corpus literari
Serra, Màrius
biografia
obra
documentació
links
obres en català

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]

 

Biografia

Barcelona, 1963. Escriptor i llicenciat en Filologia Anglesa. És l'únic membre estranger del grup d'escriptors italians Oplepo (Opificio de Letteratura Potenziale). Ha publicat novel·lescom Mon oncle (Proa, 1996, premi Fundació Enciclopèdia Catalana) i AblanatanalbA (Edicions 62, 1999)—, llibres de relats —com La vida normal (Proa, 1998), guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana 1998— i assaigs —com el recent Verbàlia. Jocs de paraules i esforços de l'enginy literari (Empúries, 2000), guardonat amb els premis Serra d'Or de la Crítica i Lletra d'Or 2000—. Ha traduït de l'anglès, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe, Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart i els diàlegs dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats, 1989), emesos per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà al Jove Teatre Regina (1996). Manté una secció setmanal d'enigmística —jocs de paraules— al diari Avui des de l'any 1989 i des del 1990 és el responsable de la secció diària de mots encreuats de "La Vanguardia". La seva darrera obra és Verbàlia.

Obra

Ablanatanalba

La vida normal

Mon oncle

Mon oncle el protagonista ajuda al seu oncle, monjo de clausura a Montealegre, a fugir de la Cartoixa. S’enreden en una disputa teològica mentre recorren la Ronda de Dalt amb un Ford Escort. L’autopista: el moviment quebuida de qualsevol contingut el paisatge que el pren com objecte. El nebot va cantant un darrera l’altre el nom de les sortides. A l’oncle, el recorregut li agrda tant que quan ja han acabat demana una altra volta. Una hora sencera circulnt per la Ronda de Dalt, el nus de la Trinitat i a la Ronda Litoral a 40 km/h.

Documentació

Article publicat a la revista “Caràcters” núm. 9 per Joan Manuel Matoses

Cataractes

La palindròmica AblanatanalbA, autodeclarada «novel·la verbíbora», tot i tenir bona gana, presenta problemes de visió. Al número 6 de Caràcters comentàvem com, amb el recull de contes La vida normal, Màrius Serra feia de nosaltres, desvalguts lectors, uns confidents de les seues dèries escrites en veu alta. Encara algú es preguntarà si aquell acte narratiu cabia al calaix del que anomenem ficció, o si es tractava tan sols d’una realitat maquillada. El llibre, tanmateix, seduïa. AblanatanalbA és, o pretén ser, una novel·la, una narració d’extensió suficient per dur aquest apel·latiu, amb univers de ficció, personatges ficticis i situacions irreals. Entenem així que l’autor es distancia de la narració intimista, per confegir un experiment narratiu que usa la intertextualitat i prova de crear dos centres d’atenció: d’una banda, un fragment vital d’un personatge, i d’una altra, la passió per la llengua. És una llàstima, però, que cap de les dues propostes funcione plenament. La trama gira entorn al món de la ludolingüística, el tema preferit de Serra, i a ningú que conega mínimament aquest escriptor se li pot escapar l’estreta relació que aquesta matèria té amb la seua vida d’autor empíric. Així doncs, aquella pretesa ficció perd bona part d’efecte, i més encara si tenim en compte la trajectòria literària, marcadament personalista, de Serra des de La vida normal. En el moment que un personatge fa d’alter ego de l’autor d’una manera tan clara la novel·la ja no és tan novel·la. Serra crea un personatge doble, dos bessons, estereotipats, urbans, barcelonins, en continu conflicte interpersonal i amb noms massa pareguts. Sovint resulta difícil seguir les vivències d’un i de l’altre sense confondre-les, al voltant de la figura del pare, un vell filòleg venerat i bohemi. La primera qüestió que caldria discutir és si un filòleg és un personatge interessant (i no parlem ja en la vida normal): ho és si, des del principi, el lector troba en ell un ésser intrigant, però segurament no resultarà resultarà atractiu si, com ocorre a la novel·la, el ganxo caracterològic arriba massa tard. Anàlogament, la resta de personatges secundaris tampoc no aconsegueixen aquest objectiu, fins a acabar perdent-se entre la multitud de referències literàries i històriques, les quals són, malgrat tot, un complement que es pot agrair. L’avanç de l’argument s’hi veu freqüentment interromput per la intercalació de texts periodístics, semblants als publicats per l’autor a la secció d’enigmística del diari "Avui" (de lectura recomanable, per cert), amb un notable interés per als amants de les curiositats lingüístiques, però sense cap influència en el flux narratiu. El misteri que planteja el títol de la novel·la —el qual, si sabem qui és Màrius Serra, ens pot donar una pista sobre l’argument — es veu dissolt a mitjan obra, perquè és fàcil perdre la curiositat quan el relat es torna lent i complex: mentre que el contingut ha deixat de conquistar-nos, la redacció, i en especial les modalitats narratives, esdevenen confuses progressivament. Si ens posem les ulleres de prop, descobrirem en AblanatanalbA alguns detalls engrescadors, com ara un inacabable món de paraules, de lletres, de combinatòria i de ganes d’esprémer el cervell. Si, per contra, ens posem les ulleres de lluny, toparem amb una novel·la sense cohesió, mancada de visió de conjunt i, sobretot, necessitada d’un argument atractiu: l’Scrabble és un joc entretingudíssim i didàctic, però per fer d’ell l’element conclusiu d’una trama cal que el lector senta l’aventura del desconegut, l’atracció de l’obscuritat. A tots, però, ens falla la vista de tant en tant.

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm.6 per Joan Manuel Matoses

Confidències. Transparències

La vida normal —aquella que tots tenim però sovint odiem— és la causa, l’origen i l’objecte d’anàlisi de la darrera obra de Màrius Serra, un obsés de les lletres que compagina la seua tasca de columnista a l’"Avui" amb els mots encreuats setmanals a "La Vanguardia", "El Temps" o els programes matinals de TV3, i que tant pot fer d’especialista en enigmística com de perspicaç orador o d’agosarat narrador. Temps després de la publicació d’un recull de dinou contes, Contagi, i d’una novel·la ben sòlida, Mon oncle, entre altres incursions literàries, l’erudit enigmista ens sorprén amb un nou joc narratiu, en el qual set relats ens perfilen una ficció d’un realisme desconcertant. Tots estan inspirats en l’estricta vida normal de l’autor, és a dir, en alguns pensaments, vivències, o situacions que contenen moments especials, no per al narrador, sinó per al mateix autor dels textos —o almenys així ens ho fa creure. És en aquesta mena d’escriptura autobiogràfica imitada on rau l’atractiu de l’obra: com ja adverteix el revers del llibre, i també l’autor en diversos fragments, els contes estan escrits «sense persona narrativa interposada », de manera que aquesta figura imprescindible i l’autor real són una mateixa entitat. Les al·lusions a persones concretes són contínues: la seua dona, Quim Monzó (qui se li apareix en un somni), altres escriptors, amics i coneguts de tota classe, es passegen per aquestes pàgines com si es tractés de personatges inventats. El manifest format de relat breu accentua encara més la sensació, enigmàtica, de la inestabilitat entre realitat i ficció. Malgrat això, és l’autor qui, des del principi, ens confessa tots els seus mètodes de treball, amb pèls i senyals, a l’hora de redactar els textos, amb la qual cosa compartim alguna cosa més que el simple argument de cada conte: vivim amb ell les vacil·lacions, els esforços, les obsessions que el menen a plasmar, negre sobre blanc, allò que li acaba de passar pel cap o que li ha ocorregut en algun punt de la seua vida normal. Precisament, i com a clar exemple de tot açò, un dels contes, «Constricció », parla de la costosa creació d’un text limitat per unes dures regles sil·làbiques, imposades pel mateix autor; d’altra banda, una «Postil·la» final ens endinsa en el relliscós terreny de les relacions entre les persones de la vida real i els personatges de ficció amb què s’identifiquen, i de l’amarga situació que travessa l’escriptor enfront del judici moral als éssers imaginaris, en una mena de terrible recreació de la coneguda anècdota flaubertiana. No és una prosa fàcil, la de Màrius Serra: utilitza una sintaxi complexa, molt elaborada i ben proveïda de cultismes. És, d’altra banda, una constant a tots els seus escrits (gràcies, sense dubte, a la seua incessant tasca ludolingüística), tot i que en aquest tracta d’evitar, diu, el mot «enigma» (una «paraula gastada»), i sembla tenir una particular aversió a les comes enumeratives, 21,5 x 13,5 cm. del tipus «barret arracades vestit jaqueta brusa bossa de mà guants sabates» (pàg. 84). No renuncia mai a l’humor i a la ironia, ni tampoc a la recerca de totes les possibilitats narratives que té a la mà, encara que prescindeix completament dels diàlegs amb guionet —això sí, mantenint l’estil directe sempre que cal. Ens trobem davant una obra que causa impacte, probablement perquè conté una inusual força emotiva, provinent de la violenta proximitat amb què la veu narrativa aborda el lector. Una focalització tan personalitzada ofereix, per força, el pensament de l’autor a cor obert, com si ens volgués fer una sentida confidència, a través d’un vidre en forma de pàgines que ens separa de la seua veu natural.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Vaig connectar el meu Mac a la BBS de Compuserve quan encara no existia la World Wide Web per culpa d’un valencià eixelebrat que es deia i es diu Vicent Partal. Tret de mirar el temps que feia en ciutats exòtiques i de fer interminables consultes a la biblioteca del Museu Britànic, l’únic ús interessant que hi vaig descobrir en aquells temps re-cent-mots va ser el correu electrònic. Des d’aleshores dec haver escrit i rebut desenes de milers d’aquestes e-cartes que es fan i es desfan (¿emilis, ismaels, mels?). Ara busco informacions puntuals amb una versió obsoleta del Netscape, compro llibres com un boig amb una Visa sempre al límit del crèdit, coordino amb Carles Capdevila un canal d’esbarjo a Vilaweb anomenat Capde7mana i fins i tot aquest Sant Jordi he escrit un relat personalitzable per a La Vanguardia Digital que no podré veure des del meu ordinador fins que no n’actualitzi el navegador. Però la veritat és que vagarejo poc per la xarxa, em desesperosovint, fumo massa i sóc del tot insensible a les meravellosesofertes amb què ens aclapara el florent sector internàutic (i així em va, tabacòsic perdut i mig arruïnat per culpa dels compuserbis). Això sí, em connecto cada dia de cada dia, lameva bústia és promíscua i escric més e-cartes que la marquesa de Sévigné. Però si demà em quedés sense electricitat i sense línia telefònica tampoc no en faria cap drama. Sortiria a passejar per Horta comcada matí i llençaria l’ordinador, el mòdem, la impressora, la copiadora de cedés, el telèfon fix, el mòbil i uns quants metres de cable al primer contenidor d’escombraries que trobés. Potser així deixaria de fumar d’una puta vegada.
adreça electrònica: mariusserra@compuserve.com

Entrevista a Màrius Serra publicada al diari “Avui” a cura de Montserrat Corretger, el 18/02/99.

Montserrat Corretger. En el seu cas, es pot dir que vostè és una persona que viu de les paraules. No només escriu, sinó que també hi juga. Quina és la seva relació amb els mots?
Màrius Serra. Amb els anys, he arribat a tenir la satisfacció i la impressió que les úniques coses que sé fer sempre tenen a veure amb el llenguatge i, per tant, amb les paraules. Ara fa dotze anys que vaig començar a publicar i, en aquests anys, he anat notant un decantament molt acusat cap a l'ús literari d'uns recursos que sempre m'havien apassionat: els jocs de paraules, els sentits ocults i les construccions enigmàtiques. Tot això ho he anat posant al servei de la literatura, entesa com a relat i com a explicació i creació d'un món. Cada cop em sento molt més escriptor en el sentit literari del terme, més que no pas usuari del llenguatge o home de lletres, com em solia definir abans. Ara el joc només m'interessa si em condueix una mica més enllà, sense que, per això, hagi de ser res solemne. La solemnitat em desespera.
M.C. A la novel·la Ablanatanalba són molt importants els jocs de paraules. Fins on es permet jugar en una obra literària?
M.S. L'enginy és un llampec que pot ser molt atractiu. En els bons jocs i en les bones construccions, l'enginy és el component més important, però alhora és una mica com l'escuma de les onades. Et pot arribar a fascinar, però no el pots agafar amb les mans. La tradició més transgressora, tant del llenguatge com de les idees, no es pot analitzar ni sistematitzar, perquè sempre té un punt de gratuïtat. No hi ha uns cànons explicables. La gran lluita és saber com moure't dins d'aquesta gratuïtat sense que el llampec t'encegui i acabis del tot borratxo i excedit amb la qüestió del joc pel joc. Tant en La vida normal com a Ablanatanalba, he volgut posar una certa distància. M'interessa una literatura que tingui fondària. No m'interessa que sigui enginyosa però plana.
M.C. ¿El punt d'equilibri es situaria entre els dos germans protagonistes d'Ablanatanalba?
M.S. Exacte. El plantejament d'Ablanatanalba és aquest plebiscit. Els protagonistes són dos germans bessons que responen a dos arquetips. Un dels germans és el seriós, aquell a qui la gent diu que arribarà lluny a la vida perquè és una persona metòdica i pragmàtica. Té una visió del món prudent i adulta i, sobretot, el molesta brutalment tot el que tingui a veure amb la comicitat gratuïta, amb el joc pel joc i amb les coses infantils, en definitiva. L'altre germà, en canvi, comet tots els excessos. Com a recurs, aquesta duplicitat permet una certa equidistància i treure tant el bo com el dolent de cadascun dels dos extrems.
M.C. Un dels germans li diu a l'altre que el que cal en aquest món són enginyers i no pas enginyosos.
M.S. Hi ha un assaig de José Antonio Marina, Elogio y refutación del ingenio, que va ser premi Anagrama i que a mi em va fascinar, que explica la història etimològica de les paraules genio i ingenio al llarg de la història de les diverses edicions del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. A finals del segle XIX, es produeix una mena d'esquerda i sorgeixen els ingenieros, mentre que la cosa enginyosa va perdent prestigi social. Aquí el que convé és el progrés, l'home cofoi que mira cap al futur i et diu que tecnològicament estem avançant molt i que l'economia va bé. No sóc pessimista, però penso que en aquest bàndol hi ha molta gent acrítica. Entre els enginyers hi ha molts acrítics que diuen: "Fem carreteres perquè les sabem fer millor que ningú". Però no es preocupen ni de qui les farà sevir, ni tan sols es pregunten si calen.
M.C. Tant en aquesta novel·la com a La vida normal, sempre que pot recupera els espais de la seva infantesa: el barri d'Horta, l'escola... Li queda molt de nen?
M.S. Suposo que sí. I m'agradaria que l'infant que se suposa que porto dins no morís mai. L'exercici de l'escriptura permet recuperar veus antigues que et circumdaven en el passat. Vaig notar un canvi molt important en la meva escriptura quan vaig recuperar la veu de la meva àvia per escriure la novel·la Mon oncle. Des d'aleshores, intento recuperar etapes de la infància per reconstruir la ingenuïtat. Per a algú que ja està desvirgat és molt difícil tornar a imaginar-se verge. És gairebé impossible. En un món en què l'única manera de sobreviure és ser molt escèptic i no creure's res, és molt difícil intentar recuperar els moments durant els quals creies en força coses. El camí no es pot recórrer enrere. Però l'exercici d'intentar invocar una ingenuïtat llunyana, com la de la infantesa, permet una mirada diferent i reconstruir el camí de la descoberta. El fet de no quedar-se en la cosa plana de l'ara i l'aquí dóna fondària als textos.
M.C. A La vida normal para una trampa al lector fent-li creure que no hi ha narrador i que és una mena de confessió de l'autor.
M.S. El llibre neix d'un primer relat que és l'intent de reconstruir un somni. L'episodi és del tot autobiogràfic. Jo estava tenint un somni en el moment que una lampareta em va caure al cap. Allò em va provocar una sensació estranya. Tenia molt clara la imatge i la volia retenir. Així va començar el procés d'escriptura de La vida normal. Però em vaig adonar que no només m'agradava explicar el somni, sinó també la manera com l'estava explicant. Llavors vaig trobar una veu que era un jo narrador. Per tant, era i és un personatge. És una construcció molt propera a mi, biogràficament i també com a autor. Jugo a embolicar la troca en una mena de santíssima trinitat estranya. Hi ha un Màrius Serra amic dels seus amics, un altre que decideix escriure, i una tercera identitat que és el narrador del llibre. Tal com dic al llibre, "la millor manera de ser hermètic és ser transparent".
M.C. ¿Ho fa molt això de llevar-se després d'un somni per intentar traduir-lo en paraules?
M.S. Va ser la primera vegada. Mai no m'havia atrevit a entrar en aquest món. Intentar fer una literatura màgica i surreal des de la impostura seria patètic. Sempre he tingut força respecte pel món oníric. Però em vaig descobrir a mi mateix amoïnat per allò que m'havia passat i no volia que em fugís de les mans. El món oníric és com el món de l'enginy. És impossible sistematitzar-lo. A La interpretació dels somnis, de Freud, hi ha un intent d'empresonar el somni en un sistema lògic que és el llenguatge. Però, com en la literatura, mai s'aconsegueix fer un retrat d'allò que pretenies quan et vas posar a escriure la primera paraula.
M.C. ¿La vida normal d'un escriptor com vostè és com la de qualsevol persona amb la diferència que vostè s'hi fixa més?
M.S. La normalitat la definim cadascú de nosaltres. Hi ha un fals concepte de normalitat imposat pels moralistes de sempre i pels nous moralistes, que són els estadístics. La normalitat ha acabat sent la de la sociologia militant que fan servir els empresaris per saber què necessita el mercat. Però, en realitat, el terme normalitat és una construcció personal i subjectiva. Reivindico la figura de l'escriptor com la d'una persona tan normal com una taquillera del metro o un treballador d'una fàbrica. És veritat que una de les nostres activitats principals és l'observació. Jo, almenys, em fixo en detalls superflus que no em serviran mai per triomfar a la vida, però en aquest procés hi ha un treball de fer-ne relat. Veus i descobreixes històries a partir d'un retall de conversa a la taula del costat d'un restaurant.
M.C. Al llibre diu: "Visc i escric entre parèntesis".
M.S. Vaig fent acotacions. Em vaig alimentant fins que estableixo una estratègia de treball per veure què sortirà de tot allò que he anat interioritzant. En el cas d'Ablatanalba, tenia mil històries que em bullien al cap des de feia quinze anys, quan vaig començar a omplir arxius de jocs de paraules. Sabia que algun dia en faria literatura, de tot això. No volia fer cap llibre de divulgació. Volia que allò donés fondària a una història. Però primer havia de trobar-la. Al final, vaig trobar la història dels dos bessons i del pare absent i enfollit per qüestions de la llengua. Això m'ha permès injectar moltes d'aquestes històries documentades en el marc de la ficció.
M.C. I crear la novel·la verbívora.
M.S. Aquest és un neologisme, com els que s'inventava Lewis Carroll, que em va fer gràcia. Com que al principi fou el verb, els verbívors som els que mengem paraules constantment.
M.C. Si l'escriptor és una rata que circula per un laberint que ell mateix ha construït, ¿cada cop se'n crea un de més complicat o cada cop li costa menys trobar-ne la sortida?
M.S. Hi ha molts cops que no en surto. Un dels relats de La vida normal, que es diu "Documentació", és un fetus d'una novel·la que havia de ser i de la qual mai no vaig arribar a sortir. Cada laberint té un disseny diferent. Depèn de l'estratègia que es triï. Ablanatanalba és un laberint més transitable i menys intricat que el de La vida normal. Parteix d'unes convencions més consolidades, com el pas lineal del temps. És un laberint amb avingudes molt amples i rectes. A La vida normal, el tractament del temps és més tortuós.
M.C. ¿A Ablanatanalba aprofita els articles que publica un dels personatges per donar a conèixer materials propis sobre amants dels jocs de paraules?
M.S. La secció dels Homemots que s'inventa en Tomàs recupera personatges desconeguts i també d'altres de tan coneguts com Lewis Carroll. Però ho he passat tot pel filtre clàssic del col·leccionista. Els col·leccionistes fan servir un criteri anecdòtic que és molt típic de l'enginyós. En un dels seus articles, Tomàs tria Lewis Carroll, que és un autor amb una obra literària d'importància cabdal, però a ell l'interessen els jocs de paraules i les quatre endevinalles que va fer Carroll quan era jove. El col·leccionista fixa els seus interessos en un àmbit molt reduït i els treu de context. Aquest fenomen, que jo he viscut en les meves pròpies carns, m'interessa molt. Crec que aquí hi ha la clau de l'accés a un tipus de coneixement anecdòtic que té molt a veure amb l'atzar. Jo vaig començar a fer col·lecció de jocs de paraules perquè em vaig quedar fulminat amb un palíndrom d'un conte de Cortázar: "átale demoniaco Caín o me delata". I no vaig seguir llegint el conte fins que no vaig saber què era allò i si n'hi havia més. Em va entrar com una paranoia. Amb el temps, he pres una distància i he traslladat tota aquella experiència a un personatge de ficció. Però el cert és que la gent s'apassiona amb les coses més increïbles.
M.C. ¿Amb el perill de caure en obsessions perilloses com li passa al pare dels bessons?
M.S. Absolutament. Aquest senyor és un foll, un ultracorrector. És un personatge que manllevo d'un conte de Modest Prats que sempre m'ha fascinat i que es diu Rigorosament literal. Quan el vaig llegir per primer cop, vaig pensar que allò era com Andy Warhol en el món de les paraules. El personatge del pare no és ben bé un col·leccionista. És un home que queda atrapat per una patologia del corrector. Comença a tenir una ceguesa verbal que fa que vagi sentint paraules i que al final s'hagi de tapar les orelles. Acaba tenint una relació amb la llengua que és una exageració respecte al que els passa a molts correctors: corregeixen una novel·la de dalt a baix i fan molt bé la seva feina, però després no te'n saben dir ni l'argument, perquè han estat obsedits per les paraules.
M.C. Acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona un any després de publicar La vida normal. L'ha rebut amb normalitat?
M.S. Encara no tinc prou distància. Però em plau moltíssim pel fet que és un dels pocs premis que es donen a obra publicada. Per tant, és un reconeixement des de l'òptica dels lectors. No té les connotacions d'operació de màrqueting editorial que estan agafant els premis més ben dotats i als quals et presentes voluntàriament. D'altra banda, també m'espanta perquè em fan por la solemnitat i la institucionalització. Em fa por que la cultura quedi museïtzada i tancada en vitrines quan se li fan massa honors. Agraeixo i valoro molt aquest premi i me ne'n recordaré. Però estic segur que no crearà un abans i un després, perquè tots els moments de la meva vida tenen un abans i espero que tinguin un després.
M.C. Influirà en la rebuda de la seva nova novel·la, Ablanatanalba?
M.S. Ha estat una coincidència afortunada. Estic a l'expectativa. Sempre que treus una novetat tens una mena de pànic escènic, però, en aquest cas, s'hi afegeix el fet del premi. De tota manera, tinc curiositat per veure quina incidència pot tenir un premi a obra publicada en la recepció i circulació d'un text nou. Per a mi és una novetat absoluta. Ja fa uns dotze anys que no em presento a premis. Considero que potser en tenim massa, però sovint ens omplim la boca dient que hi hauria d'haver més premis a obra publicada i ara tindré la possibilitat de comprovar si realment té alguna incidència o no.


Entrevista a Màrius Serra a cura de Joan Josep Isern, publicada al diari “Avui” el 23/11/00, amb motiu de la publicació de Verbàlia, última obra de l’autor.

Joan Josep Isern. A part d’un espai de nou anys, què separa el Manual d’enigmística de 1991 d’aquesta Verbàlia d’ara?
Màrius Serra. Bàsicament dues coses: moltes més lectures i un treball teòric més acurat. Al Manual hi havia una acumulació d’informacions amb una estructura de diccionari. És a dir, molt simple i sense cap discurs que el relligués. Verbàlia, en canvi, va molt més enllà. En primer lloc perquèl’enigmística n’és només una part. Un enigma és un enginy verbal que oculta una informació. Però aquí no s’acaba tot. Hi ha molts altres artificis en els quals no hi ha misteri. Penso, per exemple, en la riquíssima tradició de poesia monosil·làbica en català, en què no s’amaga cap informació perquè el seu motor és merament lúdic i, fins i tot, nacionalista per allò de voler demostrar que el català és una llengua més sintètica que d’altres. Per això a Verbàlia, un llibre que ocupa un territori molt més ampli que el Manual d’enigmística, li escau més l’expressió ludolingüística que, tot i la seva punta d’ampul·lositat, compendia molt millor els conceptes de joc i de llengua.
J.J.I. Verbàlia depassa les cinc-centes pàgines. Com ha estructurat una obra tan extensa?
M.S. De la manera més racional de què he estat capaç. Hi ha un estudi introductori que descriu les cinc tradicions lingüístiques en les quals he centrat el treball –catalana, espanyola, anglesa, italiana i francesa– i en què analitzo les aportacions sobre la teoria del joc en general que han fet gent com ara Huizinga i Callois, entre d’altres, tot reconduint els seus arguments cap a l’àmbit del joc lingüístic per veure com funcionen. Això m’ha permès establir un marc referencial i una classificació en cinc categories que, desenvolupades, generen un inventari de cinquanta artificis ludolingüístics diferents. Aquest inventari detallat, més dues bibliografies i un am-plíssim índex onomàstic con-figuren la resta del llibre.
J.J.I. Una classificació de cinc categories amb algun element innovador, per cert.
M.S. El lector que estigui familiaritzat amb els recursos de la retòrica clàssica detectarà que utilitzo quatre categories conegudes: els artificis d’addició, de subtracció, de substitució i de combinació. En aquesta classificació canònica jo m’he permès d’incorporar-hi una cinquena categoria: la de multiplicació o de repetició. Aquí és on situo artificis com el doble sentit, l’homofonia i el calembour. És a dir, els que es basen en la repetició d’una mateixa expressió, o molt similar, però amb significats totalment diferents i, per tant, en multipliquen l’efectivitat. És el cas de les piquiponades i de paraules com, per exemple, suposa que, a nivell fònic, tant poden remetre’ns a una suposició, a una oposició o a algú que es posa una cosa.
J.J.I. En certa manera, doncs, això li permet trencar les barreres entre els mers jocs de paraules i els jocs de significats.
M.S. Exacte. M’interessa molt anar més enllà de la simple combinatòria del jugador de Scrabble que especula amb set lletres per confegir una paraula de la qual possiblement ignora el significat. En el fons, fixa’t-hi, en posar en lloc preeminent el sentit abans que el mer joc estic parlant del salt cap a l’escriptura, cap al discurs. Sóc dels que opinen que cal eliminar en l’enseny-ment les separacions entre els departaments de llengua i de literatura. De la mateixa manera, és clar, que cal fugir dels extremismes. Per mi tan deplorable és aquell que es queda penjat només en el joc, eixorc, com el que s’apunta a la ludofòbia i no admet cap parcel·la per a la imaginació.
J.J.I. A Verbàlia m’ha semblat percebre un gran esforç per la sistematització. Cada un dels cinquanta artificis que inventaria es desenvolupa a partir d’un esquema fix que va repetint.
M.S. M’interessa molt aquesta formalitat per donar coherència al conjunt i potenciar la seva dimensió d’obra de referència. Verbàlia té una lectura lineal que, a més a més, he procurat fer al més amena possible, sobretot en l’assaig introductori que permet al lector situar-se sense dificultats en el context. I, a partir d’aquest punt, el llibre es desenvolupa per temes concrets: què és un anagrama, o un palíndrom, o un mot banana, per exemple, als quals no és necessari accedir-hi ni pel mateix ordre ni a tot el conjunt en una mateixa lectura. Exactament igual que fem amb una enciclopèdia. L’estructura sempre és la mateixa: definició i origen de cada artifici, la seva història, una valoració des de la meva experiència d’usuari, amant i fabricant de jocs de paraules, i una part final, generalment la més extensa, d’exemples.
J.J.I. Aquesta part, lògicament, deu ser diferent en la versió catalana i en la castellana que ara surten al carrer.
M.S. Evidentment. I en les altres tres llengües pendents ara com ara d’edició. Un vuitanta per cent, aproximadament, del contingut és el mateix en els cinc llibres, però traduït, i el vint per cent restant és de nova creació adaptada a les característiques de cada llengua. En la versió catalana, d’altra banda, hi ha una aportació addicional riquíssima que no vull deixar d’esmentar: les col·laboracions dels lectors de la meva columna d’enigmística en el Suplement Cultura de l’”Avui” al llarg dels quasi dotze anys de vida de la secció. Un conjunt realment aclaparador i irrepetible que he procurat reproduir –citant sempre l’origen, és clar– amb aquells exemples més notables i que, a més a més, demostra que el català, a diferència del que ara fa cent anys opinava el senyor Josep Pin i Soler a La família dels Garrigas, no és pas una llengua eixuta per fer jocs de paraules sinó que, com qualsevol altra llengua, admet qualsevol utilització dels seus parlants. Tot això, vull repetir-ho, sense els lectors d’aquest diari no hauria estat possible.
J.J.I. Aquesta deu ser, doncs, la raó de les diferències de gruix entre l’índex onomàstic de la versió catalana i la castellana.
M.S. Sens dubte. Una altra de les meves obsessions ha estat la de documentar al màxim tot el que escrivia. Per això al final he posat una bibliografia ludolingüística, una bibliografia literària i un índex onomàstic que en la versió catalana depassa els mil cinc-cents noms i en la castellana, tot i tractar-se en bona part del mateix llibre, no arriba als mil dos-cents. No cal dir que els lectors de la secció “Enigmística” hi tenen molt a veure, amb això.
J.J.I. Quants anys de la seva vida hi ha darrere de Verbàlia?
M.S. Podríem parlar de dues velocitats d’execució. La redacció de l’assaig introductori la vaig començar l’any 1997 i d’aleshores fins ara mateix la dedicació ha estat constant i, a èpoques, de moltes hores cada dia. Ara bé, hi ha tota una feina prèvia de recerca, documentació i buidatge que ve de molt més enrere i que jo dataria sens dubte en l’inici de la secció Enigmística en el suplement Cultura de l’”Avui”, l’agost del 1989. No és inexacte,doncs, dir que fa més d’onze anys que estic escrivint Verbàlia.
J.J.I. Hi ha cap precedent en català d’un treball com aquest?
M.S. Tot i que he investigat molt, l’únic referent que he trobat és una sèrie de quinze articles sobre Els jocs d’esperit publicats el 1916 per Rossend Serra i Pagès a “La Veu Comarcal”, setmanari catalanista de Ripoll i sa comarca. Es tracta d’una adaptació molt digna al català dels elements bàsics de l’enigmística italiana, ja aleshores molt potent. No he trobat res més.
J.J.I. En un moment del llibre diu que el català és una llengua minoritària amb poca tradició ludolingüística. Això ha estat un obstacle per al seu treball?
M.S. Més aviat al contrari. De fet, quan analitzes els enigmistes francesos –bàsicament l’Oulipo–, els italians i els anglosaxons t’adones que són gent que, en el fons, es tanquen en la pròpia llengua tot practicant una espècie de cofoisme romàntic que defuig les possibilitats d’intercomunicació. La meva posició de perifèric m’ha permès ponderar, comparar i valorar les diverses tradicions amb les seves veritables magnituds.
J.J.I. Situant-nos en la ludolingüística com a porta oberta cap a la creació literària, fins a quin punt no hi ha el perill que el difícil substitueixi el bell?
M.S. Aquí hi ha la clau de la qüestió perquè la dificultat és objectivable, és mesurable. Molt més que la bellesa, que és subjectiva i, per tant, molt més complexa d’avaluar. El gran perill, però, és quan la dificultat, que és sinònim d’estímul, acaba convertint-se en simple exhibicionisme com passava, per exemple, amb una certa poesia que es feia aquí durant el Barroc. Una poesia que, en el fons, era plena d’acròstics i sopes de lletres que el que buscaven era impressionar el lector però sense apel·lar en cap moment a la seva sensibilitat. Era l’encara més difícil del circ. La dificultat que comporta el joc i el peu forçat fa avançar i, de fet, a Verbàlia ho reconec des del començament, ja que el subtítol del llibre és “Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari”, però mai ha de substituir la bellesa. Valorar l’esforç i entendre l’escriptura com un treball evita, d’entrada, les actituds genialoides i això és bo. Ara bé, aquest no pot ser l’únic criteri. Hi ha d’haver artistes, no només artesans. L’art no és una artesania superior. Hi ha un punt en el qual entra en joc quelcom més eteri. L’ànima, potser. Un punt en el qual es produeix el xoc que fa passar del joc al foc, en terminologia ribiana.
J.J.I. Això em recorda aquella imatge de l’Oulipo que definia l’escriptor com un personatge atrapat en el laberint que ell mateix ha construït.
M.S. És una imatge perfecta perquè il·lustra exactament el que ara parlem. Els escriptors ens fixem unes regles a l’hora de construir l’obra literària, unes regles que podem transgredir o complicar tant com vulguem però, desenganyem-nos, el que en realitat compta és el resultat final. Podem construir laberints magnífics, tant que ens hi trobem molt bé en el seu interior i no en vulguem sortir. O laberints complicadíssims, dels quals no sapiguem sortir. Tant en un cas com en l’altre, però, haurem fracassat per-què no hi haurà el que realment importa: l’obra.
J.J.I. L’enginy, però, també ha passat per etapes de descrèdit.
M.S. I tant. A Verbàlia hi dedico un apartat específic molt inspirat per un assaig imprescindible de José Antonio Marina que es diu, precisament, Elogio y refutación del ingenio. L’enginy pertany al territori de l’irracional i, per això, provoca grans amors als quals segueixen grans odis sense causa aparent. Victor Hugo, Marcial i Joseph Addison, el pare del periodisme, escriuen grans diatribes contra els jocs de paraules i després no tenen cap escrúpol a l’hora de fer-los servir en les seves obres. L’enginy, doncs, s’apropa molt al sagrat per aquesta dimensió irracional que et deia fa un moment. I, per tant, la seva acceptació social depèn de múltiples variables que no sempre pots controlar. Et posaré un exemple: quan un cantant deixa anar els dos primers compassos d’un tema clàssic del seu repertori el públic ho reconeix de seguida i li falta temps per aplaudir. En canvi, quan un humorista surt davant d’aquest mateix públic i comença a explicar un acudit que la gent ja coneix, la reacció és diametralment oposada. És perillós, l’enginy. Perquè apassiona però també pot enfarfegar.
J.J.I. La criatura Verbàlia neix amb una pota més de les habituals en els llibres: una pàgina web.
M.S. Quan vaig publicar el Manual d’enigmística se’m va acudir de posar-hi un apartat de correus a la portadella interior del llibre. Això va comportar l’arribada en poc temps de tres-centes cartes amb aportacions noves, punesmenes, crítiques... Vaja, el mateix que amb la secció del “Suplement de Cultura”. Lògicament, ara, a les portes del segle XXI, el producte Verbàlia llibre havia de nèixer associat a una pàgina a la xarxa Internet –http://www.verbalia.com– en què, a més a més d’actualitzar i ampliar la informació que s’hi ha penjat, es potenciï aquest feed-back amb els lectors que s’ha demostrat tan enriquidor.
J.J.I. En la seva trajectòria com a escriptor, hi haurà un abans i un després de Verbàlia?
M.S. Sens dubte. Amb Verbàlia m’he tret un pes de sobre. Volia deixar fixada una sèrie d’informacions que he anat aplegant des de fa molts anys. Un intent d’això va ser Ablanatanalba però, evidentment, la novel·la no és el vehicle idoni, tot i que, de moment, em va ser de gran utilitat. Jo ara em plantejo continuar escrivint, amb les mateixes ulleres posades però sense hipoteques. És molt possible que les properes coses que faci no tinguin gaire a veure amb els jocs de paraules. Potser em trobo en aquell cicle d’elogi i de refutació a què abans he fet referència. De fet, el projecte Verbàlia continua, ja que hi ha encara tres versions pendents de publicar, una de les quals –la italiana– ja ha suscitat l’interès de l’editorial Zanichelli, la més important d’Itàlia en diccionaris i obres de referència.
J.J.I. Té trenta-set anys, és a punt d’estrenar segle i mil·lenni, acaba de treure la seva obra magna... És la maduresa, això?
M.S. No ho sé, francament. Però sí que darrere de tot això hi ha un esperit que assumeixo plenament i que, en canvi, a principis dels noranta em tenia angoixat quan m’arribaven missatges en què se m’instava a triar entre la literatura i els jocs de paraules. Ara, per a mi, les coses estan més clares: el que m’interessa és el terreny de joc literari, tingui o no jocs de paraules. Ara bé, mantinc ferma la meva voluntat de treure transcendència, de no sacralitzar res. I aquesta actitud sortirà sempre, tant si escric sobre enigmística com si faig un tractat sobre les formigues. No m’interessen ni les grans certeses, ni els postulats into-cables, ni els principis fonamentals perquè sempre acaben desembocant en el fana-tisme. Qui, per una causa, està disposat a morir també està disposat a matar. I jo, creu-me, no estic disposat a morir. Ni per un joc de paraules.

Links

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/mariusserra.html

Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l'autor i links

 

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]