Biografia
Obra
El
cel de l'infern
El
cel de l'infern és la historia de David Cajal, un llibertari
heterodox. Està a la presó acusat de pertànyer
a un grup d'acció directa. Són els anys 80 i els carrers
de Barcelona encara es viu un clima polític agitat i intens.
A la presó, s'enfronta a la por, a la solitud, a l'horror. A
la sortida de la presó, el retrobament amb la seva companya és
el descens definitiu a l'infern. La irreversible addicció de
Maite a l'heroïna malmet les seves vides. Però David intenta
no caure en la autodestrucció i després de la mort de
Maite, emprendrà una aventura per la Nicaragua sandinista. És
la història d'aquells joves que participaren en les últimes
lluites polítiques dels joves de la Barcelona de principis dels
80, que sofriren en carn pròpia les contradiccions i errors de
la vida política no organitzada, i que el consum de drogues els
portà a una autodestrucció, a un viatge, a un viatge sense
retorn cap a les parts més obscures d'ells mateixos. És
la història no oficial de l'antifranquisme. És, en definitiva,
un homenatge als seuscompanys de generació.
Fuera
de banda
No
miris enrere
No
miris enrere.
Dani Cajal, el jove llibertari que protagonitzava El cel de l'infern,
s'ha reciclat. Escriu en un diari, fa classes de periodisme i organitza
recitals poètics per a La Caixa. Ancorat en la nostàlgia
d'altres temps, solament l'amistat i l'amor li permeten escapar de l'alienació
quotidiana. Però l'amor lempeny a una muntanya russa. I
l'amistat li descobreix la foscor de l'ànima humana. Els antics
companys de militància actuen per interès, per plaer o
per ràbia compulsiva. Cajal viatja a Saragossa per a recuperar
el cos del col·lega que va morir en la presó; a Rabat,
on es retroba amb els anarquistes d'Acció Directa i finalment
a Riu, en una operació de blanqueig de divises que li permet
veure per última vegada el costat salvatge de la vida.
Documentació
Article
publicat a “El País” el 05-05-2003
David
Castillo revisa las utopías libertarias de los 70 en Sin mirar atrás
A pesar del título,
Sin mirar atrás, el protagonista de esta novela de David Castillo (Barcelona,
1961) se pasa la mayor parte de la acción revisitando el pasado. Es la
historia de Dani Cajal, alguien que detesta la nostalgia, pero que después
de la muerte de un viejo compañero de lucha se ve forzado a iniciar un
viaje a veinte años atrás que le llevará desde Barcelona a Brasil pasando
por Marruecos. El libro, publicado ahora por Anagrama en traducción de
Luis Santana, obtuvo el premio Sant Jordi de novela en catalán. Antiguo
libertario y ex revolucionario en la Nicaragua sandinista, el protagonista
de la novela es uno de los cada vez menos viejos militantes libertarios
de finales de los setenta: "Muchos cayeron en la heroína y murieron. Otros
trabajan en bancos. Y la mayoría nos hemos quedado en negocios más extraños",
afirma Castillo, poeta, novelista y responsable del suplemento de cultura
del diario "Avui". "Escribir no tiene el punto de riesgo y excitación
que tenía la acción directa, pero te hace ver que hay vida más allá de
los cuarenta años", continúa. "Me he quedado como cronista de esa época
para contarla, algo que tiene sus alicientes porque puedo hacerlo como
quiero. Ya que no hicimos la revolución, por lo menos un poco de dignidad".
Sin mirar atrás es la continuación de El cielo del infierno,
en la que narró el final de esa era de utopías libertarias, del situacionismo
y la contracultura. En esta segunda parte se trataba de ver qué se hizo
de los protagonistas de aquel momento. A juicio del autor, Sin mirar
atrás se puede leer como "una novela rosa, una novela policiaca,
y como si fuera el testamento de Guy Debord".
Article
publicat a la revista “Caràcters”, núm. 9 per Lurdes Barberà
Un
intent de somni
Veritat que El
cel de l’infern és un títol molt suggeridor i interessant? Almenys
això és el que a mi em sembla, però, desgraciadament, aquesta sensació
no l’he corroborada en llegir la novel·la. David Castillo, al meu parer,
planteja una història amb moltes pretensions. La cadència onírica de l’inici
ens aboca a un món estrany, inconegut, que capta l’atenció del lector.
Els salts temporals en el passat són el vehicle perfecte per conéixer
quasi tot sobre Dani, el protagonista, d’ideologia fixa però incerta.
Narrador i lector assisteixen alhora a la progressió de la història. A
poc a poc descobrim més i més coses, per això el lector s’hi manté atent.
El ritme literari és adequat i les diverses referències literàries i musicals
ens orienten i ens captiven. Malauradament, quan arribem a la segona part
i, sobretot, a mesura que hi avancem, és fàcilment constatable el desencant
perquè Castillo se n’ix del pas amb limitacions. No hauria de ser així
si tenim en compte que l’expresidiari de la Model —detingut per ser integrant
dels grups específics que van intervenir en les lluites de carrer de 1977
i 1978— pot donar molt de suc ideològic i d’experiències a la novel·la.
Per contra, la vida tediosa i buida, immersa en el món fosc de la droga
i la psicodèlia, ocupa gran part de l’argument. I no és que considere
això poc interessant, sinó que Castillo no aconsegueix utilitzar-ho per
crear el clima esperat. A la meitat de la primera part el narrador ens
presenta Maite. És companya de Dani d’antigues lluites, i també la seua
dona. La droga, però, és l’únic arbre que li fa ombra. El cavall és l’única
companya. La desídia és el centre de la seua vida i Dani s’hi ofega. Maite
sempre ha representat per a ell un problema greu i encara continua així.
Se sent decebut, desencantat, per com l’ha tractat la vida. L’única solució
factible és somiar, omplir-se el cos de merda que el faça al·lucinar.
És aleshores quan coneix el cel de l’infern. Castillo allargassa en excés
el mateix tema. Que «algú havia abaixat el teló de l’escenari de la seua
vida», que a la Model «recordava per no embogir, per no oblidar que havia
tingut una personalitat, unes idees, una passió» i que «l’ombra del captiveri
ho esborrava tot» ho hem sabut des del principi. Aquests personatges haurien
pogut ser explotats d’una manera més exitosa. Semblen, gairebé, plans
i sense cap força pròpia. Potser no responen a les expectatives inicials.
La segona part repeteix en excés la vida diària de Dani i Maite. Ell l’estimava
i depenia excessivament d’ella. Però deambular pels carrers de Barcelona,
cec de drogues diverses que el distraguen i el traguen de la monotonia,
és l’única progressió que hi constatem. A mesura que llegim, a cada pàgina,
les referències literàries i musicals ja no hi aporten cap matís. Castillo
en fa ús i abús. Força tant aquest recurs que, finalment, perd totalment
l’interés. L’estructura en espiral mitjançant els somnis també em sembla
forçada. La novel·la comença amb el somni del gat i la rata i acaba amb
la referència al gat i a les restes de la rata; potser siga la representació
de la fatalitat sense eixida d’un món de fàstic. No serà, però, el darrer
intent de Castillo de tractar de lligar fils estructurals? Dani fracassa
i, decebut a Nicaragua, sembla sucumbir a la tendència generalitzada de
desencant d’antigues ideologies llibertàries. La davallada final, malgrat
l’intent de somni, és un fet consumat.
Article
publicat a El País el 28/02/02 per Pau Vidal
Arriba un punt que els premis són lúnic camí
No és
que el poeta i crític David Castillo estigués en contra
dels premis literaris (ja seria cinisme, tenint en compte que forma part
dinnombrables jurats), però una vegada va tenir sarau per
culpa dun article on censurava una narradora tarragonina perquè
escrivia a la mesura dels guardons als quals es presentava: Bé,
això queda lluny, era lany 86, però no és el
meu cas, i a més és el primer premi que em donen. El primer
de debò, vull dir. Hi ha el Carles Riba [1977, per Game over],
però era una misèria, 300.000 peles i prou, i el Crexells
[per la seva primera novel·la, El cel de linfern,
1999], que és honrífic i no té dotació.
¿O sigui que es va presentar al Sant Jordi pels set milions i mig
de pessetes? No, i ara!, A mi els diners me la bufen. De fet he
demanat que no mels donin tots de cop sinó a terminis, pequè
amb el que guanyo ja en tinc prou per sobreviure [Castillo és el
cap del suplement de Cultura del diari Avui i professor de
Literatura a la universitat, a més de col·laborador en nombroses
revistes]. No, si em vaig presentar al premi va ser perquè amb
El cel de linfern em va passar una cosa molt curiosa: vaig
tenir unes crítiques excel·lents, fins em van traduir i
tot, però no vaig passat dels 40.000 exemplars. Aleshores un dia
el Jordi Coca em va comentar que de Sota la pols nhavien
venut 30.000, i vaig pensar que aquest era un veritable salt qualitatiu.
Perquè arriba a un punt que es fa necessari el màrqueting,
i ara com ara els premis són lúnic camí per
obtenir cert reconeixement del públic. Això sí, sóc
conscient que els lectors no compraran la novel·la del David
Castillo sinó la novel·la del sant Jordi.
No miris enrera és la segona novel·la de Castillo,
continuadora moral i temporal de lanterior, amb un Dani Cajal més
calmat respecte al que va anar a Nicaragua a combatre a favor del sandinisme
però igualment nihilista, llibertari i, això sí,
cada cop més desenganyat. La recerca dels veritables motius que
han causat la mort dun vell company de lluita clandestina duen lantiheroi
àcrata a Saragossa, Rabat i Rio de Janeiro, fugint no només
del seu passat sinó també duna història damor
asfixiant i destructiva. El títol és irònic,
òbviament, perquè en realitat el protagonista es passa les
200 pàgines gratant en les ferides del passat. També és
un homenatge a la cançó de Bob Dylan, un dels meus referents
de tota la vida. De tota manera, el canvi més trascendental
amb relació al Dani Cajal de 20 anys és el del punt de vista,
ja que el personatge principal de No miris enrera nés
alhora el narrador. Un narrador tan impúdic que de vegades fa la
impressió que més que duna novel·la es trata
dun exorcisme: Va sortir així duna manera natural,
però és cert que la primera persona dóna una sensació
de despullament. Escriu poemes que surten en llibres meus, té un
substrat moral poat dels situacionistes com el meu, escup contínuament
aforismes i sentències, es queixa de tot, està de mal humor...
Es podria dir que Dani Cajal sóc jo si no fos que la memòria
també és un gènere de ficció, i que és
tan o tan poc fiable com la fantasia. Així docns, la difícil
relació sentimental amb la Clara també pertany a la dimensió
autobiogràfica... No! Precisament la història damor
és lúnica de les línies dacció
del llibre completament fictícia, tant que fins i tot per represetar-me
la nòvia vaig haver de recórrer a una imatge mental. En
realitat aquesta part correspon a una novel·la sentimental que
tenia i que mhauria agradat publicar a soles, perquè em llegissin
les tietes i els crítics em destrosessin.
Precisament un dels riscos que corre un escriptor quasi novell i de seguida
premiat és la severitat de la crítica, sobretot quan linteressat
vol mantenir una certa aurèola doutsider. Què
més voldria ser jo, que ser marginat, però no puc, ja no
sóc capaç de sentir-me enemic del poble com em sentia als
setanta, quan la lluita política em tenia al marge del sistema.
La veritat és que més aviat em sento un nen mimat: els diaris
em donen espai, la crítica em tracta bé, el meu cap, els
nanos del meu barri...
Al llibre, tanmateix, shi escolen repetidament queixes sobre lanèmica
situació cultural del país. És que en aquest
país en matèria literària tenim molta infanteria
però molt poca aviació. Lúnic que ens diferencia
de la resta dEspanya és la llengua, i no entenc com un govern
pressumptament nacionalista com el que tenim dóna tan poca importància
a la literatura, que és justament la màxima expressió
de la llengua. La sensació general que jo tinc és de desolació,
de decepció, perquè per exemple ara mateix hi ha menys mitjans
de comunicació en català que fa 15 anys, cosa que segurament
es deu a la preponderància dels audiovisuals, on els escriptors
no interessen gens ni mica. Els mitjans públics en català
ens ignoren olímpicament, com li va passar precisament al Coca,
que lany passat, tot i guanyar el Sant Jordi, no hi va sortir ni
una sola vegada. Però vostè, que té més
contactes... Per decomptat: la primera cosa que li diré al
Vilajona sera això, que ens ha de treure per la tele.
¿No té alguna cosa de paradoxal que un autor que sha
de dedicat sobretot a la poesia no comenci a ser conegut fins que escriu
una novel·la? No, no té res de paradoxal. És
la pura realitat. Sigui com sigui, en el meu cas no van gaire deslligades,
perquè No miris enrera està farcit de citacions dels meus
poetes preferits, però és que jo no puc viure sense citar-los,
són les meves bales. Per mi la poesia és una arma descarregada
de futur. Vistos els resultats, doncs, ¿la pròxima
obra què? ¿Prosa o vers? Totes dues. En realitat de
versos no paro mai descriuren, en faig cada dia. Si en tinc
més duna dotzena de llibres inèdits al calaix! Però
també he començat amb un nou llibre del Dani Cajal, perquè
és un personatge que funciona. ¿Un Dani Cajal jubilat
i gastant-se la pensióen gintònics? No, aquesta vegada
retrocedirà en el temps, estarà ambientda en els anys dadolescència,
quan ens dedicàvem a ver malvestats pel barri i pujava la policia
a cavall per reprimir-nos. ¿A cavall?. Sí, perquè
aleshores el Carmel tenia els carers sense asfaltar. Era quan el Carmel
encara era un barri, com el Poblenou, la Barceloneta o Santa Caterina,
i no com ara, que en Clos sestà carregant tota la ciutat.
De fet, lúnica cosa que ha fet en Clos ha estat propiciar
laparició de gran futbolistes àrabs, que són
els nanos que es passen el dia jugant a futbol a les seves places dures.
Article
publicat a El País el 28/02/02 per Ponç Puigdevall
La
derrota de laparença
El cel
de linfern, la primera novel·la de David Castillo (Barcelona,
1961), venia a demostrar que no tothom estava dacord a substituir
el vitalisme àcrata dels germans Marx per la melanconia tendra
i narcisista de Woody Allen: a pesar de les asimetries i dunes extralimitacions
narratives, a pesar duna prosa trasbalsada que tant contenia la
frase memorable com una pasió verbal incontinent que desbaratava
el dibuix de la peripècia, es feia innegable la consciència
de lautor de pertànyer a aquella família literària
que porta marcat amb foc roent lestigma de la desesperança,
lamargor frenètica i lexistència asfixiant.
Laventura del protagonista, Dani Cajal, com si fos un dels amics
dAlvaro Mutis o Maqroll el Gaviero, era una línia que vorejava
el plaer del desatre vorajinós sense deixar de banda lambigua
certesa de caminar bressolat per la puresa moral. En el relat de les vicissituds
dun heroi que no acceptava el pacte vil i brut de la transició
democràtica, que participava en les accions violentes, i que buscava
el refugi en les escorrialles de la marginalitat. Castillo recreava lanhel
de lindividu per conèixer i dominar el món i el seu
propi destí. Sense lafany de potenciar amb tant ímpetu
la lliçó de Norman Mailer -que veu la història com
a novel·la i la novel·la com a història-, el lector
de No miris enrera toparà amb les explicacions de Dani Cajal
-convertit ara, en la veu narradora- sobre els desequilibris i els fracassos
del present i els desconcerts i les traïcions que arriben des del
passat.
20 anys després, els avatars de la lluita llibertària són
tan sols una matèria per a les tesis universitàries, les
envellides ideologies insurreccionals i extraparlamentàries són
lexcusa idònia per a qualsevol mena de tràfic a laltra
banda de la llei, i lamistat i la confiança semblen fites
destinades a lenderroc. Poeta i periodista en una Barcelona asèptica
i maquillada per un ingenu orgull festiu, cansat i exhaust enimg de tant
docàs moral, nostàlgic a pesar de saber que lhome
nha de tenir prou amb les coses presents i les que han darribar,
latzar concedeix a Dani Cajal el privilegi malèfic de viure
unes vacances en el passat. La mort dun amic dels anys gloriosos
de la clandestinitat és la clau que engega una novel·la
que circula per tres rumbs complementaris: al costat de la intriga que
suscitat conèixer les circumstàncies veritables duna
mort envoltada dinterrogants, hi ha una història damor
que salça com un oasi resplendent entre la decrepitud imposada
per la rutina i la maduresa, i hi ha lexpectació del reencontre
amb un nucli de supervivents de lèpoca combativa. En qualsevol
de les tres zones, el que hi predomina és el record jubilós
dunes aventures físiques i morals contemplades i mitificades
des dunes circumtàncies presents més que sinistres,
on els cops, les crostes i les ferides purulentes que acumulen els personatges
són el rostre interior de langoixa i el fracàs. Al
cap i la fi, podria ser que lamic mort només ocultés
una càrrega de mediocritat, que ni hi hagués res més
que odi en la relació amb la noia, i que els antics companys sempre
haguessin estat uns delinqüents trivials. La soledat, el frau, la
mentida campegen victoriosament en els escenaris que recorre Dani Cajal
mentre pesegueix lombra dun miratge esvaït, les certeses
de la joventut. No mires enrera es converteix en una narració
fúnebre on es desenmascaren els simulacres i es derrota laparença.
El to crepuscular deles peripècies de No miris enrera envaeix
els fets mésnimis i quotidians, condiciona els diàlegs i
les reflexions sobre la cerimònia de la catàstrofe i els
ritus d ela destrucció, com si el paisatge de la novel·la
estigués sotmès a una sobre abundància de lexarcebació
elegíaca que impedeix que el tortuós fil narratiu assoleixi
la plenitud: no hi ajuda tampoc gaire els caràcter digressiu dalguns
episodis. Amb una prosa més nítida i mesurada que a la novel·la
anterior, sense el temor a caure en la delícia del sublim, Castillo
té la valentia de menyspear els ambients domèstics i dencarar-se
a lhortizó de lèpica per conèixer agosaradament
els canvis de direcció del món.
Article
publicat al diari Avui el 07/03/02 per Joan Josep Isern
Panorama
des del vell antiaeri
Ara fa justament
tres anys apareixia El cel de l'infern, la primera incursió
en el territori de la novel·la de David Castillo (Barcelona, 1961),
home d'àmplia i reconeguda trajectòria com a periodista,
activista cultural, crític i poeta. No m'estendré ara a
recordar la magnífica acollida de crítica i de públic
que va tenir aquell llibre però sí que em sembla adient
encetar el comentari de la seva segona novel·la -No miris enrere,
premi Sant Jordi 2001- amb una referència a l'anterior ja que,
de fet, encara que manté una total autonomia, és evident
que No miris enrere és una excel·lent continuació,
situada vint anys després, de les vivències i els personatges
que Castillo ens va donar a conèixer a la no menys excel·lent
El cel de l'infern.
TEMPS D'INDIFERÈNCIA
"Després de la guerra, de la repressió i de la presó,
ha arribat el temps de la indiferència, el vell talp de la insurrecció
s'ha tornat a soterrar, Molts demanàvem la revolució, ara
tan sols podem balbucejar, en veu baixa, exigint una mica de dignitat".
La cita és llarga però resumeix a la perfecció, quin
és l'esperit que alena en les pàgines de No miris enrere.
Són paraules d'un Dani Cajal vint anys més vell que apareixen
en el pròleg del llibre. El trobem enfilat al cim de la muntanya
del Carmel, on encara sobreviu la vella fortificació que durant
la guerra va allotjar les bateries antiaèries que defensaven Barcelona,
i des d'allí, en una talaia privilegiada que ben pocs barcelonins
coneixen ("La ciutat se m'obre als peus com un immens cargol esclafat"),
reflexiona sobre el que ha estat la seva vida. És un pròleg
de vint pàgines cronològicament situat després dels
esdeveniments que es desenvoluparan a la novel·la i en el qual
el lector atent trobarà magníficament exposades totes les
claus de la història. Un pròleg al qual recomano tornar
un cop llegit el llibre per paladejar-lo adequadament i que no dubto a
posar a l'alçada de l'esplèndid (i esfereïdor) capítol
inicial d'El cel de l'infern.
És una reflexió amarga i despietada la que fa Dani Cajal
a No miris enrere. Una reflexió apuntalada per dues virtuts
que engrandeixen la novel·la i la fan difícil d'oblidar
tan bon punt s'ha entrat en el seu univers. La primera: que és
implacablement sincera i lúcida. La segona: que arriba al lector
de forma directa, com un dard llançat a l'epicentre dels seus sentiments,
i deixant volgudament a banda floritures estilístiques innecessàries.
EL PAS DEL TEMPS
Més enllà de l'anècdota que dispara la seva trama,
No miris enrere és bàsicament un llibre escrit per
un poeta sobre el pas implacable del temps i sobre la fi de les esperances
en la revolució. Vint anys més vell (i més savi)
Dani Cajal ens parla de la factura que inevitablement ens acaba passant
la vida i dels seus dubtes raonables sobre si sabrà pagar-la suficientment.
"Se'n salvarà alguna cosa, de tots nosaltres?", es pregunta,
per acabar responent: "Vam canviar el món. Canviarem ara nosaltres?
Fútils esperances que fan que el nostre paisatge hagi esdevingut
el que és avui, una muntanya deserta sobre una ciutat que la ignora".
El panorama que el vell lluitador contempla des de l'antic antiaeri deixa
poc marge per a la tranquil·litat de la consciència. Els
revolucionaris d'antany ara maten i moren no per les idees sinó
per tenir més diners i més poder. És una altra llei
de la selva, aquesta. Tristament la mateixa que hi havia a l'altra banda
del mirall que a finals dels setanta i principis dels vuitanta Dani i
els seus amics volien esberlar. Ara ja sap que a la part del darrere no
s'hi amaga la sortida del laberint: només hi queda l'espai per
a la traïció. Per això exclama: "No miris enrere...
On mirar si no hi ha futur i el que veiem al present no ens interessa?".
Hi ha molt dolor, en aquesta novel·la. Un dolor que es percep a
cada plana i que configura l'essència mateixa de la personalitat
del protagonista. Un dolor que s'escampa a la figura contradictòria
de Clara, la seva jove i esbojarrada amant, al record de Rafael, mort
en circumstàncies estranyes a la presó de Saragossa, a la
relació sense futur amb Raquel... I també, encara que a
primera vista no ho sembli, hi ha molta poesia. Desconec si, en el fons,
tot és un artifici ordit per la destresa de l'autor o si hi ha
alguna cosa més de vivència personal. El que sí que
em sembla és que aquest No miris enrere, flamant guanyador
del premi de novel·la més prestigiós ara com ara
del mercat literari català, és una de les reflexions més
implacables que s'han escrit en aquest país sobre el final de les
utopies.
MANTENIR EL PRESTIGI
Tot això sense deixar de banda que una manera de mantenir ben enlaire
el prestigi del Sant Jordi és optar per obres de qualitat. Fa un
any ja es va fer amb Sota la pols, de Jordi Coca. I ara, amb No
miris enrere, l'opció s'ha repetit.
Comença a caure el dia. Contemplada des del vell antiaeri amb la
mirada poètica de David Castillo la ciutat dels prodigis esdevé
l'empori de la tenebra. Com una muntanya russa que, a cent per hora, ens
projecta cap al no-res.
Article
publicat a El Periódico el 01/03/02 per Estanislau
Vidal-Folch
Utopies
corruptes
La segona
novel.la del poeta, escriptor i periodista David Castillo, premi Sant
Jordi 2001, continua aprofundint en la reflexió i en la crítica
del moviment llibertari fill de la transició dels anys 70. A No
miris enrere, un Dani Cajal (el mateix protagonista de la novel.la
anterior, El cel de l'infern amb 20 anys més) té
una major perspectiva per fer-se un judici clar i una opinió més
severa d'una utopia que porta la sement de la corrupció.
Si la imatge que predominava a El cel de l'infern era la de la
ratera, la d'atzucac, que així i tot deixava un espai a les conductes
heroiques, en aquesta última novel.la s'imposa la imatge del mirador,
des d'on s'atalaien els fets i les trajectòries i, per descomptat,
la confirmació de la decepció. És el mateix mirador,
d'altra banda, al cim del barri barceloní del Carmel, des d'on
el Castillo poeta situa l'escenari de molts dels seus poemes, als quals
dóna un caire mític: el pont de Mühlberg i la bateria
antiaèria del Carmel, per exemple. Són espais del drama
i, alhora, de la seva contemplació.
L'amor --no podia ser d'una altra manera-- també ha canviat amb
els anys. Ja no es mou entre l'esperança càndida i l'agonia
del daltabaix, sinó en una mena de combat diari per fer-lo viure
entre les contradiccions quotidianes. Enrere ha quedat el salt del cel
a l'infern; ara ens trobem en un perpetu equilibri per mantenir la relació
sentimental.
És clar que, amb aquestes premisses, amb una història social
i una història d'a- mor rebaixades de visceralitat, a No miris
enrere no es pot mantenir la tensió de la mateixa manera que a
l'obra anterior. I deu ser per això que l'autor recorre a un dramatisme
ambiental una mica impostat que no porten a dins ni els personatges (més
descurats en el seu traçat actual que a El cel de l'infern)
ni les situacions que alimenten la trama. Per contra, seguint la recerca
personal del protagonista de No miris enrere, els fets acaben sent
molt eloqüents i el lector trobarà en el desenllaç
de la narració la llavor de la corrupció: "No és
únicament la misèria la que et posa en el camí de
la delinqüència. És també l'esperit d'independència,
d'incorformisme i de rebel.lia".
Castillo ens dibuixa el pas que hi ha entre l'automarginació per
l'ideal i la marginació de la delinqüència: una paulatina
pèrdua d'escrúpols que es dóna així que els
personatges han arribat a la conclusió que la cobdícia domina
el món i que, per això, cal aprofitar-se'n.
Entremig de tot plegat hi trobem reflexions sobre Europa i la ciutat de
Barcelona, descrites una vegada rere l'altra a partir de la pèrdua
de signes d'identitat i l'a- burgesament; reflexions sobre la falta de
moral dels agents socials, la burocràcia i el despit dels impotents,
la societat de l'espectacle, el món de la droga... Castillo afegeix
a la seva obra una galeria de temes que, per més que la punta del
seu llapis accepti alguna esmolada, fan de No miris enrere una novel.la,
a més a més, atenta a les polèmiques de l'època.
Entrevista
publicada al diari Avui el 28/02/02 per Jordi Capdevila
David Castillo: "Barcelona s'ha quedat sense ànima"
El militant
llibertari Dani Cajal contempla Barcelona des del Carmel mentre reflexiona
sobre la mort del seu amic Rafael Torres. Dani Cajal és el militant
ferit a Nicaragua en la primera novel·la de David Castillo, El
cel de l'infern, i ara s'extasia amb el seu amor-odi per Barcelona
en l'inici de No miris enrere (Proa), la segona novel·la
de David Castillo, que va guanyar el premi Sant Jordi 2001. L'escriptor
reflexiona sobre el seu nou llibre al mateix lloc que Dani Cajal, a les
runes de l'antiaeri del Carmel.
J.C. La novel·la s'inicia i es clou al Carmel. Quin significat
té aquest paisatge literari?
D.C. Sempre s'ha identificat la Barcelona literària amb paisatges
molt recurrents, com el Barri Xino, tant pels autors d'aquí com
pels de fora. En canvi, el paisatge de la meva memòria és
aquest. Jo sóc d'un barri d'aquí mateix i el Carmel era
com el barri inaccessible al qual no podies arribar, però tenies
la necessitat de venir-hi perquè era com el pas prohibit. En la
novel·la anterior em vaig situar molt en la Barcelona antiga i
aquí m'he vist obligat a tornar al meu barri de joventut i infantesa,
que és el Carmel. Per això la vaig començar aquí
dalt, on som ara.
J.C. Amb els seus personatges més que amb el seu paisatge.
D.C. El meu paisatge és el paisatge sentimental. Els personatges
que novel·lo van una mica al ras, no són homes amb sostre,
ni personatges que es moguin dins d'aquesta burgesia barcelonina que sembla
que ho englobi tot. Són personatges una mica desfasats. Però
crec que la novel·la, per ser-ho, ha de tenir una situació
de conflicte. Aleshores he volgut buscar uns angles des d'on tot es veu
diferent i no amb aquesta mirada única imperant avui sobre Barcelona.
La meva mirada es fixa en els afores, el suburbi. És la porta de
sortida per reflectir un estat d'ànim diferent.
J.C. Uns personatges molt globalitzadors...
D.C. Es mouen molt. La pàtria dels meus personatges són
les seves sabates, és una mica on se senten realitzats. El personatge
narrador de la història és de Barcelona, però per
retrobar-se amb el seu passat es veu obligat a emigrar a altres àmbits
on la vida no és la vida de cotó fluix de Barcelona, com
la intenten presentar els polítics locals, sinó una vida
més dura, més vida, com moltes vegades també passa
al Carmel. Al costat d'aquesta societat benestant hi tenim grans pous
de pobresa i de Quart Món.
J.C. ¿No creu que els grans globalitzadors són els pàries
que viatgen per tot el món per poder subsistir?
D.C. Hi ha una pintada que diu Globalitzem l'amor i no globalitzem la
misèria. Les multinacionals fan moure la població en comptes
de repartir la riquesa d'una manera més equitativa. El capital
tendeix a la concentració. Ara comencen a emportar-se les fàbriques
d'aquí a altres llocs, i ja veurem què passarà. Però
és aquesta societat, en què sembla que el liberalisme i
el capitalisme siguin les ideologies úniques, perfectes, immaculades,
la que està plena de sots profunds per on s'acabarà escorrent
tot plegat. I les tribunes bàsiques de resposta, que haurien de
ser els mitjans de comunicació, ara disposen d'una quantitat d'opinadors
immaculats que jo no sé el que els paguen per arribar a dir totes
les rucades que diuen. També són globalitzadors, els globalitzadors
de l'estupidesa.
J.C. Sembla que enyora les barraques del Carmel...
D.C. De cap manera. Però el que intento dir és que darrere
la façana més humil d'aquest barri hi ha una vida més
interessant i més rica, menys pobra, que la que ens trobem en molts
barris d'aquesta ciutat.
J.C. Entrem en la novel·la. Per què en primera persona?
D.C. L'altra novel·la la vaig fer en tercera persona. Volia canviar
i he optat pel monòleg interior, però només ha canviat
el punt de vista. Normalment hi ha molta confusió entre els personatges
de la novel·la i el mateix autor, i potser amb aquesta primera
persona encara s'incrementarà més la confusió. Però
no podem oblidar que tot és ficció.
J.C. En la seva novel·la hi ha molta filosofia. En certs moments,
sembla un sermó laic...
D.C. Bé, m'ho vaig trobar així. Mentre escrivia, vaig trobar
que era opinió pura i dura. Però totes les referències
em sortien de manera natural perquè m'ho sabia de memòria.
Vaig recordar unes novel·les semblants de Milan Kundera i vaig
dir-me que no només volia fer una novel·la d'aventures sinó
d'aventures amb tots aquests elements. No tenia perquè castrar
tota l'opinió pura i dura. En vaig treure, però també
en va quedar, i hi ha aquesta mena de regust de novel·la filosòfica.
Magrada molt aquesta combinació de reflexió i vivència.
J.C. Al cap i a la fi, són les opinions d'en Dani Cajal, no
les seves.
D.C. Dani Cajal és el personatge idealitzat. Té sis o set
anys més que jo i als anys 70 era autònom i podia sortir,
no com jo que havia de tornar a les 10 a casa. Dani Cajal em dóna
llibertat per fer-li fer coses que jo no he fet. És a la vegada
el personatge que m'hauria agradat ser i el personatge que no m'hauria
agradat ser.
Article
publicat a La Vanguardia el 28/02/2002 per Rosa Maria Piñol
Castillo
novela en un thriller sentimental la evolución de los libertarios
de los setenta
En El
cel de l'infern, su debut como novelista, David Castillo (Barcelona,
1961) trazaba un duro retrato de los jóvenes libertarios de los
setenta vencidos por la droga. Era una historia de perdedores protagonizada
por Dani Cajal, un ácrata heterodoxo entre desengañado e
ingenuo. El escritor y periodista -que fue galardonado con el premio Crexells
por aquel relato- ha retomado ahora el mismo personaje, pero veinte años
mayor, en la novela No miris enrera, que ha publicado Proa.
Calificada por el autor de thriller sentimental, la obra (último
premio Sant Jordi) está situada en la Barcelona del cambio de siglo,
aunque la acción se prolonga también hacia Marruecos y Brasil.
Investigando la muerte de un amigo en la prisión de Zaragoza, Dani
Cajal reencontrará a los antiguos compañeros de lucha política,
pero "es el tiempo de la indiferencia" y algunos de los que
fueron más revolucionarios "se han convertido en los más
fervientes defensores de las desigualdades, del capitalismo a ultranza".
"Los que venimos de la izquierda tenemos idealizada la revolución,
el antifranquismo, la época de la transición democrática.
Pero llega un momento en que te das cuenta de que cualquier tiempo pasado
no fue mejor -dice Castillo-. Mi personaje viaja al pasado y comprueba
que sus antiguos compañeros están destruidos o corrompidos,
tienen el dinero como única ideología y viven en los límites
de la delincuencia."
Contra la nostalgia
Por su parte, Cajal, casi cincuentón y con barriga, se ha refugiado
en la cultura porque "anarquista es sinónimo de artista"
y trabaja -como el autor- combinando la literatura y el periodismo. Al
mismo tiempo, mantiene una conflictiva relación amorosa con la
hija de un escritor del exilio republicano, inspirado en la figura de
Ramón J. Sender. Castillo rinde homenaje al autor aragonés,
tanto por la calidad de su obra como por su ideología, próxima
al anarquismo situacionista (de hecho, una de las referencias constantes
en el libro es Guy Debord, el autor de La sociedad del espectáculo
y uno de los gurús del situacionismo). "Cuando era militante
libertario leí Siete domingos rojos, una novela de acción
de Sender que me impresionó -explica Castillo-. De hecho, muchas
escenas de mi primera novela están inspiradas en ella. Pero también
sus otras obras son impactantes. Imán, por ejemplo,
es un fragmento del apocalipsis. Por otra parte, veo a Sender, como también
a Juan Marsé, como un personaje muy accesible. Son grandes escritores
pero que no van de intelectuales, podrían ser también el
vecino de al lado."
Novela con trasfondo moral llena de referencias literarias y musicales
(Jacques Brel, Léo Ferré, Burgess, Nabokov, Mailer, John
Ashbery, Gracián...), No miris enrere quiere ser una visión
antinostálgica y propone vivir el presente. "El título,
que tomé de un reportaje sobre la primera gira de Bob Dylan por
Inglaterra con el lema Don't look back, tiene este sentido
de rechazo de la visión nostálgica del pasado."
Donde sí hay cierta nostalgia es en la evocación de los
barrios barceloneses por los que se mueven los protagonistas de David
Castillo: el Carmel, la Barceloneta, Poblenou... con cuya transformación
urbanística el autor es siempre crítico, tanto en sus novelas
como en su poesía.
Article
aparegut a El País el 23/02/02 per Manuel Rico
Las
grietas de la memoria
La obra lírica
del poeta, narrador y crítico David Castillo (Barcelona, 1961),
aunque escrita originariamente en lengua catalana, tiene parentescos temáticos
y hasta cierto punto formales con cierta poesía crítica,
de respuesta moral a los valores dominantes, que se abrió paso
en España (y en castellano) en la década de los noventa.
Bandera negra, título de significado más que evidente,
y En tierra de nadie ofrecen al lector un recorrido por los seis
poemarios publicados, desde el iniciático La muntanya russa
(1992) hasta El pont de Mühlberg (2000), además de
una nutrida muestra de textos pertenecientes a dos libros inéditos
y, es de suponer a juzgar por las preocupaciones temáticas que
en ellos se advierten, últimos (Doble zero y Esquena
nua). La ordenación de libros y poemas, a la inversa de lo
cronológica y convencionalmente establecido no es una opción
meramente formal: la antología se abre con los inéditos
-que, eso sí, en la poesía reunida se colocan al final-
y concluye con los poemas de su primer libro.
Ese orden es quizá el primer rrasgo con sentido: Castillo
ha querido reforzar la vertiente más actual de su poesía
y dar una dimensión retrospectiva a su obra situando aquellos poemas
más alejados del presente (existencial y literario) en el lugar
que, en el acto de lectura, físicamente les corresponde, es decir,
al final del libro. De ese modo, su obra se nos aparece como una suerte
de viaje por la memoria íntima y colectiva del sujeto poético
que va de un hoy marcado por el escepticismo y la ironía, por la
mirada lúcida ante las grietas que abre el paso del tiempo en la
relación amorosa, por un mayor peso de lo individual-íntimo
en definitiva, hacia un pasado construido con la memoria de un tiempo
roto (el de los años de la transición política),
de ideales enterrados, de batallas perdidas y de descoloridas banderas,
de amores imposibles y vidas encalladas y encanalladas en/por las exigencias
de la realidad, en la que es más visible la memoria colectiva.
Estamos ante una poesía con una fuerte carga autobiográfica:
no sólo por lo que gran parte de los poemas tienen de sustancia
experiencial de sectores políticos e intelectuales, que, como Castillo,
han vivido en los márgenes y en la contracultura la mutación
experimentada por nuestro país en los años ochenta, sino
por la omnipresencia de escenarios urbanos de una Barcelona que, después
de 1992 y de los Juegos Olímpicos, sería otra: zonas que
han perdido su vieja identidad, como la Gran Vía o el barrio Chino,
descampados de Can Baró o del Carmelo, Pueblo Nuevo, la Barceloneta...
Para Castillo, esos lugares son ya paisajes míticos, reductos de
la memoria, pero también parte de la nueva realidad que constituye
el poema.
El amor y el sexo, la pugna entre el deseo y las convenciones, entre lo
consagrado y lo maldito, la falta de horizontes colectivos, la propia
poesía como materia de reflexión, son asuntos abordados
por Castillo con un verso libre y fluido, de tonos coloquiales y expresión
directa, escrito con una ironía que va de lo próximo al
humor negro a la ternura teñida por la amargura y la melancolía.
Una poesía de la realidad y de la memoria que parece proceder de
un peculiar mestizaje entre la herencia de la generación beat (Corso,
Ginsberg, ambos citados por el propio Castillo en el prólogo),
la contracultura, el realismo sucio norteamericano y un sustrato filosófico
y moral fronterizo con el nihilismo.
Article
publicat a La Vanguardia el 22/02/02 per Julià Guillamon
El
lado salvaje de la vida
Dejamos a
Dani Cajal en Nicaragua, recostado sobre un camastro, con el pantalón
empapado de sangre y una pistola en la mano, víctima de terribles
fiebres y alucinaciones. El protagonista de El cel de l'infern
(1999) sacaba fuerzas de flaqueza para conectar un televisor que retransmitía
el Italia-Brasil del Mundial de España'82. Córner. Grazziani
remata desde fuera del área y el balón llega a pies de Paolo
Rossi, que lo empuja al fondo de la red. Castillo utilizaba esta imagen
para representar el final de los ideales de la década de los setenta.
La selección de Brasil Sócrates, Zico, Falcao, Eder, Dirceu,
Toninho Cerezo era uno de los mejores equipos de la historia. Cayó
ante el fútbol práctico de los italianos. ¡Bienvenidos
a los ochenta!
Veinte años más tarde, el espíritu que encarnaban
en la cancha los Altobelli, Scirea, Gentile y compañía se
ha impuesto en todas las facetas de la vida. Barcelona ha recaído
en el desastre inmobiliario. La propaganda municipal ha derivado en el
cinismo (ese anuncio impresentable del paisaje de grúas que ha
sustituido el barrio industrial, el chico que quiere ser ingeniero para
ayudar a su amiguita en silla de ruedas). Cajal colabora en un periódico,
da clases de periodismo y organiza recitales poéticos para La Caixa.
Atascado en la nostalgia de otros tiempos, sólo la amistad y el
amor le permiten escapar a la alienación cotidiana. Pero el amor
le empuja a la montaña rusa. Y la amistad le descubre el lado más
oscuro del alma humana. Los antiguos compañeros de militancia actúan
por interés. Cajal viaja a Zaragoza para recuperar el cuerpo del
colega que murió en la cárcel; a Rabat, donde se reencuentra
con los anarquistas de Acción Directa y finalmente a Río,
en una operación de blanqueo de divisas que le permite orillar
por última vez el lado salvaje de la vida. En la favela de Mangueira
(a simple vista, algo idealizada) Cajal recupera la imagen desdibujada
del Carmel de su juventud.
No miris enrere propone un juego de simetría fascinante
con El cel de l'infern. Si la primera tenía todos los componentes
de una novela de aventuras, ahora Castillo somete a los personajes a una
brus-ca desaceleración. Los años han pasado, Cajal engordó
un poco, parece un convaleciente. La prosa sigue estando cargada de turbulencias,
gerundios, irregularidades que traducen la fractura interior. Las relaciones
sexuales, los enredos y entretenimientos sentimentales del protagonista
mantienen la atención del lector, sin los contrastes de la primera
entrega, con el amor devastado por la heroína y el encuentro en
la discoteca del Arc del Teatre, la joven prostituta, Raquel, entregándose
a cambio de nada. Mejor no comparar. La novela se lee sin dudar, porque
apetece. Castillo sabe captar el lenguaje de la calle, meterse en el interior
de los que no son como nosotros y salpicar la prosa de sentencias y aforismos.
El relato en primera persona otorga a las desdichas sentimentales de Cajal
(y a la venganza que esconden) un protagonismo tal vez excesivo, más
próximo a los poemas narrativos de "Game over" o "El
pont de Mühlberg" que al tono distanciado, a la historia como
novela y a la novela como historia, de "El cel de l'infern".
Como aquel libro, No miris enrere surge en el descampado, lejos
del jardín. Ni que sea por eso es una buena noticia y una grata
lectura.
Links
http://www.vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/1/1_3.html
Article. "El trauma". La bibloteca
de Vilaweb 1991. febrer 1992
http://www.vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/2/2_2.html
Article. "Els corsaris magnètics
de l'Auschwitz de la imaginació". La bibloteca de Vilaweb
1991. juny 1993
http://xat.vilaweb.com/transcripcions/castillo.html
Transcipció
de xat amb David Castillo a Vilaweb
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|