corpus literari
Soldevila, Carles
biografia
obra
documentació
links
obres en català

 

[index]

 

Biografia

Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967). Germà de Ferran Soldevila, provenia d'una família liberal; el seu pare fou notari i funcionari de la Diputació. Alhora que estudiava el batxillerat, es lliurava de manera caòtica i apassionada a la lectura. El 1908 començà la carrera de Dret i l'any següent entrà a "El Poble Català", d'on sortí arran del pacte deSant Gervasi. Treballà en diferents bufets d'advocats. El 1916 obtingué un càrrec burocràrit a la Mancomunitat. El 1913 publicà el seu únic llibre de poemes, Lletanies profundes, i el 1916, el recull d'articles Plasenteries. El 1917 entrà a "La Publicidat" i hi redactà, amb el pseudònim de Myself, la secció "Hojas de Dietario", que el 1922 es convertiren en "Fulls de Dietari". El 1917 publica L'abrandament, prologada per Josep Carner. Amb l'adveniment de la Dictadura abandonà el càrrec de la Mancomunitat i intensificà l'activitat literària amb Una atzagaiada i altres contes (1921), El senyoret Lluís (1926), entre d'altres obres; escriví la biografia de Rovira i Virgili (1925). Col·laborà en diferents revistes, entre d'altres, "Revista de Catalunya", "Mirador" i "Europe", i "Comedia" de París. De 1924 a 1936 fou el director de la revista "D'Ací i D'Allà". Féu la versió de Càndid de Voltaire. Pel que fa a la seva obra teatral escriví Civilitzats, tanmateix (1921), Els milions de l'oncle (1927), Bola de neu 1928). La seva obra narrativa comprèn dues trilogies; la primera Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933); la segona, que porta pel nom Els anys tèrbols, està formada per Moment musical (1936), Bob és a París (1952) i Papers de família (1960). Publicà, també, obres de divulgació històrica, com Un siglo de Barcelona (1946), Bellezas de España (1949) i Històries barcelonines (1950), reedició de part de les seves narracions, i el llibre de memòries Del llum de gas al llum elèctric (1951). Al final de la seva vida col·laborà a "Destino", "La Vanguardia" i al "Diario de Barcelona".

Obra

Del llum de gas al llum elèctric

Del llum de gas al llum elèctric són unes memòries d'infància i de joventut publicades en plena maduresa. El llibre conté una declaració prèvia en què Carles Soldevila explica que en emprendre la redacció del volum es va fixar unes normes de conducta: "Seré verídic, però renuncio des d'ara a ser complet. No em permetré novel·lar els records que realment posseeixo i que cuiten a llevar-se, desensonyats i espontanis, a la primera crida. Procuraré estar-me de reflexionar massa sobre els episodis o les figures que evoqui, però no em veig amb cor de reduir l'home que sóc avui a l'ofici de simple repòrter de l'infant i el jovenell que vai ser ahir".L’obra s'inicia amb l'explicació dels orígens familiars i continua amb els seus primers records, amb relleu important per a la seva infància i el canvi de segle. El capítol sobre la Setmana Tràgica i el lerrouxisme són els més polítics, mentre que en els dos últims reflexiona sobre la seva condició professional d'escriptor, dramaturg i periodista. Aquesta edició aporta el capítol inèdit “Un episodi ferroviari”, en què Soldevila descriu el seu primer festeig amb la seva dona. Aquestes memòries de l'escriptor s'inicien a les darreries del segle XIX, però és, de ple, una obra del XX. Com a model de prosa és excepcional i està escrita "en un català perfecte. Si bé parlava familiarment en castellà per l'origen de la seva mare, va adoptar la llengua catalana de manera militant.

Eva

Eva és una de les que integren la trilogia que es completa amb Fanny i Valentina. Narra les relacions entre una noia jove, Eva, i un home madur, Maurici Ribes. Aquest últim és un arquitecte barceloní, casat amb Sofia, de qui tingué una filla, l'Elena. La mort d'aquesta, quan tenia tretze anys, desgavella una convivència tranquil·la: passaren de deixar-ho tot com estava en vida a adoptar-ne una altra de la mateixa edat, Eva, que fou abandonada, acabada de néixer, al torn de la Casa de Caritat. Tot i que al principi s'oposà a la idea que sor Laura, una antiga companya d'estudis, havia suggerit a Sofia, arribà a apropar-se tant a Eva que ben aviat es malparlà de les intimitats entre ambdós: fins i tot la muller li ho retragué. La parella refusà les acusacions i se'n defensà, però ell, després del suïcidi d'un amic seu i aprofitant una absència de Sofia, se l'endugué a Lisboa. El centre de lanovel·la és Eva, que porta el nom de la temptació. La novel·la incorpora la història més estrictament contemporània a l'univers de ficció: es tracta de la proclamació de la República, descrita com un moment emotiu i ple d'esperances. L'acció es situa dins el marc de la burgesia barcelonina. La novel·la s'estructura en catorze capítols, el penúltim dels quals és compost pels fragmens dels diaris d'Eva. El narrador és en tercera persona.

Plasenteries

Plasenteries, és un llibre que se situa en un espai ambigu en el qual es confon l'anotació periodística amb la literatura de ficció, i que presenta tota una iconografia barcelonina que, certament, és parcial i arbitrària (és a dir, no intenta sinó oferir unes imatges escadusseres de la Barcelona moderna) però no per això resulta menys significativa. És un nou costumisme que cerca de proporcionar-nos uns estereotips de la Barcelona del nou-cents: els patins amb rodes les taquilleres, els enllustrabotes i els badocs; el carnestoltes barceloní, els pardals que dormen als plàtans de la Rambla, les modestes formes de cofar-se els barcelonins, els costums funeraris, els instituts de bellesa i els diferents tipus patriòtics que circulaven per la Barcelona del moment.

Fanny

Fanny és una de les obres integrants de la trilogia que es completa amb les novel·les Valentina i Eva. Fanny, el personatge central de la novel·la és una noia jove, de classe benestant que soltera, decideix perdre la virginitat. Treballarà com a corista, al Paral·lel dels anys vint, per a mantenir el seu amant. Farà aquesta feina amb tota la dignitat del món, perquè és una feina digna no en té cap altra. Les seves ambicions, l'evolució ascendent de la seva carrera, les relacions amb la seva mare i la seva vida sentimental, seran el fil conductor de l'obra. El personatge de Fanny és tractat com a una figura simbòlica, representant la dona moderna en contrast amb la seva mare, representant d'una època que ja va passant a la història. La novel·la és escrita en la forma de monòleg interior, és a dir, la reproducció dels pensaments de la protagonista, que se suposa que ella es fa en veu baixa, amb els diàlegs pertinents quan cal i quan ella està dialogant amb altres personatges.

Valentina

Valentina és l'última entrega de la trilogia novel·lística de Soldevila, integrada també per Fanny i Eva. En aquesta obra, adquireix la maduresa com a creador. La novel·la se centra en un nucli familiar format per un triangle integrat, per Clotilde, vídua del polític Fontanals, Valentina, la seva filla, que ret una veritable admiració a qui creu que és el seu pare, i Eusebi, amant de Clotilde i veritable pare de Valentina. Les relacions entre tots tres, que havien estat bones fora del matrimoni, empitjoren quan Eusebi i Clotilde esdevenen marit i muller, i acaben en tragèdia quan Valentina s'enfronta a una realitat familiar que ella havia idealitzat, en descobrir que és filla d'Eusebi. La família és, per tant, el nucli de la novel·la i la causa del conflicte que desemboca en l'assassinat del pare per part de la filla. El tema de la novel·la és la descoberta del món per una adolescent romàntica que, al llarg de l'obra, esdevindrà part d'una jove freda i sense escrúpols. L'ambient on es desenvolupa la novel·la és el món cosmopolita i burgès. L'emmarcament es desplaçarà progressivament des de Barcelona cap a l'estranger, cosa que accentuarà el caràcter cosmopolita de la novel·la. Els escenaris seran generalment oberts, un jardí i la coberta d'un vaixell. Sense deixar de banda la veu narrativa en tercera persona, pren protagonisme el monòleg interior i el diàleg. Cal destacar les influències de Gide i Freud.

Històries barcelonines

Històries barcelonines és una reedició de bona part de les seves narracions més alguna d’inèdita. Les narracions, algunes de gran brevetat, , que de vegades semblen apunts, acostumen a centrar-se en l’anàlisi psicològica de personatges de la burgesia barcelonina, o bé en la descripció d’una situació determinada. El tractament de la matèria narrativa és distanviat i per aquest motiu és la ironia el registre dominant als contes.

Moment musical

Papers de família

Documentació

Articles publicat al diari “Avui” el 20 I 27/02/03 per Carme Arnau

Carles Soldevila, novament d'actualitat (1)

Durant l'any 2002 es van publicar dues reedicions d'obres de Soldevila: d'una banda, un llibre de memòries de gran interès , Del llum de gas al llum elèctric -la primera edició del qual va sortir l'any 1951-, i d'una altra, la primera novel·la de la trilogia inicial de l'autor , Fanny (1929), amb un documentat pròleg de Joan Ribera. Una nova lectura de les dues obres demostra que la narrativa de Soldevila resulta modèlica pel seu estil, un estil àgil i de gran modernitat, que fou providencial al seu temps. Pere Gimferrer ja va destacar, l'any 1992, amb motiu d'una nova edició de Moment musical (1936), la novel·la que inicia la segona trilogia, les qualitats d'aquesta obra, que compara, pel seu sentit i valor, amb les Estances de Carles Riba, en el vessant poètic, i la qualifica de "gemma impecable, sense tara, una joia gairebé inconeguda de la literatura catalana". Ara bé, penso que no es poden separar les obres de Soldevila de la seva figura i del projecte cultural en el qual participà activament, un projecte ric i divers, per tal de modernitzar la vida cultural barcelonina, molt en concret, i la catalana, en general. De fet, les tasques, les activitats en les quals Soldevila participà, i que sovint dirigí, són múltiples i només n'esmentaré un parell: Biblioteca Univers, de la qual fou director i traductor d'aquelles obres més afins al seu tarannà , Candide de Voltaire, per exemple, que el va atreure pel seu estil incisiu i irònic, i Conferentia Club, a través de la qual va fer venir a Barcelona importants literats, per donar-hi conferències, a l'Hotel Ritz, on s'aplegava un públic nombrós i selecte, majoritàriament femení. Ara bé, cal esmentar, sobretot, que Soldevila fou el director de la revista "D'Ací i d'Allà" , que es proclamava "el primer magazine català d'estil europeu". Inicialment mensual i després trimestral, i cada cop més brillant tipogràficament -de fet, els articles llargs van anar desapareixent i foren substituïts per fotografies enlluernadores pel seu gran format i característiques- destaca, d'una manera especial el número extraordinari del Nadal de 1934, dirigit per Josep Lluís Sert i Joan Prats, amb un dibuix de Miró, executat expressament per a la revista, un número que ha quedat com una fita no superada. I és que, fullejar la revista resulta molt instructiu i ens situa al bell mig de les preocupacions i interessos de Soldevila, i, de retop, de l'època, reflectides, també, en l'obra narrativa que va escriure. En efecte, cultura, modernitat, civilitat, cosmopolitisme, són mots que van lligats al projecte de Soldevila, com hi va lligada Barcelona, una ciutat que és l'eix vertebrador de la seva obra; esmentem, en aquest sentit, que va aplegar els contes que havia publicat, sota el títol d 'Històries barcelonines , justament, i que escrigué un llibre divulgatiu sobre la ciutat , L'art d'ensenyar Barcelona. Aquest interès, devoció gairebé, per Barcelona, es demostra, també, en diversos articles de "D'Ací i d'Allà" , signats amb el nom real o amb el pseudònim més conegut del nostre autor , Myself -bona mostra del seu cosmopolitisme-, uns articles centrats sovint en espais emblemàtics de Barcelona que passen per moments difícils, per exemple, en la plaça de Catalunya que es volia transformar, a la qual contraposa d'altres places de ciutats europees com a possible model: la de Roma, la de Nancy..., o bé en els monuments als escriptors del país, que certament no han tingut pas gaire fortuna a l'hora de romandre incorporats a la geografia urbana. A més al magazine es tracten temes diversos, però sempre oportuns, en un moment de transformació i modernització de la societat, uns temes que van des de la moda femenina, però també masculina, amb el relleu dels capells que foren tan importants en l'època, passant pels interiors de les cases, que s'han de posar al dia -de fet, aquest és l'escenari central i recurrent de la producció de Soldevila-, o les actrius de teatre nacionals, de manera preferent, o de cinema, estrangeres en aquest cas; també hi trobem una secció dedicada a l'art, signada per un crític important, Joan Sacs, amb la voluntat de donar a conèixer tendències, models i, sobretot, pintors actuals. I si Soldevila considerava Catalunya una província francesa, cròniques des d'aquesta ciutat, enlluernadora per als barcelonins; esmentem també una secció dedicada als esports, del tenis a l'equitació, passant per l'esquí, en un moment en què representaven un nou al·licient per als barcelonins. Ara bé, al magazine , també hi trobem una part estrictament literària: poemes o contes autòctons, o bé traduïts; un d'ells degué ser probablement la primera traducció que es va fer de Joyce a casa nostra; de fet, si la burgesia ideal de Soldevila havia de ser elegant i distingida, també s'havia de caracteritzar per la seva cultura i catalanisme. Tot plegat resultava un programa particularment adient, en un moment en què Barcelona, després d'haver estat una ciutat eixerida però provinciana, segons els nostre autor, s'encaminava a esdevenir una metròpoli mediterrània que malauradament la guerra aterrà, destruí de soca-rel, i amb ella el sentit principal de la tasca de Soldevila, el seu públic, de manera especial. Per aquest motiu, si la primera trilogia d'aquest dinàmic intel·lectual proposa com a protagonistes noies joves, una figura innovadora per la seva modernitat, tant pel que fa al seu aspecte extern, com a l'actitud davant de la vida, la segona, en canvi, amb el títol global de Moments tèrbols , més canònica perquè el seu fil conductor és seguit i enllaça les tres obres, se centra en un novel·lista madur, Alexandre Castells, que esdevé director d'una moderna revista , Ariel ; en alguns trets i itinerari d'aquest personatge, que viu en un moment històricament difícil, no costa pas gaire de reconèixer-hi el mateix Soldevila, la seva manera de canalitzar reflexions i inquietuds personals, si més no. En el retrat que Josep Pla li va dedicar, assenyala amb admiració que els escrits periodístics del novel·lista , Fulls de dietari de La Publicitat , foren providencials, en haver ensenyat "una mica a tothom a escriure amb claredat i amb gràcia". La primera trilogia es caracteritza ja per aquest estil, i les tres novel·les que la integren , Fanny, Eva (1931) i Valentina (1933), són estrictament barcelonines. A la primera, malgrat centrar-se en el districte cinquè, on viu i treballa Fanny, una chorus-girl d'origen burgès, Soldevila evoca l'adolescència daurada de la noia, educada en un pensionat estranger i que, un cop a Barcelona, vivia al carrer Ganduixer i freqüentava el tenis Turó, mentre que el seu pare menava una vida d'home desvagat, que es movia per un món refinat de botigues, restaurants i cafès amb noms concrets, referent modèlic i constant de l'autor. I és que, en la narrativa de Soldevila, realitat i ficció es donen sovint la mà. Tanmateix, la família no hi apareix pas com una institució modèlica, perquè fent-se ressò de Gide, un dels autors més influents del moment, Soldevila la fustiga repetidament. Escrita en monòleg interior, un estil de màxima actualitat, la novel·la s'esgotà ràpidament i va demostrar l'existència d'un públic lector que esperava aquest tipus de novel·les. Més modèlica encara per als propòsits de Soldevila resulta Eva , centrada en una família burgesa i molt barcelonina, que adopta Eva, a la mort de la filla; Maurici, el pare adoptiu, és un arquitecte i amb la seva figura Soldevila incorpora l'habitatge ideal que havia propugnat des dels fulls del magazine , una moderna i despullada torre, amb llibres i objectes escollits seguint les tendències més actuals, construïda al barri de Pedralbes. Una reunió per inaugurar-la permetrà d'aplegar-hi uns convidats selectes, que escolten una cantant de renom que hi actua; l'escenari i el moment més característic de Soldevila, la reunió, la festa íntima, hi pren així cos. La sensualitat a l'hora d'evocar, millor dit d'insinuar, situacions resulta igualment molt encertada. I si s'hi descriu la proclamació de la República, un esdeveniment estrictament contemporani, aquest es produeix amb una perfecta normalitat i amb un entusiasme contingut, mentre la figura de Macià és la d'un perfecte gentleman . Més modèlic resulta encara l'escenari de Valentina , un cosmopolita vaixell de luxe, que esdevindrà, tanmateix, l'espai de la tragèdia, una tragèdia que no ho arriba a esdevenir, perquè no hi ha res que inspiri més repulsió a Soldevila que aquest mot; diversament, ell aposta sempre per la contenció, per la civilitat, per la mesura; però els temps que s'acostaven ho capgiraran tot, uns temps certament tèrbols, per dir-ho com l'autor.

Carles Soldevila, novament d'actualitat (i 2)

La segona trilogia, que Soldevila va iniciar el 1936, es va veure tallada per la guerra, i només l'any 1952 pogué tenir una continuació , Bob és a París, i un final , Papers de família (1960), gairebé deu anys més tard. Per aquesta època, el novel·lista redactà, també , Del llum de gas al llum elèctric , unes memòries que es clouen el 1917, quan els temps eren encara estables, "on la previsió era possible, on els trasbalsos públics no tenien encara gaire influència sobre les situacions privades", per dir-ho com ell mateix. L'autor deixa en canvi de banda un projecte inicial de memòries, que volia titular Examen de consciència , de característiques distintes; així, Soldevila no explicarà la seva posició enfront de la guerra, que l'havia col·locat en una situació delicada, com destaca Núria Santamaria, al pròleg Del llum de gas al llum elèctric . En canvi, el temps històric és decisiu en tota la segona trilogia, diversament del que s'esdevenia amb la inicial, més despreocupada, dins la tònica dels feliços anys 20. De fet, la Dictadura i la problemàtica que arrossegà esdevé central a Moment musical , mentre que la proclamació de la República ho és a Bob és a París , en la qual l'entusiasme sense escletxes d 'Eva deixa pas a més incògnites. Papers de família , per la seva banda, s'inicia amb la revolta del juliol del 1936 i es clou tres anys més tard, quan entren a Barcelona les tropes franquistes, poc després de la mort del protagonista, Alexandre Castells, a la presó, on ha estat confinat com a contrarevolucionari; en aquest cas, l'intel·lectual i el novel·lista d'obres d'escàndol -com ho fou el mateix Soldevila per a un sector de la crítica-, adopta una posició clara, decidida i modèlica, que li costa la vida, en no haver volgut abandonar la ciutat. De fet, el que més lamenta Castells és que, amb el nou règim, la burgesia, aquesta burgesia que ell ha ajudat a afaiçonar, farà tots el papers de l'auca per defensar la bossa i abandonarà el llenguatge, "redimit i depurat pels Verdaguer, els Carner, els Alcover, els Riba...".

REFINADA I BARCELONINA

A Moment musical , una novel·la refinada i profundament barcelonina Soldevila tracta de manera preferent de la difícil situació de l'escriptor a Catalunya, en un moment en què semblen més necessaris, més valorats, els capells que no pas els intel·lectuals, com l'autor exposa amb humor; i és que si Alexandre retorna a Barcelona, des del seu exili de París, motivat per la dictadura de Primo de Rivera, no hi troba cap feina estable, mentre que la seva muller Rina entra a treballar, sense cap mena de problemes en una prestigiosa casa de modes; i és que a la trilogia es destaca la necessitat del mecenatge per tal de poder portar endavant projectes culturals ambiciosos; així s'esdevé en el cas de la revista que dirigirà Castells, gràcies als diners d'un company d'estudis, esdevingut un prestigiós constructor, al qual Castells donarà una pàtina de cultura que li serà profitosa en els temps evocats a la novel·la; de fet, en aquesta segona trilogia, hi ha diversos artistes, un d'ells és Bob, fill d'Alexandre, concertista de piano, que treballa en una casa de discos, la qual cosa permet la descripció d'una Barcelona culta i al dia, perquè el noi troba fàcilment un disc de yiddish , que li demanen unes clientes que resulten ser la muller i la cunyada del constructor; d'aquesta manera es poden establir diverses parelles, a Moment musical , separades per la posició social, al voltant de les quals girarà la intriga de la novel·la. A Moment musical Soldevila recorre novament al seu escenari preferit, un sopar en un ambient burgès i distingit, en el qual apareix un intel·lectual de comportament estrambòtic, que pot recordar Eugeni d'Ors, Xènius -que com Soldevila apunta a les memòries declarà festiu el dia del seu sant-. Novel·la eminentment barcelonina, els recorreguts per la ciutat, permeten recrear una geografia urbana, molt benvinguda en aquell moment en què Barcelona volia formar part de les ciutats europees que comptaven, Londres i París, de manera preferent. De fet, malgrat situar-se a París, on Bob perfecciona una carrera de concertista de piano, la segona novel·la continua ancorada a Barcelona, una Barcelona que viu amb més reticències que no pas a Eva , la proclamació de la República, vista de manera ben diversa per un intel·lectual i per un burgès. Novel·la epistolar, incorpora també la figura d'un escultor català que ha triomfat a París, i que fa costat a Bob en el seu aprenentatge de la vida, un aprenentatge més fàcil, més lliure en aquesta ciutat. Tanmateix l'estil és el mateix, lleuger, elegant i marcat per un humor subtil, del qual trobem una explicació a Del llum de gas al llum elèctric , on l'autor evoca la seva formació i alhora la de la seva ciutat, a més del retrat de figures destacades. A Del llum de gas al llum elèctric , de fet, el novel·lista exposa la seva formació en un ambient particularment propici, amb un pare notari i alhora molt atret per la literatura, gran lector i escriptor, quan tenia l'oportunitat de dedicar-s'hi; de fet, al seu pare deu Soldevila una lliçó que el marcà com a escriptor: la voluntat de descriure de la manera més exacta i viva les situacions concretes, o bé els escenaris contemplats, en la línia d'un Josep Pla. Després serà Verlaine la gran descoberta de Soldevila, del qual l'atraurà la confessió i la lleugeresa: "Aquell xiuxiueig en to de confidència, aquell abandó que sembla simple i que, en el fons és savi, aquella manera de suggerir que satisfà més que les precisions i concreteses de la poesia ordinària, constituïen un veritable frisson nouveau ". De fet, un dels grans atractius d'aquestes memòries, és l'estil, un estil d'escriptor i de novel·lista, sobretot, on notem influències diverses, que van des de Baudelaire pel que fa a l'adjectivació, a Flaubert per la construcció, sense oblidar Proust, per esmentar només tres noms; el passeig de Soldevila adolescent per la ciutat en el faetó de la Políglota, un faetó sense conductor, no pot deixar de recordar-nos un dels més brillants episodis de Madame Bovary .

AMB ULLS DE NEN EIXERIT

Soldevila s'esforça a les memòries per recuperar els ulls del nen que fou, una mirada determinada, un nen eixerit, àgil, somiador que observava àvidament el món que l'envoltava, la ciutat en la qual es movia, una Barcelona, encara amb el pes del passat i les maneres de viure'l, i alhora amb una voluntat decidida de modernitat: entre les dides opulentes, que es passejaven pels carrers, i el sandvitx, que començava a imposar-se, per expressar-ho amb dos imatges contundents del llibre, que poden exemplificar aquest contrast. I és que Soldevila aconsegueix extreure una mena de quinta essència de la Barcelona que conegué; en aquest sentit, resulta per exemple molt convincent i alhora emotiu el retrat dels avis paterns, que viuen austerament amb la voluntat, de no "estirar més el braç que no pas la màniga", aquesta dita tan catalana. Esdevé igualment molt viva, la descripció del barri on Soldevila visqué, a tocar de la plaça Medinaceli, un autèntic square anglès, segons l'autor, amb el aparadors de les botigues ben proveïdes i la promiscuïtat de les classes socials, o bé la reproducció de l'ambient dels estudiants tan representatius de l'època, en una ciutat plena d'atractius, des dels barris alts, amb grans espais verds -aquests espais que seran el centre de la Barcelona evocada per Rodoreda-, passant pel mar, amb l'esment dels espectacles que oferien els nombrosos teatres, amb unes actrius que eren ídols populars. També s'hi evoquen les redaccions dels diaris, en els quals treballà des de molt jove, la d '"El Poble Català" , la de "La Publicitat", i els homes que hi freqüentà, o l'ambient de La Mancomunitat on treballà, la qual cosa li permet de descriure de manera alhora viva i respectuosa, la figura de Prat de la Riba, que admirà per les seves indiscutibles qualitats. Per tot el que apunto, lògicament a grans trets, llegir Del llum de gas al llum elèctric resulta altament instructiu i sempre amè: el plaer és el mot que pot caracteritzar la lectura de Soldevila, el nervi de l'art, segons definició pròpia.

Article publicat a “El Periódico” el 28/06/02 per Vicenç Pagès Jordà

Humil, massa humil

La carrera literària de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) va ser una més de les que es van aturar gairebé en sec a finals dels anys 30. Poeta, periodista, novel.lista i dramaturg abans de la guerra, el 1947 va acabar les seves memòries, publicades el 1951 i ara reeditades per Empúries.
Noucentista modèlic, Soldevila compensa amb distància i distinció una certa incapacitat per crear trames fortes, situacions compromeses o personatges amb caràcter. El mateix es pot dir de les seves memòries: després de delectar-se en els mestres d'escola, en la galeria d'avis i besavis i en el llangorós estiueig a Palautordera, és capaç de no referir se en cap moment a la guerra civil. És més: no hi trobarem ni un sol dels esdeveniments que podem sospitar que han marcat la seva vida moral: ni amor ni mort, ni dolor ni passió. Ni tan sols allò que podria interessar a un lector d'avui dia, com un retrat literari del seu germà Ferran Soldevila, o una panoràmica de la dilatada etapa en què va dirigir la revista "D'Ací i d'Allà", ni menys encara una reflexió sobre la cultura catalana de l'època de les catacumbes. Fins i tot el casament és sotmès al règim de l'el.lipsi. "Seré verídic, però renuncio des d'ara a ser complet", avisa a l'inici del llibre.
El lector de les memòries s'endú la idea que la dedicació de Soldevila a la literatura és fruit de les circumstàncies: té com a pare un lector arravatat, que llegeix en veu alta L'Atlàntida després de sopar; una mare que recita fragments teatrals; i, sobretot, unes llargues i avorrides vacances en què la lectura resulta, per eliminació, l'activitat menys desplaent. És clar que aquesta visió es pot deure a la indolència, que de tant displicent i antiheroic cau en la banalitat.
La prosa de Del llum de gas al llum elèctric només s'anima quan relata els anys de funcionari a les ordres d'Enric Prat de la Riba, quan descriu somerament l'ambient de les redaccions de "Poble Català" i "La Publicitat", quan critica la institució universitària i, sobretot, quan relata la vida del seu avi --carlí i indiano-- al millor capítol del llibre.
El desapassionament noucentista, que podia ser necessari després dels excessos modernistes, apareix buit i anacrònic en els anys de postguerra. La seva és una autobiografia tan civil, tan poc personal, que resulta fada. Més que com un testimoni de l'època, queda com una manera massa humil d'entendre la literatura i la vida.

Article publicat al diari “Avui” el 13/06 per Joan Triadú

L'obra de Carles Soldevila ha estat una de les més castigades per la posteritat, malgrat alguns alts i baixos, si es valora segons el que fou i representà com a referència literària i cultural del seu temps, entre el 1925 i el 1936. Ja es veu, doncs, d'on i de què ve el trencament. Però això no és tot ni és prou. Altres escriptors, com ara Riba, Foix, Puig i Ferrater, Pla i Oliver, per a no esmentar-ne sinó alguns d'edat pròxima a la seva, se superaren ells mateixos al peu i després de l'abisme. Com també n'hi hagué que no se'n sortiren, per raons diverses. Però en el seu cas la impressió és que hi havia una correlació negativa fatal entre els canvis del món que comporten canvis en la sensibilitat, i la perdurabilitat de la seva imatge de mentor cultural i d'escriptor innovador i modèlic, dues condicions o qualitats que en ell en feien una. Però justament per aquest desajust històric, relatiu si es vol, però cert en línies generals, convenia que les generacions actuals poguessin emmirallar-se en les memòries de Carles Soldevila titulades Del llum de gas al llum elèctric, subtitulades Memòries d'infància i joventut, i poder veure-hi amb els ulls d'avui la distinció de la seva prosa i la discreció de la seva sinceritat. Començades, segons sembla, l'any 1937, durant l'emigració forçosa provocada per la situació revolucionària que s'havia creat a Catalunya a conseqüencia de la revolta militar, Soldevila no en signà el pròleg fins al cap de deu anys i la primera edició aparegué finalment l'any 1951. L'escriptor havia tornat de França deu anys abans, després de cinc anys d'exili i tot seguit havia fet sortir un llibre, El París que yo he visto, la publicació del qual i sobretot el fet que l'hagués escrit en aquelles circumstàncies -París era ocupat pels nazis- constituí una targeta de presentació del nou Soldevila amb tot l'aspecte d'un aval per a un retorn sense gaires molèsties, tot i el seu passat d'escriptor català. Justament, doncs, l'aparició d'aquestes memòries d'infància i de joventut fou per a alguns lectors, pocs o molts, com l'anunci de la tornada del fill pròdig. No fou ben bé així, però, i no hi hagué festa. Aquell temps no ho permetia i, d'altra banda, res ja no podia ser com abans.Aquesta acurada i bella edició (que em sembla que hauria plagut a l'autor), de Del llum de gas al llum elèctric (la tercera, si hi comptem la que figura al volum d'Obres completes de l'Editorial Selecta) porta un pròleg excel.lent, signat per Núria Santamaria, molt ponderat i documentat. Carles Soldevila és un escriptor important de les nostres lletres perquè, entre altres coses, és qui practica amb èxit i posat al dia, tot allò que al noucentisme teoritza. S'hi acosta més que els seus coetanis Llor i Trabal, per exemple. La vàlua d'aquest pròleg, massa breu pel meu gust, consisteix en el fet d'oferir una visió de conjunt, basada en l'obra prologada però anant més enllà d'ella i fent aportacions documentals de primera mà. Una d'elles es refereix a les cartes que ens escrivírem l'autor i jo quan aparegué aquesta obra. Soldevila, pel que diu al fragment de la carta exhumada per Núria Santamaria, volia que se sabés qui era i d'on venia. Alhora responia a la carta que jo li havia escrit en rebre un exemplar de Del llum de gas al llum elèctric, amb una més que amable i crec que sincera dedicatòria autògrafa. Hi vaig correspondre amb la mateixa sinceritat, veig (no em recordava d'aquests fets ni tinc còpia de la carta). Però sembla que vaig ser, segons Núria Santamaria "cortès, conciliador i vigilant". Més val així. Carles Soldevila, a més, va publicar aleshores un article al "Diario de Barcelona" (com a crític del diari de les novetats literàries) molt complet i favorable sobre la meva antologia de la poesia catalana, mentre que a l'antologia que vaig fer dedicada als contistes hi vaig incloure el conte de Soldevila "L'oncle d'Amèrica". Tot això passava fa més de cinquanta anys, és clar, i tot plegat no deu tenir el mateix sentit en el context actual. Em refereixo en concret a aquestes ratlles de la meva carta a Soldevila reproduïdes al pròleg: "Quan hem passat revista -ho hem fet tantes i tantes vegades, cregui'm!- al cas Ors, al cas Pijoan i al cas Carner, com fa vostè, hi hem afegit el cas Pla i el cas Soldevila. Tots vostès són responsables de la nostra manera de pensar i -encara més- de la nostra força per sofrir".Deixem-ho aquí. El sagaç Domènec Guansé resumia la situació soldeviliana al seu estudi preliminar de l'edició de les Obres completes, amb aquest titular del darrer paràgraf del seu escrit: "Un món esvaït i una obra perdurable". Això era ja l'any 1967, l'any de la mort de Carles Soldevila. La primera part de la definició era una realitat evident, però sobretot, no era cap profecia. La segona, sí i ja és atzarós de pronunciar-s'hi. L'esdevenidor no té límit i en qüestions de moda, de paladar literari i artístic i d'ideari aplicat a aquestes matèries fa moltes giragonses. De tota manera, la reedició d'aquest llibre, tan fet a mida de l'escriptor madur i de l'home decebut i escarmentat, és un bon senyal, tot i que quan Guansé diu obra no es referia ni de lluny a aquest llibre tardà, del qual diu que són unes memòries que "traeixen en la seva mesura calculada, en el seu to accentuadament mundà, una evident desil.lusió". Es referia, és clar, al Soldevila de la trilogia femenina de novel.les, de les quals Fanny ha tingut, i crec que té, una bona acceptació, sobretot, en lectures, oh paradoxa!, escolars de programació obligatòria o aconselladada. Quant al teatre, potser la nina de l'ull de l'escriptor, com s'esdevé, amb raó, tan sovint, ha tingut intents de tornar als escenaris. Encara en vida de l'autor des de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADE) posàrem en escena dignament El tinent Mondor i El coctail dels acusats, per a un públic barceloní escollit i propici. Pateix, aquest teatre, tot i els encerts reconeguts, com els de la breu comèdia Civilitzats, tanmateix, del mateix mal, ara, que el teatre català del seu temps. El teatre és el gènere literari més universal, però també més temporal i d'una posteritat més difícil. La perdurabilitat d'un escriptor reflex i mentor del seu moment no és gens assegurada i va en sentit contrari del classicisme. Diu Santamaria al pròleg que les memòries de Soldevila eren, sobretot per a ell en escriure-les, "un exercici de dignitat", i jo dic que també ara per a nosaltres. En efecte, i això es trasllueix en una prosa que passa per senzilla i que és avui la prosa d'un clàssic de la nostra literatura.

Article publicat a “El País” el 28/03/02 per Ponç Puigdevall

El noucentisme rampant

No se sap si Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) va poder llegir El baró rampant, d’Italo Calvino, però és factible imaginar-ho a pesar que en la maduresa ja no freqüentava gaire la ficció. Que estigués ambinetada al segle XVIII i que el protagonisme fos un aristòcrata podien ser dos estímuls gens mensypreables, però el que més l’hauria sorprès és descobrir que ell ja havia somiat sovint l’argument utilitzat per Calvino, d’ençà que va començar a estiuejar a Sant Feliu de Llobregat i va contreure el vici d’enfilar-se als arbres. Hi berenava, hi conversava i fins i tot s’hi endormiscava i, escriu Del llum de gas al llum elèctric, “intervenir en el món dels cims frondosos i verds, mitjançant ràpids capbussons en la baixa realitat, m’hauria semblat un programa excel·lent”. És també una metàfora plausible per definir la conducta d’aquest escriptor noucentista, un dels primers escriptors prefessionals del seu temps. Encimat en els arbre luxosos i exuberants de la cultura, no es va desentendre mai de les relacions humanes i les activitats polítiques. Al cap i a la fi, Soldevila era un promotor cultural, un home ben educat, que va participar fervorosament en civilitzar la seva època sense treure’s els guants de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat.
Més enllà de la raó elemental del disfrutar d’una prosa àgil, eficaç i coherent, Del llum de gas al llum elèctric conté els tres motius que concedeixen rellevància a qualsevol llibre memorialístic: traça amb fermesa un itinerari moral, el dibuix dels tentacles ètics i dels avatars de la formació d’un caràcter, és útil per tots els que creuen en l’existència de la vocació literària i, per últim, Gabriel Ferrater ja va observar que Del llum de gas al llum elèctric era “uno de los pocos libros informativois sobre este país”. I, en efecte, és té la certesa de viure un miracle, de contemplar com unes imatges esgrogueïdes i maltractades per la incúria del temps es restauren i esdevenen diàfanes gràcies al poder d’unes paraules i un estil. El lector veu amb claredat com uns personatges nous arriben a la metròpoli, enriquits a ultramar, veu com neixen unes noves relacions socials, i veu com es materialitzen uns canvis d’hàbits i com es trasforma la fesomia urbana. Soldevila narra la nostàlgia per una ciutat i unes maneres que es van ensorrant, però el lector llegeix la nostàlgia per una Barcelona que no va arribar a conèixer.

Links

 

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]