corpus
literari
|
|
Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957). Fill d'un procurador dels tribunals però sense cap patrimoni. No estudià cap carrera ni obtingué cap títol i treballà des de molt jove en diferents revistes i periòdics, feina que s'adeia més amb el seu caràcter anàrquic. Als divuit anys la seva casa de Sabadell era el centre d'una gran activitat: lectures, tertúlies, etc...; i ja per aquella època es relacionava amb gent coneguda, catalana o de fora: escriptors, polítics i artistes. Fou un dels fundadors, l'any 1923, juntament amb Armand Obiols i Joan Oliver, del grup de Sabadell i de la seva editorial, La Mirada. Dirigí el "Diari de Sabdell". L'any 1923 féu un viatge a París, on conegué Antoinette Bordesvielles, amb qui es casaria l'any 1930; a París, on després viatjarà sovint, mantingué relacions amb autors deprimera fila com Cocteau o Gide. L'any 1925 publicà a La Mirada L'any que ve, signada per Trabal però de fet obra de tot el grup, novel·la de caràcter humorístic, amb un pròleg de Josep Carner. L'editorial més endavant s'incorporà a Edicions Proa. Féu col·laboracions a "Mirador" i a "D'Ací i d'Allà". Publicà novel·les, generalment breus, com L'home que es va perdre (1929), Judita (1930), on demostra una gran fantasia per a la caricatura. Després publica Quo vadis Sànchez (1931), Era una dona com les altres (1932), Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933) i Vals (1935), la seva novel·la de més èxit, reeditada diverses vegades. També féu incursions en el camp teatral amb l'obra Els mediocres (1929). En esclatar la guerra s'establí a Barcelona. Fou membre de l'Agrupació d'Escriptors Catalans i organitzà el Servei de Biblioteques del Front. També fou propulsor de la Institució de lesLletres Catalanes i viatjà amb Mercè Rodoreda a Praga per tal d'assistir a la reunió del Pen Club. L'any 1939 hagué d'exiliar-se, primerament a França, on treballà al Departament de Propaganda anglès, però en esclatar la Segona Guerra Mundial hagué de traslladar-se a Xile, on publicà la seva darrera novel·la, Temperatura (1947), i morí al cap de deu anys a Santiago de Xile després d'una llarga malaltia.
Vals
Vals constitueix la culminació novel·lística de Francesc Trabal. Pot ser considerada com la novel·la mítica de la joventut en narrar la història de Zeni, un etern adolescent, que busca donar un sentit a la seva vida, preferentment a través de les relacions amoroses. La novel·la es divideix en cins parts. La primera, titulada "Preludi", fa la descripció d'un nucli familiar, el de l'oncle de Zeni, Agustí Assens, i, a través d'ell tipifica la vida d'una colònia estiuenca, fent la presentació de tots els components de l'univers de ficció. La segona part, "Invitació al vals", enllaça temporalment amb la primera part, tot situant-se a la tardor, on trobem Zeni ballant un vals amb Teresa; aquest vals serà el leit- motiv de la novel·la perquè a partir d'aquest moment Zeni passarà d'una noia a una altra, en un permanent i insatisfet giravoltar. La tercera part, "Divertiment", continua descrivint aquest hivern en la vida de Zeni, presidit per tot un reguitzell de noies al voltant de les quals es mourà. La quarta part, "Vals", enllaçarà temporalment amb la primera i serà gràcies al record que el protagonista podrà relacionar aquests dos estius clau en la seva vida i comprovar, ara més madur i més pervertit, que l'ambient era el mateix que l'any anterior. La darrera part, "Final", se situa a la tardor, amb un Zeni més exasperat i corromput que es planta a Viena, origen segons sembla del seu desfici. El tema de l'obra seria la impossibilitat d'aconseguir un ideal de vida, malgrat el dinamisme desplegat, aquí simbolitzat pel vals. Al llarg de la novel·la i de manera progressiva Trabal introdueix l'erotisme i l'amor, que esdevenen temes centrals del relat. Pel que fa a la modernitat de la novel·la cal destacar, d'una banda, l'intent de reproduir la manera de parlar de l'època i d'un estament, en aquest cas la burgesia; i de l'altra, la tècnica mòbil i dinàmica que possibilita que no sigui un sol protagonista -si bé Zeni és el fil conductor del relat-, sinó que reprodueix la vida d'un nucli social. La veu narrativa predominant és la de la tercera persona.
Article publicat al diari “Avui” el 25/09/03 per Carme Arnau
La Fundació La Mirada continua en la línia de pulcritud i elegància que va caracteritzar les edicions d'aquest mateix nom, una de les creacions més notables de la colla de Sabadell, els integrants de la qual eren, pel que fa als escriptors, Francesc Trabal, Joan Oliver/Pere Quart i Joan Prat/Armand Obiols. El lector curiós té en La colla de Sabadell. Entre el Noucentisme i l'Avantguarda (2002) un resum interessant de les característiques de la colla i dels seus components, que van tenir un paper destacat en la renovació del panorama, no només literari sinó també cultural, dels anys 30, amb fotografies de l'època que resulten ben suggeridores. Com apunta Miquel Bach, l'autor del text, en un Sabadell tancat i endarrerit la colla va adoptar una actitud provocativa, relacionada amb el corrent dadaista, que es va manifestar, d'una banda, en un humor crític i més d'una vegada corrosiu i en diversos muntatges escenogràfics, reproduïts al llibre, que és el catàleg d'una exposició del 1999, commemorativa dels cent anys del naixement de Trabal i Oliver. I, d'altra banda, la colla, activa i compromesa, també va desplegar un notable activisme cultural, encaminat a reviscolar una ciutat ensopida i convencional; en aquest sentit l'editorial La Mirada va encetar el seu catàleg amb un llibre provocatiu, L'any que ve , un llibre d'acudits, al peu d'uns dibuixos esquemàtics, signat per Trabal, però amb l'esment de tots els integrants del grupet; Josep Carner, això sí, el va prologar i va valorar la posició de crítica i també el peculiar sentit de l'humor dels sabadellencs, així com el seu estil elegant i imaginatiu, amb el qual s'oposaven al realisme convencional i tràgic, sovint tronat, encara ben viu. La seva aposta era, en canvi, novedosa i cosmopolita. Un autèntic revulsiu. Tot el que apunto és ben visible a Contes, arguments i estirabots (2003), de Francesc Trabal, que, a cura de Miquel Bach, ha publicat també la Fundació La Mirada, amb un breu pròleg de Quim Monzó, un contista que té més d'una afinitat amb el sabadellenc. Autor d'una de les novel·les més refinades de la literatura catalana , Vals (1936), Trabal és un autor que cal llegir, i cal fer-ho atentament per descobrir la complexitat dels seus escrits, que només aparentment poden semblar intranscendents, i que, en canvi, es caracteritzen per una gran sensibilitat i originalitat. I, també, per una fantasia molt personal. Els diversos escrits aplegats al recull en són un bon exemple. Generalment protagonitzats per personatges joves, també per nens, evocats d'una manera només apuntada però del tot convincent -el Zeni, el personatge central de Vals , n'és un dels exemples més reeixits-, Trabal acostuma a centrar-se en el desencaix del protagonista enfront d'una societat tancada i rutinària, o bé en un destí advers, que de vegades adopta la forma d'una absurda casualitat, que el destrueix de manera tan sobtada com definitiva. La tragèdia, però, és per a Trabal subtilment còmica, com ja va destacar Carner. I subtilment perquè l'autor demostra una profunda humanitat a l'hora de crear els seus personatges, gràcies a la qual aconsegueix, també, fer-los emotius per al lector; a més el narrador manifesta, de manera explícita i sovint radical, ja d'entrada, l'oposició a un realisme grandiloqüent; ben visible, ja, en els títols d'alguns escrits. Per exemple, una nena, Magda, és l'heroïna d'un dels contes més reeixits , La tragèdia del banc verd , una nena que viu un drama autèntic, aparentment insignificant però per a ella terrible: el de no poder-se enfilar en un banc de color verd, malgrat la seva fèrria voluntat i els titànics esforços desplegats per tal d'aconseguir-ho. La sensibilitat, l'encert de Trabal està en el fet d'haver sabut reproduir aquesta autèntica tragèdia per a la nena. I notem l'original punt de vista, el de la mirada que Trabal ha sabut recrear: "La verdor del banc, ara que Magda hi és a fregar, li omple les nines de reflexos brillants i, com en uns binocles girats a l'inrevés, tot el jardí es veu minúscul en els ulls de la petita heroïna". En una línia semblant se situa el conte que obre el volum , Vida, passió i mort d'Alcibíades , protagonitzat per un noi jove de nom imposant; en aquest cas si el títol és convencional, no ho és pas gens la història tràgica i que alhora no pot deixar de fer-nos somriure que hi és narrada, la d'un noi que no sap adoptar l'actitud que la societat espera d'ell, i al qual la noia que li agrada retreu que només va amb ella "per divertir-se", seguint una expressió corrent; ell però, més autèntic, no sap què vol dir, ni què deu tenir de dolent voler-se divertir; inadaptat, solitari, sense entendre res ni ser entès, el pobre Alcibíades morirà com un pollet. Sovint un estirabot posa un punt i final a la narració, una manera de procedir ben bé de Trabal, que té en la seva novel·leta Judita un dels més celebrats exemples. A El promès tímid , aquest promès trasbalsat per una passió, que fins i tot físicament s'ha apoderat del seu cos, aquest cos sacsejat, que tan encertadament Trabal descriu -«Deia i estornudava tot vermell i pensava: "Quina mena de sol que fa avui", com si estigués entresuat!»-, va a l'encontre de la seva promesa, il·lusionat, ple de febre, per dir-ho amb un mot ben bé de l'autor, l'última obra del qual va ser Temperatura , justament, però ella no el pot rebre perquè s'ha lliurat en cos i ànima a una feina ben poc heroica: fregar llautons! A Estava escrit! és la vida la que ha posat un parany als viatgers que han pujat a l'exprés de la nit de Marsella a Barcelona, perquè la mort els espera al final d'un túnel; la cloenda del conte, però, mitiga la tragèdia: "I barrabum blampataplam, quedàrem fets una coca". D'altra banda, escenaris cosmopolites -interiors de tren, de manera especial-, objectes de marca, la publicitat llavors incipient... creen un ambient elegant, en el qual es mouen sobretot personatges femenins refinats, que Trabal tan convincentment retrata i que s'assemblen a aquells popularitzats per les actrius de cinema de l'època, plenes de glamur. Es tracta d'uns personatges que poden esdevenir una mena d'icona, com és el cas de Leonora, la protagonista de Leonora o quan mataven pels carrers , o el de Sabina, a La confraria de les Sabines , el retrat de la qual presideix la fundació en què s'arreceren cors solitaris com el seu, un retrat que la presenta amb una actitud entre casolana i heroica, amb una mà recolzada en un radiador ple de mocadors que s'assequen i un telèfon a l'altra. Però hi ha també contes protagonitzats per figures d'ambients més populars, que Trabal també aconsegueix copsar, la qual cosa demostra el coneixement que té de les absurditats dels comportaments humans -de l'home, de fet-, i d'aquesta manera demostra l'amplitud dels seus registres; en una línia acostada a la de Josep Pla, per exemple, destaca el cas del pagès que desconfia de l'existència real dels diners que ha dipositat al banc i els vol tocar , La desconfiança hi és tota , o el de la cambrera que no es pot estar de robar peces de roba elegants que ni tan sols pot lluir , Cleptomania , o el cas més terrible de l'home de La Línea, que assassina la dona i el fill per tal de poder sortir retratat a les revistes que tant li agrada fullejar quan va a la barberia ( Deliri de grandeses ). I és una llàstima que la guerra i l'exili deixés sense continuació possible l'obra dels components de la colla de Sabadell. A L'esperit de Roissy en tenim una possible explicació, una narració remarcable en què la realitat i la imaginació conviuen en perfecta harmonia. Roissy-on-Brie era el castell on es van refugiar exiliats catalans i castellans republicans, i en aquest context plenament realista, amb els noms concrets dels exiliats, apareix un esperit que és no de la colla de Sabadell, que s'avorreix al castell, sinó de la colla de Colom, el descobridor d'Amèrica; es tracta d'un esperit afable que ha adoptat la forma d'una coneguda marca de pneumàtics, que conversa amb Trabal i Guansé i els confia que ell, sense la colla, no sap on dar-la. Si pensem que tant Trabal com Oliver van marxar a Llatinoamèrica, on el primer va morir, i on ja no va poder reprendre la continuïtat d'una obra prometedora ni l'empenta que el caracteritzava, trobarem una possible explicació de tot plegat. I és que sense colla són ja només esperits sense cos, sense iniciatives, com el cas d'aquest remot company de Colom, que deambula sense esma pel castell. Aquests contes, arguments i estirabots, tràgics i alhora còmics, elegants i alhora populars, demostren el talent i la sensibilitat de Trabal i, de retop, de la colla de Sabadell, "un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest segle", segons apunta amb encert Quim Monzó al pròleg del llibre.
Article
sobre Francesc Trabal publicat al diari “Avui” el 09/11/00,
a cura de Meritxell Sales
Trabal: el centenari que es va perdre
De la mateixa manera que l’Armand del conte “Vida familiar”, del recull Guadalajara (1996) de Quim Monzó, troba absurda i gratuïta la tradició familiar a què s’ha de sotmetre (li han d’amputar un dit determinat a la preadolescència) pel fet d’haver nascut en aquella família de fusters concreta, Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal i companyia es qüestionen la cultura i els costums del seu temps al nostre país, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general i organitzen actes provocadors propis de l’underground. Es tracta del Grup de Sabadell, anomenat el Cor de Santa Rita. Tenia la seva seu social, anomenada Casino dels Senyors, al carrer Cardenal Gomà, plena de mobles tronats que provenien en gran part de les golfes de ca n’Oliver i no els calien prestatges perquè els llibres eren clavats a la paret. L’any 1919 van fundar l’Associació de Música, que inauguraria Wanda Landowska. Hi van passar els millors concertistes catalans i europeus de l’època, entre ells Ricard Vinyes, a través del qual van establir contacte amb Jean Cocteau i el Grup dels Sis, els anomenats deixebles d’Eric Satie. L’avantguarda europea airejava, doncs, casa nostra. Així, van fer una mena d’acampada dadaista durant vuit dies a Cala Pola. Davant la tenda que hi van plantar s’aixecava un monument al doctor Robert i entre aquesta i el mar, s’hi estenia una llarga catifa. El grup es banyava en una banyera arran de mar; hi entraven ben abillats, amb frac i barret, o amb vestits de bany vuitcentistes, les noies. El happening va atreure moltíssima gent, la Guàrdia Civil inclosa. A Chicago, l’any que van assassinar Martin Luther King també va aparèixer la policia apallissant uns hippies que fingien una convenció on designaven un porc a la presidència i va empresonar-los a tots, el porc inclòs. Però més de quaranta anys abans, el Grup de Sabadell ja havia organitzat actes en què el conferenciant era un ase i concursos literaris on es pagaven els premis amb retalls de diari.
AUTOR ARRACONAT
Els articles dels diaris sobre els aniversaris de naixements, publicacions i morts d’escriptors sovint serveixen només perquè autors oblidats o aparcats en prestatges polsencs i arxius antiquats passin a reposar unes hores al damunt de rajoles acabades de fregar. En el cas de Trabal, ni això. Trabal no és un autor arraconat; si de cas, desconegut per a molts. Els diaris n’han fet poc ressò i tampoc no n’han parlat amb entusiasme. L’article de Joan Triadú publicat en aquest diari el 20 de maig del 1999 (d’altra banda l’únic aparegut durant tot l’any passat dedicat a l’escriptor sabadellenc en el centenari del seu naixement) n’és una excepció. Hi estem d’acord en l’essencial: la innegable actualitat de Francesc Trabal, del seu estil, el tractament dels temes i el desassossec dels seus obsessius i fracassats personatges. El Grup de Sabadell funda l’editorial La Mirada que s’estrenarà amb la publicació de L’any que ve (1925), genial i innovador llibre d’acudits de Trabal, il·lustrats de forma intencionadament desmanegada pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreres i Lluís Parcerisa, per mitjà del qual va tenir accés a la redacció del "Diari de Sabadell". Trabal és elogiat per uns i criticat pels altres, entre ells Domènec Guansé. Aquests darrers s’atreveixen a dir que no sap com acabar les seves novel·les, incapaços de comprendre la tècnica de la impopularitat o l’estirabot. Trabal, com els genis, gairebé es va avançar al seu temps –entrant en el temps etern–. Els seus llibres són socialment més comprensibles ara que aleshores. Els personatges de Trabal resulten actuals, sense isme. Calders i Monzó recullen entre d’altres l’herència de Trabal. Pere Calders n’eixampla les tècniques i l’estil narratiu, integrant però, els elements sobrenaturals o sobre-realistes de tal manera que el lector no arriba a considerar-los estirabots ni preses de pèl, sinó allò que només el geni de Calders ha estat capaç de copsar. A diferència de Trabal que ens recorda en tot moment que estem llegint-lo, que tot allò és literatura, ficció –i aquesta intervenció directa del narrador en l’obra és especialment nítida a Temperatura–, Calders pretén que el lector s’oblidi de la convenció –i, de fet, ho aconsegueix– i participi del seu món, creient-lo real i d’aquesta manera, esdevé veritablement real. Monzó, un dels nostres millors escriptors actuals, també valora, gaudeix i interioritza Trabal: en Quim Monzó, els estats febrils, que són gairebé sempre el motor que mou els personatges del món de Trabal, s’han convertit en Benzina (excel·lent i encara poc valorada novel·la de Monzó) i si les primeres pàgines de Temperatura són part de l’erotisme més refinat de la literatura catalana, La magnitud de la tragèdia comença amb un erotisme revulsiu, reflex d’una societat on, per a molts, fer l’amor no té més importància que prendre’s un got de llet o té tanta importància com prendre’s el cafè amb llet en despertar-se. Judita i Temperatura són les millors novel·les de Trabal, les més actuals. Recordem que aquest va deixar escrit que de sempre havia volgut “fer una novel·la com L’any que ve” i havia anat publicant llibres sense aconseguir-ho. “Només a Judita i a Temperatura s’hi troba alguna cosa. (...) De les altres obres meves, no us en responc. La que per raons difícils de precisar m’estimo més és Judita”. Fem, doncs, una miradeta a la vigència de Judita després de 70 anys de vida: la prova del carboni 14 és fer llegir la novel·la a l’alumnat de batxillerat i tret del neguit d’intentar trobar una interpretació concreta del final, té una salut de ferro. L’any 1930 l’editorial La Mirada publica Judita. La ja en el seu moment polèmica novel·la va ser reeditada el 1936 i el 1977. A la dècada dels vuitanta, Edicions 62 ja no mantenia l’epígraf que en les dues primeres edicions encapçalava l’obra: “El bes i fins i tot la mera consciència de l’amor correspost superen tots els gaudis eròtics de caràcter, per dir-ho així substancial”. Aquesta cita de Georg Simmel és reproduïda, però, al pròleg de Dolors Oller. També hi transcriu sencer el poema de Carner, “Dos amants”, esmentat en el capítol sisè de Judita, ja que diu que és possible que en fos la idea inspiradora. Dècades després, trobem que els personatges de la novel·la són com els protagonistes del poema de Gabriel Ferrater “Ídols”: s’enyoren d’ells mateixos i els ha faltat la submisa fe de després. En l’actual edició de Judita han fet desaparèixer l’excel·lent pròleg de Dolors Oller amb el seu personal estil assagístic: concís i obert, fred i entusiasta. Sempre intel·ligent i respectuós, a diferència del disseny de la portada d’aquesta edició: totes dues dones (la de la portada i la de la novel·la haurien pogut coexistir), però la protagonista té clarament els ulls clars i els cabells foscos; el seu posat és malaltís al començament i foll al final, però no a l’estil d’una experimentada atractiva ballarina de saló.
NOMS DELS PERSONATGES
És interessant d’esbrinar la significació dels noms
propis i les transformacions que pateixen al llarg de Judita, així
com la utilització dels diminutius d’aquests noms. La manera
com Trabal bateja els seus personatges és força interessant
i amb continuïtat en autors com Calders o Monzó. Al conte
“El principi de la saviesa”, el filòsof es diu Feliu
de l’Espatlleta o Antaviana, paraula nascuda d’un personatge
de Calders. A Benzina, de Monzó, els noms propis comencen
amb H, i ara penso en la traducció italiana: com hauran resolt
l’aparició d’aquesta consonant ja arxivada justament
com a inútil, i esdevinguda, doncs, la consonant més artística.
A La magnitud de la tragèdia tots els personatges reben noms compostos
que s’uneixen en la còpula en un de sol. També en els
contes van adquirint una creixent importància; des de la ironia
dels noms impronunciables (Grmpf, Pti, Zgdt...) dels individus atabalats
dels contes d’El perquè de tot plegat fins a Guadalajara,
on poden arribar a ser la clau de la referència cultural imprescindible
per tal de capbussar-te al conte, com seria el cas de “Gregor”.
Per què a la novel·lística de Trabal el tractament
dels noms propis és d’una rellevància especial? El
protagonista de L’home que es va perdre (1929) –novel·la
que sense arribar a tractar el tema de la parella o de les relacions amoroses
com a tema central, sí que en són el desllorigador de la
trama: la promesa del protagonista l’abandona pocs dies abans del
casament i provoca la insatisfacció, i posterior follia d’aquest;
ja només s’interessarà a perdre objectes cada cop més
increïbles (per retrobar-los després fins a perdre’s
ell mateix) –es diu Lluís Frederic Picàbia, cognom
que el relaciona directament amb el dadaisme. A Quo Vadis, Sánchez?
(1931), el protagonista, “En Sánchez, aquest fruit sense madurar
que tan freqüentment ens ofereix la natura, a no ésser per
l’esport, què comptaria en el vast panorama on es mou la humanitat?”
és salvat per l’esport. La novel·la és d’una
actualitat espaordidora. A Era una dona com les altres (1932), en Manyosa
–quina ironia– té el problema contrari al Ramon-Maria
de La magnitud de la tragèdia. A Judita es dóna
el joc de referències burlesques en el mateix títol: per
paranomàsia ens du a Julita, de Martí Genís i Aguilar,
que, a més, havia estat reeditada el 1929 a Les ales esteses. Totes
dues protagonistes pateixen de malalties indefinides, estats febrils i
acaben autodestruint-se. El que separa les dues novel·les –a
més de l’abismal diferència d’estil, les tècniques
narratives o els espais que embolcallen l’acció– és
el tractament del tema del fracàs amorós. El context cultural
i social ha canviat i els tòpics que el romanticisme de Julita
(1874) mostrava: el natural malaltís de la dama, la fusió
platònica de les ànimes dels amants i el suïcidi de
la protagonista es converteix en un estirabot a la novel·la de
Trabal; converteix el romanticisme en ironia; descriu la realitat de l’amor
tan profundament observada de prop i alhora se’n distancia tant que
acaba per ridiculitzar-la, retratar-la; es la tècnica de l’e-tranyament,
del distanciament, de Kafka. Segons Oller, el receptor anònim de
les disset cartes que formen Judita és l’autor; usa així
el recurs irònic del distanciament. El tema del paradís
perdut és sempre narrat des del punt de vista masculí, és
a dir, s’enfoca des d’un angle totalment diferent als de Fanny
(1929), Laura a la ciutat dels sants (1930), Aloma (1937)
i Madame Bovary. Si el 1857 es va seguir una causa contra Flaubert
al Tribunal Correccional de París per la immoralitat de la novel·la,
Judita seria amoral. A la novel·la de Trabal no hi ha cap
obligació matrimonial que els obligui a romandre junts ni cap amant
que justifiqui el fracàs de la relació amorosa. Iaixa, amic
de la infantesa de la protagonista, fa de contrapunt de tots dos i simbolitza
l’amistat pura, sense sexe directe, transparent i duradora. L’última
part de l’obra –la destrucció de la relació de
felicitat i sinceritat reflectida en l’ús dels cacofònics
diminutius dels seus noms: Abrahamet i Juditeta–, la viuen tots dos
protagonistes amb l’única vida social possible, la relació
amb una natura que s’ha tornat agressiva i inharmònica, com
l’enyorada passió de tots dos. Aquí és potser
on radica l’error, en l’aïllament total. Carles Riba troba
l’obra explosiva (i el final encara ho és); una immolació,
un atemptat al matrimoni. No parlar-ne, elimina aquest conflicte moral
i fa que Judita avanci cap a l’epicentre de la indagació del
fracàs de la relació de parella, despullada de les circumstàncies
temporals i tribals.
DIMINUTIUS
Quan s’usen els diminutius dels antropònims? Què són els canvis de nom a Judita? El tema de posseir a partir del nom és clàssic: anomenar és posseir. La transformació dels noms de la protagonista de Judita (Lídia, Judit, Judita, Juditeta... amb variants: Lídot-ka, Lídunya, Lídok...) correspon a diferents estadis de la seva relació, i es relaciona amb la distància interpersonal, que acabarà per desaparèixer en el moment de la utilització dels diminutius d’aquests noms i apareixerà el desamor. En contra de la idea superficial popular que els diminutius impliquen únicament afecte, tenim –a més de Judita– L’escanyapobres, de Narcís Oller, on la utilització dels diminutius dels noms dels protagonistes també marca un canvi de distància interpersonal: “Tal moltó escuat anà per llana i tornà esquilat. Així anaren obrint-se l’un a l’altre, i potser arribaren a creure i tot que s’estimaven, almenys ella, el dia que, concertant les esposalles, la vídua li digué Olegueret i ell mastegà la paraula Tuietes”. Amb la posterior davallada i final desaparició d’un dels membres del matrimoni, en aquest cas el component masculí; fixem-nos que tant l’Oleguer com la Lídia donen títol a les dues novel·les, però amb un altre nom. Un altre cas que ratifica de manera prou clara la diferència entre un nom propi i el seu diminutiu el trobem en l’altra novel·la preferida de Trabal, potser la més agosarada, Temperatura, on Anna, la protagonista, es divorcia del seu marit perquè aquest l’anomena Anneta i ella és diu Anna. Anneta és una altra. Noms. Pronoms. Incògnites. L’autor de les cartes que formen Judita (en què –apropant les autèntiques i perennes reali-ats–, com a l’Espill de Jaume Roig, el narrador protagonista també roman a l’anonimat; no serà cridat perquè en veritat no arriba a ser posseït veritablement per cap dona, alhora que ell no n’acaba posseint cap feliçment), contràriament a la rellevància de les metamorfosis dels noms de Lídia o Judit, del protagonista no se’ns revela mai el seu nom. El fet que Lídia no arribi a cridar-lo mai pel seu nom veritable és força significatiu. És que potser Lídia estima un home diferent del protagonista, Abraham, una projecció seva que no coincideix amb la personalitat del narrador. I alhora, el narrador protagonista està enamorat de Lídia i no de la persona que s’amaga realment sota aquest nom: Judita. La novel·la tracta el tema del paradís perdut, l’enyorament de les relacions reals, al començament dels començaments, abans de la unió carnal, seguint la Bíblia. El bes és el més idealitzat dels contactes amorosos; en fer l’amor erròniament es destrueix l’esperança de pujar un esglaó més en l’escala de l’amor-desig: el sentir-se parent de les bèsties és l’inici de la davallada. L’altra riba. L’enamorament és un estat merament humà i de l’acte sexual també en gaudeixen les bèsties. Així, Judita sofrirà un procés d’animalització coincidint amb el canvi de nom: apareixen cargols, escarabats i cignes. Però al tema de la comunió carnal s’uneix a Judita el tema de l’engany i la mentida. El correlatiu objectiu: a la lletra tercera, la protagonista pregunta a l’autor de les lletres si al seu país hi ha jueus; aquest –que aleshores desconeix la veritable identitat de Lídia– li respon: “No tenim jueus ni ganes [...] No, al nostre país avorrim als jueus: nosaltres som pitjors que ells. Aquí no hi tindrien la vida. Catalans i jueus només l’odi poden suscitar”. Lídia intenta mantenir en secret que és jueva. A la carta XII, el narrador protagonista trenca les normes de la confiança i mira el passaport de Lídia sense ser vist, bé que fins la carta XIII no se’ns revelarà el secret: Lídia no és Lídia. És jueva i es diu Judit. Aquest canvi de nom precedirà les relacions carnals. La parella, després de visitar el lloc on va néixer el narrador protagonista, que a part d’escriure no sabem mai a què es dedica, abandona Europa i marxa a viure en una platja de Califòrnia, Judit no és únicament el nou nom de Lídia, el seu nom originari, sinó que és la seva veritable personalitat bruta, gandula, maniàtica, petitburgesa, adjectius que Lídia encobria. Però a diferència de les esgarrifances que li van produir al principi el nom de Lídia, aquí és a l’inrevés; el nom l’encisa, però acaba per rebutjar la dona que hi ha al darrere. Així doncs, ¿són els noms que fan les persones o a l’inrevés? A Judita, el canvi de nom de la protagonista coincideix o pre-cedeix el pas de l’amor intel·lectual a l’amor foll. Per tal d’enfortir el contrast entre Lídia i Judit, passem dels espais totalment tancats, com a Les enfants terribles (1929), de Cocteau, a un espai absolutament obert –la platja– i l’aigua que tant havia amansit la febre (produïda per l’enamorament) de Lídia desapareix i els envaeix una sequera. La passió, que havia fet que el narrador protagonista fins es mengés els ulls de Lídia, ha desaparegut. (Le chien andalou, de Buñuel, es va estrenar el 1928). Aquest canibalisme també és present en altres obres de Trabal com a Temperatura, quan l’Àlec es menja els peus d’Anna, o a L’home que es va perdre, quan Lluís es menja Sílvia.
NOMS BÍBLICS
L’hostilitat de la natura encaixa a les connotacions dels noms bíblics d’aquesta part final on les despulles de l’amor ridiculitzen el paisatge ple de diminutius: puntetes, paradiset, floretes petitetes... Judit mata Holofernes després de seduir-lo. Aquí, Judit ha mort l’amor que el narrador protagonista sentia per Lídia. Aquesta sent un plaer immesurable en cridar-lo pel nom d’Abraham: tots dos abandonen la llar, la pàtria i marxen a altres terres. Abraham sacrificaria el seu fill Isaac perquè Iahvè li ho demanava. El narrador protagonista se sacrificarà a ser anomenat Abraham. Però la cosa no s’atura aquí i quan el narrador protagonista té alguna esperança de retrobar l’amor perdut, Judita s’apressa a escalfar-la amb els seus crits monstruosos: Abrahamet! I serà precisament aquest últim crit que la separarà del narrador protagonista, darrer contacte que la lligava a aquest món, per sempre. L’autor de les cartes ja no se sent identificat amb aquest nom i, finalment, aconsegueix treure-se’l del cap, alliberar-se de la que un dia havia estat la seva estimada. L’estirabot final ha trencat la relació sense que els protagonistes n’arribin a saber ben bé els motius. ¿Potser la relació de parella és impossible? ¿No hi ha manera que un home i una dona s’apropin absolutament sense que la imatge, els seus detalls i el propi amor es distorsioni? Per acabar, citaré el final de Temperatura (1947), que Trabal va escriure abans de morir, l’any 1957, a Xile. Després d’haver escrit novel·les com Judita o Vals (1936), on el protagonista no aconsegueix decidir- se per una dona en concret, sinó que balla amb totes elles i el desenllaç ens deixa entre-veure que així continuarà, ens confessa, irònicament o no, el que sembla ser una veritat indefugible: “L’única manera de viure en qualsevol temps, és ajuntar-se, sols, molt sols, ben sols, un home i una dona. L’un per a l’altre. No l’un de l’altre. Si no es troben, si mai no es produeix l’encontre de la parella precisa, la vida falla. Falla sem-pre. Si la parella pot ajuntar-se... això, i només això, és l’única felicitat. I això és tot”.
http://www.geocities.com/Paris/Metro/9971/
Fundació La Mirada
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]