Biografia

Felanitx, 1940. Poeta i narrador. L'any 1961 guanyà el premi Joan Salvat Papasseit de poesia amb el recull Poemes d'un fugitiu, publicat amb el títol Una bella història (1962). Altres llibres són: El noble joc (1972), recull de poemes epigramàtics escrits en octosíl·labs; Poemes (1973); Notes i comentaris (1975), premi Vicent Andrés Estellés, 1974; Cants jubilosos (1978), amarats de sensualisme; Les Mirsines: colònia de vacances (1983). La seva obra poètica ha estat aplegada, el 1987, al volum Obra poètica (1959-1983). En general la seva poesia es caracteritza per una gran riquesa de registres fònics, musicals i lingüístics. La seva primera novel·la fou Carrer Marsala (1985) amb la qual guanyà el premi Ciutat de Barcelona i Cavall Verd de la crítica. Altres títols com a narrador són L'estuari (1990), premi Sant Joan i Crítica Serra d'Or i El vellard. L'escarcellera (1992), dos textos en un sol volum que ens ofereixen un món tancat en ell mateix, personal i intransferible, amb un lèxic i estil acuradíssims. En els darrers anys ha tornat a la poesia amb El crepuscle encén estels (1992). El Canvi (1998), una obra que s'estructura a mode de diccionari mitjançant aforismes, assaigs, proses poètiques i petits relats que recullen els aspectes més intangibles de la condició humana (la felicitat, l'esperança, la solitud, etc.) i alhora els aspectes més quotidians de la vida actual (els diners, la tecnologia, etc.). Els estats de connivència (2001) és el seu darrer llibre.

Obra

L'estuari

Carrer Marsala

Carrer Marsala proposa una gran tensió entre la vivència interior i l’espai l’exterior. L’entorn immediat, que procura mantenir en un ordre estricte: l’obsessió per la higiene de les dents o per le sungles. A l’exterior, la ciutat es percep com una amenaça. La sensació de pànic arriba al paroxisme a la part final. La idea de pecat, de profanació, és inseparable de la intimitat de la cambra on el protagonista se situa fora de la llei. Conté alguns elements que fan pensar en una picaresca moderna: els projectes per negocis inviables, la preocupació pels diners, la violència amb arma blanca, les presències femenines i el clima d’obsessió sexual. El paisatge és al mateix temps molt concret i molt abstracte. La Sagrera, el Carrer Gran, la Rambla, l’Estació de França. I més enllà, la Guineueta, Santa Coloma, Mollet, Montcada i Reixach, Mas-Rampinyo, Molins de Rei.

Documentació

Article publicat per Ignasi Aragay el 25/09/01

Miquel Bauçà (Felanitx, 1940) torna a l'escena literària erigit en contracronista del tombant de segle amb una personalíssima visió versificada del món.

El llibre Els estats de connivència (Empúries) segueix un ordre alfabètic i té una intenció aforística. El formen milers de versos a través dels quals el lector transitarà per un paisatge humà net de convencionalismes. És una excursió poètica on els somnis i la realitat van de bracet, i en què sovint surt a la superfície "la imbecil·litat" dels éssers racionals. Considerat el Salinger català, desinteressat de tothom, Bauçà fa anys que esquiva tota aparició pública i que, tal com queda palès al llibre, considera la poesia i els somnis com a única via de sortida. Una sortida que ja no pot tenir res a veure amb velles revolucions ni elaborades idees: Bauçà ja només sembla creure en la tècnica i el coneixement del propi cervell com a generadors de grans canvis. Per l'autor, la solució per als homes consisteix a furgar en el seu cervell, però com que no ho fan, els blasma i se'n riu. Davant aquest panorama poc encoratjador, arriba a proposar que es normalitzi el suïcidi. No és estrany, doncs, que insisteixi en el seu gust per la soledat, que vagi sempre a la contra però amb laxitud i que senti a prop la presència de la mort. Sent, a més, una especial fòbia pels escriptors, erudits i acadèmics, i reivindica una "follia necessària". El sexe, les dones -destil·la misogínia-, la religió i un cert neguit pel desgraciat cas dels catalans són algunes altres de les constants d'una obra amb moltes fílies i fòbies. Un llibre que és com un diccionari d'opinions, com un assaig en vers. Per uns serà una pocasoltada i per altres una genialitat.

Article publicat a “La Vanguardia” el 12/10/01

Poeta visionario, narrador inabarcable

En 1985, cuando Empúries publicó Carrer Marsala, Miquel Bauçà había escrito siete libros de poemas con títulos como Cants jubilosos o Els cans resaven... que conectaban con una de las venas más fecundas de la poesía catalana de posguerra: la que aborda la reflexión religiosa y moral con un lenguaje alucinado que desgarra la conciencia. Bauçà había escrito Carrer Marsala en el verano de 1974. En aquella época visitaba a su amigo Jordi Coca en la frontera entre Barcelona y Sant Andrià de Besòs, donde vivía. Acababan de descubrir la obra de Peter Handke y se encontraban bajo su influencia. La mezcla del mundo visionario de Bauçà y de la discursividad de Handke cuajó en un libro extraordinario sobre la precariedad de la vida en la periferia de las ciudades, la angustia de saberse cercado, la pérdida de los referentes sociales y culturales. Una crítica de Ramon Pla i Arxé en "La Hoja del Lunes" abrió las puertas a una recepción muy favorable. En un momento en que se debatía sobre la necesidad de abrir un espacio de calidad para la novela catalana (en 1982, en plena crisis, el premio Sant Jordi se otorgó a un chico de diecisiete años), Carrer Marsala revelaba a un autor que no desentonaba en el concierto de la narrativa europea de corte más experimental. El libro tuvo traducción francesa de Patrick Gifreu (La différence). L'estuari, que se publicó como novela en 1990, y posteriormente el volumen de relatos El vellard/L'escarcellera, en 1992, hicieron pensar que con Bauçà se había ganado un narrador. Se habló entonces de Julien Gracq y Dino Buzzatti. Pese a su excentricidad, sus libros lograban adhesiones fervorosas e inesperadas. L'estuari fue uno de los finalistas del premio Nacional de Narrativa el año de "Galíndez" de Vázquez Montalbán, con un jurado de profesores de Madrid. Después, la obra de Miquel Bauçà dio un giro más en su rareza. El crepuscle encén estels, en 1992, se publicó en la colección de poesía de Empúries aunque contenía elementos narrativos y un juego de personajes muy teatralizado. El año 1998 aparece El canvi, una obra monumental, ajena a cualquier idea de género, organizada como un delirante diccionario de mil páginas. Un libro inmenso, inabordable, pura escritura.

Article publicat a “La Vanguardia” el 12/10/01 a cura de Julià Guillamón

Miquel Bauçà no es un escritor cualquiera. Su mundo hecha raíces en lo rural y lo sagrado (el mundo de la infancia en Felanitx), para proyectarse en la levedad de los sueños y las imágenes mentales que la tecnología aspira a reproducir frigorizadas. Gracias a una lengua poética de alto voltaje, de un discurso oscilante y circular abierto a todos los desórdenes psicológicos, se eleva sobre la vulgaridad del entorno y nos sumerge en el misterio. Uno de los pareados de Els estats de connivència habla del placer de perderse por los caminos de desembosque que cruzan las montañas. Cuando los demás se han llevado la leña, aparece Bauçà con una bolsa de Montreal 76 y, en su interior, una botella con algún licor fuerte. La literatura catalana se vanagloria de pentarcas y príncipes de los poetas. Pero junto a ellos ha producido muchos escritores pobres, desharrapados y poetas "freaks". Bauçà lleva esta figura hasta un límite desesperado.

Potencia imaginaria

Lo que primero llama la atención de la literatura de Bauçà es su aliento, su potencia imaginaria. En su afán de mortificación, de mutilación, de "endurança", Bauçà conecta con Kafka y Robert Walser. Como Gombrowicz y Dubuffet toma distancia de la cultura, entendida como algo secundario al hombre, que le aparta de la libertad y contribuye a su alienación. Bauçà proclama la grandeza del alma humana que se expresa en los sueños. ¿Qué hay de comunicable en esta literatura y qué de irremediablemente opaco? Els estats de connivència conecta con el lector cuando habla de la impotencia colectiva, del gregarismo que provocan el turismo, los medios de comunicación y los espectáculos de masas. Resulta particularmente incisivo cuando retrata a esos viejos del Eixample, incapaces, impotentes y abandonados. Ofrece versos punzantes y brillantes aforismos, junto a zonas de ofuscación y fragmentos descriptivos, tomas de realidad que recuerdan aquellos poemas prosaicos, provocones, de Joan Brossa. Los textos más programáticos se sitúan al principio: largas peroratas que desgranan como un rosario las obsesiones del autor: la pérdida del sentido de permanencia, el olvido del pasado y de sí mismo, la visibilidad del mundo, el lenguaje y el alma. Uno de los temas que llega a componer un corpus propio son las renuncias de los catalanes. Dice Bauçà que al prescindir de la complejidad (la idea de Cataluña se ha simplificado hasta la receta), no se puede hablar en justicia de "problema" catalán. Los catalanes parecen, como tribu, resignados al suicidio. "El missatge ha estat ben clar: podem perdre l'idioma i de fet no perdrem res: un record de la família." ¿Es esto locura?

Devocionario

Decía Bauçà en una antigua entrevista que incubaba pensamientos e ideas hasta que se pudrían en su interior. Los recogía y los arrojaba fuera de sí. En Carrer Marsala y, más tarde, El vellard/L'escarcellera esos detritos se organizaban en estructuras narrativas, muy porosas, pero trabadas. Los últimos libros renuncian a la narración ("Els estats de connivència" exorciza el relato: "les novel.les són perverses", "fer novel.les, els qui en fan, o bé són molt pobres d'ànima o els agrada viure esclaus de llurs míseres lligades"). Por eso sus últimos libros se estructuran como un diccionario o como un devocionario, la prosa se rompe y se retranquea para dar paso a un conglomerado de fragmentos y versos flotantes. El crepuscle encén estels, El canvi, Els estats de connivència no son para leer seguido. Lleva razón Bauçà cuando se sitúa entre los animales por clasificar. Pasada la sorpresa de su descubrimiento, tras la expectación que se creó con El canvi, corre el peligro de que el público le arrincone y le descarte como un caso perdido. Haría falta algo más que una edición como ésta, de tapa dura, para arrancarle de la marginalidad y legitimarle definitivamente. La literatura de Bauçà exige debate y lectura.

Article publicat al diari “Avui” el 25/10/01 per Carles Hac Mor

A favor del mite Bauçà

Miquel Bauçà és molt bon escriptor i és literàriament, culturalment i políticament correcte, o sigui, acceptable, llegible, premiable, recomanable i fins i tot vendible, i, a més a més, és això que en diuen mediàtic, pel motiu de ser anacoreta de l'Eixample barceloní i rarot: de fet, i tractat superficialment, una mena d'autista sense gaire interès. Què vol dir, però, ser bon escriptor, escriure bé? Les respostes poden arribar a ser antagòniques. Per tant, bon escriptor, a seques, al capdavall no vol dir res. D'altra banda, una cosa és el diguem-ne mite Bauçà (una mica absurd i una mica justificat, com tots els mites) i una altra llegir un llibre seu sense haver-se posat les ulleres de mitòman. Ara, Empúries ha editat el darrer llibre escrit per Miquel Bauçà, Els estats de connivència, un llarguíssim enfilall de poemes aforístics, ordenats alfabèticament pels títols. El to, la impostació (amb el benentès que a la literatura sempre hi ha impostura), hi és agre, sarcàstic, molt intel·ligent, radicalment misantròpic i amarat d'un humor càustic i d'una moral, no gens ben pensant, de mossèn de pagès que ha renegat la fe i totes les fes. De cap a cap, el llibre -com tots els de Bauçà i com ja hem dit- resulta de molt bon llegir i rellegir (la qual cosa tant pot ser una virtut com un defecte), agradarà aquells qui es complauen en la lucidesa del pessimisme i alliçonarà els optimistes que s'alimenten d'inconsciència vitalista. I, com també hem assenyalat, igual que tots els seus llibres, Els estats de connivència és aconsellable per a tothom, mereix més d'un premi, no ofèn ningú amb dos dits de front i la seva saviesa ancestral no ataca cap valor suprem, ni literari ni extraliterari. Cal repetir-ho: impecable a tots nivells. Malauradament, doncs, llegint Bauçà s'esfuma la llegenda d'un Bauçà conreador del desordre a través de la malaltia mental i a fi de minar l'ordre. Com sempre, el mite és més ric, més suggeridor, que no la realitat de què neix. Per mantenir puixant el mite Bauçà -i fóra bo que s'expandís vigorós- més val privar-se del plaer àcid de llegir cap pàgina seva. I és lògic que sigui així. Darrerament, aquest mític geni que practica l'anacoresi més estricta a l'Eixample, que escriu com si ho fes des d'una feixa de la seva Mallorca pairal, que es lliura a la més desenfrenada glossolàlia (o llenguatge que es presenta en els estats psicopàtics i mediúmics, i en els èxtasis), aquest Bauçà llegenda vivent (que no té res -o té poc- a veure amb els llibres signats amb el nom de Miquel Bauçà) ha respost un qüestionari que li va enviar Julià Guillamon.
I hi acaba les respostes, Bauçà, dient que, en una entrevista, hi devia dir moltes bestieses, perquè veu que aquestes "donen peu al pensament que susciten". És a dir, bestieses que susciten el pensament que susciten, o dit altrament, que donen peu al pensament a què donen peu. Això sí que és apuntar l'ull de l'huracà del desenvolupament dels mites: creixen il·lògicament per autoalimentació davant l'admiració d'altri, la qual així mateix els fa créixer.

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Per si no ha quedat clar, recapitulem: cal diferenciar el mite Bauçà dels llibres de Bauçà; el mite és més enriquidor -en aquest cas i en tots (i no només en Arthur Cravan i en Antonin Artaud)- que no pas la realitat de què parteix; si algú vol anar contra el mite Bauçà (com va fer en una ocasió Jordi Coca), l'únic que aconseguirà és enfortir-lo; el mite Bauçà hauria de ser considerat patrimoni de la humanitat. La imaginació col·lectiva hauria de contribuir a l'engrandiment del mite Bauçà. Amb la realitat ningú no en tindrà mai prou, en res de res; la ficció també és una realitat; la manca d'incoherència empobreix el món i la vida.

Article publicat al diari “Avui” el 28/10/99 per Dolors Miquel

Em va passar que llegia Baudelaire i l’anava traduint, tot aturant-me alguna vegada a consultar el diccionari, quan de sobte em va caure a les mans (és un dir: de fet el vaig agafar jo mateixa de la prestatgeria) el llibre de Miquel Bauçà El crepuscle encén estels. I bé. Allò que em va passar va ser inenarrable: em vaig veure abocada a una penosa recerca de diccionari, perquè gairebé cada poema d’en Bauçà, m’hi obligava. Fins al punt que les paraules que ja conec, usades per en Bauçà, esdevenien desconegudes, en una sensació molt estranya cap a la pròpia llengua, que en semblava ja una altra, com si fos un altre català... Vull dir que em costava més entendre en Bauçà que en Baudelaire. I això no podia ser! ¿Com algú gosava fer-me desconeguda la meva pròpia llengua? Què es creia aquest Bauçà? Anava més o menys per la meitat del llibre i començava a estar empipada i molt empipada amb el tal Bauçà, quan vaig trobar els versets: “Quan arribi el parafrast que s’assegui a la cadira”. I aleshores vaig riure. Perquè jo era la descodificadora, la parafrasta, i estava ben asseguda a la cadira. I tot plegat em va semblar delirant. Talment que parlava de mi, allí, penosament abocada a les multitudinàries entrades del diccionari de la llengua. Doncs bé, aquesta poesia d’en Bauçà, amb l’escull que ell mateix hi posa, em va semblar una de les coses més originals que havia llegit en aquesta vida i més encara quan, passat el primer llarg desconcert, anava descobrint aquest món d’ell, que és el món de l’ara. Poesies on el segle XX feia aquest moviment que tot ell ja té d’enlairar- nos per deixar-nos caure en un estat de desconcert i anodínia absolut. Una cosa així com haver vist una gran cosa que no ens ha deixat més certesa que el plat de sopes etern, i el paisatge de davant de casa. En la seva poesia també hi havia moments de lirisme, altres d’un humor sec i directe... Però per damunt de tot hi planava aquest nihilisme d’anar per casa, nihilisme en espardenyes o en bata de boatiné, nihilisme que es passejava confiat en la seva petitesa mentre algú que tenia un nebot escafandrista li netejava els vidres i ell sospesava si havia de sortir o quedar-se, i resolia que tant li fotia una cosa com l’altra... No era per a res una poesia còmoda que s’emparava en el llenguatge per a amagar la seva falta de contingut. Més aviat usava el recurs contrari. ¿I per què no usar el recurs contrari i amagar un contingut profundíssim en un discurs que s’ha de desxifrar? En definitiva, que vaig acabar ben repapada a la cadira, sabent-me una mica de greu que una poesia tan absolutament actual tingui aquest escull per al gran públic poètic (és a dir, el petit sector de públic poètic). És clar que ja se sap que el públic.... I bli i bla.

Links

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/bauca/

Mallorcaweb: Mag, Teatre, Poesia

http://www.uoc.es/lletra/noms/mbauca/index.html

Lletra: Noms propis

http://www.escriptors.com/autors/baucam/index.html

Pàgina de l'AELC

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]