Biografia

Joan Torrents (Barcelona, 1973). És un estudiós de Filosofia i d’Humanitats i expert en jazz. Take five (2000) és la primera incursió literària en la narrativa.

Obra

Take five

Take five narra la fascinació de tres nois per un músic francès de jazz retirat que els arrossega cap a situacions sexualment i vital extremes i també els pensaments obsessius d’un d’aquests joves per Laura són els fonaments que basteixen una meditació sobre l’infern, el mal i la ingenuïtat no acceptada. El protagonista narrador de Take Five és en Nil, un jove barceloní que està passant per una crisi pseudoexistencial. La nòvia l’ha deixat i no acaba de trobar el seu lloc al món. Com sol passar, intueix que un canvi d’escenari canviarà el seu escenari interior, i decideix marxar mig any a la capital fulgurant del jazz. A Nova York aprofundirà en el seu amor obsessiu per aquesta música i gaudirà d’una immersió als barris baixos sense conseqüències negatives. Quan torna a Barcelona coneix en Jun Trabal, un super cool jazzter, que esdevé patètic i odiós. A les sortides jazzístiques i alcohòliques del Nil i en Jun s’hi afegiran el Xevi i l’Alexis. El primer, un depressiu amb tendències suïcides. El segon, un follador que només troba el nord entre les cames d’una noia. El ja per si mateix precari equilibri entre tots quatre es veurà destruït per l’aparició de la Laura, barreja suggerent de devoradora d’homes amb un cor que manté verge. Tots cinc s’entregaran al jazz, l’alcohol, les drogues i el fornici fins a arribar a un final digne de la tragèdia grega.El jazz impregna la narració pertot arreu, seguint el ritme d’una peça de Dave Brubeck. Barcelona n’és l’escenari on el sexe i la mort, la vida i l’abisme, es barregen de manera incessant, quasi frenètica.

Documentació

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 14 per Jordi Monteagudo

El diable amb un saxo

Amb Take five, la primera sorpresa per al lector és descobrir que es tracta d’una opera prima. Sorprèn, ja abans de començar la lectura, per l’extensió, i sorprèn més encara per la solidesa i per la riquesa en detalls de tota mena. En un primer moment, el fil argumental sembla no tenir res d’extraordinari: amors, desamors i altres relacions afins dins d’un grup de personatges, descrits a partir de la mirada de Nil, el narrador, i emmarcats en els ambients jazzístics de la Barcelona dels noranta. El desencís amorós del Nil, model de fracàs adolescent romàntic —romàntic fins a un cert punt—, les victòries sistemàtiques de l’Alexis en el mateix camp, que li fan de contrapunt; i el comportament neuròtic del Xevi haurien pogut quedar en una història de fills de burgesos que han de triar entre estudiar —o fer com si estudiaren — en una universitat privada o abandonar el rígid món acadèmic per a iniciar una brillant carrera com a escriptors —tot a càrrec dels mecenes paterns, apartament i psicòtrops inclosos. Sempre, és clar, amb un comportament antisistema i molt d’esquerres. El resultat hauria estat una molt digna novel·la de crítica social, amanida amb una gran quantitat de referències que haurien fet les delícies de qualsevol aficionat al jazz. Tot això ho trobem a Take five perfectament resolt. L’autor, però, ha volgut anar més enllà i allò que semblava una història de tardoadoslescents ha resultat ser, en canvi, el marc que permet una reflexió sobre l’obsessió per la bellesa o per la perfecció, sobre les aparences o sobre els àngels. Perquè això sembla que són el Jun Trabal i la Laura Anglès, éssers sobrenaturals, potser caiguts, amb poders sobre els pobres mortals. I si les afeccions dels tres joves que semblava que eren el nucli de la història se centraven al voltant del jazz i de l’amor —o del sexe—, aquests dos personatges en representaran, si no l’essència, sí, almenys, una aproximació als cims del sexe i del jazz. Uns cims on pujaran els tres joves burgesos després d’uns particulars descensos, cadascú al seu infern, i després de peregrinar pels respectius purgatoris. Sí, ara és quan vénen les referències a la Divina Commedia. Però Joan Torrents no s’ha conformat amb repetir una sèrie de tòpics de manual de literatura universal, sinó que ha barrejat els motius de Dante amb tota la figuració mefistofèlica, i ens ha ofert un panorama que resulta original, tot i l’antiguitat venerable dels referents, gràcies a l’hàbil barreja d’aquests dos mites literaris. I és ací on crec que radica un dels valors de la novel·la: en la capacitat de fer aparèixer com a novetat un discurs que, com tots en la literatura —i en l’art en general—, no ho és. Torrents ens recorda que Mefistòfil és també un àngel, que tots els dimonis — els nostres dimonis— ho són, i que en aquesta dualitat inquietant rau l’atractiu del mal, la seua bellesa i la seua força. A més, hi ha el misteri del diable, les incògnites que l’autor administra amb saviesa deixant sempre el marge de dubte suficient. Un altre element important, la curiositat —força que fa avançar el coneixement—, també està lligat al mal i als àngels caiguts. El trio de protagonistes humans s’arriscarà en tota mena de recerques, des del viatge fins a la música, des del sexe fins a les drogues, transgredint gairebé sempre alguna norma i rebent el càstig corresponent. Això sí, els càstigs no provenen d’un fat arbitrari, sinó que es troben imbricats de manera totalment coherent en l’argument de la història, sense ser mai la solució fàcil de l’escriptor apressat. Un llibre, per tant, molt sòlid, sorprenent per a un autor novell, però sorprenent també i sobretot per una envejable qualitat intrínseca.

Article aparegut a “La Vanguardia”, el 17/11/00 a cura de Julià Guillamon.

Los novísimos catalanes y la prosa del cerveceo

Desde L'adolescent de sal, de Biel Mesquida, ninguna otra novela había aprovechado el retrato de las formas de vida juveniles para crear un mundo. Esta temporada, Cavalls salvatges, de Jordi Cussà, y Take five, de Joan Torrents, han elegido esta vía para sellar el cambio generacional de la literatura catalana. Severo Sarduy llamaba prosa del cerveceo a la manera de relatar que empieza a fluir libremente tras la tercera cerveza. En lo que podríamos denominar la prosa del saco roto, las piezas están desparejadas, porque unas cuantas se han perdido por el camino, mientras que otras -no necesariamente las más interesan-tes- han quedado atrapadas en las costuras. En Take five, por ejemplo, hay un viaje a Nueva York que se ha olvidado ya en el capítulo cuarto: viene a indicar que la vida del protagonista está abierta y que podría haber seguido en cualquier otra parte. ¿Gusto por la improvisación? ¿El caos ordenado del jazz? Una forma de construir el relato que prescinde de la regularidad, liberando la mente, y se deja llevar por impulsos inmediatos y sensaciones contradictorias. ¿Qué rasgos característicos hacen de "Take five" el indicador de una nueva sensibilidad? Muchos y muy llamativos.

EL ESCRITOR "MAUDIT" Y EL DESEO DE SER DOMINADO

La presencia de un misterioso francés, saxofonista de jazz, lleva de cabeza a los protagonistas. Sobre todo a Nil, que quiere ser escritor y siente una adoración ciega por Jun Trabal. El deseo de individualizarse y transgredir la reglas se confunde con la servidumbre voluntaria.

EL DANDISMO Y LA TELEVISIÓN

Todos quieren ser dandis. Pero los gestos magnificados de Nil, Laura o Alexis hay que relacionarlos con la expansión de la televisión en la vida privada ("una càmera oculta en un racó filmant les nostres expressions televisives").

EL SEXO EXPLÍCITO

Los lugares comunes de la pornografía, la esperpéntica violencia del "gore", han acabado por filtrarse en el lenguaje cotidiano y aportan materiales para novelas y películas que no son pornográficas ni específicamente violentas. Alexis es un atleta del sexo y un lúbrico charlatán. Ellas ceden sin reparar en sus groserías.

EL ROMANTICISMO EN LAS RELACIONES AMOROSAS

Como contrapartida a la aparatosidad de las relaciones sexuales, en cuanto aparece el amor los protagonistas se toman entre las notas de una melodía irresistible. Una llamada al orden desde la adolescencia intemporal.

LA CIUDAD COMO DETRITO

Los temas clásicos de la novela urbana (la incomunicación, el aburrimiento y la soledad entre otros) tienen en esta novela un papel irrelevante. La ciudad aparece como detrito y cárcel mental. Pero sin verdadera crítica. En realidad, ni siquiera se perciben las diferencias entre los distintos ambientes (es lo mismo un piso de estudiantes de la Riera de Sant Miquel que una fiesta en Vallvidrera con multipantalla y cocaína a destajo). Casi nunca se habla de dinero.

¿Se presentará Joan Torrents dentro de veinticinco años como Carme Riera, con su vieja chaquetilla de cuero, mientras un puñado de profesores de universidad vienen a cantar sus excelencias? Difícil predecirlo. Yo veo "Take five" como una experiencia narrativa nueva, aunque poco contrastada, interesante pero muy de época. Que entre otras cosas buenas aporta distancia respecto a las que han sido las líneas dominantes de la narrativa catalana de los últimos años. A saber: el escepticismo, la simplicidad expositiva o la claridad argumental (la influencia omnipresente de Quim Monzó). Hay recambios.

Article publicat al diari “Avui” el 07/12/00 per Aida Segura

Li dónes la volta del dret i del revés i busques on està amagat el botó del play. O on s’ha quedat clavada l’agulla del tocadiscos. Perquè la primera novel.la de Joan Torrents està submergida en jazz; és un viatge a l’interior de cinc personatges excessius que do-nen via lliure a les seves disbauxes físiques i mentals seguint el ritme d’incomptables composicions de jazz. La banda sonora va des de l’era del swing amb l’orquestra Count Basie fins al post-free del primer Miles Davis fent parades especials en el be-bop dels insignes Charlie Parker i Thelonious Monk i en l’elegància de John Coltrane. El títol ja ens ho adverteix. Amb cinc minuts l’explicació. El 1959 els components de The Dave Brubeck Quartet entren a l’estudi de gravació, d’on surt l’àlbum Time Out. L’èxit absolut serà Take Five, una arriscada composició amb un compàs de 5/4 difícil i molt poc comú. Els compassos imparells com aquest 5/4 i l’usual 9/8 dels percussionistes hindús tenen el perill de fer perdre el ritme a les composicions, però Take Five té una modulació indiscutible Joan Torrents manlleva el títol d’aquesta gran peça de jazz per presentarnos les di-ícils relacions que s’estableixen entre cinc personatges, però també perquè Take five era una al·locució usada entre presa i presa d’una gravació, quan es donava permís als músics perquè descansessin cinc minuts. I, donada la intensitat d’aquesta novel·la, és bo que de tant en tant ens prenguem cinc minuts per assaborir-la millor, com si es tractés de beure un gimlet o una llet de pantera o d’escoltar una composició amb devessalls de groove.

CRISI PSEUDOEXISTENCIAL

El protagonista narrador de Take Five és en Nil, un jove barceloní que està passant per una crisi pseudoexistencial. La nòvia l’ha deixat i no acaba de trobar el seu lloc al món. Com sol passar, intueix que un canvi d’escenari canviarà el seu escenari interior, i decideix marxar mig any a la capital fulgurant del jazz. A Nova York aprofundirà en el seu amor obsessiu per aquesta música i gaudirà d’una immersió als barris baixos sense conseqüències negatives. Quan torna a Barcelona coneix en Jun Trabal, un super cool jazzter, un dandi impertorbable, flegmàtic i demoníac que esdevé patètic i odiós. A les sortides jazzístiques i alcohòliques del Nil i en Jun s’hi afegiran el Xevi i l’Alexis. El primer, un depressiu amb tendències suïcides. El segon, un follador que només troba el nord entre les cames d’una noia. El ja per si mateix precari equilibri entre tots quatre es veurà destruït per l’aparició de la Laura, barreja suggerent de devoradora d’homes amb un cor que manté verge. Tots cinc s’entregaran al jazz, l’alcohol, les drogues i el fornici fins a arribar a un final digne de la tragèdia grega. Podríem parlar d’alguns dels punts febles típics dels narradors joves i acabats d’estrenar, com ara la manca d’economia de mitjans, l’exhibicionisme lèxic o els petits grinyols difícils d’ubicar exactament però que sonen. Malgrat això, Take Five té una força i un ritme envejables i un final enigmàtic que fa que continuïs pensant-hi molt després d’haver premut l’stop. Atenció, doncs, al recull de contes que està preparant aquest enamorat de Henry Miller i Frank Kafka, amb el títol provisional de La simfonia de la taronjada blava.

Article aparegut a “El Periódico” el 02/02/01 a cura d’Enric Bou

Moments generacionals

Take five és una novel.la que pren (una vegada més) el món del jazz com a fil conductor. Joan Torrents ens narra les trifulgues de cinc amics que arriben a una situació, límit i fatal, de drogodependència afectiva. Ambientada en una Barcelona contemporània, de llargues nits a bars de jazz, festes amb aparença d'orgia i estades a drugstores que revitalitzen alguns dels protagonistes, serveix, en un primer moment, com a retrat generacional. Es el pefil de les obsessions i mancances d'una nova lleva que s'endinsa en un viatge iniciàtic, de descobriment dels misteris de la vida a través de l'excés, en una carrera desaforada per trobar un sentit a l'existència.
El viatge és ràpid. Massa? Després d'una estada a Nova York ( ja no París!), fugint d'un desencís sentimental, el protagonista de la novel.la, Nil, coneix un misteriós jove saxofonista francès, Jun Trabal, que modifica les experiències del seu petit grup d'amics. L'enamorament col.lectiu amb Laura, una professora de semiologia, introdueix l'element destabilitzador, dramàtic, que els empeny a tots cap a una cursa límit, de desenllaç previsible.
El saxofonista francès s'omple la boca amb boutades que sorprenen els seus nous amics --per exemple, afirmar que "l'assassinat és un acte humà" n'és una-- i deixen perplex el lector. La professora, en canvi, practica un credo naïf en el qual tenen sentit frases com aquesta: "L'avorriment, que és la mort de l'ànima i els sentits, és infinitament pitjor que la mort física". La dicotomia dimoni-àngel és prou evident.
La novel.la de Torrents està construïda en el desordre, en la improvisació, en el desarrelament postadolescent. Però té pàgines escrites amb una força poc freqüent en la narrativa catalana del moment. El llenguatge desimbolt i precís marca un registre molt alt. Però potser el més sorprenent en la novel.la és la innocència. En contrast amb les escenes de sexe descarnat, hi flota un neoromanticisme càndid que alleugereix la tabarra de la repetició mecànica, retrat dels ensurts i gemecs d'una generació. Malgrat la notable manca d'ironia, aquesta novel.la sembla insinuar una nova veu, expressió d'un grup, que caldrà tenir en compte en el futur.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]