corpus literari
Carol, Màrius
biografia
obra
documentació
links
obres en català

 

[index]

 

Biografia

Obra

El segrest del rei

Les seduccions de Júlia

Els seduccions de Júlia es creuen dues trames, ambdues relacionades amb dues investigacions de distint signe. Està ambientada en la Barcelona de mitjans de la dècada de 1990 i està protagonizada per una dona de 45 anys que torna a la ciutat després de 20 anys d'absència. Júlia torna a Barcelona amb l'encàrrec de preparar un documental sobre el pintor de Portlligat, treball que fa amb la ajua d'un personatge real, Isidoro Bea, que acabarà prenent bona part del protagonisme, com una espècie de anti Dalí. Bea va pintar durant molt temps els fons de les obres de Dalí. En la ciutat, la protagonista entra en contacte amb un ex-nuvi, un periodista que està investigant la mort d'un espia.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 03/03/03 per Teresa Pous

Mans tacades de sang catalana

"No podem restar quiets i deixar que mans tacades de sang catalana remenin les despulles dels reis que portaven la senyera avui prohibida". Aquesta exhortació la formula Pere Figuera a El segrest del rei i la dirigeix als seus companys universitaris, catalanistes i lluitadors per la llibertat durant la dictadura de Franco. L'any 1952 Figuera vol segrestar el cadàver del rei Jaume I per evitar que els funcionaris del dictador profanin el sepulcre reial i remenin els ossos del monarca per traslladar-los des de la catedral de Tarragona fins al monestir de Poblet. El rei havia manifestat la seva darrera voluntat de reposar definitivament al cenobi cistercenc però no es podia permetre que el trasllat resultés una ofensa més a Catalunya. La mort de Jaume I el Conqueridor es relatada a la Crònica de Ramon Muntaner i s'hi expressa el desig del monarca amb aquests mots: "L'ànima se partí del seu cos, e se n'anà en Paraís a sis dies a l'eixida de juliol de l'any mil dos-cents setanta-sis [...]. E lleixà que el seu cos fos portat a l'orde de Pobles, qui és enmig de Catalunya, de monges blancs". L'autor d'El segrest del rei, Màrius Carol, és director de comunicació del grup Godó, columnista de "La Vanguardia", comentarista a Catalunya Ràdio, RAC i a Onda Cero, i ha presentat programes a TV3 com ara Classificació ACR, sobre els arxius del franquisme, i Nexes, sobre la història de Catalunya. Contra periodistas, Barcelona, de bat a bat, Catalans o 'polacos', Dalí, el final oculto de un exhibicionista són alguns títols dels seus llibres. La conjura contra el gourmet i Les seduccions de Júlia, que va obtenir el premi Ramon Llull 2002, són les dues novel·les anteriors a El segrest del rei. En una entrevista de Rosa Maria Piñol del febrer del 2002, Carol, referint-se a Les seduccions de Júlia, deia: "La meva novel·la és, bàsicament, el resultat de molts records i vivències personals, tot i que també he construït una trama". A El segrest del rei també construeix l'argument amb una combinació de records i de ficció. Però en aquest cas els records provenen de José Antonio Linati, Joan Reventós, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Joan Miquel Nadal, Agustí Altisent, Fèlix Millet i Miguel Lorente. La primera part de l'obra tracta de l'intent de segrest de la mòmia del rei Jaume I, del seu trasllat a Poblet i de l'organització del desplegament d'una senyera gegantina que haurà d'embolcallar la muntanya de Sant Pere Màrtir el dia de la cloenda del Congrés Eucarístic Internacional -anomenat irreverentment L'Olimpíada de l'Hòstia- per tal que pugui ser vista per totes les autoritats franquistes, periodistes i assistents a l'acte. La segona part exposa els treballs i peripècies d'uns forenses per identificar, entre d'altres, les despulles del rei Jaume I, les de Blanca de Navarra i les del seu fill, el Príncep de Viana. Un forense català viatjarà a Poblet on conversarà amb el pare Altisent i quedarà lligat a la història de l'intent del segrest de les restes mortals del rei català. El principi de la segona part és desconcertant perquè el narrador omniscient de la primera és canviat per la veu del forense que narra les seves experiències ocorregudes 50 anys després dels fets explicats a la primera part de la novel·la.

HISTÒRIA DE CATALUNYA

El segrest del rei ens acosta episodis de la lluita antifranquista i determinats moments significatius de la història del nostre país, com és ara la vaga dels tramvies del 1951. També inclou evocacions i recomanacions gastronòmiques, records de les vivències del periodista Jaume Arias, de la visita de Frank Sinatra a Barcelona, etcètera. Al llarg de tota l'obra l'autor no empra circumlocucions ni crea metàfores. Utilitza unes expressions concises i directes. Si el disseny de la sobrecoberta que mostra un fragment de la pintura Época extraña, d'Eduardo Úrculo, és una delícia que convida a obrir el llibre, les primeres pàgines d'aquest relat que entreté inviten a continuar llegint. L'última frase de la novel·la de Màrius Carol, "Res no és el que sembla", és una sentència que el lector pot extreure de les actituds i dels fets narrats a El segrest del rei.

Article publicat a “EL PAÍS” el 01/03/03

Màrius Carol recrea el frustrado robo de los restos de Jaume I

El periodista y escritor Màrius Carol reconstruye en El segrest del rei la aventura de unos estudiantes catalanes que en 1952 planearon robar (aunque al fin no lo hicieron) la momia del rey Jaime I. Esta acción era como protesta porque el general Franco iba a presidir el traslado de los restos del Conquistador desde la catedral de Tarragona hasta el monasterio de Poblet. Entre la historia, la política y la intriga, Carol enlaza los hechos ocurridos hace 51 años con la actualidad. En la primera parte de la novela, recrea lo sucedido en 1952, poco después de la celebración del Congreso Eucarístico, cuando el joven Pere Figuera pide a sus amigos que le ayuden en el proyecto. Mezclando datos históricos con ficción, Carol describe el panorama sombrío de la dictadura, el entusiasmo de los jóvenes catalanistas, la huelga de tranvías de 1951 y el viaje a España de Frank Sinatra. La segunda parte de la novela, protagonizada por Ferran, un médico forense que ya aparecía en Les seduccions de Júlia, nos traslada a 2002. El forense recibe el encargo de investigar unos restos aparecidos en un monasterio de Segovia que podrían pertenecer a Blanca de Navarra, la madre del príncipe de Viana. Para contrastar las pruebas de ADN, Ferran viaja a Poblet, donde queda atrapado por la antigua historia del intento de secuestro de los restos del rey Jaume. Las dos tramas confluyen a partir de este momento en la investigación hasta un final sorprendente en el que nada es lo que parece. Carol, que mezcla también personajes reales con otros de ficción, le ha dado a la novela un enfoque muy periodístico, con un lenguaje claro y directo.

Article publicat al diari “Avui” el 01/03/03 per Ramon Palomeras

L'escriptor barceloní reviu les activitats clandestines de Pere Figuera i Joan Reventós

El segrest del rei de Màrius Carol (1953), reviu el fallit segrest de les despulles del rei Jaume I de la catedral de Tarragona el 1952 a mans d'una colla d'universitaris catalans encapçalats per Pere Figuera. En un país sotmès a l'implacable fuet de Franco i en què la gent havia après a mesurar les paraules i, el que era important, a no preguntar gaire, el generalísimo havia decidit presenciar l'any 1952 el trasllat de les despulles de Jaume I de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet. Una ofensa de tal magnitud necessitava resposta. Pere Figuera va iniciar clandestinament amb uns amics universitaris, entre els quals hi havia en Joan Reventós i els germans Ainaud de Lasarte, unes converses per dur a terme el que havia de ser, com s'escriu al llibre, "el cop d'efecte més important contra el règim del general Franco des del final de la Guerra Civil": segrestar les despulles de Jaume I i traslladar-les al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Finalment, després de disputes i divergències sobre la comesa a realitzar, la proposta es va diluir en el no-res. "Era millor deixar els morts tranquils i no intranquil·litzar els vius", resa una de les frases del llibre, tot i que, per Figuera, "la pàtria bé valia un sacrilegi". "No oblidem que el catalanisme tenia un pòsit catòlic prou important", recorda Carol. No obstant, l'escriptor barceloní va reivindicar que "caldria rescatar figures de la clandestinitat com Figuera. El seu mestratge ha estat cabdal per a la història catalana". Frustrats i enrabiats, aquells joves van decidir actuar en el Congrés Eucarístic que properament s'havia de celebrar a Barcelona amb la presència de Franco. I es van poder desfogar desplegant a Sant Pere Màrtir una gegantina senyera davant dels nassos de ministres i cardenals franquistes. A la segona part del llibre, i mig segle després del segrest frustrat, amb l'excusa d'autentificar les despulles de Blanca de Navarra i les del príncep de Viana, un forense barceloní -de fet, el mateix escriptor- s'encarrega de forjar una trama d'investigació per recuperar les activitats clandestines de Figuera i companyia. Carol utilitza un monjo, un forense de Granada i el periodista Jaume Arias per encaixar les peces d'un puzle originat al 1952. "He volgut homenatjar Arias, que als anys 40 feia un periodisme modern. Se la jugava sempre. A més, va ser testimoni del Congrés Eucarístic del 1952 i em va servir d'ajuda a l'hora de descriure aquella època", manifesta Carol, que també s'ha documentat amb diaris de l'època per descriure els fets passats. Així mateix, l'escriptor ho aprofita per fer un toc d'atenció sobre la deixadesa existent als sepulcres dels monarques catalans del monestir de Poblet. Sepulcres "Al sepulcre de Jaume I hi apareixen dos caps, mentre que al del príncep de Viana hi ha ossos provinents de quatre cossos", denuncia Carol. "Les institucions de les respectives comunitats haurien de posar ordre en el garbuix d'ossos de Poblet. Els esquelets haurien de formar part de la història dels catalans. Que se sàpiga de qui és cada os", reivindica. Així mateix, aprofita aquest ball d'ossos continu per encabir la teoria mallorquina que el príncep de Viana podria ser el pare de Cristòfor Colom. "El problema és que hi ha dos Coloms, un a Sevilla i un altre a Santo Domingo", puntualitza Carol, tot afirmant que "part de la història s'hauria de reescriure, perquè ha estat falsejada". Carol confessa ser molt "poruc" per dur a terme una empresa com la de la cèl·lula clandestina de 1952. Potser Figuera tenia raó quan afirma en el llibre que "aquest és una país de gent sense iniciativa i sense pebrots".

Article publicat a “La Vanguardia” el 28/02/03 per Rosa Maria Piñol

Carol novela el frustrado secuestro de la momia de Jaume I en 1952

En El segrest del rei el autor construye una intriga a partir del intento fallido de un grupo de estudiantes catalanistas entre los que figuraban Joan Reventós, los hermanos Ainaud de Lasarte y Albert Manent En 1952, en vísperas de la celebración del Congreso Eucarístico Internacional en Barcelona, un grupo de estudiantes catalanistas planearon una acción que habría de resultar un contundente golpe de efecto contra el régimen de Franco: el robo de la momia del rey Jaume I de la catedral de Tarragona, con el fin de impedir que el general se apuntara el tanto de presidir bajo palio el traslado de los restos del monarca al monasterio de Poblet. Este episodio, finalmente frustrado, está en la base de la novela histórica “El segrest del rei”, del periodista y escritor Màrius Carol, recién editada por Planeta. “Esta anécdota me la contó un día, durante la transición, José Antonio Linati, entonces líder de un partido liberal ­explica Carol­. Posteriormente, tuve ocasión de entrevistar a Joan Reventós, que en su libro ‘Amb un altre nom’ aludía al hecho, pero si dar nombres. Ambos me explicaron después la reunión fundacional del grupo que proyectó la acción. Josep M. Ainaud fue un colaborador imprescindible. Pero también estaban su hermano Joan, Raimon Galí y el activista Pere Figuera, que la planificó.” Màrius Carol, director de Comunicación del Grupo Godó, hace esta incursión en la novela histórica tras el éxito de su anterior relato, Les seduccions de Júlia (premio Ramon Llull, 30.000 ejemplares vendidos, entre las versiones catalana y castellana). Para escribir El segrest del rei ha realizado una investigación periodística que le ha permitido reconstruir el ambiente de la Catalunya de los cincuenta ­con episodios como la huelga de tranvías de 1951, que evoca a través de unas declaraciones de Jaime Arias­ y el combate catalanista clandestino. El segrest del rei combina materiales históricos y de ficción, que se despliegan en dos tramas que al final confluyen. “La primera parte ­explica Carol­ trata de la preparación de esta acción subversiva para desmantelar el acto publicitario de Franco. Acción que finalmente no se realizó porque un sector de la célula consideró que era un sacrilegio que no sería bien entendido. En cambio, sí realizaron un acto simbólico, que consistió en la colocación de una enorme bandera catalana en Sant Pere Màrtir, que pudieron ver todas las autoridades franquistas que asistían a la clausura del Congreso Eucarístico.” La segunda rama se sitúa en el 2002 y se centra en la figura de un forense, a quien encargan la identificación, mediante el ADN, de los restos hallados en el monasterio de Santa María de Nieva, de Segovia, atribuidos a Blanca de Navarra, madre del príncipe de Viana. “Este forense ya aparecía en Les seduccions de Júlia. Aquí, para contrastar sus pruebas, viajará a Poblet y, a través del padre Altisent, investigará la historia del frustrado secuestro del cadáver del Conqueridor”.

Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Francesc Guerrero

La Barcelona dels 90

Màrius Carol (Barcelona,1953) és el flamant guanyador de l'última convocatòria del premi Ramon Llull. Amb Les seduccions de Júlia, Carol escriu una novel·la sobre la ciutat de Barcelona i, a més, com ja va fer a Dalí, el final oculto de un exhibicionista, continua indagant en la figura del pintor empordanès.
A la novel·la hi conflueixen tres arguments que alternen amb els diversos punts de vista del narrador. Primer de tot, tenim la Júlia, que després de viure vint anys a Nova York torna a Barcelona amb l'encàrrec d'elaborar un documental sobre la vida secreta de Salvador Dalí. En arribar a Barcelona es retroba amb alguns vells amics. Un d'ells, en Santi, és el protagonista del segon fil narratiu de la novel·la. El seu diari li ha encarregat la investigació de l'estranya mort d'un fals marquès amb possibles relacions d'espionatge. I, finalment, la coneixença de l'Isidoro Bea, un dels pintors a sou de Dalí i que donaran sentit a l'encàrrec de la Júlia.
Tres mons, doncs, l'artístic (el de Dalí), el periodístic (el documental de la Júlia i la investigació del Santi) i el sentimental (el paisatge interior de la Júlia en retrobar-se amb la ciutat vint anys després) que conflueixen en una història que vol ser, primer de tot, un apassionant tribut a la maduresa, i, després, un homenatge a la ciutat de Barcelona i a un dels pintors més emblemàtics del segle XX.

ÚLTIMA ETAPA DE DALÍ

Pel que fa al geni empordanès, Carol en vol destacar la seva última etapa vital, amb l'episodi de l'incendi del castell de Púbol com a centre d'un món presidit pel secretisme. En una de les seves imatges més conegudes (l'escultura Venus de Milo amb calaixos, 1936), Dalí representa el ventre de Venus ple de calaixos oberts, espais inquietants que es revelen com a metàfora dels secrets del pintor, és a dir, l'objecte últim del documental en què treballa la Júlia. Aquesta recerca d'allò amagat darrere la vida del geni provoca en la Júlia un viatge interior cap al seu passat que és ni més ni menys que la voluntat de l'individu per vèncer el temps, per dominar lo. En aquesta lluita ferotge la Júlia s'haurà d'enfrontar, primer, a una ciutat que no és la mateixa que ella va abandonar tot just mort el dictador; un cop hagi admès la transformació de la ciutat, admetrà la seva maduresa amb una sexualitat sublimada en mans d'un nou amic arquitecte, el Xavier, que li farà entendre que ella no és la mateixa dona d'aleshores, i que la vida, com diu la cita d'Heràclit que encapçala el volum, "és un nen que juga i mou les fitxes sobre el tauler".
Tot això ho presenta Màrius Carol amb una prosa periodística sense cap altra pretensió que no sigui la d'aconseguir efectivament allò que es proposa: seduir el lector amb una història captivadora. La Barcelona de Carol és la Barcelona benestant de la gent que menja bé, que vesteix bé i que viu bé. Que es passegen pel Barri Gòtic per recordar allò que havia estat i que ja no és, que Rambla del Raval amunt són coresponsables d'una transformació urbanística que es vol capdavantera a Europa i que perden els sentits després d'una nit feliç arrambats l'un a l'altre mentre sona un disc de balades dels anys vuitanta.

Article publicat a “El periódico” el 29/03/02 per Estanislau Vidal-Folch

Informació no és literatura

La mirada a la ciutat de Barcelona de Les seduccions de Júlia, que ha donat a Màrius Carol el premi Ramon Llull 2002, és contemplativa, de turista encantat amb el que veu, cofoi a més del privilegi de reco- nèixer tant els famosos com els locals de moda. En això té un paper cabdal la figura d'un arquitecte que la protagonista es lliga en un bar i que està disposat a fer-li de guia autosatisfet de l'evolució urbana i arquitectònica. La sensació de fer el turista també la pot tenir el lector en les visites que Júlia fa al trian-gle Dalí (Teatre Museu Castell de Púbol Portlligat), i encara més si prèviament ha visitat els mausoleus i pot reconèixer les passes d'ella. Aquesta ruta, tan repetitiva, s'intenta pal.liar amb informació abundant sobre el geni i recurrència a l'anecdotari. Són recursos molt de periodista que poden donar relleu a un reportatge, color a una conversa, però difícilment profunditat o horitzó a una novel.la. I és que no sempre periodista vol dir escriptor. L'ofici de periodista, el de l'autor, té un gran paper en l'obra. Si la recerca de Júlia sobre Dalí no deixa de ser la crònica de la preparació d'un reportatge sobre l'artista, l'altra línia argumental, la investigació del periodista amant de la Júlia sobre un assassinat, mostra extractes de la vida de la redacció d'un diari, retrata caràcters curiosos i revela algun petit secret. L'autor sap com ordenar la informació (tot i les repeticions), però informació no és necessàriament sinònim de literatura. Per la banda emocional, les descripcions barrilegen de tant en tant: la recreació en "les sutures de l'ànima" o "les arrugues de l'ànima". De Joan Barril, ja en tenim un. I les emocions, els personatges les expressen amb filtre i control: en el sexe no hi ha dubte ni fracàs. La nostàlgia també és un ornament. El resultat és que la novel.la projecta un món de cotó fluix.

Article publicat a “El País” el 07/03/02 per Ponç Puigdevall

Interiors de mel

Els lectors de Les seduccions de Júia no podran recordar un article on Vargas Llosa indaga sobre els límits de la “huachafería”, un peruanisme que serveix per descriure una estètica, una manera de sentir, i una forma de jutjar el món que es caracteritza per ser intuïtiva, melòdica i sensiblera, i que contempla el territori de les idees com un destorb decoratiu. Per una raó de tradició, aquí no hi pot haver “huachafos”, però sí que es pot trobar una línia de conducta que s’hi acosta prou: és la distorsió del gust que es coneix anb el nom de cursileria, aquella actitud que sol aparèixer quan algú pretén imitar un refinament i una elegància que no pot assolir, i que acaba esdevenint una rebaixa i una caricatura dels models estètics. Màrius Carol (Barcelona, 1953) ha triat dos protagonistes que són la rèplica a una manera d’estar en el món, i no tant perquè els agradi freqüentar bons restaurants, ni perquè siguin experts en l’art de beure bé, sinó perquè es té la certesa que l’autor ignora que el personatge més important de qualsevol text novel·lesc és sempre la veu narradora, que l’actitud del narrador, determina la coherència interna de l’argument i esdevé un factor essencial per assolir el necessari poder persuasiu de la ficció. Deixant de banda que es fa difícil detectar alguna raó narrativa que justifiqui els canvis aleatoris, de la tercera persona a la primera, que es produeixen quan es tracta de seguir les aventures de la protagonista, la veu narradora de “Les seduccions de Júlia sembla que habiti en ple segle XIX, quan la megalomania dels autors era impossible d’eliminar i se sentien amb suficient empenta per pontificar sobre qualsevol aspecte cívic o espiritual. Però no tots els escriptors decimonònics posseïen el talent de Víctor Hugo o Alexandre Dumas, i no és habitual que en molts de casos les intromissions de l’autor i les incongruències narratives que ocasionava trenquessin el sistema i matessin el crèdit i la il·lusió de la versemblança. És el que passa amb la novel·la de Màrius Carol: Les seduccions de Júlia vol deixar constància de la realitat immediat i cosmopolita de Barcelona, els batecs de la vida urbana, però és inevitable pensar que Màrius Carol no ha sabut seleccionar amb aptitud els materials narratius. Qualsevol excusa és vàlida per derivar cap a la confecció d’una guia turística estereotipada, i cada peripècia significa una ocasió aprofitada per qualificar als personatges segons les botigues que freqüenten i la marca de roba que vesteixen. Sense saber concedir narrativament als protagonistes del “savoir vivre” que vol que tingui, l’autor es decanta per convertir-los en un mena de personatges-anunci. I potser és millor, perquè el lector s’estalvia així la molèstia d’experimetar la dosi de vergonya aliena que provoca llegir fragments com els següent: “Ell, amb mans expertes, li va treure els sostenidors, que van caure a terra just sobre la seva camisa. Els mugrons d’ella van fregar suaument els seus, abans que la Júlia introduís, amb la mà dreta, l’estaca impetuosa en el seu interior de mel, mentre amb l’índex de l’esquerra apartava les minúscules i exquisides calces de puntes, per deixar camí al sexe amatent”.
Com qualsevol llibre que vulgui convèncer al públic consumidor de “best sellers”, Les seduccions de Júlia s’esforça per disteure instruint. D’una banda, hi ha la història de la protagonista, una antiga periodista reciclada als temps actuals que s’informa per realitzar un documentals sobre Dalí: és el camí que Màrius Carol utilitza per proporcionar un devassall d’anècdotes sobre la vida i la decadència de la personalitat del pintor, però no cal buscar cap esperit reflexiu sobre l’art o la construcció d’una màscara estètica que vagi més enllà de la sentència que vagi més enllà de la sentència pròpia dels suplements dominicals. D’altra banda, hi ha una història paral·lela, amb un antic amor de Júlia com a fil rector, on es mescla l’assassinat, el complot, l’espionatges i la investigació: és la via encarregada d’oferir les dosis de suspens contraposades al rumb de l’altra pesquisa. El que predomina en les dues línees argumentals é sla informacií supèrflua, una malícia eròtica a frec de carrincloneria, un sentimentalisme vacu, i una desídia narrativa que sovint fa sospitar que la llengua original del llibre no és ben bé la que es llegeix. Quan l’antic amor de Júlia visita un pintor especialitzat en marines i natures mortes, el narrador opina el següent: “Era evident que l’artista coneixia l’ofici, i segur que la seva obra tenia bona sortida entre la burgesia catalana sempre tan poc amiga d’innovacions i modernitats”. Si es posa en dubte la paraula “ofici”, es pot tenir un bon dibuix de la novel·la que ha escrit Màrius Carol, Les seduccions de Júlia, que va guanyar i Premi Ramon Llull 2002.

Article publicat a “El País” el 096/03/02 per Isabel Obiols


Màrius Carol fabula sobre su Barcelona en Les seduccions de Júlia


La historia de una mujer madura, el cambio que ha experimentado Barcelona en los últimos 20 años y una visión de Salvador Dalí a través del hombre que le pintó los fondos de los cuadros durante más de tres décadas. Son los tres ingredientes principales de Les seduccions de Júlia, la novela con que el periodista Màrius Carol (Barcelona, 1953) obtuvo el pasado 30 de enero el premio Ramon Llull de la editorial Planeta, con 60.100 euros, el mejor dotado económicamente de las letras catalanas. 'Esta novela es un retrato generacional, el de mi generación, bastante bien hecho', afirmó la semana pasada Carol en la presentación del libro.
Les seduccions de Júlia es la segunda novela de Carol, director de comunicación del Grupo Godó, editor de La Vanguardia. Su protagonista es una mujer que tras 20 años de ausencia regresa a Barcelona para preparar el guión de un documental sobre Dalí, por lo que entra en contacto con Isidoro Bea, personaje real que trabajó codo a codo con el pintor. Los tres ingredientes -mujer, ciudad y genio- se conjugan, según Carol, en 'una novela sobre el paso del tiempo'. Un paso 'positivo' para Barcelona y para Júlia, cuyo retrato, dijo el autor, constituye un 'elogio de la mujer madura'. Pero no para Dalí, 'quien al final vivía angustiado y era incapaz de aceptarse en su propia decadencia', aseguró.
La Barcelona que se encuentra Júlia es muy diferente a la que dejó en 1976, 'más cosmopolita y de diseño y menos provinciana', pero también más uniforme: 'La policía ha dejado de ser gris, pero la gente es muy similar a la que se podría cruzar en las calles de Nueva York', donde ha residido durante su ausencia. 'No he querido hacer una apología de la Barcelona del diseño', advirtió Carol, 'sino que en la novela aparece la ciudad de siempre y que se halla más allá de las modas'. Para ello, traza todo un recorrido que a veces parece un catálogo de tiendas, bares y restaurantes. Del Agut d'Avinyó a Casa Leopoldo pasando por Groc y el Dry Martini.

Literatura y periodismo

Todo ello narrado con 'ritmo cinematográfico', a juicio de Carol, quien está convencido de que hoy 'parte de la mejor literatura se hace en los diarios'. El periodismo, por cierto, aparece también homenajeado, puesto que tanto Júlia como algunos de los antiguos amigos, y amantes, que se encuentra en la ciudad ejercen esta profesión: 'Si me dijeran que la novela es periodística me sentiría orgulloso', afirmó: 'La literatura como mero ejercicio estilístico me interesa poco'.
De Les seduccions de Júlia se han editado 20.000 ejemplares en catalán. Y el próximo 12 de marzo ya saldrá a la venta la versión castellana, firmada por el mismo Carol. ¿Escribió las dos versiones a la vez? 'Empecé la novela pensando en el premio Ramon Llull', respondió, 'y en todo caso, siempre pensé que era publicable. Por eso escribí también la versión castellana'.

Article publicat a “La Vanguardia” el 27/02/2002 per Rosa Maria Piñol

Carol, entre la mujer madura y el anti-Dalí

Un elogio de la mujer madura, la reivindicación de un colaborador de Dalí que fue su contrafigura y una guía íntima de Barcelona son los tres elementos que Màrius Carol pone en juego en la novela Les seduccions de Júlia, último premio Ramon Llull. El periodista presentó ayer su libro, que Planeta acaba de publicar con una tirada de 20.000 ejemplares. Dentro de quince días aparecerá la versión castellana, realizada por el propio autor.
"Ésta es en realidad una novela sobre el paso del tiempo, que afecta de modo distinto a los tres protagonistas: Júlia, Barcelona y Dalí -explicó Carol-. En el caso del pintor, es evidente que lo vivió de forma muy angustiosa en la etapa final de su vida. Los propios psiquiatras decían que su principal problema era la incapacidad de aceptar su propia decadencia."
A la sombra del pintor
Júlia, la protagonista de la novela, es una periodista que vuelve a Barcelona tras permanecer veinte años en Nueva York con el encargo de preparar un documental sobre Dalí. Carol, biógrafo del pintor, convierte en personaje de este libro a Isidoro Bea, un escenógrafo que colaboró durante treinta años con Dalí y con el que mantuvo una amistad personal profunda. "Estuvo muy cerca del genio, pero él siempre se mantuvo escondido, nunca quiso protagonismo -dijo el escritor-. Representa un poco un anti-Dalí y creo que merecía ser subrayado públicamente."
En Júlia el autor ha querido encarnar a "una mujer madura que ha aprendido a vivir en soledad y a marcarse su propio camino, aunque esta soledad sea el precio que paga por su libertad". Es una periodista de 45 años construida "a partir de aspectos de mí mismo, pero también de muchas otras personas que he conocido".
La Barcelona que Júlia reencuentra en 1996 no es, evidentemente, la misma que la que dejó en 1976. "La ciudad se ha vuelto más cosmopolita, menos provinciana, hay más diseño en sus calles -dice Carol-. Pero en el libro no hay una apología de la Barcelona del diseño. Es verdad que se contrasta la ciudad de ayer y la de hoy, pero también se pone de manifiesto la ciudad de siempre, la que aguanta el paso del tiempo. Por eso un arquitecto amigo no lleva a Júlia a los bares posmodernos, sino a establecimientos de toda la vida como Boadas, Amaya o Casa Leopoldo."

Article publicat a “La Vanguardia” el 22/02/2002 per Julià Guillamon

La Barcelona de la gente guapa

Del antropólogo Manuel Delgado a José Luis Guerin, desde los Còmplices de ciutat de Robert Saladrigas al último Monzó, y de Ulisses a alta mar de Porcel a la novela de David Castillo que se reseña en estas mismas páginas, los intelectuales han expresado un difuso malestar por la transformación que ha sufrido en los últimos años la ciudad de Barcelona. ¿Y no habrá una cohorte de poetas y novelistas que hablen bien de la reforma del Raval y de la Vila Olímpica?, se preguntarán, junto a muchos lectores, los responsables del urbanismo municipal. Los hay. Marta Pesarrodona, con L'amor a Barcelona -que incluye un poema dedicado a las rondas-, Joan Margarit con Estació de França, Lluís Permanyer con Un amor a l'ombra de la pedra blava, ofrecen otra visión de la ciudad lejos de la crítica implacable de los "malcontents". Una ciudad que ha cambiado, con sacrificio, pero no siempre para mal, que se ha reformado y se ha hecho cosmopolita sin renunciar al espíritu del 75. En esta línea, Les seduccions de Júlia de Màrius Carol será a partir de ahora un referente.
Tras los Juegos Olímpicos
En 1976 Júlia se enamoró de un rico americano y abandonó la ciudad. Vuelve a casa después de los Juegos Olímpicos y, de entrada, tiene la misma sensación que tenemos todos: Barcelona está ahora más ordenada, pero algo se ha perdido. Un día, mientras almuerza en el Agut d'Avinyó, conoce a un arquitecto del estudio Correa-Milà, un guaperas dispuesto a hacer de cicerone. Le enseña el Raval, le presenta a un artista ecuatoriano que vive en la calle Escudellers, cenan en Casa Leopoldo. La novela transita por espacios protegidos. La coctelería Boadas, el Dry Martini, el Senyor Parellada, la Tortillería Flash-Flash... Estos lugares no son una excepción ni una reserva: representan que la esencia de la ciudad se mantiene viva. Júlia, Xavier, Santi, Malena, van de bares y restaurantes rebobinando su vida, pasean, hablan con la gente. La imagen inicial se desvanece y surge entonces una ciudad en la que los "vianants semblaven més ben plantats, amb més confiança que els que havia deixat en la seva memòria", una ciudad "que de nit es vesteix amb talons d'agulla".
La cita de Héraclito que abre el libro lo advierte en seguida: las cosas cambian, la distancia es el olvido. Barcelona se parece cada vez más a las grandes capitales del mundo, a Nueva York (en los años cincuenta, Jules Romains decía que bastaba multiplicar Barcelona por diez para obtener Nueva York: "Avui, hauria de multiplicar per menys"). Felices en los bares y en el ajetreo de sus calles, Júlia y sus amigos renacen a la sensualidad, enfundados en zapatos de Manolo Blahnik, con corbatas de Armani, impregnados de fragancias de Calvin Klein, leyendo "Vanity Fair" y el "Más que discutible" de Òscar Tusquets. Gente fascinante en una ciudad seductora, librándose a la pasión y al multiorgasmo. Sobre este fondo de teleserie o de best-séller internacional, Carol ha construido una intriga que actualiza algunos de los referentes de su generación: los cócteles, la novela negra, el espionaje internacional.
La novela se lee bien. Màrius Carol utiliza un tono didáctico, a medida del lector medio, con constantes anécdotas y guiños (el mural con Marsé, Sagarra, Vázquez Montalbán, Maruja Torres, cenando en Casa Leopoldo, una aparición de Mariscal en el Mordisco, otra de Woody Allen y Soon Yi en un "brunch" en Madison Avenue). No es una obra maestra de la literatura, pero sí una novela entretenida que presenta la mejor cara de Barcelona. Faltaba.

Article publicat a “La Vanguardia” el 31/01/02 per Rosa Maria Pinyol

Dalí, Barcelona y periodismo

Tres ámbitos que Màrius Carol (Barcelona, 1953) conoce muy bien se mezclan en la novela Les seduccions de Júlia, la obra con la que este escritor y periodista se alzó ayer con el premio Ramon Llull. Carol, que derrotó a otros 67 concursantes, se adjudica la primera dotación en euros (60.100, unos 10 millones de pesetas) de este galardón catalán que convoca Planeta. El autor, que actualmente desempeña el cargo de director de comunicación del Grupo Godó, se presentó con el seudónimo "Domènec Badia". "Es un homenaje a Alí Bey, que es un mito personal."
Durante el acto de concesión del premio, Carol recordó las palabras de Oscar Wilde sobre las diferencias entre literatura y periodismo. "La literatura no se lee y el periodismo es ilegible", para afirmar que hoy, el periodismo ha pasado a formar parte de la mejor literatura. El autor dedicó un homenaje a otros periodistas que antes que él han transitado del periodismo a la literatura.
En Les seduccions de Júlia, que comienza con la cita de Heráclito sobre "el río es siempre el mismo, pero el agua no", para ilustrar los cambios que la protagonista observará en Barcelona, Carol se ha puesto en la piel de un personaje femenino, que protagoniza una historia "con mucho ritmo cinematográfico" en la que se mezclan géneros como el policiaco, el psicológico y el periodístico. "Júlia es una mujer de mediana edad, que regresa a Barcelona después de permanecer veinte años en EE.UU., durante los cuales no ha ejercido su profesión, el periodismo. Y vuelve con el encargo de realizar un documental sobre Dalí para televisión". El escritor, biógrafo del pintor ampurdanés (su último libro sobre el tema es "Dalí, el final oculto de un exhibicionista", en Plaza), hace aparecer en la novela a un personaje real que fue importante en la vida del artista: el escenógrafo Isidoro Bea. "Tuve oportunidad de conocerle a través de mi tío, que también es escenógrafo -explicó-. Isidoro Bea fue durante más de treinta años la mano oculta de Dalí: le pintaba fondos, le pasaba bocetos, le ayudaba en la realización de su obra. Murió en 1996. Mi protagonista, que regresa justo este año a Barcelona, mantiene una entrevista con él." Según reveló Màrius Carol, su protagonista se enfrenta al cambio que han sufrido la Barcelona que dejó, en plena transición, un novio que tuvo y la figura de Dalí. "La obra mezcla tres historias en Barcelona con su intrahistoria, la de Júlia, que comporta un cierto elogio de la mujer madura, una segunda historia de espionaje y la tercera, la figura de Isidoro Bea. "Él era en realidad un anti-Dalí y a través de sus ojos se refleja el peculiar mundo del pintor -señaló Carol-. La máxima ilusión y el gran orgullo de Bea fue poder realizar unos decorados para la Fenice, donde se presentaron una ópera y un ballet dalinianos. El incendio del teatro lo sintió como una alegoría de su propia vida". Les seduccions de Júlia es la segunda novela de Màrius Carol, que en 1997 debutó en el género con la obra "La conjura contra el gurmet" (Columna), un thriller gastronómico ambientado en los salones franceses del siglo XVIII, aderezada con algunos toques libertinos. En la velada hubo un auténtico despliegue de personalidades del mundo político (Pujol, Vilajoana, Mas, entre otros), el intelectual (Carme Riera y Robert Saladrigas) y el académico (el rector de la UB, Joan Tugores). Carol es autor de una treintena de libros. Además de sus obras sobre Dalí, ha escrito sobre su ciudad y sobre Cataluña tras la victoria del PP (Catalans o polacs). Cubre para "La Vanguardia" la información de la Casa Real y su último libro, Las anécdotas de Don Juan Carlos (Planeta), lleva ya cinco ediciones.

Entrevista publicada a “La Vanguardia” el 01/02/02 per Rosa Maria Pinyol


Màrius Carol (Barcelona, 1953) es periodista y escritor. Tiene una treintena de libros publicados, sobre Barcelona, Dalí y el periodismo, entre otros temas. De su experiencia como cronista de la Casa Real han surgido dos obras, la última, Las anécdotas de Don Juan Carlos. Debutó en la novela con "La conjura contra el gurmet" y piensa seguir. Al recibir el premio Ramon Llull por su novela Les seduccions de Júlia, Màrius Carol defendió el miércoles, desde su doble faceta de periodista y escritor, el valor literario de buena parte del periodismo actual.
-Oscar Wilde afirmaba que "la literatura no se lee y el periodismo es ilegible". Eso tal vez valía en su contexto social, pero hoy una buena parte de la mejor literatura se hace en los diarios. Sólo hay que ver la lista de los diez libros más vendidos de ficción: la mayoría están escritos por periodistas. Tanto en el periodismo de opinión como en las filas del reporterismo hay autores de gran calidad literaria.
-¿Tiene mucho de reportaje periodístico su novela?
-En el libro de Javier Cercas Soldados de Salamina -que se ha mantenido 40 semanas entre los más vendidos y que también colabora en la prensa-, el autor chileno Roberto Bolaño dice que para escribir novelas no se necesita imaginación sino memoria, y que las novelas se escriben combinando recuerdos. Estoy de acuerdo. Mi novela es sobre todo el resultado de muchos recuerdos y vivencias personales, aunque también he construido una trama.
-Júlia, la protagonista, es periodista como usted y de una edad similar. ¿Es en parte un álter ego?
-En el aspecto periodístico, seguramente. Va a hacer treinta años que empecé como becario en "El Noticiero Universal" y desde entonces he hecho un poco de todo: periodismo local, de investigación, económico, cultural... y cronista de la Casa Real, algo que nunca hubiera imaginado. Todo ello me ha aportado un saco de experiencias. De un viaje con el Rey se pueden sacar muchas cosas. Depende de si se mira con ojos de periodista burócrata o con mirada de periodista principiante y curioso.
-¿Hay en su novela personajes reales que usted haya conocido?
-Hay mucho de mi experiencia periodística, pero los personajes están trabajados y adaptados a la trama. Una de las historias que narro es la de un espía de segunda división, que en realidad es la recreación de un caso real ocurrido en Barcelona hace veinte años y del que tuve ocasión de escribir un reportaje. Y hago salir también como personaje a Isidoro Bea, el escenógrafo que colaboró muchos años con Dalí, al que también pude tratar.
-A través del personaje de Isidoro Bea, ¿quiere ofrecer una imagen más tierna del Dalí de los últimos años?
-Júlia investiga sobre Dalí y queda fascinada por la humanidad de Isidoro Bea. Ella le dice que le ve como una de las Venus que imaginaba el pintor, llenas de cajones, y que abriéndolos podrá descubrir cómo era Dalí. Los lectores tendrán una visión de quién era Bea, que nunca quiso salir en los diarios. Pero también tendrán una visión indirecta y bondadosa del pintor, distanciando al Dalí orquesta del Dalí artista.
-Parece que a través de su protagonista femenina quiera hacer una exaltación de la madurez.
-Hay en el libro una reflexión sobre la madurez, asumida como un valor positivo, de estabilidad y equilibrio personal. Me preocupaba que el personaje de Júlia tuviera una gran fuerza narrativa, que el lector pudiera identificarse con ella.
-Júlia constata el contraste entre la Barcelona de 1976, que ella dejó, y la que reencuentra en 1996. ¿Refleja la obra estos cambios en la ciudad?
-Carlos Pujol me comentaba que este contraste entre las dos Barcelonas era un argumento para medir el paso del tiempo. La que Júlia deja es una Barcelona provinciana, sin libertades, una ciudad inacabada, mientras que la de 1996 es la ciudad pletórica, la del diseño, la de la tolerancia. He intentado profundizar en la intrahistoria de la Barcelona de siempre, dando flashes tanto de la ciudad medieval como de la más canalla. Barcelona es una especie de gran plató donde se desarrolla la novela. Pero no ha de parecer lejana a un lector de fuera, ya que podría transcurrir en cualquier otro sitio.

Links

 

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]