corpus
literari
|
|
Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984) Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).
“Miramar” dins Tot és ara i res
Article publicat al diari “Avui” el 31/05/01 per Albert Vinyoli
Edicions 62 publica l’Obra Completa de Joan Vinyoli
un dels mestres de la poesia catalana
El narrador i periodista Albert Vinyoli, fill del poeta, ens presenta
una sentida lectura de l'obra del seu pare amb motiu de l'esperada publicació
d'Obra poètica completa, que Edicions 62 i la Diputació
de Barcelona acaben de presentar dins la luxosa col·lecció
'Clàssics Catalans', a cura de Xavier Macià. L'edició
es distribueix en tres apartats. El primer inclou tots els llibres que
Joan Vinyoli va publicar; el segon, els poemes inèdits o esparsos
que no va incloure en cap llibre i el tercer aplega totes les traduccions,
on destaquen les versions de Rilke.Són poques les paraules / per
contar la vida...".
Parlar de
Joan Vinyoli és parlar de poesia. Parlar de poesia si per poesia
s'entén la forma més destil·lada d'expressió
a través de la paraula en què, en principi, més que
la vertebració lògica del discurs, el que compta és
l'eficàcia de l'impacte de les paraules, i si s'entén també
que, per poder utilitzar-les a aquest nivell, de les paraules no se'n
pot desaprofitar res; ni el seu significat ni la seva cadència
ni la seva sonoritat ni la seva ubicació. L'obra de Vinyoli proposa
aquesta definició. Valverde deia que la poesia la van inventar
i la continuen inventant el nens quan canten allò d'"A la
barrejada qui no surti, para!", per exemple. I probablement tenia
molta part de raó. Però la poesia, segurament per necessitats
evolutives o purament teòriques, va començar a allunyar-se
relativament del cant per ser considerada en molts casos "allò
que no és ni prosa ni teatre". A partir d'aquí, l'adjectiu
poètic s'ha anat fent cada vegada més ambigu. Fins i tot
de vegades es confon o s'associa amb màgic. Per alguna raó
no gaire evident, a la poesia i a la màgia se'ls ha fet caminar
moltes vegades per la mateixa carretera. De tota manera, quan es parla
de poetes, molt més que de mags s'ha de parlar de portaveus o de
mèdiums o, si voleu, d'intermediaris contundents entre realitats
i paraules.
L'ATMOSFERA
POÈTICA
En poesia
les coses es diuen d'una manera molt compacta, fent servir només
les paraules essencials que absorbeixen o invaliden la necessitat del
discurs sencer i perfectament articulat. El lector de poesia sap que,
per entendre un poeta, s'ha de deixar portar per l'atmosfera que crea
la seva poesia i sap, també, que el poeta només li donarà
les pistes estrictament necessàries perquè ell, tot sol
i a la seva manera, acabi de recórrer la resta del camí.
Si se'm permet la comparació, pel que fa al contingut, a la transcendència
del discurs poètic, llegir un poeta és una mica com preguntar
al cambrer del bar on és el lavabo: "Al fons a l'esquerra",
que diu el cambrer, i som nosaltres els que hem d'acabar de recórrer
el camí si és que volem arribar fins al final. Això
fa que, si bé són molts els que es consideren poetes o que
voldrien ser considerats com a tals, són pocs els que realment
donen informació amb tanta eficàcia. Hi ha excel·lents
escriptors de prosa amb resultats desastrosos com a poetes perquè
quan es tracta de crear l'atmosfera necessària per convertir la
paraula en un senyal discret i eficaç, en un punt de partida (mai
d'arribada), el discurs lineal serveix de ben poca cosa. No és
estrany que Pla fos tan poc aficionat a la poesia. O li venia gran o no
li interessava gens ni mica o les dues coses. Tampoc és estrany
que la poesia de Borges, per exemple, es mogui per nivells tan diferents
dels de le seva prosa. No obstant, com de tota forma d'expressió,
és molt difícil dir quina és bona o dolenta.
El que no és tan difícil, sinó més aviat necessari,
és dir o tenir en compte la seva eficàcia. Cada escriptor
és o hauria de ser eficaç en el seu terreny. El poeta, per
aconseguir aquest veritable control de la paraula, per ser realment eficaç,
ha d'estar realment connectat. Connectat amb què i amb qui? Doncs
amb el seu món, amb l'àmbit compartit de persones, escenaris
i esdeveniments en el sentit més àmpli. Per això
dèiem que més que un mag, el poeta és un mèdium,
un portaveu d'aquests escenaris, d'aquestes persones, d'aquests esdeveniments,
impregnats de la seva mirada. Per entendre un poeta i la seva poesia sense
perdre's en formalismes excessius, s'ha de saber descobrir-llegir la seva
connexió o, si es vol, la seva vitalitat.
El món de Joan Vinyoli va ser el que un home vital com ell es va
trobar cada dia al davant amb els seus avantatges i els seus desavantatges.
No va necessitar construir cap món virtual ni fantasiós.
No necessitava fer res de tot això. El que necessitava Vinyoli,
i d'això va parlar essencialment en tota la seva obra, era que
la paraula no el traís, no el decebés, que no el distanciés,
precisament, del (seu) món: "Pregunto si no és / un
gran consol dir la paraula pluges / i fer que plogui tot un llarg / matí
d'abril". Segurament en aquests quatre versos està resumit
el plantejament literari i vital de Joan Vinyoli. Quan s'escriu, i sobretot
a aquest nivell, no només es busca expressar emocions o sentiments
o el que sigui, sinó eliminar, resoldre aquesta escletxa entre
paraula i realitat que per Vinyoli és l'esdeveniment primordial.
Tasca no gens fàcil, ambiciosa i arriscada, també. Arriscada
perquè molt bé podria succeir que el final de l'escletxa
fos també el final de la paraula o potser el pas a l'altra banda
de la paraula.
EL POEMA
MÉS PUR
Vinyoli,
intuïtivament i gairebé des del començament, no va
poder evitar entrar en el nucli de la poesia i ja no en va poder sortir.
Tocat aquest punt, li va ser gairebé impossible enganyar-se experimentant
o jugant o pretenent innovar o conservar o transgredir o fer pàtria
o el que no sigui pàtria. Vinyoli mai no va poder posar intencionadament
la seva poesia al servei de res més que no fos d'ella mateixa,
per servir-la com a objecte pur, no com a comentari. Aquí no va
haver-hi concessions ni explicacions. Vinyoli es va convertir en una mena
d'hiperrealista en un procés irreversible de nuesa en un món
que necessitava (i potser necessita encara) molts filtres i molts decorats
per no crear suspicàcies o actituds defensives.
Dels seus contemporanis -parlem de poetes, naturalment- molts dels quals
també jugaven fort, n'hi va haver alguns que es van poder protegir
amb una pantalla d'erudició, d'altres amb una certa arrogància
i d'altres van deixar que els seus poemes caiguessin elegantment dels
llits dels seus amors, ja de matinada, quan tot s'havia acabat. En aquest
sentit, Joan Vinyoli no va saber protegir-se. No va poder evitar anar
a pèl, a pit descobert, no va poder evitar enfrontar-se directament
amb allò que millor li sortia i que més li agradava, la
poesia, per veure si realment aquí s'acabava la cosa o si encara
ni'hi havia més. Sense premeditar-ho, Vinyoli es va trobar en un
camí que no permetia tornar enrere ni tampoc el fracàs,
immers en un cara a cara universal entre realitat i paraula. Amb això,
i potser sense saber-ho, va condemnar irremissiblement la seva poesia
a l'èxit (poètic, que no social).
Com el Montalbano de Camilleri o el Marlowe de Chandler, al mistèri
propi del gènere en Vinyoli també hi afegeix el seu misteri
personal congènit. Moltalbano i Marlowe a més de portar-nos
per la intriga de la trama argumental, no deixen d'interrogar-se per veure
si descobreixen d'una vegada per què s'han fet policies o detectius...
En Vinyoli, poeta. Vinyoli qüestiona la poesia, el ser poeta, constantment;
"Per què tantes violes / de separació? / xiscles de
tren i mira...". I això, en certa manera, és un luxe.
Vinyoli en cap moment no dubta de si és o no és poeta o
de si la seva és una bona poesia o no. Això ho tenia molt
clar. El que no va tenir gens clar fins ja molt cap al final va ser si
valia o no la pena o, dit d'una altra manera, si el que ell, l'home, buscava
ho podria trobar a través del ser poeta i escriure poesia. Aquests
plantejaments no els podia evitar alhora que li impedien conviure tranquil·lament
amb la poesia i el seu entorn social.
Vinyoli va ser entranyable i incòmode a la vegada. Malgrat que
van ser bastants els que van reconèixer que ja havia fet el doctorat,
ell això no ho sabia o no ho considerava suficient. El que ell
volia, al preu que fos, per damunt de càtedres i doctorats, era
trobar algun senyal que li donés la resposta definitiva al seu
plantejament. No es va distreure ni en polítiques ni en estètiques
ni en res que el pogués apartar d'aquesta recerca. Això
el va situar com a poeta i com a persona en una solitud peculiar, potser
excessiva, alleugerida per alguns bons amics que el van entendre i per
una dona, la seva muller, que, instintivament i com va poder, li feia
de contrapès al ser molt més partidària de disfrutar
raonablement de la vida que no de capficar-se en un recorregut, en aquell
moment gairebé impossible per raons òbvies, en què
es podia estavellar. Vinyoli com a poeta no es va estavellar en absolut,
sinó al contrari, però no s'ho va passar gaire bé.
No va aconseguir fins al final, com dèiem, molt al final, resoldre
el problema de l'escletxa entre realitat i paraula o, com a mínim,
entendre per on havien d'anar les coses en aquest sentit. Ja en el llit
de la clínica, pocs dies abans de morir, va dir molt tranquil·lament
i molt de debò, que potser li caldria esborrar tot el que havia
escrit i començar de nou. El més curiós va ser que
en el mateix moment en què deia això, va entrar una de les
infermeres per portar-li algun medicament i demanar-li molt emocionada
si li podia dedicar el seu últim llibre, Passeig d'aniversari.
Vinyoli passava del sentir-se poderós i poeta complet a sentir-se
absolutament desconcertat i insegur davant situacions que li costava d'entendre
o d'acceptar. Havia arribat a un punt en què la vida el fascinava
i el repugnava a parts iguals fins que, ja molt al final (una altra vegada),
va descobrir la importància de coses tan aparentment senzilles
com el cos, la salut, en definitiva. A Vinyoli, si hem de ser sincers,
i remuntant cap als seus principis, la vida li encantava i l'interessava
de tal manera que es va fer poeta. Després la vida se li va presentar,
com a tothom, amb els seus més i els seus menys. No obstant, en
el seu cas, els menys sempre li van venir pel mateix costat: no trobar
el terreny adobat per poder expressar amb tota claredat les bases més
profundes de la seva recerca, un àmbit densament espiritual. Espiritual
en el sentit més àmpli de la paraula i no religiós
o metafísic, tal com s'ha dit en alguna ocasió. Recordem
només alguns dels seus poetes: Rilke, Hölderlin, Carner, Li
Po...
QUEDAR-SE
FORA DE JOC
De jove li
havia costat menys moure's per aquests camins, però la maduresa
el va trobar en un moment en què aquests conreus entraven en franca
decadència i això el va portar a haver de constrenyir i
adequar tota aquesta càrrega en una època que començava
a desmarcar-se de determinats continguts per decantar-se cap a l'enginy,
l'erudició, el savoir faire i la política. Això sovint
el deixava fora de joc. El seu no acabava d'encaixar amb aquests plantejaments.
Però no va desistir i va continuar per aquest camí fins
que un dia va dir prou, que ja portava molts anys treballant, que estava
cansat. Aleshores es va estirar al llit, esgotat, per descansar i considerar
la possibilitat de tornar a començar després del descans...
"Em queden poques hores / de fum i de conversa / tocant, ulls clucs,
la llarga esquena / de gos del temps adormissat als peus".
Article publicat a “La Voz” el gener de 2002 per Moisès Stankowich
Tot i que aquest estrenadet any 2002 celebrem, dins l'àmbit de
les lletres catalanes, l'Any Verdaguer, jo he començat l'any rellegint
Joan Vinyoli. Fent un petit incís, cal recordar, per a aquells
que no ho sàpiguen (i no tenen per què saber-ho), que el
10 de juny de 1902 moria el gran poeta de Catalunya, Mossèn Jacint
Verdaguer. I precisament una proposició no de llei, entrada al
Parlament de Catalunya, insta al govern de la Generalitat a coordinar-se
amb els municipis vinculats amb el poeta, sobretot Folgueroles, Vic i
Barcelona per organitzar actes rememoratius de la vida i obra de mossèn
Cinto, com se'l coneix comunament. Però tornant a Joan Vinyoli
("un dels noms més rellevants de la poesia catalana contemporània",
en paraules de Jordi Llavina, i no li manca gens de raó), he de
dir que, a principis d'any, no sé ben bé per què,
vaig estar rellegint Passeig d'aniversari, Domini màgic i Cants
d'Abelone, tres autèntiques (i curtetes, no us espanteu) delícies
poètiques. Potser és que em sentia un xic abatut i sempre
que estic així acostumo a llegir, entre d'altres, Vinyoli i Miquel
Martí i Pol (per a aquest últim, demanaria una clara adhesió
a la campanya oberta per a la seva més que merescuda candidatura
al Premi Nobel de Literatura). I és que Vinyoli, que morí
el 1984, a banda de la seva indiscutible qualitat poètica, va fer
que, a primer de carrera, descobrís Rilke (del qual només
en sabia el nom), Li Po i, sobretot, Leopardi, el qual, anys més
tard, va marcar intensament la meva vida. Vinyoli, d'entrada, corprèn
i et deixa força impressionat: "La seva poètica -afegeix
Llavina -té, sempre, un fort i inextricable contingut simbòlic.
Els seus postulats estètics i ètics arrenquen del romanticisme
i es beneficien, malgrat les distàncies que hi va posar, de la
lliçó simbolista". Si encara no l'heu llegit, ara esteu
de sort perquè, recentment, s'ha editat la seva obra completa en
un magnífic volum a cura de Xavier Macià. I per què
hauríem de llegir Vinyoli?, em pot preguntar algú, i jo
podria respondre que aquest és un bon moment, que en l'època
en què vivim, tan mancada de reflexió (i per descomptat
de reflexió poètica) de la pròpia existència,
llegir els versos d'aquest gran poeta català ens endinsa en el
més profund de l'ànima humana i ens dóna claus per
entendre la persona, la natura, la solitud, la vellesa...i la immortalitat
a través de la paraula escrita. Ell ens recorda que, entre la desfeta,
hi ha sempre una porta oberta a l'esperança: "Tot calla, tot
es resisteix; / cada vegada es fa més i més ampla / la solitud
al meu entorn. / Hi ha una font viva que no para / mai de rajar: l'escolto
/ de nit al cor de cada cosa". Per tancar, voldria recordar-vos també
que aquest any, a més, celebrem l'Any Gaudí, l'Any Víctor
Hugo i el Centenari Luís Cernuda.
http://www.epdlp.com/vinyoli.html
El Poder de la Palabra
http://www.llibreweb.com/lipmic/Pluricat/mag/vinyoli.htm
La Il·lustració Poètica Metroplitana i Continental
http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/altrespoetes/jvinyoli.html
Mallorcaweb
http://www.uoc.es/lletra/noms/jvinyoli/index.html
Lletra
http://www.escriptors.com/autors/vinyolij/index.html
Joan Vinyoli a l'AELC
Itinerari Joan Vinyoli
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]