Biografia

Jaume Cabré (Barcelona 1947) Escriptor. Llicenciat en filologia catalana i catedràtic de llengua i literatura catalana, la seva obra és considerada una de les més sòlides dels autors de la seva generació. Cal esmentar-ne la novel·la Carn d'olla (1978), a més de la narració Luvobski o la desraó (1983) i les novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984; premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i de la crítica espanyola) i La teranyina (1984, premi Sant Jordi), trilogia publicadaconjuntament el 1996 sota el títol El llibre de Feixes. El recull de narracions Llibre de preludis (1985) i les novel·les Senyoria (1991), ambientada al s XIX i guardonada amb els premis Crexells, Crítica Serra d'Or i Prudenci Bertrana i L'ombra de l'eunuc (1996), ambientades en el passat recent i que obtingué els premis Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or i la Lletra d'Or són altres obres destacades. Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Ha conreat també la literatura infantil i juvenil (Galceran, l'heroi de la guerra negra , 1979) i és autor de guions de programes i sèries per a la televisió (Estació d'enllaç, La granja, etc), activitat per la qual obtingué el 1992 el premi Nacional de literatura de la Generalitat de Catalunya. Col·laborador habitual dels programes de TV dirigits per Joaquim M. Puyal, ha escrit els guions de Vostè jutja, La dama blanca (1988) i La granja (amb A. Colomer i J. Borràs) (1988-1992), Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya del 1992 en la modalitat de guionatge. També és autor dels guions radiofònics de La teranyina (1987-1988) i Fins que la mort ens separi (1990). Ha publicat Senyoria (1991), on presenta una història emmarcada a Barcelona a cavall dels segles XVIII i XIX, novel·la que ha obtingut els premis Creixells, de la Crítica Serra d'Or, dels Lectors d'"El Temps" i el Nacional de la Crítica. La seva novel·la Senyoria també ha obtingut el premi Prudenci Bertrana. Posteriorment ha publicat El llibre de Feixes (1996), volum que aplega les novel·les La teranyina, Fra Junoy o l'agonia dels sons i Luvowski o la desraó, i L'ombra de l'eunuc (1996, premis Ciutat de Barcelona, de la Crítica Serra d'Or i la lletra d'Or), la seva novel·la més ambiciosa, en què fa seu el repte de convertir la història més recent en matèria narrativa.

Obra

Senyoria

Senyoria té com a marc de l’acció la ciutat de Barcelona, en los mesos finals de l’any 1799. Don Rafel Niassó ha estat ascendit a regent civil en l’Audiència Reial de la ciutat i fa tot el possible per exercir les seves influències en els cercles socials de l’època, procurant no posar en perill el seu lloc ni la seva reputació. Casat amb una dona molt devota amb qui no arriba a entendre’s, passa les seves millors hores en el jardí de la mansió familiar, amb un telescopi amb el qual observa les galàxies i recrea les històries mitològiques dels antics grecs, que acabaran sent un reflexo de la seva pròpia situació personal. El telescopi, per altra banda, li dóna accés als balcons més interessants del veïnat i a les seves propietàries, amb qui fa volar la seva fervent imaginació. A més, gaudeix, dues vegades per setmana, de les visites d’una jove amant que el manté amb pau amb difícil món de les relacions institucionals.Tanmateix, un extrany assumpte vindrà a pertorbar la seva fràgil posició: una coneguda cantant lírica francesa, Marie de l'Aube Desflors, és salvatgement assassinada en un hotel de la ciutat després d’un recital privat al qual Massó havia assistit. El principal sospitós és Andreu Perramon, un joveníssim aspirant a poeta, exaltat i enamoradís, a qu la diva havia ofert els seus favors moments abans de ser trobada morta. Andreu és jutjat sentenciat en pocs dies, perquè es tracta d’un assumpte particularment comprometedor per a don Rafel, que es veu en l’obligació de donar-li una ràpida conclusió. Sense poder aconseguir una ajuda eficaç a temp, Andreu passa directament d’una tètrica cel·la a la forca. Però aquesta injusta mort no quedarà impune. El esdeveniments començaran a confabular-se en contra de don Rafel. Els dèbils fils que mantenien la seva estabilitat social i personal começaran a ressentir-se davant el més petit error de càlcul. Una sèrie de dibuixos comprometedors, una dama bellíssima que traïrà la seva confiança i un cadàver enterrat en el jardí i durant molt de temps oblidat, precipiten la desgràcia del flamant regent civil en la misma vigília del segle que entra. Don Rafel seguirà creient fins a l’últim moment que ha estat un home tractat injustament. La novel·la reflecteix, amb realisme i humor, la vida de la burgesia catalana de l’època, que es trobava en una incòmoda dependència respecte la monarquia borbònica, i que mantenia una doble moral pel que fa a la consciència religiosa i social, per una banda, i a la llibertat d’acció individual per l’altra. Es tractava d’una societat en crisi, de de transició cap als valors idealistes i reformadors del nou esperit romàntio: aquest és representat en la novel·la a través de la figura de Andreu i del seu gran amic Ferran Sorts, músic i futur compositor d’òperes tràgiques. En virtut del seu destí fatal, Andreu es converteix en màrtir de la corrupció i de l’abús del poder absolutista que caracterizà tota una època, i constitueix l’avançada de les noves inquietuds socials que s’estan gestant a tota Europa. En la novel·la apareixen retratats tots els estaments governants de l’època, des del mercantil al militar, passant per la jusícia, el clergat i l’aristocràcia. Són uns poders que es ressisteixen a sometre’s a control i que monopolitzen les forces socials de l’època. L’obra combina l’estil indirecte amb el punt de vista subjectiu dels personatges incorporant-los a la veu narrativa, lcosa que fa que tinguem una visió calidoscòpica, a l’ensems interior i exterior, de les seves accions i dels processos mentals dels personatges. A més, el temps cronològic es basat en flash-back, d’aquesta manera s’anirà revelant l’entramat dels esdeveniments .

Documentació

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Alguns impressors que estan preocupats m'han explicat que s'estan fent experiments perquè les pantalles dels futurs llibres digitals limitin al màxim el paper, en la seva textura, color, etcètera. Ens podem trobar d'aquía uns anys que una biblioteca càpiga en una capsa de sabates. Jo crec, tot i així, que el paper no desapareixerà mai, si bé entenc que això capfiqui els impressors. De moment, Internet és un camp oberta l'experimentació, adobat per a tota mena de projectes i, evident-ment, l'àmbit de la creació literària no és cap excepció. Iniciatives comla de l'Stephen King o l'Andreu Sotorra, que ha fet una novel·la on line, em semblen la mar de bé, per-què no se sap mai cap on tirarà en què desembocarà tot aquest món virtual. Tot i així, ara per ara Internet no forma part del meu paisatge. Hi estic connectat. Utilitzo gairebé cada dia el correu electrònic,tant per qüestions de feincom de relació amb altres persones. Però, per exemple, navego molt poc. En faig un ús molt puntual, per buscar alguna dada molt concreta. Però prefereixo perdre el temps en altres coses.

Entrevista feta per Marta Ciércoles a Jaume Cabré apareguda al diari “Avui” el 14/10/99.

“La meva manera de fer poesia és fent novel.les”

Des de les primeres novel.les, l’autor ha regalat al lector històries i personatges de carn i ossos. Ha escrit, a més, teatre, assaig i diversos guions per a la televisió. Fa gairebé un any, l’editorial Proa va iniciar la ‘Biblioteca Jaume Cabré’, que, amb el temps, anirà reunint les millors obres de l’escriptor. De moment, ja hi ha quatre títols al mercat i molt aviat n’apareixeran dos més. “El lector en abstracte no soluciona res. Escrius sobre el que en aquell moment t’està interessant”
M.C. La ‘Biblioteca Jaume Cabré’ és una alternativa a les obres completes per a un autor que encara està en actiu?
J.C. D’entrada, ho considero un honor, un tipus de distinció que m’afalaga. Però la Biblioteca també suposa una sèrie d’avantatges pràctics, com obligar-me a fixar els textos, per exemple. Quan una obra ha d’entrar dins de la Biblioteca, procuro fer-ne una revisió final. D’altra banda, ofereix la possibilitat, encara que sigui mo-desta, d’incentivar alguna reflexió
escrita sobre la meva obra. Casdascun dels llibres de la Biblioteca porta un pròleg fet per gent molt solvent que, d’una manera o una altra, teoritza sobre el que he fet. És a dir, que ho veig ple de petits avantat-ges, a banda de la il·lusió física de veure els llibres posats en una biblioteca. Els llibres estan molt ben editats, sense gens d’improvisació i amb molt d’afecte. No són obres completes, perquè m’agradaria estar encara molts anys produint.
M.C. ¿Hi tindrà cabuda tota la seva producció?
J.C. Encara no tinc clar si hi po-den anar totes les obres o només les que són estrictament narratives. Ho estem valorant.
M.C. ¿No significa una certa pressió per produir?
J.C. Gens ni mica. Si això m’hagués suposat alguna pressió, no ho hauria fet. La relació amb el meu editor és antipressionant, ja l’hem negociada així des de sempre. Jo vaig fent, vaig treballant al meu ritme... Això vol dir treballar molt, però no necessàriament produir molt. Ni l’editor ni jo tenim pressa. És un acord mutu que tots dos respectem i que ens funciona. En aquests moments, hi ha quatre llibres publicats dintre de la Biblioteca i, cap al gener o febrer, en sortiran dos més. Aleshores la Biblioteca ja tindrà cara i ulls. Però m’hi vull pensar molt abans de col·locar algun altre llibre dels antics.
M.C. Acaba de rescatar Carn d’olla, una novel.la del 1978.
J.C. Va sortir fa poc, però no sé si trauré algun altre títol antic. Ara penso més en els nous projectes: una novel.la que ja he començat, unes narracions a les quals estic donant voltes...
M.C. No li vénen ganes de fer justícia amb alguna obra del passat?
J.C. No tinc cap interès a desenterrar morts. Tinc obres que considero mortes i que ja han fet el seu paper en la meva evolució. Penso, sobretot, en els dos primers llibres, que eren de narracions i que em van servir per posar-m’hi i treure’m de sobre el respecte i la por d’escriure. Aquestes obres queden tan allunyades que no tinc cap interès a recuperar- les. Tot i que tampoc les maleeixo. Però hi ha un parel o tres de llibres amb els quals tinc algun dubte. A la Biblioteca ha d’entrar tot allò que avui dia encara consideri que podria signar sense problemes.
M.C. Vostè ha dit que el seu ritme de producció és cada cop més lent. ¿Això vol dir que ara és més exigent o que ha diversificat la seva feina?
J.C. Sempre he hagut de fer altres feines per viure, per raons òbvies i lògiques. Vaig estar molts anys a l’ensenymanet i ara estic ficat en el guionatge televisiu. Sempre he fet feine molt absorbents i he après a negociar el temps amb mi mateix i a buscar racons d’hores. Tenint en compte que sempre hauré d’estar fent altres feines, el meu ritme de producció és relativament lent. Amb la feina televisiva has d’anar amb el calendari a la mà, però, en literatura no em plantejo mai una data. A més, em costa moltíssim saber quan està acabada una novel·la. Les últimes novel·les van molt espaiades. La teranyina i Fra Junoy o l’agonia dels sons van sortir l’any 1984, Senyoria, el 1991, i l’última, L’ombra de l’eunuc, el 1996. I ara estic fent una novel.la que trigaré encara bastant a acabar. Però entremig he anat fent moltes altres coses: una obra de teatre, el llibre de reflexió El sentit de la ficció, narracions... Tot això ho he fet abans de ficar-me del tot en la novel.la. Sé, per experiència, que, un cop dins, la novel·la m’absorbeix tant que m’és molt difícil fer una altra cosa de creació.
M.C. ¿Alternar les feines millora la salut mental?
J.C. La veritat és que m’agradaria no haver de fer-ho. Per salut mental, es poden fer coses molt millors a la vida. A mi m’agradaria ficar-me en una novel.la i no dedicar-me a res més.
M.C. Aquest any ha publicat el seu primer assaig, El sentit de la ficció. ¿Necessitava posar en ordre pensaments dispersos?
J.C. Va començar amb un estímul extern, quan l’editor Oriol Izquierdo em va proposar fer una reflexió sobre la feina televisiva. Primer li vaig dir que no tenia temps; però, com que sovint faig xerrades amb gent de tota mena, arran de les preguntes anaven sortint reflexi-ons sobre el fet d’escriure, sobre el perquè de l’art, de la literatura... Les preguntes t’aboquen a reflexionar. Arriba un moment que et fas una sèrie de preguntes sobre el teu ofici i te les mig respons. Els estímuls externs t’ajuden a racionalitzar una mica tot això. Al final, entre la petició de l’editor i la necessitat de posar en ordre moltes coses, va sorgir la idea de parlar sobre el sentit d’inventar històries i d’escriure. Va anar sortint d’una manera gairebé seguida i molt racionalitzada. Normalment, quan escric un llibre, no sé el que vaig fent, però amb aquest sabia perfectament de què volia parlar.
M.C. En les seves novel·les ha tractat temes, èpoques i personatges molt variats. Sembla que eviti repetir-se.
J.C. Suposo que he tingut curiositat. Quan em poso a escriure novel·les mai no sé sobre què escriuré. Existeix un impuls, unes ganes o una necessitat d’escriure. Però, a banda dels estímuls, que poden ser molt eteris, arriba un moment que m’adono que, al cap i a la fi, estic treballant sobre una qüestió mental o moral i que vull parlar de la solitud, del poder, de la generositat... L’element argumental i el món en el qual presentaré la història és molt més anecdòtic i ve donat per circumstàncies que no puc dominar. M’agrada tenir una novel.la d’un jutge del segle XVIII que porta perruca i, al mateix temps, tenir-ne una altra amb un personatge com el de L’ombra de l’eunuc, que encara el final del mil·lenni com bonament pot. M’agrada que, al costat d’un personatge que és bon jan, com fra Junoy, n’hi hagi un altre diametralment oposat, com el jutge Massó de Senyoria. Hi ha gent que diu que el novel·lista sempre està fent la mateixa novel.la i, en certa manera, és veritat. En el meu cas, parlo sovint de les relacions entre les persones, de l’abús de poder...
M.C. ¿Al final, els escriptors sempre parlen dels temes universals?
J.C. Sempre. Perquè, en el fons, escrius sobre tu i per a tu. No pots pensar en un lector, simplement perquè no el coneixes. El lector en abstracte soluciona res. Per tant, escrius sobre el que en aquell moment interessant. Si la teva activitat és escriure, intentes que sigui una cosa que t’agradi i que et motivi per tornar a la feina cada dia. Si no tens la intenció de plantejar-te interrogants, aviat has acabat: n’escrius una amb un argument una mica intel·ligent i ja pots començar la se-güent. Si jo fes això, em semblaria que perdo el temps.
M.C. A les seves novel.les, acostuma a teixir una xarxa de personatges on els secundaris són tan complexos com els protagonistes...
J.C. La gràcia de crear un personatge, tingui la importància que tingui dintre de la història, és que sigui creïble. Ha de tenir el seu propi món, que no és el mateix que el món del protagonista. No pots dedicar-te a fer personatges clònics. De vegades, llegeixes una història i reconeixes els mateixos personatges, però amb noms dife-rents. Personatges que parlen i pensen igual. Això costa de veure en les pròpies obres, però te n’acabes adonant perquè la novel·la dóna voltes al mateix i t’avorreix. Una novel·la amb mons interiors diversos manté en guàrdia el lector. I és cap aquí que jo vull anar, cosa que no vol dir que ho aconsegueixi sempre. La construcció del personatge protagonista té tanta importància com la d’aquell que només hi apareixerà deu vegades. De fet, les novel·les es fan de personatges, no pas d’històries.
M.C. ¿I els personatges es fan del llenguatge?
J.C. Per buscar el sentit de la versemblança, els has de trobar un llenguatge. La creació literària es basa en les paraules. La reflexió fonamental és estilística. Trobar el to de la novel·la és el més important, i això pot portar molts maldecaps durant mesos i, fins i tot, durant anys. Trobar el to vol dir trobar elritme, la cadència de les frases, com parlen els personatges, el narrador... Constantment fas reflexions estilístiques que et fan ser conscient del registre lingüísitc que faràs servir en cada situació i per a cada personatge. Has de filar molt prim. Cap paraula és gratuïta i s’ha de col·locar en el lloc que interessa en cada moment. Al final, t’adones que res no és gratuït i que tota reflexió parteix del llenguatge. Crear els personatges és molt important, però has de ser conscient que es creen a partir de les paraules i que la base de tot és el llenguatge. Ser conscient del llenguatge vol dir fer moltes proves.
M.C. I decidir constament què es descarta i què es conserva...
J.C. Moltes vegades rellegeixes una cosa que acabes de fer i, no saps per què, però no t’agrada. Hi ha coses que, per raons intuïtives o d’ofici, les encares bé, però moltes altres costen molt de veure en un text propi. Hi has de tornar moltes vegades. Però quan hi passes per setena vegada ho veus. De vegades, trobar el to de la novel.la pot voler dir que no serveix res del que has escrit. Això m’ha passat moltes vegades. Però no passa res. Al contrari, estàs content perquè has trobat el to. T’adones que has fet cent pàgines només per arribar a aquest punt i que, si no, no hi hauries arribat. Hi poden haver coses aprofitables, però moltes altres les abandonaràs. A mi no m’agrada aprofitar perquè sí. Moltes vegades, val més llençar les cent pàgines i inventar una nova història que vagi bé amb el to que has trobat.
M.C. ¿Considera que està a prop de la literatura quan escriu guions per a la televisió?
J.C. No tot escriptor ha de ser un bon guionista, ni tampoc a la inversa. En un terreny o en l’altre has d’adquirir ofici. Però, si un té la paciència d’adquirir ofici en els dos terrenys, pot
aprofitar-ne moltes armes. En definitiva, comparteixen un denominador comú: explicar històries i crear mons i personatges amb el llenguatge. Per mi, el guionista és un escriptor. Està tan a la vora del novel.lista que, només amb un canvi de mentalitat, hi pot entrar.
M.C. ¿Mai no té la sensació que el guió li fa renunciar a la paraula?
J.C. Quan estàs fent un guió, has de saber que les coses es veuen i que s’ha de dir el mínim. Si mostres, no cal que diguis. Però és que a mi també m’agrada que a les novel·les passin coses i no pas que s’expliquin. Hi ha novel·les en què el lector nota una distància amb la història perquè li estan explicant i no pot entrar-hi. És molt difícil aconseguir que en una novel.la no s’expliquin les coses, sinó que passin.
M.C. ¿S’acosta al guió amb la mateixa passió que a la literatura?
J.C. És una passió molt més professionalitzada. Però també és passió. Acabar una novel·la depèn de l’habilitat que hagi tingut per apassionar-me per uns personatges i per una història. En canvi, en el terreny televisiu, es parteix molt més de la idea d’un encàrrec, sense que això vagi en detriment de l’art. La diferència és que el productor voldrà el guió d’aquí a quatre mesos i no d’aquí a deu anys. Aquestes circumstàncies t’obliguen a racionalitzar molt més la feina. Quan estic fent un guió televisiu, he de pensar la història abans, però quan faig una novel·la, la vaig pensant a mesura que vaig treballant. Hi entro amb plan-tejaments professionals diferents. En el cas del guionatge hi poso la professió, i en la literatura, el cor. Sempre amb passió perquè, si no, no ho faria.
M.C. A Catalunya, molts guionistes han sorgit de la literatura. El públic sap que Benet i Jornet o Jaume Cabré s’hi dediquen. ¿És una situació normal?
J.C. És un fenomen curiós. Però, de tota manera, és bo que en el món del guionatge vagin sortint noves generacions de guionistes purs. Encara que després, al llarg de la seva vida, potser decidiran dedicar-se també a fer novel·la, teatre, poesia... M’imagino que els guionistes com Benet o jo tendim a desaparèixer.
M.C. Ha escrit també una obra de teatre, Pluja seca. ¿Li va costar gaire entrar en el gènere teatral?
J.C. Des de fora, pot semblar que una persona que ha fet molts guions ha de tenir facilitat per escriure teatre. Però, quan hi entres, veus que no pots fer-ho a partir de l’experiència dels guions. T’has de despullar de totes les prevencions de guionista i començar de zero pensant en un escenari. Això també em va passar quan vaig fer el guió de cinema de La teranyina, amb Villatoro, Fuster i Verdaguer. Jo veia que ells estaven molt més lliures que no pas jo, que estava massa enganxat a la història. Frederic Roda em va dir una vegada que el teatre no tenia res a veure amb els guions: “Al teatre, hi has d’entrar des del teatre”.
M.C. Novel.la, assaig, teatre, guions... Jaume Cabé no és poeta?
J.C. No ho sé. Sóc un gran lector de poesia, en el sentit de quantitat. La poesia forma part de la meva preparació constant. Per mi, és el gènere realment important i segurament sóc novel·lista perquè no sé fer poesia. Potser és una boutade, però la meva manera de fer poesia és fent novel·les.
M.C. Com entén l’evolució de la seva obra? Com s’ho fa per fer sempre un pas endavant?
J.C. L’obra que estàs fent en cada moment sempre és un pas més. Un cop has acabat una obra, et poses un llistó i vols que la següent sigui una mica millor. Però això és molt subjectiu i anecdòtic i, a més, depèn de moltes coses. El que sí que intento és no repetir-me, que no vol dir no tocar el ma-teix tema. Superar-me és intentar acabar tan bé com pugui cada obra. Sé que amb cada nou llibre tinc més ofici, per tant, teòricament tinc més armes i sé que les he de posar al servei d’allò que estic fent.
M.C. Ha fet servir la música a les seves novel·les com a element estructurador, per crear ambients... Quin paper hi juga?
J.C. No és que m’interessi que la música sigui present en elmeus llibres, sinó que la música és present en mi. Per això m’interessa tant la poesia, perquè està molt a prop de la música. A les meves novel·les, la música pot sortir de manera anecdòtica, estructral –com a L’ombra de l’eunuc–, o d’un manera més íntima. Sempre em plantejo l’escriptura des del punt de vista musical. Ni les frases ni l’ordre de les paraules són gratuïts. Tot ha de dir i al mateix temps ha de sonar. Allò que escric ha de resistir una lectura en veu alta i ha de tenir un ritme intern que funcioni. Des d’aquest punt de vista, intento compondre a l’hora d’escriure.

Links

http://www.escriptors.com/autors/cabrej/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Comentaris Obra. Guies Lectura. Guions.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]