corpus
literari
|
|
Joan Oliver (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986). Signava la seva obra poètica amb el pseudònim de Pere Quart. Fill d'una acabalada família industrial: el seu besavi havia estat fundador de la Caixa de Sabadell i el seu pare era un personatge influent del Foment del Treball. Va estudiar Dret i viatjà força per Europa. Es dedicà a la literatura i fou fundador de La Mirada. El primer llibre, Una tragèdia a Líl·liput (1928) fou un recull de contes. El seu primer llibre de poesia, Les Decapitacions (1934), coincideix, i no per casualitat, amb la crisi política d'aquells anys. Estrenà i publicà les peces teatrals Cataclisme (1935) i Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), una Oda a Barcelona (1936) i Bestiari (1937). A partir dels fets de juliol de 1936 multiplica les seves activitats literàries i cíviques i esdevé un dels intel·lectuals més compromesos en la lluita antifeixista. El 1938 estrena el drama La fam. La desfeta de 1939 ho canvia tot. Inicia el periple de l'exili, s'instal·la definitivament a Santiago de Xile, on sobreviu a base de traduccions, col·laboracions en la premsa i en la ràdio. El 1947 publica Saló de tardor. Quan torna a Barcelona, el 1948, és depurat amb dos mesos de presó. El 1956 publica Terra de naufragi. Lluny de desanimar-se dedica tots els seus esforços a la creació d'un teatre català que sigui alhora assequible a un públic burgès i literàriament i ideològicament digne: hi contribueix amb les traduccions de Pigmalió, de Shaw (1957) o la d'El Misantrop, de Molière, i amb obres pròpies com Ball robat (1958), Primera representació (1959) i Una drecera (1960). Malviu econòmicament gràcies a traduccions i col·laboracions a "Destino", entre d'altres. La seva situació econòmica millora el 1962, quan esdevé director literari de l'editorial Aymà. A l'editorial Montaneri Simó, on treballa en la confecció d'un diccionari de literatura, entra en contacte amb un grup d'estudiants i llicenciats joves, que troben en ell una mena de figura patriarcal. El 1960 publica Vacances pagades, i després, Dotze aiguaforts de Granyer (1962), Circumstàncies (1968), Quatre mil mots (1977) i Poesia empírica (1981). En el camp de la narrativa cal destacar Biografia de Lot i altres proses (1963). El 1970 se li concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Edicions Proa començà a publicar les seves obres completes. Mantingué la rebel·lia i la sempre fidel ideologia nacionalista fins a la seva mort.
Pigmalió
Pigmalió té un interés sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, baldament siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan Bernard Shaw estrenà el seu Pygmalion l'any 1913 -inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida- tras1ladá el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'época victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és I'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. Joan Oliverno fa una simple traducció de l'obra, sinó una adaptació: el Londres postvictoriá es convertia en la Barcelona dels anys 50, quan els efectes de la guerra ja comencaven a pal·liar-se. És, una faula lingüística, integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre el mal català de les classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i el bon català dels barcelonins cultes.
Oda a Barcelona
Oda a barcelona és un poema que s'inscriu voluntàriament en la tradició de les “odes” a Barcelona, per cantar en moment precís d'esfondrament del vell món i d'esperança en un de nou. És un poema directe i realista, compromès i agressiu. En aquest poema l'autor demana a la ciutat que torni a néixer i que vigili el seu destí construït, que no confiïen la història, o sigui, en el passat.
Article de Joan Triadú
sobre l'epistolari entre Xavier Benguerel i Pere Quart, publicat al diari
"Avui"7/10/99
Hi havia un procés de desavinença que s'havia accentuat per divergències de criteri.
A setze anys i mig i de puntetes vaig anar per primera vegada a una reunió de socis del Casal de la Cultura, a la plaça de Catalunya, aleshores sota la foscor de basarda de les darreries de la guerra, l'any 1938, i allà, aquell vespre vaig conèixer Joan Oliver, que era en aquells moments un dels directius de la casa. Però que havia conegut Joan Oliver no ho vaig saber fins que el vaig conèixer de debò, al cap de deu anys, en "la pau corrupta", que digué ell. També aquell mateix any atziac, a tocar de la primavera, s'estrenava al teatre Poliorama, que portava el nom aleshoresde Teatre Català de la Comèdia, El casament de la Xela, d'un autor, per a nosaltres nou, Xavier Benguerel, que als meus pares i a mi ens va semblar molt jove. Els bombardeigs en cadena d'aquell març terrorífic estavena punt de començar, però les alarmes aèries sovintejaven. Patíem pels joves, i d'aquel no en vaig saber res directament fins al cap d'una colla d'anys, per correspondència, amb vista a incloure'l a la meva antologia de contistes. Després (1953) vaig escriure la nota crítica que acompanyava la primera edició de la seva novel.la La família Rouquier, escrit que Benguerel diu en una carta a Joan Oliver del 6 d'abril de 1953, que "gairebé, gairebé, hauria pogut anar com a pròleg". Som una bona colla els qui, per fas o per nefas, sortim en un lloc o altre d'aquesta correspondència. Ja es veu fullejant l'índex onomàstic, a cura, com tot el volum, de prop de set-centes pàgines, de Lluís Busquets i Grabulosa. Un monument de lletra per al centenari de Joan Oliver i els deu anys de la mort de Xavier Benguerel. Però no és sols això, és clar. Perquè els divuit anys centrals van del 1948, en què Oliver emprèn el retorn de l'exili i s'instal.la a Barcelona, fins al 1966, en què, segons ens adverteix una nota del curador, s'inicia una llarga tongada de silenci que dura onze anys, en la comunicació entre tots dos amics. Aleshores, però, el vigor epistolar ja decandia força des de feia alguns anys. Primer perquè amb les estades de Benguerel a Catalunya i encara més amb el seu retorn definitiu, ja no els calgué gaire relacionar-se per carta; en segon lloc, hi havia també un procés de desavinença, la qual, amb intermitències s'havia anat accentuant amb els anys, per divergències de criteri, per relacions amb tercers del món literari i per les significacions dels passos de la història personal de cadascú que tenen uns sentits prou diferents, una mica enrigidits en fred per la vellesa. Fet i fet, aquesta interessantíssima correspondència (almenys, com passa gairebé sempre, en un bon tant per cent del material documentat) entre un poeta i un narrador, entre un "humorista impenitent"i un humanistamoral, que en una cultura independent,de les anomenades "normals", es presentaria ella mateixa en clau de comèdia, llegida de cap a cap, amb el context que arrossega de seixanta anys d'història pren el girant inevitable d'un drama.Dos escriptors amb disposici-ons i capacitats de mida euro-pea es debaten en un món petit, en què tothom mira tothom;fins que a la fi es miren ells mateixos;,condicionat des de fora i també des de dins i sempre amb el róssec d'un passat que mai no acaba d'ésser-ho del tot i amb una latent aspiració comuna que sovint per pudor no gosen dir, d'una pàtria petita que somnien completa (Corrandes d'exili, Pere Quart). Malgrat que Oliver tenia sis anys més, tots dos arrenquen la seva formació precipitada del temps de la Dictadura (1923-1929). Benguerel, gairebé adolescent, veu aparèixer el neguit i l'expectació per la novel.la i l'aparició de Puig i Ferreter com a resposta vigorosa, seguida de la creació del premi Crexells. Oliver als mateixos anys es troba, amb Carner, Bofill i Mates i Riba, per engegar, al 1925, La Mirada, a Sabadell, on impulsen la vida musical i per ella s'amaren d'avantguarda francesa. Oliver hi aprofundeix i s'hi regala, però amb l'art i la lògica anteriors al romanti-cisme sobretot. Benguerel és més eclèctic a la llarga, també especialment sensible envers la música, fet que se li perpetua en família. Dos punts de refe-rència culturals que s'allarguen amb profusió en la correspondència se centren justament en consultes mútues sobre les tr-duccions respectives i a la llarga en aportacions magistrals: Molière, per a Oliver i, per a dir-ne una, les Faules de La Fontaine per a Benguerel. Són manlleus genials, obres d'una consciència intel·lectual de primer ordre que gairebé fan empal.lidir l'obra pròpia. Aquesta obra s'enfila pels anys de les cartes i n'és el fil conductor, mentre s'endinsen, Oliver des de Barcelona mateix i Benguerel, ansiós, per referències, des de Xile; en l'emergent cultura de les penes i els treballs d'aquells anys. De moment resten força perplexos: "La literatura en aquest país agafa un tomb especial. Saps què vull dir? Pedrolos, Diccionari del Moll, Albertís, tc." (Oliver, 16-IV-1957). Al principi, tots dos perdonen la vida gairebé a tothom, però solen gastar més ironia amb els pròxims i coetanis, amb tendència a perdre'ls el respecte. Un cas extrem fa referència a Francesc Trabal, amb el qual no funcionen ni les relacions personals, mentre va viure, i a qui Oliver, company de la colla o el grup de Sabadell, nega tot valor com a humori-ta. La revisió s'estén a la colla, fins i tot, Benguerel, que el tractava a Xile, parla de les se-ves (de Trabal) "irrisòries idees literàries". S'amoïnen tots dos, perquè jo, un dels arribats de postguerra, faci cas de l'obra de Trabal, sobretot havent llegit Temperatura i que l'hagi inclòs a l'antologia. Eren, però, posicions d'aquells anys, ara fa mig segle. Però veiem com amb la maduresa i amb una certa ordenació de la vida cultural els cantells s'arrodoneixen i de vegades desapareixen. Un exemple colpidor el tenim en la relació de tots dos escriptors amb Joan Sales, amb el qual arriben a fer una bona amistat i Benguerel a col.laborar-hi estretament en la gestió d'El Club dels novel·listes i com a autor d'èxit de l'editorial. Oliver s'arrapa on pot per sobreviure, però Pere Quart és per a ell la salvació per la poesia. El reconeixe-ment li ve per la via dels escollits i de la militància de la seva paraula. L'època del teatre de l'ADB, poc visible a l'epistolari, també el va ajudar. Mentrestant Benguerel esde-vé, entre anades i vingudes i les responsabilitats empresarials, un dels escriptors més professionals de la postguerra, en la novel·la, i un dels traductors de poesia més eminents. Benguerel i Oliver fan mestratge d'humanitat. La distància els acosta i la prox-mitat els allunya. Perquè radicalment diferents, gairebé en tot, els uneix el destí comú dels desplaçats per la història, perseguits i en el fons solitaris que es fan companyia. Xavier Benguerel/Joan Oliver.
Entrevist a a Ignasi Riera feta per Lourdes Domínguez al diari “Avui” el 13/07/00; amb motiu de la publicació de la biografia del seu oncle, Joan Oliver titulada Joan Oliver/PereQuart. L’inventor de jocs.
“En Joan Oliver és el Charlie Rivel de la poesia catalana”
L.D. Un any després de la celebració del
centenari del naixement de Joan Oliver, el seu nebot, l’escriptor
Ignasi Riera, ha publicat una ‘biografia atípica’ del
seu oncle. Riera intenta apropar-nos la figura d’Oliver, l’escriptor
sabadellenc conegut amb el pseudònim de Pere Quart, que ha esdevingut
una de les figures més destacades de la literatura catalana del
segle XX. Per què va decidir subtitular l’obra com L’inventor
de jocs?
I.R. Perquè quan Joan Oliver parla dels seus germans i de la seva
família explica que era el quart d’entre molts germans, l’inventor
de jocs i, també, el més aspre de tots. A més, em
va semblar molt bonic fer referència a un poeta com a inventor
de jocs.
L.D. Amb aquest llibre ja ha donat a conèixer material inèdit,
com ara el quadern escrit per Joan Oliver sobre la seva estada a Madrid.
A la fi del llibre, però, explica que encara li ha quedat a les
mans molt de material no publicat...
I.R. L’obsessió del meu llibre era evitar que algú
volgués començar a fer síntesis prematures o reduccionistes
de la figura del meu oncle, que és més complicada del que
algú podria creure. Per això, l’obra està pensada
no com una biografia de l’autor, sinó com un recull de materials
útils per a la persona que es llanci a escriure la biografia definitiva
de Pere Quart. El que vulgui fer-la, que em demani aquest material encara
inèdit i jo, amb molt de gust, l’hi donaré.
L.D. Entre les novetats de la seva obra hi ha la publicació
de les dècimes satíriques que Joan Oliver i Salvador Espriu
s’havien creuat amb motiu de la frustada estrena de Primera història
d’Esther. Joan Triadú li havia demanat insistentment que no
les publiqués per deixar així “intacta” la memòria
d’Espriu, però vostè ha optat per reproduir les dècimes...
I.R. Les he publicades, primerament, perquè l’Oliver ja havia
expressat la seva voluntat de fer-ho, i, després, perquè
la insistència de Triadú perquè no fes públiques
les dècimes em va convèncer que havia de fer justament el
contrari del que em demanava, perquè quan un senyor que ha representat
l’actitud més tancada de la cultura catalana insisteix que
un text no s’ha de publicar, és que s’ha de donar a conèixer.
L.D. En la presentació del llibre va afirmar que no es tracta d’un
llibre “de nebot, sinó de persona propera que coneix el personatge”.
Quina diferència hi ha?
I.R. En el terreny de les arts i de la literatura, si ets nebot d’algú
sembla que ho hagis de saber tot sobre ell. Jo confesso que tinc quarantados
cosins germans i, per tant, tinc molts oncles i moltes tietes. Això
ha fet que de la majoria en sàpiga ben poca cosa, menys que els
seus veïns. Per això, amb el meu llibre, he volgut aparèixer
més com a lector de Pere Quart que no pas com a nebot seu.
L.D. Abans d’aquest llibre vostè ja havia escrit El meu
oncle Pere Quart. ¿Podríem veure’l com “l’aperitiu”
de l’obra actual?
I.R. Sí, però encara que fos un llibre més personal
i menys ambiciós, crec que va ser una obra molt oportuna. I ho
dic per l’ús posterior que se n’ha fet, ja que ha partir
d’ell van continuar endavant amb més força els treballs
més seriosos sobre la vida i l’obra de Joan Oliver: Les decapitacions,
d’Helena Mesalles, la tesi doctoral de Miquel Maria Gibert sobre
el teatre de Pere Quart, l’estudi d’Antoni Turull sobre la poesia
del meu oncle i els treballs de Miquel Bach sobre la col·lecció
del “Diari de Sabadell”, que han permès recuperar els
inicis literaris de l’obra de Joan Oliver. El meu oncle Pere Quart
era un llibre més frívol. Potser sí que era un aperitiu,
però ha estat un treball estimulador d’altres estudis.
L.D. Ja ha escrit, doncs, un aperitiu i un plat fort sobre la figura
del seu oncle. ¿Ara li queden les postres?
I.R. Més que fer un altre llibre gruixut sobre Joan Oliver, ara
el que vull fer és anar publicant qüestions puntuals sobre
la seva vida i la seva obra en petites monografies de poc més de
cent pàgines. Per exemple, tinc preparat un llibre titulat Joan
Oliver contra els Borbons. Ell tenia una obsessió contra la monarquia
borbònica i he trobat molts poemes, cartes i materials per publicar
un text que crec que pot fer una certa gràcia als republicans d’aquest
país. També m’agradaria tractar en una altra obra la
relació de Joan Oliver amb la religió.
L.D. Què aporta de nou Joan Oliver/ Pere Quart respecte al llibre
anterior, El meu oncle Pere Quart?
I.R. Aporta material inèdit i una visió de la faceta d’editor
de Joan Oliver, que ha estat molt poc estudiada i reivindicada. A més,
crec que ara tinc un coneixement més gran de la figura del meu
oncle, sobretot gràcies a la correspondència que he pogut
consultar a l’arxiu de l’especialista oliverià Antoni
Turull, a Bristol. El que eren afirmacions més aviat intuïtives
en el meu primer llibre ara ho puc assegurar amb més raó,
perquè tinc material que les sustenta.
L.D. Per què opta per la cita textual de documents íntegres
i no per citar només els fragments necessaris per a la narració
i deixar la resta per a un apèndix?
I.R. Els textos, sobretot en el cas de la correspondència, Oliver
no els escrivia mai una única vegada. De cada carta n’hi ha
cinc o sis provatures, i això vol dir que cada punt, que cada coma,
que cada paraula del document final eren significatius. Per això
he publicat els textos íntegres. A més, en alguns casos
m’ha interessat que es vegin les correccions, perquè són
una mostra de la seva voluntat estilística.
L.D. A la contraportada de l’obra, l’editorial Proa qualifica
el seu llibre de “biografia apassionada i apassionant”. Tot
i això, vostè no deu considerar que el seu llibre sigui
una biografia, ja que en diverses pàgines de l’obra s’adreça
a la persona que finalment es decideixi a escriure la biografia definitiva
de Joan Oliver...
I.R. No crec que el meu llibre es pugui tractar de biografia. Simplement,
penso que és una estratègia de l’editorial per tal
de fer passar el llibre per una cosa que no és exactament, per
vendre més. No obstant, en la seva defensa haig de dir que ja que
la biografia definitiva de Pere Quart encara no existeix, la meva obra
podria ser considerada com l’intent més aproximat de fer-ne
una.
L.D. ¿Creu que finalment algú es decidirà a escriure
aquesta biografia que tant reclama?
I.R. L’estudiós d’Oliver Antoni Turull, que va morir
ara fa deu anys, hauria pogut escriure una magnífica biografia
sobre l’escriptor sabadellenc. Ara, entre l’Helena Mesalles,
el Miquel Maria Gibert, el Miquel Bach i la mateixa filla de l’Oliver
podrien fer una biografia molt completa i molt digna. Per això
sempre els emprenyo dient-los: “És que l’heu d’escriure!”.
L.D. Si el seu llibre no és una biografia típica, com
el definiria?
I.R. Crec que és una mena de prebiografia, com el tràiler
d’una película que després algú haurà
de fer.
L.D. Per què pensa que és tan important que aquesta biografia
es faci realitat?
I.R. Perquè l’Oliver, encara que es digui poc, és un
dels escriptors catalans que més renova les formes de la poesia
i la prosa catalana i els nivells del llenguatge del teatre català.
Potser en Josep Carner i en Guerau de Liost són, juntament amb
l’Oliver, els tres poetes que més fan per convertir el català
en una llengua apta per a la literatura. Pere Quart no tenia ni la profunditat
d’un Vinyoli, ni la imaginació d’un Foix, ni el geni
de Vicent Andrés Estellés, però en canvi és,
segurament, un dels valors literaris catalans més sòlids
pel que fa referència a la transformació del llenguatge
poètic. L’Oliver s’inventa la poesia com a estalvi de
formes. Com Charlie Rivel, que es va carregar tots els pallassos que parlaven,
l’Oliver es carrega la incontinència verbosa de molts dels
poetes d’aquella època. És el Charlie Rivel de la poesia,
el poeta de l’ecologia del llenguatge.
L.D. Amb els primers capítols del llibre, ¿pretenia trencar
la imatge de frivolitat amb què, més d’un cop, s’ha
tractat la figura del jove Oliver?
I.R. Sí. L’Oliver provenia d’una família rica
de tota la vida. De fet, ara li haurien dit que era un pijo sabadellenc,
perquè era molt mandrós i feia ostentació de la seva
riquesa. Però en canvi, era un pijo que alhora tenia un programa
d’intencions: la militància pel català i per l’educació
en aquesta llengua. Quan va arribar la Guerra Civil, Joan Oliver era un
ric que no havia hagut de treballar mai. Com tantes altres famílies
riques, podria haver optat per marxar a l’estranger, tornar al cap
d’uns anys, viure tota la vida de renda i potser, passat un temps
prudencial, fer-se anti-franquista. En canvi, va optar per quedar-se,
per treballar en la Institució de les Lletres Catalanes, per organitzar
les biblioteques del front. L’Oliver adquireix un compromís
antifeixista, republicà, i fins i tot escriu l’himne de l’exèrcit
republicà, tot i que el més fàcil per a ell hauria
estat marxar del país.
L.D. En un fragment del llibre afirma que queda molt per investigar
sobre l’etapa xilena de Joan Oliver. Quins creu que són els
altres buits més destacats que encara no s’han estudiat prou?
I.R. S’hauria de parlar més del dia a dia dels anys 50. Ell
torna de l’exili l’any 48, passa un temps a la presó
i pateix la mort de la seva primera dona. Després es torna a casar,
així que podríem dir que comença la dècada
dels cinquanta amb família nova, econòmicament arruinat
i amb una mà al davant i una altra al darrere. Aquesta és
la seva situació fins que publica Terra de naufragis i rep
el premi per Vacanes pagades. Crec que s’haurien d’estudiar
aquests anys perquè seria interessant veure el buit que li fan
molts intel·lectuals catalans que, a més, no s’havien
hagut d’exiliar.
L.D. Joan Oliver es veia a si mateix com un “dramaturg frustra”.
Vostè també ho creu?
I.R. Sí, perquè si el teatre no es representa no serveix
per res. L’Oliver en va escriure molt, era la seva passió,
però va morir sense haver vist moltes de les seves obres portades
a l’escenari, i això el desesperava. De fet, crec que el seu
primer èxit teatral va ser un any després d’haver-se
mort, quan es va representar una obra seva al Lliure, el 1987. El meu
oncle era una persona que havia nascut per representar. Tenia una veritable
obsessió pel teatre ja des de ben petit. De fet, quan se li va
muntar un homenatge al Teatre Romea i ell va fer un discurs de tres quarts
d’hora sobre el dret a l’autodeterminació, als seus 81
anys, va demostrar encara una gran capacitat per actuar.
L.D. Per què creu que costava tant que la seva obra es portés
a l’escenari?
I.R. Perquè, per a la gent que havia de posar els diners per fer
que una obra es representés, l’Oliver era una persona que
no inspirava confiança. Era massa crític.
L.D. Parlant de criticisme: en diverses ocasions, ha posat de manifest
el desinterès oficial que hi ha hagut a l’hora de celebrar
el centenari del naixement de Joan Oliver. ¿Creu que és
perquè Pere Quart continua sent una persona mal vista en determinats
cercles artístics i polítics?
I.R. L’Oliver era un personatge que no en deixava passar ni una en
segons quines qüestions polítiques. Per exemple, des del punt
de vista polític, a mi em renyava, perquè per ell el fet
que jo hagués acceptat una Constitució monàrquica
era un pas enrere. Ens deia que érem uns venuts, que havíem
claudicat. També criticava molt seriosament Serra, Obiols, Jordi
Pujol, Jordi Maluquer... I tota aquesta gent sap que la correspondència
i els articles en què Joan Oliver els deixava com un drap brut
encara no s’han acabat de publicar. Per això miren amb recel
qualsevol publicació o acte que es faci sobre la seva figura, per
por que quedi palesa l’opinió que Joan Oliver tenia d’ells.
L.D. Quin és el seu balanç del centenari del naixement
de Joan Oliver?
I.R. Des del punt de vista oficiós, immillorable; des de l’oficial,
no tan bé. En el primer cas, s’han fet una quantitat d’actes
inacabables en centres d’ensenyament, associacions de veïns,
casals de la tercera edat, centres culturals, en ciutats tan diferents
com ara Reus, Sabadell, Falset, Barcelona... És a dir, l’interès
popular per recuperar la figura de Joan Oliver ha estat extraordinari.
A més a més, el centenari ha servit per editar molts textos
de Joan Oliver que mancaven, com ara l’Obra Completa, poesies inèdites,
articles periodístics, correspondència, espectacles teatrals...
Però des del punt de vista oficial, la celebració del centenari
ha estat molt discreta. Només et diré que si a Catalunya
existeix una cosa que es diu Teatre Nacional de Catalunya, com és
possible que no s’hagi programat cap obra d’Oliver, que és
un dels deu autors teatrals contemporanis més importants del país?
M’ha quedat la sensació amarga que som en un país en
què la classe realment influent no suporta la gent crítica.
http://partal.com/aelc/autors/oliverj/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana). Conté biografia, publicacions, traduccions, premis, teatre, informacions, comentaris a l'obra.
http://www.intercom.es/folch/poesia/oliver.htm
Conté una petita nota biogràfica i una selecció de cinc poemes.
http://www.geocities.com/Paris/Metro/9971
Fundació La Mirada
http://pie.xtec.es/recursos/catala/joliver/
Homenatge amb motiu del centenari del seu naixement
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/joanoliver.html
Conté una bibliografia bàsica, informació sobre les obres de l'autor, bots, articles relacionats amb l'autor
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]