Biografia

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964). Periodista, assagista i narrador. Procedia de família burgesa que, enriquida amb la fabricació i el comerç del suro, el 1893 s’instal·là a Barceona. Agustí, el fill mitjà, entrà el 1903 a la universitat, on es llicencià en filosofia i Lletres. Alhora, assistí als cursos dels Estudis Universitaris Catalans i, orientat al món acadèmic, completà una sòluida formació. Així, a partir de 1909 estudià a la Sorbona i al Col·legi de França, des de 1911 treballà a l’Institut d’Estudis Catalans i es doctorà en filosofia amb una tesi sobre Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español. L’agost de 1914 va viure l’inici de la Primera Guerra Mundial a París; en fugia un mes després, amb un carnet de notes que, per indicació de Miquel dels Sants Oliver, transformà en articles per a “La Vanguardia”. L’èxit de la sèrie va ser tal que Gaziel, abandonant projectes anteriors, va entrar de ple en el periodisme professional. Corresponsal de “La Vanguardia” a París fins al 1918, a partir d’aquest any n’esdevé redactor en cap i director el 1933. Són els anys de en què viu en primera línia la gran expansió del diari i en què adquireix un gran prestigi professional. Evadit a França a finals del juliol de 1936, passa l’exili a París i a Brussel·les, amb un breu parèntesi que donà origen a Un viatge a Colòmbia (1970). En retornar forçadament el 1940, i represaliat políticament a Barcelona, s’instal·là a Madrid; exercí aleshores funcions directives a l’editorial Plus Ultra i fé alguns viatge per Europa. A parir de 1959 s’instal·la definitivament a Catalunya on publicà la major part de les obres que li ha donat fama com a escriptor. La trajectòria literària de Gaziel arrenca el 1903, anys en què començà a publicar poemes i narracions en diferents revistes, als qual cal afegir-hi la novel·la Sentiment (1905). De fet, però, el gruix decisiu de l’obra de Gaziel fins a 1936 pertanya a l’àmbit del periodisme. Durant aquests anys publicà 1150 articles, sobretot a “La Vanguardia” i, també a “El Sol” i “Ahora”, dos diaris madrilenys. L’etapa corresponent a la guerra de 1914-1918 és la més fecunda, escriví més de 350 cròniques recollides en volums com: Diario de en estudiante en París (1915; versió catalana definitiva, París, 1914. Diari d’un estudiant), Narraciones de tierras heroicas (1916), En la línea de fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El año de de Verdún (1918). De 1918 a 1936, Gaziel s’nscriví sobretot en el periodisme de creació d’opinió -d’orientació pública-, amb múltiples vessants, especialment, la cívica, la cultural i la política. A partir de 1936, en la seva època d’exili, es lliurà a escriure en solitari, impulsat pel desig de donar curs a la vocació d’escriptor. Així, entre 1938 i 1947 redactà els quatre assaigs de Quina mena de gent som, on revisa els postulats nacinalistes de Prat de la Riba. Tradueix El cementiri marí de Paul Valéry (1947; en col·laboració amb Miquel Forteza) i Esbòs d’un serpent (inèdita); també elabora Meditacions en el desert (1946-1953) (1974), un dietari desolat que fa un balanç marg de la pròpia vida i esdevé un cru testimoniatge del suport de les democràcies occidentals a la dictadura franquista. La publicació, el 1958, de les memòries, Tots el camins duen a Roma, obra pas a un devessall d’obres, la gran majoria escrites als anys 50 i de les quals formen part destacada dues trilogies de llibres de viatges: la Trilogia ibèrica (1959-1961) i la segona, no acabada, abraça dos títols Seny, treball, llibertat (Suïssa) (1961) i L’home és el tot (Florència) (1962). A part del volum miscel·lani Un estudiant a París i altres estudis (1962), cal esmentar Història de “La Vanguardia” (1881-1936) (1971), memòria autojustificativa i polèmica del seu pas pel diari.

Obra

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 05/06/06 per Carme Arnau

Refugiat en la memòria

Per un altre camí, Gaziel també es refugia en el record, en les memòries en el seu cas. De fet, el periodista, ja al llindar de la vellesa i amb una vida agitada i intensa a les espatlles, que no li ha deixat temps per dedicar-se lliurement a l'escriptura, una escriptura per a la qual sent que té aptituds, no es resigna a reservar-se "tantes coses que m'agradaria treure enfora ni a deixar-les inèdites". A Tots els camins duen a Roma , llibre imprescindible per diversos motius, susceptible de diverses lectures, Agustí Calvet explica la seva vida des dels sis anys, en què la família es traslladà a viure a Barcelona, des del seu Sant Feliu nadiu, fins als vint-i-set, en què el destí, aquest destí en el qual ell creu fermament, el convertí en periodista i esdevingué Gaziel. De fet, aquest és un llibre de memòries molt personal, escrit des del passat i no pas des del present, com s'esdevé amb els dietaris, un llibre que Gaziel considera més aviat com uns escrits en els quals exposa la seva formació i que s'acosta força a una novel·la; cal tenir present que un dels esquemes més clàssics i recurrents de novel·la és justament aquest: la iniciació o formació. De fet, la idea del destí, omnipresent en el llibre, un destí dels homes i també dels pobles, dóna al relat un alè èpic, com s'esdevé sovint a les bones novel·les. Ara bé, es tracta també d'una novel·la, pel suspense que l'autor aconsegueix crear-hi, ja que, malgrat saber el que realment passa o passarà, no ho explica d'entrada al lector, i novel·la alhora per la seva ben calculada planificació, tant pel que fa als capítols, en concret, com a l'obra, en general. Sense oblidar que si l'autor, narrador nat, explica amb una notable riquesa de detalls tot el que ha vist i viscut, també sap imaginar aquelles situacions de les quals no ha pogut ser testimoni, com un bon novel·lista. Tanmateix és la memòria, que en el cas de Gaziel sembla prodigiosa, com ho és, també, el seu vocabulari, opulent i precís, la que el guia a l'hora d'escriure.

LES FIGURES DE LA INFANTESA

En efecte, refugiat en la memòria, amb aquest darrer i fidel amic, Gaziel reviu a Tots els camins duen a Roma els episodis més rellevants de la primera etapa de la seva existència, acompanyat de les figures que la van poblar: professors, parents, amics, escriptors que admira... Per aconseguir que aquesta evocació assoleixi la vivesa que la caracteritza, Gaziel recorre a tots els sentits: olors, tactes, sorolls... Ara bé, l'existència individual, la vida d'aquest nen, perdut en la gran ciutat, la "meva pobra vida de minyó estudiós, que cerca el seu destí a les palpentes" no tindria la importància que abasta si l'autor no l'hagués fosa de manera estreta amb la història del seu temps i, sobretot, de la seva ciutat; així, per exemple, l'atemptat de Martínez Campo o la bomba del Liceu entren a formar part de la infantesa de l'autor, perquè els viu personalment i amb gran intensitat; es tracta d'uns esdeveniments que contribueixen a crear una imatge inquietant de la ciutat on ha anat a raure, on se sent un desterrat. Una ciutat que, alhora esperançada i plena de conflictes, coneguda com "la ciutat de les bombes", trucava a la porta del nou segle. D'altres fets històrics -la Guerra de Cuba i la Setmana Tràgica- no fan més que intensificar la forta impressió que tot plegat produïa en aquest nen sensible, que vivia en una singular família, en la qual se sentia igualment desterrat. Però l'avantatge de les memòries és que l'autor, ara un home al llindar de la vellesa, de gran cultura i experiència, pot treure també conseqüències o reflexions sobre tot plegat, amb la qual cosa l'obra s'enriqueix de manera notable. A Tots els camins duen a Roma , també assoleix un gran relleu la vida quotidiana de Barcelona, un dels aspectes més encertats i interessants d'aquesta obra, des del meu punt de vista, perquè manca en el panorama literari català. Així, sabem com eren els carrers i places de la ciutat, en un moment de forta expansió-transformació, com anaven vestits els homes i les dones de la burgesia, a la qual pertany l'autor, els homes amb jaqué i una perla a la corbata, i les dones, amb joies espectaculars, fins i tot en ple dia, quan passejaven pel passeig de Gràcia; es tracta d'unes joies que l'autor, que ha viatjat per diverses ciutats europees, no ha vist enlloc més -i d'aquí l'encertada evocació que en fa Mercè Rodoreda a Mirall trencat -. O bé els detalls tan significatius d'una ciutat encara provinciana, en la qual s'hi sentien cantar els galls, perquè tothom en tenia a l'eixida o als terrats, i arrissava els canaris a can Cebado, impulsada per aquest modernisme que s'hi arrelà tan profundament; una ciutat, també, que col·leccionava postals o cromos de xocolata -que formaran part de l'imaginari col·lectiu-, i celebrava amb un gran entusiasme el carnaval.

LA UNIVERSITAT VISTA AMB HUMOR

El sentit de l'humor, més aviat absent de l'obra de Gaziel, en general, domina, per exemple, en la descripció de la universitat de llavors, una universitat baixa de sostre, amb professors incompetents i estrafolaris, un ambient que el fa fugir, adolescent, a París, on trobarà una cultura i un ambient que serà per a ell un autèntic ideal. En un posterior viatge, un jove, ja, el que trobarà a París serà, a la fi, el seu destí i, també, l'amor. De fet, París serà per a ell la Roma del títol, la de la frase feta, a les quals recorre sovint a l'obra, per la vivacitat i, sobretot, veritat que acostuma a caracteritzar-les. I és que, si dedica el llibre a mestres i guies -Antoni Rubió i Lluch, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba...-, també ho fa a "a l'impossible oblit d'un cor sense tara, ELLA". De fet, si el llibre conté els ingredients d'una novel·la, no hi podia mancar l'amor, en un dels capítol més treballats i emotius del llibre; i l'amor per a Gaziel, profundament terrenal, és un amor cenyit a un temps concret i breu, malgrat que, en contrapartida, el record esdevingui etern: "Llavors s'obrí la nostra felicitat perfecta; vull dir la que té una mesura, un començament i una fi: l'única possible en aquesta vida". Document preciós d'una època que l'autor visqué de prop i de manera intensa, amb un èmfasi especial a la ciutat de Barcelona i a les seves institucions més característiques, des dels jesuïtes de Sarrià -magnífica l'evocació de la visita dels pares a l'escola i dels mitjans emprats per arribar-hi- a l'Institut d'Estudis Catalans, amb un humor ple de tendresa per aquells que el feren possible, en especial per a Rubió i Lluch. Ara bé, si a les memòries Gaziel explica la seva vida, també ens ofereix un retrat moral, personal: l'home de vasta cultura de la qual no fa ostentació, antimístic, progressivament desencisat del món i del homes i que, tanmateix, sap adaptar-se a les circumstàncies, per difícils que siguin, i gaudir de l'única felicitat en la qual creu, la del moment present. Perquè si a les memòries Gaziel traça el seu destí, aquest destí sempre està dirigit per la història: la Guerra Mundial el fa esdevenir periodista i la Guerra Civil l'aparta per sempre més d'aquest ofici. L'escriptura, el plaer de narrar, però, no l'abandonarà i gràcies a l'escriptura tindrà la companyia dels records i el lector el plaer de llegir-lo; de fet, Gaziel domina tots els registres, des dels còmics als lírics, i les ganes d'explicar i d'explicar-se, i de fer-ho amb entusiasme i perícia, encomanen indefectiblement les ganes de llegir al lector.

Article publicat al diari “Avui” el 15/05/03 per Carme Arnau

Entre el dietari i el periodisme

Abans que el vent escampi les cendres de l'Any Verdaguer i amb elles el nom del poeta deixi d'ocupar el lloc destacat que sens dubte mereix, convé recordar que dos autors que no han estat valorats com certament es mereixien, van dedicar pàgines magnífiques a la seva figura: Marià Manent i Agustí Calvet, conegut amb el pseudònim de Gaziel; els escrits que aquest prestigiós periodista dedicà a la República formen part d'un volum col·lectiu dedicat a aquest període, que s'ha publicat aquest any: Cuatro escritos sobre la República . Manent, en el pròleg per a les primeres Obres Completes de Verdaguer, publicades per Editorial Selecta, ens va donar una imatge, viva i propera, del poeta de Folgueroles; se'l representa, de fet, com degué ser, com ell sovint el veu. "Més d'una vegada he imaginat una certa cambra a la Plana de Vic, pintada amb aquella calç una mica blavenca que s'estila a la pagesia". En aquest sentit, cal destacar que els escrits crítics de Manent, aplegats en diversos volums - Poesia, llenguatge i forma (1973) , Llibres d'ara i antany (1982) , Rellegint (1987)...-, són de lectura ben recomanable, perquè la vasta cultura del poeta no desemboca mai en avorrida erudició, sinó que està sempre al servei del llibre o de l'artista que comenta, per explicar-ho al lector -primer a si mateix-, d'una manera planera i alhora elegant. De vegades assoleix una intensitat notable, com quan narra les tenses, dramàtiques relacions que es van establir entre Tolstoi i la seva muller, que es llegien els dietaris que escrivien ( Tolstoi: el funest dietari , dins Rellegint ). Per la seva banda, Gaziel, que de nen, atent i emocionat, va assistir a l'enterrament de Verdaguer, n'ha deixat un testimoniatge ple de vida a L'enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902 , un capítol del llibre de memòries , Tots els camins duen a Roma . Aquesta evocació demostra de manera esplèndida la gran popularitat de què gaudí el poeta, que Gaziel considera encertadament "el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX". Només aquesta popularitat, veneració per alguns dels seus contemporanis, ens pot explicar, per exemple, que l'avi de Mercè Rodoreda construís un monument estrafolari amb un bust del poeta al capdamunt, al jardí de la torreta on vivien, davant del qual la família i els amics es fotografiava, de vegades en una mena d'evocadors tableaux vivants , prova del bon humor d'una època de la ciutat i, sobretot, de la vida de barri. No és estrany, doncs, que amb aquesta presència, que versos de Verdaguer reblaven en cintes de pedra que s'entortolligaven al monument, la novel·lista manifestés l'admiració i el deute contret amb el poeta que, juntament amb Ruyra i Carner, van formar una trinitat modèlica, que la va ajudar en la seva tasca literària, ells que "van picar pedra a la pedrera de l'idioma i van descobrir-hi vetes d'or". Autor d'una obra poètica breu i recollida en un únic volum exhaurit, Manent és també un prosista ben notable, com ho demostra l'obra crítica a la qual m'he referit i, també, Dietaris , volum primer de les Obres Completes (2000), en vies de publicació, que inclou tots els dietaris, ordenats cronològicament, gràcies a Sam Abrams, del qual és l'edició. Profundament marcat per la poesia xinesa i anglesa, que traduí i convertí gairebé en pròpia, el tema central dels dietaris de Manent és la natura, el paisatge, que el poeta observa amb atenció i que sap convertir en una delicada i personal pintura, en una mena de treballada miniatura. En aquest sentit el vers de Blake, que cita, és ben aplicable a la seva obra: "Veure el món en un gra de sorra". El to emprat per Manent, com de confidència, semblantment al cas de la poesia xinesa que tant l'atreu, fa que el lector, de la mà del poeta, penetri en l'escenari evocat i pugui sentir, també, la pau que ell hi troba. "Aquesta crònica espiritual", com Manent defineix els dietaris, aquests dietaris canònics que va escriure al llarg de tota la seva vida, també deixen constància de les transformacions del mateix poeta, amb el pas del temps; tanmateix, els escrits salven un fragment de l'existència de la destrucció; així, per exemple, d'un dia viscut, el poeta s'emporta, com un botí, "el record d'una creu de terme i d'uns camps verds migpartits per un senderó ben blau, un paisatge d'una melangia apagada dolça". Narrador d'una gran subtilesa, Manent no insisteix en el que explica, en el que observa, i per això se l'ha de llegir atentament. A El vent de Maia , el dietari més valorat, amb el qual guanyà el premi Josep Pla, el dels anys de la guerra, que visqué entre el Montseny i Barcelona, el camp i la ciutat ofereixen un contrast colpidor, en el qual podem veure una representació de la vida, al mateix temps "amarga i dolça"; el costat fosc és la ciutat, en la qual regna la violència, que fa reflexionar l'autor sobre el tràgic moment que viu: "Intrigues, lluites internes, horrible carnatge. Com s'assemblen les revolucions", mentre que el vessant tendre és el que ofereix el camp, que l'acull i el fa viure d'una manera plena, de gran intensitat. I, sobretot, serena. No és estrany, doncs, que Manent es refugiï tant com pugui en la natura, que mira atentament, per copsar-ne les més tènues modificacions, les de la llum, o aquelles més profundes, les que assenyalen el pas de les estacions. I la mira atentament, sobretot, per trobar-hi la imatge reveladora, que només es dóna escadusserament i que llavors Manent acostuma a transformar en un poema. De fet, mirar és també un art; per això Manent s'ha referit a uns significatius mots de Leopardi que vénen a dir que la vida d'aquells que només saben percebre els objectes senzills, "aquells dels quals només l'oïda i els altres sentits reben les sensacions" és una vida trista. Aquest no és el cas de Manent que, a més, sap traduir aquest mirada, sap transformar-la en encertats paisatges, amb arbres i flors variades, sovint presidits per la lluna, com s'esdevé en la poesia i estampes xineses. Per això, llegir l'obra de Manent ens fa penetrar en "aquest gra de sorra" marcat per la forta personalitat d'un creador que aconsegueix "veure la realitat com una revelació inesperada", com ell deia de la pintura de Vermeer. Aquesta sàvia barreja de vida quotidiana i alhora de misteri, és un dels grans encerts de l'obra de Manent, i penetrar en aquests fragments de realitat, recollits, silenciosos, encomana la serenitat al lector i resulta, en una època tan agitada i confusa com la nostra, altament recomanable.

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm 3 per Juli Capilla i Fuentes

Gaziel Catalunya i la seua relació amb els pobles ibèrics va ser el tema central de l’activitat assagística del periodista i escriptor Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964), més conegut pel pseudònim de Gaziel. A Quina mena de gent som —un aplec de quatre assajos entorn de Catalunya i els catalans, recentment recuperat per Edicions de la Magrana— Gaziel exposa la secular incompatibilitat entre els castellans i els catalans i fa una anàlisi de les «falles» —errors polítics— i les «pegues» —circumstàncies adverses imposades per l’atzar, pel «Fat»— que «han propiciat la realitat dissortada de la Catalunya actual». Tanmateix, el tema de la catalanitat és tractat per Gaziel des de la perspectiva simplificadora i reduccionista de la Catalunya estricta. Aquesta concepció restringida de la catalanitat és, a parer meu, un mal endèmic, una malaltia perniciosa, una rèmora insofrible que ens ha dut a una situació de paroxisme ideològic i polític i que posa en perill el futur de tots els catalans. I és que, com deia encertadament Joan Fuster, «és català el qui parla català» i qualsevol circumloqui que mire de no dir les coses pel seu nom no és més que un subterfugi covard, una aberració inadmissible, un intent de suïcidi. Després, en la intimitat de casa nostra, podrem dir-nos valencians, baleàrics, rossellonesos, etc. De portes enfora, però, cal dirnos catalans. Els espanyols han estat sempre més intel·ligents i primmirats a l’hora de fer concessions gratuïtes als particularismes regionals, i són ells, precisament, els qui s’esquincen les vestidures davant el mínim intent d’anul·lar les essències de la cultura i la llengua espanyoles, fins i tot quan es tracta de defendre-les enllà de les fronteres estatals (mireu, si no, el cas de Puerto Rico). Per tant, no podem negar-nos a nosaltres mateixos en uns moments i unes circumstàncies tan compromeses per a la llengua i la cultura catalanes si no volem ser definitivament assimilats pels nostres benvolguts, estimadíssims veïns esteparis.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]