corpus
literari
|
|
Gizona bere bakardadean
Gizona bere bakardadean,
novel·la traduïda al castellà amb el títol El
hombre solo. La novel·la centra l’acció en l’any
1982, en un hotel situat als afores de Barcelona, gestionat por alguns
exmilitantes de l’organització basca independentista ETA.
A Barcelona se celebren els Mundials de futbol i en l’hotel s’allotgen
els jugadors de la selecció polonesa, vigilats por un nombrós
contingent policial, la missió dels quals és evitar un possible
atemptat terrorista. Però no són els jugadors polnesos els
més vigilats: en un sotan prop de l’edifici principal de l’hotel
s’amaguen dos terroristes que acaben de fer un atemptat a la ciutat,
a l’espera que l’organització pugui traslladar-los a
un lloc segur. Carlos, un dels l copropietaris de l’hotel, ha pres
la decisió d’amagar-los prescindint de l’opinió
dels seus amicsúg. A mesura que els altres van coneixednt aquest
fet i les complicacions que se’n deriven, l’autor va descobrint
les reaccions i creant els prototipus: el company que ha substituït
la seva antiga organització por la família, ajuda en silenci
a que l’operació acabi amb èxit, malgrat les seves
possibles funestes conseqüències; el que ha enterrat el seu
passat i evita tot record pel temor a perdre’n l’estil de vida
burgès que ha adquirit; el que col·labora activament amb
l’organització proscrita amb el convenciment del militant
en actiu, i finalment el propi Carlos, que s’arrisca, arrossegat
per una nostàlgia dels temps de lluita de la seva joventut, malgrat
que la seva consciència madura que li exigeix coherència
amb la vida que ha escollit, el protagonista respon impulsivament a la
crida del risc i es deixa portar pel que creu atzar, que no es sinó
el pes d’un passat al qual ha renunciat prematurament. Durant els
cinc dies que precedeixen a la fugida dels terroristes, Carlos planeja
meticulosament la fugida. Una negligència de la parella amagada
revela al més innocent dels habitants de l’hotel, el nen Pascal,
l’existència d’una dona desconeguda amb una arma. Paral·lelament,
l’extranya actitud de Carlos, aixeca les sospites dels seus companys
Guiomar i Ugarte. No són aquests els únics problemes que
se li presenten a Carlos: també té ocasió d’observar
un enduriment insòlit de la vigilància policial a què
està sotmès l’hotel, cosa que incrementa la sensació
que algúi ha descobert la proximitat dels terroristas, malgrat
que encara ignorin l’amagatall. Per a complicar més la situació,
un grup de periodistes es presenta inesperadament a l’hotel amb el
pretext de realitzar un reportatge sobre l’estada de la selecció
polonesa de futbol, i tant Carlos com els seus companys, fugitius d’un
passat comú de lluita, intueixen la policia antiterrorista sota
la disfressa de reporters. Arribat el dia de la fuga, Carlos ha identificat
al delator i ha estat també a punt de ser descobert. La tensió
a què es troba sotmès és tan intensa que només
vol descansar. Encara haurà de realitzar el darrer esforç
amb l’ajuda del seu últim company en actiu: provocarà
un incendi com a maniobra de distracció, traurà als fugitius
de l’amagatall, facilitarà la fugida a través de la
muntanya, arrossegant, però a la mort a l’innocent Pascal,
cosa que marcarà les vides dels seus companys. L’autor aborda
el tema de l’activisme político-militar contra l’Estat
en la incipientl democracia espanyola. No interessa tant a l’autor
aprofundir en la situació social de l’Espanya postdemocràtica,
o concretament en l’especial circumstància del País
Basc, como en les actituds i sentiments dels activistes retirats de la
lluita armada després d’haver estat amnistiats.
Article
publicat a “El Periódico” el 15/12/02 per Ángel
Sánchez
EL RETRAT:
BERNARDO ATXAGA
Quan Bernardo
Atxaga era petit, el mestre del seu poble li picava a les puntes dels
dits si parlava euskera. No va ser suficient: "Quan vaig començar
a escriure, vaig entendre que si ho feia en castellà, traïa
el meu món afectiu". Avui, l'autor d'Obabakoak (èxit
que li va valer el Premio Nacional de Literatura de narrativa el 1989)
és una de les figures que intervé en la clausura de Kosmopolis,
la festa literària barcelonina.
Joseba Irazu Garmendia (Asteasu, Guipúscoa, 27-7-1951) va escollir
un pseudònim per no donar pistes a la policia en la seva època
universitària (es va llicenciar en Econòmiques a Bilbao
i, més tard, en Filosofia a Barcelona). Bernardo s'ho deia l'amic
que li va deixar la màquina amb què va començar a
escriure i Atxaga era el segon cognom del seu pare. Els primers 13 anys
els va passar sense sortir del poble, cosa que li va servir per recrear
magistralment el que ell va anomenar Obaba. A les acaballes del franquisme,
els seus dos germans van ser empresonats per motius polítics i
ell va haver de treballar en un banc.
Ideològicament, amb els anys ha anat decantant-se a posicions pròximes
a IU, que considera "la xalupa entre les dues ribes" de nacionalistes
i no nacionalistes. Ell va ser qui va batejar el moviment Elkarri (que
significa una cosa així com reciprocitat), que defensa una sortida
negociada al martiri d'Euskadi.
Entrevista
publicada la diari “Avui”, el 06/12/01 per Lourdes Domínguez
Bernardo Atxaga:"La poesia és la cuina de la literatura"
Llibre rere
llibre la 'Biblioteca Bernardo Atxaga', un projecte creat per RBA-La Magrana
el 1999 per publicar en català l'obra per a adults de l'escriptor
basc més internacional, va prenent forma. El primer volum de la
col·lecció va ser 'Un traductor a París i altres
relats', que va sortir fins i tot abans que es publiqués l'original
en euskera. 'Contes d'Obaba', en canvi, recupera un títol
que l'autor va escriure en basc fa més de quinze anys
Un escriptor basc de projecció internacional
Bernardo Atxaga, l'escriptor basc més popular d'Euskadi,
és en realitat el pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia
(Asteasu, 1951). Economista de formació, aquest guipuscoà
va decidir, abans de complir els trenta anys, que es volia dedicar plenament
a la literatura en euskera, una llengua en què ha escrit poesia,
narrativa infantil i juvenil i obres per a adults.
Malgrat que l'idioma basc actualment deu tenir poc més de 70.000
lectors, la veritat és que a Bernardo Atxaga no li ha anat gens
malament, sobretot arran de la concessió l'any 1989 del Premio
Nacional de literatura i del Premio Nacional de la crítica per
l'obra Obabakoak (Ediciones B, en castellà; Editorial Erein,
en basc).
Abans, Bernardo Atxaga havia debutat al món de la literatura amb
Ziutateaz (1976), un recull de contes, poemes i teatre units per
una trama argumental comuna. Dos anys després, publicava l'obra
poètica Etiopia, considerada una obra clau de la poesia
basca. No obstant, la veritable fama internacional, li va arribar amb
Obabakoak, un llibre que va ser finalista del Premi Europeu 1990
i que ha estat traduït a més d'una vintena de llengües,
entre elles, algunes tan allunyades com ara l'hindú, el siri i
l'àrab.
L'èxit d'Obabakoak i de llibres més recents de l'autor
com ara L'home sol (premi de la Crítica 1993) i Aquells
cels (premi Euskadi de Plata i finalista del Premio Nacional de Literatura
1995), ha portat l'editorial RBA-La Magrana a crear la Biblioteca Bernardo
Atxaga. L'objectiu de la col·lecció és que les obres
de l'escriptor dirigides a un públic adult arribin en versió
catalana simultàniament a la seva publicació en euskera
(o com a mínim, al mateix temps que la traducció al castellà).
El primer títol de la Biblioteca Bernardo Atxaga
va ser Un traductor a París i altres relats (1999), que
va sortir en català abans fins i tot que en basc. Després
de publicar Obabakoak i Aquells cels, el darrer títol
d'Atxaga que ha tret al mercat RBA-La Magrana ha estat Contes d'Obaba,
un recull de tres històries que tornen a convergir en l'espai literari
d'Obaba.
La primera història i la més llarga és Dos germans,
un relat que ens explica la lluita de dos nois per tirar endavant després
d'haver-se quedat orfes. En realitat, es tracta d'una novel·la
curta que ens enfronta a la progressiva destrucció de Paulo, a
qui la mort del pare obliga a haver de tenir cura del seu germà
retardat mental.
Contes d'Obaba es complementa amb dos relats molt més curts:
Vaig rebre dues 'letters' en molt poc temps i Quan la serp mira
l'ocell. El primer narra la història d'un vell pastor emigrat
a Amèrica que recorda el seu passat a Obaba després de rebre
dues cartes. Per la seva banda, Quan la serp mira l'ocell és un
relat que ens mostra un noi de ciutat que després de passar l'estiu
amb els seus tiets i el seu avi d'Obaba comença a entrar en el
món dels adults.
L.D.
¿Contes d'Obaba és una continuació del seu
famós i premiat Obabakoak?
B.A. Podría ser una mena d'Oba-bakoak II, sí. Tant els contes
de l'un com de l'altre fan referència a la geografia d'Obaba, on
faig que els personatges es moguin, parlin, actuïn i sentin.
L.D. D'on va sorgir el nom d'Obaba?
B.A. Per mi Obaba és un lloc primigeni, fora d'aquest món
i de la història. És com una mena de lloc zero, de començament,
de punt de partida. La lletra b és potser la primera de l'alfabet
que aprenen els nadons a l'hora de parlar. Bebè, baby, bambi-no...
la majoria d'idiomes la utilitzen per referir-se a les criatures acabades
de néixer. Per això vaig pensar que un lloc primigeni com
Obaba havia de tenir un nom que inclogués el so de la lletra b.
L.D. Per què es va inventar la geografia d'Obaba?
B.A. Mira, jo tinc una percepció poètica de la realitat.
Hi ha gent que a l'hora d'entendre el món, ho fa, per exemple,
des d'un esquema racionalista, tècnic o matemàtic. Jo, en
canvi, m'atanso al que m'envolta des d'una perspectiva poètica,
cosa que, per cert, no té per què ser sinònim d'una
aproximació inexacta. La poesia té la seva exactitud, encara
que sigui una forma de comprensió més misteriosa del que
és habitual. Fruit d'aquesta percepció, quan em vaig posar
a escriure els contes d'Obabakoak, em vaig adonar que volia parlar d'una
gent i unes històries que tenia la sensació que pertanyien
a un temps molt antic, que no era el meu. Per això vaig haver de
situar-los en una geografia fora del món i de la història.
L.D. Els relats de Contes d'Obaba els va escriure
en un període de crisi personal...
B.A. Els vaig escriure quan vaig passar dels 30 anys, una època
en què veus com una mena de línia d'ombra. És un
temps en què comences a percebre la vida en tota la seva complexitat,
més ben dit, en tota la seva fatalitat. Per això Contes
d'Obaba és un llibre molt melancòlic. El vaig començar
després d'haver estat tres anys vivint a Barcelona, quan em vaig
trobar que volia fer un primer ordenament del meu passat, del món
que havia conegut fins llavors
L.D. La història de 'Dos germans', el primer dels tres relats
de 'Contes d'Obaba, i el més llarg, l'expliquen un ocell,
un grup d'esquirols, una serp, una oca i un estel. ¿Podríem
definir el conte com una faula rural?
B.A. Dos germans és una novel·la curta (o un conte llarg,
depèn de com es miri), però jo no el qualificaria de faula.
És veritat que hi utilitzo el bastiment d'un cert tipus de conte
tradicional, ja que la base és un relat estructurat a partir de
diferents veus d'animals com ara un ocell, una serp i una oca, però
crec que no és prou motiu per parlar de faula. De fet, la meva
intenció era aconseguir un contrast entre aquest bastiment tan
ingenu i un argument molt fort. A primera vista, podria semblar un relat
molt poètic (en el pitjor sentit de l'adjectiu), però, en
realitat, la trama de Dos germans és atroç. És
com la salsa agredolça dels restaurants xinesos: la forma és
dolça, però el fons és molt agre, perquè ens
explica com un germà es destrueix per culpa d'un altre. El contrast
no el vaig buscar per fer una virgueria formal, sinó que crec que
la història m'ho demanava. Si no hagués utilitzat aquest
bastiment poètic, hauria resultat massa brutal.
L.D. Quan l'obra es va publicar en basc, diversos articles van criticar
que donava una visió massa tenebrosa d'Obaba...
B.A. Hi ha gent que no té mai crisis personals, que continuen perpètuament
en el seu núvol infantil sense plantejar-se res. Aquestes persones
no suporten que hi hagi aspectes monstruosos, duresa, fatalitat en un
llibre, perquè volen continuar sent minyons escoltes, Peter Pan
per sempre més. Però la realitat que ens envolta també
té els seus punts foscos i cal veure'ls. El veritable desenvolupament
personal només arriba quan reacciones davant del que et passa.
A més, per molt que diguin aquestes crítiques, sempre he
cregut que Contes d'Obaba és potser el meu llibre més
poètic, malgrat que les històries que s'hi expliquen siguin
dures.
L.D. Què hi ha de poètic a Contes d'Obaba?
B.A. Tot! Encara que sempre miro d'allunyar-me de la poètica militar,
que és la que menys m'agrada. Contes d'Obaba és un
llibre molt metafísic, perquè en realitat hi parlo de la
vida i de la mort. En la meva literatura infantil, en canvi, el plantejament
és un altre, perquè el que hi busco és reflectir
l'antiheroisme i l'antiautoritarisme.
L.D. Quan el març del 1999 va aparèixer Un traductor
a París i altres relats, vostè va afirmar que s'estava
plantejant escriure un llibre més i retirar-se. Ha canviat d'opinió?
B.A. Fa temps que penso que estic escrivint una obra que serà el
meu punt i a part i per això m'esgota treballar-hi. A mi, el que
m'agradaria és continuar escrivint llibres, però retirar-me
socialment.
L.D. Es refereix a deixar de sortir als mitjans de comunicació?
B.A. El que vull dir és que m'horroritza pensar que em puc convertir
en un escriptor octogenari, en una vella glòria que només
apareix al diari o a la tele per dir "com n'és de bònic
el món i aquí estic jo als meus vuitanta i-tants anys per
demostrar-ho". Quan s'arriba a una certa edat avançada, els
escriptors adopten un rol de pesos pesants de la literatura d'un país.
Aquest paper els converteix en persones amb un discurs molt conservador,
molt institucionalitzat, que a mi em resulta bastant patètic i
antipàtic. És el que vull evitar de totes totes.
L.D. Perdoni que l'hi ho comenti, però ha d'acceptar que en
certa manera vostè ja és una referència ineludible
de la literatura basca...
B.A. Sí, ja ho sé. A mi, ser l'escriptor que simbolitza
una literatura no m'ha agradat mai, perquè penso que només
he de retre comptes sobre la meva feina i prou. Però és
cert que m'han adjudicat la funció de representar la literatura
del meu país davant la resta del món. Jo treballo per a
la comunitat basca i m'enorgulleixo de fer-ho, però el que no suporto
és que cap polític m'utilitzi per defensar el seu discurs.
Per això rebutjo sistemàticament tots els premis polítics
que em volen recompensar per aquesta funció. Parlo en nom de la
comunitat basca i la represento perquè crec que és el meu
deure. Defenso el País Basc on sigui i quan faci falta de totes
les calúmnies, però ho faig perquè no podria actuar
de cap altra manera. Li dec molt.
L.D. No escriu en castellà per militància?
B.A. Escric en basc, perquè és la llengua en què
he viscut tota la vida. Vaig ser format per poetes bascos i la meva literatura
s'ha forjat interiorment en aquesta comunitat. Haig de lluitar per defensar
la llengua basca, perquè ha estat un eix de la meva vida, no per
cap imposició política de ningú. Si no fos així,
no seria lliure.
L.D. Amb tot, el radicalisme abertzale li recrimina que faci metaliteratura,
que sigui massa cultista en lloc de dedicar-se a la causa nacionalista...
B.A. No tinc la sensació de tenir gaire gent en contra, sinó
que més aviat penso que em porto bé amb gairebé tothom.
Potser hi ha algú que s'enfada quan llegeix en una entrevista que
critico algun aspecte del nacionalisme basc, però penso que precisament
el millor servei que puc fer al nacionalisme d'Euskadi és adoptar
una actitud crítica. També és cert que sempre hi
ha el que jo qualifico de radical dels símbols, que tampoc no està
gaire d'acord amb mi, però tampoc m'importa. Quan dic radical dels
símbols em refereixo als que volen, per exemple, que quan algú
coroni un cim, hagi de cridar a la força "Gora Euskadi"
i hagi de plantar-hi una ikurriña per nassos.
L.D. Quan vostè va començar a escriure els seus llibres,
el basc era un idioma pràcticament acabat d'unificar. Això
li va suposar un problema?
B.A. No, perquè, de fet, les llengües s'embasten molt ràpidament.
A més, la literatura basca ja tenia una tradició al darrere
de més de 1.000 llibres, o sigui que no em vaig haver d'inventar
res, perquè el llenguatge literari basc ja hi era. Fins i tot,
penso que en la dificultat a l'hora d'escriure hi pot haver la salvació
de l'idioma, ja que t'obliga a ser millor.
L.D. Com li agrada més que es refereixin a vostè, com a
novelista, narrador o poeta?
B.A. Haig d'admetre que sempre he seguit molt de prop la poesia. De fet,
la poesia és la cuina de l'escriptura, per
això, quan canvio la meva forma d'escriure poesia, també
canvio la meva forma d'escriure prosa. De totes maneres, el que és
important per mi és escriure. El que s'ha de subratllar és
el verb, l'acció en ella mateixa i no el què. Depenent de
les circumstàncies, del meu estat d'ànim i del que vull
explicar, em decideixo a escriure una novel·la, un conte o un poema.
L.D. Abans d'arribar als trenta anys ja va decidir que volia convertir
la literatura en el seu únic ofici. Per què és tan
important per a vostè escriure?
B.A. Perquè no sabria viure, guanyar-me un sou, fent cap altra
cosa que no fos escriure. Vaig estudiar economia i vaig acabar treballant
en un banc, però la veritat és que m'avorria moltíssim.
Així que, després de provar mil feines més, vaig
acabar de professor de llengua en un institut, una ocupació que
tampoc m'acabava de satisfer. Al final, vaig veure clar que el que m'agradava
era escriure i que si volia treballar en una feina que m'omplís,
el que havia de fer era convertir la literatura en la meva font d'ingressos.
Era conscient que en aquest país, els escriptors professionals
més que a viure, es dediquen a sobreviure, però tampoc crec
que m'hagi anat tan malament, oi?
http://wwwa016.infonegocio.com/655/bio-ba-eu.html
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]