Marc Romera

En el seu darrer recital Clàssics i no , Raimon enlairava en forma de cançó aquell poemàs de Jordi de Sant Jordi que arrenca així: "Tots jorns aprenc e desaprenc ensems". Explicava el cantant, i també poeta, que havia estat ben a punt de substituir aquell títol de Clàssics i no pel vers acabat de citar. A Raimon bé prou que li coneixem el posat de lector incansable i perspicaç, de manera que la possible substitució no hauria sorprès ningú. En la seva progressió, el poema de Jordi de Sant Jordi creix en un cant estricte a la vida, però també en les constatacions més hirsutes d'una controvèrsia en tot. Diguem que entre la interrogació existencialista i, per exemple, el més pur misticisme, hi ha un espai extens de visions del món en el territori de l'art, de la literatura i del pensament, no pas forçosament antagòniques. En aquest trànsit i en aquesta fervorosa densitat, parlant del poeta -i ara també novel·lista- Marc Romera (Barcelona, 1966), hauríem d'acostar-nos segurament a les mirades més de signe vitalista, amb tots els components interrelacionats que hi escauen... Valgui l'exemple per apuntar que en el gruix dels seus abeuratges també hi sumaríem -per què no?- alguna porció suculenta dels raïms torbadors de Jordi de Sant Jordi. En la solapa que abraça aquest llibre , La mel , podem llegir: "La poesia de Marc Romera és en constant evolució i experimentació de noves vies expressives que, a partir de l'assoliment d'un llenguatge propi, fan que cada llibre sigui diferent de l'anterior. Així, el pes d'una reflexió moral a partir de l'expectativa i de l'experiència pròpia, ha anat donant pas a una preocupació per la forma verbal com a marc necessari per a l'expressió d'una visió crítica i distant del món que l'envolta". De poetes que hagin parit fruits d'alt voltatge en aquestes direccions -sense fer matisacions en el temps i, naturalment, cadascun i cadascuna en el seu trajecte singular- podríem citar-ne un nombre abundós. Per no fer-ne un llistat excessiu, des de Màrius Sampere, Lluís Solà, Bartomeu Fiol, Vicent Alonso i Montserrat Rodés fins a Lluís Calvo, Isidre Martínez Marzo, Susanna Rafart i Manel Ollé... La mel , com a títol, apareix en el llibre acompanyat d'una incisió entre parèntesis: un rèquiem . El parèntesi no és gratuït, si bé el rèquiem no s'ha d'entendre com un atribut del títol La mel , sinó com un complement, en tal cas, de contraposició en i dins el discurs: tots els poemes del volum són precedits per unes pregàries que pertanyen a la tradició catòlica i que s'inscriuen en la litúrgia de funerals. Les composicions de Marc Romera es poden percebre com la resposta a aquella premeditació fúnebre. Cal parlar, per tant, d'uns poemes absolutament brindats a la vida. "Tremola al ple del teu plaer, sense alè, / corcat de sucre entre els queixals i amb por als ullals, / tota la ira dels que mai no van saber / treure-li suc a cel i a terra i a carrer / s'aproparà per envejar-te cicatrius. / I els commouràs perquè, entre morts, sabran que vius".

DISTÀNCIA ENTRE POEMARIS

Després de La mel , ha vingut La pau del cranc . Tot i que publicats en el curs del mateix any, es fa evident una distància important de temps en la confecció interior d'un i altre llibre. En realitat, hi ha una suma de factors que fan pensar en un salt endavant. La pau del cranc manlleva de La mel els millors atributs del llenguatge més cabalós, així com d'un hàlit general amb cara i ulls, i en resta, justament, uns quants excessos formals en el discurs. En aquesta ocasió, Romera sol tendir a buscar el vers tallant, més incisiu, i això el porta, en la suma global, a unes composicions més breus, d'acord amb la temàtica que uneix els poemes. Una temàtica que continua centrant-se en l'aposta per la vida però que ara incorpora les constatacions d'una vivència que no exclou ni de bon tros l'acidesa, els avatars, les febleses, la controvèrsia i les cruors dels viure més intrínseques. També en aquest conjunt de factors canviants intervenen els registres, la qual cosa es fa evident en una temptativa agosarada (més d'un cop se senten amb excés remors, per exemple, d'Enric Casasses) que Marc Romera etziba en el terreny de les imatges. Heus ací algun esquenall com a mostra: "El vent du llum morada / i l'aire del veí / menja boques de peix. / S'ho beu tot a les cartes / i angoixa la derrota / amb un badall. / Ningú no s'ha tocat / i tots parlen de l'altre". O bé: "De què serveix? / Tota la podridura es vincla a crits, / rialla histèrica, / histriònica, / que escup a la perplexitat cansada del veí / l'inútil color cru de cada cosa. / Les que fa, / no les que deixa".

TRAGICOMÈDIA

Mala vida és una primera novel·la. I val a dir que aquesta circumstància explica la major part de les seves característiques: Marc Romera no ha volgut fer una obra convencional, i els resultats, fet i fet, en són la millor mostra. La història se centra en la vida d'un personatge anomenat H, un jove barceloní de 25 anys. Són, en realitat, tres dies viscuts en una ciutat (Barcelona) construïda en la ficció però que al capdavall no és gens llunyana. H és un pintor defraudat, capat, frustrat i malmès, que ha reconegut el seu fracàs. El seu i el dels seus companys de generació, amb totes les connotacions de clima i efectes socials que això implica. La sortida és acabar convertit en un animal absolutament insociable, encara que manté un brunzit més que esponerós durant la seva vida nocturna al costat d'un seu amor sense lligams i al costat també del seu amic Eudald, el segon protagonista de l'obra... A cavall entre el somni i la realitat, entre la realitat i la ficció, Marc Romera tria per a la seva història -i la de tants altres- un final que sorprendrà. Des de la perspectiva d'una escriptura global -i sense que això sigui el precedent de cap valor comparatiu ni per bé ni per mal- sembla clar que el narrador Marc Romera s'acosta més al poeta de La pau del cranc que no pas al poeta de llibres com ara La mel i La mandra . A banda de possibles reserves en el treball del llenguatge, sí que és cert que en Mala vida plana un estil curull de fusta personalíssima.

Fragment d’un article publicat a “El País” el 16/01/03 per Ponç Puigdevall

La felicitat perduda (fragment)

En un dels articles que Francisco Calvo serraller va reunir a Columnario defineix l’ar com “la inaudita pasión de sacarnos de un trivil marco familiar para llevarnos frente una ventana y desde allí observar, entre sollozos, la insulsa felicidad perdida”. És justament el contrari del pla vital que dua terme el pintor protagonista de Mala vida, la primera novel·la de Marc Romera (Barcelona, 1966). H, la sollitària lletra amb què es designa al protagonista i que és lícit interpretar com un reconeixement als dos pintors que Quim Monzó va contraposar a Benzina-, és algú que ha assumit el fracàs de les seves pentsions artístiques i que vagareja durant tres dies per una Barcelona que té el priviliegi d’acostar-se força a la ciutat real: almenys els noms concrets dels bars i els carrers i la descripció precisa dels ambients I les atmosferes de Mala vida proporcionen la suggestió d’estar davant d’un autor que no es deixa entabanar per l’orgull d’estar-se més enllà de la vida normal. És el primer que sorprèn de la novel·la, que Marc Romera hagi escrit una ficció que faci creïble la realitat, que faci creure al lector que la ciutat dibuixa té una existència de debò. En aquest èxit no hi és aliè que les peripècies d’H evitin la caiguda en l’abstracció més o menys enginyosa i, en canvi, tinguin la virtut d’assenyalar les tendències ben visibles d’una generació for a de joc i sense cap altre rumb que perseguir una quotidianitat massa fàcil: “D’adolescent es va decantar per ser artista i així renunciar a la vida que els altres escollien, I després, cremat del món de l’art i dels artistes, i sucarrat per la seva relació fatídica amb la Maria, va renunciar fins i tot a la vida de l’artista, per llançar-se als braços d’una vida aparentment de persona normal, però que només és una excusa per no fer ni una cosa ni l’altra”. Gràcies a les sortides nocturnes, a H i els seus amics tot els sembla fantàstic, que és una altra manera de dir que tot els és indiferent. Però si Mala vida funciona amb tanta efectivitat és perquè qualsevol pensament o reflexió, qualsevol anècdota o fet, es troben sotmesos rigorosament al poder d’un estil que sembla congestionar-se i hipertensar-se i que sempre sol culminar en uns bellíssims esclats d’impaciència estilística, comsi les veusocultes de la ciutat conduïssin al discurs, sense fatiga, cap al grotesc i la neurosi. Potser sí que l‘esforç de l’art permet a l’espectador entre plors la insulsa felicitat perduda, però tampoc no és una mala estratègia rumiar una mica la proposta que tria H al final de Mala vida: “Pensa que n’hi ha prou amb esgotar-se menjant i dormint i somiant, i omplirà la resta de temps fent zàping o llegint o mirant a través de la finestra”.

Article publicat al diari “Avui” el 19/11/2002 per Ada Castells

Marc Romera: "Hi ha molta novel·leta d'autors que només miren culebrons"

Després del poemari La mel (Cafè Central/Eumo) i a punt de treure La pau del cranc (Empúries/Edicions 62), Marc Romera (Barcelona, 1966) ha fet una incursió en la narrativa. Ha basat la seva novel·la en H, un personatge que pertany "a una generació amb què m'identifico, la de la gent que encara ha tingut ideals però que ha arribat tard a tot arreu, una generació despistada que ha patit la incomunicació que genera patir un excés de mitjans, que conviu en parella o es casa per solucionar-ho però que acaba fracassant. És l'home sense atributs, que dubta i és molt contradictori: dicta sentències però actua en contra del que pensa". La novel·la permet seguir amb tot detall tres dies de la vida de H: "El temps suficient perquè passin coses i puguem conèixer el personatge. El tres és un número molt rodó en tots els aspectes i ja ho havia fet Joyce, que és un referent". Altres autors que "han tocat" Romera són Thomas Bernhard, Elias Canetti i "aquest tipus d'escriptors que posen a prova el lector. Ara hi ha massa novel·leta de gent que en lloc de llegir els clàssics, ha mirat els culebrons de la tele. La literatura no sé on és però jo intento fer-ne". I Romera intenta fer-la amb dosis d'humor i mala llet, perquè "tenir mala llet és necessari en el moment d'estupidesa congènita massificada en què ens movem. Un dels mals del nostre segle és que la gent no és conscient del nivell de porqueria on hem arribat". A Romera no li ha estat fàcil publicar Mala vida "perquè el primer que miren és si es vendrà o no i com que sembla evident que no es vendrà... en aquest aspecte, Angle està apostant per textos literaris i penso que és una editorial que s'haurà de tenir en compte", assegura l'autor, que demà al vespre presentarà al claustre del monestir de Sant Cugat La pau del cranc , el poemari amb què va guanyar el premi Gabriel Ferrater.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]