Biografia

Joan Rendé (Barcelona, 1943). Periodista, narrador, novel·lista. Amb estudis inacabats (periodisme, medicina i filosofia i lletres), es va sentir atret per la literatura i escrivia una columna diària al diari “Avui” que signava amb el pseudònim de Doctor Scòpius, amb la qual va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. Posteriorment, va publicar els reculls Sumari d’homicida (1978), premi Víctor Català i Llibre de figuracions (1982). Ha treballat com a guionista de ràdio i de televisió en els programes Bon Nadal, senyora Mercè (1987) i Consultori sentimental de Cecília Bibiloni, que va sortir en forma de llibre el 1988. Cal esmentar, també, La cavalleria impossible (1992), El llegat del príncep de Larsa (1912), El viatger (1994) i, sobretot, El barber violador (1997), amb diversos premis, en l’escriptor de la qual es reflecteixi la preocupació que caracteritza la seva producció per crear un estil clar i concís i alhora expressiu, marcat, també, per la ironia.

Obra

Documentació

Article sobre El barber violador de Joan Rendé, a cura d’Isidre Grau, publicat al diari “Avui” el 09/11/00

Ara que la televisió el treu a escena com a representant del desig, m’avanço en la intenció de proposar-lo com a model de personatge vivent. Es tracta del Baronet, un barber singularíssim que des de fa tres anys habita –mira, sospira, desitja...– a les pàgines de la novel·la El barber violador (Edicions 62, 1997), impecablement escrita per Joan Rendé. Al marge d’un estil mesurat i elegant –però amb la lupa incisiva guiada pel pols del llenguatge– i d’una trama en espiral que va complicant les coses –una manera de ser en el món que no semblava destinada a grans tragèdies–, la meva proposta de model es basa en una estratègia narrativa que no abunda gaire a la novel·la actual: fer que tot giri entorn de l’edificació d’un personatge, fins al punt que ens interessa molt més l’existència que se li va concretant amb cada pàgina que la peripècia que interpreta. És, en definitva, el personatge que ens dóna fe de vida a través de qualsevol observació, descripció o insinuació de l’autor, sense que el poder d’aquest li rebaixi la versemblança i l’autonomia. Les primeres ratlles ja tenen la virtud de mostrar-lo en l’espai i l’actitud que més el caracteritzen: “S’anava gronxant sobre les puntes dels peus i feia petar els talons a terra, amb un ritme de barcarola, les mans agafades al darrere i la mirada perduda carrer amunt, amb un mig somriure concu-piscent, no del tot maliciós”. És clar que aquesta és una imatge tòpica que, si fa no fa, tots tenim associada al genèric barber de poble anys 50, però en les dues pàgines immediates trobem un tractat d’anatomia eròtica femenina que ens el revela amb individualitat dins del seu col.lectiu, mentre el lector ja li capta les seves pulsions més íntimes. A continuació, la galeria de personatges que li passen per davant en la dolça hora morta al portal de la barberia només serveix de mirall múltiple per saber com es relaciona l’home amb el seu poble. A partir d’aquesta primera targeta d’identitat, l’autor ja el té a punt per segrestar-lo una estona del present i passar-lo per l’escaneig de la descripció física, del perfil dels seus gustos i fer una capbussada llarga en els antecedents familiars, quan descobrirem que l’heroi és fill de mare vídua dominant i de pare difunt amb preocupacions astronòmiques i vel·leïtats eròtiques. Després de diverses expansions, el narrador ominiscient ja està en condicions de tancar el primer capítol, com qui lliga bé el sac amb tot el blat a dins: “I aquí el teníeu ara d’àrbitre de la feminitat i mestre de pàrvuls en aquesta matèria, perquè la seva barberia era sobretot una escola d’experiència a la qual els joves més esgarrits del poble acudien a prendre model, a ensinistrar-se en les arts de la seducció i en les estratègies de l’engany eròtic. L’engany en el doble sentit, perquè el Baronet considerava, com a regla fonamental del joc, que la dona havia nascut per enganyar l’home i que l’home havia de defensar-se’n aprenent d’enganyar-la i de quedar-ne satisfet: una tasca infinita, plena d’envitricolls, de subtileses, de risc, de grandesa”. Amb un clau tan ben reblat, qualsevol personatge queda llest per assumir la llibertat de moviments i fer pro-gressos per la geografia que té assignada, i fins i tot per nous escenaris, com el Baronet, que té com a segona pàtria el Barri Xino de Barcelona i en les estades de cap de setmana a ciutat se li obriran noves finestres al món –inclosa una doble vida de jardiner–, que li aportaran els seus moments de grandesa i les complicacions dramàtiques que tota novel·la tard o d’hora acaba reclamant. Mentrestant el lector ha tingut la sensació de passejar-se sense obstacles pels infinits replecs d’una humanitat particular. I la literatura catalana ha incorporat un personatge de bona raça.

inks

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]