Biografia

Blai Bonet (Santanyí, 1926). D'origen modest, als deu anys ingressà al seminari de Palma, on assolí una cultura clàssica que va ser, de fet, el seu primer contacte amb la literatura. Als disset anys va haver d'abandonar el seminari, malgrat el seu interès pels estudis, a causa d'una greu tuberculosi; aquesta malaltia, conseqüència d'una postguerra difícil, el va marcar profundament, tant pel que fa a la seva vida com a la seva obra, i el va apartar, durant deu anys, de qualsevol tipus d'activitat. Al sanatori de Caubet (Bunyola) va començar a escriure el llibre El mar. Un cop retornat a Santanyí, l'apotecari i escriptorBernat Vidal, el va ajudar en la seva formació i inicis. La part més extensa de la seva producció correspon a la poesia, i la seva primera obra representà una indiscutible novetat que va confirmar amb Quatre poemes de Setmana Santa (1950). Poc després publicà Entre el coral i l'espiga (1952) i Cant Espiritual (1953). Novament malalt, es traslladà a Barcelona, gràcies a l'ajuda de destacats intel?lectuals del Principat. L'estada a Barcelona li va permetre entrar en contacte amb els poetes més destacats del moment: Carles Riba, Joan Oliver...; aquesta etapa coincidí amb l'escriptura dels seus llibres més rellevants: Comèdia (1960) i L'Evangeli, segons un de tants (1967). També publica la peça teatral Paresceve (1957). Blai Bonet també s'ha dedicat a la narrativa. Cal esmentar Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963). A finals dels seixanta, després de la publicació de Míster Evasió (1969), va retornar a Santanyí on mena, actualment, una vida retirada. Malgrat que ha publicat molt, les seves obres, no han aconseguit el ressò de les anteriors. L'any 1972 va sortir una nova novel·la: Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria i posteriorment els diaris Els ulls (1973), La mirada (1975) i La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992), als qual van seguir nombrosos llibres de poesia: Els fets (1974), El cant de l'arc (1979), El Poder i la Verdor (1981) i El jove (1987). Cal destacar la seva dedicació a la crítica artística com ho demostren Tàpies (1964), Tomeu Pons (1978) i Miquel del desert (1992), entre d'altres.

Obra

Judes i la primavera

Judes i la primavera fou escrita a cavall entre Barcelona i Mallorca entre el 1961 i el 1962. La narració es reparteix entre les vides de diversos personatges d'un mateix poble, però a mesura que progressas'anirà focalitzant en un d'ells, Salvador, sorgit de les primeres generacions de postguerra, seminarista a Mallorca i deixats els estudis eclesiàstics, estudiant a Barcelona. Així l'obra narra des de la pèrdua de la infantesa fins l'entrada en un joventut amarga del protagonista: la vida d'un poble mallorquí durant i després de la guerra, l'escola , el seminari, l'anada a Barcelona, el descobriment de la gran ciutat, la iniciació a la sexualitat, la vida al barri xinès, seran vistos a través dels ulls d'un noi sensible i diferent. L'aventura del protagonista acaba en l'internament forçós en un sanatori de Mallorca i en l'actitud contemplativa del qui sofreix, assumint tot el mal de la seva malaltia, aconseguint, així, una pau pròpia, impossible per als altres. Té una estructura narrativa capitular, en la qual els capítols es titulen amb noms, repetits diverses vegades. La veu narrativa és en segona persona.

Documentació

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm 2, per Josep Piera

Blai Bonet

Aquest escrit vol ser un cant de vida i no cap recordatori de dol ni cap plany fúnebre. Perquè no he sentit dolor en saber la mort de Blai Bonet: he sentit un desig renovat de rellegir-lo, d’escoltar-lo en mi fet poesia. No t’has mort, Blai Bonet de Santanyí, vell àngel foll, jove poeta que amb els ulls tocaves el cel tant de nit com de dia. No t’has mort, encara que ho diu la ràdio, ho diu la tele, ho diuen els diaris i els amics que em truquen per compartir el dol de les paraules davant la teua absència. Tots diuen que t’has mort, però no és cert. Jo no me’ls crec, perquè sé de veritat de la bona que tu no ets mort, que allò que mor en tu no és verament el que et fa Tu, que en tu només mor l’aparença de l’home que ens guardava paraules, dites des de l’ànima innocent encarnada en un rostre tot ulls de tant mirar l’horitzó immens de la mar blava. Si hi ha cel i hi ha Déu, tu ja hi eres en un lloc preferent, de fa molt temps. Tu ja hi eres, joiós de gaudir de ment la vida plena. Per als que t’hem llegit, et llegim i et seguirem llegint, la teua companyia aparaulada ara encara és més pura, més intensa, més transparent en el deliri. Tu ets paraula feta vida, paraula escrita en clam de ser, en ànsia pura. I la paraula en tu és veu que no calla, que queda feta sensació poètica en el lector, que ressona en els nervis i perdura en la ment com un eco en la serra, com la remor del mar, tan bella i clara quan es fa silenci en la calma com quan retrona tèrbola i terrible en la tempesta. Et torne a llegir, ara, en sentir com diuen que t’has mort una tarda de desembre, al ple de l’hivern de l’any 97, quan el sol vol crèixer i anunciar vida nova. I llegint-te em torne a repetir que no és cert que t’hages mort: que quan un home té el do sublim de la paraula i la sap dir en plenitud de vida, a doll i a brolls, el que mor en ell no és Ell. O que la mort de l’home Blai només fa que arrodonir amb el silenci final l’eterna veu sensible del Blai Bonet poeta. Perquè aquest, el Blai Bonet poeta, no ha mort. Aquest, com Jesús infant, naix ara, cada vegada més Ell en la poesia, fent-nos als altres sentir viu el seu ser que és el nostre.

Article d’Andreu Gomila sobre Blai Bonet aparegut al diari “Avui” el 16/03/00

A seixanta-cinc sonets de la totalitat

El 21 de desembre de 1997 moria a Cala Figuera Blai Bonet, als 71 anys. Però no només ho feia ell, sinó que deixava sense acabar la que havia de ser la seva obra més ambiciosa, a més d'altres peces que, per ara, no es publicaran -un altre poemari, una novel·la i un dietari- per haver-se quedat incipients. Els 35 sonets que ha recollit Xavier Lloveras constitueixen una mostra del que podia haver estat el tretzè poemari d'en Blai, un volum que havia de constar de 100 sonets per arribar, com ella deia, al nivell de les mateixes composicions de Shakespeare i Miquel Àngel. Tanmateix, són 35 poemes que, tot i respectar els dos quartets i els dos tercets, transgredeixen la seva forma i contingut, vessant llibertat per tots els cantons. Lloveras ha hagut de definir-se en algunes solucions on el poeta de Santanyí encara dubtava, tot oferint les altres possibilitats que ha descartat perquè el lector, com així explicita a la Nota a l'edició, pugui construir el seu propi poema. El primer que s'ha de tenir en compte és que a Sonets hi ha només set mesos de feina. Tot i així, ningú podrà dir que no es tracta d'un bon poemari, d'un excel·lent llibre, on en Blai deixa de banda les composicions llargues i d'estil narratiu per concentrar la seva imponent energia vital en 14 versos i passejar-se pels grans temes que el trastocaven i que formaren el gruix d'una obra unitària, difícilment esquarterable. La forja d'un home nou, lliure de manera individual, l'amor i el sexe, la seva visió del món, fins i tot de Catalunya, i d'ell mateix, confereixen vida a cada un dels versos. Perquè en Blai, com apuntà un cop Lloveras, blaibonetòfil convençut, escrivia "des del vòrtex mateix de la literatura". Una de les principals novetats de Sonets radica en la visió que el poeta dóna sobre ell mateix i els seus dubtes, rompent -només a mitges- aquella frase seva de "a mi, que no em cerquin dins els meus llibres, sobretot que no pensin de conèixer-me per mitjà de l'escrit". Així, clou el segon poema del volum dient: "Som poca cosa, un corb d'una bellesa / que en el bec dubta de si és escriptor" i, més endavant, en un altre, "... i jo un voler ser / un no sé què queda en no sé qui", sempre recordant que "i jo què sé qui som quan no hi ha en Blai". Perquè en Blai era un poeta en cos i ànima. Qui va sacsejar el món literari català dels anys cinquanta i seixanta amb L'evangeli segons un de tants i amb les novel·les El mar i Míster Evasió. Qui va restar en l'oblit després de marxar de Barcelona per tornar-se'n a Santanyí, en els setanta i principis dels vuitanta, obligat a publicar dos dels seus poemaris més punyents a l'editorial (Guaret) del seu amic Damià Huguet -El poder i la verdor i Teatre del gran verd-, que passaren desapercebuts pel Principat. Però aquí sí que es retrata, sense cap possibilitat d'allargar-se, exprement el llenguatge al màxim. I expressa la seva ànsia de viure, l'amor que tenia per la vida, malgrat saber que un dia tot s'havia d'acabar. "El cor que no te ret a mi me ret. / De mi, en fas pols, després en faràs fang". I ho fa sempre amb l'esguard posat en aquell home nou que desitja, a qui purga de tots els seus mals: "El foc que hi ha en una esca s'encendria, / si una altra esca li fes de batall, / però el jorn d'un jornal sempre és al tall / de la feina on la idea és profecia...". A més, la vida i la mort apareixen com a elements contraposats que es necessiten l'un a l'altre. La seva solitud i la malaltia que arrossegava des de l'adolescència varen provocar que s'aferrés a l'existència i per això es mostra optimista, perquè havia fregat el traspàs moltes vegades. El poema que comença "La llibertat de la tempesta calla", exhibeix el seu plantejament: per damunt de tot, sempre guanya la vida.

LLIBERTAT I AMOR

Blai Bonet és el poeta de la llibertat, de l'amor i, mesclant tot això -per què no dir-ho-, de l'amor lliure. Va cercar la llibertat individual -i creativa- durant els 71 anys que va viure i aquest poemari no queda exclòs d'aquest camí. Potser no hi ha cap poema que s'acosti al seu cant a la llibertat i a la joventut que és Nova York, però, sens dubte, les millors composicions d'aquest volum giren al voltant d'una dèria que el va fer néixer. Se situa dins el món com un colom, com un outsider alat que espera. Però no es pot estar d'escriure quant feixuc és això de la llibertat: "No té consol ser lliure". També denuncia els opressors -L'avar- i demana l'acció per ser "el puny d'una mà / que bat, com bat!, la idea en la corona". De tota manera, no demana l'autonomia per a tothom, com un bé atorgat, sinó que vol incitar la gent a la seva recerca. També es preocupa per saber com el veuen: "Tenc l'ànima trencada: he esculpit massa / perquè em vegin com jo veig la gent". I se sent decebut, decepcionat, fins i tot traït. L'autor mallorquí mira de transmetre amor. La gran concepció que gaudia sobre aquest terme - concepte - idea li varen conferir aquesta llibertat esmentada. I en Blai sabia, tombant els setanta, que ja no aixecava gaire passió física, però no es resigna, car manté l'esperit jove i les mateixes necessitats que qualsevol ésser humà abocat a estimar. Tres versos ho resumeixen millor: "Si no et faig set, és que de mi van bruts / els braons d'aigua del meu penyalar / que és home i plora amb els teus atributs". Vincula el record a l'amor, com dues coses indeslligables, perquè "re-cor-dar", com ja va dir a un vers de Teatre del gran verd, és acostar les coses al cor. Aquí reprén aquest vincle en el sonet Memòria tenc però no faig memòria... per parlar de l'amor i tot el que implica, per incitar a gaudir de la joia dels bons moments, tot oblidant els dolents. Per ell "Amor és viure de les mans i estendre / la terra en terra i el seu bramul bru".

ELS PAPER DELS COLORS

I quin paper juguen els colors en tot aquest terrabastall? El verd, el blau, el groc i el vermell apareixen sempre seguit. Sobretot el verd, focus de gran part de la seva poesia. D'aquí el gust de Blai Bonet per l'art. L'expressió en colors el tornaren boig i trobà en ells la manera de descriure coses i fets quan no hi ha cap manera de fotografiar-los amb més paraules. El verd marca el ritme de molts dels seus poemes i és en ell on es reflecteix la seva personalitat renovadora, sempre com si comencés de nou, jove i trencador. En Sonets ocupa, és clar, un paper cabdal, devora del blau, atorgant un sentit suprem a les paraules que acompanya. Aquest llibre podria, per ser l'últim, la definitiva troballa del gran verd. Un dels poemaris on treu més suc al llenguatge pel constrenyiment que impliquen els dos quartets i els dos tercets. Molts han dit d'en Blai que és al català el mateix que són James Joyce i César Vallejo per l'anglès i el castellà, respectivament. Qui sap treure profit de cada mot, qui sap expressar-se en la justa mesura, sense ser mai barroc o planer, pedant o barroer. Així la força del seu verd, la cadència dels versos de Sonets. Coneix perfectament el significat de cada paraula, com combinar-les i col·locar-les. Avesat a disposar d'un full en blanc per construir un poema, els catorze versos no suposen cap entrebanc per demostrar la seva qualitat. Tot i tenir en compte, com ja s'ha dit, que a molts poemes els manca un darrer repàs, un arrodoniment definitiu. En Blai, quan els escrivia, no era conscient que no hi podria tornar, deixant-nos a seixanta-cinc sonets de la perfecció, de la totalitat. Amb ganes de llegir molt més.

Links

http://www.partal.com/aelc/autors/bonetb/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.intercom.es/folch/poesia/bonet.htm

Breu antologia de poemes

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/blaibonet.html

Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l'autor i links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]