corpus
literari
|
|
Josep Maria Lopez-Picó (Barcelona 1886 -1959) Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i fou alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, "La Revista" i "Les Publicacions de La Revista". Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària. Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteixmés de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam iEva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta(1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).
«Rondalla moderna del cotxer i de la bondat de Barcelona»
«Rondalla moderna del cotxer i de la bondat de Barcelona» és un conte inscrit en el volum Lleures barcelonins, de 1922. L'argument: un dia de sol primaveral, un jove anglès lloga un taxi perquè el porti a l'Edén Concert. El taxista, que s'ha llevat poeta, ho considera una aberració. Res no li val a l'estranger: guàrdia urbà, ciutadans, autoritats i fins el cònsol anglès, tots donen la raó al taxista perquè no hi ha llei ni autoritat contra l'elegància. Ve a demostrar fins a quin punt la voluntat de construir una imatge ordenada, cívica, de Barcelona és conscient i, en nom de la naturalitat, voluntàriament imposada. És la visió de Barcelona «bona», doncs, contra la de la mala vida.
Article de Joan Triadú
sobre J.M. López-Picó, aparegut al diari “Avui”
el 9/09/99, amb motiu de l’aparició del seu Dietari.
Les fissures interiors d’un poeta oblidat
Curial i Abadia de Montserrat presenten el Dietari del
poeta i editor Josep Maria López-Picó, entre 1929 i 1959,
any de la seva mort. Com a tret significatiu per posar a l’aguait
el lector d’aquest dietari i veure amb quina mena de personatge se
les heu, jo n’escolliria, entre moltes entrades que s’ho valen,
la següent, datada el 14 d’abril de 1940: “Finida la relectura
completa de Balzac que vaig iniciar fa tres mesos. Vol una mica de paciència
per paga l’esforç (...) Només el mot de Miranda de
La tempestat de Shakespeare “Que formosa és la humanitat!”
podria oposar-se a l’obra enorme de Balzac...”.(pàg.
162). Gran lector, sovint exigent lector –vegeu la duresa i l’abast
de la seva crítica (pàg. 94) a la traducció del primer
cant de la Divina Comèdia per J.M. de Sagarra– i gran home
de lletres del seu temps, almenys des del 1914, en què va començar
a sortir “La Revista”, fins al 1936, avui no sols és
ignorat, sinó, cosa encara pitjor, és menystingut. Però
des d’ara hauria de deixar de ser-ho si aquesta meritòria
edició del seu Dietari inèdit, tan ben anotat, a cura de
Joan de Déu Domènech, tingués l’acollida que
es mereix, o sigui l’atenció dels estudiosos però també
del públic lector, en general, que s’interessa per la història
i per la història de la cultura. I gairebé no cal dir que
per al coneixement d’un gran desconegut de les nostres lletres és
un llibre imprescindible.
AUTOBIOGRAFIA SELECTIVA
Que aquest llibre adopti la forma d’un dietari no és sinó
un al.licient quan es tracta, com en aquest cas, d’un escriptor,
és a dir, d’algú que s’adreça als altres
per una indeclinable necessitat de comunicació, i, alhora, és
una personalitat reconeguda i escoltada. Malgrat que tot dietari sigui
un mètode expositiu que doni com a resultat una autobiografia selectiva,
aquest, dietari d’un poeta per al qual la poesia és una activitat
incessant, com respirar, si és selectiu no en té l’aparença,
perquè d’origen no ho era. Això indica que la selecció
ha estat feta amb un gran respecte per l’original, tot i que més
de tres mil pàgines manuscrites s’hagin reduït, fent
una tria, a menys de quatre-centes pàgines impreses. Així
ha esdevingut assequible, sense trair-lo, per a l’edició i
per a la lectura, l’enorme provisió de notes personals dels
darrers trenta anys de vida del poeta. Un poeta que a quaranta-tres anys,
en començar el Dietari, havia publicat trenta llibres de
poemes, amb pròleg, a dos d’ells, d’Eugeni d’Ors
(el 1910) i de Carles Riba, a una antologia (1924). Encara en plena guerra,
l’any 1937, Rafael Tasis i Marca a l’opuscle La literatura
catalana moderna que, encarregat per la Generalitat, tenia un caràcter
oficial i fins a un cert punt canònic, situa López-Picó
entre els quatre grans mestres vivents de la poesia catalana: Carner,
López-Picó, Bofill i Mates i Riba. Val a dir que quatre
anys abans López-Picó havia assolit la consagració
pública del seu mestratge en obtenir el premi Joaquim Folguera,
amb el qual ja havien estat guardonats Carner i Riba. El poeta registra
el fet amb una emoció sòbria a l’entrada del Dietari
del 22 de febrer del 1933: “A primera hora del matí Clementina
i Carles Ribaem comuniquen que ahir vespre fou votat a favor meu el premi
Joaquim Folguera. Molt content. (...) A primera hora de la tarda, acompanyat
de la meva muller i de Clementina, visito els senyors Folguera. Flors
a casa i a la dels amics”. (pàg. 88). Són temps en
què el poeta es troba amb poetes joves que llegeixen i admiren
la seva continuada producció, i s’hi inspiren en part. El
més significatiu, literàriament, dels seus deixebles i fidel
amic, Josep M. Boix i Selva, que al cap d’uns anys ens havia de donar
una magnífica traducció en vers d’El paradís
perdut, féu el pròleg i la selecció de la breu
però prestigiosa antologia titulada Josep Maria López-Picó,
que aparegué a la col·lecció L’oreig de la Rosa
dels Vents ja a les acaballes de la guerra, l’any 1938. En aquell
moment terminal de tota una època de la vida i de la cultura catalanes,
el poeta es reconeix en la fluència “de possibilitats essencials”,
dit per ell mateix, de la seva “poésie ininterrompue”,
per a dir-ho com el seu admirat Eluard; però molts també
el reconeixíem en el seu do epigramàtic. Com en l’epigrama
“D’un xiprer”: “Ta vida és un desig d’agilitat.
/ Voldria ser gentil i és massa forta. / Ta vida és un desig
llarg i callat. / És com l’espectre d’una flama morta”.
DESIG D’AGILITAT
Havent llegit, apassionadament, el Dietari, de López-Picó,
en la selecció feta amb els criteris exposats a la introducció
per Joan de D. Domènech, veig aquest epigrama com una autobiografia
en quatre versos lapidaris; com la metàfora sublim de tota una
vida. Cosa arriscada de dir i que dic amb tot el respecte. Sé que
el poeta només diu allò que volia dir i que cada paraula,
cada vers, és al seu lloc, amb una exactitud mil.limètrica,
per als segles dels segles. Però a mi, avui, tanmateix, em reclamen
des de la força de la seva gravitas llatina una interpretació
que, deslligada de la seva intenció real i única, ens serveixi
per acostar-los al mar de la vida, que diria Verdaguer, i de la poesia.
Crec que en tota una part, la millor, del poemari de López-Picó,
de joventut i maduresa, hi ha aquest “desig d’agilitat”,aquesta
voluntat de gentilesa dels dos primers versos de l’epigrama. El tercer
i el quart vers il.lustren l’afany d’infinit, el combat per
la Ciutat de Déu, quotidianament, i la seva projecció (cruelment
decebuda per la història) a una pàtria com la somniada per
la cultura de la perfecció del Noucentisme. Cruelment decebut,
sí, ho és López-Picó en aquest Dietari. Amb
prou raó per als seus ideals de catalanitat i de ci-visme (inseparables)
des dels fets d’octubre del 34, i amb molt més motiu encara
pel dalta baix de juliol del 36Ii les seves seqüències de
revolució i de guerra. Llavors hagué d’interrompre
el dietari, i en reprendre’l escriu que passa setmanes sense poder
llegir i que està absolutament desfet, sense que li valgui el tractament
mèdic. Escriu: “Col.lectivament, el patrimoni espiritual material
de Catalunya ha estat triturat i escampat per una revolució forastera
amb la complicitat dels nostres gover-nants” (pàg. 109).
TRAGÈDIA DE PENSAR
No es podia estar d’escriure malgrat haver vist “la casa escorcollada
i robada, cremats tots els records dels pares i dels avis”. Més
endavant, enmig del que anomena la “tragèdia de pensar”,
confessa: “A estones sento literalment fugir de mi la vida”.
I en una carta a Carles Riba: “Jo mateix ja no sóc ni el somni
d’una ombra”. Per damunt de tot, hi ha encara el sentiment de
desolació suprema de pensar que tot el que ha fet per la seva terra
resti esborrat. Paradoxalment, es refia del règim franquista i
que un cop expiats amb la penitència corresponent, els mals d’una
Catalunya que s’havia suïcidat, Franco, restablert l’ordre
i per ell la catolicitat, també respectaria la llengua catalana.
Després, és clar, ve la nova decepció. Però
aquest extraordinari testimoni personal (no diria íntim, perquè
el Dietari el continuà i el conservà fins a la mort) d’un
dels intel.lectuals catalans més destacats de la primera meitat
del segle, sempre fidel a la seva llengua, porta a la pregunta que formula
Enric Bou al seu escrit preliminar d’aquesta edició del Dietari:
“Fins a quin punt López-Picó era una excepció,
s’apartava de la norma, o reflecteix tan sols l’instint de supervivència
d’un país esventrat?”. A poc a poc, als anys imme-diats
de postguerra, López-Picó, com relata punt per punt el Dietari
(i aquest és un dels seus valors com a document, a part dels psicològics
i els literaris), s’incorpora a les activitats clandestines; com
la represa de l’Institut d’Estudis Catalans, com les reunions
literàries en cases particulars: Bonet Garí, Iglésias,
Palau i Fabre, Sunyer i altres. Encara que no surt registrat, s’ho
val de fer constar l’alegria que tingué quan li portàrem
el primer número de la revista “Ariel”, pel juny del
1946, que repartíem a mà. Li demanàrem col.laboració
i ens donà un parell de poemes. Veneràvem el creador, amb
Joaquim Folguera, de “La Revista”, per la continuïtat i
pel contingut, i admiràvem l’assagista, per “A mig aire
del temps” i “A contraclaror del seny” i el teníem
per un poeta d’alta qualitat, a estones metafísic, situat
“en climes diamantins de poesia pura” (segons Riba a Per comprendre)
en un pur món poètic, però cridat, per la via d’una
exigent poesia religiosa, digna del seu admirat G.M. Hopkins, a esdevenir
l’obra predilecta de Déu. Però ja llavors la seva hora
havia passat. Crec que a l’esmentada breu antologia de Boix i Selva
hi ha l’essencial de la seva extensíssima obra poètica.
Cal tenir en compte, però, que dels cinc (si hi afegim J.V. Foix
i M. Manent i n’excloem Bofill i Mates, que ja havia mort) mestres
reconeguts en aquells anys, només Riba, Foix i Manent incideixen
amb personalitat pròpia en la cultura de la nova repressa.
OCÀS D’UN GRAN POETA
El fet de l’ocàs de l’obra d’un gran poeta no és
únic, sinó que, ben al contrari, és gairebé
una constant... El cas de Sagarra, el nom del qual podia haver figurat
entre els d’a-quells mestres, és, per la lírica de
postguerra, un bon exemple. Potser el fet que la publicació de
l’Obra completa de López-Picó, iniciada amb
un extens volum l’any 1948, restés sense continuïtat
durant la represa i que el poeta morís sense poder veure editat
el segon volum, fa més patent el desafecte de la crítica
i del públic. I això justament quan López-Picó
no podia exercir la crítica en català (i per tant, no n’exercia)
ni adreçar-se públicament als lectors de la seva obra d’assagista
i d’innovador d’avantguardes. El mèrit del Dietari
és justament retornar-nos el López-Picó més
vàlid per mitjà de les referències culturals que
hi trobem. Al costat, això sí, de la vida familiar, d’una
importància per a ell que l’honora, amb les seves vivències
religioses com a centre. Però és l’amic de Salvat-Papasseit,
l’admirador de l’art avançat, no sols de Picasso i de
Miró, sinó també del Dalí del 1935 i de Tàpies
(a part de tota la pintura catalana del seu temps, de Sunyer a Domingo);
i és el poeta musicat per Robert Gerhard, Blancafort i altres.
I el lector amatent de Nietzsche i de Gide, de Huxley i de Chesterton;
d’Eliot i de Pound; de Gertrudis von Le Fort i de Hesse; de Malraux
i de Saint-Exupéry, de Moravia i de Woolf. Registra i comenta la
fi tràgica de Maiakovski, el suïcidi de René Crevel,
la mort jove de Rosselló-Pòrcel i, amb veneració,
l’enterrament de Narcís Oller.
HISTÒRIA LITERÀRIA
Atent a les novetats, escriu (22-III-31): “Excel.lent impressió
del llibret El doctor Rip, primera obra narrativa del jove-net
Salvador Espriu”; o bé, poc després, sobre Mort de
dama: “Molt interessant, però, si no fos que a la seva manera
és també localista”. Atent també a la història
literària s’escampen pel Dietari, anotacions com aquesta,
parlant del primer volum de l’Epistolari de Maragall: “Fins
el descorda-ment de Josep Pla té arrels maragallianes, com les
tenia la bondat anarquitzant de Salvat-Papasseit” (3-1-30). O passa
pel sedaç fets –com la publicació a “El Matí”
i la reproducció a “La Veu” d’uns “versos inconcebibles
del senyor Ruyra a l’Exposició de Barcelona”–, que
fan enrogir “els homes de sensibilitat”. El caràcter
d’ íntim que atribueix al seu Dietari l’autoritza, hipersensible
i apassionat com és, a la crítica sense contemplacions,
fins i tot dels seus mestres i de la seva obra, com Josep Carner i Bofill
i Mates. Tot li fa dir: “Com ens costa d’entrar dins una plena
normalitat literària!”, ¿Hi contribueix votant per
Puig i Ferreter per el premi Crexells, com Riba, i deixant en segon lloc
Fanny (1929) i votant Laura a la ciutat dels sants (1930) i enemistant-se
així, dolorosament amb el seu gran amic Millàs-Raurell?
Hi pateix, però, si cal, compensa el seu disgust (la lectura d’una
conferència “lamentable”, per exemple) amb un necessari
“bany de Mallarmé”...
UNA POSICIÓ DIFÍCIL
¿Una posició difícil o un món català
impossible per a un home catòlic (papista i tot, si es vol) que
defensa l’Ors i J. Pijoan i, en política, Cambó i Mussolini,
i alhora, sense contradicció, ho vol tot per a la cultura catalana
i hi dedica, entre estretors, els millors afanys i els millors anys de
la seva vida? Una vida, d’altra banda, familiar i devota, per a la
seva muller, la dona forta, i els seus fills, i de barceloní fins
al moll dels ossos (amb un petit paradís a Vallirana, molt estimat),
i un culte amatent, constant, a les grans i petites amistats. Itàlia,
mentrestant, és el seu record vivent més venturós,
i el trasllada a la seva Catalunya, per a la qual cerca un ordre arrelat
en la síntesi (una conferència de Francesc Pujols, una exposició
de la col.lecció Barbey a can Parés, “l’assaig
inicial de Folch i Torres (J.M) i la novel.la de caire intel.lectual dels
escriptors de l’escola sabadellenca” (10-X-1930) pròpia
del noucentisme més operatiu. López-Picó no amaga
una profunda fissura interior, tema d’algunes de les més colpidores
i belles entrades del Dietari. Com una en què amb una “íntima
tristesa profunda” explica el contrast que hi ha entre el seu “desig
de maduresa reposada” i el que anomena “l’aviditat total”
dels seus fills grans; o com la que comença dient: “Seguit
una estona pel carrer, sense que ell em veiés, el meu pare...”;
mentre confessa que a quaranta-tres anys creu que seria més apte
per a la vida monacal que per cap de casa. En paral.lel, el món
se li comença a ensorrar durant la República i s’enfonsa
del tot per a ell i per a molt d’allò que ell representava
durant la guerra. López-Picó ja no serà el mateix
ni tampoc la seva relació amb alguns col.legues, amics i mestres.
Com amb Carles Riba. Els afalacs i els honors de la postguerra, poeta
reconegut, sense “La Revista”, són de projecció
escassa i una minsa compensació al pa i aigua persistent que el
règim en què ell havia confiat, sotmet, amb un intent de
genocidi, primer, i de mistificació després, la cultura
catalana, a la qual López-Picó sempre va ser fidel. El seu
Dietari és per damunt de tot el testimoniatge d’aquesta
fervent fidelitat. Nascut a Barcelona el 1886, Josep Maria López-Picó
va ser amic de Riba, Carner i Folguera, amb qui va fundar “La Revista”.
La seva obra marcada pel simbolisme i la instrospecció, ens mostra
una evolució espiritual i una visió de Déu, sempre
ben a prop de la “poesia pura”. La ciutat va ser un altre de
les protagonistes dels seus poemes, ai-xí com els poemes breus
i els epigrames, un dels quals serveix a Ortega i Gasset per formular
la seva teoria de la metàfora. Amb més de noranta llibres,
la seva obra reincideix als temes que els van marcar durant la seva vida,
potser d’una manera massa reiterativa. Va morir el 1956.
http://www.intercom.es/folch/poesia/lopezpic.htm
Conté una nota biogràfica i un poema de l'autor.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]