Biografia

Llort neix el 1966. Des del 1986 treballa al diari “Avui”. Actualment és redactor del suplement literari Cultura. Després d’uns anys d’aprenentatge aconsegueix publicar per primera vegada el 1999. Anteriorment havia publicat alguna narració curta en revistes literàries. T ardor va ser la seva. El 2000 publicà Maleït Montjuïc. També ha publicat contes en reculls especials i dominicals de l’”Avui”.

Obra

T ardor

T ardor es titula així perquè transcorre al llarg de la tardor del 1993 i perquè descriu l’ardor (física i existencial) que té el protagonista de l’obra. Joan Argulló, líder d’una banda de rock català, decideix abandonar el tren del circ musical, famós, mediàtic i vivencial just el dia que ha de tenir lloc l’actuació més important de la història del grup, els Vèspron, davant un palau Sant Jordi gairebé ple. A partir d’aquí i a través de la mirada obliqua de Joan Argulló, assistim al seu descens a l’infern de les drogues, l’alcohol i, sobretot, l’autocompassió que el condueix per carrers, per fragments de nocturnitat de la ciutat de Barcelona (Poble Sec, l’Eixample, el Raval, el Xino, Gràcia...). Tot el que fa el protagonista està dirigit a poder alliberar se de l’ardor que el consumeix per dins, fins que l’autodestrucció o la redempció posin el punt final. És una crònica visceral (però que pren una certa distància) del desencant, la radiografia sentimental d’una generació sense més referents que la música (que apareix profussament per tots els racons de l’obra), els instints, l’amor i les temptacions de la nit, crescuda a cavall entre la tendresa i l’amenaça constant de no tenir, literalment, on caure mort. I les morts, que es desgranen en temps real, marquen les diferents etapes d’aquest òpera prima: la de Franco, la de John Lennon, la de Jaco Pastorius, la de Freddy Mercury i la de Frank Zappa.

Maleït Montjuïc

Maleït Montjuïc narra la història de Rita, la protagonista d'aquesta novel·la. Ha tingut un tumor i porta un pit postís i nota que no durarà gaire. És per això que la dona no pot comportar morir i deixar els seus en la intempèrie econòmica. Cal enginyar-se'n alguna per assegurar-los un passament prou sòlid. De fa molts anys que regenta una administració de loteria. Però mai no se li havia presentat una oportunitat tan planera. La Natàlia -jove pihippy amb una certa consciència social- s'hi presenta un dia amb una butlleta guanyadora. Ella no ho sap, però la butlleta val cent cinquanta milions La noia no ho sap, que és multimilionària, com tampoc no sap en quin replec de la bossa, ha desat la butlleta distingida per la sort, poc després de saber la nova. La novel·la acaba amb una persecució absurda entre els segrestadors i altres individus que han anat sortint al llarg de la novel·la. La intenció de l’autor és mostrar-nos, a partir d'un aventis d'acudit, d'una facècia amb actors de barri, l'òpera bufa d'uns barcelonins desheretats, veritable carn de canó.

Documentació

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Laboralment, és una eina cada vegada més imprescindible, però, pel que fa a l'ús privat, es pot dir que només utilitzo el correu electrònic; agilitza brutalment la correspondència amb amics que viuen a l'estranger. Pel que fa a la navegació per la xarxa, no li he tret prou profit, de fet gens. Si vull alguna dada concreta, ara per ara em resulta més fàcil aconseguir-la per altres mitjans. Tot I que sóc molt primmirat amb els detalls d'ambientació, no acostumo a necessitar una resposta immediata i això fa que les esperes i recerques davant la pantalla em resultin pesades, exasperants. Amb tot plegat, però, no considero que es tracti d'un estrany fenomen que haguem de vigilar especialment. Estic convençut que no té absolutament res de perniciós. És un mitjà de comunicació molt pràctic del qual deixarem de parlar d'aquí a pocs anys: quan tothom l'utilitzi amb normalitat.

Article sobre Miquel Llort a cura de Jordi Llavina, aparegut al diari “Avui” el 16/03/00, amb motiu de la publicació de Maleït Montjuïc

'À bout de souffle'

Rita, la protagonista d'aquesta novel·la esperpèntica de Llort, ha tingut un tumor. És per això que du un pit postís. Sospita que la cosa no pot durar gaire. I llavors, Llort, el narrador, que té una inclinació natural pels personatges secundaris de la vida, i per convertir aquests personatgescomparsa en solistes d'una certa entitat, sent una pietat autèntica per la Rita i la dota d'uns sentiments que doblen la compassió que sent el mateix creador. És per això que la dona no pot comportar morir i deixar els seus en la intempèrie (llegiu-hi la intempèrie econòmica). Cal enginyar-se'n alguna per assegurar-los un passament prou sòlid. De fa molts anys que regenta una administració de loteria. Però mai no se li havia presentat una oportunitat tan planera.
La Natàlia -jove pihippy amb una certa consciència social- s'hi presenta un dia amb una butlleta guanyadora. Ella no ho sap, però aquell rectangle de paper val cent cinquanta quilos. L'escena resulta força inversemblant, però tant se val. És a dir: a Llort se li'n fot, la versemblança, perquè la seva intenció és mostrar-nos, a partir d'un aventis d'acudit, d'una facècia amb actors de barri, l'òpera bufa d'uns barcelonins desheretats, veritable carn de canó (en aquest cas, carn de canó de Montjuïc). La noia no ho sap, que és multimilionària, com tampoc no sap on redimonis, en quin replec de la bossa, ha desat la butlleta distingida per la sort, poc després de saber la nova.

CANVI D'ACTITUD

Llort ha escrit un entreteniment novel·lesc força complet, radicalment diferent de la seva primera història, T ardor. El viatge al cor de la nit del líder del conjunt de rock Vèspron volia ser transcendental, però, ves per on, acabava convertint-se en una crònica una mica amanerada o, millor, amarada pel tòpic: baixada als inferns en una època en què l'infern, de la mena que sigui, està de rebaixes (oh Dante, oh Rimbaud, i tots els que de l'infern parlaren, celestials!). Joan Argulló era una criatura original de Llort, però un tenia la sensació de coneixe'n de fa molts anys l'existència, la seva aura d'ésser maudit. Al cap i a la fi, Argulló no era sinó el producte reproduït en sèrie del cantant de rock, una figura banal que Llort es prenia massa seriosament. Heus aquí un dels defectes de T ardor, a parer meu: el narrador abordava la figura del protagonista amb una deferència excessiva: Argulló se sentia el cor esgarrapat pel desencant, com ens l'hi sentim tots els fills orfes d'ideologia, amb el serrell arrodonit pel perruquer Pujol i les seves inexhauribles almostes de gomina que ens empedreeixen les celles i els pèls del nas, d'una banda, i el sorollet amoïnós dels trilites-socialistes encastat al pavelló de l'orella, de l'altra. El procés, a Maleït Montjuïc, és gairebé invers: els més de trenta personatges de la novel·la constitueixen caricatures d'éssers de carn i ossos, sovint més d'ossos que de carn. Llort els va posant damunt la taula com si tingués un exèrcit de soldadets de plom com el del conte que els meus fills senten cada dia en una cinta de casset: tots són manxols d'un braç, escapçats per una banda o altra. "Són una colla de ximples", que diria el President.

GENT DEL BARRI

Comencem pel nucli familiar. L'Alfons, el marit de la Rita, és una nul·litat d'home, un dropo de cap a peus. A casa, va en calçotets esparracats, i per una costura desfeta se li escapa un ou. L'hi fa veure el fill retardat, el Ponç, que sovint es mostra com el més lúcid de tota la colla ("Tu tranquil, fill, mentre no caigui a terra"). L'hereu (que es diu Esteve, ves per on) acaba de sortir del trullo: exemplar modèlic d'hoste de la Model amb les reserves fetes amb molta antel·lació. La Berta, la filla, fa un número introductori al Bagdad. De fet, el numeret en qüestió constitueix el bo i millor del xou, i l'hi acompanya el magnífic introductor Tutuà Popó, negre, que no sap llengües, trenta centímetres en estat de flaccidesa.
Això pel que fa a la família. Però la família s'amplia amb una vintena llarga més de personatges. Tots plegats -figures caricaturesques de tebeo- es conxorxen per segrestar la Natàlia. I, un cop raptada, es conxorxen amb la mateixa Natàlia per segrestar algú altre, per mirar d'ampliar el capital en el moment més hilarant i delirant de la història. La novel·la acaba amb una persecució absurda entre els segrestadors i altres individus que ens han anat acompanyant al llarg d'aquestes pàgines. Entre els primers, en destacaria el Jonathan, un adolescent skinotxo amb el xandall enrivetat al camal per la rojigualda. Entre els segons, d'una banda, l'entranyable Macià del Valle, professor jubilat d'història de l'art i visitador diari de la Fundació Miró que planeja, indefallent, el robatori d'una obra del pintor; de l'altra, la seva filla, la policia Impressió de les Plagues de Sant Francesc d'Assís del Valle, Impres per als amics i també per als enemics, per una raó elemental d'economia del llenguatge.
Maleït Montjuïc sembla un retret a la novel·la psicològica que escriuen molts contemporanis de l'autor. Tot hi passa superant els límits de velocitat permesos, i l'estil abona la concepció narrativa que he sintetitzat amb el títol de l'article. Llort, en aquesta novel·la tan barcelonina, no estalvia crítiques a qüestions urbanístiques de la ciutat. Tot i això el seu Montjuïc tampoc no representa l'elegia per cap essència perduda del barri. Com més àcid el seu humor, millor. Com més corrosiu, més gran el plaer de la lectura. Encara trobo que molt sovint la seva ironia és predictible i tova. Massa humor blanc, com si li requés de fer sang en situacions en què potser caldria furgar molt endins, per trobar-n'hi una gota adormida i malenconiosa.
Un thriller. Una comèdia de cap a peus. Una història de casualitats rocambolesques. Llort hi avia instants d'una gran agudesa: "El cambrer passa l'espàtula per damunt de la planxa calenta, per fer alguna cosa, és un gest habitual d'evasió momentània". Davant del cambrer, l'Esteve "permet que l'hipnotitzi una taca de suc d'escopinyes que hi ha a la barra". Maleït Montjuïc té, de vegades, la forma de la paleta del cambrer: va fent arronsar en rajolins foscos el greixum d'una comunitat enquistada en un barri de poca pena. Altres vegades, no arriba a hipnotitzar com la taca de suc d'escopinyes del taulell, però sí que ens fa veure que aquella taca pot fer que, als antípodes, un nen maori badi amb llavis i dents una estranya fruita sucosa, amb inflors d'elefantiasi, el nom de la qual desconec perquè aquí no en gastem ni se n'ha vist mai al mercat de la Boqueria.

Article publicat a “El País” el 06/04/00 per Jordi Puntí

Vodevil

Que un inspector de policia nacional, ni que sigui de la secreta, sàpiga que és el director de cine Derek Jarman i, a més, sigui capaç de citar-ne una pel·lícula com Sebastian, és una inversemblança difícilment tolerable més enllà dels confins d’una novel·la com aquesta, Maleït Montjuïc. En canvi, en el microcosmos extravagant i guillat que des de la primera pàgina edifica Llort, els disbarats inversemblants -situacions, personatges, diàlegs- es projecten cap al terreny de l’absurd i, per insistent acumulació, es tornen virtut. La millor mostra d’aquesta qualitat és l’escena final, que no explicarem (i recorda, d’alguna manera, els darrers compassos de la Judita de Francesc Trabal), però també en pot ser un bon exemple un professor universitari que planeja el robatori d’un quadre de la Fundació Miró i decideix que, per fugir amb l’obra, farà servir l’autobús, perquè per ell "el món del taxi mai no ha existit". Aquest absurd còsmic és un dels elements que converteix Maleït Montjuïc en un perfecte vodevil. Hi ha, a més, un espai físic limitat i laberíntic -la muntanya de Montjuïc-, una trentena de personatges desbocats i arquetípics que hi deambulen i són víctimes de les casualitats més formidables, i un segrest amateur, dignes de Pepe Gotera y Otilio, com a punt de partida. Per donar consistència a aquests còctel, Llort se serveix d’una estructura ben travada i complexa, i d’un ritme de la narració molt àgil, a estones trepidant, que només patina quan es deixa enlluernar pel breu esclat d’un acudit brillant (però que fa destrempar l’escena) o per la momentània pèrdua d’un dels múltiples fils que remena. L’imaginari d’aquest vodevil contemporani surt de la cultura popular: la música, el cinema -amb referències constants, ben conjugades, tant al cine de culte com al popular-, i els dibuixos animats més que no el còmic. potser per això la novel·la pateix una excessiva lleugeresa d’estil, per no dir descura, un abandó que haurien d’haver vigilat a parts iguals l’autor i l’editor, que per això rep agraïment a l’última pàgina.

Article publicat a “El Periódico” el 17/04/00 per Jordi Gàlvez

La muntanya màgica

Durant la primavera del 1923, abans de tornar a casa per concloure els darrers capítols de La muntanya màgica, Thomas Mann va passar per Barcelona. L’alemany, que mai no havia llegit Verdaguer, de ben segur que va adonar-se, mentre es pentinava els bigotis, que la nosra ciutat neix i creix a l’empara dels 173 metres de gres de Montjuïc, la nostra muntanya màgica local. La història de Barcelona, la seva personalitat, s’ha construït tradicionalment sobre el paisatge del penyal, i l’escriptor Llort, com Mann, com Monzó a L’illa de Maians, ha volgut fer una novel·la prenent la part pel tot, retratant-nos a tots plegats a través d’uns desgraciats que pul·lulen pel districte 3 del cap i casal. Maleït Montjuïc, amb les quatre mosques colloneres de les dues dièresis és, primerament, una astracanada. Una novel·la trepidant, divertida, intel·ligent i de gènere, que de primer no recorda pas Mann sinó Ferran Torrent o Puta misèria. Mirada amb més deteniment s’assembla més a un Martí Rosselló o a un Sergi Pàmies, i desvela molta més profunditat literària que els recents entspringen de Marí o Puigverd, tan tocats d’afectació. Sí, des del punt de vista de la versemblança històrica i social, som més Montjuïc que no pas Montserrat. Són bells els turons de Weimar però vivim al costat d’una muntanya urbana abocada al mar. Marginal (com en els seus orígens: mont juïc, muntanya de jueus) i fascinant alhora, vital al costat d’un reducte de finats al seu prestatge, culta (Miró i MNAC) i canalla. Fascinant i entranyable. Sense sanatori, a la nostra muntanya màgica no li calen malalts, però. Ni més febleses ni grandeses humanes. Ni més eufòria ni resignació davant tanta vida mediterrània. EL nom de Llort (que vista la seva predilecció per cert temes sexuals acabarà pronunciant-se sonoritzant l’oclusiva dental) queda ben alt en aquest llibre radiant, tendre i ben escrit. La gran literatura també pot ser de barri i modesta.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]