Biografia

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). D'ascendència aristocràtica tant per part de mare com de pare. Estudià batxillerat entre Reus i Barcelona. Cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, on conegué els germans Duran i Reynals i Elias Rogent, entre d'altres. Va ser membre de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès. El 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid, carrera que abandonà per dedicar-se a la literatura, on desplegà el seu talent creatiu en tots els camps que li podien reportar beneficis econòmics: el teatre, el periodisme, les cançons o els espectacles de varietats. Ja a l'any 1913 havia guanyat l'Englantina d'Or en els Jocs Florals de Barcelona. Publica Primer llibre de poemes (1914), Cançons d'abril i novembre i la seva primera novel·la, Paulina Buxareu (1919). Des de 1918 fins a 1921 és corresponsal d'El Sol a Berlín. De retorn a Barcelona col·labora sovint a "La Publicitat" (1922-1929) i "Mirador" (1929-1936), articles que s'apleguen al volum Cafè, copa i puro (1929) i a L'aperitiu (1937). També escriví poemes satírics de tema polític, publicats a "El Bé Negre" (1931-1936). La seva producció entre els anys 1922 i 1936 és molt extensa; en destaquem Cançons de taverna i d'oblit (1922), Els ocells amics (1922), La filla del carmesí (1929); la novel·la All i salobre (1929), el 1930 estrena Corona d'espines, el 1931, L'Hostal de la Glòria i aquest any recita, ell mateix, El poema de Nadal al Palau de la Música. El 1932 publica la seva novel·la més reexida, Vida privada, i l'any següent estrenava El Cafè de la Marina. El 1936, a causa del desconcert generat per la Guerra Civil, marxa cap a París, on es casa amb Mercè Devesa. Fa un viatge pels Mars del Sud, fruit delqual són els llibres Entre l'equador i els tròpics i La ruta blava. De retorn s'estableix a París, on neix el seu fill Joan, i comença a teballar en la traducció de la Divina comèdia, sota el mecenatge de Cambó. L'entrada dels alemanys a França provoca la seva tornada a Catalunya. Acaba la versió de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu El poema de Montserrat (1950). L'any 1946 Sagarra va reprendre el seu contacte amb el públic: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948), obres de tall existencialista que no obtingueren el ressò que cercava. Aleshores, Sagarra torna als seus models més típics estrenant amb èxit obres com L'hereu i la forastera (1949) i La ferida lluminosa (1954). Retorna, també, a la seva activitat periodística, en llengua castellana, desenvolupada a Destino, el 1951, i a La Vanguardia Española, a partir de 1957. El 1954 publica el volum Memòries. Va morir a Barcelona quan intentava aconseguir finançament per a escriure un llibre sobre Roma.

Obra

Memòries

Memòries és l'obra en prosa més notable de Sagarra. Es divideix en cinc parts i abracen els primers vint-i-cinc anys de la seva vida. La primera, titulada "Cendra i ànimes", evoca els primers anys de la seva vida, posant especial relleu en la seva infantesa. En els primers capítols d'aquesta primera part l'autor fa una genealogia completa del llinatge Sagarra, hereus que es casaren amb pubilles riques, i més ràpidament, dels Castellarnau, la branca materna de la família. La segona part, "La matinada", descriu el seu naixement i els seus primers anys de vida; d'aquesta part en destaquem la importància que tingueren els animals i els objectes inanimats en la seva infantesa, en detriment de les persones, la descripció detallada de la seva casa del carrer de Mercaders, els estiueigs a Santa Coloma de Farners, la coneixença de Verdaguer. Però els esdeveniments més importants foren la mort de la seva mare quan ell tenia catorze anys i el descobriment de Barcelona, ciutat cosmopolita i brillant."Entre Ariel i Caliban", la tercera part, passa revista als seus anys d'estudiant, etapa en la qual conegué Carner, Guerau de Liost i Maragall, i assistí assíduament a les tertúlies de les penyes. En la quarta part, "Les fèrtils aventures", narra els seus viatges a Itàlia i a França, i són els anys en què inicià la seva activitat poètica. En la darrera part, "Dos anys a Madrid", narra els anys passats en aquesta ciutat per tal de cursar estudis diplomàtics, on visqué en pensions pintoresques de laciutat. Hi fa retrats dels intel·lectuals que van atraure fortament l'autor: Unamuno i Ortega i Gasset. El llibre es clou quan torna a Barcelona i compleix vint-i-cinc anys. Les Memòries són la confirmació del rebuig del present, fent una reconstrucció imaginativa del passat tot prenent una posició evasiva davant del món. L'escenari principal del llibre és la ciutat de Barcelona, que de vegades pren caràcter de personatge. La veu narrativa és en primera persona.

Vida privada

Vida privada és la gran novel·la barcelonina tracta tot un seguit de temes: vuitcentisme, sexualitat, psicologisme, imatge d'una societat, elegia proustiana, connivència entre els baixos fons i alta societat, barcelonisme, modernitat literária, provocació moral, canvi de codis de comportament, etc. És un retrat acurat de des de les classes altes, amb llurs embulls econòmics, les desercions històriques, socials i personals, a les classes mitjanes amb els seus ideals i amb la seva mediocritat. La trama de la ficció és un tema clássic de novel·la, la història de tres generacions d'una mateixa família de l'aristocràcia barcelonina: els Lloberola. Components d'una classe social en franca decadència, repesenten el passat de la ciutat, un passat que té un espai urbà que li és propi: el barri vell, amb un centre neuràlgic que li dóna color i animació: la Rambla. El clima moral de l'obra es desenvolupa al voltant dels Lloberola; s'apleguen amics i coneguts, amants i amistançades sobretot, perquè el que vol descriure l'autor és, preferentment, el clima moral d'aquesta classe social i el de la ciutat, ambdós van estretament lligats, ambdós són centre de la novel·la. Pel que fa a l'escenari, si Barcelona és omnipresent a Vida privada, ho és i seguint el seu títol perquè, d'una banda, sempre s'esmenten i es descriuen carrers i les cases on viuen els personatges, en una mena, d'"alter ego" seu, però d'una altra, perqué també es fa referència als llocs on es diverteixen, per tal de fixar-los, per tal de perpetuar-los; des d'aquesta perspectiva l'autor és un hábil i animat cronista de la ciutat, com si lluités contra l'oblit en deixar constància dels llocs de moda dels seu temps. Centrant-nos en els protagonistes de la novel·la, els Lloberola, sabem que, inicialment vivien en un casalot del carrer Sant pere més Baix, però que amb l'ensulsiada enconòmica, el patètic patriarca de la família, un patriarca mancat de qualsevol mena de grandesa, es va haver de traslladar a l'Eixample, l'espai de la burgesia, concretament al carrer Mallorca; en un pis,doncs, on amb dificultat d'encabir mobles i objectes de decoració. Seguint aquesta voluntat de situar les cases dels personatges, que equival a classe social, i alhora possibilitats econòmiques, sabem que ela amics dels Lloberola viuen al barri vell de la ciutat amb l'aristocràcia tricentenària del carrer Montcada; en canvi d'altres que connecten amb els nous temps, ja s'han traslladat de barri i han anat -cap a la part alta, de la ciutat, a la recerca de més espai i d'un jardí, concretament al passeig de Reina Elisenda. La Barcelona de Vida privada és, doncs, una façana externa, unes cases, i llocs de diversió, básicament, però també una manera de ser dels qui l'habiten, com una quintaessència de la ciutat. Un barcelonisme que es transforma també amb el pas del temps, una transformació igualment negativa per al narrador. Com a moralista i alhora, memorialista, i un cop determinat on viuen els personatges, l'autor passa a descriure on es diverteixen: on es troben, beuen, mengen... I no podia faltar en la voluntat de descriure els ambients de diversió de l'època, la inclusió del Districte V o Barri xinés, aleshores molt de moda a la ciutat, i de renom literari europeu. L'Exposició Universal del 1929 és un momet clau de la història de la ciutat. Amb ella s'obre la segona part de la novel·la inaugura nous espais de la ciutat. Concretament la plaça d'Espanya-, la triada per fer una mena de crònica radiografia de la manera de ser, i sobretot de divertir-se, dels barcelonins -de la seva inconsciència, també- i per esmentar llocs que freqüenten, ara tots plegats, pobres i rics. Però l'estil de Sagarra, pels sentiments a l'hora de descriure Barcelona, notem clarament que el seu cor està en una altra banda, però sobretot en un altre temps que vol dir en una altra Barcelona, la del passat perquè els ciutats, organismes vivents, són com les persones.

Documentació

Article aparegut al diari "Avui"el 21/100/99, per Anna Maria Gil

Sobre les Memòries: Un aire de joc i una bonhomia burlesca

El 5 de març de 1954, Josep Maria de Sagarra fa 60 anys. Li organitzen un homenatge multitudinari al Tea-tre Romea i un gran sopar. Sembla un acomiadament. Des del 1913, quan va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Joan de l'Os, la seva producció ha estat impressionant. Ja és temps de jubilar-se. Però, el prolífic i popular escriptor encara guarda dos asos a la màniga: La ferida lluminosa i les Memòries. Ho havia provat quasi bé tot ­poesía lírica, religiosa, dramàtica, èpica, satírica, cançó, assaig, novel·la, article periodístic, teatre, traducció­ i ara es jugava la pell amb les Memòries, escrites per commemorar el centenari del naixement del pare, Ferran de Sagarra i de Siscar de l'Espagnol i de Montoliu,
d'antiga i noble sang rural. La família paterna el va acusar de no haver aprofundit en el llinatge. Tampoc ho pretenia: segons diu Miquel Batllori al pròleg de la present reedició, "ell va servar sempre una certa vanitat dels seus quatre quarts d'antiga aristocràcia, però era massa Castellarnau per a prendre-s'ho seri-osament". Cert: la branca materna, amb personatges com el rector Castellarnau, que es burlava innocentment de papes, reis i pares generals de la seva Companyia de Jesús, pesa molt en el memorialista, capaç de fer la caricacura de parents, amics, coneguts i saludats ­en paraules del biògraf Lluís Permanyer­ sense fel i amb una mica de mel. Amb un aire de joc i una bonhomia burlesca. Si hem de creure Nèstor Luján, Josep Maria de Sagarra ha estat un dels ciutadans més civilitzats de Barcelona. Durant els cinquanta anys que es va dedicar a viure apassionadament el món quotidià de la ciutat ­assenyala el director de Destino­, no se li va refredar mai la sang a les venes ni va parpellejar esguardant el sot de la literatura de l'esperit llatí i de la civilització eterna. I és aquesta visió aristocràtica, humanista i popular que projecta en les Memòries: vint-i-cinc anys de vida fàcil, de seduccions li-teràries i alegries professionals emmarcats per la desfeta colonial espanyola i la primera guerra europea. Un primer volum mogut i pintoresc que Sagarra volia ampliar amb una segona part de clarobscurs més dramàtics, propícia al comen-tari i la reflexió i més difícil de redactar. No va poder ser: l'escriptor va morir el 1961 en circumstàncies amargues. Això no obstant, la imatge que compta és la d'un home, parafrasejant Fuster, encantat de la vida. De la seva vida. Es la imatge saludable d'un home jovial. I d'un escriptor de raça que omple sense fatiga ni te-mor, amb comoditat (va em-prar tres dies en el capítol d'Ariel i Caliban, dedicat als anys d'universitat), quasi vuit-centes pàgines de fets diversos (com ara les còmiques vicissituds de la campanya electoral de Valls i Taberner), personatges il·lustres (Maragall, Carner, Riba, Juan Ramón, Unamuno, Rubén Darío, Orte-ga, Gómez de la Serna, Pujols), i ambients molt vius (el ministre d'educació Jesús Rubio li va donar la Gran Cruz commogut per la descripció del Madrid de l'època d'estudiant de la carrera diplomàtica). A l'inici d'aquest volum, que va tenir una acollida sorprenent i va ser traduït al castellà l'any 1957 amb un pròleg de Camilo José Cela ("Aquest noi sembla que no ha entès el llibre ni qui sóc jo"), Sagarra diu: "No us presentaré res d'extraordinari". Menteix.

Links

http://www.intercom.es/folch/poesia/sagarra.htm

Conté una nota biogràfica de l'autor i un recull de vuit poemes.

http://www.agntv.com/aura/personatges/jm_sagarra/default.htm

La pàgina web d'AURA, Club d'Amics de la Catalanitat, dedica un article sobre la vida de l'escriptor català, a més de tractar alguns aspectes de la seva obra literària.

http://www.partal.com/aelc/autors/sagarrajm/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/pla-sag.html

Josep Maria de Sagarra i la seva prosa. Conté referències a l'obra de Josep Maria Folch i Torres

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]