Biografia

Jordi Coca (Barcelona, 1947) La vocació per l'escriptura se li va despertar als catorze anys. L'autor, amb una certa dosi despertar als catorze anys. L'autor, amb una certa dosi d'humor, qualifica el descobriment de la literatura com una il·luminació. Un cop acabats els ensenyaments primaris i el batxillerat, va començar a estudiar art dramàtic, que compaginava amb feines diverses. S'interessà pel món dels estudis literaris, encara que no va acabar la carrera de filologia catalana que havia iniciat. Cursà també estudis de gestió cultural a ESADE. Llegir i viatjar han estat, per a Jordi Coca, fonts d'interès vitals. La curiositat i el desig d'aprendre l'han duta emprendre un periple geogràfic determinant en la seva formació i visió de la realitat. Va visitar, de bon començament, gairebé tot Europa. Posteriorment, Turquia i els països àrabs. Per acabar, el Carib i Amèrica de Nord, on ha tornat tantes vegades com ha pogut. La Revolució dels Clavells portuguesa el va agafar a Porto i, uns dies després, a Lisboa. Va ser invitat a visitar Bagdad en plena guerra Iraq-Iran. Aquestes dues darreres experiències li van resultar molt interessants de viure, igual que el fet d'haver conegut els països de l'Est a la darreria dels anys seixanta, la qual cosa el va dur a un replantejament de les seves posicions polítiques. El retret màxim que feia aleshores als règims socialistes era el dèficit democràtic que arrossegaven i el caràcter indesxifrable del seu sistema econòmic. Ha treballat molts anys a l'Institut del Teatre com a tècnic superior d'ensenyament, i hi ha fet feines de professor, de responsable d'activitats culturals, de cap del Centre d'Investigació i Documentació i de director, durant el període 1988-1992. Durant aquesta època s'interessa més directament per la política. Entra com a militant a Iniciativa per Catalunya, on arriba a formar part de la Comissió Permanent. És nomenat, també, director d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Barcelona. L'any 1992 té l'ocasió de passar sis mesos a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, en qualitat de professor visitant. Aprofita l'estada als Estats Units per aprofundir en l'estudi del pintor Edward Hopper, fruit del qual va sortir el llibre Paisatges de Hopper, que va quedar finalista del Premi Sant Joan de l'any 1994. Va començar la seva carrera literària amb la novel.la Un d'aquells estius (Els Lluïsos). Ha obtingut el premi Documenta amb Mal de lluna (1988),el premi Josep Pla amb La japonesa (1992), el Premi Nacional de la Crítica amb Louise (un conte sobre la felicitat) (1993), el Ciutat de Palma amb Dies meravellosos (1996) i el Premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil amb La faula dels ocells grecs (1997). Ha conreat l'assaig sobre temes teatrals i literaris. També ha fet versions al català d'autors com Maurice Maeterlinck i del poeta japonès Matsuo Bashô. Durantquest temps ha editat, entre narrativa, traduccions i assaigs, una trentena d'obres, a banda de col.laborar habitualment a la premsa i a la televisió.

Obra

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 23/01/03 per Xènia Bussé

Jordi Coca: "Segueixo el meu propi projecte narratiu i intento ser coherent, crític envers el nostre món" Jordi Coca acaba de publicar Lena (Edicions 62), una novel·la en què les relacions entre els personatges es presenten crues i sense ornaments, refredades voluntàriament a fi de presentar una mena d'aquarel·la del món actual, tal com el veu i retrata el seu autor: desdibuixat i ple de punts foscos. Coca explica que escriu i s'ho mira tot des d'una certa distància: "No faig vida social literària... No he estat mai al cent per cent submergit en la societat literària ni en el món del teatre". Jordi Coca combina l'aparició de nous llibres amb la docència a l'Institut del Teatre i, també, amb petites intervencions com ara dirigir una obra de Peter Handke o estrenar al mes de maig al Lliure una versió que ha fet d'Antígona (Proa)

X.B. Per què ha situat 'Lena' a Suècia? ¿La situació geogràfica, el clima, les relacions personals ajuden a crear l'atmosfera crua i freda, asèptica de la novel·la?

J.C. De vegades m'agrada situar la trama dels meus llibres en el que jo en dic l'extraterritori, i aquest extraterritori tant pot ser la Xina, una Xina inventada del temps de L'emperador , o el món grec i la baixada als inferns de Nit sobre les estrelles . En aquest cas buscava un lloc on hi hagués un contrast molt important entre l'estiu i l'hivern i sobretot em va interesar aquest estiu tan especial del nord en què els dies són molt llargs i la nits molt curtes. Aquesta mena d'absència de temps també em permetia, igual que la circumstància de situar els personatges en una illa molt petita, forçar un aïllament i una concentració en els dos personatges protagonistes. Aquestes circumstàncies no les raono necessàriament d'entrada, més aviat em surten i llavors hi vaig buscant la coherència. Gaires perquès tampoc no me'ls plantejo...

X.B. ¿Coneix personalment aquests escenaris?

J.C. Sí, he estat per Estocolm, i la regió que hi ha al nord. Hi he estat per temes relacionats amb el teatre i també l'he recorreguda en cotxe, però en total no més de tres setmanes...

X.B. ¿Si Lena es convertís en un muntatge teatral s'atreviria a dir qui posaria a l'escenari?

J.C. No. A més no la veig convertida en teatre; és tot molt mental, passen poques coses... No se m'havia ni acudit. Si et refereixes al model físic dels personatges, Lena és una dona molt normal, no és una noia de calendari...

X.B. La història és obsessiva, tot gira al voltant sempre dels mateixos punts i no és fins al final del llibre, en la frase final, que vostè mateix, l'autor, decideix donar una sortida al relat.

J.C. Ja no recordo la frase final.

X.B. "I no la puc oblidar".

J.C. Sí, és cert. Aquesta frase explica la raó per la qual existeix el llibre, per l'impacte que significa el descobrir, el conèixer aquesta dona i tots els seus problemes. És la persistència del record. Aquesta descoberta és el que s'insinua al principi, quan Lena parla de la seva tesi sobre Èsquil, ell diu que el que més li agrada d'aquest autor és la força sagrada que du els personatges a destruir-se. Això ho trobem a Èsquil i ho trobem avui dia, en moltes situacions. No sabem per què, de vegades ens atrapa un impuls que ens empeny a la destrucció i que no podem controlar ni aturar.

X.B. Hi ha un fragment d'August Strindberg que repeteix dos cops al llibre, a l'inici i amb el text més avançat: "Heu dit la terra. ¿És aquell món feixuc i tenebrós que il·lumina la lluna?".

J.C. És un món ple de bojos... Si t'hi fixes, el llibre està ple de referències a personatges, autors, cantants, etcètera, que tenen aquesta tendència a l'autodestrucció: Billie Holiday, Strindberg, Txékhov, que potser no era autodestructiu però els seus personategs sí... Els he inclòs perquè són una mena de símbol que acaba pesant... Això em fa tornar a pensar en el que et deia de l'extraterritori. Al llibre també he volgut que la història transcorregués en un moment, a finals dels 70, en què no existeixen els telèfons mòbils, per exemple. Era un model de societat determinat, el precedent de l'actual. Per exemple, el que els anys 70 significava per a nosaltres el nord és ara mateix el tipus de societat en el qual estem vivint: tolerant, amb institucions democràtiques, etcètera. Però malgrat aquesta superfície amable hi ha uns problemes profunds.

X.B. ¿Vol dir que els mediterranis, en part, ens hem fet més del nord?

J.C. Sí. En aquests anys hem adoptat unes formes socials que aparentment corren paral·leles a unes condicions materials fantàstiques però que, en canvi, des de dins, veiem que hi ha molts problemes, que molta gent se sent sola. A Lena es barregen el sexe, la mort, la voluntat de transgredir... Ens hem fet més complexos com a societat. Avui, a banda dels problemes polítics, tenim uns problemes que es deriven del tipus de societat en el qual vivim instal·lats... Tota aquesta reflexió corre paral·lela a la història de la parella protagonista de Lena . Tot plegat volia que tingués un punt inquietant.

X.B. El té, segur, i també un punt de derrota... fins i tot abans de començar a lluitar, no?

J.C. Sí, perquè existeix una mena d'acceptació fatalista de les coses no poden ser d'una altra manera ... T'he d'explicar que Lena s'ha publicat amb poc temps de diferència d'una versió que he fet de l 'An-tígona , que ha publicat Proa. Jo hi veig molts paral·lelismes. Al text teatral hi he destacat menys el paper d'Antígona que el silenci de tota la resta de personatges que envolten els caràcters principals. A Antígona té lloc una situació d'injustícia i de violència precisament perquè la societat que envolta aquests fets calla. El silenci, el deixar passar el temps sense fer res, acaba precipitant explosions importants. A Lena la situació és molt diferent però també hi ha una voluntat de deixar fer, de no parlar dels problemes, de callar.

X.B. En el llibre, a banda de descriure o fer referència a aquesta atmosfera, no descobreix ni enceta cap discussió o direcció...

J.C. No, no es plantegen solucions. Però crec que s'ha de parlar d'etapes. La societat passa per unes determinades etapes. Ara mateix, tots els països de l'anomenat món occidental estem en una mena de situació de paràlisi. Això és perillós a nivell polític perquè en un moment en què la gent calla o deixa fer es produeix un augment de l'autoritarisme. Ara mateix l'estem vivint i no és la primera vegada que això passa al nostre món: als EUA, a Europa, a Espanya amb Aznar... La concentració dels poders reaccionaris en grans partits, per exemple. I això passa perquè vivim instal·lats en un món sense referents ideològics. Fora d'aquest model sembla que no n'hi hagi cap altre i, com que ho sembla, la gent no sap com reaccionar i aleshores es produeix aquesta instal·lació en el silenci i és una catàstrofe perquè el silenci no és humà... Lena no és d'entrada una novel·la política o ideològica però sí que ho és en el sentit que parla d'unes persones que viuen en un món determinat, d'una determinada manera, entremig de capes de benestar i ordre i confortabilitat, però que tenen unes turbulències profundes.

X.B. Els personatges estan envoltats de desgràcies reals, també.

J.C. Un element molt present a la novel·la és el que en podem dir la sensació de viure entre els morts. És una sensació que suposo que ens va arribant a tots i que a mi m'ha arribat amb l'edat. Si et mires la història de la humanitat hi ha més morts que vius i molts han estat oblidats. Hi ha, però, els morts recents que, no saps ben bé per què, de sobte els tens més presents perquè són com una absència, com un forat. Al llibre hi surten les absències de cadascú: la Bet parla del seu amic mort, la Lena de la seva germana, de la malaltia de la seva filla, etcètera. Això també forma part del retrat que he volgut fer d'aquest món nostre.

X.B. Ara mateix, després de Lena, per on corre la seva preocupació literària? Quins referents el motiven més?

J.C. Ara, la veritat és que no hi ha res concret que em tingui l'atenció ocupada. Durant molt de temps, Faulkner ha estat una referència importantíssima per a mi. Peter Handke ho va ser també durant un temps, sobretot les seves primeres novel·les. Ara el que escriu, francament, no m'interessa. Per altra banda, i sobretot per la meva activitat docent, amb el que més estic en contacte és amb el drama grec clàssic. Em trobo molt còmode amb aquestes obres i autors, més que amb l'estricta actualitat. I a banda de tot això, com que, finalment, estic acabant la meva tesi...

X.B. Sobre?

J.C. El teatre de Palau i Fabre. El primer teatre de Palau i Fabre parla molt de les tragèdies clàssiques. Les meves lectures són aquestes, les clàssiques, més per necessitats de la feina que no pas per pur plaer.

X.B. ¿I està escrivint alguna altra cosa, ara mateix?

J.C. No. El que necessito ara és respirar una mica... Després de Sota la pols , que va ser molt dur d'escriure per la meva implicació i identificació personal, i després de Lena necessito reposar. A Lena , per exemple, escriure tan explícitament sobre sexe m'ha turmentat una mica, fins i tot em costava de parlar-ne amb l'editora, la Pilar Beltrán. No hi estic acostumat... Ara vull deixar descansar una mica la cosa i si en dos anys acabo la tesi i veig com va l'obra de teatre podré deixar una mica el ritme de publicació que he portat darrerament.

X.B. Un escriptor que escriu en català com vostè, a qui ja han donat tots els premis, ¿què s'ha de posar a fer?

J.C. Doncs continuar escrivint i confiar en el públic, més o menys extens, que tinc. Si comparem tirades de les edicions del món anglosaxó, el que es pot fer aquí és molt limitat. De tota manera jo mai havia sospitat que hi hagués tanta gent que em llegís. Vaig publicar per primer cop el 1971 i fins ben bé els 80 jo sempre havia tingut poquíssims lectors, dos mil... pocs. Ara, que m'hagin llegit 20.000 o 30.000 persones m'ha sorprès. Però també em fa sentir responsable de no convertir-me en una fàbrica de fer novel·les... i això seria molt fàcil. S'ha d'esperar una mica, no gaire tampoc... Ara no estaré deu anys sense escriure!

X.B. Aquesta argumentació és força antiindústria... i li volia preguntar sobre això. ¿Com veu que ha d'encaixar la indústria editorial i la literatura?

J.C. Jo el que trobo que funciona menys en aquest país és la difusió internacional. És evident que sent una nació sense Estat tenim aquest handicap, però jo crec que es podrien haver fet moltes més coses i no s'han fet. Això és un tema que pertany a les autoritats i és trist que després de tants anys d'autogovern, insuficient en molts àmbits, sí, però especialment en aquest, es podria haver realitzat alguna millora i no s'ha fet res. S'han mogut aspectes en l'àmbit del teatre, en la música, s'han construït infraestructures costosíssimes i per nosaltres, els escriptors, que no necessitem res d'això, només un suport, una política fiscal diferent, tal com passa als països anglosaxons, res de res. Una política de traduccions i, més que de traduccions pagades que moltes vegades no serveixen de res, facilitar la relació amb les agències internacionals, primeres traduccions d'obres singulars que comencin a circular... Tot això, si hi fos, ens ajudaria perquè si un ha de dependre del mercat i aquest mercat és petit no cal dir que només pots viure d'escriure si t'ho muntes com si fossis una fàbrica que escriu sense parar. Però aleshores pots saturar el mercat... S'han de fer altres activitats, com el periodisme, has de donar classes, etcètera. I això no deixa de ser una mena de dispersió. En països que tenen llengües petites com ara els Estats nòrdics, s'han esforçat a dissenyar unes polítiques per afavorir les traduccions a l'exterior. Aquí fa 20 anys que es parla d'això... i bé, ara ja ni se'n parla. Prefereixo parlar de literatura que de tot això...

X.B. Vostè ha fet de traductor diverses vegades...

J.C. Sí, però ho he fet per pur plaer, jo no sóc un traductor professional, no m'hi he dedicat mai.

X.B. Li deia perquè molta gent es pensa, creu que qualsevol llibre traduït, per tant que ve de fora, és bo.

J.C. En aquest tema hi ha un papanatisme molt gran. Es paguen uns drets absolutament desmesurats per novel·les suposadament bones i que en molts casos no solament no són bones sinó que les editorials s'hi han enganxat els dits i, al capdavall, no interessen a ningú. El problema no seria tant aquest sinó el que et deia, la manca total d'una política per a la literatura catalana, que no ha existit mai.

X.B. Això s'ha de demanar, doncs? Aniria a demanar-ho?

J.C. Jo ho he demanat mil vegades, he parlat amb tots els consellers de Cultura, o gairebé tots, i sempre em diuen que tinc tota la raó del món... [Riu].

X.B. Tornant un moment a les traduccions de llibres al català, li volia demanar si creu que hi ha obres i autors que s'haurien de traduir i no s'han traduït mai encara.

J.C. N'hi ha molts. Per exemple, qualsevol societat culta torna, periòdicament, cap als clàssics. I nosaltres, en aquest sentit, malgrat que en algun moment va existir aquesta preocupació, com ara als anys 20 i 30, que es va fer la col·lecció Bernat Metge , avui mateix estem en una situació de mancança total. I d'això se'n podria dir un suïcidi cultural. Jo sempre he pensat que les cultures petites se salven per l'alta cultura, no per la de quiosc. La de quiosc és útil sempre que l'altra funcioni. De l'IEC no se n'ha tret el profit que se'n podria treure, d'iniciatives no n'hi ha hagudes... Un es pot adonar de seguida de les mancances que tenim en algunes matèries, en pensament, en assaig, la bibliografia catalana és pobríssima, tant d'obres actuals com clàssiques, i en canvi vivim d'aquesta mena de cosa, de la bromera dels dies, d'un suposat estar al dia en narrativa, en novel·les... No s'ha volgut posar en marxa cap línia, cap política concreta a no ser que entenguem que no fer res també és una política.

X.B. En moltes de les seves novel·les la protagonista és una dona. ¿Això ho fa conscientment?

J.C. Això m'ho han dit i és veritat. I no sé per què. Potser és la meva part femenina...

X.B. Però vostè les descriu, parla d'elles, no parla com si fos una d'elles, les mira des de fora.

J.C. Sí, això sí. Suposo que els personatges femenins em serveixen per explicar, per dibuixar l'altre, el que és diferent de mi. El que et fascina sempre és l'altre. M'agrada i em surt així.

Article publicat al diari “Avui” el 30/05/02 per Lluís Llort

Honestedat

En el moment de recollir el premi Sant Jordi del 2000, Jordi Coca va oferir-nos una mostra d'honestedat que, per desgràcia, no és gens habitual en aquest limitat món de la literatura catalana tan plena de bornis al país dels cecs. Jordi Coca va tenir un gest honest en admetre davant les càmeres que feia anys que cobejava el premi. Penso que és remarcable perquè demostra una humilitat que allunya l'autor del divinisme. La breu i, si voleu, ambigua confessió de Coca ve a tomb perquè va guanyar el Sant Jordi amb la novel.la Sota la pols, obra que, després d'haver-se venut molt, com ja és costum que passi amb les novel.les que es fan amb aquest guardó, després d'haver estat traduïda al castellà per Destino, ara ha estat reeditada per Proa en versió de butxaca. Sobre la novel.la no puc afegir res de nou. Em limitaré a recomanar-la, si més no, per, un cop més, l'honestedat que transpira una narració amb pinzellades autobiogràfiques ambientada en la complexa Barcelona de finals dels quaranta i primers cinquanta. Jordi Coca és l'actual director de l'Institut del Teatre i en aquest diari ens ofereix setmanalment la pàgina del Quadern de Teatre. Tot i ser home de teatre, sobta que només hagi escrit una obra dramàtica, Platja negra (Proa, 1999), encara que ho ha compensat conreant la narrativa, la poesia i l'assaig. Amb només 25 anys, el 1972, ja va guanyar el seu primer premi, el Crítica Serra d'Or als Escriptors Joves, amb la novel.la Els Lluïsos (Edicions 62, 1971). Entre aquest i el Ciutat de Barcelona que ha guanyat aquest any 2002, també amb Sota la pols, han caigut altres com el Documenta, amb Mal de lluna (Edicions 62, 1988), el Pla, amb La japonesa (Destino, 1992), i el de la Institució de les Lletres Catalanes de narrativa, amb L'emperador (Destino, 1997), entre d'altres. No conec Coca i corro el risc d'haver-me deixat enlluernar per un punt de flaquesa, perdut enmig d'una nit de guardons, que he vestit d'honestedat. Sota la pols trobareu si vaig errat.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Utilitzo Internet per consultar, molt de tant en tant, alguna cosa. Però la veritat és que no hi tinc tirada, a la xarxa. Em sembla que encara és molt lenta i s'hi navega molt a les palpentes. Si busques alguna cosa concreta I no tens les adreces adequades costa molt trobar el que busques. Això, potser, m'ha descoratjat una mica. Tot i així, he de reconèixer que hi ha algunes webs molt útils. Sobre el món antic, Roma i Grècia he consultat algunes bases de dades d'universitat nord-americanes molt completes, amb bibliografies creuades, etcètera. Ara, des del punt de vista de la literatura creativa, Internet no em representa cap avantat-ge. Mai l'he utilitzat per escriure. Pel que fa als correus electrònics, en rebo força, però no els obro mai. A vegades algun amic se'm queixa: "Escolta, que t'he enviat un e-mail". Però és que em fa molta mandra posar-m'hi; t'arriba tanta publicitat...!

Entrevista a jordi Coca apareguda al diari “Avui” el 08/03/01 de març, feta per Lourdes Domínguez

L.D. Ha afirmat que del que explica a Sota la pols no hi ha una sola cosa que no sigui veritat i que no hagi viscut. Però alhora també diu que el protagonista no és vostè. En què quedem?
J.C. El punt de partida del llibre, la matèria primera, són experiències, personatges i situacions viscudes per mi. Però alhora de recrear-ho en el meu llibre he modificat algunes coses. Per exemple, el nen protagonista no sóc jo perquè és fill únic i nosaltres, en canvi, som cinc germans i perquè l’he fet néixer el 1936, i en canvi jo ho vaig fer el 1947. A més, la mort del germà i el descobriment de la lectura són situacions que també he alterat cronològicament. D’altra banda, també hi he posat alguns aspectes sense alterar-los, per exemple: la relació amb el meu pare era la que es reflecteix al llibre i els vells anarquistes i una mica esperpèntics que hi surten com a veïns, també van existir en la realitat.
L.D. Sota la pols representa un canvi en la seva trajectòria literària...
J.C. Jo acostumo a escriure per cicles de dos o tres llibres en què em plantejo un repte comú. Per exemple, vaig tenir una etapa molt intimista amb llibres com La Japonesa; després, vaig evolucionar més cap a la faula amb L’emperador, La nit sota les estrelles i La faula dels ocells grecs; i, posteriorment, em vaig inclinar a parlar de l’etapa que va del franquisme als nostres dies amb llibres com Dies meravellosos. Amb Sota la pols, començo un nou cicle on el que m’interessa és treballar a partir dun material molt personal. Però encara que penso que amb aquesta obra començo a explorar un nou territori, també crec que en el fons sempre parlo del mateix a les meves obres.
L.D. Vol dir, doncs, que després de Sota la pols hi haurà més llibres on parteixi de les seves pròpies experiències per crear les seves ficcions?
J.C. Sí, com a mínim partiré d’aquest material personal en dos llibres més. De fet, de la meva propera novel·la ja tinc el títol: es dirà La noia del ball i tractarà sobre la mare del nen protagonista de Sota la pols.
L.D. Ja l’ha començada?
J.C. Està en un estat molt embrionari. Els començaments sempre em costen molt, perquè haig de trobar-hi la música, però després ja m’hi llanço. De moment, el que sí que sé és que no interrogaré la meva mare perquè m’expliqui coses de la seva vida, sinó que partiré de situacions i experiències que jo conegui della. L’obra explicarà la vida d’aquesta dona des del seu naixement fins a la mort del seu marit.
L.D. Creu que Sota la pols és una novel·la dura?
J.C. El meu editor m’aconsella que respongui que no, però la veritat és que sí que ho penso. És un llibre que explica situacions i experiències dures: ni la mare ni el nen són feliços i les dificultats econòmiques del moment també són grans. Però també és cert que no és una obra de lectura difícil, penso. El llibre té diferents nivells de lectura, però no costa de llegir.
L.D. El rerefons de la història són els anys 40 i 50, però en cap cas hi fa una reflexió sobre el franquisme. Ho evita per voluntat expressa o perquè pensava que la veu narradora dun nen no ho permetia?
J.C. Per les dues coses. D’una banda, des d’un principi, volia escriure un text que parlés d’aquest període, però al marge de la ideologia. De l’altra, el punt narratiu que adoptés et condiciona i en el cas d’aquest llibre, el fet doptar per explicar la història des de la mirada d’un nen no em permetia fer una gran reflexió política sobre el franquisme, perquè no seria creïble. El que sí que podia fer i he fet ha estat mostrar els efectes d’aquest franquisme. En Joan Brossa deia que per ser un poeta social, no cal parlar sempre d’obrers i xemeneies. I jo penso que té raó. No volia fer una novel·la que denunciés les manipulacions polítiques del franquisme, però és evident que la situació que s’explica a Sota la pols és conseqüència de la manca absoluta de llibertat d’aquell temps. I per tant, vulguis o no, acabes reflectint la societat d’aquella època.
L.D. A La Japonesa ja utilitzava la mirada d’un nen per explicar l’argument. Se sent còmode amb aquest punt de vista?
J.C. És un narrador que utilitzo sovint. D’alguna manera, també apareix a L’emperador, una altra obra meva anterior. Les persones sempre coneixem només una part dels esdeveniments i com la mirada d'un nen també és parcial, perquè és un punt de vista que va molt bé narrativament. Però penso que, en realitat, tots som una mica nens. Jo recordo perfectament que quan vaig fer deu anys vaig pensar: “Ara ja sóc gran”. Després, quan amb 14 anys vaig començar a treballar, també em vaig dir: “Ara sí que sóc gran”. I així successivament. A més, quan intentes donar una mirada adulta, és molt probable que acabis fent una mica d’impostura.
L.D. Per què?
J.C. Perquè, en el fons, una mirada adulta o hauria de ser cínica o hauria de ser molt ponderada i relaxada.
L.D. I quin seria el problema?
J.C. Doncs que no tindria interès. No sé qui deia que no hi ha cap novel.la que parli d'un matrimoni feliç, perquè és un tema que no té grapa. Llegir el relat fet per una mirada adulta tan relaxada, avorriria el lector als deu minuts.
L.D. Parlar de records tan íntims i no gaire agradables ha estat dolorós?
J.C. Més que recordar-ho i escriure-ho, el que ha estat més dur és parlar ne amb la premsa. Quan estàs escrivint el llibre, estàs sol, és un acte més íntim. En canvi, quan en parles als mitjans de comunicació i tots se n’assabenten, et fa la sensació que estàs ensenyant el cul a tothom. A més, em sento incòmode perquè estic fent promoció i intentant vendre llibres parlant d’unes experiències molt personals i això ho trobo pornogràfic. En resum, que sento que estic manipulant uns fets molt íntims amb una finalitat indigna.
L.D. No és pas indigne voler que el seu llibre es vengui...
J.C. No, ja ho sé. De fet, ningú m’obligava a explicar que el llibre partia d’experiències autobiogràfiques. Podria haver mentit i haver dit que la història no tenia res a veure amb mi, però, mira, el dia de la presentació vaig explicar que em basava en fets reals i, des d’aquell moment, els periodistes no han parat d’insistir-hi. Cada vegada que m’ho pregunten és dolorós per a mi. A més, jo mai havia pensat que les experiències de la meva infància poguessin convertir-se en matèria literària.
L.D. La seva família ha llegit Sota la pols?
J.C. No i, de fet, em fa por el moment en què la meva mare ho faci.
L.D. Per què?
J.C. Perquè és una dona gran, de 74 anys, que ara està molt tranquil.la i no sé molt bé com l’afectarà. Jo la vaig preparant i avisant de l’argument i ella també ho va veient pels comentaris que surten a la premsa, però sé que li serà dur, perquè serà remoure uns records amargs.
L.D. I vostè, ha rellegit Sota la pols?
J.C. No. No ho faig mai, perquè no m’agrado i em poso molt nerviós. Voldria canviar coses i veig que no puc, i llavors m’atabalo força. Només rellegeixo per obligació quan es fan reedicions de la meva obra, com ara, que Edicions Proa està traient la Biblioteca Jordi Coca.
L.D. Així, doncs, mai s’autotraduiria al castellà, per exemple?
J.C. No, em fa molta mandra. Bé, no diguem mai, diguem depèn del que paguin! La veritat és que només m’he traduït una vegada i era una obra de teatre molt curta. I haig d’admetre que no m’ho vaig passar gaire bé fent-ho, perquè tenia la temptació de canviar-ho tot i reescriure-ho, més que de traduir-ho.
L.D. Quan la novel.la va guanyar el Sant Jordi, Isidor Cònsul, un dels membres del jurat, va destacar que era una obra de temàtica inèdita en la literatura catalana. Ho creu així?
J.C. Suposo que es referia que, en castellà, escriptors com, per exemple, Juan Marsé s’han ocupat de la vida a la Barcelona dels anys 40 i 50 des del punt de vista de la gent obrera, però que en la literatura catalana, això no s’ha donat gaire. Se n’ha parlat poc, com tampoc no s’ha tractat gaire el tema de l’onada d’immigrants del sud d’Espanya.
L.D. Precisament, Isidor Cònsul va dir que Sota la pols rebia influències del mateix Marsé, de Kakfa, de ValleInclán i de Salvador Espriu. Per què?
J.C. Kafka per la figura del pare, encara que el de Kakfa té poc a veure amb el del llibre; ValleInclán per la família de vells que introdueixen el protagonista en el món de la literatura i que són uns personatges força esperpèntics, i l’Espriu, l’Espriu jo no el veig per enlloc. En canvi, el que sí que puc dir és que abans de començar a escriure Sota la pols, vaig rellegir-me Els nois de la vida, de Pier Paolo Passolini, a consciència
L.D. Abans parlava dels diferents nivells de lectura del llibre. ¿Hi ha detalls que poden passar desapercebuts al lector?
J.C. Suposo que sí, perquè és una novel.la on tot està molt pensat i daixò no sempre te n’adones. Per exemple, no és casualitat que el protagonista neixi el 1936; tampoc és perquè sí que el primer llibre que llegeixi sigui Robinson Crusoe, perquè, com ell, és algú que està sol amb uns amics que no sap ben bé qui són, i també té la seva raó de ser el fet de presentar la família de vells que ensenyen al nen el valor de la conversa i dels llibres duna forma bastant esperpèntica... Tot això és el que a la fi va donant densitat a Sota la pols.
L.D. Per què presenta aquesta família de vells d’una forma tan estrambòtica?
J.C. Perquè havien de ser el contrari de la quotidianitat. A casa del nen, no hi ha possibilitat de conversa: només hi ha crits i ordres. En canvi, a casa dels veïns, el nen s’adona que les persones poden intercanviar opinions. Aquests vells eren bruts i estrafolaris en la vida real, però a mi ja m’anava bé que també ho fossin al llibre per remarcar l’oposició entre les dues famílies amb qui conviu el protagonista. En fi, t’estic explicant els trucs de cuina de la novel.la!
L.D. Ja hem dit que Sota la pols era una obra dura. Però malgrat aquesta amargor, ¿creu que el llibre apunta una esperança?
J.C. Crec que no. L’últim sí del nano és prou dur, encara que, evidentment, no desvelaré el final. Si aconsegueixo fer aquestes dues o tres novel.les més que m’he plantejat per parlar d’aquesta època, potser sí que es veurà que la situació del protagonista millora amb els anys. Però admeto que, en aquesta obra en concret, el final és bastant pessimista.
L.D. Potser la petita esperança és el plaer de la lectura que neix en el protagonista...
J.C. Sí, però fixat que cap al final de l’obra, el nen pateix un bloqueig de lectura. A més, a les darreres planes també hi ha com una mena de rebuig de la família de vells per part del protagonista, o sigui, que...
L.D. Ha guanyat el premi Documenta, el Josep Pla, el de la Institució de les Lletres Catalanes... Què li aporta de nou el premi Sant Jordi?
J.C. El dia que em van donar el premi, ja vaig dir que tenia moltes ganes de guanyar-lo. La veritat és que em fa molta il.lusió. De fet, feia anys que pensava que m’agradaria aconseguir-lo. D’una banda, per la qüestió econòmica, es clar, i, de laltra, perquè en l’imaginari col.lectiu català el Sant Jordi és un premi que té com una mena de valor afegit. Igual que el Barça és més que un club, el Sant és més que un premi, no? Encara que després t’adones que tampoc és tan important, perquè d’aquí a tres anys, ningú se’n recordarà de qui se’l va endur l’any 2000. A més, necessitava guanyarlo, perquè, tret de La Japonesa, que lany 1992 es va vendre molt i molt bé, els meus llibres es van venent però molt de mica en mica. Sóc conscient, doncs, que Sota la pols es vendrà més que els anteriors i tinc lesperança que gràcies a això a la gent li entraran més ganes de llegir altres coses meves.
L.D. Ara que ha demanat una excedència a l’Institut del Teatre, es dedica exclusivament a escriure?
J.C. Em dedico a la literatura, però també faig col.laboracions als mitjans de comunicació, perquè en aquest país no es pot viure només de ser escriptor.
L.D. Sabem ja quina serà la seva pròxima novel.la, però, i el teatre? Quina serà la seva pròxima peça dramàtica?
J.C. Mira, jo de teatre no n’havia escrit mai fins que vaig treure La platja negra. Com que sóc un tastaolletes, vaig voler provar sort. I emva agradar. Per això ara he escrit una altra obra de teatre.
L.D. ¿I pot estar escrivint una novel.la i una peça dramàtica alhora?
J.C. I tant! Normalment sempre tinc sobre la taula unes quatre o cinc coses a la vegada. En aquests moments, per exemple, tinc començades la novel.la La noia del ball, un altre text teatral, una tesi doctoral sobre el teatre de Palau i Fabre, un assaig sobre el món dramàtic... No és que treballi de manera obsessiva en tots el fronts alhora, sinó que els vaig atacant i aparcant de forma intermitent. Això em va molt bé, perquè quan reprenc un projecte, he guanyat perspectiva a l’hora d’afrontar-lo de nou.
L.D. Després de conèixer una mica més la seva infància amb Sota la pols, suposo que podríem afirmar que de nen no s’imaginava pas que arribaria a ser escriptor...
J.C. No, no pensava en res daixò. Tenia ganes descriure (i en continuo tenint moltes), però pensa, per exemple, que Els Lluïsos, la meva primera novel.la, va anar a petar a Edicions 62 per una absoluta carambola. En Pere Gimferrer, que en aquells anys era lector de la casa, va recomanar fervorosament el manuscrit i als sis mesos sortia publicat.
L.D. Doncs, no li ha anat gens malament. Ara, fins i tot, Edicions Proa està publicant la Biblioteca Jordi Coca...
J.C. Sí, i haig de reconèixer que em fa molta il.lusió. Sempre he anat publicant en editorials molt diferents i aquest projecte crec que donarà unitat a tota la meva obra. A més, també em permet fixar definitivament els meus llibres passats, perquè cada volum que va apareixent mel rellegeixo i en faig una edició definitiva.

Article aparegut al diari “Avui” el 08/0/01 a cura de Joan Josep Isern

Crònica implacable dels anys grisos

Sota la pols, el llibre amb què Jordi Coca va guanyar l’última edició del premi Sant Jordi de novel.la, s’obre amb un paràgraf d’allò més significatiu i orientador: “Quan miro les velles fotografies de la meva infantesa se m’encongeix el cor. No semblo un nen malalt, però estic prim, vaig despentinat i faig uns ulls grossos i tristos. Exactament a les mateixes fotografies hi ha altres criatures que somriuen i juguen. En canvi a mi sempre se’m veu aclaparat i sense vida”. Difícilment es podria trobar, des de la primera presa de contacte amb el text, una manera més precisa d’encarar el lector amb el que l’espera en les pàgines següents: una crònica en primera persona, lúcida i magníficament escrita dels anys de la postguerra en una zona de Barcelona situada entre el Camp de l’Arpa, el Guinardó i el Clot. Uns anys grisos marcats per la tristesa i la por, per la misèria i la repressió. Però, sobretot, el que el lector trobarà és una història que –com passa sempre que parlem de Literatura amb majúscula– transcendeix l’anècdota particular dels personatges que la protagonitzen per convertir se en una metàfora de l’existència que apel.la directament als racons més sensibles de l’ànima del lector.

LA FIGURA DEL PARE

Segurament a aquestes alçades ja tothom deu haver llegit o escoltat que amb Sota la pols Jordi Coca passa comptes amb la figura del seu pare. Tal com se’l retrata en el llibre, un home de caràcter colèric i tarannà intolerant amb tot el que l’envolta, començant per la muller i pel seu fill. Sense voler dir en absolut que això no sigui així tinc, però, la impressió que entrar en la novel.la únicament amb aquesta impressió prèvia fóra com rebaixarli injustament el sostre. Crec que més enllà d’un anecdotari personal sincer i sens dubte dolorós d’assumir, Jordi Coca ens ofereix un estremidor retrat del món dels vençuts (“Tots havíem perdut”, cantava Raimon) i del temps de la por. Situat en una època i en un país concret, és clar, però extensible a escala universal. No en va l’obra més recent de Coca (“Des de fa tres anys només llegeixo els clàssics grecs”, explicava no fa gaire en un xat) s’enfila pels terrenys dels mites clàssics. Unes zones en les quals la peripècia de l’individu es projecta sempre i de manera inequívoca cap a l’absolut. I val a dir que el que fa encara més implacable aquest retrat és el fet que ens arribi a través de la veu no gens innocent d’un noi d’11 anys –el fill de la família– que evoca des d’un indeterminat futur el període del seu pas de la infantesa a l’adolescència. En aquesta crònica de viatge pels inferns de la còlera i l’estultícia, Jordi Coca ens ve a dir que l’únic raig d’esperança resideix en la cultura. En la llibertat per la bellesa, com si diguéssim. Una conclusió, per cert, enormement propera als clàssics. “La meva salvació seran els llibres”, proclama el protagonista cap a la meitat del llibre. I no és gens casual que el text que obrirà el seu horitzó vital sigui Robinson Crusoe, un retrat de la solitud profunda de l’home i, alhora, la crònica d’un aprenentatge del món. Ni més ni menys que el que el noi està vivint en aquells precisos moments. En el mapa de Sota la pols s’hi dibuixen unes quantes referències constants: la mort (amb la repressió i la por com a aliades directes), la pobresa (física i espiritual), el sexe (com una expectativa tot just intuïda però encara no desenvolupada), la família (cau de perpètues desavinences i discussions) i els amics (abocats a una existència sense futur ni il.lusions). També, sens dubte, hi té un pes específic la figura del pare, metàfora inequívoca d’un poder absolut perniciós en qualsevol moment: quan és amb la dona i el fill (crits i calbots), quan arriba de nit (sorolls, renecs i cops de porta) i fins i tot quan és lluny (amb els tripijocs de la feina que acaben posantlo en mans de la policia). D’altra banda Coca juga fort i bé la carta dels contrastos: la tristor de l’escola enfront de la família amiga que proporciona llibres al protagonista, els companys més petits enfront dels més grans que flirtegen amb l’estètica fatxenda dels falangistes, la imatge dura del pare enfront els trets molt més tendres de la mare...En aparença la prosa de Jordi Coca no sembla brillant ni entusiasmadora. En aparença només, perquè si la llegeixen amb atenció veuran com sap transmetre’ns amb extrema precisió i senzillesa la torbadora perplexitat i la immensa fatiga de viure que hi ha dins de l’ànima del narrador de Sota la pols. Una novel.la dura, sense concessions, implacable i amb un final d’una cruesa i d’una fredor capaç de glaçar l’esperit del lector més animós. Una novel.la, creguin-me, que s’ha de llegir.

Article aparegut a “El Periódico el 16/03/01 a cura de Vicenç Pagès Jordà

Es fàcil enumerar alguns dels objectius dels quals Jordi Coca prescindeix en aquesta novel.la: la recreació minuciosa del clima de postguerra, la construcció d'un estil carnós i visible, l'opció per la força suggerent del showing, la tria de personatges carismàtics o d'accions vívides, la distància entre el present desconegut del narrador i el passat que recorda al llarg del llibre. No hi ha detalls per acariciar, sinó una prosa grisa i explícita, un punt de vista reiteratiu i una sintaxi dèbil. Sota la pols sembla més un procés de capbussament interior que no pas una obra per seduir el lector. Potser la força de Coca s'ha de buscar en la despreocupació per les lleis més elementals del joc literari. La seva obra és una exploració sobre la dificultat de les relacions humanes. Seria possible que encarar-se amb l'aclaparament i la mort requerís una modalitat transparent de l'escriptura, però l'ambient que recrea Sota la pols no difereix gaire del de les novel.les de Blai Bonet i de Terenci Moix; només que Coca s'hi enfronta amb un estil tan tènue que pot esdevenir exsangüe: com si la prosa fos tan sols un mirall innocent que servís per manifestar una vivència o un estat d'ànim.
L'única vàlvula d'escapament del protagonista de la novel.la és la literatura. D'aquí li ve la fe en el llenguatge, i en particular en els adjectius: absurd, terrible, trist, infinit. Aquest nen solitari, fill de pare dominant i de mare soferta, voltat de por i tristesa, guiat tan sols per "la flama tènue i llunyana que intuïa al final de la foscor", sembla sorgit de les entranyes de l'autor. "Escriu amb sang", va dir Friedrich Nietzsche, com recull Coca en el llibre. Personalment, però, crec que l'enumeració d'episodis, al marge de la recreació visual o del deteniment estilístic, és insuficient per donar compte de la peripècia vital d'un personatge que es pot confondre amb altres de semblants que poblen tantes novel.les de tots els temps. Fa uns anys vaig escriure d'un llibre anterior de Coca que no costava gaire abandonar-lo a la meitat, com tampoc no costava gaire acabar-lo. Al llarg de la seva obra, d'una coherència de pedra picada i sempre al marge de concessions, l'autor ha demostrat que sap perfectament el que vol escriure i on vol arribar. Per la meva part, només puc afegir que hauria preferit una escriptura menys asèptica, precisament més sangonosa. Em congratulo, finalment, d'un jurat que ha concedit el premi Sant Jordi a una obra tan poc comercial.

Links

http://partal.com/aelc/autors/cocaj/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Conté Biografia, publicacions, comentaris obra, guies lectura i teatre.

http://www.partal.com/aelc/ilc/itineraris.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. És el programa Itineraris de Lectura, que promou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), és una activitat de promoció de la literatura catalana, en l'àmbit de l'ensenyament primari i secundari. L'objectiu dels Itineraris de Lectura és que el professorat pugui comptar amb la presència al seu centre d'aquells autors treballats a classe i que els escriptors estableixin un diàleg amb l'alumnat. Conté Presentació, guies d'autors, sol·lcitud material de suport, sol·licitud fòrum autors

http://campus.uab.es/~2045259/coca.htm

Ressenya de l'obra Els dies meravellosos

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]