Biografia

Obra

Àlies Barcelona

“Galó forjat amb seda” dins L’embolic del món

“Cadena de fred” dins L’embolic del món

“Musica pop” dins L’embolic del món

“Canòdrom Meridiana” dins L’embolic del món

“Dissabte a la tarda” dins L’embolic del món

“Se sentien unes veus” dins L’embolic del món

“Poliesportiu” dins L’embolic del món

Documentació

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm.16 per Lídia Penelo

Silencis particulars

«S’ha de ser molt fort per poder acabar les frases, i llavors intentar que les paraules no traeixin tot el seu misteri.» La frase pertany a «L’última escena de seducció», un dels contes d’Àlies Barcelona. Fidel a l’encant d’una prosa ben travada, l’autor cultiva la precisió dels mots i construeix uns relats que desperten la curiositat del lector. Els canvis, la recerca, la soledat i la mort, són el motor de les tretze històries d’aquest volum. Hi ha personatges que moren sense que la paraula mort surti per enlloc, interlocutors presents en la ment del protagonista, identitats permutades, excitacions que apareixen com un pes golut que tiba els testicles, fantasmes que s’apareixen al cinema, un novel·lista que desapareix abans d’escriure cap novel·la... Un univers particular. Pere Guixà presenta el ventall de personatges amb la subtilesa de la carícia d’una ploma. N’explica mirades, moviments, accions fraccionades, però mai col·loca al servei del lector el pensament global del personatge. Sabem que han patit una pèrdua, però no en tenim tots els elements. Manté viu el misteri. Suggereix callant i narra allò il·legible que la mateixa lectura desprèn. Combina un lirisme dur, com el d’«El paravent», amb notes d’humor surrealista com les de «La imantació». Ambients onírics, però tan sols en l’interior del personatge, com succeeix a «Manifest tard». Ambients de laberint, com les galeries construïdes per Foix. «El que passi fora de mi m’és indiferent», diu el protagonista de «La piràmide de vidre», que tracta dels límits de la realitat, una ratlla prima, translúcida, com de paper vegetal. Les escenes argumentals són secundàries perquè destaca l’originalitat d’explicar allò que passa i no es veu, com mostra «Goig-Art» o «L’exèrcit de Dalí». A l’hora de fer caminar els personatges Guixà bascula entre les frases curtes i unes subordinades llarguíssimes, tons seriosos com a «Més avall encara» o de fina ironia. La seva prosa conté un lèxic precís i acurat, cada verb és exacte. Si bé Guixà no treballa el concepte de conte tancat i la justificació de cada element de la narració com postulà Txhèjov, concep els relats en un sentit lineal, fluctuant, sotmès a qualsevol canvi, com la vida mateixa. Al seu primer llibre de relats, L’examen de l’autodidacte (Quaderns Crema, 1999), Pere Guixà concentrava la força narrativa també en allò que no descriu però que sí que anuncia. Aquest estil electritza i provoca la implicació del lector. Amb Àlies Barcelona Pere Guixà es revela com un explorador d’espais interiors, com el pintor que fa de la descomposició el seu mètode de treball. L’autor treballa amb la dualitat de l’ésser, l’aparença i el pou profund de l’ànima. Es manté receptiu a les brutícies de l’ànima i narra un petit mosaic de conflictes particulars. Un cop finalitzada la lectura i amb el llibre tancat damunt la falda, sorgeixen dues preguntes: per què aquest títol? Per què el dibuix d’un telèfon a la portada? Barcelona és l’escenari que planeja per sobre de cada pàgina. Un àlies pot amagar qualsevol identitat, Barcelona amaga una multiplicitat de mons. Potser el telèfon s’erigeix com la via de comunicació, com la solució de l’aïllament personal d’aquestes petites vides que acabem de trobar al llibre, tacades per la soledat i la incomunicació implícita de la condició humana. Però tan sols un telèfon per respondre totes les preguntes dels personatges d’Àlies Barcelona.

Article publicat al diari “Avui” el 03/10/02 per Joan Josep Isern

Pere Guixà, encisador

Segueixo Pere Guixà des del seu debut, fa tres anys, amb L'examen de l'autodidacte. I ara, amb dos llibres més al carrer, puc assegurar que no me'n penedeixo gens, d'aquest seguiment. Els trenta-quatre contes que configuren tota l'obra publicada fins ara per aquest barceloní nascut el 1973 són una mostra suficient per adonar-nos que, amb Guixà, ens les havem amb un autor dotat amb un univers propi i una manera de posar lo damunt del paper enormement personal i atractiva. Encisadora, diria.
El concepte de conte entès com a vehicle per a l'esclat de l'enginy o com a artefacte narratiu perfecte i rodó com una esfera (per entendre'ns, les tendències obertes per Calders i Monzó) té molt poc a veure amb la manera com Pere Guixà afronta la seva feina. Ell irromp en la vida dels seus personatges en el moment que li sembla més adequat (un moment que, diguem-ho de passada, la majoria de les vegades té poc a veure amb el que es podria considerar un inici convencional). Quan hem entrat en el seu món, als herois de Guixà ens els trobem ja immersos en els seus conflictes; algunes vegades sabrem d'on provenen, altres vegades, en canvi, no. Tant és, però. Els acompanyarem durant unes quantes pàgines i quan les lleis secretes de l'autor així ho dictaminin els abandonarem a la seva sort. O dissort. Talment com si anéssim pel món amb una càmera cinematogràfica i la plantéssim davant d'algun indret o personatge als quals filmarem fins que ja no ens interessin les seves peripècies o en trobem uns altres de millors.
Tanmateix no voldria que ningú deduís del que acabo d'escriure que Pere Guixà funciona a base d'improvisació. Ben al contrari, pocs autors com ell i sobretot de la seva edat- desprenen, en llegir-los, una sensació tan gran de control sobre les històries que tenen entre mans. Una sensació que es consolida quan afrontem la relectura dels seus contes. Perquè m'apresso a dir que la manera de fer de Pere Guixà -que pot sorprendre en una primera aproximació- es percep en tota la seva amplitud quan tornem a llegir els seus contes. Quan ens adonem que l'anècdota argumental és un ingredient més -i no el més important- de la recepta. I que hi ha rutes amagades i arquitectures internes que no sempre detectem a la primera.
Més amunt parlava d'una càmera de cinema. No és una referència gratuïta, aquesta, creguin-me. Perquè el que dóna als contes de Pere Guixà una subtil quarta dimensió que els fa memorables és la manera com l'autor es planteja escriure'ls. Parlo de la mirada. És a dir, de l'estil.
El món, tal com el veu aquest home, és un indret incomplet i embolicat, poblat d'individus també incomplets i embolicats amb poques aspiracions més que anar sobrevivint amb un mínim de dignitat i prou. Savi dominador del recurs de l'el·lipsi, l'autor coneix perfectament el que l'interessa i el que no d'aquest món que domina i que ens vol transmetre. Sap, doncs, quina part és important per fer-nos-la saber i quina altra ens l'hem d'imaginar els lectors.
Pere Guixà també és un remarcable dissenyador d'escenes. Un tanatori, una residència d'avis, el canòdrom Meridiana, el tram d'un riu entre dos ponts o el pati d'una escola -escenaris on transcorre la vida d'alguns dels personatges dels seus contes- ens arriben descrits amb un llenguatge d'extrema precisió que sap destriar els detalls necessaris perquè tot funcioni a favor del que l'autor ens vol expressar. Guixà subjuga ja a partir del llenguatge.
Una altra de les virtuts de L'embolic del món d'ara -com abans L'examen de l'autodidacte (1999) i Àlies Barcelona (2001)- és la gran llibertat que l'autor posa en pràctica a l'hora de triar els temes de les seves històries. Qualsevol assumpte li serveix com a punt de partida: la batuda per un bosc a la recerca d'una criatura que s'ha perdut, un encàrrec a un periodista perquè entrevisti el seu oncle escriptor, una empresa discogràfica amb un alt grau d'autoexigència, les dèries d'un repartidor de pizzes... I, un cop disparat l'assumpte, entra en acció novament el talent de Guixà per retorçar la història fins a capgirar-la i disparar-la cap a tombants insospitats.

UN AUTOR DE GRUIX

Podríem estar-nos-hi més estona, parlant de Pere Guixà. Fóra bo, per exemple, no perdre de vista una certa comicitat -parlar de sentit de l'humor em semblaria un pèl desmesurat- en les seves històries. I de molts altres aspectes que cada lector sabrà trobar pel seu compte, tal com passa amb els autors de gruix. Si haguéssim de remetre'ns a la terminologia cinematogràfica -l'ombra de David Lynch no és pas tan llunyana- diríem que Pere Guixà és un autor que domina de manera summament notable l'argument, la planificació, l'escenografia i la dramatúrgia de les seves obres. I d'aquest domini es desprèn precisament la seva absoluta llibertat d'acció.
Tres llibres en tres anys. Un total de trenta-quatre contes que val la pena llegir d'una tirada. I rellegir-los, creguin-me. Segur que s'afegiran sense problemes a la llista dels que pensem que Pere Guixà hauria de deixar de ser un autor de culte -és a dir mal conegut- ara mateix.

Article publicat a La Vanguardia el 26/09/2002 per Rosa Maria Piñol

Once retratos de la confusión

Pere Guixà (Barcelona, 1973) sorprendió gratamente a la crítica con su primer libro de relatos, L'examen de l'autodidacte (2000), y, pese a su juventud, superó con nota alta ese primer examen. Al año siguiente, con Alias Barcelona, su segunda entrega de narraciones, confirmó la madurez de su literatura. Ahora llega su tercer libro, "L'embolic del món" (publicado como los anteriores por Quaderns Crema), que no hace más que corroborar el talento hasta ahora demostrado. Una "progresión positiva" que "dará obras verdaderamente duraderas y valiosas", ha asegurado el crítico Julià Guillamon.
En la presentación de su última obra, el editor Jaume Vallcorba subrayaba la "irreductible literariedad" del joven autor, "menos preocupado por la peripecia en sentido estricto que por la literatura". El propio Guixà confesó que se esfuerza especialmente en "trabajar y depurar el estilo, en elaborar cada frase, en crear ritmos en el texto y en cuidar el léxico catalán, evitando en lo posible calcos del castellano".
Pero junto a esta preocupación estilística, Guixà aporta enfoques temáticos originales. Sus cuentos, inspirados en la realidad cotidiana, se tiñen de repente de situaciones fantásticas. En L'embolic del món mezcla los de corte realista con otros más fantasiosos. Son once temas diferentes, porque el autor no es partidario de buscar una unidad temática, lo que da un resultado, dice, que "no es cuento ni novela".
Pero sí hay una constante en las historias de Guixà. Y es la sensación de desconcierto, de confusión, que transpiran sus personajes. "Es cierto que estos cuentos reflejan la confusión y la perplejidad cotidianas, aunque busco que sean densos -admite el escritor-. En el fondo hay un escepticismo, porque es difícil tener hoy certezas muy grandes y taxativas. La crisis de ideologías y valores, la falta de modelos, deben de influir en ello."
Éste es uno de los pocos factores que Guixà reconoce compartir con los otros escritores de su edad, ya que en otros aspectos no se siente parte de una generación, ni le gusta este modo de clasificar a los autores, que considera "tiene fines comerciales". De hecho, en su primer libro se esforzó en evitar que salieran jóvenes en los relatos. "Pero al ver que el libro tuvo buena acogida, en el segundo ya no me empeñé en huir de determinados temas. La mía no quiere ser la literatura ‘de un joven’, pero es evidente que en mis cuentos salen siempre aspectos de la cultura popular o de la música." En uno de los relatos, el titulado "Música pop", Guixà hace una sutil crítica al mundo de la música independiente y a sus excesos esnobs y puristas, a través de la historia de un sello discográfico que, debido a una exigencia excesiva, no publica ningún disco en seis años.
El escritor es partidario de los finales abiertos en los relatos, "al estilo de Chejov, Hemingway o Salinger". Estos autores son algunos de sus referentes, al igual de Poe, Borges, Cortázar , Rodoreda, Monzó o Felisberto Hernández. Licenciado en Filología Románica, leer es su otra gran pasión. "Es triste ponerse a escribir. Sería maravilloso poder leer solamente. Pero no puedes resistir la tentación..."

Article publicat a "El Periódico" el 20/09/02 per Estanislau Vidal-Folch

Suavitat que fereix

Amb L'embolic del món, l'escriptor Pere Guixà (Barcelona, 1973) publica el seu tercer llibre de contes en l'interval de quatre anys, i amb el mateix nivell de solvència dels títols anteriors, L'examen de l'autodidacte (1999) i Àlies Barcelona (2001). A L'embolic del món hi ha màgia, hi ha poesia i hi ha un suau dolor davant la contemplació d'una bellesa que queda congelada en el temps. En els seus relats, Guixà aconsegueix grans efectes a través de quadres i imatges impactants. No és que l'autor no recorri a les metàfores, que n'hi ha, però aquestes són complementàries. El món que retrata Guixà no s'ha materialitzat encara o bé ja no existeix. Els seus personatges reviuen paisatges contemporanis que ens són familiars després d'una batalla, de l'últim acte o de les primeres temptatives. El protagonista pot ser un jove entrat en la vintena o un noi tot just arribat a la pubertat. Éssers que es mouen al marge i veuen una realitat tronada. Éssers que tenen pare i mare i oncle, però que ells no en són. Si hi figura gent gran, són uns iaios o unes iaies que s'ajusten a un marc sense límits, immens, amb un cert punt de devastació, de degradació del temps, sense arribar en aquest llibre a la catàstrofe. En els seus relats hi ha un cert to evocatiu, amb una inflexió nostàlgica: per una infantesa que ben bé no es vol recuperar, sinó en la qual s'entra i se'n surt contínuament. S'han perdut coses, encara que continuen molt vives i es miren, fins i tot les que es voldrien abraçar, amb incertesa, posant-les en dubte. Ja se sap de la felicitat dels infants en un món que no comprenen. Doncs, si no un model, Guixà podria ser, per la seva complexitat, un referent sobre com tractar la infantesa per a alguns escriptors de casa nostra. D'altra banda, una constant dels contes de l'autor són les feines dels protagonistes més adults. A la feina no hi ha rutina ni enveges. La tasca a fer es viu des del nomadisme. L'ocupació és una prova, aventura o experiència que es pot fer d'esma o per obscurs motius. La tècnica que utilitza Guixà és depurada. Els seus diàlegs creen ambients; un conjunt d'observacions de fets que s'apilen formant un decorat que ja per ell sol parla. Les el.lipsis, per la seva banda, demanen un lector que vulgui ser intel.ligent. En resum: a L'embolic del món tenim l'oportunitat de redescobrir Guixà mentre esperem anar-lo seguint en futurs nous reptes.

Article publicat al “La Vanguardia” el 11/09/2002 per Julià Guillamon

Pere Guixà, a los veinticinco años, en 1933

Me imagino a Pere Guixà con veinticinco años, en 1933. Josep Maria de Sagarra le hubiera querido conocer enseguida. Josep Janés i Oliver le habría encargado una traducción del francés para los Quaderns Literaris. Una tarde, en el Ateneu, Just Cabot le propondría un artículo sobre los jóvenes universitarios a aparecer en “Mirador”: esta colaboración no le abriría las puertas del célebre semanario, pero años más tarde todavía recordaría con admiración a Cabot (como aquel personaje de Incerta Glòria de Joan Sales). Sagarra le presentaría a Foix, que le invitaría a escribir en “La Publicitat”. Frecuentaría redacciones de periódicos, tertulias, teatros. Y tras un puñado de artículos, dos traducciones y unos versos adolescentes, muy comentados, en “La Revista” de López Picó, quizás publicaría su primer libro. En sus críticas, los “seniors” le tratarían con deferencia y le alentarían a continuar por el buen camino. Así se construye una cultura.
Nada de eso existe ahora. A los veintinueve años, Pere Guixà (Barcelona, 1973) ha publicado tres libros de cuentos y pocos se han enterado. No hay maestros, ni guías, no existen tribunas en las que los jóvenes puedan foguearse, los lectores se mantienen al margen de la extraordinaria renovación temática y formal de la literatura catalana. La mejor generación de escritores catalanes desde la Guerra Civil crece a salto de mata. Con el balance de media docena de libros muy bien escritos, reflejo de un mundo personal muy potente, pero que a menudo resultan opacos e infranqueables. Todos los libros de Pere Guixà me han provocado esta impresión: estamos ante un autor bien dotado, que debe acotar sus intereses, calibrar referencias e intensidades, dosificar su rareza. Entre L'examen de l'autodidacte (2000), Alias Barcelona (2001) y L'embolic del món hay una progresión positiva. Un paso más y el talento de Guixà nos dará obras verdaderamente duraderas y valiosas.
Me explicaré. L'embolic del món es un título muy sugestivo. Remite a la expresión tradicional “el melic del món”. En esta época de feroz individualismo, muchos consideran que son o están en el ombligo del mundo: los jóvenes y los adolescentes más que nadie. Guixà nos cuenta que el centro está descentrado, que un ombligo es un tubo nutricio cortado de cuajo, rematado con un pliegue. Y ese pliegue forma un vórtice en el que las cosas giran sin orden. Los paisajes, los objetos y la delicada materia de los deseos, los sueños, la identidad. Todos los cuentos del libro remiten a esta idea. Andamos ciento ochenta páginas sin rumbo, por ese desguace peraltado que es el mundo tal como lo describe Guixà. El pintor visionario, la atribulada señora, el adolescente rebotado se consumen en una sensación de extravío, de pérdida y radical desconcierto. No saben qué hacer, no quieren nada.
Emergencias y esnobismo
En algunos cuentos Guixà introduce una fractura interior. Cambios de perspectiva o de dimensión a lo “Mulholland drive”, pero también simples digresiones y rodeos. “La cadena del fred” empieza con una situación de emergencia, se ha perdido un niño, un hidroavión lanza su líquida carga sobre el grupo de rescate. La imagen de los bomberos que “apaga” a los de protección civil es muy buena, pero es una entre tantas, el cuento incluye además las andanzas de un guardia jurado con su novieta (y las de ella con un marimacho), una descripción de las costumbres de los “motards”, el recuerdo de un episodio oscuro en el bosque. El mejor cuento de L'embolic del món es para mi “Música pop”, una burla del esnobismo que rodea la música independiente. Aquí Guixà toma una sola idea (la historia de un sello que en seis años no publica ni un disco) y la desarrolla en una única dirección. Todos los ingredientes (las reflexiones sobre la belleza moderna, el concierto en Zeleste y el premio de Rock de Lux) están en función de esa idea central. De los relatos de Guixà, es el más contenido y el más inteligible, el más intencionado y el menos misterioso. El mundo puede estar todo lo embrollado que se quiera pero el cuento es un concentrado cristalino, una trama que nos mantiene en vilo, un estilete que surca la memoria.
Pere Guixà es uno de nuestros mejores autores. Ya es hora de que la gente lo sepa. Si yo fuera J. V. Foix o Just Cabot, entre cuento y cuento le propondría escribir también artículos, crónicas, reportajes. Para que una parte de esa imaginación y ese talento se ponga al servicio de la comunicación con los lectores. ¿Por qué no?

Article aparegut a “El Periódico” el 10/05/01, a cura de Estanislau Vidal-Folch

"La vida és una sèrie d'ombres mudables de les quals mai arribem a tenir cap certesa", diu un personatge al primer conte d'Alies Barcelona. La literatura de Pere Guixà capta aquests moments de transició entre la llibertat, la pèrdua, l'abandó i la supeditació a un ordre determinat, per precari que sigui, que fan possibles tant aquestes sensacions com els comportaments que hi són correlatius. Ja al seu recull anterior, ara fa dos anys, amb L'examen de l'autodidacte, celebràvem l'aparició d'un nou autor que sabia ficar el lector en les zones on es recerca el sentit de les coses. El que es deia aleshores es podria repetir ara. Si de cas, ara caldria insistir-hi més fort, per raons circumstancials: entre tantes novetats, moltes d'elles emparades pel màrqueting dels premis, notícies remarcables corren el risc de quedar ofegades.Guixà, amb aquest llibre, es confirma com a autor, amb la solvència dels 10 contes anteriors i dels 13 d'ara, amb la seva capacitat de descobrir vida allà on altres només hi veurien rutina, gràcies a la seva capacitat d'observació, les lectures i la reflexió d'una manera de narrar particular. La capacitat d'observació es mostra en petits detalls, quan descriu, per exemple, el significat d'un gest o d'una mirada. Les lectures traspuen en la profunditat, la seguretat i la densitat de la prosa. La reflexió, enmig de l'artifici, malda per servir-nos retalls de veritat.
Hi ha en aquest recull assumptes de l'anterior: enmig d'un estrany ambient turístic, ens torna a fer un còctel amb els mons del que hi és client i del que hi és operari; els edificis continuen tenint un poder molt evocador; les feines són experiències a termini i se'n dedueix una consciència individual personal enmig del teixit de la relació de grup. Apareixen nous assumptes: un acostament al món dels catòlics de les comunitats de base, per exemple, on es torna a reflexionar, com en altres contes, sobre què suposa pertànyer a una comunitat. I reincidències sobre la vida de la família, amb la mort de fons o el món de la minyona fent-hi companyia i, també, dins el marc d'una ciutat, Barcelona, que es buida a l'estiu omplint el lector d'interrogants.

Article publicat a “La Vanguardia” el 29/06/01

Tedio vital, exaltación romántica

Decía Ethan Canin en una entrevista reciente que escribir una novela es como conducir un vehículo en medio de la noche. Uno avanza rodeado de una bruma que le impide ver nada más allá de la cortísima luz que proyectan los faros. Aun en esas condiciones es factible encontrar el camino y seguir adelante. Cuando no hay elipsis y el narrador no se guarda para el final una sorpresa, la narrativa es cuestión de fe. Pere Guixà (Barcelona, 1973) crea los personajes y los inscribe en una situación novelesca, despreciando el artificio. La estructura no está a la vista, el lector se sumerge en el clima opresivo que crean historias y ambientes, con pocas luces. Si la extrañeza se apodera de la vida cotidiana, los jóvenes y adolescentes que protagonizan los cuentos de Guixà se dejan arrastrar sin objetivo, deambulan por una Barcelona oscura y muy creíble. Otros se sumergen en imágenes paranoicas en el que el principio de realidad se agota y dimite. Atención a los ambientes presurizados. Un hospital, una calle con una fiesta vistos como en sueños, a distancia, el laboratorio donde un grupo de excéntricos se prestan a experimentar los efectos del magnetismo sobre su cuerpo. Àlies Barcelona (el segundo libro de Pere Guixà en poco más de un año) abre nuevos caminos. Un cuento que utiliza un pretexto de historia literaria para volver a contar el desapego a la vida y el romanticismo de sus personajes, una fantasía sobre las fantasías de Dalí. "Zona d'espera" contrapone a un arquitecto, el jefe de obras y los mirones que contemplan la construcción (pero desprecian la obra una vez terminada), para sacar -cosa rara- una moral. Pere Guixà es una voz consolidada de la literatura en catalán. Ahora sólo le falta conseguir ese punto de equilibrio entre lo artístico y lo comercial del que también hablaba Ethan Canin.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]