Biografia

Maria Barbal (Tremp 1949) Novel·lista. Estudià filologia hispànica i actualment exerceix com a professora d'ensenyament secundari. Es donà a conèixer amb la novel·la Pedra de tartera (1985; premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), que esdevingué una fita important en la narrativa catalana dels vuitanta. És la història d'un desarrelament que té com a punt de referència el seu Pallars nadiu, on ha ambientat moltes de les obres posteriors, entre les quals els reculls de contes La mort de Teresa (1986) i Ulleres de Sol (1994), aquesta última és un llibre de cinc narracionms llargues, de cinc petites novel·les que tenen un lligam entre si. Posteriorment epublica les novel·les Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992), amb les quals obté els premis 1993 de la Crítica, Crítica Serra d'Or i Nacional de Literatura). Ha participat en el volum col·lectiu Barceldones (1989) i ha estat antologada en el volum Narradors de ponent (1987). La novel·la Càmfora (1992) li valgué els premis 1993 de la Crítica, Crítica Serra d'Or i Nacional de Literatura. Posteriorment ha publicat el recull de contes Ulleres de sol (1994) i Escrivia cartes al cel (1996) que s'inspira en el segrest d'uns nens i una mestra francesos l'any 1993. Les seves darreres novel·les són Bari (1998) i Carrer Bolívia (1999).

Obra

Carrer Bolívia

Carrer Bolívia narra la història de la Lina i el Nèstor, i una parella jove de Linares qua als anys seixanta, fugint de la misèria, deicideixen emigrar a Catalunya. Un cop a Barcelona viuran entre dos mons, la seva Andalusia d'origen i el barri del Besòs. La Lina farà vida de barri i el Nèstor viurà de prop la lluita sindical contra la dictadura franquista. Retrata un món social, la vida de la gent immigrada a Barcelona. La novel·la s'estructura a través d'una simetria històrico- moral entre dues dimensions familiars: la família catalana que hamarxat a Linares i la família de Linares que ha marxat a Barcelona. L'eix transversal de la novel·la és el sindicalisme abrandat del marit de la protagonista i els canvis de punt de vista narratiu que milloren un ritme detallista dels costum de cada dia. La novel·la s'estructura en dotze capítols on s'alternen narradors, i on apareixen gradualment punt de vista nous, que tenen la funció d'eixamplar la perspectiva del lector sobre els fets narrats. L'estudi de personatges que envolten la protagonista, Lina, esdevé un objectiu en si mateix, de manera que es pot parlar de novel·la coral: de la crònica dels barris obres d'anys recents. En aquesta novel·la l'autora explora un camp pràcticament inèdit en la novel·la catalana, la del fenomen tan complex i recent com l'arribada d'emigrants a Catalunya.

Pedra de tartera

Pedra de tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d'una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana). Juntament amb aquest tema, eix de tota la trajectòria vital de Conxa, és important també destacar altres temes subsidiaris com ara el de la migració camp-ciutat, la submissió de la dona que es viu en el seu entorn, la recuperació de la memòria o de la realitat històrica més o menys propera, la soledat... Conxa, la protagonista, és una dona vital i entusiasta, continguda en l'expressió dels seus sentiments igual que tots els personatges del seu entorn. Des de la maduresa té la capacitat de reflexionar, la lucidesa de veure la inutilitat de la vida sempre sotmesa als altres (jo, que mai ningú no m'havia preguntat què vols) i la capacitat de denúncia de la pobresa material i humana, tot i fent-ho sense emprar mai un to rebel. La resignació és la seva companya en tot moment. Pel que fa als altres personatges de la novel.la, es poden destacar en Jaume (el marit), la tia i la Delina (la seva amiga), tots ells personatges molt ben caracteritzats, a diferència d'altres de secundaris, que il.lustren només algun aspecte determinat, com ara la mestra, el Martí de cal Sebastià, els fills...

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 23/04/03 per Lourdes Domínguez

"És que és tan difícil definir què és bell i què no ho és!

L.D. Bella edat, el títol del seu nou llibre, sintetitza dos dels temes fonamentals de l'obra: la bellesa i el temps. ¿La novel·la va néixer de les ganes de parlar d'aquests dos temes o d'un argument que volia explicar?

M.B. El punt de partida va ser la comprovació contínua del poder de la bellesa en la societat actual. Feia un parell o tres d'anys que hi donava voltes i en un moment concret vaig pensar en la protagonista, la Simoneta Vega, i ja vaig començar a rumiar un argument que em permetés parlar de la bellesa. Suposo que no acabo d'entendre la gran importància que donem a l'aspecte físic i les conseqüències que el seu poder comporta. Per això m'interessava reflexionar-hi en una novel·la, per poder-ho comprendre millor.

L.D. Una de les conseqüències que se'n recullen al seu llibre és la de l'anorèxia...

M.B. A la novel·la introdueixo un seguit de temes secundaris que tothom associa a la bellesa, com ara el de les models, les operacions d'estètica i l'anorèxia. També n'apunto d'altres, com ara el dels maltractaments i les diferències que hi ha entre com ens veiem nosaltres i com ens veuen els altres. Però la veritat és que no volia centrar-me en cap d'aquests temes concrets, sinó apropar-me a la bellesa amb una visió més àmplia.

L.D. Han passat quatre anys des de l'aparició de la seva novel·la anterior, Carrer Bolívia. De fet, les seves sis novel·les s'han anat publicant de forma prou espaiada. No és una escriptora gaire prolífica...

M.B. Vaig fent. És cert que amb Bella edat he tingut molt de temps per treballar el llenguatge, per revisar el text, i fins i tot per deixar-lo reposar i reprendre'l més tard, però no crec que això sigui cap garantia que asseguri que l'obra que he escrit és millor que d'altres.

L.D. ¿Creu que Bella edat era una novel·la que exigia una elaboració lenta?

M.B. Sí. Necessitava temps per experimentar i descobrir què els anava passant als diferents personatges. Un o dos, de fet, s'han perdut pel camí i no hi apareixen. Potser per això el temps s'ha acabat convertint per ell mateix en un personatge més de l'obra.

L.D. ¿Per vostè, bellesa i atractiu són sinònims?

M.B. És que és tan difícil definir què és bell i què no ho és! La bellesa és una percepció subjectiva que depèn tant de la nostra experiència com del que des de petits hem après. Jo entenc que l'atractiu està per damunt de la bellesa. Les persones som una suma de moltes característiques, i per això algú ens atrau per moltes més coses que només pel seu aspecte físic. A la novel·la ho exemplifico amb l'Alexandre Peris, un personatge que tothom està d'acord que és lleig, però que, en canvi, resulta atractiu tant per a la Simoneta com per a la seva filla, el seu marit o la seva dona de fer feines.

L.D. A les tres parts del llibre ha optat per utilitzar punts de vista diferents. Perseguia algun efecte?

M.B. L'elecció només es deu a l'eficàcia narrativa. Recordo que em va costar trobar el punt de vista més adequat per a aquesta novel·la. Tinc molts folis escrits en primera persona pel Fidel Sala, l'escriptor i protagonista masculí, però després em va semblar que seria més útil la tercera persona, que és la que he utilitzat a la primera i a la darrera part de l'obra; a la part central, en canvi, he mantingut la primera persona inicial. Per contra, la segona part està estructurada com si fos un dietari de l'escriptor, encara que en un principi no sabia si escriure-la en forma d'epistolari.

L.D. A la darrera part el ritme s'alenteix...

M.B. Sí, perquè és el fragment en què es dóna resposta a tota una sèrie de preguntes que s'han anat plantejant fins llavors. En aquesta última part, els personatges es reorienten després que hagi passat un fet que ho trasbalsa tot i que els obliga a adequar-se a la nova situació. Alentir el ritme em permetia poder-me esplaiar més en la vida interior dels personatges i parlar sobre el que sentien i pensaven. A la darrera part de Bella edat vaig voler reflexionar sobre la idea tornar a començar, sobre les aparents facilitats que hi ha, però les dificultats que aquest nou inici implica. L'última part és conclusiva, però alhora planteja noves preguntes, que el lector s'ha d'acabar responent sol.

L.D. ¿Ha triat un protagonista masculí que fos escriptor perquè li era més fàcil identificar-s'hi?

M.B. No vaig voler que Fidel Sala fos escriptor per comoditat, sinó que l'elecció va venir determinada per la protagonista femenina: volia que la parella de Simoneta Vega fos un creador. Després vaig pensar que si el Fidel Sala era escriptor, amb la seva veu jo podria donar una altra visió de la bellesa, cosa que m'interessava, ja que és un tema molt complex i que té molts vessants.

L.D. ¿Però se sent identificada o no amb les opinions del protagonista sobre l'escriptura?

M.B. Sí, però suposo que qualsevol altre escriptor també hi coincidiria. Tot i que més enllà d'aquestes opinions, som molt diferents: la meva trajectòria literària no té res a veure amb la de Fidel Sala.

L.D. ¿Creu que en el món actual una persona bella té més possibilitats de ser feliç?

M.B. La bellesa no és sinònim de felicitat. És més, fins i tot, de vegades és un motiu d'infelicitat: hi ha models i actors molt guapos i amb molts diners que tenen serioses dificultats per ser feliços. Per dir-ho d'alguna manera: una gran bellesa imposa molt a la gent del voltant, fa respecte. El que sí que és cert és que la persona bella la majoria de vegades ja té un punt guanyat respecte als menys agraciats a l'hora d'accedir a aquelles feines en què la imatge és molt important, com ara el periodisme televisiu, el món de la moda i les professions de cara al públic.

L.D. En altres novel·les anteriors ja hi apareixien personatges que canviaven de ciutat o de població i que s'havien d'adaptar al nou espai. ¿Li interessa la idea del viatge com a matèria literària?

M.B. La migració és una tema cada vegada més actual i, a més a més, sempre ha estat una idea recurrent de la literatura. El viatge implica transformació, reflexió sobre el passat, i per això resulta interessant com a matèria literària. Fidel Sala és un personatge que ha estat molts anys fora del seu país i que quan hi torna pot veure millor que la resta les transformacions que han tingut lloc tant en les persones com en el paisatge.

L.D. A la novel·la el temps acaba canviant el que els personatges senten. ¿No creu que hi hagi sentiments per a tota la vida?

M.B. Penso que malgrat la sinceritat i la intensitat dels nostres sentiments, el pas del temps acaba modificant la nostra percepció.

L.D. Torna a la novel·la després d'escriure L'helicòpter, una obra teatral, i Camins de quietud, un llibre de viatges. Tenia ganes de reprendre aquest gènere?

M.B. Sí, perquè és el genère que em fa sentir més còmoda. Podríem dir que els dos llibres anteriors han estat circumstancials, cosa que no vol dir que els hagi fet sense sinceritat o a disgust. Però és cert que la feina continuada la dedico a la novel·la, tant quan directament l'escric com quan reflexiono sobre possibles arguments.

L.D. ¿No té previst tornar a escriure més peces teatrals?

M.B. No ho descarto, perquè no m'agrada tancar-me portes. Si et sóc sincera, m'agradaria molt poder escriure una obra dramàtica amb cara i ulls, però no sé si en seria capaç.

L.D. ¿Creu que la seva experiència escrivint L'helicòpter li ha servit a l'hora d'escriure Bella edat?

M.B. No t'ho sabria dir. Si m'ha servit, no n'he estat conscient.

L.D. ¿Es definiria com una escriptora que a cada nova obra afronta nous reptes, com algun crític ha volgut destacar?

M.B. Potser sí que és veritat, perquè el meu inici com a escriptora va ser molt espontani i, de mica en mica, m'he anat plantejant qüestions noves, encara que reprengués temes que ja m'havien interessat. Per exemple, després de debutar amb Pedra de tartera , a la meva següent novel·la , Mel i metzines , ja em vaig plantejar un protagonista masculí. Després, a Càmfora , vaig decidir passar d'un únic protagonista a tres. Però, de totes maneres, crec que és una evolució normal, com la de molts altres autors.

L.D. Acaba de dir que el seu debut literari va ser molt espontani. Per què es va decidir a publicar una novel·la?

M.B. Pot sonar estrany, però vaig publicar Pedra de tartera per necessitat. Sentia que havia d'escriure aquella història i les ganes de fer-ho van vèncer el meu instint de quedar-me callada.

L.D. Actualment, per què creu que continua escrivint?

M.B. Per necessitat, també, però per una necessitat diferent de la que vaig sentir amb la meva primera novel·la. Ara escric perquè necessito fer-ho, no perquè hi hagi una història que se m'imposa de totes, totes.

L.D. ¿Es dedica plenament a la literatura?

M.B. Pràcticament. M'he passat molts anys treballant en el camp de l'ensenyament; més tard, he compartit la docència amb l'escriptura; i, finalment, ara em dedico fonamentalment a fer literatura i, de forma esporàdica, a l'ensenyament.

L.D. Després de 18 anys, Pedra de tartera avui encara continua venent-se a bon ritme i ja porta una trentena d'edicions. ¿Creu que escriurà un llibre que superi en vendes la seva primera obra?

M.B. Tinc la sensació que mai arribaré a igualar l'interès que va suscitar Pedra de tartera, però ja ho he assumit i estic tranquil·la: escriure una nova obra em compensa prou per no dependre de si el llibre es ven gaire o no.

L.D. Per què pensa que Pedra de Tartera va tenir tant d'èxit?

M.B. Crec que els llibres també tenen la seva fortuna i amb Pedra de tartera hi va haver sort. Suposo que, en part, l'èxit es deu a diferents factors: que és una novel·la breu, que tracta un tema fonamental en aquest país com és el de la Guerra Civil, que es comprèn fàcilment i que el fan llegir a moltes escoles.

L.D. ¿Ja està treballant en alguna nova novel·la?

M.B. Tinc idees que em volten pel cap, però encara no estic escrivint res de nou. Quan estàs promocionant un llibre és molt difícil concentrar-se en un nou projecte.

Article publicat al diari “Avui” el 13/06/02 per Susanna Rafart

Cicle del Pallars

Amb el símbol clar de la pedra de tartera, és a dir, de tot allò que, assegurat en un ordre estantís, és arrossegat irremissiblement cap a l'oblit, Maria Barbal ha novel.lat el món desaparegut del Pallars Jussà. L'autora, inclosa en la generació dels setanta amb Solsona i Moncada, mostra una veu personal i madura, ara, per primera vegada, amb tot el cicle complet. Tenir aplegades aquestes tres obres permet veure l'evolució d'una ploma que no fa concessions a les modes i que porta l'impuls d'un llenguatge que s'arbora en els boscos del passat per assolir poèticament un present de memòria. Una narrativa que, a mans de les autores, té noms tan rellevants com Carme Riera, Núria Perpinyà, Mercè Ibarz i Imma Monsó, per dir-ne unes quantes de les que mostren fins a quin punt cal oblidar altres condicions per observar obres de qualitat indiscutibles.Pedra de tartera és si fa no fa una novel.la catàrtica, breu pel seu caràcter iniciàtic de descoberta i recuperació del món rural del segle XX. Se'ns hi presenta una vida lligada a la terra, una realitat humana avesada al sacrifici, en què els sentiments s'exposen només quan són assimilables a un ordre previst per les condicions naturals. La protagonista femenina, des del seu jo, repassa la seva vida, recupera la solitud de la noiesa i assimila els afronts d'uns fets històrics que li furten una felicitat fugissera. És la saviesa d'una veu que s'ha construït en l'exili de tot, en la creixença autònoma d'un cor que no ha cedit als altres perquè la vida rural comporta això, l'ascetisme de les passions més exaltades, la supervivència a través del silenci. Un món del tot matèric que arriba fins i tot a abastar la llengua: "I pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa". El principi matèric acaba, però, amb l'arribada a Barcelona d'aquesta dona que s'ha fet gran i passa a ser l'observadora de la vida dels fills. L'arribada a la ciutat comporta un ritme diferent, en la vida i en la llengua.Mel i metzines torna a ser una recuperació del paisatge i del temps de la pagesia, en la veu del seu protagonista, Agustí Ribera Galà. L'encàrrec d'unes memòries el confronta amb els seus orígens. Novament el personatge viu el seu exili formador, en sortir de la casa paterna sense haver acabat la infància, per anar a estudiar i treballar primer a Rialp i després a França. Els convulsos sentiments del noi s'acaren a un efectiu realisme de la vida rural que empetiteix sovint l'individualisme i l'afirmació dels personatges. A la ploma segura d'una prosa que avança planera s'hi incardinen escenes d'una poètica afinada. I el punt interessant de la prosa de Barbal és aquest: bastir el record sense nostàlgia, acceptant l'inevitable transcurs dels anys, dosificant un contingut lirisme amb una ferma voluntat de versemblança. Allò que Agustí Ribera acaba aprenent, després dels seus temps al camp d'Adge, i dels seus anys a París, és la qualitat de l'enyor, l'emoció que no permet a qui marxa tornar a ser mai de cap lloc. El sentit del gust, en els seus contrastos, conforma el teixit de les emocions i l'estructura narrativa. Aquesta darrera novel.la ens aprima la frontera entre el món atàvic i primitiu de taupaire i el de cuiner refinat de l'Hotel Durvan. Perquè ha conegut les metzines arriba a la mel. En aquestes obres els personatges sobreviuen gràcies a un equilibri de forces que els ve donat per un coneixement total de l'experiència.

PROJECTE DIFERENT

Càmfora, la darrera novel.la del cicle, hi trobem un projecte narratiu diferent. Una discussió familiar en un bar de poble és l'origen de la partida d'un jove matrimoni cap a Barcelona. La distància i els desavinguts i reiterats apropaments a la casa natal aniran descobrint una xarxa de silencis i ocultacions que enverina totes les relacions. El paisatge humà i les perversions provocades pel sentit de la propietat són l'eix d'aquesta última part del tríptic del Pallars.De món complet podem qualificar aquesta reedició que explica també el camí cap a la maduresa narrativa de la seva autora.

Links

http://www.partal.com/aelc/autors/barbalm/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.partal.com/aelc/ilc/itineraris.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. És el programa Itineraris de Lectura, que promou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), és una activitat de promoció de la literatura catalana, en l'àmbit de l'ensenyament primari i secundari. L'objectiu dels Itineraris de Lectura és que el professorat pugui comptar amb la presència al seu centre d'aquells autors treballats a classe i que els escriptors estableixin un diàleg amb l'alumnat. Conté Presentació, guies d'autors, sol·lcitud material de suport, sol·licitud fòrum autors.

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/mariabarbal.html

Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l'autor i links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]