corpus
literari
|
|
Lluís-Anton Baulenas Setó (Barcelona, 1958) Neix una família típica del barri de Sant Andreu. Es llicencia en Filologia catalana i es dedica a la docència; primerament a l'ensenyament privat i, més tard, al mateix institut de secundària on havia estudiat d'alumne. Fou pioner en la redacció d'un manual destinat a l'alumnat de COU en una època en què bona falta feien aquestes publicacions. Sense precedents literaris familiars, s'inicia en el món de la literatura través del teatre com a actor, autor i director teatral. Aquests orígens teatrals els trobem en l'adaptació que va fer de l'obra Els darrers oficis, de Boris Vian, representada al Llantiol i a diversos bars de Barcelona, durant la temporada 1986-1987. És en aquest any que pren la decisió de deixar la docència per dedicar-se exclusiva i professionalment a la literatura. Els anys següents significaran, per a Baulenas, la irrupció de ple en el món literari català, tant en l'àmbit de la narrativa com en el del teatre, si bé, com tots els començaments, seran difícils. És per això que compagina la seva feina d'escriptor amb col·laboracions habituals a la premsa escrita i amb altres tasques relacionades amb l'art d'escriure com, per exemple, l'actualització d'autors clàssics medievals catalans (Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis...) o la traducció, tasca que continua exercint encara ara i per la qual ha estat prou reconegut, tal com ho indica el premi Josep M. de Sagarra de traducció que obtingué el 1989 amb Donar al Cèsar, de Marguerite Yourcenar. També ha traduït Cal dir-ho? d'Eugène Labiche; Dos en un balancí, de William Gibson; El llarg viatge d'un dia vers la nit, d'Eugene O'Neill, a més d'obres de Jean Cocteau, Albert Camus, Boris Vian, Sam Abrams, Friedrich Dürrenmatt... Fins al 1994, tot i que guanya premis publica i obté crítiques força favorables -tant per l'estil, com pels temes o el domini de la llengua-, li costa sortir de l'anonimat i fer-se un lloc; a més, l'escassa promoció editorial dels seus llibres no l'ajuda gaire a fer-se conèixer. La primera obra publicada és Qui al cel escup (1987), que recull alguns relats pels quals havia guanyat el premi Jacme March l'any anterior i altres de nous. Sus scrofa (1988) és la primera novel·la de Baulenas, que recupera deu anys més tard substituint-ne el títol original pel d'Els caníbals. Amb Neguit (1988), guanya el Premi la Piga de novel·la eròtica. Càlida nit (1990) obté el premi Documenta 1989 i tanca aquesta primera època de l'escriptor. La publicació d'una obra menor, el 1990, Rampoines/451, farà de pont entre les dues grans èpoques de l'autor, la de l'inici i la consolidació. Amb aquesta obra s'introdueix en el terreny de la ciència-ficció. Ja als noranta, neix el nou Baulenas narrador i es consolida de ple amb la publicació de tres grans novel·les: Noms a la sorra (1995), Alfons XIV un crim d'estat (1997) i El fil de plata (1998). La seva obra literària més aviat minoritària a la primera època- adquireix ara una projecció extraordinària: queda finalista del Premi Sant Jordi 1994 i 1996 amb les dues primeres novel·les i obté el premi Carlemany de novel·la 1998 i el premi a la crítica narrativa Serra d'Or 1999, amb la tercera. Aquest fet li aporta publicitat, vendes, millora econòmica, la creació d'un públic lector fidel i, sobretot, unes crítiques unànimement favorables. Finalment, pot fer realitat el seu somni: fer novel·les i viure'n, concentrar se en la feina d'escriure i no distreure's amb altres tasques. Pel que fa a la seva incursió en el món teatral, ha publicat força obres com No hi ha illes meravelloses (1992), Melosa fel (1993), premi Ciutat d'Alcoi 1989 i estrenada, en una versió en castellà feta pel mateix autor, amb el títol de Dulce hiel el 1990, El Pont de Brooklyn (1995) i Trist com quan la lluna no hi és (1995), no ha tingut encara l'oportunitat d'estrenar-les dins els circuits comercials establerts. Tot i així, el 1993 crea la seva pròpia companyia de teatre «Grup íntim de teatre La Darrera» i estrena Un arabesc a la pell (1993), Cabaret d'hule i sofregit (1994) i Kinokabaret (1996), dirigida per Joan Riera.
Amor idiota
El fil de plata
El fil de plata narra la història de tres joves adolescents, Gregori, Maria i Pere, procedents de la classe treballadora, que es coneixen per atzar, a través d'un anunci de Ràdio Barcelona, just el dia que tots compleixen 18 anys. A partir d'aquesta data, s'estableix un fort lligam d'amistat que els menarà a viure junts l'esclat de joventut, justament durant la República, en uns moments de gran convulsió social i, alhora, de grans ideals: la lluita del moviment obrer, l'alliberament de la dona, la llei de divorci. Però la Guerra Civil estronca els seus projectes, i cadascun es veu sol, abocat a una difícil i dura realitat, que els durà a destins ben diferents. Tanmateix, però, el vincle d'amistat es manté en la separació, fins al moment que han acordat de retrobar-se: el cap d'any de 1986, just cinquanta anys més tard de la seva primera trobada. Si bé podem acceptar que és una novel.la realista sobre Barcelona a l'època de la República i del començament de la Guerra,que la les constants referències geogràfiques i cronològiques poden fer suposar, no és menys cert que el tema que s'imposa clarament durant la lectura d'aquesta obra és el cant a l'amistat i a l'amor, a la vida, amb tot el que té de fragilitat i de duresa. Els joves han de fer-se grans de cop, ja que s'han d'enfrontar a la guerra. Els referents històrics situen el context que ajuda a créixer i desenvolupar-se uns personatges. La novel·la és presentada directament pels tres protagonistes: no hi ha un narrador que descrigui fets i personatges, sinó que són els tres joves qui expliquen amb una naturalitat extraordinària la seva percepció de la realitat, tant l'íntima - aquella que afecta les seves relacions, els seus pensaments, el seu comportament i actitud-, com la social, que també és viscuda i percebuda de manera diferent per cadascú. Aquesta presentació condiciona l'estructura de la novel·la: és com un documental, un recull de tres diaris, escrits per tres personatges, amb un fil comú: la relació d'amistat i amor que s'estableix entre ells. Per tant, les parts en què es divideix el llibre només tenen sentit en l'organització temporal i cronològica que acosta o allunya les seves vides. Així, la primera part situa la infància dels tres personatges protagonistes fins al moment de conèixer-se, just quan fan 18 anys, i correspon a un període temporal que es tanca l'any 1935; la segona part, corresponent a l'època final de la República (1935-1936), mostra la relació dels tres personatges durant aquest període i és la que marca d'una manera més evident l'esclat de la joventut, el naixement de l'amistat i de l'amor dels protagonistes, la lluita pels ideals i els somnis per un món millor (és la part més vital i més intensa, la que proclama el goig de viure), fins que la guerra els separa; la tercera part, anomenada "Les nostres guerres, tots sols", correspon al període de la Guerra Civil, quan els protagonistes viuen separats: a les trinxeres, en un cau o subsistint a la ciutat. La cloenda del llibre, el 31 de desembre de 1985, és una mena d'elegia nostàlgica de tres vides truncades però dignes de ser viscudes; és la part que incita més a la reflexió, el toc poètic que li dóna la categoria de novel.la excel.lent. No és estrany que l'epíleg es faci a través d'una sola veu: la d'en Gregori, no només pel fet de ser el més tímid, sinó i sobretot per raons familiars i d'origen (la seva família és del bàndol dels guanyadors).
Trist, com quan la lluna no hi és
Trist, com quan la lluna és s'estructura en diversos nivells
narratius: un espectacle de cabaret barceloní «cutre»
i ancorat en el temps en el que la propietària actua com vedet
davant nostre, el seu públic és el nivell més immediat,
presidit per un important Angela Jové; en els camerinos, un transvestit
-molt correctament interpretat per Oriol Vila- prepara la seva actuació,
imitació d'una famosa folklòrica. La que va ser cèlebre
i famosa actriu viu la seva soledat i decrepitud en el seu apartament;
és Begoña Iñurria, una actriu a la qual li falta
envergadura interpretativa per a la potència del seu personatge
però que aconsegueix transmetre'ns convincentment el text. A aquests
tres personatges se'ls afegirà un policia de poca munta encarregat
d'un brut assumpte. L'obra diu inspirar se en la situació viscuda
per Marilyn Monroe poc abans de la seva mort. És el buit de la
celebritat perduda, amant d'un important polític de qui les altes
instàncies cuiden d'evitar els seus escàndols. És
la por i la soledat del [pobre] transvestit de cabaret, imitador i ombra
de l'actriu a qui el destí porta a fer-li compartir la seva sort.
És la corrupció política i la violència policial.
Són múltiples moments i situacions als que podem trobar
paral·lelismes de la nostra ara i aquí.
La felicitat
La felicitat narra la transformació de la Barcelona de principis de segle XX a través de les aventures i desventures d’una família estranya de mena que ha anat a parar a Barcelona i de l’univers de personatges i fets que envolten aquesta família, els Gambús. Tot comença quan el primer Gambús arriba de França acompanyant Ferran VII. Per un obscur afer, el primer de la saga Gambús, Miquel I, el gavatxo, s’instal·la amb diners però condemnat a un cert anonimat, en un poble imaginari que l’autor situa a l’interior, entre Móra i Tortosa, a l’altura d’Hospitalet de l’Infant. Amb ell comença una nissaga de lladres, però no de lladres qualsevols. Amb els procediments més baixos i vils, governa i domina el poble, fins i tot quan li cal ser a la presó per motius polítics. A més, controla el món empresarial i polític mitjançant xantatges i maniobres semblants. Conseqüència; Alcagaire de la Roca (així es com els Gambús rebategen l’imaginari El cagaire) té pànic i veneració als Gambús, els quals augmenten el poder i la riquesa de generació en generació. Els Gambús que protagonitzen aquesta novel·la són la Miquela, la cap de família, vídua, i el seu fill, Deogràcies Miquel, àlies Demi. Tots dos s’han traslladat a Barcelona, tot i que segueixen controlant Alcagaire de la Roca com a batlles a distància. La narració es centra en la vida dels Gambús a Barcelona, això sí, amb continus flashbacks per explicar el seu passat. A la ciutat comtal, la Miquela Gambús fa la vida social necessària per mantenir els seus “negocis”, però centra la seva atenció en esperonar el seu fill perquè li demostri que és un digne successor. És per això que li demana una operació que faci palesa la seva vàlua com a lladre. La senyora Miquela vol passar el poder a en Demi, però li cal un fet que li permeti celebrar una gran festa de jubilació amb la tranquil·litat que la fama dels Gambús seguirà intacta. En Demi Gambús s’ho pren, en un principi, amb relativa calma, i el trobem freqüentment pels espectacles del paral·lel. És allí on descobrim la co-protagonista de la novel·la, la Nonnita Serrallac, una artista de circ que actua al pabelló dels Soriano després de passar diverses peripècies amb el seu circ ambulant que l’havien deixat a la ruina. La Nonnita actua al pabelló fent un número aquàtic amb una foca. Té un company inseparable, en Tomàs Capdebrau, membre de la caravana circense que, a causa d’un cop d’una mula, va quedar, a estones, discapacitat mental. Nonnita viu en un edifici que està a punt de ser derruït a causa de les obres de reforma de la ciutat, que comportarien la creació de l’Eixample. Està obsessionada amb els morts, amb gent del barri que han passat a millor vida, i sovint se li apareixen i els parla. Està embarassada d’un artista italià que va actuar amb ella i ara ja no treballa al Soriano. Passa dos mesos perdent temps i diners per buscar-lo. El conjunt de personatges rellevants en la novel·la el completen en Rafel Escorrigüela, un senyor que arriba a Barcelona malalt però que té sort i es recupera i guanya, encara que efímerament, salut i posició social, i l’Eustaqui Guillaumet, un jove procedent de Vila-Rodona que va haver d’arribar a Barcelona partint de Tarragona i passant per Cadis, perquè es va embarcar d’estranquis. La novel·la comença dedicant uns capítols a cada personatge. Sembla que siguin diferents relats, inconnexos, però aviat comencen a interrelacionar-se. Els primers personatges que coneixem són en Demi Gambús, a qui veiem freqüentant el paral·lel i capficant-se per trobar la idea per “un cop” que convenci sa mare que n’és un digne successor, i la Nonnita Serrallac, capficada amb el seu embaràs i amb el trist destí del seu barri. A través de la Nonnita coneixem en Tomàs Capdebrau, un homenàs, la ment del qual deixa de funcionar a estones, que té molt d’apreci pel seu lloro, Trinitat. Coneixem també la història d’en Rafel Escorrigüela, un home d’Alcagaire que arriba a Barcelona malament de salut i de butxaca. Tan malament, que decideix suicidar-se. El destí vol que quedi malferit i que un capellà malcarat se’n faci càrrec i posteriorment li busqui una feina en una empresa de transport marítim. Envejós i ambiciós com és, busca sempre l’ocasió per ascendir socialment. L’Eustaqui Guillaumet arriba a Barcelona i aviat entra en contacte amb Nonnita, la qual acompanya de tant en tant en Tomàs a l’alberg on dorm l’Eustaqui i decideix llogar aquest perquè porti el carro que tenen i cerqui l’home italià que l’ha deixat embarassada. Tota aquesta gent formen part d’una mateixa història a causa de fets que ocorregueren uns quants anys abans i d'un incident en concret; el circ de la Nonnita actuava a Alcagaire, llogat per en Demi Gambús, que demanà una sessió especial a canvi d’una quantitat de diners gens despreciable. En el transcurs d’aquesta sessió, en Demi va proposar la Nonnita una aposta: si ell era capaç d’imitar el seu número, que consistia en arrencar d’una mossegada el coll d’un colom, ella havia de posar el seu cos a disposició d’ell i dels seus amics. Si no, la Nonnita s’emportava molts diners. La Nonnita perdé l’aposta i fou violada per en Demi i els seus amics, fins que perdé el coneixement. El seu company, Tomàs Capdebrau, també fou maltractat. Anys després, en sortir del circ, la Nonnita i en Demi es reconeixen. Ell, amb certa autosuficiència, la convida a anar-lo a veure, i ella hi va per demanar-li ajut, però no en treu res. És llavors quan a ella se li ocorre venjar-se d’ell, proposant-li una repetició de l’aposta, però disposada a prendre-li els diners abans que comenci l’aposta. D’una banda, doncs, trobem la Nonnita Serrallac, en Tomàs Capdebrau i l’Eustaqui Guillaumet. D’altra banda, la Miquela Gambús, en Demi Gambús, en Felip Dalmau, ex-policia secret al servei dels Gambús, i en Rafel Escorrigüela, que havia intentat estafar el seu amo i ha estat “reclutat” per la Miquela Gambús, la qual el coneixia i també tenia amistat amb l’amo, de manera que ha evitat l’estafa. Deixant de banda els fets que porten al retrobament d’en Rafel i en Demi, amics d’infància, i altres accions relativament poc rellevants, arribem a la repetició de l’aposta feta anys enrera. Nonnita, embarassada d’uns set mesos, convenç en Demi perquè acudeixi sol i amb tres mil duros al Soriano, després de la darrera sessió. En Demi hi accedeix. Quan desapareix per la porta petita que dóna accés al pabelló Soriano, només el veu en Rafel Escorrigüela, el qual, dies enrera havia estat contractat per la Miquela Gambús per controlar els moviments estranys d’en Demi. La Nonnita no pensa córrer el risc de perdre l’aposta. Per això, quan en Demi entra, l’Eustaqui l’estaborneix d’un cop i li prenen els diners. Però la Nonnita no s’hi conforma i decideix segrestar-lo. S’emporten en Demi amb el carro cap al pis de Nonnita. Allí s’hi està una temporada fins que, un cop contactada la senyora Gambús, i rebuda la visita inquietant d’en Rafel Escorrigüela, decideixen traslladar-lo a la platja de Pequín, on viuen gitanos i gent marginada. Nonnita agafa por i cansament, ja que el segrest dura un parell de mesos. A punt de donar a llum i exhausta, decideix vendre en Demi a en Rafel Escorrigüela per la meitat de diners del rescat. Desgraciadament, a punt d’ésser alliberat, en Demi és mort, ja que el lloro pren les seves píndoles d’estricnina i es mor, i en Tomàs Capdebrau ofega en Demi, propietari de les píndoles, ja que el responsabilitza de la mort del lloro. La Miquela Gambús s’assabenta de la mort del seu fill hores abans de la seva festa de jubilació, en la qual pensava presentar lo com a hereu. No anul·la la festa, sinó que compra indumentària de dol a un centre religiós i dóna ordres a Felip Dalmau perquè mati cruelment tots aquells que han tingut quelcom a veure en la manca d’èxit del rescat del seu fill. Creient que la Nonnita havia quedat embarassada d’en Demi, la Miquela la localitza quan aquesta estava a punt de fugir i se l’emporta cap a Alcagaire perquè doni llum a un hereuet. Viurà com una reina, li promet, sempre i quan sigui conscient que la seva única funció és aportar continuïtat a la família Gambús. Força personatges en busca d’una felicitat que ningú aconsegueix. Barcelona i el seu progrés continuen endavant, empeses per una munió de gent que és feliç a estones i que pateix massa sovint.
Article publicat a “El Periódico” el 02/05/03 per Estanislau Vidal-Folch
La Barcelona postolímpica amb banderoles als fanals és l'escenari de l'última novel.la de Lluís-Anton Baulenas.
Amor d'idiota és la novel.la en què els infeliços de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) adquireixen un principi d'autoconsciència. En les dues últimes novel.les -- El fil de plata i La felicitat --, força personatges no eren els subjectes de la reconstrucció historicoliterària, sinó els patidors de la història, i no sabien per què. Ara, d'entrada, amb un humor d'alts i baixos, un narrador en primera persona relata mostres de la seva idiotesa constitutiva. La comicitat ve de les situacions ridícules i la passada de rosca emana de l'excés d'èmfasi en certa comicitat verbal que n'acaba anul.lant l'efecte. Si Baulenas triomfa a empentes i rodolons, ho fa, sobretot, per la rapidesa i contundència del ritme i pel seu ofici contrastat. A La felicitat vèiem un eco celineà (el del Viatge al fons de la nit ) en l'aparició dels espectres; ara el podem descobrir en l'estil: frases curtes, ràpides i un colofó sentenciós a final de paràgraf en les primeres pàgines de la novel.la, en què tants autors titubegen --Baulenas ho fa-- fins a trobar el seu ritme. Perquè començar la novel.la amb "La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa "exigeix aclarir el concepte de llarg, el de profitós, el verb constituir i la mateixa idiotesa. Un repte que, després d'obviar els detalls de la vida del protagonista, que ens aclaririen els pressupostos de partida, acaba derivant en una narració de seducció, excitacions i amor udolador entre un treballador d'una gestoria i una noia que penja banderoles als fanals d'una Barcelona que, el 1993, viu sota la ressaca dels Jocs Olímpics. Els personatges secundaris completen la xarxa: el propietari de la gestoria, la secretària ficada en situació i l'amic desencoratjat. Si ens atenim a la novel.la que és, la història d'amor que s'explica, una conquesta peculiar, està ben narrada: té ritme, versemblança, una relació en moviment amb diferents etapes i emocions i, també, el contrast d'un amic que mor i s'endú a la tomba un passat hippy . Però se'ns prometia un retrat generacional de tots els que van néixer l'any 1958, com aquells que han arribat a tot arreu massa aviat o massa tard. Un intent d'elaboració per l'estil del que ha fet recentment Rafael Vallbona (1960) a Ara que tinc quaranta anys, amb suficients elements tractables narrativament perquè el passat no s'acabés dissolent a les mans. Potser hauria pogut ser un bon punt de partida, perquè a Amor d'idiota el protagonista compleix "els 35 sense tenir res a les mans ", ni tan sols el passat que l'autor no ha elaborat. Finalment, alguns elements de la novel.la situen l'acció (i n'hi ha molta) en la Barcelona d'avui dia: les rondes, el penjament de banderoles, el canvi de nom de la gestoria per gabinet, etc. Això no vol dir, malgrat les reflexions tan oportunes com disperses, que hi puguem trobar un retrat de la Barcelona postolímpica. Però es comencen --aquesta n'és una mostra-- a manifestar relats en aquesta direcció.
Article publicat a “El Periódico” el 17/04/03 per Joan Samit
Baulenas novel.la la Barcelona sorgida dels Jocs Olímpics del 92
Lluís-Anton Baulenas va entrar al registre dels cronistes literaris de Barcelona fa dos anys, amb la novel.la La felicitat , Premi Prudenci Bertrana 2001, un thriller amb rerefons basat en la brutal reforma que van patir alguns barris populars de la ciutat a principis del segle passat per facilitar l'obertura de la Via Laietana. La seva última obra, Amor d'idiota (Edicions 62), és una altra crònica que submergeix el lector en la Barcelona immediatament posterior als Jocs Olímpics del 1992, amb uns personatges sacsejats per l'esquizofrènia postolímpica. La introducció és una autèntica provocació: el protagonista, amb una vida, segons afirma a la primera frase, que "constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa", està sopant en un restaurant amb uns amics, i en un clar desafiament amb ell mateix, es treu el membre, el posa sobre el plat ple de patates, cigrons, col i pilota, agafa un trinxant i tot seguit amenaça de sacrificar-lo en aquell altar gastronòmic. Al final el salva una amiga caritativa.
MÉS QUE UNA PROVOCACIÓ
L'autor va posar la directa perquè el lector sabés, ja d'entrada, amb què es trobaria. La seqüència, més que una provocació, conté una descripció instantània d'un personatge, reflexiu en el fons, que pot cometre tonteries. Si algú té la capacitat de preguntar-se a si mateix si és idiota, segur que no ho és. El protagonista és un tipus normal, tot i que poc classificable dintre dels barems convencionals, però no per això se'l pot considerar un idiota. Als 35 anys, ja es troba desplaçat, derrotat i sense cap més futur que el lloc de treball a l'empresa del seu padrí. Aparentment és un escèptic passat de moda, però l'únic que busca és una vida que pugui compartir amb algú. Les vivències que explica es desenvolupen entre el gener i el maig del 1993. En el fons, és un despistat que pertany a aquella generació que a la mort de Franco (1975) tenia entre 15 i 20 anys. Una generació perduda que la història es va saltar i no ha tingut l'oportunitat d'arribar al poder, no ha manat, ni manarà mai. Però el protagonista no exigeix poder; només demana una cosa tan senzilla com comprensió, amistat, solidaritat i, sobretot, amor, que és, en el fons, la reflexió de la novel.la. Un amor de baixa tensió, humil, utilitari, d'anar tirant per distreure la vida. En aquest sentit, la novel.la no acaba ni bé ni malament. Normal. Aquest és el mèrit més destacable de l'obra de Baulenas: novel.lar la normalitat, posar tensió narrativa on realment no passa res.
Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Xulio Ricardo Trigo
Contra la remor de superfície
Després de l'eufòria que ens va portar la Barcelona Olímpica moltes generacions van viure la tornada a la realitat com una altra confirmació que el món anava cap enrere. Tanmateix les expectatives generades durant els 80, amb una democràcia defectuosa però que anava fent petites passes cap a la modernitat, es van veure trencades per una crisi d'objectius i per una manca de confiança que ara mostra les seves conseqüències més ferotges, amb un govern perdut entre la inhumanitat i la confusió, amb una retòrica que no recordàvem ni els que vam viure els últims anys del franquisme. Immersos dins d'aquesta circumstància social i política, la nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas , Amor d'idiota , ens proposa un viatge als orígens d'aquesta crisi, quan vam començar a pensar que no n'hi havia prou amb les flors i violes, que també era necessari tenir cura de les nostres il·lusions, dels nostres governants, de les nostres ments cada vegada més ofegades per la remor de superfície. Baulenas ens planteja una davallada a les pulsions més profundes de l'enamorament com a via de sortida. Desesperació, desencís, quotidianitat ennuegadora, s'esbocinen en aquesta nova ficció de l'autor de La felicitat , tot seguint alguns dels paràmetres de la generació dels 80: la raó només és un retall injust de la realitat i, si barregem lògica i raó, només podem viure una vida incompleta i pansida. No deixa de ser un plantejament ben arriscat. Ara que els sentiments es passegen cada nit per les televisions, tot mostrant la seva cara més ridícula, escriure una novel·la romàntica com Amor d'idiota no pot tenir una altra intenció que dinamitar les nostres consciències de llangardaix, letàrgiques i avorrides. Una primera raó, doncs, per a la lectura.
UNA NOVEL·LA ROMÀNTICA
Pot ser que sobti algú la qualificació de novel·la romàntica, que els més prudents hi llegeixen una història dura, que transita per paràmetres abstrusos, per allò que s'ha volgut veure com el costat més fosc de les relacions amoroses. Però cadascú és lliure de conformar-se amb una visió limitada dels conceptes. Així, la novel·la ens explica la trajectòria postolímpica d'en Pere-Lluc Solans, un professor d'orientació psicoprofessional [sic], que, de cop i volta, pren consciència de la idiotesa que arrossega: per la seva actitud davant la vida, i com a conseqüència d'una generació que va canviar les seves expectatives, que no es van complir mai, per una espera pacient que l'anava situant als marges. Paral·lelament, en Pere coneix una noia que el portarà pel camí del voyeurisme , l'exhibicionisme i l'assetjament sexual. Però aquests no són sinó recursos per donar sortida a un ofec vital que ja no pot esperar més a manifestar-se. Tant en Pere-Lluc com la Sandra, l'altre personatge protagonista, certament aconseguit, emprendran un camí d'expiació personal en què la passió, el perill i la temptació dels límits els conduiran cap a un final inesperat. No hi ha cap dubte que el bo i millor d'aquesta novel·la es troba en l'absoluta llibertat de criteris amb què Baulenas mou els seus personatges, però també s'ha de destacar la perícia que sempre ha demostrat com a narrador. L'ofici s'ha de fer servir en circumstàncies com la que se li presenta a Amor d'idiota , quan el rerefons de la trama queda en mans d'una situació vulgarment humana. La implicació personal de l'autor es fa palesa des de les primeres línies, quan intenta de trobar sentits a una generació que també és la seva. Els resultats d'aquesta recerca en cap moment no ens deixen indiferents. Lluís-Anton Baulenas ens havia demostrat la seva capacitat per crear trames amb rerefons històric amb les excel·lents Noms a la sorra (1994) i El fil de plata (1998), però sobretot hauríem de parlar de La felicitat (2001), bona mostra d'una novel·la escrita amb rigor, que entén la funció de la història com a context dins del qual ha de brollar la vida, i també un exemple de plantejament ambiciós davant els materials narratius. D'aquesta combinació en va sortir La felicitat , una novel·la entretinguda, àgil, d'estructura complexa i, alhora, de lectura arrabassadora. No se li escaparà al lector que la literatura catalana necessita amb urgència aquests punts de contacte entre la novel·la popular i les tècniques i els plantejaments creatius de la bona literatura.
AMB MÉS POLIVALÈNCIA
Quin paper juga Amor d'idiota dins d'una obra com la de Baulenas, fins al present plena de reptes personals a l'encalç de la novel·la total? Pensem que del canvi de registre ha resultat una novel·la que, si som justos amb les anteriors, hauríem de qualificar com a menor. Però també s'ha de dir que la seva escriptura ha guanyat en polivalència, que la seva sinceritat en temes tan propers pot fer sang en el lector, la qual cosa no és poca cosa en una època d'escriptures més aviat mel·líflues. Si l'autor es proposava un crit d'alerta, un remenar consciències, creiem que l'ha encertada de ple. I no és aliena la seva capacitat per crear una tensió creixent que ens fa empassar-nos la novel·la igual que un glop de whisky, però no de marca, sinó amb l'aspresa d'un Dyc o d'un White Horse, perquè Amor d'idiota escapa al consum responsable i edulcorat, una mentida que ja no ens podem creure davant la violència i l'extremisme dels plantejaments que ens han posat en la tessitura actual. Ara bé , Amor d'idiota no és gens recomanable per a trajectes curts al metro perquè, senzillament, ens n'anirem fins a la Zona Franca. I encara no l'han oberta, aquesta via!
Article publicat a “La Vanguardia· el 09/04/2003 per Julià Guillamon
Un brindis por la banderola
Antes de empezar a escribir sobre Amor d'idiota tengo que hacer una llamada. Quiero saber si en 1993 una empresa dedicada a la impresión y reparto de banderolas publicitarias podía funcionar con una plantilla de tres personas. Aunque empresas como Marc Martí o Sundisa no eran entonces las máquinas rutilantes que son ahora, tampoco funcionaban con tres tornillos. Me lo temía. En la novela de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), Sandra regenta junto a su marido la firma Pulido Comunicacions. Por las mañana levanta la persiana metálica y atiende a los clientes. Por la noche, se calza unas gruesas mallas y con una llave inglesa se va a montar banderolas del Circo Ruso. Como otras muchas novelas, Amor d'idiota subestima la importancia de la vida económica y reduce el entramado social a unos pocos personajes remolones, sin atender a la complejidad de relaciones que podría engrandecer sus peripecias. Se entiende: el libro es una comedia y el narrador un idiota. Solans forma parte de aquella generación que fue hippie, fue progre y terminó trabajando de cualquier cosa. A principios de los noventa se ha acostumbrado a la idea de la derrota y, feliz en su dependencia, se ve a sí mismo con los atributos del desertor definitivo, “grumoll de persona”, “home desdibuixat”. “Un dels avantatges més gratificants de ser idiota és que et permet de no perdre temps justificant els teus actes”, dice. Y más adelante: “Els idiotes conscients ens coneixem pel carrer. Descobrim àmbits secrets de trobada on el fet de compartir la mutua idiotesa arriba a provocar voluptuosos plaers sensuals”. Para superar esta servidumbre voluntaria hay que vencer el pasado. Esa mezcla “mal païda” de porros, jornadas libertarias y sexo sin pasión que representa el amigo Alex. La utopía personal: el viaje a Italia del 82, cuando parecía posible reconducir la experiencia de la contracultura hacia una nueva situación. Pero, sobre todo, Solans tiene que romper la costra aislante. Al principio, actúa de manera brutal e injustificada. Se intenta rebanar la menina sobre una fuente de “escudella i carn d'olla”, persigue a la chica de las banderolas, la acecha y le saca fotos. Cuando la historia está en su punto más irreal y masturbatorio, chico y chica se encuentran, se hablan, se gustan. Según se mire, Amor d'idiota es una novela costumbrista, con un hippie colgado, una mujer insatisfecha atemorizada por un virus, el jefe “lliure i sexualment potent” y su amante crasa. En contrapartida, contiene algunas páginas de literatura amorosa muy por encima de lo que Baulenas venía escribiendo últimamente. Después de las exageradas truculencias de sus últimas novelas, Amor d'idiota supone un saludable ejercicio de cordura. El Drugstore decrépito, la incineradora del Besòs, las rondas y la Zona Franca reviven en descripciones que aportan mucho más a la imagen de época que las soflamas sobre la imbecilidad colectiva de los Juegos Olímpicos. Los personajes son gente corriente y las historias, por raras que puedan parecer a primera vista (la fiesta en la antigua sala Versalles con los camareros vestidos de tubos de pomada), no llegan ni por asomo a los niveles de excentricidad de Alfons XIV o La felicitat. Modestia y contención, también de estilo. En un momento del libro, Sandra y el idiota están a punto de consumar el coito y, para preparar la cosa, descorchan una botella de champán. Yo me sumo al brindis: “¡Per la banderola!”
Article publicat a “El Periódico” el 30/08/02 per Manel Guitart
Baulenas
ultima una obra sobre la crisi postolímpica
Lluís Anton
Baulenas fa els últims retocs a la seva nova novel.la: una història
d'amor situada a la Barcelona del 1993, just després dels fastos
olímpics, "quan la ciutat ha passat de l'eufòria a
la depressió", explica l'escriptor. L'obra (Edicions 62) no
apareixerà fins al pròxim Sant Jordi i, segons l'autor,
"és una tragicomèdia del nostre temps".
Després dels èxits de La felicitat, situada a la
Barcelona convulsa de principis de segle, que va guanyar el Prudenci Bertrana,
i El fil de la plata, que narra l'amistat de tres adolescents
truncada per la guerra civil, Baulenas se centra en la contemporaneïtat
més estricta. I diu que ha descobert una terra adobada de la qual
espera extreure nous fruits. Confessa la seva predilecció pels
novel.listes nord-americans (Faulkner, Dos Passos) i cita John Irving
com a referent per a la seva última obra.
ÈXIT A FRANÇA
Baulenas triomfa a França. La felicitat està a
punt de ser editada al país veí i El fil de plata va
figurar diverses setmanes a les llistes de més venuts de la FNAC.
"S'interessen per mi com a autor espanyol, encara que sigui per folklorisme.
Quan els dius que escrius en català es queden una mica sorpresos",
explica.
Les seves traduccions al castellà, en canvi, no acaben de funcionar.
El fenomen sembla estar estès entre els escriptors catalans. "És
un problema de la indústria. El teatre, en canvi, funciona i existeix
una receptivitat pel que és català".
L'escriptor, que va forjar la seva vocació literària com
a autor teatral, ha aconseguit viure del seu ofici, gràcies als
fidels lectors que compren els seus llibres. "A través de
la literatura em surten altres activitats, com bolos per a la Institució
de les Lletres Catalanes o treballs de cine, com el guió d'Anita
no perd el tren".
Baulenas admet que no és un escriptor "mediàtic"
i que, malgrat els premis, s'ha guanyat els lectors "un per un".
L'èxit comporta una pressió "cada cop més gran
per crear, per publicar", però l'autor trampeja la situació
amb una certa experiència. La clau, diu, està en l'ambició
literària. "Sense ella no aguantes. A més, amb els
anys n'aprens i experimentes sense tantes pors".
Article publicat a ”La Vanguardia” el 24/08/2002 per Jordi Joan Baños
Baulenas ultima una novela situada en la Barcelona postolímpica
"Estoy acabando una historia de amor entre personajes que sobreviven a los Juegos", explica Lluís Anton Baulenas. Tras el éxito de crítica -premio Prudenci Bertrana- y público -más de 15.000 ejemplares vendidos- de La felicitat, donde describía otra Barcelona, la de la época en que se abrió la Via Laietana, el escritor prevé terminar su nueva novela este mismo verano. La obra, cuyo título está por decidir, es "una reflexión sobre lo que fueron los Juegos Olímpicos de Barcelona y sobre la gente que los vivió." Baulenas, que ha alcanzado el reconocimiento a través de documentadas novelas de época, como la anteriormente citada, sobre los años diez, o "El fil de plata" -premio Carlemany-, sobre la Guerra Civil, ha decidido esta vez bucear en una etapa que conoce de primera mano. "Creía que el proceso sería muy distinto, que me podría concentrar en escribir, pero tengo menos memoria de la que pensaba y para saber qué pasaba en 1993, y no en 1995, al final tuve que recurrir a las hemerotecas. Pero las cuatro cosas que tenía claras se correspondían bastante con mis recuerdos." No obstante, el escritor reconoce el carácter selectivo de su memoria: "La divergencia es que con el paso del tiempo se ha olvidado la crisis brutal que vino de golpe y porrazo tras los Juegos, porque se ha ido diluyendo". ¿Qué más ha descubierto Baulenas en su inmersión postolímpica? "Que la Barcelona de 1993 -dice el escritor- sienta los fundamentos de hoy en día, aunque ahora haya una mayor disgregación cultural. Los Juegos dieron una imagen más optimista de nosotros mismos, que se ha intentado mantener a veces de una manera un poco falsa." Aunque, en este sentido, el Fòrum 2004 le parece "bien, en tanto que esfuerzo cultural". Respecto a la reciente conmemoración de los diez años de Barcelona'92, considera que "habría podido ser tratada mucho mejor". Cabe decir que la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), donde Baulenas ha protagonizado un "encuentro con creadores", se había planteado conmemorar tal efeméride, pero luego lo descartó. La supuesta alergia al presente de los novelistas catalanes -aunque con esta novela se acerque mucho-, a Baulenas le "resbala bastante". "Se me conoce por novelas históricas, pero yo empecé con cuentos de realismo sucio, influido por Bukowski, y todas mis primeras novelas son supercontemporáneas." En cuanto a la novela catalana actual, opina que "hay multiplicidad de propuestas", y le parece "muy curiosa la fijación que tienen algunos con voz pública por marcar cómo debe ser. A mí ni me interesa, ni me afecta", concluye. Baulenas también ha dirigido y, sobre todo, escrito, teatro, aunque en esta faceta, a pesar de haber publicado, haya tenido menor fortuna. Con El pont de Brooklyn ganó el premio Ciutat de Alcoi y Josep Maria Flotats tenía previsto su estreno en el Teatre Nacional, pero tras su salida, la obra de Baulenas quedó en el olvido. El autor reconoce que actualmente siente su etapa teatral como algo pasado, aunque tal vez le deba, entre otras cosas, la sólida construcción de sus personajes, tanto principales como secundarios. En su participación en la Universitat Catalana d'Estiu, Lluís Anton Baulenas ha hecho "una pequeña reivindicación de la generación que escribíamos a finales de los ochenta -Baulenas tiene 43 años-; éramos muchos y hemos aguantado pocos. Fuimos los últimos educados completamente en castellano. No nos han dado mucha cancha y los que hemos sobrevivido, para que nos tilden de buenos o malos, sólo somos unos cuantos". El escritor lo atribuye a que "era una etapa de transición" y tenían "enfrente" a "las vacas sagradas con ganas de publicar mucho, todo lo que no habían publicado antes". Baulenas opina que para su generación "publicar no ha sido fácil y mantener una vida literaria ha sido aún más difícil". En este sentido, considera que las editoriales se han vuelto más competitivas, pero que por la misma razón se preocupan más de que los libros tengan difusión y salida. "Ya me está bien", concluye. Cabe decir que El fil de plata"ha ido muy bien en Francia", de manera que su editor prepara también la versión francesa de La felicitat. Por último, cabe añadir que se hizo un guión cinematográfico sobre El fil de plata, ahora en dique seco, según Baulenas, por la falta de decisión de los productores y las subvenciones que no llegan.
Article publicat a “Lire” el setembre de 2001 per Alexie Lorca
Trois destinées en pleine guerre d'Espagne
Barcelone,
1935. Maria, Pere et Gregori ont dix-huit ans. Ils sont nés le
même jour, dans des milieux différents. Orpheline, Maria
habite chez son oncle et sa tante qui tiennent un restaurant de quartier.
Elle vend des imperméables le jour et refait le monde le soir avec
son amie Encarna, féministe convaincue. Pere est coursier pour
une société cinématographique. Il vit dans une pension
populaire et milite vaguement dans un parti ouvrier. Moins par conviction
que par admiration pour Vicenç, un garçon de son âge.
Etudiant issu de la bourgeoisie catholique, Gregori déteste les
chats, les avions, cultive une fascination pour le chiffre trois et loue
ses services comme écrivain public.
La rencontre des trois jeunes gens lors d'un jeu radiophonique marque
le début d'une amitié amoureuse à la «Jules
et Jim» qu'interrompt la guerre civile.
Dans ce dernier volet - le seul traduit en français - de la trilogie
qu'il a consacrée à la guerre civile espagnole, le Catalan
Lluis-Anton Baulenas met en lumière les coulisses de l'Histoire.
A travers les voix croisées de ses trois personnages, il rend hommage
à ces millions de protagonistes anonymes dont la vie fut brisée
par la guerre. Pas de grands drames ni de passions dévorantes chez
ces héros ordinaires. Sans appartenance politique marquée,
juste sensibles aux idées progressistes, à l'amour et à
l'amitié, Maria, Pere et Gregori sont entraînés dans
une tourmente absurde, meurtrière. En faisant œuvre de mémoire,
Baulenas tend à l'universel. Car la tragédie qu'il décrit,
sans manichéisme ni pathos, pourrait se dérouler dans n'importe
quel pays, en n'importe quel temps. L'écrivain a d'ailleurs emprunté
le titre de son roman à un texte du Cantique des Cantiques qui
évoque la force et la fragilité de la vie.
Opinió
de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
Fins ara, la meva relació amb Internet ha estat més de negocis que no pas sentimental. Vull dir que l'ús parteix més d'una necessitat laboral que no pas d'un interès. Descomptant el correu electrònic, la xarxa i jo compartim pocs instants. De manera que, tenint en compte que per mi no n'hi ha prou utilitzant el correu electrònic per ser un internauta, es pot dir que la meva relació amb Internet és molt freda; es redueix a casos molt puntuals. Alguna vegada, escrivint una novel.la hi he recorregut per buscar alguna informació. Fonamentalment visito la web de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Ja dic, però, que, ara per ara, no em genera cap mena de curiositat. No hi tinc res en contra, suposo que és una qüestió d'anar canviant el xip, a poc a poc. De moment encara tendeixo a recórrer a les fonts d'informació tradicionals. D'altra banda, és possible que navegués més si no tingués una feina que m'obliga a estar tot el dia davant de la pantalla d'un ordinador. Trobo més normal que algú que no té necessitat de tocar cap ordinador durant la jornada laboral es pengi d'Internet un parell o tres d'hores a l'arribar a casa. Jo, quan acabo el dia, sovint tinc sobredosi de pantalla.
Crítica teatral de Trist, com quan la lluna no hi és, apareguda a “La Vanguardia”, a cura de Joan-Anton Benach
Con lo mucho y bien que escribe, Lluís-Anton Baulenas (Barcelona,
1958) necesitaría pasar la prueba del escenario con más
frecuencia. No sirve la edición. Apenas sirven las lecturas. Sólo
a través de la acción escénica, sólo a través
de los personajes convenciendo al público de su verosimilitud y
coherencia, se hace y crece un dramaturgo. Es oportuno recordar la vieja
norma a propósito del estreno de "Trist, com quan la lluna
no hi és", espectáculo cuyo texto se queda en un voluntarioso
intento de drama urbano de los primeros años sesenta, descolorido
y artificioso. La protagonista de la pieza de Baulenas es Varda de Abril,
una artista de fama, una folklórica de primera categoría,
amante de un notable gerifalte franquista como todo el mundo parece saber.
Consolándose del último desdén del caballero en cuestión,
hombre casado y obligado a guardar las formas, y huyendo de la policía
que les sigue los pasos, la dama aterriza en un modesto cabaret del Barrio
Chino, Lluna de Llana (!), donde conocemos su historia. El autor plantea
unos paralelismos claros entre los pesares de su heroína y los
de Marilyn Monroe, la estrella que murió rodeada de una oscura
leyenda, por causas relacionadas, según parece, con la sacrosanta
razón de Estado.
El autor visualiza la versión más plausible de lo que pudo
ser aquella muerte: interesado el aparato del poder en su desaparición,
y sintiéndose cada vez más asediada, la víctima acudió
a una excesiva dosis barbitúrica para hallar la paz definitiva.
Varda de Abril, en efecto, se suicida y el sabueso que no la pierde de
vista confiesa su satisfacción por lo que la incómoda señora
ha solucionado por sus propios medios. Varda de Abril es rubia como Marilyn
y muere en 1962, el mismo año en que desapareció esa actriz.
Están muy bien las analogías y es entrañable el homenaje
que Baulenas dedica al gran mito de Hollywood, tan entrometido en las
intimidades de la Casa Blanca. Lluís-Anton Baulenas es joven, aunque
no tanto, sin embargo, como para ignorar que lo que se dice desde el escenario
de Lluna de Llana resulta inimaginable que se dijera en los primeros años
sesenta. Algunos personajes hablan públicamente del "régimen"
y de sus pecados libidinosos como no se podría hablar hasta pasada
la transición. Tal vez el recuerdo de Carmen Broto, celebérrima
-y asesinada- entretenida de ricachos, quizá la imagen de alguna
otra artista de la pasarela liada con gobernantes civiles... hayan incidido
en el tema de la obra.
Inconsistencia
Pero Baulenas debiera saber que esas y otras parecidas historias dieron algún trabajo a la censura para que de ellas no existiera ninguna referencia pública. Pretender el pequeño retrato de una época con campechanería y los "lapsus" históricos que hay en la pieza de Baulenas es condenarla a la inconsistencia del papel mojado. Todo, la confesión pública de lo inconfesable, el travesti, las angustias de la protagonista y las del policía, resulta falso y carente de sentido. Vi la obra unos días antes de su estreno. Lo más sobresaliente, la escenografía de Paco Azorín. Del resto, muchas cosas resultaban mejorables: la dirección, muy errática, de Pere Sagristà, las canciones, determinados aspectos de una interpretación estimable de Oriol Vila, de Ángela Jové y de Manuel Veiga, este último componiendo el personaje con mejores registros del reparto. La perspectiva más halagüeña resultaba, sin embargo, irrelevante. La de esa luna invisible es una tristeza que nada ni nadie la remedia porque está en la materia prima de la obra, es decir, en un texto retorcido, aburrido e inconsistente.
Article editat a ”La Vanguardia” el 16/02/01
Baulenas reconstruye la Barcelona de 1909
El 10 de marzo de 1908, el rey Alfonso
XIII inaugu-ró las obras de apertura de la Gran Via A (la actual
Via Laietana), primer paso de la reforma interior de la ciudad que debía
convertir Barcelona en la me trópolis moderna ideada por Cerdà.
Aquel día, seis brigadas de obreros desfilaron ante la tribuna
real. De la casa del marqués de Monistrol, por donde debía
empezar el derribo, pendían colgaduras, banderas y un gran rótulo
con el nombre de la nueva calle. Las herramientas iban en dos carros que
representaban un jardín y una galera antigua. Sonaron las trompetas.
El alcalde, señor Sanllehí, entregó al rey una piqueta
de plata y se arrancó el primer sillar. Luego se fueron todos a
comer.
Unos meses después, la Gran Via era una gran zanja abierta en el
corazón de la ciudad, con palacios a medio derruir, descampados
y casas por expropiar en las que malvivían los últimos vecinos.
La prensa de la época habla de la escasez de cerillas largas, que
dificultaba la labor de los vigilantes nocturnos y convertía aquellos
parajes en un lugar inhóspito y peligroso.
Desde la óptica de La ciudad de los prodigios, de Eduardo Mendoza,
estas dos escenas serían complementarias; cuanto más ridícula
es la pompa, más estrepitoso es el desenlace final: la miseria
y la especulación. En La felicitat, de Lluís-Anton
Baulenas (Barcelona, 1958), no hay contraste, la ciudad está despanzurrada
desde el principio. La chica que vuelve a su casa desde el Parallel atraviesa
esos lúgubres solares entre las presencias espectrales de obreros
y muertos de hambre.
Una novela urbana es una historia de transformación. En La ciudad
de los prodigios, Onofre Bouvila se convertía en especulador porque
antes había sido anarquista. La novela rural, en cambio,se adapta
a ciclos inmutables. Es lo que sucede en La felicitat. Cuando se inicia
el relato, las leyes ya están escritas y a los personajes sólo
les queda obedecerlas. Deogràcies-Miquel Gambús es ladrón
porque todos en su familia han sido ladrones. La única posibilidad
de romper con esa fatalidad es el azar, que actúa al final y provoca
una gran paradoja.
Su capacidad de intervención en la vida de la ciudad queda muy
limitada. Para superar la prueba de iniciación que le impone la
madre y convertirse en el jefe del clan, Gambús concibe un quimérico
proyecto: comprar la mayor parte de las fincas que quedan por expropiar
en la zona de la reforma, pero sólo para despistar la atención
y ocultar sus verdaderos propósitos: crear una nueva ciudad en
una isla, unida con un puente y un gran túnel submarino. A falta
de ciento veinte páginas lo raptan, y nunca más se supo.
La apuesta y la venganza mueven a los personajes de Baulenas, por encima
de la ambición y el poder. Si los poderosos se pierden en quimeras
irrealizables, los desharrapados nunca podrán abandonar su miserable
condición. El oficinista Rafael Escorrigüela admira al industrial
y mecenas Eusebi Güell, pero acaba convertido en una especie de guardaespaldas
de Gambús.
Las anécdotas resultan estremecedoras y a veces casi inverosímiles:
la chica que arranca la cabeza de gallinas y palomos a mordiscos en una
atracción de feria; la violación en masa de Nonnita en la
fiesta de fin de siglo, el tipo disecado y sepultado al volante del automóvil...
La felicitat forma parte de una tradición de novelas catalanas
de gran éxito -desesperadas, con toques escatológicos y
tremendistas, que se inició a finales de los setenta con La
señora de Antoni Mus- de la que Baulenas se ha convertido en
la actualidad en su máximo exponente. Presenta grandes atractivos:
un escenario épico, la minuciosa reconstrucción histórica
de un momento que apenas se recuerda, que ha generado poca literatura
y que conecta con una de las tendencias de la novela sobre historia contemporánea
(el proyecto de la isla y el túnel subterráneo recuerda
el libro de Colum McCann sobre el metro de Nueva York, En la foscor).
Como testimonio literario del nacimiento de la Barcelona moderna queda
por debajo de las expectativas iniciales (una novela como La ciudad de
los prodigios no se imita impunemente), pero tiene ambición y empaque
de best-séller urbano. Y fuerza brutal.
Article publicat
al diari “Avui” el 01/03/01 per Joan Josep Isern
El comprador potencial s’acosta a l’aparador de les novetats
perquè li ha cridat l’atenció el títol d’un
llibre: La felicitat. Simpàtic, pensa. Després es
fixa en la coberta: una deliciosa fotografia en blanc i negre d’una
parella de balladors –ell murri, riallera ella– que se’l
miren directament als ulls. La joia de viure, pensa. A la part superior,
amb lletra clara i ben proporcionada, el nom de l’autor –Lluís-Anton
Baulenas– i el títol que li ha semblat simpàtic. A
sota una frase que informa que el llibre ha guanyat el Bertrana. Un cop
acabada la contemplació de la coberta el comprador potencial s’atreveix
a agafar el llibre: format gran, tapa dura, lletra llegible... El tacte
de la sobrecoberta és agradable. Satinat, pensa, tot i que no hi
entèn. Imperceptiblement el comprador potencial es va encomanant
de La felicitat. Vacil·la, però. Mira el preu: li
sembla bé. Deixa el llibre, el torna a agafar, mira al seu voltant
com esperant que algú li confirmi l’encert de la tria... Just
en aquest moment és quan a aquest comentarista li surt la vena
publicitària i, suposant que es troba al costat del comprador potencial,
li diu a cau d’orella: ¿Vol ser feliç llegint un llibre?
Doncs no s’ho rumiï més i emporti’s a casa La
felicitat. Compri La felicitat, cregui’m –continuaria
dient-li–, i ja em sabrà dir si l’he enredat o no. Un
servidor li confessa que s’ho ha passat d’allò més
bé llegint aquesta història. Que malgrat les quasi quatre-centes
pàgines de gruix llisca amb una lleugeresa extraordinària
i que, de fet, si no fos perquè cal descansar, fer els àpats
a les hores i anar a treballar quan toca la novel·la que ha escrit
Baulenas és d’aquelles que es llegeixen d’una tirada.
¿Què hi trobarà a La felicitat? Per començar
a situar-nos li diré que és una història ambientada
a la ciutat de Barcelona entre la nit de Cap d’Any i el 26 de juliol
de 1909, data de l’inici de la Setmana Tràgica. Això
pel que fa a la ubicació temporal. Pel que fa als escenaris, Baulenas
n’utilitza només un parell però potents: els teatres
de varietats del Paral·lel i les obres de construcció del
que avui coneixem com a Via Laietana, una avinguda recta com un tall de
ganivet per a la construcció de la qual es van haver d’enderrocar
2.000 cases i deixar al carrer més de 10.000 persones. Dos escenaris,
com es pot veure, oposats: la vida i la disbauxa del music hall i la mort
i la misèria dels carrers destruïts a cops de piqueta. I un
únic teló de fons: una situació política i
social convulsa. A La felicitat el lector trobarà també
una bona galeria de personatges. El primer és la Nonnita Serrallac,
firaire, artista de circ, embarassada d’un saltim-banqui italià
que s’ha fet fonedís i convertida, per atzars de la vida,
en segrestadora de via estreta i venjadora d’antigues vexacions al
capdavant d’una colla de còmplices formada per un lloro garlaire,
un dèbil mental i un xicot de pagès perpètuament
meravellat per la urbs barcelonina i pels ulls de la Nonnita. L’altre
gran personatge de La felicitat és en Deogràcies-Miquel
Demi Gambús, lladre de quarta generació i darrer plançó
d’una nissaga familiar inspirada en els Corleone, però a la
catalana. En Demi, home ric, sense escrúpols i a punt d’heretar
el fabulós imperi familiar dels Gambús on coexisteixen el
crim, l’extorsió, l’estafa i la manipulació política,
fa veure que especula amb els terrenys afectats per la construcció
de l’avinguda però, en paral·lel, està preparant
secretament el negoci que projectarà el seu nom en la llista de
grans barcelonins del segle XX: la reconstrucció de la mítica
illa de Maians davant de la costa barcelonina amb pasarel·la d’accés
inclosa estil Maremàgnum, per entendre’ns. També hi
ha dues de les grans troballes del llibre: la figura de Miquela Gambús
–un personatge que per ell mateix ja justificaria una altra novel·la–
i les converses de Nonnita Serrallac amb els morts del seu barri. Una
extraordinària galeria de figures i de veus que donen el contrapunt
imaginatiu a la cruesa de la vida de la noia i que al meu parer constitueixen
l’element més difícil d’oblidar d’aquest
llibre.
CAP TESI HISTORICISTA
L’acció de La felicitat es desenvolupa en un lloc i
en un moment històric ben concrets, però en les seves pàgines
ni s’hi defensa cap tesi historicista ni es pretèn que el
lector surti del llibre amb la sensació d’haver contemplat
un documental didàctic. Hi ha, això sí, una esplèndida
i molt eficaç feina prèvia de documentació que permet
al lector amarar-se de manera imperceptible de les coses que passaven
en la vida quotidiana d’aquells mesos, però no s’entra
a ponderar fets com ara l’arribada dels radicals de Lerroux a l’ajuntament
barceloní, ni a especular sobre el paper jugat pels anarquistes
i per la burgesia en els fets que van desencadenar la Setmana Tràgica.
Ens movem, doncs, en un camp noble i alhora arriscat: la literatura. O,
si se’m permet afinar, la bona literatura. O sigui –continua
el comprador potencial, ara més decidit a dur-se el llibre–
que aquesta deu ser la mítica gran novel·la sobre Barcelona
que tothom diu que ens faltava, no? Començo a dir-li però
no em deixa continuar perquè em talla de seguida amb una altra
qüestió. Em sembla que ja ho he entès: La felicitat
ve a ser com La ciudad de los prodigios, però en català,
oi?. Doncs miri, li responc, a mi em sembla que si fa no fa la cosa podria
anar per aquí. Ara bé, si vosté va de cosmopolita
per la vida ha de treure-s’ho del cap, això, i ha de dir que
la novel·la catalana (qualsevol novel·la catalana, tant
se val) ha de menjar encara moltes sopes per comparar-se amb segons què
i segons qui. La veritat és que en el llibre de Lluís-Anton
Baulenas hi ha talent, ambició i bon ofici. Exactament el mateix
que en la novel·la de Mendoza. En tot cas, comprador potencial,
faci’m cas si li dic que llegint La felicitat he tingut en
tot moment la sensació d’estar en contacte amb una novel·la
molt treballada i divertida, que gaudeix de tots els avantatges del best
seller sense incórrer en cap del seus vicis. Una novel·la
en la que pretensions, mitjans i resultats assoleixen un nivell molt per
damunt de la mitjana habitual per aquests barris. En una paraula: llegeixi
La felicitat i, almenys durant les hores que la lectura el tindrà
ocupat, se sentirà bé. Feliç, vaja.
Article publicat al “El Periódico” el 16/02/01
De la barraca al music-hall
EL PARAL·LEL. El pabellón
de los Hermanos Soriano es el centro neurálgico de la Barcelona
canalla. Nonnita Serrallac realiza allí sus acrobacias, semidesnuda
en una pecera con una vieja foca. Y allí Deogràcies-Miquel
Gambús descubre el numero de deshabillé que le fascina:
el de la puça, que se presta al magreo de las vedettes. He vist
anar darrere la famosa puça presidents de l'audiència, aristòcrates,
diputats provincials, tinents coronels, grans industrials, terratinents,
fins i tot bisbes, tots més o menys disfressats, més o menys
beguts...
LA GRAN VIA. Un año después de la solemne inauguración
de las obras, la Gran Via. (la futura Via Laietana) aparece como un hachazo
en la ciudad antigua. Nonnita regresa a su ciudad con los restos de un
circo ambulante. Su barrio ha desaparecido. Sus parientes han muerto.
Las piedras nobles parecen exigir justicia: Després de tants segles,
qui els ho havia de dir....
EL CERCLE DEL LICEU I EL CAFÈ SUÍS. Habitual de los saraos
del Paral·lel, el joven Deogràcies-Miquel Gambús
es el vástago de una familia de delincuentes que aspira a dominar
Barcelona con los métodos caciquiles con los que desde hace varias
décadas gobierna en Alcagaire de la Roca, una pequeña población
entre Móra y Tortosa. Llegó a Barcelona hace nueve años
y le encanta la ciudad. El Paral·lel, hacer negocios, eructar en
el Cercle del Liceu apostando al bacará. I dues ferums: la de les
dames barcelonines després de cardar i la de la Œbrochette
de fois de volaille‚ que servien al Suís.
EL EIXAMPLE. Eustaqui Guillaumet desembarca en Barcelona procedente de
Vila-rodona después de un increíble periplo por el Mediterráneo.
Trabaja como carretero y recorre el Eixample, que se encuentra en construcción.
La mayoría de las manzanas están sólo dibujadas.
En uno de los campos que rodean la Sagrada Família se han instalado
los gitanos. Más allá, un solar vacío con la caseta
del guarda y una letrina móvil. Escatología constante.
EL TEATRO NOVETATS. La clase alta de Barcelona aparece confiada y feliz
en el teatro Novetats. Y más ahora, cuando los anarquistas eligen
los barrios populares para colocar sus bombas. A altas horas de la madrugada
se retira la niña de la puesta de largo, la banda militar deja
su lugar a una orquestina y Rafael Escorrigüela (que se ha colado)
descubre a su amo, el señor Gatell, en brazos de una señorita.
LAS CALLES GIRITI Y ARGENTERIA. En aquella esquina se levanta la fonda
de viatgers La Pau. El establecimiento vive una época dorada gracias
a la reforma, que trae nuevos clientes, arquitectos, ingenieros. Mejor
que en cualquier otro lugar se vive allí la experiencia barcelonesa:
Una suma del passat que ja no hi era i el futur que havia de venir.
LA PLAYA DE PEKÍN. Entre el Bogatell y la riera de Horta se levantaban
las barracas más miserables, sucias e insalubres de Barcelona (la
playa de Pekín, llamada así porque sus primeros colonizadores
fueron chinos). A una de esas barracas, en realidad un carruaje de circo
destrozado, va a parar Gambús tras el secuestro.
http://www.partal.com/aelc/autors/baulenasla/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/lluisantonbaulenas.html
Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l'autor i links
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]