corpus
literari
|
|
Lluís Calvo (Saragossa el 1963) Ha publicat els següents llibres de poesia: Veïnatge d'hores (1987); "A contrallum" (1991); Vida terrenal (1991); Jardí d'una ciutat deserta (1992); La llunyania (1993); El món que respirava pels ulls (1996); L'estret de Bering (1997); Opus spicatum (2000) i Omissió (2001). També ha publicat les novel·les Aconitum (1999) i Electra i la carretera (2001). Ha guanyat premis l'Amadeu Oller, el Miquel de Palol, el Josep M. López Picó, el Ciutat de Palma i el Maria Mercè Marçal. El seu darrer llibre és El buit i la medusa (2002) guanyador del Jocs Florals de Barcelona.
"Teatre Grec" dins El buit i la medusa
"Gran velocitat" dins El buit i la medusa
Article publicat a “El Periódico” el 24/01/03 per Manel Castaño
En un esclarecedor epílogo a su ambicioso proyecto poético, Lluís Calvo dice que siempre ha intentado "reflejar las desazones, tanto cotidianas como filosóficas, que definen el mundo contemporéneo". Antes de que una afirmación tan drástica nos haga apartar este volumen de poemas como si fuera ensayo, fijémonos que eso es lo que tendríamos que buscar siempre. Que la pereza no nos vuelva traidores. La poesía puede ser muchas cosas, del divertimento hasta la mística, y todas son válidas y saludables; pero la poesía que dura es la que busca expresar el carácter de una época. La de Calvo no es serena ni confortable, pero él no tiene la culpa; sólo es un mensajero. Nos hace tomar conciencia de existir en un mundo sin fundamentos, habiendo perdido el sentido de totalidad y con la personalidad disgregada en una colección de máscaras. Por ejemplo, sin pecar de esnobismo, los muchos papeles que un individuo puede adoptar en un chat le sirven para explicitar que "només en els fragments pot intuir-se, esquiva,/ l'obscura identitat que ara em dissol". Además, presenta una faceta que podría llamarse antihumanista, como cuando subraya el protagonismo de la casualidad en el avance del conocimiento para comunicarnos la sensación de que la vida, igual que el hallazgo de la piedra de Rosetta, es consecuencia del azar. Y, como lógica consecuencia de una poética fundamentada en esta certeza --"fa temps que vaig deixar de creure en la realitat"--, el discurso es frío. En los poemas dedicados a una Barcelona que ya no existe no hay nostalgia, pero tampoco alivio por haberla dejado atrás, sólo la constatación "d'algú que ara s'inclina, en pau, cap als seus somnis". Puesto que en la poesía de Calvo el objetivo es el contenido, podríamos lamentar que la belleza, presente, surgiera sólo como resultado colateral; sin embargo, la ambición de conocimiento que la preside es de lo más encomiable.
Article publicat al diari “Avui” el 19/12/02 per Esteve Plantada
De realitats i d'identitats
Actualment,
en un món absolutament dominat pel que és virtual i en què,
sovint, es confon i es distorsiona la mateixa realitat, la poesia accepta,
un cop més, la difícil tasca de fer-nos reflexionar sobre
un dels eixos del món modern: la condició humana. Els poemes
d'El buit i la medusa serveixen de vehicle per oferir-nos la nova
visió de la realitat que percep la veu poètica, i com aquesta
realitat actua com un tot unificador, com una escudella en què
hi caben les més absolutes contradiccions. De fet, la vida és
això, un aiguabarreig de contraris, aparentment irreconciliables.
El tot és també el no-res i constantment muda de pell. Al
cap i a la fi, el món és incomprensible. ¿Cal deixar,
doncs, de creure en la realitat?
Després d'obsequiar-nos amb el seu darrer llibre de poemes, el
lluminós i original Omissió (2001), Lluís Calvo (Saragossa,
1963) torna a la càrrega amb El buit i la medusa, llibre
que ha guanyat els últims Jocs Florals de Barcelona. Lluís
Calvo és autor d'una obra literària abundant en què
ha conreat amb èxit la narrativa, el teatre i la poesia. I combina
amb encert l'abundància amb el savoir-faire i el compromís
ètic i estètic. Des del ja llunyà i primerenc
Veïnatge d'hores (1987) fins a l'actualitat, la seva obra ha
evolucionat sempre en pla ascendent. De premi en premi ha anat llaurant
la llengua fins a assolir una veu absolutament personal i amb prou entitat
per no necessitar més prestigi que el que hi ha en cada un dels
seus poemes.
El buit i la medusa planteja dos eixos temàtics força
clars. D'una banda, l'aprehensió de la realitat, i de l'altra,
la concepció de la identitat i de la mateixa naturalesa humana.
És un llibre marcat pel pas del temps, sobri i eixut, en lluita
contra un temps que fa que tot s'acabi, "tot, des de l'inici, s'apressa,
veloçment, cap a la seva fi". El primer poema, Introito, ja
marca clarament la divisa poètica: tres èpoques que avancen
inexorablement: la infantesa, l'edat adulta i la maduresa, escenificadores
d'un cicle vital i alhora metafísic: néixer del no-res,
assolir el tot, i tornar al no-res, "ja no existeixo, ja no sóc
ningú".
El llibre està dividit en quatre parts. A la primera, "L'últim
heroi", es fa un recorregut pels espais mítics de la infantesa
i de l'adolescència del poeta, tot resseguint paisatges coneguts
que esdevenen escenaris de la seva èpica personal. A la segona,
"Poemes" per a un públic majoritàriament adult,
un cop superada la memòria, es pren consciència de la pròpia
naturalesa, del present, de l'adult que troba massa dura la conversió
a la maduresa. Les altres dues parts, "El buit il·luminat"
i "Les hidres infinites", són fruit d'aquest xoc original
de presa de contacte amb la realitat i de la seva acceptació. El
llibre es construeix com una acurada radiografia memorística sobre
un paisatge, uns records i unes vivències que es projecten des
del passat fins al present i que condicionen aquest present pel fet de
ser fragments del jo . Aquesta reflexió esdevé un diàleg
excitant amb els mites, una pausada concepció madura del pas del
temps. Com diu la veu del poema, "reconèixer el temps és
envellir", i les presències són efímeres, fluctuants,
paraules en la veu de l'Heràclit rutilant: tot flueix, fins i tot
l'ocult, fins i tot un mateix. Fugaç i divers. De fet, reprèn
un dels grans motius literaris del segle XX, la crisi del jo, negar-se
per existir, descompondre el tot per ser el no-res, com digué el
poeta Ángel González, "para vivir es necesario morirse
muchas veces mucho".
MIRADA
SOBRE BARCELONA
El poeta
barreja amb mestria els elements tècnics i formals que ha de tenir
un poema plausible. Des del recurs de la ironia en veure que un amic no
entén els seus poemes, fins al retrat concís, punyent, de
la realitat. Ressegueix els perfils de la seva Barcelona, aquella amb
què ha conviscut i que coneix perfectament, i recorre espais mítics
del seu passat. Deixa fluir els dots d'observació i passa el mirall
pels carrers del seu paisatge emotiu, tot implicant-s'hi intel·lectualment.
Des de la talaia d'home adult, observa el passat, els escenaris, l'espai
mític de la seva ciutat.
Lluís Calvo sap en quin terreny es mou. Té un bagatge del
tot suficient per moure's en diversos fronts i per executar els poemes
d'una manera sempre solvent. Observem el subtil contrast entre la senzillesa
i la complexitat en cada vers, en cada situació; el domini dels
jocs del lèxic i del llenguatge; la imatgeria brillant, basada
en la realitat; la mirada per escenes quotidianes en què es presenta
una situació normal que esdevé una situació moral,
una reflexió profunda; els ponts de diàleg amb la tradició;
els habilíssims finals de poema en què, sovint, hi ha unes
frases lapidàries (de vegades, petites estrofes finals), que són
conclusions inconcluses; tant es mou en el detall realista com en la sorpresa
executiva, tant adopta un aire absolutament poètic, com es deixa
endur pel verb eixut, tant és desbocat com contingut. Tot això,
fins al final del llibre, un llibre que capta l'atenció fins al
darrer poema, que el clou en forma de cercle.
El buit i la medusa és un llibre per a qui vulgui pensar i sentir,
amb el mateix rigor amb què la vida ens ensenya les seves cartes.
Una lectura complexa per a una realitat complexa. Però, com ha
quedat dit, "tot, des de l'inici, s'apressa, veloçment, cap
a la seva fi". Tot busca, irremeiablement, la seva destrucció.
Intenteu no destruir aquests mots, aquest llibre, que no passi per alt.
La poesia "no l'escriuen sols els poetes", la poesia, sovint,
està escrita en llocs ocults, i els bons poetes saben fer-la parlar.
Article publicat al diari “Avui” el 02/03/02 per Sam Abrams
Lletra a Lluís Calvo
Estimat amic,
És una autèntica llàstima que la cultura literària
del país no estigui, en aquests moments, a l'alçada del
teu llibre. Vivim completament envoltats d'una societat que es caracteritza
principalment per la seva obsessió per les aparences, en detriment
del contingut. I aquesta societat, malauradament, ha generat el que jo
anomeno, i perdona la vulgaritat, la cultura del fot-li, una cultura de
la pressa i la mediocritat, en lloc de la calma i la qualitat; això
sí, des de fora i de lluny, tot molt bonic i lluent. La literatura
catalana sucumbeix davant la gran pressió que rep per conformar-se
amb la situació actual tan lamentable. Tant és així,
que la literatura va més enllà del que estrictament se li
exigeix i s'automutila a partir de sotmetre's a una sèrie de prejudicis
reduccionistes, com ara són prejudicis intel·lectuals, socials,
territorials, sexuals o estètics. En definitiva, això vol
dir que si creus en l'alta cultura, malament; si no has nascut feliçment
inserit a la burgesia catalana, fatal; si has tingut la mala sort d'haver
sortit d'alguna de les comunitats perifèriques com ara les Illes
o València, desastrós; si tens la desgràcia de ser
dona, catastròfic; o si no participes de l'estètica neonoucentista
disfressada de poesia de l'experiència, absolutament imperdonable.
Com ja t'he dit, em sap greu que el teu nou llibre hagi coincidit amb
aquesta època de falta d'exigència i rigor!
LLISTÓ
BEN AMUNT
Per una altra
banda, m'alegra constatar que tu no has abaixat gens el teu llistó
intel·lectual i artístic per desolador que sigui el panorama
o per moltes pressions externes que puguis rebre per ajustar-te a la tònica
general. A partir d'una lectura atenta d'Omissió veig clarament
que no t'has desviat ni un centímetre del teu propòsit llunyà.
Recordem que ja han transcorregut catorze anys des dels teus inicis a
Veïnatge d'hores, de bastir una obra ambiciosa, contemporània
i extremadament personal. En aquest sentit, Omissió ve a
afegir-se al conjunt de la teva producció anterior de vuit reculls
justament de la manera que tu sempre has volgut: és un nou i original
punt de partida sense que això signifiqui un trencament o dislocació
respecte a l'obra feta. Curt i ras: Omissió és un
llibre original i variat, i alhora és la continuació lògica
i coherent d'una Obra (i utilitzo la majúscula a propòsit)
en marxa. Ara bé, tot i el rigor i la lògica i la coherència
la teva obra mai resulta freda i mecànica, sinó que sempre
manté la contundència i vehemència humana que tu
li has infós des del principi. D'alguna manera es podria dir que
la teva obra neix i es desenvolupa sota el signe de Proteus, el déu
que encarnava les transformacions i la varietat sense deixar de ser, al
capdavall, ell mateix.
A més, al llarg dels anys durant els quals la teva obra poètica
s'ha anat desplegant hem tingut l'ocasió de veure com també
es mantenia fidel a la seva doble filiació dins la tradició
literària del país: per una banda, la tradició de
poesia d'idees a partir de mestres moderns com ara Riba, Foix, Bartra,
Espriu, Vinyoli i Sampere i, per l'altra banda, la poesia de signe experimental
a partir de referents com ara Salvat-Papasseit, Rosselló Pòrcel
i Palau i Fabre. Precisament, part de la gràcia profunda d'Omissió
està en la seva intel·ligent i sorprenent combinatòria
del doble llegat de poesia conceptual i poesia experimental.
Personalment i intel·lectualment, he trobat la lectura d'Omissió
reconfortant i estimulant perquè veig, d'entrada, que entens la
poesia com la llengua altament artitzada i intensificada al servei de
l'expressió d'idees i emocions significatives. També he
observat que has mirat d'explorar zones de la metafísica, algunes
que només quedaven apuntades en Foix i Bartra i d'altres que em
sembla que són inèdites a la tradició de la poesia
catalana moderna. Em refereixo, evidentment, a l'exploració de
la relació entre el tot i el res, el jo i el no-jo, per un costat,
i la reivindicació, per l'altre, de la potència latent de
les coses fragmentàries o parcials, tan típiques de la condició
humana amb totes les seves limitacions. Dins l'estructura interna del
llibre, aquestes nocions serveixen clarament la funció d'eixos
vertebradors que confereixen unitat al conjunt.
DEL TOT
I DEL RES
Pel que fa
al tot i el res, en termes filosòfics, has refutat l'exnihilo nihil
fit cartesià per acostar-te, inicialment, a l'ex nihilo fitens
creatum de la nostra tradició religiosa de signe hebreu-cristià.
I, a partir d'aquí, has anat a assumir una posició semblant
a Goethe expressada a Faust: "Wie alles sich zum Ganzen webt,
/ Eins in dem wirkt und lebt" ("¡Com s'entrellaça
tot amb el tot / i cadascú obra i actua en l'altre!"). Ja
veig per la cita d'Angelus Silesius que poses al davant del llibre i que
t'has apropiat com a punt de partida d'un dels poemes centrals del llibre,
L'U de la u, que t'has endinsat molt en aquesta temàtica de la
reconciliació o síntesi d'opòsits en la U i n'has
sortit amb una visió més ampla i fonda de la realitat. I
es rastreja aquesta nova concepció de la realitat de cap a cap
d'Omissió: "I ara intueixes que en penetrar en la llum hom
s'endinsa, alhora, en un abisme."; "Res no neix, res no mor.";
o, " [...] aquesta ment en blanc que ja no és res perquè
ho és tot [...]". A més de místics com Scheffler,
aquesta idea de la fusió del tot i el res al teu recull també
es nodreix de les arrels que té al Budisme i l'Hinduisme. En això,
feliçment, no estàs sol sinó que estàs ben
acompanyat per dos magnífics antecedents: l'extraordinari traductor
i professor Joan Mascaró i Fornés i el nostre estimat Màrius
Sampere.
També he pogut constatar que aquesta renovada visió de la
realitat ha esquitxat d'una llum especial la teva poètica. En definitiva,
la vastitud de la realitat deixa al descobert la pobresa de la percepció,
la llengua i la poesia a l'hora de mirar de copsar-la en tota la seva
complexitat i riquesa. I això t'ha dut a una lírica de la
insuficiència, que he trobat molt ajustada, i molt punyent i commovedora,
tal com es manifesta a poemes com Apòcrif ("Allò inexpressable
és l'única realitat possible. / Enllà del món
inexpressable sols hi ha l'aparença".), Poètica ("No
té sentit / calcar la realitat / impossible / il·lusori
/ car / és / indefinible [...]".) i Font ("No definir
/ allò que no pot dir-se / fluir en la remor / d'aigua i canya
[...]"). Ara bé, desenganyem-nos perquè com a suport
del discurs sobre la insuficiència expressiva paradoxalment trobem
una gran riquesa a nivell verbal i de formalització artística
del discurs. En aquest sentit, Omissió gairebé es
podria considerar una mena de repertori de versificació en català.
I, finalment, la poètica de la pobresa t'ha portat a una renovada
valoració de les grans possibilitats expressives del silenci i
de tot allò que sigui humilment efímer, incomplet, fragmentari,
parcial, discontinu o aproximat, un gest que em recorda, en certa mesura,
l'escepticisme càlid i humà de David Hume en empènyer
l'empiricisme britànic del segle XVIII a les seves màximes
conseqüències. Tot i que m'imagino que el teu enfocament sobre
el tema t'ha arribat via els grans pensadors i autors de la postmodernitat.
El gran poeta Joan Vinyoli va iniciar la seva extraordinària aventura
lírica sorpresivament amb un vers en anglès que va compondre
durant els anys de la Guerra Civil: "I must do something of my poverty".
Aquesta mena de divisa que presideix tota l'obra de Vinyoli, de fet, vol
dir: "Haig de fer alguna cosa amb la meva pobresa". Amb Omissió
he tingut l'oportunitat de comprovar de primera mà que, se-guint
els passos del mestre, tu també has aconseguit de crear alguna
cosa a partir de la teva poquedat.
Enhorabona!
http://sant-cugat.net/daltabaix/index2.htm
Daltabaix poètic!
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]