Biografia

Julià de Jòdar sempre ha intentat escamotejar la seva biografia Se sap, però, que té més de cinquanta anys, és llicenciat en història contemporània, coneix bé el món editorial i que col·laborà en diverses publicacions d'esquerra durant els anys 70. Ha publicat, fins ara, L'àngel de la segona mort (1997),Zapata las Encants (1999), El trànsit de les fades (2001), obres que formen part de la trilogia inacabada L'atzar i les ombres. Recentment ha publicat L'home que va estimar Natàlia Vidal (2003), premi Prudenci Bertrana.

Obra

Zapata als Encants

Zapata als Encants la conformen tres relats tragicòmics. El corrector Lotari que redacta una biografia de Zapata per a l'enciclopèdia projectada pel factòtum jubilat d'un empori editorial, el vidu Ferran que dirigeix una sucursal de la indústria química alemanya i intenta redimir un amic de la infantesa caigut en desgràcia, l'obès Ximo Ximoique es vol curar de l'empatx teoricoideològic del passat; tots ells i molts d'altres (el llibre és ple de personatges menors i històries col·laterals) són portaveus de l'escriptor. Un escriptor que defuig els tòpics del realisme de postguerra, però utilitza la literatura per criticar els problemes del medi social. El llibre comença als Encants. No és una casualitat. Els Encants són la memòria viva d'una Barcelona que creix i es renova cada dia. Als Encants hi ha de tot: pintures, llibres, documents, objectes; allò que reflecteix els modes de pensar i de viure, els valors i les creences d'una comunitat, la cultura que es comparteix i s'aprèn, entre els membres de distintes comunitats: d'aquí l'agressivitat dels moros, els gitanos, els hindús que circulen pels Encants contra el vell editor que els exclou de les seves enciclopèdies. Als Encants, el corrector Lotari estira el fil de múltiples i variades històries (del militant d'esquerres, del progre, de la puta magribina, del nou indià fracassat, de la dama jueva, de la periodista innocent, etc.) que tenen diversos escenaris (el Clot, Badalona, Gràcia, el Raval, l'Eixample, Europa, Amèrica). Amb les vides creuades d'a- quests personatges hiperactius, sense límits físics, temporals o psíquics, l'escriptor lliga la fràgil trama d'una ciutat. I aprofita els seus pensaments, fantasies i converses per vehicular les pròpies fílies i fòbies. Es fa una critica polítics, intel·lectuals, escriptors i gent de teatre. Evidencia les mancances del govern i manifesta el desencís davant la Transició. L'obra és, alhora, un vehicle per a les idees pròpies i alienes, i una reflexió sobre la novel·la. A l'escriptor li interessa allò que conta i com ho conta. Per això, rebutja els clixés, les mistificacions, les fórmules per reproduir un món versemblant. Es replanteja el punt de vista, el temps, l'espai, el discurs narratiu. I busca la forma literària més adient per representar una realitat complexa.

L'àngel de la segona mort

L'Àngel de la segona mort, mereixedora del premi Ciutat de Barcelona, és primera part de la trilogia L'atzar i les ombres. L'obra enfronta anarquistes i missaires en un barri perifèric de Barcelona, conformat per catalans de sempre i nous catalans, durant la guerra i la postguerra fins als finals del 50. Tres escenaris estableixen l'àmbit de la narració: el barri de vençuts, entre els turons i el mar, lloc de convivència entre gent del país, com els Font, i la primera generació de foranis com els Pacheco i els Caballero, trencada per la GuerraCivil; la via del tren, a prop del mar, on la gossa Canela ha trobat el cos destrossat d'un xicot del barri, l'Àngel Cucharicas, amic del Gabriel Caballero; i el pont del Petroli, regne indisputat de la Filla de la Capitana i espai mític del jovent del barri. Els escenaris són travessats per un temps circular, que separa i reuneix passat present i futur en les figures emblemàtiques d'Angustias Pacheco, dona de Bonifacio Caballero i mare de Gabriel, i de Gregori Salicrú, mestre d'àcrates i catequista llec a l'Oratori, tenint com a centre de tot la mort misteriosa del nen dels Cucharicas. És una obra amb un llenguatge directe, un ritme ràpid i equilibrat. La dificultat inicial de poder saber qui és qui, ja que hi apareixen des d'un principi un gran nombre de personatges, se soluciona amb un índex personae que situa d'una forma clara i concisa cada un dels protagonistes d'aquesta obra, facilitant així la lectura.

El trànsit de les fades

L'home que va estimar Natàlia Vidal

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 03/12/02 per Carles Miró

En un laberint grotesc

Ja és una obvietat dir que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) és l'autor d'una de les obres més ambicioses de la literatura catalana contemporània. Només cal remetre als dos volums que ha publicat per ara de la trilogia novel·lística L'atzar i les ombres: L'àngel de la segona mort (1997) i El trànsit de les fades (2002). Entre l'un i l'altre, va publicar les tres narracions de Zapata als encants (1999). Ara, abans del llibre que clourà la trilogia, fa novament un intermedi, que és aquesta novel·la: L'home que va estimar Natàlia Vidal (premi Prudència Bertrana 2003), que no té res d'obra de tràmit ni suposa cap abaratiment dels ambiciosos plantejaments de Jòdar. Natàlia Vidal és una directora teatral de prestigi i ja des del començament de la novel·la sabrem que és morta i que el seu marit, l'actor Alexis Robles, s'ha passat quatre setmanes tancat a casa amb el seu cadàver. Aquesta és l'arrencada impressionant de la novel·la. Per saber qui són Natàlia i Alexis i quin és el vincle (d'amor o de demència, termes que no s'exclouen entre si) que els unia, tindrem tot el llibre, que és un teixit de diferents veus narratives, que recorden i comenten morosament com es van conèixer Alexis i Natàlia el 1967 i descriuen els avatars de la seva vida posterior fins a la tardor del 2001 (no cal recordar què va passar l'11 de setembre d'aquell any). Entre les veus que ens expliquen la història, s'hi han de comptar el dietari que Alexis escriu el mateix 2001, un monòleg de Natàlia adreçat a la seva mare, paralitzada i sense parla per un atac de feridura, cartes de diverses èpoques -incloses les cartes de Natàlia a un amant, Faló, que no sabrem mai si és real o imaginari-, entre d'altres. D'una pugnacitat especialment acusada són les veus de l'escenògraf Titus Pelagay, que parla des de la tomba, i de l'escriptor Catul Pigem, quan donen la seva versió de l'època daurada de la progressia barcelonina, centrada en els personatges del món cultural que van aparèixer als anys 60 i 70, i amb observacions, sovint duríssimes, sobre el que ha estat la seva trajectòria posterior. El laberint grotesc de les vides d'aquests personatges i del temps que han viscut troba expressió adequada en la multiplicitat de perspectives, de veus narratives, que obliguen el lector a fer la feina d'anar unint les peces, de no perdre's en el laberint, sense cap garantia que al final s'aconseguirà una figura rodona i tranquil·litzadora. No es pot pretendre que una història amb el començament macabre d'aquesta acabi donant una explicació senzilla dels fets, sense clarobscurs. Els lectors ja deuen estar prou acostumats a aquesta mena d 'experiments narratius i no els inquietarà trobar-se'ls en L'home que va estimar Natàlia Vidal . Pot sorprendre més, i no deixa de desconcertar-me, l'estil. Potser no és inversemblant que una dona tan sofisticada com Natàlia escrigui en una carta al seu marit: "El fet de trucar-te es fa tan complicat des d'aquí que se'm fa més pràctic escriure't" (p. 17). Potser tampoc ho és que el monòleg de l'espectre Titus Pelagay contingui expressions com ara "contra els propòsits que jo alletava" (p. 98) o bé "la bòfia va donar carpetada a la denúncia dels damnats" (p. 134) que, diccionari en mà, són impecables, però que són un desgavell des del punt de vista dels registres lingüístics. No són exemples aïllats: a Natàlia se li "desvetllen insospitats racons secrets" (p. 149) i, òbviament, vol dir que se li manifesten (desvetllar-se només vol dir perdre el son); d'un es diu (ho diu Catul Pigem) que "va engaltar l'atzagaiada" (p. 223) per dir que la va suportar o encaixar (accepció que engaltar tampoc no té); finalment, i per no multimplicar els exemples, quan Natàlia descriu una fantasia eròtica en una carta al seu amant potser imaginari, sobta trobar-se amb això: "Una de les teves mans baixa cap a la meva cintura i, per un costat de la cuixa assoleix el cul" (p. 151). Aquest estil peculiar, com es veu, afecta tots els narradors, no és característic d'una de les veus , i costa d'entendre com lliga amb l'ambició de l'obra en el seu conjunt.

FÀCILMENT IDENTIFICABLES

D'altra banda, tot i que no es tracta d'una novel·la en clau, entre els personatges que Jòdar presenta n'hi ha de fàcilment identificables: "el cantant Afinat", nascut en un barri, va fer de teloner de Lluís Llach i als anys 60 ja tenia bones ofertes per cantar en castellà, o "Josefina la cantora", simpàtica, xerraire i amb "quimèrics plans d'adaptacions de les grans dames de la cançó francesa". El personatge de Titus Pelagay està construït jugant amb la figura de Favià Puigserver, encara que no sigui exactament ell. La història d'amor que és el nucli de la novel·la apareix, així, entrellaçada amb aquest joc maliciós amb la realitat i esquitxada per la contundència dels comentaris que Jòdar (vull dir les seves veus ) aplica a tot el que se li presenta: l'escola de Barcelona, Josep Pla, la Nova Cançó, els intel·lectuals ("sempre acaben sent els palanganers del poder"), el Fòrum 2004, etcètera. El resultat és certament estimulant.

Article publicat a “El Periódico” l’11/11/03 per Estanislau Vidal-Folch

Revisitació de la progressia

Al país de la desmemòria forma part del protocol renegar del passat, o com a mínim maquillar-lo. Aquest, tanmateix, torna tossudament quan una veu l'evoca des de la intimitat de la gènesi de la presa de consciència, com ara Julià de Jòdar (Badalona, 1942), que la nodreix suscitant-nos aquella impressió d'estranyesa, de desorientació, de trobar-nos en un lloc nou, que no és sinó el lloc mateix que ocupàvem i ocupem, però des de la seva visió literària. Gens autosatisfet i amb incorrecció política, igual que als tres relats tragicocòmics i dansaires de Zapata als Encants (1999), seguint una línia paral.lela a la trilogia sobre la postguerra la tercera entrega de la qual continuem esperant (la segona, El trànsit de les fades, va merèixer el premi de la Crítica 2001), Jòdar basteix novament a L'home que va estimar Natàlia Vidal un retrat des de dintre de la progressia dels anys 60 i 70, dens, incòmode i difícil, situant-nos ja a l'inici, encara que amb una ganyota irònica, enmig del conflicte individual i social, i presentant-nos des de la nafra i la cicatriu l'esperança i la decepció simultàniament. Hi ha jovenalla frivolejadora que en canta les absoltes, però quan els fets troben el seu poeta continuen repatàniament vius. A més de provocar el plaer sobre la consciència, de l'examen i de la presa, amb tot el que té de recerca, dissecció, assumpció i negació, hi ha el plaer de la sintaxi, tant del text com de l'oració. Si Zapata als Encants tenia una estructura de ronda, de passejada, L'home que va estimar Natàlia Vidal (Prudenci Bertrana 2003) en té una d'orgànica: va creixent alhora en tots els seus components, és a dir, el present i passat d'una relació de parella dins el seu context, a partir de diferents veus humanes i d'espectres (desesperades, irrisòries, compassives o ufanoses) que se succeeixen als capítols i completen la informació d'etapes consecutives. Les frases del text, vellutades, coordinades i subordinades de pe- ríode llarg, farcides de lèxic poètic i culte, inviten al gaudi del matís i de l'escapada alternativament. L'escriptora Doris Lessing feia girar la seva novel.la exaltant L'amor, una altra vegada al voltant d'una posada en escena teatral. Jòdar agafa com a eix del seu argument la representació de Quan ens despertarem d'entre els morts, d'Ibsen, i la mort (després d'una sentida decadència) de la protagonista com a tancament del cicle que obre el camí a reflexions retrospectives. El món del teatre ja apareixia a Zapata als Encants ; ara el tenim més estructurat, com a eina referent d'un individu de 61 anys, de sentimentalitat escindida i malapte per atènyer la plenitud, que va intentar fer-se un lloc en un cor de dona forta (a la qual no aconseguí exaltar) i fer forat en un una societat mesella, tractada amb invectives càustiques (aquí Jòdar seria el nostre Bernhard) i amb la irrupció de personatges reals i en clau de la nostra peripècia recent. L'amor, la mort, l'art i la societat troben en Julià de Jòdar un intèrpret d'excepció.

Article publicat a “La Vanguardia” el 22/06/2003 per Antoni F. Sandoval

Julià de Jòdar gana el Bertrana con una novela de amores frustrados

La ciudad de Girona vivió ayer una de sus grandes citas anuales: la fiesta de proclamación de los ganadores de los premios literarios que organiza la Fundació Prudenci Bertrana. El galardón con mayor tradición y más preciado, el premio Prudenci Bertrana de novela, que está dotado con 42.100 euros y llega este año a la trigésima sexta edición, recayó en esta ocasión en el escritor badalonés Julià de Jòdar por su trabajo L'home que va estimar Natàlia Vidal. El jurado, formado por Mita Casacuberta, Xavier Folch, Ponç Puigdevall, Màrius Serra y Jordi Arbonès, eligió el trabajo de Julià de Jòdar entre un total de 39 novelas que se habían presentado este año al certamen literario. La obra, según explicó su autor, es una “historia de amores frustrados” de una pareja de jóvenes veinteañeros que en tan sólo dos años, entre 1967 y 1968, “se conocen, se casan y ven cómo su relación queda frustrada, su historia de amor se acaba, aunque su relación de pareja continúa”. La trama, en la que intervienen diversos personajes y voces, se desarrolla en estos últimos treinta años en escenarios que van desde un barrio de pueblo hasta Barcelona pasando por el sur de Francia o Platja d'Aro, y refleja también la evolución de la sociedad a lo largo de este periodo. La novela, de “estructura compleja” según De Jodàr, está dividida en tres partes, en las que se explica “el placer o no de elegir, de compartir y de intercambiar que siente la pareja del relato”. Ella, explicó el autor, es una directora de teatro que “pretende redimir a un chico de barrio de pueblo que quiere ser actor en la época franquista” y que, aunque consigue hacer de él un hombre de teatro, “no logra hacerle un hombre en el sentido amplio de la palabra”. El protagonista, por su parte, sufre “la frustración de ver que no ha logrado llegar a conocer el secreto para lograr el amor de su pareja”. La obra premiada será publicada por Edicions 62. Julià de Jòdar, que recibió el pasado año el premio de la Crítica, reclamó “cierta complicidad” por parte de los organizadores de premios literarios y de los editores para con los “escritores que nos planteamos obras difíciles” y abogó por trabajar para “recuperar la dignidad y el prestigio de la literatura catalana”. La noche literaria de Girona premió también letras de canciones y una página web dedicada a la literatura catalana. Este galardón correspondió al trabajo informático de Josep Maria Pallàs sobre la figura de Narcís Oller. La novena edición del premio Cerverí, que se concede por votación popular a una letra de canción, fue para Eduard Canimas, por su texto “Merry Christmas”. Y el Cerverí a letristas, para Miguel Pujadó por Malgrat tot, la vida. La ceremonia de entrega de los premios literarios de Girona se celebró ayer noche en el decurso de una fiesta en la carpa Nummunit de La Devesa. La de ayer fue también la primera ceremonia de entrega de premios en que Esteve Vilanova actuó como presidente de la Fundació Prudenci Bertrana, después de sustituir en el cargo a Salvador Carrera a finales del pasado año.

Article publicat al diari “Avui” el 27/02/03 per Xulio Ricardo Trigo

UNA VISIÓ DE LA NARRATIVA DE JULIÀ DE JÒDAR: L'àngel dels proletaris

No és gaire habitual que un escriptor català es llanci a l'aventura que significa una trilogia. La velocitat de vertigen que han pres els llibres -pel que fa a la seva vida real a llibreries i, en conseqüència, a la d'escriptura- no ajuden a plantejar-se empreses de llarg alè. Més aviat sembla que el mercat demana llibres de lectura senzilla, ràpida i una mica intranscendent. No obstant això, i el lector tindria molt a veure en aquesta tendència, els llibres que ens atrapen, que aconsegueixen trencar el ritme embogit de la ficció contemporània i romandre entre nosaltres com a lectura perdurable, neixen d'altres pressupostos, d'aquells que molts titllen irresponsablement d'antiquats. Julià de Jòdar comença la trilogia que ara ocupa el seu temps amb L'àngel de la segona mort -com la resta de la seva obra publicada per Quaderns Crema-. Més tard publica El trànsit de les fades , premiada amb l'últim premi de la Crítica a la millor novel·la del 2001. L'autor ja anuncia la conclusió de l'aventura, de la qual només sabem el títol: A la recerca de l'heroi proletari català . Després de llegir aquestes novel·les seria molt difícil quedar-se amb una de les dues, lluny d'això arribem a la conclusió que la trilogia L'atzar i les ombres ens ha colpit des de la primera novel·la i avui, cinc anys després d'haver començat a seduir-nos, encara ho fa amb més força. Situem-nos una mica. La trilogia ens parla de la postguerra, d'un barri de Badalona, el de Guifré i Cervantes, un escenari inventat per l'autor que serveix com a paradigma d'altres barris de l'època. Els noms Guifré i Cervantes, com ja ha apuntat el crític Joan Josep Isern, funcionen com una clara al·legoria a la barreja de cultures dels habitants d'aquest territori imaginari. Dins de la ficció, Julià de Jòdar acaba bastint un retrat molt particular i plural, tal i com s'escau en literatura, sobre una època fosca i difícil, però també plena d'idees i d'esperances, una època en què encara habiten, cada dia més entrellaçades, les arrels del què som ara i avui. Vist d'aquesta manera, és a dir, si ens deixéssim portar per les aparences, podríem pensar que la trilogia L'atzar i les ombres acabarà sent un altre fresc històric, un més dels que amb encert o sense se succeeixen dins la nostra literatura. Molt aviat, em penso que ja des de les primeres pàgines, para esment el lector que l'abast de la novel·la de Jòdar és més àmpli, que la seva proposta posseeix una intensitat que el connecta amb el millor de la tradició catalana, però sempre a través d'un intens exercici de modernitat, sense oblidar que una part del recorregut ja ha estat fet i que un escriptor no pot ignorar els seus antecessors. Penso que hi ha dues feines importants per a l'escriptor en aquest tombant de segle: per una banda ha de fer una revisió crítica de les avantguardes, mirar d'entendre l'abast d'aquella recerca dels límits per cercar-hi la pròpia veu. Però també ha de tenir en compte el pas endavant, pel que fa a la interpretació dels conceptes clàssics, que van dur a terme els escriptors sud-americans durant els 60 i 70. Pel que hem pogut constatar amb aquestes dues novel·les de la trilogia, Jòdar escriu des de la interpretació més realista del realisme. I seria bo en aquest punt demanar l'ajuda de Jorge Luis Borges. L'escriptor argentí ens deia que en pensar la seva vida hi trobava converses, viatges, pel·lícules, paisatges, lectures i, va afegir, somnis. Ara bé, parlem de projectar un univers novel·lístic, un camí que no sempre és transitable. Més aviat és ple de bassals, trampes i tempestes que t'impedeixen d'arribar a la casa que hi ha al bell mig del bosc, la casa on habita el sentit últim que farà versemblant la història, una credibilitat que no semté a veure amb la vida. El llenguatge i l'aptitud de l'escriptor per a la creació d'un bastiment eficaç són els principals valedors del resultat final. Al cap i a la fi una novel·la, sobretot una novel·la que aspiri a crear un món independent, no és gaire diferent d'aquests jocs de construcció que tant fascinen els nens, i potser la diferència més evident seria que no hi ha plànols, que l'única oportunitat que tenim per edificar el castell depèn de l'eficàcia narrativa de l'escriptor. Hi hauria moltes maneres de veure-ho, però aquesta eficàcia és ben present en totes dues novel·les. El domini que demostra Jòdar a l'hora de construir la seva història, multiplicant les veus i les visions possibles dels fets, presentant-nos no sols una realitat polièdrica sinó, encara que sembli críptic, palindròmica, fa d'aquesta trilogia en marxa una de les apostes més reeixides de la literatura catalana actual. Qualsevol altra postura narrativa pot ser valuosa, es poden escriure històries d'una manera més senzilla, però no és fàcil trobar el mateix rigor a l'hora de construir una totalitat, el rigor que acompanya l'escriptura de Jòdar. Una de les sorpreses de la narrativa de Jòdar és que fa l'efecte que algú somia la novel·la que tenim a les mans, la somia a la vegada que nosaltres llegim, configurant un text amb clares connotacions oníriques, en què la bellesa, sobretot a la segona entrega de la trilogia, esdevé tragèdia. A El trànsit de les fades la veu narrativa passa d'un personatge a un altre, però resulta una lectura nítida; la narrativa de Jòdar ha guanyat en matisos i clarividència, com si a mesura que ens acostéssim al present s'hi trobés més còmode. El trànsit de les fades torna, com l'anterior, a explicar-nos un assassinat, però no importen gaire els noms dels protagonistes. La idea és apropar el lector a l'univers que va fer possible l'escriptura, aquella segona part de la postguerra tan plena encara d'un sentiment tràgic i mediocre de l'existència. Un món on destaca el paper de les dones que, impulsades per somnis i ideals, no són capaces de trobar la manera de portar-los a terme. Per a aquest viatge, Jòdar tria les armes des d'una complexitat gairebé musical, en què el tema central es va manifestant a poc a poc, afegint sentits sense oblidar el misteri necessari al discurs novel·lístic. No podem deixar de tenir en compte l'enorme ambició que traspuen aquests dos volums de la trilogia. S'ha de tenir una ambició remarcable per mirar de reunir tants personatges en una novel·la. Els últims anys hem assistit a una gran proliferació de la novel·la de personatge -trobar-ne dins d'un llibre més d'un amb cap i peus ja és prou difícil-, personatge que s'esborra si mirem més enllà del seu egotisme. Una altra cosa, molt diferent, no gens freqüent, és aconseguir que els personatges expliquin el seu món, que ens el facin present amb les seves accions. Lluny de quedar-se a la superfície, o viure de la sentimentalitat, Jòdar treballa els detalls per mostrar-nos tots els secrets d'una forma de vida que encara ens podria ensenyar alguna cosa... Encara ens falta la tercera part de la trilogia. I Julià de Jòdar no ho té fàcil. Però estic convençut que quan llegim A la recerca de l'heroi proletari català l'autor ens tornarà a conduir a aquella casa al mig del bosc on habita el sentit de les coses. Mentrestant no podrem deixar de banda El trànsit de les fades , un passaport a la felicitat per a aquells que encara gaudim amb la lectura.

Article publicat al diari “Avui” el 22/11/01 per Joan Josep Isern

Julià de Jòdar: tocat per les fades

Té coses curioses, de vegades, aquest món de les lletres casolanes... Si algú em preguntava quin escriptor ha fet l'aportació més original, més ambiciosa, de més qualitat i, fins i tot, més moderna en el panorama literari català dels darrers anys no donaria pas el nom de cap jove promesa sortida del món universitari o de cap escola d'escriptura, no. Parlaria d'un home nascut a Badalona l'any 1942, poc amant de la parafernàlia social que de vegades comporta l'ofici de vendre llibres, i que circula pel món amb un nom que qualsevol associaria a un pseudònim d'aquests que tant abunden en els concursos literaris del país: Julià de Jòdar.
Ara fa quatre anys el senyor de Jòdar ja ens va sorprendre a tots amb un debut d'altíssima volada: L'àngel de la segona mort. Una primera novel·la excepcionalment madura que va acaparar els comentaris elogiosos de la crítica i que va emportar-se, amb tot mereixement, uns quants premis honorífics a la millor obra publicada aquell any. La història de L'àngel de la segona mort, ambientada en un indret imaginari però amb molts punts de contacte amb el barri badaloní del Gorg, on va néixer l'autor, encetava una trilogia titulada L'atzar i les ombres de la qual acaba de sortir al carrer la seva segona entrega: El trànsit de les fades.
Abans que res val la pena puntualitzar que, si bé El trànsit de les fades és una obra autònoma, crec que és important que el lector tingui ben presents els detalls del llibre anterior, ja que els escenaris i molts dels personatges són els mateixos i, per tant, gran part de les coses que se'ns expliquen tenen una seqüència lògica a partir del coneixement del text inicial.
Tot i que no ho diu de manera explícita en cap moment, Julià de Jòdar situa l'acció d'El trànsit de les fades en l'any 1957. Si fa no fa, doncs, un any després del final del llibre anterior. En el barri de Guifré i Cervantes (clara al·legoria a la barreja de cultures d'origen dels seus habitants) es comencen a percebre tímidament els indicis dels nous temps. En el llibre es parla de manera velada dels incidents bèl·lics a Sidi Ifni, del Pla d'Estabilització, de l'entrada de l'Opus Dei en el govern de Franco... Però tot això no passa de ser un mer referent, un teló de fons que emmarca les vicissituds dels personatges però que no domina en l'argument. Per una raó molt senzilla: Julià de Jòdar no busca en cap moment fer una crònica realista d'un temps i/o d'un país. El seu objectiu és molt més concret: la descripció del procés d'educació sentimental del jove Gabriel Caballero, el noi que en el primer llibre de la trilogia se'ns presentava com el succesor de la vella Eulògia, la rondallera cega que matava les hores explicant històries als infants del barri i que ocupava bona part de la veu narradora de l'obra.
Una educació sentimental que comença l'any 1956 (L'àngel de la segona mort) amb un Gabriel de 14 anys que descobreix el complicat món dels adults i les sordideses de la postguerra a partir de la mort violenta d'un amic. Que continua l'any següent (El trànsit de les fades) amb el descobriment de la sexualitat i del desamor i que, segons previsions del mateix autor, acabarà en un tercer volum situat el 1962, l'any de les inundacions del Besòs, en el qual Gabriel canviarà Badalona per Barcelona i s'integrarà al món laboral dels adults.
Centrant-nos en els dos llibres que fins ara coneixem de la trilogia s'observa una evolució pel que fa als trucs narratius que fa servir l'autor. Si en el la veu narrativa era unitària, en aquest d'ara es diversifica i passa d'un personatge a un altre, cosa que dóna una visió molt més rica de la història que se'ns explica. Principalment perquè a El trànsit de les fades els personatges es mouen i actuen a partir d'unes claus subjectives que podem interpretar molt millor gràcies a aquesta concepció polifònica.

SETMANA DE PASSIÓ

Com a L'àngel de la segona mort, a El trànsit de les fades també ens trobem davant d'un assassinat. La diferència, però, és que en el llibre d'ara abans d'acabar el primer capítol ja se'ns haurà revelat qui n'és la víctima, qui el botxí i, fins i tot, qui se suïcidarà de resultes del drama. És evident, doncs, que el que interessa a Jòdar no és la intriga del crim sinó el dibuix minuciós del procés que porta gradualment els personatges fins a l'esclat de la tragèdia. Un procés passional que es concentra en els dies de la Setmana Santa i que pivota al voltant de quatre eixos argumentals: un pernil servit per la botiga que regenten els pares de Gabriel, una treballadora de la fàbrica del barri embarassada pel director, un vestit de festa modelat en el taller de la modista Gertrudis i una representació de La Malquerida a càrrec d'una companyia de còmics ambulants. I, com a referent perpetu, el personatge de la Lilà, la jove de torbadora bellesa que desencadena la tragèdia.
El trànsit de les fades es podria definir també com una novel·la de dones mal enamorades i d'homes mediocres que en cap moment saben estar a l'alçada de les seves companyes. En el fons, aquesta seria una altra manera de veure la novel·la i no gens incompatible amb el que deia abans sobre el seu caràcter d'educació sentimental d'un dels protagonistes. Però, sobretot, el que em meravella d'El trànsit de les fades és que es tracta d'una novel·la escrita amb una engrescadora llibertat de registres que no sempre coincideixen amb el que, des d'una òptica realista, es podria considerar com a lògic. Aquí és on, al meu parer, hi ha el valor més important que aporta l'autor al panorama actual de la literatura recent que es fa a casa nostra. Aquest especial toc de fades que és la prova que certifica la saviesa literària de Julià de Jòdar. Un exemple impagable a l'hora d'explicar la importància cabdal que té en tot relat el paper del narrador, la perfecta sintonia entre la seva posició en relació amb el que explica i la manera com ho transmet al lector. A més, a El trànsit de les fades l'autor ens reserva una sorpresa en el capítol final. Un al·licient més per agafar-se fortament a les més de 400 pàgines del llibre i no deixar-les.

Entrevista apareguda al diari "Avui" el 01/11/01 a cura de Lourdes Domínguez

Julià de Jòdar: “Quan escric una obra nova, no sento cap pressió”

Quatre anys després de L’àngel de la segona mort’(Quaderns Crema), Julià de Jòdar acaba de publicar la segona novel.la de la trilogia L’atzar i les ombres’. A‘El trànsit de les fades, l’autor mostra l’educació sentimental d’en Gabriel i de tota una generació que comença a superar la repressió moral posterior a la Guerra Civil.

Passions fosques en un barri obrer de finals dels 50

Julià de Jòdar va debutar com a novel.lista tard, als 54 anys, amb L’àngel de la segona mort (Quaderns Crema, 1998), el primer volum de la trilogia L’atzar i les ombres. Però el seu contacte amb el món dels llibres ve de lluny, ja que s’ha passat tres dècades treballant en editorials grans, fent enciclopèdies i obres il.lustrades. El seu és un projecte narratiu ambiciós: de moment ja ha publicat els dos primers volums d’una trilogia que té prevista enllestir d’aquí a un any. A partir d’aquell moment, la intenció és escriure una segona trilogia. I tot, sense descartar anar intercalant algun altre llibre de relats entre novel.la i novel.la, com ja va fer quan va treure el recull de contes Zapata als encants (Quaderns Crema, 1999) entre la primera i la segona entrega de L’atzar i les ombres. El fil conductor d’aquests tres primers llibres és en Gabriel, un xicot del barri obrer de Guifré i Cervantes, que podríem situar a la zona del Gorg de Badalona. Al primer volum, el jove té només 14 anys i al darrer en tindrà 20, moment en què acabarà el seu període d’aprenentatge de la vida. Si a L’àngel de la segona mort en Gabriel narra la mort d’un amic seu a la fleca dels germans Font, a El trànsit de les fades, Julià de Jòdar hi explica l’educació sentimental del mateix Gabriel, quan té entre els 16 i els 18 anys. L’autor afirma que és una novel.la de dones, unes protagonistes immerses en un món de passions amagades que retrata la nova concepció de la moral, la sexualitat i el desig que s’estava forjant a la Catalunya de finals de la dècada dels 50. Si res no canvia, la tercera novel.la de la trilogia, que té com a títol provisional A la recerca de l’heroi proletari català, ens presentarà un Gabriel que abandona la seva mare vídua per marxar a treballar en una foneria de la ciutat. Entre homes ja bregats i experimentats, en Gabriel aprendrà a viure en un món masculí i acabarà de madurar plenament. De moment, Julià de Jòdar ja ens ha ofert unes 800 pàgines de la vida d’aquest jove i tot sembla indicar que recuperarà el personatge al darrer volum d’aquesta trilogia i a les tres novel.les de la trilogia posterior que planeja. Sembla, doncs, que tenim Gabriel per a estona.

L.D. La mort i el suspens que ja trobàvem a L’àngel de la segona mort’ es tornen a repetir a El trànsit de les fades. ¿Són més que un recurs per mantenir l’atenció del lector?
J.J. La mort acaba convertint-se en una metàfora. Al primer volum de la trilogia, en Gabriel s’interroga sobre la mort d’un amic del barri. Els silencis i les pors dels veïns faran que deixi de ser un infant inconscient i despreocupat per convertir-se en un jove que s’adona de la forta repressió que encara es cou a mitjans dels 50 en els barris obrers dels perdedors de la Guerra Civil. Al segon volum, en canvi, la mort del pare del Gabriel i el misteri al voltant del personatge de la Lilà faran que el jove evolucioni i maduri sexualment.
L.D. Per tant, ¿podríem definir aquesta novel.la, en part, com una obra sobre l’educació sentimental d’en Gabriel?
J.J. Sense cap mena de dubte. L’obra se situa a finals dels 50, quan l’estricta moral de la postguerra comença a afeblir-se. En Gabriel, està enamorat de la Lilà, una noia que creu en el sexe lliure i que farà trontollar molts dels fonaments de la repressió moral en què encara viu la generació dels seus pares. El narrador anirà descobrint de mica en mica la sexualitat i el desig propis del món dels adults: de les revistes eroticopornogràfiques que amaga a la seva habitació passarà a espiar la dutxa de les dones i acabarà perdent la seva virginitat amb una prostituta del Xino.
L.D. Si a L’àngel de la mort, el Gabriel era un narrador omniscient, en aquesta segona entrega tenen veu un munt de personatges del seu barri. ¿Volia fugir del punt de vista únic?
J.J. M’he sentit com un malabarista que està fent dansar moltes pilotes en l’aire a la vegada. En Gabriel ha passat de narrador que ho sap tot a canalitzador de la resta de personatges, que parlen a través d’ell. Ja no és l’únic que sap la veritat, només en coneix fragments a través d’allò que amics i coneguts li van explicant. Amb aquest material, intenta reconstruir una mena de trencaclosques per provar d’esbrinar què va passar exactament amb el seu pare i amb la Lilà. Per això trobem moltes construcions del tipus “em va dir” i “diu que va dir” i també per aquest motiu, la novel.la es subtitula Una indagació.
L.D. En un principi, el segon volum de la trilogia havia de sortir un any després del primer. ¿Aquesta complexitat del punt de vista més gran és la responsable de l’endarreriment de la publicació d'El trànsit de les fades?
J.J. En part sí, però hi ha altres factors. També m’havia proposat encaixar totes les veus en la seqüència cronològica dels set dies que té la Setmana Santa i, a més, volia crear una mena de contrapunt entre les passions dels personatges de l’obra de teatre de què contínuament es parla al llibre i les passions dels protagonistes de la trama. M’he enfrontat a una obra més ambiciosa quan a tècnica narrativa i, per tant, he necessitat més temps per enllestir-la.
L.D. Parlem d’aquesta obra de teatre. Per quin motiu va voler que els còmics ambulants del llibre representessin la peça de Benavente La malquerida?
J.J. Vaig dubtar molt a l’hora de decidir quina volia que fos l’obra que representés el grup de teatre ambulant que en part protagonitza el llibre. Al final, La malquerida se’m va imposar de forma inconscient. La vaig escollir perquè vaig pensar que era ideal per aconseguir crear un efecte de paral .lelisme, però, de fet, no recordava que de jove jo mateix havia anat a veure-la. La malquerida és una obra amb molt de pinyol, amb un argument ple de passions fosques, on un padrastre s’enamora de la seva fillastra. La vida de la gent del barri de Guifré i Cervantes també és plena de passions inconfessables: el Boni, el Gabriel i el Chuti desitgen la Lilà; l’Adelina s’estima en Gabriel; la Gertrudis està enamorada del Chuti, el típic guaperes de barri; el Tiago, l’amo de la fàbrica, s’estima la Felisa, la seva amant, però aspira a casar-se amb algú de més volada que una simple treballadora dels seus telers... Per això vaig voler que de la mateixa manera que tots aquests personatges fracassen en aquesta teranyina de passions i desitjos, l’estrena de La malquerida també acabés com el rosari de l’aurora.
L.D. ¿El barri de Guifré i Cervantes està inspirat en algun espai real?
J.J. És un localització inventada que recull alguns aspectes reals del barri on vaig créixer: el Gorg, que ara desapareixerà si s’hi acaba construint el Port Marítim de Badalona. Com en el barri de la meva joventut, hi passa la via del tren i està vorejat per una filera de canons de l’exèrcit. En resum, una zona d’àcrates abans de la Guerra Civil i un barri de perdedors i obrers durant la postguerra. Els personatges, en canvi, són totalment inventats.
L.D. El trànsit de les fades inclou fragments de peces de teatre, de poemes i d’altres obres. ¿Li ha suposat un gran esforç de documentació?
J.J. He fet un treball important de recerca de papers i documents de finals dels 50 per informar-me sobre la vida real dels treballadors del tèxtil d’aquella època. També he tingut feina per trobar peces antigues com ara el Poema de la Filosa per arrodonir el capítol en què prenen veu les dones obreres dels telers de les fàbriques. Tots aquests fragments intercalats donen un toc mític a la narració i serveixen de contrapunt.
L.D. La majoria de personatges són obrers. En canvi, molts parlen amb un llenguatge elevat que, en principi, no es correspondria amb la seva educació...
J.J. Al meu llibre, la gent de barri adquireix un to emfàtic en alguns moments. Per exemple, la Jorgina de Lerma, la primera actriu del grup de teatre, i la Gertrudis, la modista, són dones que se senten per damunt de les altres, i el seu amor a la bellesa les justifica a l’hora d’optar per un llenguatge més elevat. El mateix passa amb el personatge de l’Angustias, que quan parla de Hamlet adopta un to entre moral i erudit que teòricament no li correspondria. La meva novel.la no és estrictament realista i, per això, tinc llicència per transcendir el llenguatge típic de la classe obrera. Prefereixo que la parla dels personatges reflecteixi la seva situació moral, que no pas la seva situació social i econòmica.
L.D. ¿No li interessa narrar en termes exclusivament realistes?
J.J. No, perquè no m’agradaria caure fàcilment en el costumisme. Fujo del realisme perquè necessito elevar el to dels meus personatges quan parlen de les seves passions, dels seus anhels. Si volgués correspondre’m amb la realitat, m’hauria de posar al nivell del sainet i els meus personatges s’oblidarien fàcilment. Jo, en canvi, vull que el lector els recordi com a gent que estima, que desitja i que anhela.
L.D. No li feia por acabar escrivint un melodrama ple de passions desmesurades?
J.J. No i, de fet, no amago que he utilitzat expressament certs aspectes del melodrama. Per exemple, la novel.la cita elements com ara els serials radiofònics del tipus Ama Rosa, novel.letes rosa com les de Corín Tellado i peces teatrals de passions, sang i fetge com La malquerida. I, precisament, els incloc per posar en relleu com certa gent es rebel.lava contra aquesta subcultura que oficialment el règim volia imposar entre les classes obreres.
L.D. En el seu llibre, són principalment les dones les que més intenten transcendir aquesta subcultura...
J.J. Sí, perquè dones com l’Angustias, la Lilà, la Gertrudis i la Jorgina de Lerma són les que viuen les grans passions. Els homes de l’obra, en canvi, comprenen menys la seva pròpia situació, són més reacis a explicar què senten i, quan ho fan, és per demostrar que són ells els que manen. Acaben malament, perquè l’orgull els pot i no saben reconèixer les seves debilitats.
L.D. ¿El trànsit de les fades és una novel.la de dones?
J.J. Totalment. Les dones de l’obra són les úniques que assumeixen les seves passions. Només cal veure el cas de la Felisa, l’obrera amant del director de la fàbrica tèxtil disposada a sacrificar el seus sentiments perquè la persona que estima es pugui casar amb una dona de més profit. Els homes de la novel.la, en canvi, no assumeixen riscos i no saps mai què els mou a actuar de la manera que ho fan. Són personatges a mig fer.
L.D. Quan té previst treure el darrer volum de la trilogia?
J.J. M’agradaria enllestir-lo l’any vinent, però quan vaig escriure L’àngel de la segona mort, també vaig dir que trigaria un any a treure el segon volum de la trilogia i n’he trigat quatre!
L.D. ¿El fil conductor d’aquest darrer llibre continuarà sent en Gabriel?
J.J. Sí. La meva intenció és mostrar-hi com en Gabriel abandona la llar materna per anar a treballar a ciutat, en una foneria. Podríem definir el tema del tercer volum com la iniciació d’en Gabriel al món dels homes. El llibre s’acabarà amb la riuada del Besòs de l’any 1962, amb un Gabriel que ja és tot un home que es pot valdre perfectament per ell mateix i que ja ha assolit la seva maduresa emocional.
L.D. Després d’aquesta trilogia, què té pensat escriure?
J.J. Si puc, una altra trilogia! Però això ja es veurà. Es tractaria de continuar la història del Gabriel ja com a adult establert a la ciutat.
L.D. Entre el primer llibre de la seva trilogia i aquesta segona entrega, va aprofitar per escriure Zapata als encants. ¿Té previst treure al mercat algun altre llibre de contes mentre va escrivint les seves novel .les?
J.J. Tinc ganes de tornar a escriure sobre el protagonista del tercer relat de Zapata als encants: en Ximo Ximoi. És un personatge que ha decidit morir de gras i que l’únic que fa és menjar i contemplar el món a través d’un telescopi des de dalt del seu terrat.
L.D. Què l’atreu, d’aquest personatge?
J.J. Que en Ximo Ximoi li dóna la volta a la realitat d’una manera estripada. Utilitza la sàtira i el dard enverinat per desbarrar contra el món. És com si fos una mena de consciència crítica que va llançant jaculatòries per protestar contra l’estat de les coses. Crec que el moment actual que estem vivint dóna molt per treure-li suc a un personatge d’aquest tipus.
L.D. Va escriure la seva primera novel.la als 54 anys, sense cap mena de pressió, però l’obra va aconseguir dos premis: el Ciutat de Barcelona i el Blai Bonet de l’Associació d’Esriptors en Llengua Catalana. ¿S’ha sentit menys lliure a l’hora d’escriure la segona part?
J.J. En absolut. Per mi, a cada novel.la, és com si comencés de nou. Passa el mateix que quan et banyes: cada vegada has de provar si l’aigua està freda o calenta, encara que ja hagis passat pel mateix infinitat de vegades. Ara tinc més experiència com a autor i això em dóna més recursos i més fluïdesa quan em poso a escriure. Però no sento cap mena de pressió: si me’n surto, bé, i si no, doncs, torno a començar i ja està. De fet, d’El trànsit de les fades n’he fet quatre o cinc versions diferents. Tampoc vull que la literatura sigui el centre de la meva vida, encara que quan m’hi poso, m’agrada fer-ho a consciència.

Article d’Anna M. Gil aparegut al diari “Avui” el 13/01/00, amb motiu de la la publicació de la novel·la Zapata als encants de Julià de Jòdar.

La novel·la de Barcelona

La novel·la sobre Barcelona escrita en català que molts esperaven ja és aquí. I li hem d'agrair a Julià de Jòdar: autor de L'àngel de la segona mort (premis Ciutat de Barcelona i Blai Bonet de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i finalista del Premio Nacional de narrativa 1998), primer volum de la trilogia L'atzar i les ombres (De Jòdar treballa en la revisió de la segona part, L'any que van caure les fades), un projecte de novel·la total que intenta explicar el present a partir del passat i ens enfronta al futur. L'àngel de la segona mort s'ambientava, amb una clara influència de Marsé, en un barri industrial de Badalona on, des de fa més d'un segle, conviu la població autòctona amb diverses generacions de l'emigració camperola catalana i murciana. I, tot combinant ficció i assaig, intentava exorcitzar els dimonis del progrés amb els valors de la tradició humanista. Zapata als Encants segueix en aquesta línia de sacsejar la consciència del lector. Però, amb l'associació d'idees oposades, d'humor i tragèdia, amb la fusió de la realitat documental i l'experiència pròpia, l'escriptor ens ofereix un producte més agosarat, més incisiu, més actual, més viu. Julià de Jòdar sempre ha intentat escamotejar la seva biografia (mirem les contracobertes dels llibres). Sabem, però, que té més de cinquanta anys, és llicenciat en història contemporània, coneix bé el món editorial i ha col·laborat en diverses publicacions d'esquerra durant els anys 70: a la Revista mensual/ Monthly Review escrivia coses com ara: "En Cataluña, mando consensual de la razón del Estado opresor para ocluir toda pretensión de poder nacional catalán fuera de la lógica del capital". I parlava d'autovalorització proletària o dialogava amb els autònoms italians tipus Toni Negri. Intuïm, també, que els protagonistes dels tres relats (la definició del gènere és imprecisa: aquí tot és volgudament ambigu) que conformen el llibre comparteixen moltes de les opinions (antidogmàtiques, que conviden al diàleg) i experiències de l'autor. Una bona manera, encara que sembli paradoxal, de ser objectiu. De Jòdar no improvisa: l'obra és alhora un vehicle per a les idees pròpies i alienes i una reflexió sobre la novel·la. A l'escriptor li interessa allò que conta i com ho conta. Per això, rebutja els clixés, les mistificacions, les fórmules per reproduir un món versemblant. Es replanteja el punt de vista, el temps, l'espai, el discurs narratiu. I busca la forma literària més adient per representar una realitat complexa. El corrector Lotari que redacta una biografia de Zapata per a l'enciclopèdia projectada pel factòtum jubilat d'un empori editorial, el vidu Ferran que dirigeix una sucursal de la indústria química alemanya i intenta redimir un amic de la infantesa caigut en desgràcia, l'obès Ximo Ximoi que es vol curar de l'empatx teoricoideològic del passat; tots ells i molts d'altres (el llibre és ple de personatges menors i històries col·laterals) són portaveus de l'escriptor. Un escriptor que defuig els tòpics del realisme de postguerra, però utilitza la literatura per criticar els problemes del medi social (¿amb el propòsit de millorar-lo?).

MEMÒRIA VIVA

El llibre comença als Encants. No és una casualitat. Els Encants són la memòria viva d'una Barcelona que creix i es renova cada dia. Als Encants hi ha de tot: pintures, llibres, documents, objectes; allò que reflecteix els modes de pensar i de viure, els valors i les creences d'una comunitat, la cultura que es comparteix i s'aprèn, que deia Norbert Elias. I que crea una frontera immaterial entre els membres de distintes comunitats: d'aquí l'agressivitat dels moros, els gitanos, els hindús que circulen pels Encants contra el vell editor que els exclou de les seves enciclopèdies. Als Encants, el corrector Lotari estira el fil de múltiples i variades històries (del militant d'esquerres, del progre, de la puta magribina, del nou indià fracassat, de la dama jueva, de la periodista innocent, etc.) que tenen diversos escenaris (el Clot, Badalona, Gràcia, el Raval, l'Eixample, Europa, Amèrica). Amb les vides creuades d'aquests personatges hiperactius, sense límits físics, temporals o psíquics, l'escriptor lliga la fràgil trama d'una ciutat. I aprofita els seus pensaments, fantasies i converses per vehicular les pròpies fílies i fòbies. Julià de Jòdar critica polítics, intel·lectuals, escriptors i gent de teatre. Evidencia les mancances del govern i manifesta el desencís davant d'una Transició difícil de pair (un pragmàtic dels que tan abunden diria que a De Jòdar, tan crític amb el realisme existent, li falta realisme). També qüestiona l'obra de determinats autors que han estat canonitzats tant per haver combregat amb el sistema com per haver apostat pel contrasistema (si bé es mira, les dues cares d'una moneda). I la novel·la té el seu missatge: cal recuperar el passat i projectar-se cap al futur. Un futur obert a totes les possibilitats, el lloc de la llibertat. De Jòdar: Zapata.

Article publicat a “La Vanguardia” el 19/10/01

Retrato de grupo entre jamones

El trànsit de les fades es la segunda parte de una ambiciosa trilogía sobre la posguerra en el barrio de Guifré y Cervantes, en los suburbios de la inmigración murciana, en Badalona. La primera entrega del ciclo, L'àngel de la segona mort, trataba de la presencia anarquista, de las familias Pacheco y Caballero, de los comisarios y patrullas de la FAI, de la muerte accidental de un paisano, el Cucharicas, en tránsito hacia la segunda muerte, el olvido definitivo. Era un libro denso, escrito con largos periodos y bellas frases engoladas que sorprendió a los críticos, agradó al público y se llevó el premio Ciutat de Barcelona. Para meterse de lleno en la década de los cincuenta, Julià de Jòdar ha ajustado los referentes y la técnica literaria. El resultado me recuerda All i salobre, la novela de Josep M. de Sagarra. Sobre todo por el personaje de Lilà, una mitja virtut que encarna el genio pagano, infantil y canalla, sensible, pero sin fundamento moral. Lilà es como la Marí de All i salobre, ambiciosa, magnética, fría, pura belleza expuesta a la inmolación. Con la misma mirada antropológica con que Sagarra describe el calvario de los pescadores de El Port de la Selva, la taverna con el humo de caliqueño y la cala donde se cobran los atunes a garrotazos, De Jòdar recrea la tienda de ultramarinos con los jamones goteando grasa sobre el mostrador, los maniquíes de la modista, el ambiente de las costellades en la Conrería. Si en L'àngel de la segona mort era la voz de una vieja la que contaba la historia (conciencia del pasado rural), ahora el narrador es el nieto que ha estudiado. Lilà está omnipresente en sus descripciones y testimonios como un símbolo de la inconsistencia de las ilusiones y del destino que se lo lleva todo. La acción se desarrolla en la Semana Santa. En el teatro están ensayando una obra de Benavente. El barrio entero es un teatro: la niña bien es ahora comediante, la partidaria del amor libre se apunta al relativismo de mostrador, en la fábrica del Cul del Mono obreras e ingenieros se entienden a escondidas. Lo que empieza como un serial acabará en tragedia. Años después, el narrador realiza una encuesta entre los supervivientes para aclarar lo sucedido y restablecer la frontera entre lo real y lo imaginario. De Jòdar deja escapar con cuentagotas referencias al sindicato vertical, al plan de estabilización y al convenio colectivo, Gabriel hojea el Paris Hollywood (aquella revista de pin ups con el sexo retocado que aparece también en El millor dels mons de Quim Monzó), se oyen canciones de los Cors de Clavé y de Los Llopis. Pero la sociología se supedita siempre a la trama, los personajes y la acción. No hay que haber leído la primera parte de la trilogía para llevarse una gran impresión de El trànsit de les fades. De Jòdar está mucho más suelto (se ahorra incluso el Index personae imprescindible para no perderse en la primera entrega). La novela está mejor trabada, el simbolismo es más evidente. Hijos rechazados, padres ausentes, personajes descastados, hablan de una memoria incómoda, del pacto del bienestar que obliga a prescindir del pasado. Este libro supera al anterior. Los que siempre se quejan de que en catalán no hay novelas han encontrado su piedra de toque.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]