corpus
literari
|
|
Carles Hac Mor (Lleida 1940). Nom amb el qual és
conegut l'escriptor Carles Hernández i Mor. En poesia i narració
destaquen, pel seu caire no naturalista, Tu'm és no'ms (1977),
Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981),
De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992)
i S'ha rebentat l'hospici (1992). Ha conreat gèneres d'invenció
personal, com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí.
Del 1973 al 1975 practicà l'art conceptual amb el Grup de Treball.
Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d'art i
poesia "Tecstual", "Ampit" i "L'avioneta",
i n'impulsà d'altres. Ha col·laborat en realitzacions cinematogràfiques
i en nombroses revistes, com també en diaris ("El País",
"Diari de Barcelona"). Premi Espais a la Crítica d'Art
1988, ha escrit centenars de textos per a catàlegs d'exposicions
i practica l'acció artística. Ha publicat també assaigs
sobre teoria de l'art, com Ut poesis pictura (1988), i de les lletres,
com La comèdia d'un incest (1989). Ha continuat la seva obra amb
els llibres de poesia La mà a l'ombra (1990), S'ha rebentat
l'hospici (1992), Un pedrís de mil estones (amb E.Xargay,
1993), El desvari de la raó (1995) i Epítom infra
nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamps (amb E.Xargay, 1997),
la novel·la La fi del món (1994), l'obra dramàtica
Llevant, pluja al davant (1990) i com a coautor, el guió televisiu
Càpsula poca-solta (1998). El 1998 rebé el premi
Joan Fuster d'assaig pel llibre Despintura del jo (1998).
De tranuita (Stàbat bis)
De tranuita (Stàbat bis) forma part d’un conjunt de textos experimentals. És la ciutat zonificada, megalòpoli, un clot on aflueixen les coses i les persones més vils. Carrers estrets, un desordre d’autopistes, barraques, clavagueres a cel obert per on s’escorren le simmundícies. Els personatges són al mateix temps sedentaris i nòmades. Parlen d’una presència estrangera que ha desencadenat la persecució. Enmig d’aquest paisatge, hi ha dos indrets amb una forta càrrega simbòlica: una gran esplanada on se celebra un mític festival anual de predicadors, i una plaça fortificada, davant la qual es congrega una gernació. La gent es revolta contra els predicadors, ningú no accepta predre’n el relleu per contnuar el ritual. Però l’assalt a la fortificació tampoc s’arriba a produir mai.
Article
publicat a “La Vanguardia” el 09/10/02 per Víctor Sunyol
En la selva con Hac Mor
Algo debe
estar pasando en el sector de la edición cuando autores con una
presencia regular en el mundo editorial convencional ofrecen títulos
a pequeñas empresas de distribución restringida, casi sin
presencia en los medios, como lo es especialmente Emboscall Editorial,
un taller de edición artesanal que lleva unipersonalmente Jesús
Aumatell desde Vic (él mismo vende sus productos en el mercado
semanal de artesanos). Así, después de Carlos Vitale, Antoni
Clapés o los premios Carles Riba, Enric Casasses y Pep Rosanes-Creus,
llega al catálogo de este taller de libros el indiscutible (aunque
–y quizá por eso– discutido) clásico de la literatura
catalana contemporánea Carles Hac Mor (Lleida, 1940). Y lo hace
con una obra nada marginal (¿y cuál lo es en un verdadero
creador?). Se trata de Cabrafiga, un poema de 38 páginas
que va alargando sus versos paulatinamente, desde los casi monosílabos
a aquellos que ocupan toda la línea, como en una emulación
de su propio discurrir y construirse.
Al igual que en toda la obra del poeta, entrar en Cabrafiga es
entrar en una selva. Según como se adentre en ella, el lector explorador
puede ser sobrepasado por la naturaleza exuberante y verse incapaz de
ubicarse en ella y de ser consciente del lugar, ya sea por saturación
de estímulos o por desconocimiento del lenguaje con que éstos
le llaman. Pero el explorador atento descubrirá cada una de las
partes, será capaz de trazar el mapa de su recorrido y de captar
a través de él el conjunto del territorio.
La imagen de la selva no es gratuita hablando de Carles Hac Mor. En la
solapa del libro él mismo se define como “grafomaniaco”.
Por otro lado, en un autor (premio Joan Fuster de ensayo) que proclama
que “pensar ya es una exageración”, cabe preguntarse
qué no será hablar, o qué no será escribir.
En esta selva de Cabrafiga (que no jardín) un lector ingenuo
podría afirmar que atisba indicios de discurso y que su misión
(de lector, de explorador) es recuperarlos para construir un discurso
presuntamente destruido u ocultado, como en un jeroglífico. Nada
más lejos de lo que vive el explorador amante de las selvas: elementos
que se construyen (o se destruyen –como acciones sinónimas–),
un discurso que se hace o se muestra, que “es”, que “está
ahí”. “Discurso” concebido partiendo de la base
de que la misión es no construir nada, que no hay ni misión;
entendiendo que si uno pretende edificar es precisamente cuando se derruye
el todo.
Así pues, conviene al explorador no caer en la tentación
de querer reconstruir una inexistente unidad perdida ni un figurado sentido
oculto. Tiene que adentrarse en la selva, a la carrera si fuera necesario,
como si se zambullera en un río (donde nunca se bañará
dos veces). Tiene que olvidarse de los acostumbrados armazones del sentido
y edificar su casa de agua encima de arenas movedizas. Tiene que adentrarse
en el no sentido que es la selva para disfrutar de su sentido y su ser.
Y así, a través de “gerundios de orígenes”
y “participios no manoseados”, le será dado el placer
del texto, esa “materia de espasmos, escombros” por el que desfilan
el anarquismo, sus ideas y sus nombres, el nihilismo, los pensadores presocráticos
o islámicos, el mercado de pescado, una larga sarta de animales,
de vírgenes cristianas, las matemáticas, la cosmología…
¿Y todo eso hacia dónde? ¿Para qué? ¿En
qué dirección?
Un texto
radical
No se trata
de “hacia dónde” sino de un “ahí”, ni
se trata de “para qué” sino de un “qué”,
ni se trata de ninguna dirección porque no hay camino sino sólo
lugar. Porque no se trata de un texto epigónico, sino de un texto
radical, en la raíz; un texto original, en el origen; un texto
genitor, madre. Una selva madre de donde el lector cómplice, el
buen explorador, engendrará su goce de la lengua, de los sentidos
y del intelecto. Cabrafiga, como el fruto que lo nombra: una selva
madre para el explorador dispuesto.
Article
publicat al diari “Avui” el 12/10/00 a cura d’Enric Casasses
Despintura
de l'Hac
El llibre
de Carles Hac Mor Despintura del jo (edicions 3i4) es presenta
com un assaig d'assaig sobre l'art, sobre el pensament i sobre la vida
que, contràriament al que solen ser aquesta mena d'assaigs, és,
per damunt de tot, divertit (entretingut), i assoleix una riquesa d'idees
(i d'altres coses) que és impossible de trobar en un assaig d'estructura
més estructurada en el sentit de com se solen estructurar normalment
els dits assaigs. D'aquesta manera d'escriptura (que em sembla que és
la que l'Altaió tèxtilment anomena "escriptura sense
llançadora") en diuen que no té espina dorsal, és
a dir, que és invertebrada, que ja pot ser (recordo a propòsit
d'això que alguns entusiastes d'en Comelade, en concerts de cap
al final dels 80, el victorejaven a crits de "Comelade, invertébré!"),
però el que sí que té aquest llibre molt ben desenvolupat
és el sistema parasimpàtic (la part del sistema nerviós
que regula l'activitat automàtica dels aparells digestiu i circulatori,
de tota la musculatura llisa, de les glàndules de secreció,
de l'aparell urogenital, del metabolisme, etcètera). No és
doncs escriptura automàtica sinó escriptura del sistema
que regula l'automatisme, i no del sistema en pes sinó sobretot
dels camins de tornada de les vies mortes d'aquest sistema, cosa que té
ben poc a veure amb el surrealisme, ho diu el mateix Hac a la pàgina
102 del llibre: "L'escriptura no és cap mètode terapèutic
psicoanalític per convertir-nos en diguem-ne nosaltres mateixos.
El concepte surrealista d'automatisme psíquic és religiós".
El text d'Hac és realisme normal i corrent. El realisme normal
i corrent en art (ni en res) es veu molt poc sovint, alguna vegada copsem
formulacions artístiques realistes en les peixateres del mercat,
però no sempre ni de bon tros.
Perquè la llengua d'Hac Mor en certs moments agafa una gràcia
real, i ben seva, de parla viva. I, com que és viva, té
intenció. I com que té intenció, a voltes té
mala intenció. Diu, a la pàgina 31: "Al meu cap, tothom
hi fa alto per fer ballar l'ou, i aquest s'hi atura perquè tothom
balli de capoll a l'altra punta del món". Un dels herois del
llibre és Artaud: "Novalis, Kafka, Mallarmé i tants
d'altres es buiden per descosits dissimulats; Artaud no: ell fa de cos
a la impensada i peti qui peti" (pàgina 69).
Al llegir a la pàgina 105 "més m'estimo canviar de
barri de tant en tant que no pas cap lluç al forn al poble del
costat", com que el meu llibre d'assaigs (no invertebrats però
bastant crustacis) es diu El poble del costat, ja penso que la frase va
per mi. Doncs bé, primera: no he fet mai quilòmetres ni
postures ni res per un lluç al forn, no sé ni si n'he menjat
mai: en la meva posició gastronòmica el primer lloc el té
la patata bullida i el súmmum la sopa de pa, el vi barat, etcètera...
Què no donaríeu per un meu rosegó de pa sec! Segona:
el meu concepte del poble del costat ve de la perplexitat que em va produir,
ja de gran, el fet que, com diu la dita, les gallines d'Argentona van
a pondre a Mataró però no identificant-me amb les dites
gallines ni tan sols amb els naturals de Mataró sinó veient-ho
des d'un punt de vista com si diguéssim de la riera, des del punt
de vista de la riera que veu passar les gallines, que veu com la trepitgen
les argentonianes gallines damunt dites. En fi, per arrodonir-ho amb una
cita de la Despintura (pàgina 32): "Atacs en massa contra
els parcs temàtics".
En això de l'assaig es pot fer un llibre sencer vertebrant-lo al
voltant d'un parell o tres d'idees, o d'una de sola, que segons com ja
és molt, i pot estar molt bé, treure-li tot el suc a una
idea, veure'n totes les facetes, trobar-li tots els lligams i deslligams,
escandallar-ne la fondària i fer-ne sentir el vertigen... com per
exemple La tonalitat de l'infinit, d'Emmanuel Lévinas: tota l'estona
t'està intentant persuadir d'una única cosa, tota l'estona
està a punt de revelar-te una i la mateixa cosa, de la primera
a la darrera pàgina (n'hi ha 300) fa la mateixa cara de tres déus:
és un llibre que diu una cosa, amb la qual en aquest cas estic
d'acord (des de les primeres pàgines). En canvi en llibres com
la Despintura del jo la manca de columna vertebral, l'absència
d'una idea central única, comporta una abundància tan intempestiva
d'idees, de visions, d'expressions, d'al·lusions, d'opinions, d'entrades
en matèria, de fugides d'estudi, d'enfilaments per les branques
i d'anades al gra... que a cada pàgina hi ha coses que hi estic
d'acord, altres en contra, altres em són igual, unes em sorprenen,
altres em fan riure, unes em surten per l'altra orella, altres se'm queden
clavades a la memòria, altres salten com conills entre les mates...
a cada pàgina l'autor et fa una dotzena i mitja de ganyotes diferents...
des de l'una i l'altra riba de la riera del seny.
http://www.barcelonareview.com/27/c_chm.htm
Barcelona Review
http://www.llibreweb.com/lipmic/Pluricat/ita/hacmor.htm
La Il·lustració poètica metropolitana i continental
http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/poemes-solts/hacmor.html
Mallorcaweb: Poesia, Mag, Teatre
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]