JA Masoliver Rodenas

La memoria sin tregua, título que podría servir para su obra completa, es un capítulo más del único libro de Masoliver Ródenas. A veces intenta el epigrama, de raigambre clásica: "No le aflige tanto la decadencia/de sus senos/como la gloria efímera/de los versos que los ensalzaron". Otras, con poca fortuna, la canción popular, como en el poema final: "Noche de jarcha y rocío,/la última a recordar./El último escalofrío/antes de volverte a amar". Tampoco falta una aproximación al lirismo narrativo del romance (aunque no utilice la rima del romance, sino asonancias y consonancias caprichosas) en ciertos textos: "Rumores de la caleta/en el agua del recuerdo./Barcos que salen de Cuba/para no volver jamás".
Pero no son esos poemas los más característicos de La memoria sin tregua. Los textos más representativos constituyen una especie de monólogo interior, de asociación inconsciente, de memoria alucinada; son fragmentos que parecen escritos de un tirón, variaciones indefinidas sobre unas pocas obsesiones.
La más llamativa de esas obsesiones tiene que ver con alguna de las fases del desarrollo erótico infantil según fueron analizadas por Freud. En los poemas de Masoliver Ródenas siempre hay una niña que orina "sin cesar en el recuerdo": "Clara se está bajando las bragas./ Salpica el orín" (p. 61), "en cuclillas ríen, orinan" (p. 67), "niñas, avispas, /veleros en los jardines/del cielo, orín/en los pezones" (p. 100). Pero la obsesión excrementicia de Masoliver Ródenas va más lejos: "Palacios que el deseo/edifica: estancias de botones/de nácar como ombligos/o esfínteres, damas con las nalgas/empolvadas defecando joyas/en la celebración del excremento" (p. 62), "Ah, delicada mujer/con la rubia cabellera/ ocultán- dome la desnuda/espalda/defecando en cuclillas/en este rincón de luz" (p. 72), "La anciana que defeca un excremento/negro como el tiempo/podrido en su cuerpo" (p. 116). La memoria de Masoliver Ródenas no idealiza el pasado, no lo fija en convencionales y melancólicas estampas líricas, y en eso radica su mayor virtud. Pero da la impresión de que abusa del feísmo y del desahogo. Sus poemas en más de un caso parecen borradores de poemas, desahogo privado, materiales para un estudio psicoanalítico de fijaciones infantiles.
Algún poema disuena del conjunto. La memoria personal se hace a veces memoria histórica, como en la evocación de la dictadura argentina: "Buenos Aires. Calles en fiesta/cotidianamente. En la Casa/Rosada los generales se turnan/en el reparto del país:/los muertos, los niños/secuestrados, las medallas/las derrotas./Celebran/los porteños victorias/fantasmales. Viven, sin pasado/ni futuro, en un puente/bajo aguas de sangre, barcas/que aúllan, madres/que han naufragado/en el cemento..." La dicción se aproxima entonces al simplismo de la más tópica poesía social.
Rara vez Masoliver Ródenas, poeta por extensión, por acumulación de fragmentos, redondea sus poemas. El que comienza "Suena el piano en el balcón" (p. 27) puede servir de ejemplo. Comienza con una evocación, deliberadamente, de recuerdos cubanos: "Suena el piano en el balcón/de Carmen Masoliver./Recrea tardes de Cuba/ en la casa de Masnou./Habaneras. Versos de Dulce/María Loynaz. Tazas/de miel. Camafeos/de Sarduy en la piel./La luz no me deja ver/ tanta dicha. Calma chicha/en el Malecón. Días/guardados en alcanfor". El poema cambia de tono varias veces hasta terminar de disonante manera: "Geometría en vilo. Senderos/ del laberinto. Final/del cielo. Regresamos/para volver a morir".
A quienes gustan de las personales novelas de Masoliver Ródenas, memoria y libelo, lirismo exasperado y ajuste de cuentas, no le defraudarán sus poemas, casi nunca convencionales, ásperamente eróticos, poemas que parecen querer ser no tanto literatura como supuraciones de las llagas de la memoria.

Article publicat al diari “Avui” el 27/06/02 per Jordi Llavina

Llum color de cendra

La literatura és, sobretot des del segle XIX, una taula d'experimentació de la memòria. La literatura forneix, com si diguéssim, la taula, i al damunt s'hi especeja molta vida, com en el piló de fusta ratllada d'un carnisser. Memòria selectiva, memòria indirecta, memòria induïda... mil maneres diferents d'exercir aquesta facultat de girar el cap enrere per entendre el passat (o per planye'ns que s'hagi esvaït, o per riure'ns-en perquè no necessàriament qualsevol temps pretèrit va ser millor) tenen, en l'activitat literària, un suport privilegiat. El millor de tots.

LA MEMÒRIA, EL TEMA

La memòria és el gran tema de la literatura moderna i contemporània. El tema global, perquè inclou tots els altres, o gairebé. Juan Antonio Masoliver Ródenas escriu per una pulsió vital i intel·lectual irrefrenable, i mai no fa servir una paraula que no estigui connotada, en el seu record, per una situació, per un fet determinats. (Cada paraula, com un codi genètic de la persona. Allò del lèxic familiar de la Ginzburg.) En aquest seu nou lliurament -que la premsa del país ens ha informat que era el més amarg i desesperançat de tots: com si els anteriors no ho fossin prou, ja-, el fenomen de la memòria és abordat des d'un punt de vista original: el llibre la invoca no tan sols com a registre de tot allò que s'ha viscut, sinó també de tot allò que s'ha oblidat o que s'ha deixat de viure ("Me lo han quitado todo / menos lo que he olvidado"). I la invoca sense treva com a necessitat de reinvenció constant de la vida de cadascú.
L'absència dóna sentit a tot allò que va existir, i per això una representació plausible de la vida seria una cistella plena d'aigua. A La memoria sin tregua hi ha moltes portes que s'obren i es tanquen, i hi ha la descripció del trànsit d'estats, perquè res no queda, res no resta, en aquesta vida. Jo diria que en l'actitud del poeta Masoliver hi ha un élan romàntic lluminós de cantar el cos, d'exalçar la vida, de referir la passió, però un altre de romàntic atrabiliari (i que conté el primer) que sap que tot això és cendra. Que tot et serà pres, que deia l'amic sinerenc de Harold Bloom.
Llum i cendra: en el trànsit de l'una a l'altre podem localitzar els versos de Masoliver, que parteixen de la llum però tenen sempre present l'ombra; que s'escalden amb el foc però que acaben pressentint o revelant la matèria cremada, la cendra freda (Masoliver amida la flama, però acaba sempre constatant l'extensió del llit de cendres). No fa una lírica bonica, ni confessional, ni (petit)burgesa, sinó una poesia punyent, que recolza damunt una tria de paraules que ens remetrien a allò que deia més amunt del codi (gen)ètic: pozo, vello, lodo, orín, nalgas, pechos, putrefacción, muerte. (En arts plàstiques es diria que fa una pintura matèrica.) Una poesia de l'experiència del dolor i del plaer, de l'experiència del cos i de la febre de l'ànima (el poeta no crec que hagi fet servir gaire aquesta paraula: una poesia de la consciència, en la terminologia de Juan Ferraté), més propera a Celan o Bachmann que no pas a Gil de Biedma o Cernuda, presidida per una actitud que pot recordar Jorge Manrique (i dic recordar també en el sentit que tenia el verb al segle XV) i Ausiàs March dos poetes moderníssims de fa cinc segles i mig.

DUES PROPOSTES ORIGINALS

Per acabar, fixeu-vos en l'originalitat d'aquestes dues propostes. En una parla del pas del temps i de la seva imbricació en el present que recorda; en l'altra, de l'amor ("la mezquina esterilidad / de todos los amores"); de l'amor com a pèrdua i com a realitat insustentable: "El tiempo que se fue / no es pasado / sino presente en ruinas". "Tú ya no eres tú sino la pérdida / de todo lo que el amor no pudo ser. / No la inexistencia del amor / sino su plenitud en el vacío".
La memòria té una gran tirada, segons Masoliver, a crear miratges. Però del "chapoteo en estas cenizas hediondas / que llamamos recuerdos / y que son testimonios de más muerte" en resulta molta vida. Vida escrita, vida que no vol ser literària ni poètica: el nen inspecciona els seus excrements; el poeta indaga en la vida i n'extreu una proposta moral, tan escèptica com es vulgui, enlluernada per la pirotècnia del plaer però sàvia d'haver recollit tots els cartutxos cremats i arrebossats de cendra. Poesia intel·ligent, al cap i l'últim. Necessària, irreductible: "Y ahora sacio mi hambre / ante un cuenco de mierda".

Article publicat a “La Vanguardia” el 27/05/2002 per Xavi Ayén

Masoliver Ródenas publica su poemario más desesperanzado

"Uno se eleva hacia el placer y el goce pero en realidad se encuentra que está cayendo hacia el vacío." Si los libros de poemas se pudieran resumir, esa sería la esencia de La memoria sin tregua, el poemario que acaba de publicar J. A. Masoliver Ródenas, y que recoge la visión "más unitaria, lacónica y desesperanzada" de este implacable crítico literario de "La Vanguardia", que aquí intenta "ofrecer un autoanálisis de mi vida -coincidente con la del lector-, utilizando el paisaje y el cuerpo femenino".
"El libro -explica Masoliver- está dividido en seis secciones. La primera es una reflexión sobre la palabra. En la segunda, aparecen experiencias con mujeres. En la tercera, esas experiencias aparentemente luminosas se convierten en algo amargo, se revelan desoladoras. La cuarta parte está dedicada a mi casa de Altea, y es rejuvenecedora. La quinta sección es mucho más variada e incluye temas políticos, sobre Argentina, algo que nunca había tratado. La sexta es un epílogo que concluye con un verso que será el primero de mi próximo poemario."
¿De dónde proviene su obsesión por nalgas, esfínteres y pechos femeninos?, le preguntamos. "No soy nada original en mis pensamientos; si todo el mundo se desnudase como yo hago, le saldrían estas cosas." ¿La escatología también? "¡Claro! El mismo Joyce buscaba los esfínteres en las esculturas de Dublín. La pasión escatológica es algo que se da en la infancia y en la demencia senil. Los adultos hemos reprimido ferozmente esta atracción, con la excepción tal vez de los mexicanos, que viven en una sociedad muy fecal. Hurgar en la mierda no es más que hurgar en lo humano. Por eso tanta gente escribe mientras defeca. Matizo que, a diferencia de Gimferrer, yo no me baso en experiencias reales."
Masoliver se preocupa por "la lectura del pasado, por el momento en que escribí sobre él, y por cómo lo veo ahora, lo cruel que fue entonces todo y lo cruel que vuelve a ser revisitarlo. La memoria es siempre imaginación. Uno quisiera encontrar esa tregua que titula el libro, pero no es posible" porque, como dice el libro, "el corazón / regresa al dolor / como buscan la oscuridad / los peces ciegos (...) / Y yo sucumbo al pozo / y a su lodo".
Entre sus influencias, además de Montale, Ungaretti, Rilke, Manrique o Dante, admite que "el ‘Ulises’ de Joyce, que releo continuamente, contiene las claves de mi filosofía de la percepción. Joyce vivía a través de percibir. Y, a pesar del pesimismo, el descubrimiento de imágenes siempre maravilla, como en las pesadillas: descubrimos imágenes fascinantes en sueños terribles. De hecho, es la primera vez que he creado poemas a partir de imágenes que veía, como una barca abandonada o un espectáculo de Sara Baras".
"Lo que hago como poeta -continúa- es independiente de mi persona, porque soy conocido oficialmente como ‘el crítico’. Eso es muy positivo. El poeta Carlos Barral era también ‘el editor’. Sé que es una herejía decirlo, pero Barral va a ser mucho más reconocido que Gil de Biedma u otros compañeros de generación."
Masoliver prepara ahora un libro de prosa, Memorial de decepciones, que será "un cúmulo de historias de decepciones mías, desde que era pequeño".

Article de Jordi Llavina sobre J.A. Masoliver Ródenas aparegut al diari “Avui” el 13/01/00, amb motiu de la publicació de la seva poesia reunida en un sol volum, Poesia reunida. El miratge de l'eternitat

Traductor, crític literari de reconegut prestigi (aquí i més enllà), catedràtic de literatura espanyola i llatinoamericana de la Universitat de Westminster (Londres), Juan Antonio Masoliver Ródenas (Barcelona, 1939) és un poeta important. Ho vull dir d'entrada. Un poeta tardà: El jardín aciago -segon dels llibres continguts aquí, però primer a publicar-se com a volum independent- veu la llum l'any 1986, quan Masoliver ja ha franquejat l'equador de la quarantena. Però, encara més, va començar a ser un autor reconegut molt més tard: de fet, quan Vallcorba li edita, ara fa set anys, La casa de la maleza. Un poeta d'arrel expressionista, de dicció esqueixada, gens autocomplaent, aspra. Ni clàssic ni romàntic, per bé que la seva estètica resulta una exacerbació d'aquesta última actitud. Els seus versos no provenen de vaporoses circumstàncies, sinó d'una memòria angoixant, concreta com una espina entravessada a la gola; neixen d'una necessitat de contestar la supremacia de la mort. No tenen res d'al·lucinats -com els versos de Leopoldo María Panero-; potser Masoliver Ródenas no posseeix l'olfacte de saurí per detectar metàfores desconcertants sota la sorra dels erms (el mar ardent dessota les llambordes), com el seu admirat Pere Gimferrer. Però els seus textos es nodreixen d'un neguit i transmeten una febre per als quals els poemes de Gimferrer semblen perennement immunitzats; i resulten d'una bellesa transcendent i angulosa que l'ofegós món interior de Panero, al meu entendre, exagera fins a l'esperpent (sempre m'ha fet l'efecte que en la poesia del segon dels Panero el pathos es resolia, líricament, d'una manera massa a la Pazos, l'artista plàstic). Vull dir que en Masoliver la màscara s'està quieta, arrapada a la cara com una segona faç de cera bullent, i no ens mareja amb una constant deformació grotesca que converteixi el rostre en un escarni dels rellotges tous de l'altre...

TOTA LA POESIA

Masoliver Ródenas ha aplegat, en aquest volum, tota la seva producció poètica fins avui. Es compon dels següents llibres i reculls: Vertedero de Otaca (1977-1982); El jardín aciago (1986); La casa de la maleza (1992); Poemas dispersos (1980-1993); En las rejas del tiempo (1991-1994); En el bosque de Celia (1995); Los espejos del mar (1998) i Poesía reciente (1995 1998). S'ha estalviat el terme "poesia completa" perquè li feia una amoïnosa sensació de taüt editorial a punt d'ingressar en un dels nínxols de la biblioteca. Llegida en el magnífic conjunt que ens acaba de servir l'editor Vallcorba, la poesia de Masoliver Ródenas resulta d'una coherència granítica (avantatges de fer cas a Eliot i no deixar-se vèncer per la frivolitat de donar a conèixer versos abans de superar els quaranta anys. Més amunt apuntava el terme expressionista: els versos de Masoliver a mi em recorden els de certs autors germànics de fosca consciència (Trakl, Celan, Benn), però ell mateix m'ho va desmentir: se sent molt més proper a un poeta com Pavese. De fet, en un poema de Vertedero de Otaca -un nom propi que resulta de la diferent combinació de síl·labes, de la corrupció de dret, del nom d'un barri del Masnou, Ocata, on el poeta va passar bona part de la infantesa-, afirma que "todo lo he visto desde el esqueleto de esta bicicleta". Travessar un carrer per escapar de casa ens pot dur molt lluny. La poesia de Masoliver pren apunts sobre l'ofici de viure: ens en mostra l'entranya que supura, el clavegueram bromós, l'ossada malalta. Però, també, o sobretot, constitueix un exercici implacable de la mirada: i en surten uns poemes discursius, molt enumeratius, puntejats per imatges obsessives que posen a un mateix nivell la fisiologia més descordada amb un erotisme desfermat i agònic. El lector apreciarà que un dels verbs més freqüents és "lamer": tot passa per la llengua. La llengua del sentit del gust, la del sentit intel·lectual que modula el discurs.

IMATGE DE LA PUTREFACCIÓ

Poesia d'olors. El lector rebrà codificat en l'estampa negra, un seguit de sensacions olfactives punyents. Una àmplia gamma d'olors: des d'aquelles que vertebren una imatge metafòrica que aplega, al seu torn, un pessic de sal surrealista ("huele a hormiga el lecho de mi amada "; "huelen a gasolina los geranios"); fins a les tan característiques de la poesia de l'autor que defineixen el precari equilibri orgànic dels cossos en morir. Això darrer, l'al·lusió a la corrupció dels organismes vius (ja sigui la mimosa marcida o el cos d'un gos destrossat), l'al·lusió a la putrefacció de l'embolcall dels nostres dies i treballs -que s'associa, com no podia ser d'una altra manera, a la degeneració d'estats de l'ànima i a la desintegració de situacions morals: a las "heces del corazón", en definitiva-, té una força de suggestió extraordinària. Les imatges, i símbols, de la infantesa dels primers poemes, de signe indefectiblement negatiu, tràgic i tot- van cedint protagonisme a les metàfores sobre el desconcert eròtic i l'esparverament davant de la realitat febril de la mort. Que diferent que és la imatge de l'estiueig ple d'ombres de Masoliver respecte als dies lluminosos, de "la pérgola y el tenis", dels estius del poema de Gil de Biedma! A Masoliver -que acaba de reunir tota la seva poesia- sembla que li costi reunir el mercuri esmicolat de l'experiència dins del termòmetre moral del poema. La consciència del món s'expandeix i costa Déu i ajut d'aquietar-la en l'aigua del text. Els altres formen part del Big Bang, i el jo roman, marmori, sofrent, al mig d'un astorament irresoluble. Ni la fusió amorosa ("lluvia de los añicos del orgasmo") resol el conflicte. Entremig de la consternació i el desig, el poeta es desviu per concretar en el paper alguna imatge primigènia i pura que el guiï en l'ombra. Que li permeti treure el cap, de tant en tant, per sobre de la fosca espessa, dels arbres d'ombra molsuda. Que el redimeixi del jardí atziac de la memòria més tendra, que li eixugui la pell amarada d'una pluja àcida de molts anys de soledat, que diria Vinyoli. Són els "pinzells del silenci" que miren de fixar, damunt la tela o el full, el "miratge de l'eternitat", aquesta fal·làcia de l'art. "Los recuerdos, / la vida que tejemos como se teje un poema: / el espejismo de la eternidad". Pel que fa a les imatges primigènies, ben poques: la poesia de Masoliver Ródenas clava la pala en un àmbit eixorc però d'una terrositat ben concreta, d'on extreu la seva música mineral i fosca. "Los pinceles del silencio, las / raíces del agua, los pechos / sin pezones, los arbustos / del paraíso bajo la lluvia, ¿hay / imágenes anteriores a las imágenes?". La imatge dels "pits sense mugró" no és ocasional. El mugró de la mare és el punt del cos que procura la vida al nadó. Per Masoliver, el botó primigeni que nodreix aquest paquet de mort que és el cos humà. Els llavis de la consciència s'hi adhereixen enfebrosits, assedegats de la seva condició contingent: "¿Despertamos para ver / si nos está mirando, si existe, nuestra madre? / Y ya al nacer es una anciana torpe / y le saben a muerte los pezones".

PRÒLEG DEMOLIDOR

Encapçala el volum una presentació clarivident, programàtica (malgrat que la intenció del prologuista s'allunyi dels programes com gat escaldat de l'aigua tèbia), firmada pel poeta Andrés Sánchez Robayna. Sánchez Robayna desfà diversos "malentesos" i "equívocs" crítics que han afectat, de retruc, l'obra lírica de Masoliver Ródenas. El del realisme ("la temporalización de la lírica fue, en realidad, una renuncia estética": llegeixin hi poesia social, la compromesa dels anys magres) i el de les generacions poètiques es compten entre els més importants. Acabaré transcrivint unes ratlles vigoroses i sorprenents en què el prologuista carrega contra dos il·lustres crítics, ideòlegs del moviment (¿fantasma?) conegut com el dels novísimos: "Con destino a la antología Nueve novísimos poetas españoles (1970) -lo ha hecho saber uno de los autores representados en ese libro-, Jaime Gil de Biedma y José María Castellet encargaron ciertos poemas (que debían abordar ciertos temas) para ejemplificar y demostrar determinadas características de la nueva poesía española. Las características eran anteriores a los poemas mismos". Qui sigui frare, que en prengui candela, que diuen al meu poble. Masoliver Ródenas no agrairà mai prou que li estalviessin el tràngol d'escriure un poema sobre tal o tal altre pretext. Així, els seus pretextos han pogut anar-se distribuint harmoniosament pels seus versos com una taca homogènia: un àcid que revela instantànies de gran valor.

Entrevista a Juan Antonio Masoliver Ródenas publicat al diari “Avui”, el 08/0/01, per Eva Piquer

El crític literari, poeta, narrador, traductor i professor Juan Antonio Masoliver Ródenas presenta La puerta del inglés el tercer volum de les seves memòries de ficció, per on circulen caricatures de personatges reals del món de la cultura que protagonitzen situacions inventades. El volum tanca una trilogia encetada amb Retiro lo escrito i Beatriz Miami.

E.P. Aquestes memòries de ficció no s’assemblen gens al que entenem per novel.les. Per què les qualifica com a tals?
J.A.M.R. Perquè això que escric no té cap definició. La teva idea de novel.la es correspon amb la novel.la del segle XIX, però hi ha molts altres textos de ficció que no encaixen en aquest model. La paraula novel.la no hauria d’existir. En dic novel.la per distingir-ho dels contes o de les nouvelles.
E.P. A la primera pàgina, diu que “lamenta i celebra” haver estat incapaç de distingir entre realitat i ficció. No em dirà que vostè ignora què hi ha de veritat en el que explica...
J.A.M.R. Parteixo de la meva realitat vital, però tot el que dic de la gent que surt al llibre és pura ficció. Per fer ficció necessito un punt de referència. A vegades en tinc prou amb un nom real per començar a construir un personatge inventat.
E.P. Què té La puerta del inglés que no tinguessin els dos primers volums de la trilogia?
J.A.M.R. En aquest està més ben feta la confusió entre realitat i ficció. És un llibre més dramàtic, no hi ha tanta anècdota. Presenta un món més corrosiu, més pessimista. Sort que l’humor rescata el llibre del pessimisme.
E.P. En un moment del llibre, escriu: “Crec que Vil Amat [per Vila Matas] té una concepció de la literatura molt semblant a la meva, però sap integrar-la en un argument”. ¿Vostè no en sap, de fer literatura amb argument, o no li interessa?
J.A.M.R. Els meus llibres de contes tenen argument, però la veritat és que no m’interessa gaire. Si tothom fa literatura amb argument, per què n’haig de fer jo? Ja està feta, aquesta literatura.
E.P. ¿La novel.la ha mort, com va dir Mendoza?
J.A.M.R. No ho crec. Cada cop que surt un bon escriptor, la novel.la deixa d’estar morta. Avui en dia s’escriuen bones novel.les. Potser Mendoza ja no té la passió per la novel.la, però això no vol dir que sigui un gènere acabat.
E.P. ¿Ha provat mai d’escriure una novel.la convencional?
J.A.M.R. Acabo de donar a Jaume Vallcorba una novel.la curta, que és més convencional. Té una història, unes tensions i un final. S’assembla molt més a una novel.la típica, en part perquè tinc por de repetir-me si em dedico només a fer llibres com aquest. La puerta del inglés marca un final: em sembla que amb tres llibres del mateix estil ja n’hi ha prou.
E.P. Els seus llibres són inclassificables. I vostè? ¿Quina etiqueta el defineix millor?
J.A.M.R. De cara al món, jo sóc un crític. Faci el que faci, sóc un crític. Això és un piropo, la crítica és també una mena de creació. En el fons, tot el que faig surt de la mateixa barreja de crítica i poesia. La puerta del inglés té una irracionalitat poètica.
E.P. ¿Aquest llibre l’hauria pogut escriure igualment si visqués aquí en lloc de viure a Londres?
J.A.M.R. Possiblement, no. La meva història interior hauria estat molt diferent.
E.P. Vull dir que potser li resulta més fàcil publicar-lo des de la distància, tenint en compte que hi ha atacs personals.
J.A.M.R. Hi ha gent que té por d’ofendre els altres, però a mi m’és igual. Viure lluny em dóna més comoditat, però això ho noto més com a crític que com a escriptor. Com a crític sí que estic protegit, perquè no m’arriben les reaccions immediates. Però, com a novel.lista, si visqués aquí encara seria més dur. La distància fa que senti afecte per gent que potser no s’ho mereix.
E.P. Té ganes de crear-se enemics.
J.A.M.R. No, al contrari, m’estimo molt els meus amics. Però no espero que tothom sigui amic meu. El món és ple de gent. Accepto que hi hagi opinions diferents sobre mi. No voldria ofendre mai un amic, però la gent que no em mereix cap respecte, m’és igual tenir-la d’enemiga. Els meus enemics no es mereixerien ni sortir al llibre, els dono una importància que no tenen. Són gent mediocre que jo rescato de la mediocritat. Més ben dit, si jo fos un gran escriptor, els rescataria de la mediocritat.
E.P. Per què s’hi refereix amb noms i cognoms, a vegades lleugerament tergiversats però sempre identificables?
J.A.M.R. A La puerta del inglés m’esplaio amb un personatge [el crític Miguel García Posada] que és un senyor indesitjable, i vull que quedi clar, però normalment agafo models de persones, més que no persones concretes. A vegades no els tinc pas mania, però es presten a una caricatura.
E.P. Per què l’atac tan concret contra Miguel García-Posada, un company de gremi?
J.A.M.R. Per la mateixa raó que puc atacar la gent consagrada quan faig de crític. Em sembla injust carregarme la primera novel.la d’un escriptor jove. Però si hi ha un senyor que és un escriptor molt famós i jo crec que no es mereix aquesta fama, ho haig de dir. Com Lucía Etxebarría: només una societat frívola pot pensar que aquesta senyora és una escriptora. La meva obligació és deixar ben clar que això és una falta de moral literària increïble. Com a escriptor, la meva llibertat és fonamental. L’escriptor que escriu novelles s’ha de posar uns límits, i no sap si els pot traspassar molt o poc. Jo plantejo un món molt obert d’on en puc entrar i sortir amb una llibertat infinita.
E.P. ¿Segueix cap criteri a l’hora de manipular o no el nom dels escriptors que cita?
J.A.M.R. N’hi ha que apareixen amb moltes possibilitats, com García Posada, perquè totes les variants funcionen: Gracia Posada, Gracia Pesada i Gracia Pisada. Ha tingut la sort de néixer amb aquests cognoms. Quan conservo el nom de veritat, és perquè m’agrada. També jugo amb noms de persones de la meva infància, i els col.loco en situacions que si ho llegissin es moririen. Ho faig per desconcertar el lector o a mi mateix.
E.P. Li agrada provocar...
J.A.M.R. No vull provocar per provocar; quan escric no penso que estic provocant. En tot cas, és una provocació que em faig a mi. No m’interessa armar cap escàndol. Els enemics ja me’ls guanyo amb les crítiques. A vegades he fet sis crítiques parlant bé d’un autor, n’he fet una setena dient que aquell setè llibre no estava tan bé i he rebut una carta on l’autor m’acusava d’infidel. És part de la meva feina. Si hagués de procurar que tothom estigués content, no escriuria.
E.P. Afirma que la majoria de crítics són escriptors frustrats. ¿Vostè també?
J.A.M.R. No, jo sóc un escriptor de veritat. Quan parlo d’escriptor frustrat, em refereixo al crític que no escriu. Jo puc ser un escriptor dolent o bo, però almenys escric. Hi ha crítics que es dediquen a jutjar els altres perquè volien ser escriptors i no se n’han sortit. Una persona que no ha escrit mai una novel.la no pot jutjar una novel.la. Alguns dels problemes que planteja escriure una novel.la només els pots conèixer si has provat d’escriure’n una.
E.P. Quins autors actuals seran els clàssics del segle que ve?
J.A.M.R. La familia de Pascual Duarte, de Cela, ja és un clàssic i ho serà sempre. També han escrit coses bones MartínSantos i Juan Goytisolo. Ara no ens l’estimem perquè el moralisme de Goytisolo no interessa. M’agrada Álvaro Pombo, i crec que hi ha coses de Javier Marías que passaran a la història.
E.P. ¿Javier Marías o Javier Manías?
J.A.M.R. Ha, ha. Jo puc fer broma d’un autor com a persona, però això no vol pas dir que no el respecti com a escriptor. Javier Marías és un bon escriptor, i la gent li té mania com a persona. Una cosa i l’altra no s’han de barrejar mai.
E.P. “Escriuen novel.les llargues perquè no saben escriure novel.les curtes”. De qui parla?
J.A.M.R. De tots els que escriuen novel.les llargues. Hi ha escriptors que afronten el projecte d’escriure una novel.la llarga quan ja han demostrat que saben fer coses curtes, perquè abans han escrit contes. Però n’hi ha d’altres, com Muñoz Molina, que no saben aturar la novel.la a temps. Pérez Reverte té el seu mèrit, però m’agradaria veure’l fent una novel.la curta. Com que es tendeix a pensar que com més llarga sigui una novel.la, millor... La gent que llegeix poc compra novel.les llargues perquè els durin molt. John Le Carré escriu novel.les molt llargues perquè els seus lectors volen passarse tres mesos amb la mateixa novel.la.
E.P. Els seus llibres tenen vocació de minoritaris. ¿Està orgullós de ser el que vostè anomena un ‘worst seller’?
J.A.M.R. No, en absolut. Sóc un escriptor minoritari perquè, per desgràcia, només hi ha una minoria de gent que es veu prou preparada per llegir aquesta mena de llibres. M’agradaria arribar a molta més gent. La puerta del inglés és un llibre amb humor, no és només per a lletraferits. Però la gent s’espanta: des del moment que veu una escriptura intel.ligent, pensa que no ho entendrà. El lector no està educat.
E.P. Diu que ha aconseguit curarse de la passió per la lectura. Per què se n’havia de curar?
J.A.M.R. Llegint, com escrivint, es pateix molt. Però continuo llegint amb passió. Potser amb més passió i tot que abans. Veig coses als llibres que abans no veia. Gràcies a la meva àmplia experiència com a lector, els llibres em diuen moltes coses.
E.P. Quan fa de crític, ¿pensa més en el lector de la crítica o en l’autor del llibre?
J.A.M.R. El crític s’adreça al lector i ha d’escriure amb molta claredat. El crític que fa molta exhibició d’estil, malament: senyal que escriu per a ell mateix, per als seus amics, per a l’autor... El crític ideal hauria de dirigir-se a un lector que no existeix. Has de trobar un punt d’equilibri, si fas una crítica per a tothom pots arribar a ser molt banal.
E.P. És indubtable que l’atreuen els jocs de paraules. ¿Són una diversió o una obsessió?
J.A.M.R. Si fos un gran escriptor, els jocs de paraules tindrien un sentit. Però potser no sóc el gran escriptor que em penso i només em surten tonteries. El joc de paraules té el perill de ser merament anecdòtic. Això ho he discutit molt amb Monterroso. Per mi el joc de paraules només té sentit si és una subversió d’una paraula o expressió. El bon joc de paraules fa que una paraula normal, posada en un llibre, es torni provocativa. Els que fan jocs de paraules per demostrar que són ocurrents són tan detestables com els que es posen a explicar un acudit rere l’altre.
E.P. Què opina Augusto Monterroso de la manipulació que fa del seu conte més curt i més famós, el del dinosaure?
J.A.M.R. Tinc molt bona relació amb ell i espero que s’ho prengui bé. Em feia gràcia demostrar que una coma pot canviar el sentit de tot plegat. Però no n’hem parlat, perquè amb Monterroso no parlem dels nostres textos respectius. Parlem de literatura, però no de nosaltres.
E.P. Em fa l’efecte que vostè està una mica al marge de tot i de tothom.
J.A.M.R. Això ho vaig aprendre del meu oncle, Juan Ramón Masoliver, un senyor que hauria pogut ser molt famós i no ho va voler ser. D’ell vaig aprendre una actitud d’anar per la vida: jo sóc jo i que no m’emprenyin.
E.P. Diu que, “per bé o per mal”, va heretar del seu oncle la passió per la literatura. ¿Ja sap si va ser per bé o per mal?
J.A.M.R. A vegades penso que ser ignorant deu ser fantàstic. No tinc molt clar cap a on porta això de llegir tant.
E.P. Llegir no ha de portar enlloc, és una finalitat en si mateixa.
J.A.M.R. La finalitat en si mateixa ja és una finalitat. Llegim per moltes raons: per buscar una resposta, per divertir-nos, per reflexionar, per acumular coneixements, per buscar afinitats...
E.P. ¿Vol dir que no llegim per plaer?
J.A.M.R. Moltes vegades llegir no produeix plaer. Amb Relato de un náufrago, de García Márquez, experimentes el plaer de llegir un text ben escrit, però no t’ho passes gaire bé. És una contradicció. La novel.la clàssica té el problema que expressa un món molt monolític, mentre que la novel.la oberta s’acosta més al que som nosaltres mateixos, a les nostres contradiccions de cada dia.
E.P. ¿Encara creu que escriure és un trauma?
J.A.M.R. No sé si tu has escrit res. Si has escrit, deus saber que, escrivint, a estones t’ho passes bé i a estones t’ho passes malament. I moltes vegades no estàs segur del resultat i has de decidir si val la pena continuar o no.
E.P. Vostè ho té fàcil per mirar-se la pròpia obra amb ulls crítics...
J.A.M.R. Durant el procés d’escriure, no és veritat que el crític jugui amb avantatge. Si escrius com a crític no et sortirà mai una bona novel.la. Durant el procés de revisió, en canvi, és evident que el fet de ser crític ajuda.
E.P. ¿Compagina l’escriptura de prosa amb la de poesia?
J.A.M.R. No, tinc etapes poètiques i etapes narratives. Les poètiques són curtes i molt intenses.
E.P. Què té entre mans ara?
J.A.M.R. Vallcorba té pendent de publicar un llibre de poemes inèdit, una novel.la curta i un llibre de contes, a més d’un llibre de crítica.
E.P. Així, doncs, el salt d’Anagrama a El Acantilado sembla definitiu.
J.A.M.R. No vull renegar d’Anagrama perquè és una editorial que respecto. Però estic molt content amb Jaume Vallcorba. Si ets un escriptor que ven 300.000 llibres, sospito que t’és igual com sigui el llibre. Però si no, tenir un llibre bonic fa molta il.lusió. I els llibres d’El Acantilado són preciosos.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]