Biografia

Joan Sales (Barcelona, 1912-1983). Es dedicà a l'activitat política. Des de molt jove milità al PCC, que abandonà per lliurar-se a activitats nacionalistes al marge de partits polítics. Es llicencià en Dret i fou redactor de "La Nau". En esclatar la guerra formà part de la columna Durruti com a alferes i combaté a Madrid, a Xàtiva i al front d'Aragó. S'exilià i, després d'un període en un cap de concentració, fugí a París, on inicià el periple de l'exili, que el menà, a finals del 1941, a Mèxic, on s'incorporà a la redacció del "Full Català" i als "Quaderns de l'exili", junt amb Ferran de Pol i Raimon Galí. Abans de tornar a Catalunya,Sales va tenir cura, el 1947, de l'edició de les Poesies de Màrius Torres, amb qui havia fet una gran amistat i amb el qual mantingué una extensa correspondència, que serví de base al volum Cartes a Màrius Torres (1976). El 1948 torna a Catalunya, on continua l'activitat editora iniciada a Mèxic com a director literari de l'editorial Ariel. Publica Viatge d'un moribund (1952) i una versió actualitzada del Tirant lo Blanc (1954), i creà, junt amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, dins l'editorial Aymà, el Club dels Novel·listes, que amb el nom de Club Editor es convertí en una empresa autònoma, on hi publicaren Villalonga i Rodoreda. Traduí Kazandzakis, Mauriac i Dostoievski, entre d'altres.

Obra

Incerta glòria

Incerta glòria és la primera novel·la publicada a Catalunya que enfocava la guerra des de la perspectiva dels vençuts. L'obra s'estructura en quatre parts: la primera és formada per les cartes de Lluís, un combatent del front d'Aragó, al seu germà religiós; la segona, per les cartes de Trini, companya de Lluís, a Soleràs, amic d'ell i també combatent al front d'Aragó; la tercera i la quarta són les memòries escrites en la postguerra pel sacerdot Cruells, un altre dels personatges que ha viscut amb ells les experiències del front. Els tres personatges, elements principals de la novel·la, amb llenguatges diferents, ens ofereixen tres puns de vista d'una mateixa realitat. La novel·la té elements de crònica com la narració del testimoni del front i de la vida dels pobles aragonesos. També testimonia com era la reraguarda en les dues primeres parts, i la postguerra en les dues darreres; també evoca els records dels personatges als inicis dels conflictes ideològics i polítics que precedeixen la guerra, i les actituds humanes i existencials dels protagonistes al llarg de la guerra i en la postguerra. Les veus narratives es corresponen a les veus dels diferents personatges de les quatre parts en què és dividida la novel·la.

Documentació

Article publicat a “La Vanguardia” el 05/11/2003 per Xavier Pla

Joan Sales o la tenebrosa tempestad

“La guerra ha sido para mí la gran experiencia de mi vida, lo que más me ha interesado, lo que más me ha apasionado. Yo creo que el escritor debe constituirse en testimonio de la verdad.” Con estas palabras el escritor Joan Sales resume quizás de un modo emblemático el impacto que representó para toda una generación de novelistas catalanes (Calders, Tísner, Amat-Piniella, Rodoreda, Ferran de Pol...) el estallido de la guerra civil española. Como miembros del bando vencido, estos autores tuvieron que justificarse continuamente ante la historia y, como novelistas, se vieron en la necesidad de plantearse cómo podían dar forma narrativa a sus experiencias en el frente, la trinchera, los campos de concentración o la retaguardia. Entre la autobiografía y la novela, entre la necesaria veracidad del relato y las distintas formas de ficcionalización literaria, la novelística catalana afrontó con obvias dificultades el tema de la guerra. Tres obras destacan por sus valores propios: Unitats de xoc, de Pere Calders, un reportaje novelado publicado antes del final de la guerra; 556 Brigada Mixta, una novela de Tísner publicada en el exilio en 1945; y, sobre todo, “Incerta glòria” de Joan Sales, pensada y madurada, escrita con más tiempo y reposo, publicada por primera vez en 1956, aunque mutilada por la censura franquista, y que fue inmediatamente traducida al francés y al castellano. Ambiciosa y polémica Incerta glòria se erige como un monumento, bello y solitario, de la novela catalana de postguerra. Casi es un tópico afirmar que se trata de la primera novela catalana que muestra la guerra de España desde la perspectiva de los vencidos. Y ciertamente lo es, pero su pretensión era más ambiciosa y quizás también más polémica: mostrar la guerra en toda su complejidad moral, evitar visiones maniqueas o dogmáticas, y hacerlo desde una incómoda visión nacionalista catalana y, por lo tanto, republicana, pero a la vez católica, lo que le permitía denunciar con igual virulencia tanto a fascistas como a anarquistas, tanto a los negros como a los rojos. Y sostener una fundamentada crítica a todas las ideologías en pro de la reconciliación colectiva. Y es que el barcelonés Joan Sales (1912-1983) es ante todo un hombre independiente, un outsider de la literatura catalana, un verdadero escritor de acción que encarna como nadie la figura del militante, del escritor soldado al servicio de sus causas preferidas: Catalunya, la libertad y la democracia, la novela y su público lector. Amigo del poeta Màrius Torres, colaborador de Joan Corominas, editor de Rodoreda y de Villalonga, Joan Sales presenta una biografía de rasgos peculiares: comunista en su juventud, se convirtió al catolicismo poco tiempo después de la guerra, partidario durante el exilio de constituir unidades de soldados catalanes para luchar a favor de los aliados, excelente poeta de estirpe baudelairiana, escritor antinoucentista y antipedante, lector apasionado del Quijote o traductor de Dostoievski, Mauriac y Kazantzakis. A través del itinerario vital de cuatro personajes ­un soldado republicano en el frente de Aragón, una anarquista convertida al catolicismo, un joven seminarista de clara influencia sartriana y, sobre todo, Juli Soleràs, un personaje alucinado, excéntrico y turbador­ las cuatro partes de esta extensa y vigorosa novela ofrecen un testimonio excepcional sobre la guerra civil española dotado de un enorme potencial simbólico. Por esto, sus personajes, inmersos en una profunda crisis existencial, en un tenso conflicto moral, afrontan con dureza su juventud, su soledad y su propio destino. La obra de Sales se incluye en lo que los críticos franceses llaman la novela de la “conciencia desgarrada”, en la que resalta una perspectiva metafísica que alimenta el tema del mal y de sus motivos (desespero, odio, venganza, violencia, muerte) y el de la salvación (gracia, amor, gloria, combates internos y externos). Y las diversas tramas narrativas la convierten en una gran novela clásica sobre el amor y el odio, sobre la juventud y la madurez, sobre la guerra y la revolución, sobre tres hombres enamorados de la misma mujer. En Incerta glòria, novela elogiada por la crítica francesa y española y acogida con reticencias por la catalana, hay drama y poesía, santidad y crueldad, realismo casi grosero y meditaciones filosóficas, todo crepita como en un incendio y cruje como en una tempestad La novela debe su título a un verso de Shakespeare extraído de Los dos caballeros de Verona­“the uncertain glory of an April day”­ y fue elegido en recuerdo de un intenso día de primavera, el 14 de abril de 1931, símbolo de todas la ilusiones de una generación. Sales construye su relato en torno de una figura enigmática, excéntrica y original, Juli Soleràs, cuyas iniciales coinciden con las del autor y también con las de Julien Sorel, el célebre protagonista de El rojo y el negro, de Stendhal. Se trata de un chico inteligente, de mucha cultura (cita constantemente a Baudelaire, Nietszche y Schopenhauer), una especie de preexistencialista cínico que vive instalado en la duda permanente, siente un especial gusto por el fracaso y está obsesionado por las perversiones sexuales. Cuando no está, los otros le echan en falta, cuando reaparece, provoca repulsión, pero todos se sienten fatalmente atraídos por su fuerte personalidad y, sobre todo, por sus provocativas reflexiones, que se concretan en una hilarante antología de “estirabots” sobre los grandes temas del libro, como la desacralización del amor: “Quan un home i una dona es besen, no aconsegueixen més que unir els seus tubs digestius per l'extrem superior”; la atracción del mal: “Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més, però bah, no tenim temps”; la juventud: “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d'haver tingut disset anys. Perquè és una edat idiota; afigura't, som els homes del futur!, la pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”; el ansia de gloria; “La glòria cansa, només s'aguanta un instant. Però quin instant! Tots vivim per aquest instant…!”; o los imbéciles: “El futur és dels imbècils! Benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món”. Obsceno y macabro Vital y contradictorio, Soleràs es un personaje alucinado que deambula solitariamente sintiendo en su propia piel el absurdo y obsesionado por la vida y la muerte, por lo que el llama “el obsceno y el macabro”. De pronto, desaparece sin dar explicaciones, abandona la trinchera republicana y se pasa al otro bando. Al final de la novela, se sabrá que, al darse cuenta de la victoria franquista, Soleràs habría vuelto al bando republicano, donde habría muerto. Se trata del único personaje de la novela que muere joven, y solo podía morir como un perdedor. Su dramático final, al renunciar a ser un vencedor, ayuda a entender su caída y redención, la gran lección de Soleràs, que será justamente aceptar la derrota y el fracaso como componentes esenciales de la vida humana. Y el denunciar que, si en la guerra hay alguna expresión de gloria, ésta sólo es percibida por los jóvenes: “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. A Joan Sales le gustaba repetir un verso de Baudelaire, “ma jeunesse ne fut qu'un tenebreux orage”. Unas palabras que parecen confirmar que la única gloria es la del tiempo de juventud, una tormenta tenebrosa resquebrajada por algunos relámpagos de gloria. Al terminar la guerra, los personajes de “Incerta glòria” parecen despertar de un extraño sueño. Dejaron de ser jóvenes, el abril de las ilusiones y el deseo se les escapa inexorablemente, y lo que llegará después, siempre según el magnífico Juli Soleràs, será el absurdo, o más bien, la náusea: “El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n'has sentit a parlar? ¿Decididament no et sona el nom?”

Article de Joan Triadú a paregut al diari "Avui" el 09/03/00 amb motiu de l'aparició de la versió final d' Incerta glòria de Joan Sales

En un preàmbul titulat La llarga història d'Incerta glòria i de les seves successives edicions, Núria Folch i Pi acompleix amb paraula autoritzada allò que el títol de l'escrit demana (amb el qual prologa la desena edició, a cura seva, de l'obra magna del seu marit) i que alguns estudiosos que em consta que hi ha esperen amb candeletes: poder veure, pel curs de l'esmentada història, el procés d'elaboració de la novel.la més de prop i amb ell l'evolució d'un dels més grans escriptors de la lite-ratura catalana del segle XX. A la coberta d'aquesta magnífica edició hi figura una fotografia d'Agustí Centelles titulada Front d'Aragó, datada els anys 1936-1937. No val oblidar-ho ­sovint s'acostuma a oblidar allò que no convé recordar: Joan Sales no va ser mai un excombatent. Havia hagut de deixar les armes per força i ordenadament en pas-sar la frontera de l'Estat francès, però va continuar el combat. Primer a l'exili i després a la Catalunya ocupada. Va proposar a Mèxic, amb els seus companys de Quaderns de l'Exili, de formar una unitat militar catalana per combatre al costat dels aliats en la guerra mundial. Els primers que no se'ls van creure i se'n van riure van ser els mateixos catalans exiliats, almenys algun dels capdavanters. Aquell combat no va ser; van guanyar els aliats i de Catalunya ben poc se'n va parlar. Sales i els seus companys se'n van venir cap a casa després de prop de deu anys fora, a portar una altra mena de combat, en la mateixa línia, dins el possible, del que havien dut a Mèxic, i en primer lloc a reivindicar la memòria possible de l'anomenat exèrcit de Catalunya, el seu. Així, després d'haver enllestit els poemes de les tres parts de Viatge d'un moribund i d'haver escrit el darrer, dedicat als soldats morts per la pàtria, va començar tot seguit a preparar Incerta glòria. Des de l'abisme. Els qui vam conèixer i tractar l'escriptor tot just arribat de Mèxic ­a mi me'l va proporcionar Carles Riba; no podíem sospitar, em penso, quin rendiment donaria i de quina mena, i que ja duia sota l'aixella el llegat Màrius Torres, tot un món, tota una revelació. Diguem-ho tot seguit: la poesia de Màrius Torres és tan anacrònica ;en la 2a accepció del mot; per a 1947 i següents, com Incerta glòria (1956) ho és respecte de la novel.la catalana. Per aquesta doble via literària i per la seva trajectòria editorial, Joan Sales va esdevenir un signe de contradicció permanent. Fins i tot, sembla que ho sigui amb ell mateix, però es tracta de l'actitud que convenia a l'estratègia que com a antic oficial de l'Escola de Guerra de la Generalitat havia adoptat per a aquella pau, un cruel marasme d'ofec i de vergonya. Així una mica astorats, coneguérem un Sales que pactava; però sempre sense cedir, que negociava sense rebaixar-se i procurava, sense dubtar, d'aprofitar tot el que l'adversari cedia, sense agrair-li res. La seva reconciliació amb Oliver Benguerel, d'altra banda, malgrat les discussions que havien tingut a l'exili a milers de quilòmeters de distància, el portà, per mitjà del Club dels Novel·listes, a una tasca editorial personalíssima i apassionant, amb el propòsit de conquerir un públic per a la novel.la catalana i, quan fou autoritzat, en català. Mentrestant, col.laborava amb Ferran Soldevila i amb Joan Coromines, editava l'obra del Dr. Cardó i adaptava per al teatre i per a l'escola Tirant lo Blanc.Tot formava part del mateix pla, en el qual incidia l'aplicació d'uns criteris que venien de lluny, d'un interior molt llunyà per a segons qui; i que més encara que criteris eren creences, passions i coneixements, i al cap i a la fi una fe religiosa conquerida amb esforç, com la llibertat, concretada en un catolicisme militant, inconformista, de gran convers guanyat cada dia a un Déu personal i a la gràcia de la salvació. Que tot plegat venia de lluny ­i aquesta impressió estranya em va fer sempre Joan Sales, com vingut d'una Edat Mitjana ide al, amb segell de pàtria i cavalleria, es veu com en un paisatge de joventut, del seu somni, llegint ja als primers capítols, les Cartes a Màrius Torres, un llibre únic, encara avui, a la nosta literatura. També ho és, d'únic, Incerta glòria, la seva obra cabdal iniciada amb el retorn, amb l'obsessió ;pròpia, per cert, dels màrtirs; de dir la veritat i de ser un testimoni de la tragèdia de Catalunya. Aquesta veritat la concretava Joan Sales fa una vintena d'anys, amb aquestes paraules, compendi de signe de contradicció: "Perquè aquí hi ha hagut i continua havent-hi la mentida dels rojos i la mentida dels negres, dels feixistes". Ara, allò que és sorprenent, allò que fa excepcional la novel.la i fa, alhora, la grandesa de l'escriptor és que amb els esmentats propòsits, justament, sigui una gran novel.la. El misteri d'Incerta glòria rau en la seva excepcionalitat. És un mèrit notable que va tenir el jurat del premi Joanot Martorell 1955 d'adonar-se'n. Però encara no es tractava sinó d'una versió que podríem anomenar provisional, tot i que de moment fos íntegra, de la primera de les tres parts que havia de tenir la novel.la, amb una quarta part ben independitzable que des de la cinquena edició, apareguda al Grup del Llibre, encara en vida de l'autor, en lloc d'Últimes notícies, passa a dir-se El vent de la nit. Per tant, és una novel.la extensa, com en més o en menys han de ser les novel.les, escrita durant una vintena d'anys sota la dictadura, que abraça un període històric que en comprèn més de trenta. És una novel.la dramàtica, en la qual cada un dels actes o passos té el seu propi escenari i el seu primer actor, el personatge al qual correspon explicar, al seu estil i segons el que ell sap i viu la seva part de l'obra. L'èpica ;poesia que avança, digué Alain; aflora de tant en tant, intensament, en situacions de guerra, colpidores i humanes. L'acció, al contrari, avança en cercles i torna al punt de partença, des d'un altre angle de visió. Per l'espiral que tanmateix es va formant a mesura que els cercles pugen cap a una mena de fi dels temps, circula un personatge que actua de lliure, ja que es relaciona amb els altres protagonistes, tres, i només el coneixem pel que ells ens n'expliquen i pels memorables monòlegs que fidelment ens en transcriuen. I aquí cal dir que el procediment narratiu de transcriure converses i llargs monòlegs, tant en les dues primeres parts, que són epistolars, com en les dues darreres, que són unes memòries, significa, al cap i a la fi ;i no és pas poca cosa, la recuperació per a la literatura catalana de la novel.la clàssica, però amb una intenció de contingut essencialment modern. El contrast entre el procediment tradicional i el missatge avançat que l'autor confia al seu fill predilecte que cobreix més de la meitat de la novel.la fins a la seva fi, és un contrast que en lloc de comportar una fractura aporta l'al.licient de la concurrència profunda dels dos valors principals, potser, que Incerta glòria comunica: l'acció, que és ella mateixa, i la contemplació transcendent de tot el que és humà. Incerta glòria comunica: l'acció, que és ella mateixa, i la contemplació transcendent de tot el que és humà.

Links

http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/indsal.html

Selecció de textos de Joan Sales del seus Quaderns de l'exili

http://www.partal.com/aelc/autors/salesj/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre. Traduccions. E mail.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]