en les novel·les hi ha una certa complexitat
en la forma. Però això és degut a la gran preocupació
per convèncer la crítica, per convèncer la gent que
agafa la literatura com un fet d'exigència. M'ha preocupat molt
més això que la venda dels llibres. Però a aquests
jo he intentat vendre'ls qui sóc. M'he hagut de proposar ser qui
sóc, perquè en alguns moments semblava que havia d'escriure
d'una altra manera. Es tracta simplement d'explotar el talent que tens
a mà. Per a mi la literatura, i sobretot la novel·la, és
el més important del món. Si em diuen que és més
important la política o la ciència, a mi m'és igual.
La meva obligació i la meva voluntat és fer novel·les.
Perquè estic convençut que és el més important
del món.
M.O. Però diuen que no hi ha tradició novel·lística
catalana...
B.P. Mai he tingut aquesta mena de complex a la catalana que sempre està
que si l'idioma és petit, que si no tenim tradició o que
si la santa punyeta. A Narcís Oller li funcionava l'idioma i a
Josep Pla i a Costa Llobera o a Joan Alcover que escrivien un català
esplèndid. Si un escriptor té un idioma i creu en aquell
idioma li serveix per recrear el món. Quan Cervantes escrivia hi
havia uns dotze milions de castellanoparlants. A mi m'interessa més
la continuïtat idiomàtica que la literària. A mi això
que diuen que cal una tradició literària pròpia per
escriure a mi se me'n fot completament. Jo en català escric amb
una absoluta llibertat i m'agrada l'idioma i m'és igual el que
abans hagin escrit o deixat d'escriure. La llengua catalana té
un avantatge i és que està poc gastada. En canvi el problema
del castellà i del francès és que tenen un llenguatge
literari molt gastat.
M.O. El seu periodisme en general és molt poc literari...
B.P. He volgut fer un periodisme d'idees, he volgut trobar les bastides
essencials de les coses. En novel·la no pretenc més que
l'expressió d'actituds, d'anhels, de passions, de fúries
humanes. L'epicentre de l'home és el que m'ha interessat. En canvi
quan he fet periodisme el que m'ha interessat és la relació
entre l'individu i la societat o les regles que imprimeix la societat
on vius. Jo no crec que el periodisme sigui literatura.
M.O. ¿Com a escriptor, quin sentit li dóna a aquesta
mena de dedicació al periodisme?
B.P. Hi havia la voluntat de trobar la societat i el lector i d'influir-hi,
sempre intentant deixar de banda la demagògia. Així com
en literatura he intentat trobar la qualitat, en periodisme he intentat
explicar les coses amb un grau de realitat que no tingués en compte
els políticament correctes.
M.O. Al Porcel escriptor l'ha perjudicat la incorrecció política
del Porcel periodista?
B.P. Sí, claríssimament. També m'ha perjudicat ser
amic de Pujol o haver fundat i dirigit l'Institut Català de la
Mediterrània. La gent pensava que em feia un xiringuito. Jo ho
vaig posar en marxa i ho he deixat. He fet les coses per ganes de fer-les.
Quan he propugnat un afecte a la monarquia, ho he fet perquè creia
que aniria bé i va anar bé, i quan he cregut que la monarquia
feia coses amb les quals jo no estava d'acord -com aquell famós
discurs del rei sobre la llengua- ho he criticat també i s'ha acabat.
És claríssim que tot això m'ha perjudicat, però
en la meva feina creadora he guanyat amb aquests judicis, els he hagut
de vèncer, els he pogut vèncer. Jo crec en la personalitat
i crec en la personalitat literària. Això és una
cosa que es fa i es treballa. Les identificacions ideològiques
són dolentes. Si escrius o pintes és per afirmar una personalitat.
Mai he entès per què els escriptors s'han sotmès
tan sovint a dictats que no els han donat res. Suposo que l'escriptor
té una mica de debilitat social, sobretot en la nostra societat,
poc reconeixement i pocs diners, i això el fa buscar aixopluc.
Article publicat la diaria “Avui” el 02/03/02 per Ada Castells
Baltasar Porcel publica el seu univers
Baltasar
Porcel s'anima quan parla de literatura, i la publicació dels seus
contes en un únic volum a Destino és una bona ocasió
per fer-ho. En veure aplegades les seves narracions del 1958 al 2001 en
un sol llibre, Porcel ha constatat que des d'un principi el seu "univers
és substancialment el mateix" i aquest univers ve marcat per
unes constants: "El gust per l'idioma com a element creador; la passió
humana; el viatge com a descobriment del món; la nostàlgia
dels mons perduts... Tot això amb un personatge que intenta escriure
el seu propi destí, que no es deixa vèncer per l'ambient
i que viu l'amor com un ideal i el sexe com a realització".
Porcel considera que "en general l'escriptor amb ambició literària
sempre es mou en un univers propi" i posa com a exemple autors tan
distints com Graham Greene i Josep Pla.
En els contes de Porcel també hi trobem contrastos: "La violència
i la tendresa; la ironia i la tragèdia; el passat més remot
i l'actualitat".
L'escriptor considera que en tota aquesta trajectòria narrativa
no hi ha hagut gaire evolució estilística, tot i que reconeix
que ha passat de ser "més rotund, a un cert barroquisme, i
a un to més directe en l'actualitat".
Les constants de la seva literatura es detecten tant en les novel·les
com en els contes i sempre es dirigeix a un lector actiu: "No m'agrada
el lector tonto, de les novel·les equivalents als telefils. M'agrada
que en els llibres trobi coses sobre la vida. M'agrada el lector còmplice".
El que determina que Porcel accedeixi a aquest lector a través
d'un conte o d'una novel·la depèn de les circumstàncies.
L'escriptor ho argumenta amb una metàfora: "Pots veure un
cel immens amb un núvol solitari que li toca el sol de gairell
o amb molts núvols que corren en tumult. No se sap què determinarà
un conte o una novel·la, fins i tot hi ha contes que acaben sent
novel·les i aquí en presento exemples, com Estimada Aurora,
que acabarà sent Lola i els peixos morts, o El gran galiot,
que serà Cavalls cap a la fosca".
Porcel, però, té ben clara la diferència entre gèneres:
"El conte és un gest i la novel·la un discurs, és
un món vast". I tot i que, en el pròleg, defensa que
aquest és un dels seus millors llibres, té molt clar que
"una bona novel·la és més important que un bon
conte".
Porcel discrepa totalment dels qui diuen que en català no hi ha
bones novel·les: "Narcís Oller és molt més
interessant que Verdaguer, i Víctor Català, que Josep Carner.
Rodoreda, Vilallonga i Pla són molt més interessants que
Foix, Espriu i Pere Quart. El que passa és que el català
té un punt de covardia, de creure's petit. I que consti que estic
parlant en un to polèmic i reivindicatiu. Si em trobés en
un altre àmbit, matisaria, però això, en el fons,
és el que penso".
Per Porcel, el que és interessant en Verdaguer és que tenia
"una ambició desmesurada, era com un personatge de la Víctor
Català. A Flors de calvari es compara amb la Verge i amb
Jesucrist. És com per declarar-lo heretge. Aquest Verdaguer, tontet
no el veig, encara que tots els països han de tenir els seus herois,
però era millor Victor Hugo, i de tots ells els millors eren Costa
i Llovera i Joan Alcover".
La publicació recent de novel·les escrites per periodistes
ha revifat aquests dies una discussió recurrent: on són
els límits entre literatura i periodisme? Porcel té molt
clar que no té res a veure una cosa amb l'altra, i "un veritable
escriptor que fa periodisme ho sap". L'autor argumenta que el periodisme
és "immediatesa, denúncia, descripció, un món
que bull i la llengua com a clau del conegut", en canvi, la literatura
és "un món amb fondària, fruit de la intuïció
i la recerca, amb la llengua com a clau del desconegut". És
a dir, un ou i una castanya o, més ben dit, a l'inrevés.
Article aparegut a “La Vanguardia” el 02/03/2002 per Rosa Maria Piñol
Este libro es mi biografía", dice Porcel de la integral de sus cuentos
La faceta
de cuentista es la menos conocida de Baltasar Porcel, celebrado por sus
novelas y seguido en su labor de columnista. Sin embargo, lleva escribiendo
relatos desde los años cincuenta. El volumen Les maniobres de
l'amor, recién editado por Destino, recopila y ordena toda
la narrativa corta del escritor.
"Novelas y cuentos, todo es una misma faceta. Lo que ocurre es que
en los últimos años las novelas han oscurecido los cuentos,
porque me han ocupado mucho tiempo", explica el autor mallorquín,
cuya última compilación de relatos databa de 1984. El nuevo
título añade aproximadamente un centenar de páginas
a aquél -que prologó Carme Arnau- y reúne 54 narraciones
escritas entre 1958 y el 2001.
"Para mí, una novela buena es mucho más importante
que un cuento bueno -indica Porcel-. Pero es evidente que un cuento puede
ser mejor que una novela. Creo que hay dos tipos de cuentos: una historieta
de ficción o un relato que sea también un universo. En este
sentido, este libro refleja el mismo mundo que mi novelística.
Casi podría convertirlo en una especie de novela. De hecho, ‘Difunts
sota els ametllers en flor’ era una serie de historias que fui engarzando."
El libro está dividido en tres bloques, que corresponden a tres
grandes motivaciones vitales y literarias del autor: el amor y el erotismo;
su fascinación por China, país al que viajó a menudo
en los setenta, y la realidad y el paisaje de Mallorca y su Andratx natal.
"Es que este libro viene a ser mi biografía -admite-. Pero
hay diferencias entre los relatos antiguos y los más modernos.
Los primeros son más ensimismados, narrativos y trágicos,
mientras que los actuales son más dialogados y más sarcásticos.
Antes los personajes estaban dibujados como individualidades y ahora forman
parte del rebaño, porque la sociedad tiene hoy un peso mayor."
Baltasar Porcel, cuyas dos últimas novelas (El cor del senglar
y L'emperador o l'ull del vent) han recibido premios y elogios
unánimes, explica que en sus dos primeros cuentos ya estaba todo
el germen de su obra. "En ‘Els penjats’ y ‘La lluna
feliç’ ya estaban los temas que después he seguido
abordando: la violencia, el sueño, la preocupación por la
justicia..."
Según el estudioso Xavier Pla, que detecta en la obra del autor
ecos de Pla, Villalonga y Miller, el último Porcel "ofrece
la imagen de un escritor maduro que sabe transmitir la desorientación
del hombre que, perdidas las antiguas certezas, se mueve errático
por el mundo contemporáneo". "En mis cuentos, como en
mis novelas -dice el escritor-, trato de reflejar al hombre entendido
como una pasión, y su lucha por construir su propio destino. Su
ambición, su miedo a la muerte... Y la paradoja del hombre que
busca la felicidad pero que, al mismo tiempo, se enfrenta a un destino
trágico."
Muchos de los relatos del volumen, fechados en los años sesenta,
fueron escritos para "La Vanguardia". "Cuando empecé
a colaborar en el diario, escribí un artículo sobre Eugeni
d'Ors que no gustó a las autoridades de Madrid y el gobierno inició
una campaña contra mí. Después de la intervención
arbitral de Manuel Aznar, que entonces era el presidente de la agencia
Efe, la dirección del diario y el régimen pactaron que escribiría
textos sólo literarios. Y me puse a la tarea, teniendo en el horizonte
algunos bellos relatos de Azorín, Gogol o Miquel dels Sants Oliver."
Article aparegut a “La Vanguardia” el 15/02/02 per Julià Guillamón
La imaginación frondosa de Porcel
Tras la aparición
en 1999 de los Vuitanta-sis contes de Quim Monzó se suceden
las recopilaciones de cuentos y relatos de autores catalanes. Primero
fue Moncada. Ahora, Porcel. Al situar materiales de muy distintas épocas
en exhaustivas colecciones, surge un perfil bastante exacto del escritor.
Porcel, por ejemplo, ha sido un autor inconstante en su relación
con el género. Sus épocas de mayor producción corresponden
a momentos críticos de su carrera periodística. Los relatos
de Baltasar Porcel (Andratx, 1937) son los finos capilares que riegan
las extremidades de un cuerpo en el que la sangre mana torrencialmente.
Novelas río, periodismo cosmopolita, entrevistas de fondo: bulle
la savia por el tronco inabarcable. Los cuentos riegan los tallos más
finos, las hojas. Tienen forma fractal. Los retratos literarios, las estampas
paisajísticas, las alegorías chinas, afinan, penetran. Raíces
y puntas.
Les maniobres de l'amor. Tots els contes, 1958-2001 contiene una
larga serie de narraciones que se publicaron en "La Vanguardia"
cuando las altas instancias del régimen (¿el Ministerio
de Información y Turismo?) le querían lejos de la actualidad.
Otros me los imagino vinculados a experiencias personales, casi como poemas
de amor. Con "El gran galiot" o "Estimada Aurora"
entramos hasta la cocina de Difunts sota els ametllers en flor
(1970) y Lola i els peixos morts (1994). Más que reelaborarlos
o reescribirlos, lo que ha hecho Porcel es situarlos en el horizonte más
vasto de la novela. La fronda rizada del helecho es igual a la planta
entera, y viceversa. En otra ocasión Porcel tomó sus novelas,
desgajó los cuentos que subyacen en ellas y confeccionó
un libro de relatos, Molts paradisos perduts (1993).
El título, Les maniobres de l'amor, remite a una vieja película
de René Clair (Les grandes manoeuvres, la historia de un
oficial de caballería que se toma por un don Juan, el juego acaba
en trágico romance). El conjunto se estructura en tres bloques
(sexo y amor, cuentos chinos, Andratx). Dentro de cada uno se ha seguido
un orden inverso, como en aquella novela de Martin Amis, "Flecha
en el tiempo", en la que el protagonista transita de la vejez a la
juventud, en un laberinto temporal que invita a explorar la naturaleza
del pasado. Estas son, me parece a mí, las claves.
MECANISMOS INEXORABLES. "Qualsevol persona és capaç
de portar a terme la més gran putada", afirma el sargento
Benet Ripoll. Hay en la literatura de Porcel una desconfianza de base
hacia las proclamas humanitarias. El mundo está gobernado por mecanismos
inexorables y atávicos que convierten al hombre en una respuesta
matemática.
EL YO LABERÍNTICO. En una época de crecimiento colectivo
-los setenta-, los personajes de Porcel aspiran a encontrar una vía
de liberación personal al margen de credos e ideologías.
A través de los viajes, la exploración del pasado y sobre
todo del amor, la creación de la imagen femenina que sólo
existe en el corazón y en la mente del que ama.
CLEMENCIA Y "FOLLAMENTA". Mujeres que exhalan "el baf de
la follera", suecas gigantescas con senos como frutas goteantes.
En la imaginación de los casados, jóvenes arrodilladas "pidolen
clemència i follamenta". La desbocada sexualidad, la exaltación
de las vísceras, retornan al hombre a lo más primitivo.
LA VISITA A LA VIEJA DAMA. La belleza enigmática, la emperatriz,
aparece en muchos de los cuentos. La vieja dama encarna la felicidad perdida,
el sueño magnificado de cuando se es joven, que el narrador, en
la madurez, aspira a convertir en permanencia.
EL CATACLISMO DE LA VEJEZ. La crónica del tiempo opaco sin futuro,
el cataclismo de la vejez y de la historia. Es curioso: los viejos hacen
los mismos gestos que cuando eran jóvenes, pero sin espontaneidad,
sin gracia. La cabalgada romántica, si existió realmente,
terminará en arresto domiciliario.
EL VIAJE INTERIOR. Capri, Suez, Tánger, Marsella, Pekín:
Porcel se asoma al gran mundo, evoca leyendas, desorbitados y remotos
acontecimientos. El cuento viajero modela la personalidad del cronista:
"Jo, almenys, només he matat merles, només vaig aprendre
a revestir-me de paraules".
AGUAS ESTANCADAS. Porcel se baña en las aguas corrompidas de la
imaginación gótica. El paisaje tumefacto reproduce la descomposición
interior de los personajes de "L'home nou" o de "Ciril
d'Alexandria". El alcohol que traguean no es fuego: es una forma
de acceder "a la terbolesa com un estadi fangós" que
se asocia a las aguas muertas.
UN HÉROE INCENDIARIO. Ansioso de desastre y de muerte, el incendiario
expresa la necesidad de destrucción que subyace en lo humano. Presa
fácil del terror histérico, la señorita Munar flambea
la bencina. En "El balneari" el fuego devasta hasta las mismas
aguas.
CARRETERAS SECUNDARIAS. Los cuentos de ambiente chino admiten una reflexión
sobre el poder y la tiranía en el contexto de la transición
política, pero el militar enfrentado al poeta, el médico
frente al alquimista, la extraña y sugerente espiritualidad de
la viuda Txing desbordan las lecturas de época.
INFAMIAS, INQUISICIONES. Desde finales de los sesenta, Porcel saca a relucir
documentos sensacionales para reconstruir disputas teológicas,
dirimir en el tema del traidor y del héroe o desvelar la lógica
apabullante del fraude histórico. El erudito Àngel Arrom,
con sus casposos estudios sobre los temas más extravagantes, es
la contraimagen guasona de este Porcel erudito.
HACE CALOR. Algunos cuentos proponen estilizados ejercicios de crítica.
"Agamèmnon i Erika a Micenes" propone una lectura de
la orestiada, que arrincona las razones filológicas en favor del
temperamento y el clima. "Erika amb Delacroix" yuxtapone el
amor a las mujeres y el amor a los cuadros. En la vida, dice Porcel, el
arte es más importante que las pasiones.
LA NEURÓTICA FAMILIA. Remotos asesinos, cadáveres que se
retuercen entre las raíces de un viejo encinar. Los "andritxols"
actúan en función de un pasado que no ha prescrito. Exploración
contumaz de lo que se oculta bajo la apariencia de las cosas, en la trastienda
de la historia, y de la propia historia.
Opinió de l'escriptor sobre
Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
La meva secretària té un e-mail i veig que sí, que li envien coses per a mi. Per tant, encara que sigui indirectament, faig servir Internet. No obstant, jo no m'hi acosto. Als Estats Units va sortir per Internet fa dos anys un llibre meu, Les primaveres i les tardors, traduït en anglès, que el 1994 havia guanyat el premi Sant Jordi. Però l'única vegada que he navegat va ser amb motiu d'una sessió xat, d'aquestes que organitza "La Vanguardia": fins i tot vaig parlar amb australians, i els lectors em preguntaven sobre qüestions literàries, política catalana, etcètera. Si em proposen tornar a fer una cosa d'aquest estil, no hi posaré cap pega; ara, si és per mi, probablement no navegaré mai. Per què? Doncs per la mateixa raó que no vaig als toros o no m'he comprat un biplà: no veig cap raó per fer-ho. Si no tinc temps per fer les coses que he de fer, per què n'he de fer d'altres?
Entrevista a Baltasar Porcel publicada al diari Avui el 29/03/01 per Xènia Bussé
Tota la meva vida ha estat una lluita feta d’orgull per vendre allò que sóc
X.B. A L’Emperador
o l’ull del vent hi ha una trama d’intriga i de misteri
que gira al voltant d’un personatge, Gérard de Fleury, que
de fet no es desvela del tot ni al final, en l’epíleg que
vostè signa. Intriga a banda, però, en aquesta novel.la
els homes que van a parar a l’illa de Cabrera, presoners, se senten
abandonats a la seva sort. No tenen notícies de Napoleó
durant molt de temps.
B.P. Ells es plantegen només el tema de la seva vida en relació
amb el que ha passat. El tema de la Revolució jo crec que és
fals. És un tema intel.lectual, polític, no és un
tema sociològic. La gent viu i se sotmet a allò que el poder
decreta. I els poders, uns moments són revolucionaris, i d’altres,
reaccionaris. La gent se sotmet. No té altre remei. L’avantatge
de la democràcia és que, millor o pitjor, s’imposen
els poders de la majoria. Aquest avantatge no el té ni la Revolució
ni l’Imperi ni cap règim per ell mateix. La democràcia
pot haver nascut d’una revolució, pot estar dins d’una
monarquia, o una república. La democràcia i l’economia
de mercat són els grans elements de llibertat de la gent, de la
majoria. La Revolució Francesa l’únic que fa és
construir un gran artefacte ideològic que prové de tot el
pensament del segle XVIII i té una força expansiva formidable.
I que tira endavant moltes coses. Jo, si hagués viscut aquells
moments, segurament hauria estat d’acord amb moltes coses de la Revolució.
Probablement, si hagués estat diputat aleshores, hauria votat la
guillotina per a Lluís XVI. No sé si m’hauria equivocat.
En el meu llibre, totes les circumstàncies al voltant de la Revolució
són més uns antecedents o un marc per explicar l’Imperi.
X.B. ¿Personalment vostè ha viscut alguna mena de revolució?
¿Li ha passat comptes després?
B.P. Jo he viscut dues menes de revolució. L’una, el món
de l’anarquisme, i l’altra, la Revolució Xinesa. He de
dir que de la Revolució Xinesa en vaig escriure un llibre, China,
la revolución pendiente. Jo la veia com si fos una revolució
anarquista. L’enemic de Mao Zedong era el Partit Comunista. La Revolució
Cultural el que intentava era decapitar el Partit Comunista per massa
conservador. Fa anys em deien que jo havia canviat respecte a aquests
temes, però són els xinesos que han canviat! Quant a la
revolució anarquista, el Maig del 68 va significar un impuls important
fruit del hippisme, la contracultura... Jo ho vaig viure tot això,
per Califòrnia, a Formentera, al Nepal, a París... El Maig
del 68 era una revolució moral, sobretot, no de les estructures
del sistema. Per tant podem dir que les meves idees revolucionàries
no triomfaven.I a mi no em molesta gaire que no triomfin. Em serveixen
com a sistema de vida. En els moments en què jo vivia tot allò,
estava pactant amb el sistema.
X.B. Això és un anarquista molt estrany.
B.P. Potser sí. Jo, interiorment, em sento molt lliure de qualsevol
cosa i en el moment que pensava tot això sobre la Revolució
Xinesa i l’anarquisme escrivia a “La Vanguardia” i a “Destino”.
Aliar la democràcia i el sistema de mercat és el millor
per a la majoria. Mai he escrit res que no pensi. No em paguen per clavar
el meu rotllo als lectors. El que he de fer és explicar punts de
vista crítics o favorables però que siguin bons per a la
majoria de gent. Algú ho pot trobar estrany.
X.B. Vostè es deu al seu públic, doncs, com diuen les
folklòriques.
B.P. Sí, ho accepto. No escric per als meus i prou. Una de les
meves sorts és escriure a “La Vanguardia”, on la força
dels lectors és molt gran. I per mi ha estat un gran terreny de
treball.
X.B. En el llibre esmenta moltes vegades el destí i la fatalitat.
Vostè hi creu?
B.P. Personalment, no crec gaire en la fatalitat. Crec que existeix l’atzar,
que no sé ben bé què és... Hi ha gent a qui
l’atzar afavoreix molt i d’altres a qui no. Això forma
part de la múltiple combinació dels elements de la vida.
Estic bastant content del meu destí perquè me l’he
fet jo però alhora veig que hi ha molta altra gent que s’ha
fabricat un mal destí. La meva novel.la descriu una època
de fatalitat. A El cor del senglar, tot és més anarquista,
els personatges es belluguen pel món però sempre en un territori
seu. Ells s’imposen al món. En aquest llibre, en canvi, la
gent viu sotmesa a l’ull de l’huracà, que se’ls
emporta.
X.B. Per què amaga tant el personatge de Gérard de Fleury
a la novel.la? Per què el fragmenta tant?
B.P. Vaig començar a escriure aquest llibre per raons humanes,
existencials. Vaig anar a Cabrera per primera vegada als anys 60. Després
hi he anat molt, hi he passat dies en moltes ocasions, hi he caminat molt
sol, hi he nedat molt sol i he sentit amb una gran força el drama
d’aquesta gent que va estarse allà tancada. Aquest drama és
més important humanament que no històricament. La monstruositat,
el captiveri d’aquestes persones, és força increïble.
Igual com és incomprensible la figura de Napoleó, que, del
nores, es va aixecar fins al punt màxim i després es va
esfondrar de cop. Tot això són coses incomprensibles. A
l’hora d’escriure el llibre jo tenia dos camins: l’un era
explicar aquesta incomprensibilitat, aquest enigma, i l’altre, explicar
una història construïda.
X.B. I va fer el primer.
B.P. Vaig fer el primer. I un cop començat, cap a la meitat, vaig
decidir un final diferent on s’explicava tot i s’aclaria tot.
Però aleshores em trobava davant d’una novel.la de gènere.
Què hi guanyava? Fer un argument convencional que a un tipus determinat
de lector li hauria agradat més. Però vaig optar per l’opció
visceral agafant el toro per les banyes i prendre la incògnita
i el misteri i convertirlo en l’eix del llibre.
X.B. ¿No deu ser que l’autornarrador ‘fa veure’
que és Honoré Grapain quan de fet és Gérard
de Fleury i no vol que se sàpiga?
B.P. Que jo sóc De Fleury? L’explicació no està
malament. Però més que ser-ho de veritat em sembla que m’agradaria
ser-ho. Però això em faria quedar molt malament perquè
el personatge no és cap heroi...
X.B. L’Emperador o l’ull del vent és un llibre
fosc, una mica sinistre.
B.P. Que de 20.000 persones, 17.000 es morin de mala manera no és
gaire optimista...
X.B. ¿Escriure’n una novel.la es fa per intentar aclarir
què va passar i per què?
B.P. No ho crec. La literatura té una vida pròpia. La meva
ambició és crear unes vides i de la mateixa manera que al
món hi ha la felicitat, el plaer o l’estètica, hi ha
la tragèdia. Aquest llibre és un producte del que jo sóc,
de les meves idees, del cataclisme que significarà la meva mort
sobre la meva vida. I escric perquè intento que hi hagi vida. I
la vida es nodreix de vida o no és vida.
X.B. ¿Aquesta argumentació seria comuna a El cor del
senglar i L’Emperador o L’ull del vent?
B.P. El cor del senglar és una reinvenció d’uns
optimismes íntims i personals de la vida, i de la meva vida, i
L’Emperador o l’ull del vent és una reinvenció
col.lectiva, històrica i fatal també del que és,
el que podria ser o serà metafísicament, quan em mori, la
meva vida. A El cor del senglar el marc històric existeix
però fa de decorat. A L’Emperador o l’ull del vent,
el marc històric i el social no es poden obviar i et destrossen.
Jo sóc o podria ser una part d’això. L’Emperador
o l’ull del vent seria una novel.la adulta, curiosament. El que jo
intentava era fer-me eco d’aquesta gent que havia estat a Cabrera.
Et podria explicar moltes coses que apareixen en aquest llibre i que són
en molts altres llibres meus. Sempre escric contra la guerra a les meves
novel.les i sovint m’he fet ressò de la gent apallissada:
això ho he fet per un sentiment personal, existencial. Jo he viscut
en un poble petit, aïllat i pobre d’una illa. Conec el món
arraconat i em sento d’aquest món. Per mi representa el paradigma
de felicitat. És curiós. Tinc un dèficit de formació
ideològica, social, etcètera, i potser per això vaig
anar a parar a l’anarquisme o al Maig del 68 i per això suposo
que a Solnegre, una novel.la que vaig escriure l’any 1961,
la tècnica, la reflexió, les cartes, etcètera, són
exactes que a L’Emperador o l’ull del vent. A Solnegre
hi ha també una defensa dels qui estan sotmesos als poders i una
exaltació d’un amor romàntic a través d’unes
cartes.
X.B. ¿Tot el que diu sobre un lloc arraconat, pobre, apartat,
té a veure amb una mena de creença seva en el primitivisme?
B.P. Sí, en certa manera. I és perquè crec que la
gent del meu poble, la meva gent, tenen raó. [Riu]. La meva àvia
materna mai havia entrat a l’església i va ser la dona que
em va ensenyar el diable i els morts quan sortien. Li estic molt agraït
per això. Em va ensenyar moltes coses, els fantasmes i dimonis
que corrien per allà... El meu pare resumia molt bé aquest
clima o situació. Ell sempre deia que l’església i
els capellans eren el que eren i ja està, però que abans
que aquests n’hi havia hagut uns altres que ara estaven amagats.
Jo penso el mateix, que el què de les coses és al darrere,
està amagat. Quan tenia 4 anys, un amic meu em va dir que la terra
era plana. Anys més tard vaig llegir que alguns grecs presocràtics
també ho deien. Fa poc, uns físics i astrònoms van
dir que l’Univers era pla. Jo això no ho entenc. El primer
cop que vaig llegir Heràclit em vaig quedar veient visions. D’Heràclit,
que va viure fa 2.700 anys, en queden pocs fragments. Alguns d’aquests
fragments són bestieses, però d’altres són extraordinaris.
Crec en tot el que diu Heràclit i no crec tot el que diu Jesucrist,
ni Buda ni Kant ni Marx ni la Constitució americana o l’esquerra
espanyola. Llegeixo l’Odissea i disfruto. Trobo que està
bé. [Riu]. Jo sóc d’un lloc, jo no sóc res.
Què he de fer, passar-me a uns altres? Una persona que és
així com jo és com una planta endèmica o com un animal;
són molt forts, però tenen una cama torta i el cervell una
mica tombat. Tota la meva vida ha estat una lluita feta d’orgull
per vendre allò que sóc. I per això ho he hagut de
magnificar com he fet a El cor del senglar. Quan es tracta d’enfrontar-me
amb què és el món, el món al qual jo he de
vendre, llavors en parlo malament com a L’Emperador o l’ull
del vent. El món és el meu enemic i alhora és allà
on jo intento vendre’m.
X.B. Què li passa al Gérard de Fleury al final del llibre?
B.P. No ho sé. Jo sospito que viu i que corre pel món amb
una mena d’immortalitat.
X.B. ¿Això també s’ho aplicaria a si mateix?
B.P. Puc dir el que li passava en el final formal que jo havia pensat
per al llibre. Resulta que el pare de les noies s’havia reservat
una finca a Mallorca, al Bec de Farrutx, on va a parar al capdavall, perquè
no mor en un naufragi a Noruega. Allà hi va a parar també
l’Alòdia i també els quadres de Velázquez. Tots
aquests acaben en un nucli tancat amb Gérard. Aquest final em va
semblar pobre. En definitiva, era el triomf en aquest món, em va
agradar més el fet existencial, el misteri, les veles al vent,
ja veurem què passa... Personalment, puc fer qualsevol cosa demà.
Però alhora la vida que porto m’impedeix fer qualsevol cosa.
He guanyat massa coses dins el sistema.
X.B. Ha venut massa?
B.P. Sí. Jo voldria ser capaç de començar una nova
vida demà. I noto que estimo massa el que tinc. Dir que estic entrampat
és fer trampa. La meva gran llibertat és escriure novel.les.
Això em fa estar en tensió. O sigui que segur que l’any
que ve publico una altra novel.la.
Baltasar Porcel és el president de l'Institut Català de la Medierrània d'Estudis i Cooperació. Dóna una breu introducció de la vida i l'obra de Baltasar Porcel
XIII Premi Internacional Catalunya 2001
http://www.baltasarporcel.com/
Pàgina personal de l'autor
http://www.partal.com/aelc/autors/porcelb/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana).Conté biografia, publica c ions, traduccions, premis, informacions, comentaris a l'obra.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][notícies][correu]