JA Garriga Vela

José Antonio Garriga Vela (Barcelona, 1945) viu actualment a Màlaga. És autor de diversos llibres de relats i d’obres de teatre. Després d’encetar la seva carrer de novel·lista amb Una visión del jardín, rebé grans elogis dels seus companys de professió com Marsé, Mendoza, Montalbán o Joan de Sagarra per l’obra Muntaner, 38 amb la qual guanyà el premi Jaén de Novel·la el 1996. La seva darrer obra és Los que no están.

Mutaner 38

Muntaner 38 ens narra la història d'una família de l'època de la Guerra Civil espanyola on Catalunya va ser durament castigada per les seves tradicions autonòmiques. En aquesta família, com en gairebé totes de Catalunya, el seu pare: sastre de vocació però amb un passat històric molt exemplar per a la revolució democràtica, es veu obligat a fugir d'aquell lloc per a no ser subjecte a condemna pels nous estatuts imposats. En aquesta família, implantada en el carrer Muntaner en un pis on estarà ambientada aquesta novel·la, cal ressaltar la figura del fill mitjà, l'únic baró, que per culpa dels successos de la guerra; ja sigui indirectament per la persecució que és sotmès el seu pare o directament pels afusellaments que succeeixen en el carreró d'aquesta mateixa casa, marcaran per a tota la vida el caràcter del fill baró i la seva manera de relacionar-se amb les persones desconegudes o bé per la seva sempre culpabilitat que ell no deuria estar en aquest lloc i si en una ciutat llunyana com és Nova York, on segons ell la vida en aquesta ciutat és una glòria degut al fet que la gent va a divertir-se, a començar una vida sense fronteres i on somiar és gairebé una realitat. Muntaner 38 no és només el lloc o l'escenari d'una batalla, sinó el laboratori on se sintetitza la irrepetible fórmula de desitjos, esperances i temors que, en definitiva, com un bon vestit, ens sorprendrà ajustant-se a la nostra mesura; tal com ens comenta el seu propi escriptor. Els canvis que succeeixen en una gran metròpolis, com és Barcelona, es veuen reflectits quan el protagonista treu el cap per la seva balconada o bé mira per la finestra i observa com canvia la gent, els locals i sobretodo el seu carrer, Muntaner, i sense adonar-se passa el temps i tots els seus veïns del pis del carrer Muntaner 38 es van transformant en els seus problemes majoritaris. Tal són aquests problemes que vol matar-los per plaer propi o segons ell perquè la gent canvia però el pis no.

Los que no estan

Los que no estan narra la història d'un ancià que torna de Rússia per a conèixer al seu germà i desvetllar el terrible passat de la família. A través de la mirada del nen que hi ha dintre de cada home -amb humor, ingenuïtat i a vegades crueltat- es desenvolupa una narració esborronadora, amb personatges -herois i criminals- que viuen sols en un món tancat. Una novel·la intensa i fascinant sobre amors prohibits i venjances silencioses, que ens parla per sobre de tot de la buidor que deixa l'absència.

La claustrofòbia i els seus laberints són l'atmosfera propícia d'aquest excel.lent narrador que és José Antonio Garriga Vela. Ja va reconstruir aquests llocs amb una novel.la sobre un immoble de Barcelona, Muntaner, 38, i ho ha tornat a fer amb una altra d'intenció soterrada. Els espais són sempre metàfores de coses, i aquesta vegada la caserna té una part de protagonisme, i de l'interès literari, de Los que no están, encara que tot sigui difús i no hi hagi res que aparegui descrit en clau naturalista. No hi ha desfilades ni cornetins, però sí la vida privada i fosca, domèstica, d'una família de pare i avi militars. Per exemple: fart de sentir els nens, l'avi militar surt a la intempèrie i dispara tres vegades a l'aire; al cap d'un instant entra a casa per comunicar, més apaivagat, que els Reis Mags s'havien suïcidat.
L'altra part valuosa d'aquesta novel.la (premi Alfonso García-Ramos 2001) es passeja subtilment per les zones pantanoses de la memòria i les biografies ocultes i falsejades. L'obra està feta per anar-se acostant des del present a les runes d'un passat que es revela com l'amuntegament lamentable de les raons del present. Viatjar cap enrere sol acabar atraient la mirada cap a l'avui: no és mai un viatge innocent. La recerca de la identitat del pare s'aixeca com a motor d'aquest relat, i no és un pare qualsevol sinó un fanfarró home de guerra i malalt de culpa durant la resta de la seva vida (per altres raons). La rigidesa que exigeix la culpa o la fabulació d'una vida falsa davant d'una gravadora que perpetuï la mentida són trossos d'una reflexió, sense patetisme ni escarafalls de denúncia, al voltant de les misèries humanes, potser una mica més miserables quan el medi en què neixen, creixen i es podreixen és la consciència d'un militar culpable i una postguerra bruta.

Article publicat a “Qué leeer” del mes de desembre per Ricard Ruiz Garzón

Son ya varios los autores que han intentado revisar la posguerra desde la perspectiva del niño que la vivió y el anciano que la recuerda. También más de uno ha buscado distanciarse de los grandes hechos y centrarse en pequeñas tragedias personales, en vivencias absurdas que marcaron destinos implacables. La nueva propuesta de José Antonio Garriga Vela trasciende esas intenciones y presenta como una reflexión sobre el peso de la ausencia, tan laberíntico y contradictorio com el de la memoria, el de la herencia, el de los sentimientos o el de la venganza, igualmente presentes en la novela. Seguro de que la identidad se teje a partir de los anhelos y las decpciones de la niñez, su narrador evitará los grandes juicios morales y desmenuzará la oscura fragilidad del poder evocando las miserias cotidianas de quienes lo detentaron cuando el poder lo era todo. Premio Alfonso García-Ramos 2001 y retorno de Garriga Vela a la linea narrativa que tantos elogios le proporcionó en Muntaner, 38, Los que no están és la evocación en 52 capítulos de las raíces de un secreto familiar, uno de los muchos que pudo propiciar la conflagración y, gracias al autor, uno de los que se grabarán sin duda en muchas retinas. Por su capacidad de sugerencia, su inquietante tono depurado y su prosa limpia y plagada de pequeños hallazgos, esta novela contribuirá a consolidar la ya ascendente trayectoria del autor. Por su combinación de la mirada de un niño con la cruda resignación de un anciano, permitirá esa identificación con el lector que solo logran las historias bien contadas.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 10/01/02 per Lourdes Dominguez

José Antonio Garriga Vela s'ha endut la segona edició del premi de novel·la Alfonso García Ramos amb Los que no están (Anagrama). L'autor de Muntaner 38 i d'El vendedor de rosas ens enfronta en el seu darrer llibre a una història cruel protagonitzada pel fill adoptiu d'un militar franquista que no té gaires escrúpols

L.D. ¿La novel·la parteix d'una història real?
J.A.G.V. Sí. Quan era jove, vaig conèixer un militar del bàndol nacional que a començaments de la Guerra Civil cada nit es dedicava a vanagloriar-se davant els clients d'un bar d'una ciutat petita del nombre de persones que havia matat aquell dia. Quan l'enfrontament es va acabar, va emmudir per sempre i al cap d'un temps, va adoptar un nen orfe, fill de pares republicans.
L.D. Però el protagonista de 'Los que no están' és precisament aquest nen i no el pare adoptiu...
J.A.G.V. Per ser més exactes, el protagonista de la novel·la és aquest mateix nen 60 anys després de ser adoptat als 9 anys per un pare militar i la seva dona. El que passa és que com que aquest ancià va recordant la seva infància quan retroba un germà que no sabia ni que existia, en realitat la història està vista des dels ulls, no d'una persona d'edat avançada, sinó d'un nen.
L.D. ¿D'aquesta manera buscava suavitzar potser la crueltat de la trama del llibre?
J.A.G.V. Sí, perquè la història és descarnada i si l'explica un nen sempre pot ser més ingènua i no tan racional. El pare adoptiu és un militar franquista que viu en un món molt tancat i gris. Per fugir d'aquest espai ple de mort, venjança i ressentiment, el fill s'imagina una ciutat idealitzada on no existeixen els uniformes. Per això quan es fa adult, la seva professió serà la d'inventor de laberints. També hi ha d'altres recursos per restar-li duresa a la trama. Per exemple, aprofito el fet que alguns dels personatges perifèrics tenen una vida bastant còmica per donar un toc d'humor a la novel·la.
L.D. ¿L'estil és tan precís i directe perquè la cruesa de la història ho demanava?
J.A.G.V. És la meva manera d'escriure. M'agrada utilitzar un estil concís, economitzar les paraules i suggerir el màxim amb el mínim, com ja vaig fer a El vendedor de rosas, la meva novel·la anterior. No crec que aquesta opció impliqui que es perdi la poètica, en absolut. Simplement, fujo del barroquisme i prou.
L.D. Per què ha utilitzat el verb 'suggerir'?
J.A.G.V. Perquè és igual d'important el que es diu que el que només se suggereix. Per exemple, a Los que no están, hi ha un personatge que porta sempre flors a una tomba. No es diu explícitament enlloc, però intuïm que era un antic amant de la dona del militar. A la novel·la són molt importants les empremtes de les persones que ja no hi són, de manera que paral·lelament al món real de la història hi ha un món poblat per fantasmes. Sempre m'ha agradat barrejar realitat i ficció en una mateixa obra.
L.D. Parlant de suggerir... Tot i que no es diu en cap moment, suposo que la ciutat on situa la novel·la és Barcelona.
J.A.G.V. Sí, és el que s'endevina. Jo vaig marxar de Barcelona l'any 1969 per anar a viure a Màlaga, però malgrat que ha passat tant de temps, intento escapar-m'hi i passar-hi uns dies de vacances sempre que puc. És una ciutat que m'encanta i cada vegada que hi vinc, m'omplo d'idees. A Màlaga porto una vida més tranquil·la.
L.D. A les seves tres últimes novel·les sempre narra en primera persona. Li és més fàcil?
J.A.G.V. És la persona amb què em sento més còmode, perquè fa que el lector s'impliqui més en la història i se la cregui més. La primera persona em permet fer una mena de confessió al lector i donar un toc més intimista.
L.D. A Muntaner 38 també fa que el protagonista revisqui la seva infància durant els primers anys de la postguerra. ¿La memòria és molt important en els seus llibres?
J.A.G.V. Sí, l'he utilitzada en totes les novel·les que he escrit fins ara. Les meves no acostumen a ser obres de molta acció: més que el que es farà, el que és important és el que s'ha fet. M'agrada molt fer salts en el temps, però sempre procuro que el lector no es perdi.
L.D. Alguns crítics han afirmat que pocs autors tenen una escriptura tan pròpia i singular com la seva i que la seva literatura no sembla beure de cap altra...
J.A.G.V. Tots els autors tenim influències d'altres escriptors i jo no en sóc l'excepció. De totes maneres, crec que davant l'allau de novetats editorials que omplen cada dia el mercat, l'única possibilitat que tenim els autors perquè el lector ens esculli és oferir-li una veu particular, una novel·la amb un món propi i únic.
L.D. Què se sent al tenir un 'club de fans' integrat per escriptors de la talla de Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas i Vázquez Montalbán?
J.A.G.V. És un honor molt gran que aquests escriptors parlin bé dels meus llibres, perquè a més, es dóna la coincidència que alguns d'ells són precisament els meus favorits. De mica en mica he tingut la sort d'anar los coneixent a tots.
L.D. En canvi, no és un autor excessivament conegut pel gran públic...
J.A.G.V. No. Potser a Barcelona i a Màlaga, se'm coneix més, però la realitat és que no sóc un autor amb una xifra de vendes extraordinària. Vejam si amb aquest premi i la darrera novel·la aconsegueixo arribar a més gent del carrer. De totes maneres, no tinc pressa. Encara em queden molts llibres per escriure.
L.D. Fa cinc anys que va decidir viure exclusivament del que escriu. Se'n penedeix?
J.A.G.V. No. Va arribar un moment que vaig pensar que me l'havia de jugar i apostar per fer el que més m'agradava. A més, quan em poso a escriure una novel·la, no puc concentrar-me en res més en tot el dia. M'absorbeix tant que tot el que m'envolta i el que em passa ho analitzo des del punt de vista del que estic creant. Escriure un llibre de ficció, per mi, és la història d'una obsessió.
L.D. ¿Ho diu també perquè és dels que escriuen i reescriuen una vegada i una altra?
J.A.G.V. No. La veritat és que no trigo gaire a escriure un text i, a més, pràcticament utilitzo tot el que escric. A mesura que vaig creant el text en la pantalla de l'ordinador, el vaig polint.
L.D. ¿Ja té al cap l'argument d'una nova novel·la?
J.A.G.V. Sí, però encara es tracta d'una idea molt vaga. Ara el que necessito és el que jo en dic un "període de descompressió": sortir del món que m'ha acompanyat durant els darrers mesos quan escrivia Los que no están per relaxar-me i tornar a tenir el cap clar per ficar-me en una altra història.