Biografia

Nascut a Barcelona en 1957, Marcos Ordóñez és novel·lista i crític teatral i imparteix classes en el Institut del Teatre i en la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat i col·laborat en diferents diaris i revistes. Com escriptor, és autor de diverses novel·les i llibres de contes, entre els quals destaquen A cualquiera puede sucederle, Una vuelta por el Rialto, Rancho aparte y Tarzán en Acapulco.

Obra

Comedia con fastasmas

Comedia con fantasmas són les falses memòries de Pepín Mendieta, personatge apòcrif que va néixer en 1925 i que va arribar a convertir-se en el “Buster Keaton de Càceres”. Pepín Mendieta narra la seva vida com actor, des de la primera vegada que queda corprès davant un muntatge de Shakespeare fins la malenconia dels seus últims anys. Una novel·la plena de referències a persones conegudes que narra la vida dels còmics al mateix temps que fa un fris magnífic de la  Espanya del segle XX. Una novel·la de tall clàssic que ofereix una visió del món del teatre molt fidedigna ja que l'autor s'ha inspirat clarament en històries veritables i en actors i actrius de carn i os.

"El maravilloso mundo de Jackie Gleason" dins Barcelona, un dia

Una vuelta por el Rialto

Documentació

Article publicat a “El Periódico” el 31/05/02 per Elena Hevia

El gran teatre del món

"Voy a hablar de un mundo que ya no existe", com qui diu "Era el millor dels temps" dickensià. Aquesta frase, amb què es dispara Comedia con fantasmas, l'última novel.la del crític de teatre i escriptor Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957), té regust clàssic i posa en guàrdia: estem davant d'una obra d'iniciació amb un protagonista que funciona com una mirada privilegiada davant dels fets que s'han d'explicar. La referència a Charles Dickens no és gratuïta. Després d'una peça minimalista amb formes d'iceberg com Tarzán en Acapulco --perquè era molt més el que amagava que no pas el que mostrava--, l'autor de Puerto Ángel es capbussa ara en un tros de novel.la pura i total.
Ordóñez practica com a crític aquella felicitat que neix de l'entusiasme; és a dir, és feliç veient bon teatre i ho sap transmetre en una personal barreja d'erudició i fascinació. Amb les mateixes armes es construeix Comedia con fantasmas, que segueix una vida per al teatre, la de Pepín Mendieta, un nen lleonès que un dia va veure El somni d'una nit d'estiu enfilat dalt d'un arbre i es va enamorar perdudament de l'ofici. El que segueix, la novel.la en si, és el desenvolupament d'aquest sentiment, a manera de biografia, amb les seves fases: enamorament, amor i nostàlgic desencant.
Una història plena de personatges de mida natural --el prodigiós director visionari Ernesto Pombal, tota una troballa, i Tanito Monroy--, però també de cameos de renom: moltes d'aquelles cares que formen part de la incopsable història del teatre espanyol i que hem pogut veure en velles produccions de Cifesa. I tot això acoblat amb emoció i naturalitat sense que el conjunt soni a impostura o s'hi apreciïn les costures. ¿Quan arribarà la pel.lícula?

Article publicat al diari “Avui” el 23/05/02 per Jordi Llavina

El rei de la comèdia

Estava temptat de titular aquest article Molta, molta merda, però he pensat que, tot i decantant el substantiu amb la cursiva, podia resultar equívoc per a la gent amb poques taules. Amb poques taules de teatre, vull dir, que als altres no els cal gaire més explicació: la merda, per a actors i gent d'escena en general, és una substància beneïda; una paraula de ressons sagrats (ja sabeu que els de la faràndula són sovint esperits extrems, tocats d'excés i admiradors de litúrgies i supersticions). Un mot que s'invoca al començament de cada estrena per tal que tot rutlli i res no es giri en contra.
Marcos Ordóñez, per la seva banda, que s'ha educat entre bastidors i que de ben jove ja va començar a embrutar quartilles per explicar-nos els ressorts amagats d'una posada en escena o l'arruga moral d'un caràcter, és un dels més eficaços narradors castellans actuals, i dels que té més coses a dir. Eficaç perquè té la rara virtut de col·locar la bala allà on abans l'ull ha disposat que la volia. I, alhora, un dels novel·listes més promiscus i un dels més -com diuen aquests crítics ampul·losos que omplen les pàgines dels diaris amb la seva tinta excrementícia- proteics. He llegit en algun lloc que aquesta novel·la que presento completa una trilogia dedicada al món de les arts escèniques (juntament amb les dues obres anteriors). Potser sí, tot i que és ben diferent d'aquelles altres. Sigui com sigui, Ordóñez sorprèn a cada nova entrega del seu talent, amb situacions que no tenen res a veure amb les viscudes en llibres precedents, amb punts de vista també ben diversos. Per exemple: si la magnífica Puerto Ángel es permetia jocs de desplaçament en el temps i introduïa algun element abductiu en la substància del relat, aquesta d'ara és una novel·la que sembla ben bé, per estructura, pel dramatis personae, per l'alè èpic -una èpica de la derrota, però èpica al capdavall-, una novel·la del XIX. Ho dic com un elogi: el XIX és el segle de la novel·la. El segle que la descobreix i en fa el gènere privilegiat per reproduir la realitat: la de dins dels personatges i la de fora d'ells mateixos.

UNA GRAN PRODUCCIÓ

Comedia con fantasmas s'adequa perfectament a aquest guió de gran novel·la. I enriqueix una de les dues línies de la narrativa d'Ordóñez, en la que de ben segur deu ser l'única taxonomia vàlida per parlar de la seva obra: la de les grans produccions, que l'escriptor va alternant amb altres productes de petit format.
Pepín Mendieta és una mena de lazarillo amb la vida per dissenyar, que està ingressat en uns lazaristas d'una ciutat mitjana d'Astúries. És l'Espanya pobra del 1925; i Pepín, un nano orfe que té la sort d'assistir, amagat dalt d'un arbre, a una representació d'El somni d'una nit d'estiu. La sort no és únicament, com dirien els de la tinta excrementícia, l'epifania orquestrada pel mestre de les passions Shakespeare, sinó potser tant com això que aquest descobriment hagi estat servit en safata per la mítica companyia d'Ernesto Pombal (picada d'ullet al còmic Enrique Rambal). "El cine fotografía la realidad y nosotros la hacemos", li diu el mestre Pombal al nen Pepín. Aquest últim s'enrolarà en la companyia, i anirà creixent al ritme d'un Shakespeare per aquí, un mecano (és a dir, un muntatge gros) per allà; i creixent, sobretot, amb la convivència amb el Monroy, l'Anglada, la Lumi, la Santaolalla, el Toregrosa... els diversos membres de la companyia.
La idea de la peripècia d'un lazarillo es refermarà dins el mateix col·lectiu, la Companyia Pombal, que és una de les mostres més justament cèlebres del teatre itinerant d'abans i després de la guerra.

HISTÒRIA DEL SEGLE

La història de Pepín Mendieta és la del segle XX espanyol. En el desembarcament a Madrid, tenen la sort de trobar l'empresari adequat en el moment escaient. Pels ulls del lector admirat, va desfilant la història del gros del segle: la proclamació de la República, la guerra -que es va congriant i, finalment, esclata, tot i que no afecta gaire (o gens) el nostre comediant-. Els sindicats, que formiguegen. Els comunistes, que fustiguen els del POUM. Les pistoles, que flamegen...
Amb no gaires anys més, Pepín es veurà les orelles i decidirà de tirar pel seu compte (el fet ha coincidit amb el trencament de les relacions amb el mestre Pombal). El protagonista anirà fent la viu-viu, sense gaire sort. Entremig dels noms amb què la ficció dota i enriqueix l'anecdotari teatral del segle, se n'hi van esquitllant d'altres de ben reals: "Un chaval pelirrojo, muy serio y con cara de malas pulgas, se convertiría en el actor más grande que ha habido en España, con permiso de Pombal: Fernando Fernán-Gómez".
Si tota novel·la aporta una particular imago mundi pròpia de l'autor, aquesta d'Ordóñez podríem qualificar-la amb el títol de la cèlebre trilogia de Baroja, la lucha por la vida. La lluita individual del còmic Mendieta, un caràcter fet a la seva: des del primer paper realitzat en l'auca talíaca fins a la cèlebre creació d'un trio cinematogràfic que coparà les cartelleres del cinema espanyol de patacada dels anys cinquantes i seixantes. En una novel·la de llarg recorregut com aquesta, hi ha uns quants episodis d'antologia. Per exemple, a començament dels setanta els tres integrants del trio còmic (Pancorbo, Pérez i Mendieta) participen en un muntatge teatral experimental, amb un director americà que mira de practicar les noves tècniques dramatúrgiques. L'escena resulta hilarant, amb uns assajos que s'acosten molt al despropòsit. L'art i assaig que hi ha al cap del director topa de ple amb el currículum de forja de rialles i disseny de caricatures dels tres còmics. L'endemà de l'estrena, l'incombustible Eduardo Haro Tecglen parlarà en una columna de diari del nou tombant d'aquests "cómicos vanguardistas". Una delícia.
Ordóñez coneix molt bé el món del teatre, i aquí en reflecteix, més que mai, la passió íntima. A Comedia con fantasmas hi trobem la descripció pacient i un punt elegíaca de tota mena d'efectes per crear il·lusions (el vent desfermat, els núvols que corren, un incendi, sang autèntica de vedell per tacar les mans de lady Macbeth); hi llegim implacables judicis morals: els comediants no serveixen per mantenir relacions sentimentals estables, i, en canvi, prodiguen la camaraderia i fins i tot l'amistat. Diluïdes en la matèria narrativa, ens aniran sorprenent, encara, sèries senceres de documentació sociològica de primer ordre: n'hi ha una d'especialment meritòria sobre la prostitució abans i després de la Guerra Civil, però també hi ha esquitxos lingüístics que constitueixen maneres de dir molt d'època: "las cosas mocosón" i "el hombre propone y Lewis Stone".
Al darrer capítol ens adonem que Pepín -un home de 80 anys- ens ha estat proporcionant les seves memòries al llarg de 500 pàgines que es llegeixen amb un plaer autèntic. Memòries d'un escèptic de pedra picada, que només s'ha sentit remogut pel món alternatiu (pel paradís artificial, si voleu) del teatre i rodalies: "Así somos la gente de teatro: te rompen los huesos y vuelves".

Article publicat a “La Vanguardia” el 26/04/2002 per Carles Barba

Dulzuras y amarguras de la farándula

En general, si queremos invocar buenos libros sobre los sortilegios del teatro recordamos libros de memorias: las de Ingmar Bergman, Arthur Miller, Fernán-Gómez, Marsillach... En su última y voluminosa obra, Marcos Ordóñez rinde otro tributo de amor a las tablas, y se vale también de la forma memorialística, pero aquí el protagonista es imaginario y su testimonio fluye con la libertad de la ficción. En Comedia con fantasmas su autor ha novelado nostálgicamente cincuenta años de vida teatral española y ha descrito la azacaneada y a la vez feliz existencia de los cómicos itinerantes que con cuatro focos y cuatro trucos de tramoya montaban un Shakespeare o una comedia de magia en el pueblo más perdido de las Castillas.
Primer acierto de la obra: está escrita y se lee como una novela de aventuras, y más exactamente como una novela marinera. Del mismo modo que en muchas novelas de barcos (empezando por Moby Dick) el hilo del relato es llevado por un grumete, aquí el punto de vista narrativo recae sobre un chavalote asturiano sin oficio ni beneficio, Pepín Mendieta, que a los trece años se enrola como meritorio sin sueldo en una compañía que gira de pueblo en pueblo. Como todo Ismael, Mendieta tiene su capitán Ahab (un adulto, digamos, picado por el veneno del teatro, como Ahab está poseído por el gusano del mar), y esta figura mítica no es otra aquí que Ernesto Pombal, el director y artífice de la compañía, en la que Mendieta catará las dulzuras y amarguras del oficio. Segundo acierto de la novela: Pepín no narra tanto su vida (al fin y al cabo él tiende a situarse en segundo plano) como la de toda la "troupe", en la que descuellan, además de Pombal, por lo menos cinco o seis tipos estupendamente caracterizados: el administrador Tanito Monroy, mano derecha del patrón; el maquinista Joan Anglada, un anarquista entrañable; la primera actriz Luisa Santaolalla, luego sustituida en cartel por otra con más gancho, Rosa Camino; el galán cómico Esteban Ruscalleda, quien en realidad resulta más aprovechable como músico; y una pareja de veteranos, Paco Peñalver y Úrsula López Úbeda, que tiene a gala decir como nadie el teatro en verso.
Con este grupo ambulante, el narrador descubrirá que la vida de la farándula -aún con todas sus fatigas: llegan a hacer tres funciones diarias- depara muchas más emociones que una vida corriente. Pero -ojo- la novela no se complace en pintar memorables noches de estreno ni carreras meteóricas hacia la fama. Pepín Mendieta más bien describe las bambalinas de la profesión, la parte sufrida y anónima del oficio, el espíritu de grupo que entraña y la pasión con que un director como Pombal puede entregarse a la preparación de un montaje, galvanizando de paso a todo su equipo. La novela relata la dureza de los ensayos, los enredos amorosos entre colegas, la baqueteada vida de las pensiones de cómicos, las faenas que se hacen los actores en escena o las tretas que urden tramoyistas y apuntadores para que el primer galán no pierda la letra o la segunda actriz no se quede de golpe en blanco.
Sabor de época
Pepín Mendieta conjura este mundo de candilejas (tercera diana de la novela) retrospectivamente, en tanto que superviviente de un paisaje y de un pasado borrados, finiquitados. Y hete aquí que, por lo mismo que los siente irrecuperables, el Paral·lel de la Barcelona de los años treinta o el Madrid efervescente de los años cincuenta son reconstruidos por el memorialista con una emocionada plasticidad. En este sentido, Comedia de fantasmas, como La felicidad de Baulenas o La sombra del viento de Ruiz Zafón, destila un inconfundible sabor de época, y muchas escenas parecen escritas en blanco y negro cuando no en nostálgicos colores sepia. Las peripecias de Pepín, Pombal, Monroy y "tutti quanti" llegan a fundirse con las de celebridades reales de aquellas décadas -Alady, Luis Escobar, Orson Welles...- y, en un estupendo diálogo de frases cortadas, el narrador se permite incorporar el collage de una imaginaria entrevista con Pombal firmada por Manuel del Arco.
Aún teniendo 500 páginas y abarcando tantas décadas, el libro se lee y asimila de corrido, a un ritmo vivísimo. ¡Qué lejos quedan los tiempos en que Marcos Ordóñez debutó en la narrativa con El signo de los tiempos! Aquí la prosa está superengrasada, personajes y episodios aparecen y desaparecen con felicísima ligereza, y cae el telón de la última página dejando en el lectorespectador la impresión de haber vivido muchos lances en un abrir y cerrar de ojos.

Article publicat a “El País” 11/05/02 per J. Ernesto Ayala-Dip

El teatro de los sentimientos

Antes de acabar el año 2001, Marcos Ordóñez publicaba una novela corta, Tarzán en Acapulco, una obra de cámara que resumía su cariño por el cine y a uno de sus mitos, sin descuidar su hechura artística, resuelta con un eficaz criterio de concisión y altura metafórica. Toda la contención sintáctica y compositiva de esa obra contrasta con el despliegue argumental e imaginativo de Comedia con fantasmas, su última novela. El proceso de construcción de esta obra es bastante sencillo. Se imposta unas memorias, las que escribe Pepín Mendieta desde su vejez en Madrid, y se aprovecha este truco para hacer un paseo por el teatro español de gran parte del siglo veinte. La función del narrador en primera persona, como corresponde a todo texto autobiográfico, es desmenuzar el pasado. Pero además, Pepín Mendieta funciona perfectamente como una voz novelesca, mezclado con seres reales e imaginarios, gente de teatro que reconocerá el lector y otros que se irán consolidando a lo largo del relato con esa entidad verdaderamente contagiosa de afectos y rechazos que generan los buenos personajes de ficción.
En una novela concebida con estos materiales, materiales de la historia y la documentación, resulta necesario una apropiada incrustación de datos intrahistóricos, reconstrucciones existenciales creíbles, amén de un ritmo narrativo comprometido con el interés humano que han de acreditar todas sus criaturas. Marcos Ordóñez no traiciona ninguna de las leyes que hace confluir en su novela, ni las de la obediencia al tramo histórico y artístico que abarca ni a las de la organización de las vidas imaginarias que pone en escena. Sólo el interés en algunas de sus partes languidece, como si de pronto descubriéramos que gran parte de él se sostiene sobre determinados personajes. Mientras vemos progresar al narrador al lado de su maestro Ernesto Pombal, incluso al lado de Tanito Monroy, dos personajes muy bien construidos, la novela aquilata su interés psicológico y su capacidad para hacer vislumbrar detrás de su tejido argumental una parte sustancial de la España de los años veinte y la posterior a la de la guerra. Comedia con fantasmas es una buena novela de iniciación. El dibujo que hace Ordóñez del primer asombro, de la primera experiencia sexual, del lento descubrimiento de cómo las gasta la vida, siempre es convincente y personalísimo. En esto coincide, también por su espíritu de lúcida nostalgia y sentidos homenajes, con El guitarrista, de Landero. Pero además, para quienes profesen un incondicional amor al teatro y a sus leyendas y mitos, y, sobre todo, a quienes amen al maestro de los maestros de la dramaturgia universal, les garantizo que pasarán un buen rato con la novela de Marcos Ordóñez.

Article publicat al diarr “Avui” el 17/04/02 per Marta Monedero

Marcos Ordóñez transita pels records teatrals d'infantesa

Els crítics diran el que calgui sobre Comedia con fantasmas, però ningú li negarà a Marcos Ordóñez que aquesta novel·la d'amor al teatre i als còmics li ha sortit de l'estómac. Diu que s'ho ha passat molt bé escrivint la, i es nota. Aquesta és una crònica sobre la gent dels escenaris evocada a partir dels records de l'escriptor, perquè "en teatre, els fantasmes són els records", aclareix l'autor, que remena i aboca sentiments viscuts en família. Les vivències teatrals lligades al seu pare i el seu avi són l'origen de Comedia con fantasmas.
El primer, que es cartejava amb Jardiel Poncela, li explicava quan era petit (sí, l'Ordóñez també va ser petit) les obres que veia a Madrid fins a inculcar-li el virus de la passió per l'escena. El seu avi era violinista de cinema mut, però amb l'entrada del sonor va entrar a formar part d'una banda que actuava al Paral·lel. Eren aquells anys en què hi havia allò que en deien sessió vermut, es feien tres funcions diàries i el nen Ordóñez i la seva àvia anaven "a portar la carmanyola a l'avi, ja que era l'única manera de poder-lo veure".
Comedia con fantasmas és una novel·la llarga -cinc-centes pàgines- per on transiten còmics, baguls i pensions amb què el crític teatral tanca la seva trilogia literària dedicada al món de l'espectacle. Curiosament, aquesta obra l'ha escrita després de Puerto Ángel (dedicada a la música) i Tarzán en Acapulco (ambientada en el cinema clàssic de Hollywood). Comedia com fantasmas arrenca l'any 1925, quan un nen es fascina quan veu des de dalt d'un arbre una funció a l'aire lliure d' El somni d'una nit d'estiu. L'espectacle l'empeny a incorporar-se a la companyia d'Ernesto Pombal (personatge inspirat en l'oblidat Enrique Rambal), un "visionari del teatre capaç de crear grans muntatges". La història s'allarga fins al 1985, quan el protagonista, ja octogenari, ha arribat a ser el rei de la comèdia del teatre i el cinema espanyol.

Documentació exhaustiva

El llibre també funciona com una crònica evocada des de l'imaginari d'Ordóñez, tot i que profundament amarat de versemblança. Per fer un símil cinèfil, "ha estat molt més lenta la producció que el rodatge", ja que recrear amb veracitat uns anys pretèrits, que l'autor recorda només parcialment, li ha suposat haver de llegir com un desesperat biografies de còmics fins a fer-se una idea del mapa on situa els personatges. Ha barrejat històries reals amb peripècies fictícies, però la investigació ha arribat fins als extrems de "mirar mapes per descriure un recorregut real pels carrers de Madrid, ja que no coincideixen exactament amb els d'ara".
Després de ficar-se a fons en tota aquella època, Ordóñez pensa que si bé a Catalunya els actors "mantenien sempre una altra feina per si de cas, aquí el teatre d'aficionats ha estat un planter importantíssim, a Madrid els escenaris s'han alimentat més de la bohèmia i per això, quan anaven mal dades, alguns d'ells van quedar totalment en la misèria". De totes maneres, una constant de tots els còmics "era que treballaven amb l'ànima encara que fessin pel·lícules dolentes". Si aquesta novel·la fos una pel·lícula, seria en blanc i negre, reconeix l'autor, que, si se li pregunta què en queda de tota aquella època, respon que ben poca cosa. "En teatre, només queden els records del que has vist, bé potser el Paral·lel actualment també és una comèdia amb fantasmes".

Les memòries d'Espert

Tot i acabar amb la trilogia sobre el món de l'espectacle, la ploma d'Ordóñez no entén què són les vacances. Al setembre surt la seva pròxima novel·la, Detrás del hielo, que explica la història d'un amor boig en una ciutat llatinoamericana. A l'octubre veurà la llum el llibre de memòries de Núria Espert que Ordóñez ha escrit i, per si no fos prou, està recopilant una antologia de textos i crítiques teatrals que es titularà A pie de obra. Per a més endavant queda la magna missió de redactar juntament amb Josep Maria Pou (que està lligat a la sèrie Policias fins a l'octubre) la història de la comèdia musical espanyola a partir de les entrevistes als seus protagonistes i que es dirà Locos por Broadway.

Article publicat a “El país” el 27/03/02

Marcos Ordóñez novela en Comedia con fantasmas 50 años de teatro

'Es una novela de amor, a los cómicos y al teatro, mis dos pasiones', afirmó el escritor y periodista Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957) en la presentación de su última obra, Comedia con fantasmas, celebrada el lunes en el antiguo teatro Beatriz (hoy restaurante Teatriz), de Madrid. A su lado, testigos y memoria viva del medio siglo que refleja su novela, los actores Manuel Alexandre y José Sazatornil, que el autor prefirió llamar sir Saza y sir Alexandre. Profesor de guión en la Universidad Pompeu Fabra, de teatro contemporáneo y crítica teatral en el Institut del Teatre y colaborador de Babelia, Marcos Ordóñez ha publicado una docena de títulos, entre los que destacan Una vuelta por el Rialto, Rancho aparte, Puerto Ángel y Tarzán en Acapulco.
En la novela Comedia con fantasmas, el autor quiere rendir homenaje a la escena y a los cómicos, con historias reales y peripecias ficticias a partir de la vida y obra de Enrique Rambal, cuyos espectáculos, admirados por Orson Welles, llenaron los teatros de los años veinte y treinta, con giras por Hispanoamérica, y que murió en la miseria.
Marcos Ordóñez sigue la 'magia teatral' de Rambal en sus personajes, a través de un Madrid que ya no existe y el Paralelo barcelonés de los años treinta, el paso al cine y la llegada de la televisión. Los recuerdos familiares del autor, con vinculaciones a profesiones teatrales, influyen también en la narración, que alcanza las 489 páginas.
Una afonía impidió al actor José María Pou presentar el libro, cuyo nombre figura en la dedicatoria, aunque envió una cinta para decir que Marcos Ordóñez, 'amigo y hermano', es 'el mejor crítico de teatro'. 'Es la gran novela del teatro en España, sobre la pasión de los cómicos, sus baúles, pensiones, fracasos y grandezas'.
Añadió que la novela es la crónica de una época y unas gentes del teatro, en unos escenarios que han desaparecido o son inventados, que en el cine tiene los precedentes de Cómicos, de Bardem, y El viaje a ninguna parte, de Fernán-Gómez.

Article publicat a “La Vanguardia” el 27/03/2002 per Juan Carlos Merino

La novela de los cómicos

Su abuelo materno trabajó toda la vida en los teatros de revista del Paralelo. Su padre era un apasionado del teatro que se carteaba con Jardiel y no se perdía un estreno. Nada extraño, pues, que el crítico teatral Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957) haya escrito una novela de amor al teatro y a los cómicos. "Es la gran novela del teatro en España dice el actor Josep Maria Pou-, pocas veces se ha escrito con tanta pasión de los cómicos, sus baúles y pensiones. Esta novela es el equivalente en letra impresa a las películas ‘Cómicos’, de Juan Antonio Bardem, y "El viaje a ninguna parte", de Fernando Fernán-Gómez." Ahí es nada.
La voluminosa novela -se aproxima a las 500 páginas- se titula "Comedia con fantasmas" (Plaza & Janés), y con ella Marcos Ordóñez cierra su parti-cular trilogía literaria dedicada al mundo del espectáculo: ésta es al teatro lo que las anteriores "Puerto Ángel" y "Tarzán en Acapulco" fueron a la música y al cine clásico de Hollywood, respectivamente.
"He querido hacer una novela de amor. De amor a los cómicos y al teatro -ahora ya es Ordóñez el que habla-. Pero también de amor a una ciudad, Madrid, que apenas conozco, la de los años veinte a cincuenta. He reinventado ese Madrid a partir de las memorias de muchos cómicos y de los recuerdos de mi padre. Para mí, decir Madrid era decir Broadway." Y en ese Madrid ya casi irremediablemente perdido, en lo que fuera el antiguo teatro Beatriz -hoy reconvertido en restaurante de diseño pero sin perder su fisonomía original-, fue donde Ordóñez presentó su novela el pasado lunes, asistido por dos ángeles tutelares, los actores José Sazatornil, "Saza", y Manuel Alexandre, hoy tan lúcidos y socarrones como siempre. Por cierto que al gran Saza, con el que el autor se cruzaba a diario en la plaza Lesseps de Barcelona, fue al primer actor que Ordóñez vio sobre un escenario a finales de los 60.
Comedia con fantasmas arranca en el año 1925, cuando el niño Pepín Mendieta queda fascinado al asistir, desde la copa de un árbol, a una función al aire libre de "El sueño de una noche de verano", lo que le lleva a incorporarse a la compañía teatral de Ernesto Pombal. Y la historia se prolonga hasta 1985, con un Mendieta ya octogenario convertido en rey de la comedia del teatro y el cine español. "Si esta novela fuera una película -dice Ordóñez-, sería en blanco y negro." A lo largo de ese más de medio siglo, la novela retrata la crónica de toda una época dorada de los escenarios teatrales. ¿Y qué queda hoy de todo ello en su ciudad? "Bueno responde-, el Paralelo es hoy también una comedia con fantasmas."
Marcos Ordóñez cierra así su citada trilogía novelesca. Pero pronto volveremos a tener noticias suyas. Mientras Locos por Broadway, la historia de la comedia musical española que está elaborando junto a Josep Maria Pou, duerme el sueño de los justos debido a las obligaciones televisivas de la serie "Policías" de este último, el próximo otoño habrá doble ración de Ordóñez. Por una parte, las memorias de la actriz Núria Espert que está redactando (las publicará El País-Aguilar) y por otra una antología de sus ensayos y críticas teatrales titulada A pie de obra (que editará Alba). Mientras tanto, Ordóñez da los últimos retoques a su ya próxima novela, "Detrás del hielo", que narra la historia de un amor loco en una ciudad latinoamericana en los años sesenta.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]