corpus
literari
|
|
Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, Segarra 1938) Poeta i arquitecte. Poeta i arquitecte. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc. S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol. A partir de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982, premi Miquel de Palol 1981), El passat i la joia (1982), Raquel (1983), i La fosca melangia de Robinson Crusoe (1983). La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència. El 1985 publicà L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i el 1986 Mar d'hivern, premi Carles Riba 1985. Ha guanyat dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985). La seva obra poètica ha continuat a Llum de pluja (1987), La dona del navegant (1987), premi Crítica Serra d'Or, Poema per a un fris (1987), Cantata de Sant Just (1987) i Edat roja (1990). Ha endegat una reestructuració dels Jocs Florals de Barcelona i, com a arquitecte, ha tingut una participació destacada en els projectes de l'anella olímpica. Els seus darrers reculls poètics publicats són Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Ha continuat la seva obra poètica amb el llibre Estació de França (1999).
Estació de França
Article publicat a “El mundo” el 17/07/02 per Francisco Díez de Castro
Con Joana entrega el poeta catalán Joan Margarit su libro del horror
Poesía
descarnada e intensa, es la crónica de ocho meses de enfermedad
terminal de su hija Joana, que soportó a lo largo de sus treinta
años el doloroso síndrome de Rubinstein-Taybe.
Ningún poeta quisiera verse abocado a escribir un libro como este,
pero Margarit ha cerrado el episodio más angustioso de su biografía
logrando sacar de su sufrimiento verdadera poesía, vida pensada
y compartible: “este libro fue escrito vulnerando todos los consejos
que los poetas damos sobre la obligada distancia entre los hechos y el
poema”, dice el autor en la nota final, asumiendo un riesgo del que
logra escaparse poema tras poema en un difícil reto al equilibrio.
El equilibrio moral y la capacidad de distanciarse de sí mismo
han sido siempre para Margarit las mejores armas de su poesía.
Hace año y medio, con motivo de la publicación de su Poesía
amorosa completa subrayábamos hasta qué punto la escritura
del dolor elevaba la categoría ética de aquellos poemas
de amor que ahora, aguzados en Joana, logran estremecernos más
allá de toda falacia patética, gracias al ejercicio de templanza
que la construcción de estos poemas implica: “necesito cerrar
este tiempo para volver a encontrar, si es posible, a la Joana de antes”,
explica el prólogo, aunque el poeta sabe que, en la realidad, “el
abismo que nos separa es el nunca más”.
Poe teorizó en su germinal “Filosofía de la composición”
(escrita a posteriori, no cabe olvidarlo) los mecanimos del desespero
y la desolación de su gran poema “El cuervo”. Margarit
multiplica sus recursos en este libro de terror y desamparo ante la nueva
soledad: “el mundo sin Joana se parece al que vivimos juntos, pero
no es el mismo”. Con una pensada técnica de montaje, el poeta
intercala recuerdos, vaticinios desolados e imaginarios diálogos
con Joana entre las anotaciones narrativas del proceso irreversible, desde
el primer diagnóstico hasta que, inexorablemente, los olvidos que
llegan traen consigo y añaden al de la ausencia ese dolor más
frío de la culpa.
“Danos, música de oro, unas lágrimas limpias/como la
vida que hoy enterraremos”: entre las notas de un oscuro “Loverman”,
la conmovedora oración fúnebre de Pere Rovira sirve de pórtico
a este libro que logra una verdad que nos alcanza con lo más elemental,
que desnuda el sentimiento del tiempo (“que me digas qué hago
de mi vida,/ mientras los días van, con lluvia o cielo azul,/organizando
ya la soledad”), que analiza el desasosiego (“Veía en
todas partes a Joana:/surgía en todas partes la mirada/del cuerpo
contrahecho/ donde aprendí qué era la belleza”) y que
nos habla, en última instancia, de la fuerza del amor como única
forma de resistencia: “Me detuve sintiéndote muy cerca./ Y
sintiendo que ya, en cualquier instante/podría hacer surgir tesoros
de la muerte”.
Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Arnau Cònsul
Sense por
A Joan Margarit
no li han fet mai por les paraules. Per això és poeta, és
clar. Poeta dels que busquen el mot clar, la descripció exacta,
el gir idoni, lluny de metàfores que insinuen i intensifiquen,
però que serveixen també per amagar la realitat més
autèntica. En els seus versos, les imatges comparatives són
els complements que vesteixen l'essencial. En alguna entrevista li he
sentit explicar que "la necessitat d'escriure sorgeix quan descobreixes
que ningú no ha escrit el que tu necessites dir". Dit d'una
altra manera: el poeta no pot fer concessions. I Margarit no en fa, es
despulla i anomena mort a la mort, i discapacitat a la malaltia de la
seva filla Joana, que s'ha hagut de desplaçar sempre amb crosses
o cadira de rodes, per més freds i prosaics que puguin semblar
aquests mots. Si m'ho permeten, els diré que, en realitat, tenen
un so sincer: qui escriu aquest paper va tenir la sort de conèixer
la Joana i la desgràcia de tractar-la molt poc, però suficient
per intuir la sinceritat d'aquell poema en què el pare observa
els tràfecs de la filla mentre creua el carrer: "Ja estem
acostumats, Joana, / que aquesta lentitud, / quan recolzes les crosses
i vas baixant del cotxe, / desperti les botzines i el seu insult abstracte.
/ Em fa feliç la teva companyia / i el somriure d'un cos que està
molt lluny / del que sempre s'ha dit de la bellesa / la penosa bellesa,
tan distant. [...]" ( "Els ulls del retrovisor", Aiguaforts).
O la serenor que s'amaga darrere afirmacions com "no sabré
mai què saps de mi" o "t'estic veient morir", una
realitat cruel que porta Margarit a descobrir que "morir-se encara
és viure" i a aferrar-se a una Súplica desesperada:
"Per favor no te'n vagis, no te'n vagis".
ELS VUIT
DARRERS MESOS
Però
Joana és un volum sobre els vuit darrers mesos de vida de la filla
de Joan Margarit i els primers temps sense la seva presència, "un
món que s'assembla al que vam viure junts, però no és
el mateix". Just a la meitat del llibre, al dinovè poema,
el poeta cedeix la veu a la seva filla, que parla en primera persona per
descriure el seu Últim passeig: la mort és caminar sense
crosses, deixar el cansament endarrere, una alliberació tendra.
Fins i tot en aquest moment el poeta és terriblement sincer. El
dolor i el buit poblen els divuit poemes restants, de títols prou
eloqüents: "L'endemà de la mort", "Final",
"Primer estiu sense tu", "Làpida"... Fins que,
a la darrera peça, la normalitat torna a imposar-se, gairebé
com una condemna inevitable: "Que em perdonin / les meves dues filles
mortes / perquè ja gairebé no penso en elles". Despullar-se
comporta el risc d'haver d'admetre certes baixeses, però la recompensa
és clara: el poeta resulta molt més creïble quan retrata
la felicitat que irradiava la seva filla, l'amor que vessava per tots
els porus, que era l'"única eina per a sobreviure", segons
el retrat que en fa el pare al pròleg. No li calia, però
Joan Margarit clou el llibre amb una nota d'agraïments i de disculpa
per no haver deixat la distància de rigor entre els fets i l'escriptura.
Potser llavors hauríem guanyat reflexions més cerebrals;
potser el títol del recull hagués estat Mai més,
en al·lusió metaliterària al corb de Poe; i probablement
aquest llibre no hauria existit mai. Perquè la distància
comença ara i els poemes en fred ompliran els propers llibres (algú
ho dubta?), sumant un tema més al seu particular univers poètic,
que lliga la passió pel jazz amb les petites misèries i
derrotes de cada dia, les destralades sagnants del pas del temps i el
record d'un passat d'il·lusions estroncades i esperances il·lusòries.
El poeta ho posa en boca de l'esposa, en una sentència senzilla
i crua: "Tu i jo, de tant en tant, ho perdem tot". Hi ha qui
hauria optat per un afonament espiritual i místic, Joan Magarit
prefereix no disfressar-ho i posar-hi els noms i els verbs que té
més a l'abast, els que li descriuen el que ningú altre no
ha sabut explicar-li. La vida l'ha ensenyat a no tenir por de les paraules.
Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Maria-Pau Cornadó
La darrera història d'amor de Joan Margarit
Joana
de Joan Margarit és un breu poemari de 37 poemes curts que explica,
com un conte que acaba malament, una història d'amor trista entre
un heroi dramàtic del segle XX -el poeta- i la seva princesa -la
filla agonitzant que finalment no pot ser salvada i mor-. En definitiva,
una història d'amor que forma part de la vida del poeta i de la
vida d'altres homes coetanis a aquest poeta, una mena d'heroi que fracassa
en la més essencial de les batalles que ha sostingut en la vida;
això és, salvar la filla d'un sofriment injust i d'una mort
pròxima i immerescuda.
La filla, aquesta princesa de cos estrafet a través del qual el
poeta aprèn què és la bellesa; delicada, amb una
mirada plena de confiança, que viu amb ganes, radiant, amb l'amor
com a única eina per sobreviure i que, tanmateix, acaba per absentar-se
del reialme de la vida. Aquest fet i la sensació de pèrdua
i de trencament que se'n deriva és el punt de partida de tot el
poemari; és a dir, aquest és un llibre escrit des del final
d'un temps, el temps de vida conjunta entre el cavaller i la princesa:
"T'he vist néixer, t'he vist -radiant- viure. / T'estic veient
morir. Potser és això. / O potser hi ha més coses:
aquell aire / net i fresc dels matins, en fer-me vell / em va deixant
un mur sense cap porta, / un mur il·luminat / pel sol del teu somriure
sense rostre".
Així, doncs, és des d'aquest present -un temps quiet i aturat-
que Margarit escriu Joana, la història que comença
quan la filla estimada està condemnada a la mort i el poeta ho
vivencia com La Pèrdua. I és així com ho explica,
amb records de plaer intensíssim, moments passats de felicitat,
instants sublimats, perquè davant la inquietud provocada perquè
alguna cosa s'està acabant, el poeta es deixa posseir per la darrera
contemplació de tot allò que fou i no serà mai més,
per tal que tota aquella bellesa del passat continuï vivint en el
present, ompli el buit de la pèrdua i pugui poblar el futur. Aquesta
és la fórmula per substituir l'absència i salvar
la princesa de l'oblit: "Ara el teu comiat serà per sempre
/ ja no podràs sortir ni tornar a entrar. / Però, és
que cal abandonar una fe / sols perquè ja no sigui veritat? / Deixaré
d'estar amb tu perquè no hi siguis?".
TROBAR UN
NOU ORDRE
Des d'aquesta
consciència de l'absència, el poeta es troba en la necessitat
de trobar un nou ordre en la seva vida. I aquest ordre, una vegada més,
li serà dictat per la paraula poètica, amb la qual fundarà
nous sentits i nous camins. Tot el poemari constitueix justament un àmbit
de creació enfront el nihilisme provocat per la presència
d'una mort real i concreta; de manera que cada un dels poemes és
una voluntat de vida, d'activitat, de veu que s'expressa sobre el silenci
de la mort.
Amb Joana Margarit estableix un pont que li permet anar des de
l'absència de vida fins a una nova realitat on de nou esclati la
vida. Per això el poeta parla i escriu, perquè en fer-ho
crea i es projecta sobre el buit i reconstrueix un món, el món
de la Joana, des d'una posició admirativa de l'experiència
viscuda. Així és com a L'endemà de la mort el poeta
recrea el quefer de cada dia: "Avui t'he vist passar amb les crosses
blaves, / contenta sempre, sempre protegida / pel mateix pare jove entre
les tenses / cordes del cel·lo enorme de la pluja. / Ni tu ni jo
mai no recordarem / haver estat pare i filla en aquest pati / on es bressa
el llorer mullat al vespre".
Si aquest poemari només signifiqués per a Margarit la creació
d'un temps i un nou àmbit de quietud, de pau, de tendresa, li seria
negada al llibre una de les grans virtuts de la literatura -la del diàleg-;
en aquest cas el diàleg entre un pare i la seva filla a través
d'uns poemes que, en el seu conjunt, ben bé podrien entendre's
com una carta escrita amb urgència a la filla morta, perquè
escriure Joana ha estat escriure a la Joana; fins al punt que el
poeta arriba a imaginar un diàleg real amb ella: "Els miralls
de la nit ens reflectien / el seu somriure, aquell somriure estès
/ en els últims trenta anys al voltant nostre. / Vaig preguntar:
«Què fas aquí, Joana?» / De tot arreu va contestar:
«M'allunyo / per trencar-vos la vida altra vegada»".
Com en els poemaris anteriors, la veu poètica de Margarit es mostra
ara també capaç de salvar l'home del naufragi. Ja ho llegíem,
posem per cas, en el Rèquiem per a Anna: "Al damunt de la
pell perfan les hores, / pausadament, un gruix d'eternitat, / perquè,
darrere del demà, la vida / tornarà com el fil d'aigua gebrada
/ que en arribar el desgel reprèn el càntic". Ara també,
en aquest altre rèquiem la veu poètica es reafirma com una
voluntat de viure en un món ben poc hospitalari.
LA VEU MÉS
SÀVIA
Diria que
de totes les veus que li he sentit a Joan Margarit, aquesta d'ara és
la més sàvia de totes, perquè malgrat el naufragi
més gran de tots que suposa el propi fet de viure i la pèrdua
de la filla estimada, troba enmig de tot plegat el maneig de la felicitat,
que consisteix a aprendre a viure amb aquestes absències: "Hem
vingut per estar més junts, més sols. / Els llocs familiars
són tan absents, / tan freds i tan boirosos: ja comença
/ l'oblit, lluny de nosaltres no existim. / Són uns dies feliços".
Començava aquestes ratlles afirmant que Joana és
una història d'amor, amb un punt i final. Precisament per això
cada poema del llibre és un instant d'una llarga abraçada
serena, dolça, intensa, que el poeta voldria que no s'acabés
mai, com quan ens acomiadem d'algú estimat abans de marxar de viatge.
http://www.epdlp.com/margarit.html
Joan Margarit. El Poder de la Palabra
http://www.geocities.com/Yosemite/Geyser/7981/audio.htm
Joan Margarit. Poemes en audio
http://www.iec.es/institucio/presidencia/Gabinet/membres/numeraris/joanmargarit.htm
Joan Margarit. IEC
http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/poemes-solts/margarit.html
Joan Margarit. Mallorcaweb
http://www.udg.es/ilcc/lucero_paralipomenon.htm
El Paralipomenon Hispaniae de Joan Margarit i els humanistes italians
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]