corpus
literari
|
|
Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940). Realitzà estudis de Filologia romànica. Després d'una aproximació al teatre espanyol, especialment a Buero Vallejo, i al teatre nord-americà, O'Neill i Miller, reflectits en Una vella coneguda olor (1963), projecta la trilogia sobre el mite de Drudània on vol encara una reflexió sobre el país, el sistema i la societat occidental, que culmina a Berenàveu a les fosques (1971), amb clars ressons brechtians. Passarà per una etapa de teatre imaginatiu representat per La desaparició de Wendy (1973); produirà obres infantils com Supertot (1973), Helena a l'illa del baró Zodíac (1975) o El somni de Bagdad (1977), entre d'altres. Amb Revolta de bruixes (1975) elevà a la categoria de símbol la bases realistaplantejada entre la Raó i el compromís, i la irracionalitat i l'evasió. El 1989 va estrenar Ai, carai! al Teatre Lliure. En el últims anys, a més de seguir amb el teatre infantil, ha estrenat Desig (1998), Fugaç (1992) i E.R. (1993) estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996) i amb el qual va obtenir el Premio Nacional de Teatro, el 1995. Aquest és un teatre més personal, entorn dels temes de la felicitat, el sentit de l'existència i l'amor pel teatre, respectivament. Testament es va estrenar a Madrid, en castellà, muntada per Gerardo Vera (1996), mentre que la versió original la va dirigir Sergi Belbel (Grec, 1997). L'última peça estrenada ha estat El gos del Tinent (Sala Beckett, 1999), dirigida per Toni Casares.Ha realitzat diversos guions de televisió, entre els quals destaquem Dins la catedral: Josafat (1976), Poble Nou (1994) i Rosa (1995), Nissaga de Poder, 1996-98, Laberint d'ombres, 1998-99; i Nissaga, l'herència, 1999; entre d'altres. La seva obra ha estat traduïda al castellà, francès, anglès, portuguès i basc.
Olors
Olors és l'obra que tanca la trilogia formada per Una vella, coneguda olor i Baralla entre olors . Maria, el seu personatge principal, testimoni dels canvis en el paisatge urbà durant trenta-set anys, comparteix protagonisme amb aquest barri dur i entranyable que va passar a ser conegut com el Raval. Maria, l'antiga peixatera que va passar a vendre rodets de fotografia i després es va convertir en una professional d'èxit, va abandonar el barri fa poc, però torna perquè l'objectiu de la seva càmera mantingui la memòria i sigui testimoni de la destrucció. Des d'un terrat, Maria s'enfrontarà amb el seu passat gràcies a la trobada amb Joan, un jove que li recorda poderosament el seu antic amor, un conquistador de poca classe ara ja mort. El seu present és molt més trist. La seva mare, malalta d'Alzheimer, és un perfecte símbol de la decadència del barri. El seu germà és el personatge més vinculat a la zona, un verdader fill del barri, que està a punt de jubilar-se com a treballador d'una fàbrica. Però en la llunyania s'aventura un canvi. Evocats per les noves olors de les espècies exòtiques i el so de la ràdio, els nous habitants del barri, emigrants magribins, pakistanesos i dominicans, gent amb o sense papers, són cridats a transformar la zona, a prendre el testimoni del futur.
Berenàveu a les fosques
Berenàveu a les fosques gira a l’entorn de dos matrimonis
petitburgesos que actuen amb distinta conducta individual i social a partir
de 1939. Ramon i Neus són l’expressió complementària
de la burgesia de l’època. Neus, filla d’una família
ben situada econòmicament abans de la guerra, va venir a menys
arran del seu casament amb Ramon, que provenia del món rural i
que va venir a més en els anys de la preguerra, es va instal·lar
a la ciutat per treballar d’oficinista i va mostrar una vaga simpatia
pel catalanisme d’esquerres. Va participar en una guerra que va perdre;
ara el 1950, és una persona incapaç d’aixecar el cap
i de viure amb orgull i dignitat. Com la seva dona viu de l’engany
de la memòria, del record del que hauria pogut arribar a ser. Neus
és una dona que es resisteix a acceptar la dura i adversa realitat
del present, abocada a un sentiment de nostàlgia de preguerra;
més encara, educada en un món que definitivament s’ha
enfonsat, procura inútilment amagar la seva autèntica situació
davant els altres. La misèria material, moral i afectiva contrasta
amb els benestar material, que tampoc moral i afectiu, de la parella constituïda
per Santiago i Fanny. Fanny es converteix en l’autèntica protagonista
positiva de la història, disposada a enfrontar-se a l’ambient
mesquí en què viu. Fanny encarna als ulls de l’adolescent
Montserrat -filla de Ramon i Neus- el món d’ensomni al qual
aspira accedir inutilment; Fanny és, sense cap mena de dubte, el
símbol del món del benestar que adopta sense dubtar per
la resolució individual. En fugir, abndona més un règim
polític que el país o el barri. Se’n va amb la confiança
de poder respirar i viure amb aires d’autèntica llibertat.
El marit de Fanny, Santiago, representa el possibilisme pressumptuós,
amoral i hipòcrita d’un règim dictatorial. Exerceix
el seu poder polític i personal de forma despòtica, xantatgista
i dominant. Jeroni i Pilar representen dues cares de la mateixa moneda.
Pilar sap sobreviure enmig de la misèria; no està disposada
a deixar-se arrossegar per cap corrent específic ni tampoc a deixar-se
entabanar per ningú. Jeroni, el mestre, és un home torturat
i desbordat psíquicament; conserva una imatge estàtica de
la seva pròpia cultura que correspon a la concepció d’una
Catalunya consevadora des del pubnt de vista cultural i claudicant en
la qüestió política; el mestre retirat se suïcida
com a reflex de la incapacitat per adaptar-se de forma valenta a les circumstàncies.
Estructuralment l’obra es divideix en dues parts; en la primera s’exposa
el plantejament generla de l’obra, i, en la segona, que comença
a partir de la setena escena, assistim a una gradual resolució
de les situacions exposades a la primera part. Cal destacar la tècnica
epistoalar amb les cartes que es creuen Fanny i Montserrat. L’obra
analitiza el comportament de la societat catalana de la postguerra, una
societat on predominva l’individualisme, la grisor, la vulgaritat,
el prosaisme d’una existència sacrificada exclusivament al
guany material, la manca de cultura... L’obra vol bastir críticament,
distanciadament i de forma tipificada una història familiar situada
en el Ravla barceloní a les acaballes del franquisme.
El manuscrit d'Alí Bei
El manuscrit d'Alí Bei presenta les històries de tres
personatges Ell/escriptor de teatre, Ell/empleat de banca i Ell/Alí
Bei allunyats en el temps, però que mantenen punts de contacte
en la seva biografia. Cadascun d'ells pertany a un moment històric
i a un espai concrets (una clínica actual, la Barcelona i l'Orient
d'inicis del segle xix), que no es descriuen exhaustivament. Són
només un punt de referència que ajuda a delimitar tres històries
que s'entrellacen i s'emmirallen a través de la trama. L'acció
s'inicia a través d'una carta que Ell/escriptor de teatre adreça
a Anna, la seva dona. Amb prou ànim per arraconar els dolors que
l'assalten, ha començat a escriure una obra de teatre ambientada
a l'Orient, en què es narren les aventures d'Ell/Alí Bei.
Aquest, acusat de conspiració, és expulsat del territori
marroquí i emprèn un viatge cap a Trípoli. Al vaixell
coincideix amb Matte Buhlàl, un comerciant que ha viscut molts
anys a Timbuctú i d'altres indrets del Sudan, el qual li explica
que existeix el Mar dels Negres, un mar "d'aigües sempre calmades
i transparents al costat del qual s'aixequen ciutats fabuloses amb palaus
amb teulades d'or". A l'altra banda, potser, existeix el país
d'Atlantis. A partir d'aquest moment, arribar-hi es converteix en una
obsessió per Alí Bei. Recorre Nicòsia, Alexandria
i el Caire. Finalment, arriba a la Meca malalt, però esperant trobar
un guia (Omar Mohammed) que l'acompanyi fins al país d'Atlantis.
Però aquest intenta matar-lo. Ell/Alí Bei se'n defensa;
Omar cau ferit de bala i mor. Amb la certesa que els correligionaris d'Omar
voldran venjar la seva mort, Alí Bei fuig, sabent que mai més
no podrà tornar per reprendre la recerca d'Atlantis, el país
de l'ideal. Les escenes al desert s'entrellacen amb d'altres que transcorren
en un interior de la Barcelona de 1823. Ell/empleat de banca jeu endormiscat
al llit, malalt: només vol estar sol. Joana, la seva esposa, el
vetlla. El seu amic Esteve intenta animar-lo, perquè s'evadeixi
del dolor i participi en la lluita que la ciutat lliura per defensar-se
de les tropes absolutistes. Irat, Esteve l'acusa d'haver actuat com a
delator el 1817, any en què va marxar a París. No aconsegueix,
però, arrancar-li cap confessió ni fer-lo canviar d'actitud.
Tampoc no aconsegueix que li lliuri el manuscrit de Domènec Badia,
en què es recullen els viatges d'aquest aventurer, que Ell/empleat
de banca afirma posseir. L'existència d'aquest document és,
però, dubtosa. Joana, que està segura que es tracta d'una
invenció del malalt per evadir-se de la realitat i de la malaltia,
escorcolla la casa sense èxit, ja que no aconsegueix trobar-lo.
La situació a la ciutat empitjora. Esteve demana a Joana, de qui
està enamorat, que fugin junts. Ella dubta, però el seu
marit l'empeny a marxar amb Esteve, perquè, aclaparat per la malaltia,
només li queda voluntat per submergir se en la vida imaginària
d'Ell/Alí Bei.
Article publicat al diari “Avui” el 14/01/03 per Jordi Coca
Benet i Jornet, una excepció
Sempre he cregut que la història de la literatura dramàtica catalana que va dels anys quaranta als vuitanta no s'ha explicat bé. De fet, ni Xavier Fàbregas, admirable en tantes coses, no va modificar alguns criteris que eren determinants fins molt endavant. Efectivament, durant dècades Joan Brossa, Josep Palau i Fabre i Manuel de Pedrolo han estat uns desconeguts, la mirada a la tradició s'ha centrat en Guimerà, tot menyspreant l'obra de Rusiñol, s'ha volgut veure en Sagarra més del que hi ha, Salvador Espriu ha estat entès gairebé només com a poeta, Joan Oliver ha semblat superficial... I, tanmateix, tant a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) com a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual a partir de 1960 ja s'havia assenyalat amb prou claredat que aquests autors, i especialment els nascuts durant els anys deu, estaven fent aportacions essencials perquè la nostra literatura per al teatre fos equivalent a la producció europea posterior a Brecht. El fet que Brossa, Palau i Fabre i Pedrolo, per exemple, no fossin viables comercialment explica algunes de les coses que van passar -i encara més si recordem les condicions terribles en què es treballava-, però no les explica totes. I no les explica perquè, en el fons, més enllà dels problemes reals, el que hi havia era la certesa, majoritària i dominant, que el teatre de Brossa i el de Pedrolo eren una imitació pobra dels corrents absurdistes europeus, uns corrents que no es considerava útils en la reconstrucció que s'estava començant en la nostra vida cultural. Pel que fa a Palau i Fabre, ni tan sols això; no hi havia referents. Si no m'erro, aquesta percepció va durar fins a ben entrats els anys setanta i, en bona mesura, encara continua sent activa avui mateix. A partir de l'any 1963 va aparèixer la generació de dramaturgs anomenada del Premi Sagarra. Si repassem la nòmina dels autors sorgits d'aquest premi, del seu entorn o del primer teatre independent (Josep M. Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Joan Abellan, entre d'altres), ens adonarem de seguida que, amb tants matisos com es vulgui, la majoria d'ells apostaven per un teatre postbrechtià, per solucions properes a les del suís Friedrich Dürrenmatt -tota l'obra d'Alexandre Ballester està positivament marcada per aquesta influència- o per uns postulats realistes més o menys estilitzats. Tenien el convenciment que aquestes eren les millors opcions per contribuir a la consciència política i social. Curiosament, l'evolució posterior ens ha dut la sorpresa que molts d'aquests autors han passat a ser tan poc considerats com ho eren en el seu moment, i encara ho són ara, Brossa, Pedrolo o Palau i Fabre. Segons això, doncs, podríem acabar pensant que al llarg del segle XX a Catalunya no s'ha escrit res que sigui digne de tenir en compte en cap de les vies possibles... I el pas següent seria dir, tal com es diu, que hi ha un salt de Josep Maria de Sagarra a Sergi Belbel, però amb una excepció: Josep M. Benet i Jornet.
L'EVOLUCIÓ
Benet i Jornet té, entre altres mèrits, la singularitat de ser pràcticament l'únic autor de la seva generació que ha aconseguit ser estrenat amb regularitat. Tot i la seva militància en la defensa de l'autor dramàtic en relació amb un teatre construït, en principi, des de paràmetres diferents (Els Joglars, Comediants, La Fura, etc.), és un fet que Benet ha gaudit i gaudeix d'una presència i un reconeixement que no trobem en cap dels seus companys. Les raons deuen ser moltes i diverses (la feina constant hi fa molt), però n'hi ha una que a mi em sembla essencial: Benet ha sabut evolucionar lentament i, alhora, ha sabut mantenir de manera suficient una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic potser minoritari, però que l'entén. La relació posterior del teatre de Benet amb els impulsos i els plantejaments de Sergi Belbel també han contribuït a fer que els més joves el reconeguessin com un referent. Ara, aquest fet, positiu en si mateix, no ens hauria de fer oblidar fins a quin punt s'obliden la resta de dramaturgs dels anys seixanta, que literalment han estat esborrats del mapa. Vegi's, com a exemple, els criteris de programació del Teatre Nacional, que, lamento haver-ho de reiterar, prescindeix com a mínim de dues o tres generacions talment com si mai no haguessin existit. I, tanmateix, això no és veritat; per molt que ens ho vulguin fer creure, no és veritat que, tret de Sagarra, Benet i Jornet i Belbel, al llarg del segle XX als Països Catalans no s'ha escrit res que sigui teatralment viable. El problema està en la lectura i no en les obres mateixes. En tot cas, Josep M. Benet i Jornet cal veure'l per ell mateix i no com l'encarnació d'un greuge als seus companys. I, vist així, amb la perspectiva del temps, es fa evident la capacitat d'evolució coherent dels seus plantejaments bàsics. D'aquella Una vella, coneguda olor, de l'any 1963, a Olors (2000), passant per Berenàveu a les fosques (1971), Revolta de bruixes (1975), Descripció d'un paisatge (1978) o Desig (1989), hi ha una trentena d'obres amb registres molt diferents: el realisme social dels primers temps, la recerca d'un territori mític a Cançons perdudes (1966) i les obres del cicle de Drudània, el retorn al realisme però focalitzant la intimitat dels personatges a Berenàveu a les fosques, l'apropament posterior, lent i generat des dels propis recursos, al teatre de Harold Pinter (aquí cal buscar la posterior coincidència amb Sergi Belbel), l'apropament a una certa extraterritorialitat a El manuscrit d'Alí Bei (1984), el retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible en la seva darrera etapa... Qüestions formals al marge, el teatre de Benet i Jornet sempre m'ha semblat que es construïa a partir d'una mirada determinista: l'entorn pesa d'una manera aclaparadora en els éssers humans, els condiciona, els configura i els deforma. Si durant els primers anys de la seva producció, el medi feia els personatges infeliços o cruels, i es manifestava clarament injust tant si era estrictament familiar com social, més endavant el medi s'ha transformat i ha dut els personatges a la dificultat d'expressar-se; efectivament, a mesura que la culpa de l'entorn era menys clara, resultava cada vegada més difícil concretar la queixa. L'incest, un dels temes latents o presents en diverses etapes de la seva obra, el veig més des d'aquest punt de vista -el medi en què vivim ens pot arribar a corrompre- que no pas com la transgressió necessària que es dóna, per exemple, a Palau i Fabre. Benet i Jornet, endut per la seva passió per l'escriptura, es va formar tant a través de les lectures populars i en el món dels serials radiofònics, com a la universitat dels anys seixanta i a l'EADAG, on va entrar en contacte amb Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Josep Montanyès, Fabià Puigserver, Francesc Nel·lo i el millor del teatre català d'aleshores. Però la influència de Brecht, tot i el pes que tenia a l'EADAG, és mínim en l'obra de Benet; tampoc no li va interessar entrar en cap experiència de l'absurd, tot i que en certes obres es detecta un pòsit existencialista que hi podria dur fàcilment; el grotesc també és limitat... Dominava, em sembla, i crec que encara hi domina, en la producció actual, aquesta mirada determinista que he dit. Però han canviat moltes coses, d'entre les quals en concretaré una: el real s'ha ampliat i ja no reclama les solucions del realisme social. Caldria afegir-hi els intents de fer teatre infantil, la seva dedicació al guionatge televisiu, les adaptacions de textos com ara el Tirant lo Blanc, els apropaments al teatre d'humor, la presència d'iconografia procedent del món dels tebeos, la presència constant del món del teatre en el seu teatre... A les portes d'una nova estrena de Benet i Jornet, al Teatre Lliure, únicament he volgut plantejar la seva excepcionalitat. És cert que sovint la crítica ha estat dura amb les seves peces, és veritat que potser no ha tingut un gran èxit... Tot i això, la seva presència, la seva durada, és excepcional, sobretot si mirem com han evolucionat i com han estat tractats la resta de membres de la seva generació.
Crònica teatral
d’Olors, publicada a “El Periódico”, el 25/02/00
per Elena Hevia
'OLORS' PANORAMA DES DEL TERRAT.REQUIEM
PER UN BARRI
Josep Maria Benet i Jornet tanca la seva
trilogia dedicada al barri del Raval amb una dura crítica al pla
urbanístic de la zona, que protagonitza Rosa Maria Sardà
i dirigeix Mario Gas Josep Maria Benet i Jornet tanca els ulls i se sent
transportat a la seva infantesa quan jugava a les àmplies voreres
de la Ronda de Sant Antoni. Les seves coordenades sentimentals limitaven
al sud amb el món prohibit, el Barri Xino, punt sense retorn de
la seva curiositat infantil.
Era la Barcelona dels 50, i inevitablement
els efluvis del pecat arribaven fins allà. Tanca, doncs, els ulls,
i es troba al portal del seu vell pis, 40 metres quadrats escassos per
als quatre que eren a la família: "Jugàvem a fet a
amagar en un portal pròxim on oficialment llogaven vaixelles per
a celebracions, però el que en realitat llogaven eren habitacions
per hores a les parelles". En els seus records apareix una nena que
venia a jugar a casa seva: "La meva germana i jo no li podíem
tornar la visita perquè la seva mare era una mantinguda. Es a dir,
un senyor casat la visitava religiosament un parell de vegades a la setmana
a canvi d'haver-li muntat el pis i pagar-li el lloguer. Allò, naturalment,
no estava ben vist". Eren els temps de les estimades --tota una institució
de l'època--, de quan la ràdio parlava de Franco, de les
olors que 10 anys després, el 1963, es convertirien en el leitmotiv
del debut com a dramaturg de Benet i Jornet. Una vella, coneguda olor
va ser el començament d'una trilogia que va continuar amb Baralla
entre olors (1979), que només va tenir versió televisiva)
i ara es tanca consegüentment amb Olors. Maria, el seu personatge
principal, testimoni dels canvis en el paisatge urbà durant 37
anys, comparteix protagonisme amb aquest barri dur i entranyable que va
passar a ser conegut com el Raval. Benet i Jornet entrarà al Teatre
Nacional per la porta gran, encara que el text sigui, segons l'opinió
del seu autor, "molt senzill, d'acord amb els dos anteriors".
Però poca senzillesa sembla haver-hi en aquest muntatge si es té
en compte que el seu director-estrella és Mario Gas i la seva actriu
principal, la gran Rosa Maria Sardà, que torna al teatre després
d'un parèntesi de set anys. Completen el repartiment, a més
a més, Pere Arquillué, Rosa Boladeras, Joan Anguera i Carme
Molina, i la magnífica escenografia, un terrat des d'on es visualitza
la destrucció del barri, gairebé a mida natural i amb tocs
neorealistes, ve firmada per Jon Berrondo.
ELLA ES MARIA
Rosa Maria Sardà està, a
més a més, particularment lligada al personatge perquè
va protagonitzar les versions televisives de les entregues anteriors.
" Una vella, coneguda olor va guanyar un concurs --recorda Benet--,
però a mi no em va acabar de convèncer. Per això,
abans que s'estrenés, li vaig afegir un quart acte en què
la protagonista acaba anant-se'n al llit amb el lligon del barri. Això
va crear una polèmica aliena a les meves intencions perquè
la crítica teatral de l'època, carca com poques, hi va voler
veure una apologia de l'amor lliure". ¿Benet i Jornet va pensar
en Rosa Maria Sardà a l'hora d'escriure aquesta obra? "La
vaig conèixer precisament quan era molt joveneta i va venir a l'estrena
d' Una vella, coneguda olor, protagonitzada per Carme Fortuny,
i es va emocionar tant que li van saltar les llàgrimes. Sardà
té molt bon record d'aquestes obres. Especialment de la primera,
perquè estava embarassada del seu fill i va representar un salt
qualitatiu en el seu reconeixement com a actriu". Així que
era inevitable pensar en ella per a aquest paper. No obstant, l'autor
no hi confiava gaire, ja que l'actriu, més bolcada en el cine,
estava molt allunyada dels escenaris. "En principi, no semblava entusiasmada
amb el text. Però quan li vaig dir que buscaven una actriu, em
va dir que li arrencaria els cabells a qui se li ocorregués acceptar-lo",
somriu. La tristesa que sobrevolava en la primera obra, la melancolia
intrínseca a l'univers de Benet i Jornet, no era només sexual.
Josep Maria Porcioles, llavors polèmic alcalde de la ciutat, amenaçava
a desallotjar el barri i enderrocar les velles cases, i l'esperit de derrota
es filtrava en l'obra. Maria se'n volia anar del barri i s'hi acabava
aclimatant a Baralla entre olors, convertida
en una fotògrafa de prestigi. "La veig com una Colita o una
Pilar Aymerich, una dona ques'ha fet com a artista", diu Benet i
Jornet. Però el que no passa als 60 acaba succeint --en opinió
de l'autor-- a finals dels 90, amb la remodelació postolímpica
de Joan Clos: "Estan arrasant el barri --diu Benet i Jornet visiblement
alterat--. Darrere de les cases destruïdes hi ha una història
de 150 anys. Eren immobles molt bonics amb molta vida al darrere. Comparats
amb el Palau Güell, on el vell comte de Güell només hi
va arribar a viure 9 anys i es va morir de fred, són llocs plens
de calidesa, mereixedors del més profund respecte". ¿Benet
i Jornet busca la polèmica? ¿Intenta llançar una
andanada a l'Ajuntament des del teatre de la Generalitat? "La meva
no és una mirada política, és més aviat una
postura visceral i plena de ràbia. Avui tothom sembla molt content
amb la modernització de Barcelona, sense pensar el que ens estem
perdent. No fujo de la polèmica: si hi ha gent que es molesta,
vol dir que la meva obra està viva".
PEÇA CONJUNTURAL
Per l'autor, Olors és una
obra molt datada, tant que potser d'aquí a 20 anys no s'entendrà.
Maria, l'antiga peixatera que va passar a vendre rodets de fotografia
i després es va convertir en una professional d'èxit, va
abandonar el barri fa poc, però torna perquè l'objectiu
de la seva càmera mantingui la memòria i sigui testimoni
de la destrucció. Des d'un terrat, Maria s'enfrontarà amb
el seu passat gràcies a la trobada amb Joan, un jove que li recorda
poderosament el seu antic amor, un conquistador de poca classe ara ja
mort. El seu present és molt més trist. La seva mare, malalta
d'Alzheimer, és un perfecte símbol de la decadència
del barri. El seu germà és el personatge més vinculat
a la zona, un verdader fill del barri, que està a punt de jubilar-se
com a treballador d'una fàbrica. Però en la llunyania s'aventura
un canvi. Evocats per les noves olors de les espècies exòtiques
i el so de la ràdio --aquella ràdio sempre present en Benet
i Jornet--, els nous habitants del barri, emigrants magribins, pakistanesos
i dominicans, gent amb o sense papers, són cridatsa transformar
la zona, a prendre el testimoni del futur. "Aquesta obra està
dedicada a ells --diu l'autor--, perquè ells són els encarregats
de donar la injecció de vida que la zona necessita". Maria,
el seu personatge principal, testimoni dels canvis en el paisatge urbà
durant 37 anys, comparteix protagonisme amb aquest barri dur i entranyable
que va passar a ser conegut com el Raval.
TERRITORI COMANXE I LITERARI
"Un gran desordre brut, un barri que feia pudor d'oli, de pixats i de merda". Així va veure i va descriure Jean Genet, autor maleït i marginal, el territori comanxe que s'estenia entre Drassanes, el Paral.lel i el carrer de l'Hospital i tenia a la Rambla la seva imprecisa frontera i el seu aparador de luxes i misèries. Els temps democràtics van rebatejar els seus carrerons sense sol com el Raval, i com a tal la zona ha aconseguit esborrar --la correcció política mana-- la seva antiga denominació de Barri Xino. El nom oferia a la zona una aroma d'exotisme mesquí que evocava el Xangai de les velles pel.lícules de Hollywood, en què dir oriental --recordem Fu Manxú-- era evocar un indefinible i excitant perill. No hi va haver xinesos al Barri Xino, però sí una barreja d'emigrants i estrangers de pas. La seva llegenda, com la de la cigarrera Carmen, la van crear els francesos. Tres escriptors com Francis Carco, Pierre Mac Orlan i Blaise Cendrars, bohemis habituals del Montmartre parisenc, el van descriure a principis del segle XX amb una policromia semblant a les més formiguejantszones marginals de Hong Kong o el Caire. Mac Orlan va ser l'autor de La bandera --el títol original era així, en castellà--, romàntica i desenganyada peripècia d'un pròfug de la llei que s'allista a la Legió espanyola passant abans pel Xino. El dibuix del barri és molt més tremebund que el dels bordells de l'Africa colonial. Gran part de les salvatges memòries de l'assilvestrat Genet, Diario de un ladrón, estan situades en aquests carrers. Els seus dies (era el 1933) transcorrien al del Carme, on, si l'hem de creure, es va prostituir, va mendicar i va patir mil humiliacions. No eren temps comprensius amb l'homosexualitat, encara que el barri en aquells temps fos un gueto gai. Amb més distància aristocràtica relata Josep Maria de Sagarra a la seva novel.la Vida privada --llavors escandalosa crònica dels vicis privats de la burgesia catalana durant la dictadura de Primo de Rivera-- una famosa excursió als barris baixos d'un grup de senyorets calaveres. El controlat i asèptic passeig és, per als nens de casa bona de l'Eixample, una decepció, perquè malgrat la brutícia, "escombraries i líquids infectes", la fauna de la zona la constitueixen només obrers humils i gens pintorescos, que conviuen, això sí, amb les botigues de gomes, en al.lusió al que Sagarra anomena amb moralina "les catàstrofes del sexe". No obstant, el llibre que més dedicació va prestar al barri va ser Al margen, d'André Pieyre de Mandiargues, que als anys 60 el va retratar a través d'un ull desmesurat i surrealista. Barcelona apareixia com "el cadàver d'una ciutat que va ser la més lliure de la península". Naturalment, Franco no s'ho va prendre gaire bé i va prohibir la seva publicació. Van haver de passar alguns anys perquè aquest territori literari anomenat, ara sí, el Raval mostrés tints menys monstruosos, en novel.les fonamentals de dos fills del barri, Manuel Vázquez Montalbán (amb El pianista, novel.la trista a què caldria afegir el plus de les incursions del desencantat Carvalho per la zona) i Maruja Torres (l'antinostàlgica Un calor tan próximo). Amb ells allò va deixar de ser el regne del pecat per convertir-se en una melancòlica simfonia de perdedors a l'espera de la (¿definitiva?) transformació del seu paisatge i la seva gent.
http://www.partal.com/aelc/autors/benetjornet/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]