corpus
literari
|
|
Claude Simon (Antananarivo, Madagascar 1913). Escriptor francès. Fill de mare rossellonesa, viu entre París i Salses. Participà en la Guerra Civil espanyola, on lluità al costat de la República, experiència que reflectí a la novel·la Le Palace, i en la Segona Guerra Mundial. Teòric i representant del "nouveau roman", els seus personatges apareixen incerts i sense història. En el conjunt de la seva obra, la descripció té una gran importància i és d'una gran qualitat literària. De la seva obra cal destacar: Le tricheur (1946), Le sacre du printemps (1954), Le vent (1957), La route des Flandres (1960), Le Palace (1962), Histoire (1967), Triptyque (1973), Leçon de choses (1975), les Géorgiques (1981), La chevelure de Bérenice (1985), L'invitation (1988) i Photographies (1992). El 1985 li fou atorgat el premi Nobel de literatura.
El Palace
El Palace és una novel·la que s'inscriu de ple en el "noveau roman" i n'és del tot representativa. A través d'ella l'autor, ens dibuixa el quadre d'una ciutat, d'una època, d'un moment decisiu per a nosaltres. La novel·la esdevé un veritable retaule bigarrat i compacte: colorsexòtics, tramvies, carres sorollosos, coses i personatges en moviemnt, paraules pintades a les parets que exposen un missatge de mort, que fins volen indagar-ne des d'allà les raons. I com a element destacat del decorat de fons un hotel, el Palace, al centre de la ciutat vella, Barcelona, en plena guerra civil. Costa dormir, i fins transitar, a la ciutat on tot belluga, on la presència dels combatents antifeixistes genera un afany desmesurat de parlar i cridar. És, en definitiva, una descripció impressionista d'una ciutat ferida, miseriosa i famèlica, sotmesa als olors sufocants d'una guerra.
Les Géorgiques
Les Géorgiques tracta d’una llarga història
familiar que comença en el castillo de St. M... de V..., on el
1812, Jean-Pierre St. M., antic capità d’artilleria, ex-diputat
de la Montaña, ex-miembro del Comitè de Salvació
Pública i del Consejo de los Antiguos, nomenat general en l’any
II de la República, ex-ambaixador, etc., etc., acaba els seus dias,
víctima d’un atac de apoplexia. Encara es mantindrà
un año amb vida, atès únicament per Batti, que ja
en els anys d’adolescència, fou companya de llit tant d’ell
com del seu germà petit. Aquest, el 1872, abandonà el regiment
d’artilleria d’Estrasburgo del qual era capità s’expatrià,
fou empresonat, jutjat, condemnat i afusellat un any després de
tornar d’amagat de l’exili, sense que el seu germà gran
no pogués fer res per a salvar-lo, cosa que mai li perdonaran la
seva mare ni la seva segona esposa, una realista que salvà de les
presons del Terror, que tingué una secreta passió pel germà
rebel, a qui mai conegué, tan sols pel fet d’haver-se mantingut
fidel al sobirà. Mort el general, el castell passa a mans del seu
fill, amb qui s’inicia la decadència de la família.
Abandona la marina i vende el castell a un picapedrer que comença
a enderrocar-lo per a utlilitzar les seves pedres, però atesa la
poca rendabilitat de l’operació se’n desfà i al
cpa dels anys acaba convertit en una granja en mans d’un boig. El
fill del mariner, un fals pastor bautista col·leccionista de publicacions
artístiques, té una filla que enviuda i mor als vuitant
anys, al nét de la qual li toca viure en el regiment cavalleria
els primers temps de la Segona Guerra Mundial, anant i venint per pobles
i ciutats ocupats, saquejats i incendiats una i altra vegada, fins a caure
presoner dels alemanys. Molt temps després de la guerra en una
època de la guerra en què el blasó de la família
és utilitzat como marca d’un aperitiu barat, desitja veure
el retrat del seu avantpassat, un enorme bust de dos quintales de pes
cisellat en un marbre gris ocre amb vetes de grises, que aquell encarregar
esculpir que foue subhastat, després de la mort de l’àvia,
pel preu del pes en marbre. Gran part de la història, la del vell
general la coneixem a través de les cartes, els informes las enviats
als seus superiores, les seves Memòries de la meva ambaixada a
Nàpols i el meu captiveri a Tunis i els munts de correspondència
enviada des d’arreu d’Europa a la seva fidel Batti, que s’ha
convertit en la seva administradora. Tots aquests documents, només
apareixen després de la mort de la vella, que els guardat en un
amagatall, porquè en ells es revela que el seu besavi fou assassí
per partida doble; assassí del seu rei i del seu propi germà,
condemnat per una llei votada pel germà gran. Aquesta crònica
ocupa principalment, la primera, tercera, cinquena i última parte
de la novel·la. Es barregen les aventures del néto de la
vella en la guerra que ocupa la segona part i les aventures d’un
anglès a Barcelona durant el mes de maig de 1937, la Barcelona
de las lluites de carrer entre anarquistes i comunistes. Una Barcelona
presa també pel terror d’on ha d’escapar l’anglès
que a la seva arribada a la capital catalana s’allista com a voluntari
a les milícies populars, lluitant durant tot el primer hivern de
guerra en el front d’Aragó. A més del parentesc, les
històries del general del combatent de la Segona Guerra Mundial,
s’entrellacen perquè ambdós personatges, en determinats
moments de la història, es mouen per una mateixa regió,
la del Mosa. També cal assenyalar que tant el descendent francès
del general com l’anglès narren les seves experiències
de guerra. De la Segona Guerra Mundial, l’autor ens narra les aventures
d’un regiment de cavalleria, del transport en un vagó de càrrega
i de l’allotjament hivernal en una escola abandonada on els soldats
fan monòtonament les seves feines diàries, entre les quals
predomina tenir cura dels cavalls, només podent-se canviar de roba
una vegada al mes; i entretenint-se contemplant revistes pornogràfiques
barates. L’amor es tractat de una forma puramente animal o instintiva.
És una novel·la de difícil lectura, a causa de la
continuada fragmentació de les seves diferents històries
i del desordre cronològic amb què són presentades.
L’autor ha volgut oferir-nos un fresc d’una època i les
seves conseqüències, de la caducitat de l’home i la societat
en què viu.
Article
publicat a “El País” el 23/03/02 per Rafael Conte
El
Nobel imperturbable
En el otoño
de 1984, Claude Simon pasó por Madrid para actuar en el Instituto
Francés, donde dio una conferencia de implacable hermosura sobre
la descripción como un elemento básico para crear una nueva
narratividad. Con dicho motivo, le entrevisté en estas mismas páginas
porque me resultaba curiosa su reivindicación de Balzac por parte
de tan destacado representante de lo que llamábamos nouveau roman
(que reivindicaba más a Flaubert), la última vanguardia
narrativa coherente que haya conocido el mundo hasta hoy. Hasta en su
propio país, la batalla contra el nouveau roman ha sido brutal
durante el último cuarto de siglo, acusándola sobre todo
de haber causado el desvío del público por su dureza y rigor
expresivos y por el dogmatismo de sus posiciones. Quizá sus atacantes
tuvieran razón, aunque sus resultados han sido de tal pobreza que
las letras francesas parecen haber desaparecido del mercado universal
y desde luego del nuestro casi del todo. Nadie ha sustituido a los grandes
representantes del nouveau roman, ni en su país ni en ningún
otro, el reinado del mercado ya es total, y frente a ese cataclismo literario
la obra de Claude Simon ha caído en el olvido.
Y eso que gozó al final de un apoyo considerable, pues obtuvo el
Premio Nobel de Literatura en 1985, lo que sorprendió bastante
hasta en Francia, donde ya nadie pensaba en él, su nombre no sonaba
para nada, era olvidado en todas las encuestas y hasta algunos críticos
de moda se burlaban de él de manera inmisericorde (recuerdo, poco
antes, la respuesta de un ejecutivo de Gallimard, a quien yo intenté
colocar la obra de Juan Benet: 'Para eso ya tenemos a Claude Simon en
Francia, que nos basta y nos sobra'.
De hecho las acciones de Claude Simon para el Nobel cotizaban muy a la
baja entonces. En 1983 se lo habían dado al británico William
Golding y con este motivo un académico sueco protestó en
público por haber preferido al británico frente al poderío
artístico de la obra de Simon. Fue un pequeño escándalo
que al discreto y resignado Simon le dejó anonadado: 'Ha sido un
horror, los suecos aborrecen todo escándalo ya no me lo darán
jamás', me dijo en la citada entrevista. Aunque las aguas volvieron
a su cauce después (tras el interregno del poeta checo Jaroslav
Seifert, que obtuvo el premio en 1984) y en 1985 lo obtuvo Claude Simon,
cuyo rival en el fondo había sido su compatriota Alain Robbe-Grillet.
Mientras tanto, Claude Simon, de maneras discretas e imperturbables,
se presentaba en aquellos años como un escritor casi retirado,
un curtido campesino vestido con un chaquetón de cuero negro, un
caballero rural que cultivaba sus viñas desde su caserón
familiar de Salses, en las cercanías de Perpiñán.
Lo que no impidió que al recoger el premio le dijera al rey de
Suecia que era la primera vez que el descendiente de un mariscal de Napoleón
(de la estirpe del mariscal Bernadotte) entregaba el premio a otro descendiente
de otro mariscal del mismo Napoleón, que era él mismo.
Pues Claude Simon, que el año que viene cumplirá 90 años,
nació en Tananarive (Madagascar), donde estaba destinado su padre,
militar de origen campesino, que murió al año siguiente
en Verdún cuando empezaba la primera gran guerra. Pasó su
infancia en Perpiñán, de donde era su casi aristocrática
familia materna -con cuyos recuerdos ha escrito esta pequeña joya
que es El tranvía-, pero, al fallecer su madre, se educó
con unos tíos en París, donde estudió en el colegio
Stanislas. Quiso ser pintor, frecuentó los medios anarquistas que
le llevaron a Barcelona a militar en las filas republicanas durante los
primeros días de la guerra civil española, cuyos recuerdos
le inspirarían otra de sus buenas novelas, Le Palace. El
estallido de la segunda gran guerra le sorprendió como oficial
de caballería en Flandes, cuya fulminante derrota iba a testimoniar
en su primera obra maestra La ruta de Flandes. Fue hecho prisionero,
aunque pudo evadirse y escapar a la zona 'libre' del sur de su país
y luchar en las filas de la resistencia contra los alemanes, hasta que
en la posguerra se dedicó ya por entero a la literatura.
Sus cuatro primeras novelas -Le tricheur, La corde raide, Gulliver
y Le sacre du printemps- son de inspiración faulkneriana,
las dos primeras figuran siempre como 'agotadas' en sus bibliografías,
y de las dos siguientes hubo unas primeras versiones españolas
en Venezuela. Jacobo Muchnik recuperó las dos siguientes en Argentina,
La hierba y El viento (la primera la tradujo Miguel Ángel
Asturias con su esposa) y ya para entonces la figura de Simon fue integrada
por Jerôme Lindon en su editorial 'de Minuit' en el conjunto de
la operación del nouveau roman, como uno de sus más importantes
pilares, al lado de Nathalie Sarraute, Robbe-Grillet, Michel Butor, Claude
Ollier, Robert Pinget, con los añadidos de Samuel Beckett o el
transitorio de Marguerite Duras. Como final, aquello -la destrucción
del relato, la fragmentación del tiempo, la desaparición
de los personajes- no era un verdadero grupo, sino una 'asociación
de malhechores' como ironizaban la primera y el segundo, pues cada cual
iba por su lado. Pero la aparición en Francia el otoño pasado
de La reprise, de Robbe-Grillet, y El tranvía, de
Claude Simon, les ha vuelto a poner de actualidad, y ha sacudido los mimbres
literarios en su país. No, evidentemente, 'el nouveau roman' es
un cadáver que goza de bastante buena salud, caiga quien caiga.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]