Biografia

Rosa Regàs (Barcelona, 1933). Ben aviat es va haver d'exiliar a França. La primera llengua que va aprendre a parlar va ser, doncs, el francès, mentre que el coneixement del castellà i el català no el va tenir fins als sis anys. Després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, va treballar a l'editorial Seix Barral durant sis anys. El 1970, però, funda les seves pròpies editorials: La Gaya Ciencia, des d'on publicava tant novetats literàries com ara llibres de política, economia, filosofia i arquitectura, i Ediciones Bausán, dedicada a la literatura infantil. Va ser traductora free lance a les NacionsUnides, i va treballar a Ginebra, Nova York, Nairobi, Washington, París... Després, va ocupar el càrrec de directora de l'Ateneo Americano de la Casa de América de Madrid fins que va dimitir l'any 1998. El seu primer recull de contes, Ginebra (1989) el va publicar relativament tard, als 55 anys, un cop tenia els fills crescuts i havia abandonat la seva activitat editorial. Va debutar en el món de la novel·la amb Memoria de Almator (1991), un recorregut pel record d'una dona que torna a la masia dels seus avis mig abandonada. El 1994, aconseguia el premi Nadal amb Azul i, a partir d'aquest moment, Rosa Regàs treu com a mínim un llibre per any: Canciones de amor y batalla (1995), Viaje a la luz del Cham (1995), Pobre corazón (1996), Desde el mar (1997), Más canciones (1997), Sangre de mi sangre (1998), Sombras nada más (1999) i, final-ment, Luna lunera (1999). La seva obra abraça, doncs, un camp molt ampli: des de reculls de narracions a obres biogràfiques, novel·les, llibres de viatges, reculls d'articles periodístics... A més a més, ha publicat en diverses antologies de contes i col·labora en diaris, programes de ràdio i revistes de viatges i d'opinió.

Obra

"Un cuento de Navidad" dins Barcelona, un dia

Luna, lunera

Luna lunera narra la infància d'Elías, Pía, Anna i Alexis, quatre germans fills de pares republicans exiliats acausa de la Guerra Civil. Reclamats pel seu avi franquista, els quatre néts es veuran obligats a conviure amb l'autoritarisme del seu avi, un burgès català que descarrega a sobre d'ells la fúria que sent perquè s'ha hagut de fer feixista, traint les seves creences. El llibre comença quan els néts ja adults coincideixen de nou a la casa de l'avi moribund. A partir d'aquest moment, Luna lunera rememora la dura infància dels quatre nens, que viuen ambel temor constant de ser les víctimes d'un dels atacs colèrics del seu avi. Aquest darrer fa pagar als seus néts el dolor que li han provocat els seus fills republicans, i per això els priva de la il·lusió del Nadal, els castiga enviant-los al correcional, només els permet veure la seva pròpia mare un cop al mes, no mostra mai ni un bri de tendresa envers ells... Però més enllà de les experiències d'Elías, Pía, Anna i Alexis, Luna lunera esdevé un fresc de la Catalunyadels anys 40, un país dividit entre vencedors que imposen el seu fanatisme i vençuts que pateixen la seva actitud autoritària i dictatorial. La novel·la reflecteix l'aliança entre la burgesia catalana franquista i l'Església (una aliança opressora, classista i asfixiant que vol imposar el fonamentalisme religiós i patriòtic) i denuncia el passat feixista de part de la burgesia catalana que, reconvertida al nacionalisme, va voler negar la seva adhesió al règim. Plena d'elements que s'endevinen autobiogràfics, Luna lunera combina l'intimisme amb el document social al voltant d'una història familiar terrible, que anem coneixent de forma progressiva a través de les converses dels nens amb el cor de dones del servei de la casa, del safareig que fan aquestes dones escoltat d'amagat, o dels records dels quatre germans

Documentació

Entrevista publicada al diari "Avui" el 07/11/02 per David Castillo

Rosa Regàs: "M'agrada deixar testimoni i donar veu als que no en tenen"

No ens sobta als que seguim la seva trajectòria el caràcter insubmís i contestatari de Rosa Regàs (Barcelona, 1933). Tampoc no sobta que sempre toqui de peus a terra i que digui les coses com les veu dins d'un comportament estètic i ètic ben lluny de la hipocresia i la diplomàcia que caracteritzen aquest país. A través de l'èxit de la seva obra narrativa a partir d'Azul (premi Nadal 1994), Luna lunera (premi Ciutat de Barcelona 1999) i de La cançó de Dorotea (premi Planeta 2001), Regàs ha traçat una mena d'història quotidiana que expliquen les inquietuds, les preocupacions i, també, les alegries d'una generació, que no és només el clixé de la gauche divine, el glamur de la burgesia il·lustrada barcelonina que lluitava contra la caspa franquista. Regàs ha estat un personatge en ella mateixa, polifacètica, editora en els temps de la Gaia Ciencia d'autors fonamenals com ara García Calvo, Juan Benet i Félix de Azúa. Ara, en les seves intervencions radiofòniques denuncia les desigualtats, els desgavells ecològics, la cobdícia, l'abús del poder i les relacions ben perilloses entre el poder polític, l'econòmic i el religiós. Incita i provoca. No diu el que diuen la majoria.

D.C. Per un món millor sorgeix dels programes amb Josep Cuní a Ona Catalana i a la COM. En els seus articles reflexiona sobre la vida quotidiana sempre a partir de l'òptica dels més necessitats, dels que no tenen veu, una mica el que hauria de ser l'obsessió de l'esquerra que s'ha diluït...
R.R. Jo crec que són coses que s'han de dir i, si no ho diu l'esquerra, els que tenim oportunitat d'accedir als mitjans de comunicació ho hem de fer. Un cas escandalós seria el de Palestina, en què els socialistes han callat perquè tenien a Shimon Peres, un dels covards més grans de la història, que ha estat capaç de mantenir-se assegut al costat d'un assassí com Ariel Sharon. Això el que provoca és la decepció de la gent davant els partits i busca formes alternatives de participació ciutadana. Abans hi havia les associacions de veïns i ara els moviments antiglobalització uneixen tots aquests descontents.
D.C. No té la sensació que tornen els franquistes?
R.R. Ho trobo normal perquè la gent del poder actual tots són fills o néts dels ministres i de les autoritats franquistes. És normal que no hagin condemnat mai el franquisme perquè l'han viscut a casa.
D.C. El PP és una mena de coalició entre gent descendent del règim i excomunistes reciclats ansiosos de poder.
R.R. Un cas clar és el de la metamorfosi de Josep Piqué. A més de la seva evolució de comunista a popular passant per Convergència té una biografia empresarial mai no aclarida perquè les autoritats judicials van desautoritzar i arxivar les investigacions. Ara resulta que és el candidat a president de la Generalitat. Mentre no es demostri el contrari serà el senyor del pelotazo, l'únic que pot aclarir on van anar els milions que van desparèixer i el que va signar davant notari la venda d'Ercros. Em costa entendre que un personatge així pugui ser presentat com a candidat, que tingui una impunitat total en la seva vida política i empresarial. Crec que la gent del PP a Catalunya el mínim que podrien demanar és tenir al capdavant una persona menys tèrbola.
D.C. Als seus articles també denuncia l'endogàmia entre el poder polític i les empreses multinacionals.
R.R. El que afirmo és que totes les brutalitats que s'estan fent no es podrien fer sense la connivència dels partits polítics. Tot l'escàndol de les subvencions que ha afectat diferents comunitats autònomes, partits i organitzacions empresarials i sindicals ha passat perquè s'ha fet els ulls grossos. Jo he parlat amb organismes que reben subvencions que m'han explicat que el control és rigorós. Per tant, que el senyor Duran i Lleida digui que no sabia res em sembla increïble. Si ell no sabia res hauria de dimitir per com està de poc informat sobre el que passa al seu voltant. És segur que ho sabia, ho sabien tots, ho sap tothom. El que ha passat amb l'enverinament de les aigües pels purins hauria d'afectar el govern. Tots els pous de l'Empordà i d'Osona estan enverinats. No ho sabia el govern de la Generalitat? No ho sabia? Esclar que ho sabia. Després diuen: "Fem país" mentre ells van desfent el país, la terra, els rius, el mar... L'única cosa que els importa es posar-se la bandera catalana als calçotets i cridar "Visca Catalunya!, visca Catalunya!".
D.C. També parla de l'Eix Transversal o del transvasament de l'Ebre.
R.R. Tu has vist una cosa més horrorosa que l'Eix Transversal, una punyalada a la naturalesa? Sabem que representarà el trasvassament de l'Ebre? D'aquí a cinc anys, que Jordi Pujol ja no hi serà, el Delta de l'Ebre haurà desaparegut. Només amb els embassaments, l'efecte que ha produït en el riu és que l'aigua salada ja hagi arribat a Tortosa. Amb el poc cabal que té el riu, amb l'aigua que es portin ens quedarem definitivament sense Delta. Això no importa, el que importa és tenir cotxes i autopistes. La gent hauria de reflexionar sobre quin país ens estan fent els que manen. I els partits polítics no es mullen. Molts ciutadans dubten perquè saben que votaran un senyor que quan arribi al poder provocarà els mateixos desastres.
D.C. Sembla que per beneficiar un sector determinat, com pot ser l'agricultura del sud, es perjudiqui l'interès general.
R.R. No només per l'agricultura sinó també per instal·lar camps de golf a Alacant. Seria més factible crear plantes dessalinitzadores o promoure l'estalvi d'aigua que no aquestes obres faraòniques. Les obres, però, donaran uns beneficis a les empreses i, com tothom sap, les empreses atorguen les seves comissions. L'interès general només interessa als polítics quan s'acosten èpoques d'eleccions. Amb el Pla Hidrològic Nacional ni tan sols ha quedat clara la posició del Partit Socialista, a excepció del president de l'Aragó, que té una opinió en contra ben clara.
D.C. Per fer una nova pista de l'aeroport del Prat no dubten a destruir el delta del Llobregat i els aqüífers, amb la benedicció de l'alcalde, que és comunista i que es defineix com a ecosocialista.
R.R. A tots ells se'ls en refot. És comunista però li importa més el que representarà això econòmicament. Vés a saber el que haurà pactat. El que provoquen és una brutal desesperança. Després diuen que estem en un país adormit, però hi ha molta gent que s'adorm perquè veuen que no hi ha res a fer.
D.C. Un altre dels seus camps de batalla és l'Església, el suport econòmic que rep de l'Estat o el paper de l'Opus.
R.R. Per què dimonis nosaltres hem de pagar a l'Església catòlica si el nostre país és laic segons la Constitució? A més, l'Església catòlica es permet influir en la manera de fer de gran part d'un país que s'ha allunyat d'ella. Un altre dels camps de batalla és l'actuació decididament contrària a la meva manera d'entendre l'Evangeli. L'Església realment no ha fet autocrítica, no ha valorat la seva relació estretíssima amb la pitjor època del franquisme, a la postguerra, en què hi va haver més de cinquanta mil morts afusellats, la majoria van ser denunciats des de les parròquies. Ni han fet autocrítica, ni la faran. S'han dedicat a beatificar els que havien mort del seu bàndol i a oblidar tots els que havien denunciat. A més, ara canonitzen un personatge com Escrivá de Balaguer, que era un franquista convençut i un admirador de Pinochet. Vull pensar que els pobres catòlics ho deuen estar passant fatal.
D.C. Per què el catolicisme que té una presència testimonial dins la societat té una influència tan directa en el poder polític?
R.R. Perquè són molt rics i perquè sempre intenten controlar el poder. Si t'hi fixes, tota la gent del poder són catòlics aferrissats, tots defensen l'Església catòlica.
D.C. També es mostra especialment sensible al feminisme.
R.R. Quan una dona és assassinada per un home sembla que sigui una cosa de les dones, com la regla o anar-se'n a comprar roba interior. Només els homes compromesos són els que surten al carrer per defensar el paper de la dona o per deixar testimoni de les desigualtats. Un atac domèstic sempre queda com un incident més de violència, gairebé ja no és ni notícia. És com si es descobrís que aquí hi ha bosses d'esclavitud. No s'interpretaria com un problema dels esclaus sinó del conjunt de la societat. Per aquest motiu no em cansaré de denunciar aquest estat de coses. Si hi ha un injustícia la societat l'ha d'assumir sense distincions de sexe. El cas arriba fins a l'extrem de les denúncies a la policia. Quantes dones han estat assassinades pels seus marits després d'infinitat de denúncies? Els jutges són massa sovint benevolents amb els que ataquen. El govern que tenim en vuit anys ha estat incapaç de fer una llei efectiva contra la violència domèstica i quan els socialistes han presentat un projecte se l'han carregat. Si comparem les morts provocades pel terrorisme d'ETA amb les de violència domèstica, el resultat demostra que el problema és molt greu. La nostra societat és masclista, però és masclista per culpa dels homes i de les dones, que transmeten aquesta escala de valors en l'educació.
D.C. No és aquesta una societat que sempre penalitza el més feble?
R.R. En el cas del racisme es veu clarament. La gent és racista amb els àrabs que són pobres. Amb els rics no passa. Les normes de la societat són les que afavoreixen les desigualtats, des de la religió a l'educació. Pensem que l'Església catòlica no reconeix que les dones tenen ànima fins al Concili de Trento, que és del 1543. En cap de les tres grans religions, cristiana, jueva i musulmana, les dones podem ser ministres de l'Església. No és que a mi m'importi, però sí que dóna una idea de la cultura que patim i de les normes de comportament. I encara hem de suportar les declaracions del bisbe de València dient que les dones ens hauríem de quedar a casa cuidant la família. La dona no té dret a la llibertat econòmica, sexual ni social. Segons el Papa, els maltractaments no són motiu d'anul·lació matrimonial. A la majoria dels llocs de treball, les dones cobren menys que els homes; i hi ha tantes dones que han de suportar que els toquin el cul si no volen tenir problemes laborals...
D.C. Sempre es mostra contestatària, no perd la capacitat d'indignar-se?
R.R. Potser hi ha dies que estic més indignada que d'altres, però crec en les solucions alternatives, sobretot si la via política continua tan anodina i enganyadora com fins ara. Encara penso, però, que hi ha fórmules que passen per la utilització de la política.
D.C. Ara fa un any guanyava el Planeta amb La cançó de Dorotea, per què continua a la barricada periodística quan ha tingut tant èxit amb les seves novel·les?
R.R. Una persona té molts aspectes. Sóc l'escriptora, la mare de família o una aficionada a l'arquitectura i a la naturalesa. M'agrada deixar testimoni i donar veu als que no en tenen. És el que crec que és la meva obligació. Durant anys he estat protestant, ara que tinc l'oportunitat de fer-ho públicament, no hi vull renunciar. Qualsevol article que em demanin els mitjans de comunicació, siguin de la tendència que siguin, el tindran. Mai he dit no a cap diari. Si puc dir el que vull dir sempre dic que sí als mitjans.
D.C. Vostè va ser editora, no ha tingut temptacions de tornar-hi?
R.R. No. No hi tornaria per res del món. Ser editora és una cosa molt complicada, que ja vaig fer. A més, actualment hi ha molta més competència. Continuo tenint debilitat per les petites editorials. Per aquest motiu, quan l'Ernest Folch em va demanar el llibre li vaig dir de seguida que sí, perquè em fa molta il·lusió publicar en un petit segell enmig d'aquest bosc immens d'editors poderosos.

Article publicat al diari ABC el 02/07/02 per Antonio Astorga
 

Regás: «En ficción lo importante no es repetir la realidad, sino crear mundos»

La literatura nos ha legado maravillosos ejemplos de paraísos literarios nunca perdidos. Por ahí resopla la Yoknapatawpha, de William Faulkner; respira la Comala, de Juan Rulfo; se erige la Vetusta de Leopoldo Alas Clarín; resplandece en la imaginación la sierra Mágina de Antonio Muñoz Molina; emerge el mítico Macondo de Gabriel García Márquez y transita la Celama de Luis Mateo Díez. Son espejos en el camino, geografías de la realidad, paisajes «almados», tránsitos interiores. Rosa Regás, apasionada lectora de Joseph Conrad y conspicua relectora de Marcel Proust, rindió homenaje ayer a los paraísos literarios en la conferencia inaugural. Antes hablamos con ella:

La misión del escritor

-¿Qué son los paraísos literarios para un escritor?
-La misión de todo creador: crear un mundo propio. Porque en el universo de la ficción, en la literatura, lo importante no es repetir la realidad sino crear mundos propios, interiores, personales. Y una vez ahí no importa que el escritor se salte todas las leyes de la naturaleza habidas y por haber.
-¿Qué busca un escritor desde y en sus paraísos literarios?
-Narrar una historia, olvidar el paso del tiempo, recuperar la memoria, desde el paraíso de la infancia hasta los mundos más cercanos que todo autor desea.
-¿Cree usted que la literatura es un paraíso recuperado?
-Sin duda. La literatura es un gran paraíso recuperado.
-¿Cómo es su paraíso o su mundo interior?
-Poco a poco voy describiendo mi paraíso porque uno tiene dentro de sí un mundo que lleva dentro. Es un mundo de deseos, de apetencias, de adioses... Y también de amores, de desamores, de todo lo que hemos olvidado, de todo lo que seguimos reconstruyendo, de todo lo que permanentemente estamos buscando.

Los «desconocidos», los otros

-¿Todo escritor debe buscar paraísos literarios, perdidos, hallados, desencontrados o tallados en el olvido, o tal vez en «los otros» que habitan el interior de cada uno de nosotros?
-El escritor siempre está buscando esos paraísos. La literatura es la creación de un mundo propio; si no, no hay ficción. Algunos autores lo experimentan más que otros. Y le voy a dar algunos nombres de escritores que a mí entusiasman, que para algunos serán «desconocidos» y que han ido forjando una voz y un mundo propios. Le cito, por poner sólo unos ejemplos, a Olga Guirau, Pedro Molina Temboury, Alexis Díaz Pimienta, Jorge Franco... Todos ellos son capaces de crear un mundo propio, basado en un mundo real que trascienden.

Article publicat a “Qué leer” el desembre de 2001 a cura de Samuel Picot

Regàs de color rosa

R
De Rosa: Nació en 1933 en Barcelona, y allí se licenció en Filosofía y Letras. Entre 1964 y 1970 fue primero sercretaria y luego editora de Seix Barral , al enterarse por medio de Luis y María Antonia Goytisolo de que en el sello necesitaban a alguien. Tras una breve etapa en Edhasa, fundó la editorial Gaya Ciencia, bajo cuya dirección publicó las primerizas obras de Oriol Bohigas, Juan Benet, Javier Marías, Álvaro Pombo, Eugenio Trías i Félix de Azúa, así com la colección divulgativa “Los Cuadernos de la Gaya Ciencia”. Entre 1973 y 1983 compaginó esta labor con la dirección de la editorial infantil Basuán, también creada por ella. Junta a Bohigas y Enric Satué, ideó la revista "Artquitectura bis" en 1974. Después de un paréntesis como ayudante de dirección cinematográfica, estuvo trabajando de traductora para la Organización Mundial de la Salud de 1983 a 1994, lo que la llevó a residir temporalmente en Ginebra, Nueva York, Washintong, París y Nairobi, entre otras ciudades. Además de escribir libros, colabaroa en publcaciones asdcritas al Grupo Correo y en “El Mundo”, así coo en la Cadena Ser y en Ona Catalana. Des de 1994 ha formado parte de los jurados Príncipie de Asturias de las Letras y de las Artes, Café Gijón de Novela, Nadal, Ciudad de Novela y Cuentos Ciudad de Tudela. Ha declarado que disfruta d este cometido porque estos comités constituyen el último reducto donde se discute sobre literatura en vez de hacerlo sobre anticipos. Asismismo, es secretaria del Premio Alfaguara de Novela des de su creación en 1998 y estuvo frente del Ateneo Americano de la casa de América entre 1944 y 1998.

O
De oro: Una cuestión monetaria ha hecho a Regàs pasar a la historia de las letras españolas, porque se ha convertido en la escritora de este país mejor retribuida por un solo premio literario concedido a una sola obra (solo Cela se ha llevado con el Nobel una bolsa más suculenta, aunque recordemos que este se concede a toda una carrera y no a un título concreto). Y es que si dividimos las 258 páginas de su última novela. La canción de Dorotea, por los cien millones de pesetas que le ha reportado el Planeta, nos sale aproximadamente a 3.875.000 pessetas el folio. Si cogemos al azar una página cualquiera -la 140 que cuenta con 385 palabras-, sacamos una substanciosa media de 10.640 peseas por vocablo. Además la escritora se ha convertido en la primera y última depositaria de tan mágica cifra, pues el año que viene los euros cambiarán el panorama. Sin embargo la escritora no era nada ajena a los galardones, ya que antes de haberse hecho con el Gordo sus tres novelas anteriores habían conseguido un 66 por ciento de efectividad: la segunda, Azul, le mereció el Nadal en 1994 y la tercera, Luna lunera, el Ciutat de Barcelona en 1999. Como periodista también ha sido reconocida con el Premio de Periodismo de Cadaqués a Víctor Rahola en 1998 y con el Pica d’Estats de Prensa de la Diputación de Lérida en el 2000. Jura que jamás la han presionado para que se presentara a un galardón.

S
De sangre: Regàs es madre de cinco hijos, fruto de su matrimonio a los 19 años con Eduardo Omedes, de quien se divorció cuando los dos mas pequeños (gemelos) alcanzaron la mayoría de edad, pero con quién asegura mantener una relación de amistad y admiración mútua. Amén de bendecirla con once nietos, su extensa prole ha heredado su vena creativa, si bien a través de una coincidente pasión por la fotografía. Uno de sus hijos, Loris, ha ganado dos premios Goya como productor de cortos. Residir en Madrid no le permite pasar mucho tiempo con los suyos, pero cada verano intenta reunirlos en su casa de Llofriu (Baix Empordà). En Sangre de mi sangre (Temas de Hoy), fusión de ensayo y testimonio personl, hizo una encendida defensa de todos los modelos familiares posibles a partir de sus propias experiencias con la maternidad.

A
De aficiones: El pasaporte de la escritora está acribillado de estampaciones dada su proverbial pasión por coger todos los aviones possibles. Hubo un tiempo en que incluso lo llevaba siempre en el bolso por si las moscas. Regàs ha declarado que fue Juan Benet quien le enseñó a viajar, práctica que considera la única vía fiable hacia el autoconocimiento. Guarda un especial recuerdo de su estancia en Siria, que le sirvió de base para escribir Viaje a la luz del Cham. Llegó a participar en campeonatos de gimnasia y optó más tarde por el esquí, la navegación y el montañismo. Tampoco desdeña ninguna oferta de montar a caballo y bañarse en ríos. En un artículo de prensa cometó que su escapada de ensueño sería una vuelta al mundo en globo.

R
De radiogafía: La autora de Azul es una mujer de carácter, exigente, tozuda, apasionada e inquieta. Valora mucho la soledad y defiende a ultranza su independencia. Se considera una persona muy curiosa, lo que la ha conducido a exarcerbar su capacidad de observación. Feminista y pacifista, es votante del PSOE y nunca ha ocultado sus simpatias por Felipe González. Confiesa llorar con facilidad. Una lectura reciente que le llegó a las entrañas fue El último encuentro de Sándor Márái. Es muy crítica con la televisión por su nulidad para ofrecer contenidos didácticos. Por superstición, nunca habla de sus obras en curso y está muy orgulloa de la abundancia de amantes que ha cosechado. La principal queja que tiene contra su ritmo de vida actual es que le roba tiempo para sí misma, dada su incorregible tendencia a pauntarse a todo lo que le ofrecen.

E
De escribir: Aunque no se inicira en la escritura hasta los 55 años respondiendo a un encargo de Carlos Trías, editor de Destino, para ue hiciera un retrato de la ciudad de Ginebra, donde residió un tiempo como trductora-, sostiene que desde perqueña tenia claro que la pluma era lo suyo, pero que la vida la llevó por otros derroteros. Su obsesión por escribir es tan intensa que no se explica cómo poeden existir personas sin un mundo de ficción hirviendo en su interior. Ella solo requiere concentración absoluta y una mente despejada para ponerse manos a la obra, una necesidad vital que define como “fabular lo que uno ha vivido, imaginado o experimentado”.
A los 22 años acabó una novela jamás publicada que califica de “horrorosa”. Hubieron de pasar tres décadas y media para que viera la luz su primera obra de ficción, Memorias de Almator, por la que apostó Rafael Borràs antes incluso de que estuviera terminada. Desde entonces, sin abandonar la novela (Azul, Luna luera, La canción de Dorotea) se ha abierto a los más variados géneros: relatos (Pobre corazón, Hi havia una vegada, de Madrid... al cielo, estos dos últimos como editora), artículos (Canciones de amor y de batalla, Más canciones), memorias (Desde el mar, Sangre de mi sangre), viajes (Viaje a la luz del Cham), sin olvidar dos curiosidades, el gastronómico La cuina de l’Ampurdanet y el fotográfico España: Una nueva mirada.

G
De “gauche divine”: “En la Barcelona de 1959 era la única mujer casada (y con dos hijos) que se atrevió a pasar por la universidad, abriendo un camino por el que luego pasaron muchas.” Para rosa Regàs la institución familiar nunca fue un obstáculo para hacer lo que le placiera. Al acabar la carrera de Filosofía i Letras, tenía cinco retoños a su cargo, y cuando los benjamines cumplieron 6 meses, ya se encontraba trabajando fuera de casa. Si la noche barcelonesa guarda archivos históricos de sus más revoltosos pobladores, Regàs debe tener unos cuantos expedientes abiertos en el período comprendido entre mediados de los 60 y principios de los 70. Junto a Oriol Bohigas, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, José María Valverde, los hermanos Goytisolo y Gabriel Ferrater, entre muchos otros, intentó rasgar el grisáceo manto de franquismo a base de largas conversaciones espoleadas por generosas dosis de alcohol y nicotina. Consciente de poseer unas piernas espléndidad, potenciaba sus encantos con minifaldas que quitaban el hipo a sus compañeros de correrías, que solían cantarle jocosos “Rosa Regàs, que buena que estás”. Su hermano Oriol Regàs fue además el fundador de la mítica boîte barcelonesa Boccaccio, puto de encuentro obligado de la gauche divine, conformada por artistas, escritores y gente guapa, convencidos de su capacidad para modernizar el país. Aunque la escritora ha reconocido que eran niños que eran niños bien jugando a ser de izquierdas y cambiar el mundo desde la comodidad de sofás tapizados de rojo, considera que se los debe excusar, dado que albergaban propósitos nobles que estaban seguros de poder cumplir.

A
De anécdotas: a) entre los 3 y los 6 años de edad fue educada en un colegio nudista del sur de Francia, experiencia que le dejó de por vida una afición por practicar en nudismo siempre que la ocasión lo permite; b) el Consejo de Administración de Edhasa la vetó a principis de los años 70 por llevar pantalones; c) Clama a los quatro vientos que está en la lista negra de “El País” desde que decidieron no publicarle un artículo sobre el espinoso tema de los abusos sexuales en el monsterio de Montserrat; d) pertenecer a una familia catalana de toda la vida no ha inculcado en la escritora sentimientos nacionalistas, pues ha llegado a tildar de fascistas algunas actuaciones del Gobierno de la Generalitat. A este respecto es significativa su adscripción a la asociación Foro Babel, que hizo de la defensa a ultrnaza de los derechos de los castellano-hablantes residentes en Cataluña una de sus más controvertidas puntas de lanza -por otro lado, asegura que prefiere vivir en madrid que en Barcelona, porque en la primera le salen ofertas, mientras que en la segunda se la ningunea-; e) aunque suele comer con mucha frecuencia fuera de casa y no le gusa especilamente cocinar, tiene tres especialidades muy particulares: el pollo con salsa de soja, el cerdo con mermelada de cerezas y las verduras al champán; f) si bien su dimisión como directora del Ateneo Americano de la Casa de América la achacó al agotamiento y a que sus demandas de refuerzos caían en saco roto, también contribuyó en buena medida a que acabara harta por el entrometimiento de que era objeto por parte de políticos del Partido Popular.

S
De sufrimiento: Por mucho que la lectura del presente reportaje pueda dar la impresión de que la vida siempre le ha sonreído a Rosa Regàs, la escritora padeció una infancia que ni Oliver Twist hubise querido intercambiar. Hija de republicanos pudientes, pasó unos años exiliada en suelo francès. Sus padres perdieron la custodia de sus retoños al divorciarse, por lo que Rosa, junto a sus hermanos Georgina, Xavier i Oriol, pasaron a estar debajo l tutela de su abuelo paterno en Barcelona. Este, un miembro de la burguesía catalana que decidió pactar con Franco, se reveló como un tirano ultracatóloco que los encerró en un internado, donde tuvieron que cargar con el estigma de tenr unos progenitores pecadores. En casa fueron objeto de malos tratos y de una severísima educación religiosa, y se le sprohibía acudir a fiestas y jugar con otros niños. Esta pesadilla quedó refeljada en la novela Luna lunera, que su autora considera la obra más importante de su carrera, ya que la dramática historia que recoge la había llevado muy dento suyo a lo largo de tosa sus existencia.

Entrevista apareguda al “El País”, el 07/0/11/01, per José Andrés Rojo

Desde ayer, las novelas ganadoras del último Premio Planeta están en los escaparates de las librerías. De la que obtuvo el galardón, La canción de Dorotea, de Rosa Regàs, se han tirado 210.000 ejemplares. De la finalista, Lo que está en mi corazón, de Marcela Serrano, 85.000. El pasado 18 de octubre se hicieron públicos en Barcelona los nombres de las vencedoras de la 50» edición del premio con mayor proyección comercial de España. Hoy, a las 20 horas, en el Círculo de Bellas Artes de Madrid, Concha García Campoy conversará con las ganadoras, y se volverá a celebrar un premio que cumple medio siglo de vida, que reparte muchos millones y dispara el número de lectores del escritor que lo gana.
Rosa Regàs (Barcelona, 1933) ganó los cien millones del premio (antes de Hacienda) con una historia que narra los vericuetos de un 'amor oscuro', en palabras de la escritora. Una profesora de Biología que da clases en una universidad madrileña contrata a una mujer para que cuide de su padre enfermo en una casa de campo de Cataluña. El padre muere, la mujer se queda como guardesa. Y entonces las cosas cambian. Desaparece una sortija, el teléfono insiste en preguntar en la finca por una tal Dorotea que nadie conoce, se suceden mentiras y complicaciones con la policía y diferentes abogados. Pero lo más relevante son los cambios de la narradora, la plácida profesora que descubre su mundo amenazado por la pasión.

Pregunta. Cuenta de dos mujeres de procedencias radicalmente distintas, ¿qué ocurre cuando se encuentran?
Respuesta. La profesora, que vive tranquila con todo organizado, descubre a través de la guardesa un mundo que no había imaginado y que la seduce.
P. Y se dice a sí misma que acaso ha renunciado a muchas cosas por falta de pasión o de coraje...
R. Un personaje decisivo es ese hombre del sombrero que no termina nunca de aparecer, y que tiene totalmente rendida a Adelita, la menuda y regordeta guardesa, hasta el punto de transformarla y llenarla de vida. Un sinvergüenza total. Es jugador, ladrón, obliga a las mujeres a prostituirse. Pero, poco a poco, también Aurelia, la profesora, va sucumbiendo a ese amor oscuro.
P. La mentira desempeña un papel relevante en la novela.
R. Son las mentiras de Adelita las que le permiten inventarse a sí misma. Cuenta que habla francés, escribe libros, hace fotografías. Está dispuesta a cualquier cosa, a cualquier corrupción, con tal de agradar.
P. Frente a ella, la profesora. ¿Una mujer típica de una cierta burguesía?
R. No fue mi intención retratar a un determinado prototipo de burguesía sin raíces burguesas. Pero es posible que finalmente lo hiciera. Gente conformista, sin coraje, que se deja llevar por la vida.
P. Y de usted, ¿qué me dice? Cuatro novelas publicadas, tres premiadas. No está mal.
R. He tenido suerte. Pero hay que pelear para conseguir lo que quieres. Ponerse unas metas, luchar por alcanzarlas. Y eso dura hasta el último de tus días.
P. ¿Empezó tarde a escribir?
R. Hace diez años.
P. ¿Y cree haber encontrado ya una voz propia, esa 'canción que cada cual tiene que cantar' que dice el padre de la profesora?
R. La estoy encontrando. Cuando empecé me gustaban mucho las minuciosas explicaciones de Proust y los historias y personajes de Chéjov. Con los escritores latinoamericanos descubrí, sin embargo, algo fundamental: que hay que tener el suficiente coraje para ir al fondo de las cosas, para ir descarnando cada historia al máximo, sin miedo. Un momento decisivo, en ese sentido, fue la lectura de las novelas del primer Premio Alfaguara, las de Sergio Ramírez y Eliseo Alberto.
P. El Planeta lo han ganado esta vez dos mujeres. ¿Qué cree que significa que hoy lean mucho más las mujeres que los hombres?
R. Supongo que significa que tienen más tiempo libre porque no lo dedican al fútbol. La cultura, hoy, sigue estando en manos de los hombres. Y siguen viéndonos con condescendencia: 'Vaya, esta chica parece que no lo hace mal'.
P. ¿Y qué me dice de eso que está pasando?
R. Estoy absolutamente en contra de los bombardeos. Se sabe que hay terroristas escondidos en el sur de Francia, pero cualquier bombardeo sobre esa zona sería considerada una ignominia. ¿Por qué se acepta entonces que mueran tantos afganos en esta horrible venganza contra Bin Laden?

Entrevista feta Rosa Regàs per Lourdes Domínguez apareguda al diari “Avui” el 13/01/00.

L.D. ¿'Luna lunera' té més d'autobiografia o d'imaginació?
R.R. La història està basada en aspectes autobiogràfics, però amb la novel·la he creat una obra autònoma, amb una estructura pròpia, que l'allunya del que seria la meva pròpia vida. A més, que sigui o no sigui part de la meva biografia, que ho és, em sembla que té poca importància.
L.D. El llibre disecciona part de la burgesia i el clergat catalans que, amb la Guerra Civil, es van fer franquistes. Al final de l'obra sembla com si aquestes mateixes persones es volguesssin apuntar al nacionalisme català per redimir-se...
R.R. Jo no he pretès fer cap estudi sociològic, ni molt menys. El personatge central del món que he creat és un home de dretes, conservador, però culte, que, al fer-se franquista, s'apunta al feixisme. I això li fa viure un infern interior, perquè ell sap que no és feixista, sap que ha traït les seves pròpies creences. La manera que troba de tornar a les idees catalanistes de Prat de la Riba que tenia anteriorment és apuntar-se anys més tard al nacionalisme català. El pitjor és que, al fer-ho, nega que hagi tingut un passat feixista. Jo m'horroritzo quan sento a dir que Catalunya va lluitar contra el feixisme espanyol. A Catalunya, hi va haver molta gent que es va fer feixista.
L.D. Què en pensa, doncs, dels nacionalismes actuals?
R.R. Amb els nacionalismes s'ha d'anar molt amb compte, perquè tenen un perill: convertir-se en una idea. El nacionalisme és una creença, és una mena de religió, de moral, però quan es transforma en una idea universal es converteix en fonamentalisme, perquè implica exclusió. La pàtria és una creença, una opció individual (s'hi creu o no), però mai s'ha d'imposar a la resta.
L.D. ¿Creu que el seu llibre ajuda a veure la Guerra Civil i les seves conseqüències tal com realment van ser?
R.R. No he escrit la novel·la amb cap intenció pedagògica ni antropològica. Simplement he creat un món de ficció que es basa en certes situacions que he conegut i que he viscut. No sé si ajudarà o no a conèixer millor aquells anys, però m'és igual. Quan un nord-americà fa una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam, no ho fa perquè la gent conegui la realitat d'aquella lluita, sinó perquè té la necessitat d'explicar la seva pròpia mirada especial sobre aquells fets. A mi em passa el mateix.
L.D. Ha criticat en diverses ocasions que no se n'ha parlat prou, de la Guerra Civil i dels anys de la postguerra...
R.R. No critico que se n'hagi parlat poc o massa, critico el fet que hi ha molta gent interessada que no es parli d'aquesta època. Aquestes persones diuen que no cal parlar-ne, perquè és un període ja superat, però això és absurd: és com si diguéssim que no cal parlar de l'Imperi Romà perquè és una epoca ja superada. Crec que aquests anys formen part de la nostra història i que, per tant, ens els hem de mirar de cara, haguem comès errors o no. Si no tenim història, ens convertim en esclaus de qualsevol persona que ens vulgui imposar la seva pròpia versió. A més, penso que com més versions hi hagi de la nostra història, més a la vora estarem del seu coneixement veritable.
L.D. El nombre que ahora digo d'Antonio Soler (Premi Primavera de Novela), Paso a dos de Ramon Pernas (Premi Ateneo de Sevilla), Señoritas de Juan Eslava Galán, la mateixa Luna lunera... Darrerament hi ha com una mena de tornada a la fabulació dels anys de la Guerra Civil i la postguerra...
R.R. Ja era hora. Em sembla fantàstic, perquè sobre aquest període s'havien fet moltes obres d'assaig, però poca ficció. No obstant, encara ens queda molt. Hem de parlar més del final del franquisme i de la Transició, encara que ens costi després d'anys en què estava prohibit fer-ho.
L.D. Per què va decidir titular el llibre amb el nom d'un bolero?
R.R. Luna lunera és la cançó que canta un dels personatges del llibre en un celobert. En el món tancat, silenciós i opressiu en què viuen els nens protagonistes del llibre, el bolero és una metàfora que vol expressar que l'única cosa que pot salvar aquesta generació és la fantasia.
L.D. El llibre presenta un món on són tan víctimes de la guerra l'avi feixista com els nens fills de pares republicans...
R.R. Sí, en el món propi que jo he creat sí que és així, però això no vol dir que en la vida real passés el mateix. A la meva novel·la, l'avi porta l'infern a dintre perquè ha traït les seves creences fent-se feixista. I no només es torna feixista, sinó que envia un fill seu a morir al front de l'Ebre amb la boina vermella i això per força li ha de fer mal.
L.D. Explica la història des del punt de vista d'uns nens com una manera de remarcar l'absurditat, la crueltat de la història que narra?
R.R. No, vaig escollir el punt de vista dels nens, perquè em permetia explicar la història sense valoracions. Els nens, que no han conegut cap altra realitat, expliquen el que veuen: unes coses els agraden i d'altres no, però no jutgen. El poc que saben, a més, ho coneixen a través de les dones de la cuina, que, al seu torn, tampoc coneixen les coses de primera mà, sinó que se n'han assabentat a través de rumors, escoltant d'amagat... Aquesta és la clau narrativa del meu llibre. En comptes d'apostar per un narrador omniscient, he preferit optar pel diàleg entre uns innocents i un cor de dones del servei.
L.D. La por és present pràcticament a cada plana del llibre...
R.R. Sí, el fonamentalisme, l'autoritarisme de l'avi, fa molta por, igual que les idees de l'Església imposades des del poder i des de l'espasa.
L.D. Ha afirmat que de vegades pensa que ha volgut ser escriptora només per escriure aquest llibre...
R.R. És una manera de dir que em feia molta il·lusió explicar aquesta història. M'agrada molt, és molt bonica i a més, l'he tinguda durant molts anys a dintre. Un escriptor és com una mena d'artesà: en vas aprenent, en vas aprenent fins que al final expliques la història que sempre has volgut explicar.
L.D. ¿Novel·lar la seva infància li ha servit com una mena de catarsi personal?
R.R. No crec en aquestes coses, perquè penso que el temps robat no es pot recuperar mai.
L.D. ¿Utilitza la ironia i la tendresa per fer més digerible una història que en si mateixa és crua?
R.R. La ironia i la tendresa em surten sempre, perquè les porto a dintre. El que sí que he utilitzat a consciència és la contenció, per evitar deixar-me portar per una història tan truculenta com la del llibre. Així, he aconseguit que la història fos vista a través de la innocència dels nens.
L.D. Què opina del fet que Luna lunera hagi estat publicada a la col·lecció "Areté" de Plaza & Janés, una sèrie que vol reunir, tal com el seu nom en grec indica, 'l'excel·lència' de la literatura actual?
R.R. Me'n sento molt orgullosa. És una col·lecció amb renom, que està súper ben feta, molt ben editada. Em fa molta il·lusió.
L.D. Va començar a escriure tard, als 55 anys. Per què?
R.R. Perquè tenia el cap ocupat per altres coses: tenia fills, tenia amics, m'agradava sortir, veure món, conèixer gent, vaig muntar una editorial, vaig publicar llibres... Fins que els meus fills no van ser grans i em vaig vendre l'editorial, no tenia ni el temps ni la disposició per escriure.
L.D. Què la va fer decidir, doncs, finalment a escriure?
R.R. Un encàrrec que em va fer Carlos Trías per escriure un llibre sobre Ginebra, on jo vivia en aquell moment treballant com a traductora de l'ONU. Potser no m'hauria decidit a escriure mai, si no hagués estat per aquest encàrrec.
L.D. Els crítics han destacat que es va formar a l'ombra literària de l'escola de Barcelona, però vostè sovint ha declarat que no creu en les generacions ni en els moviments literaris...
R.R. La meva educació, la meva cultura literària, va ser feta allà, però això no vol dir que pertanyi a aquest grup. No pertanyo a cap generació i crec que ni ells mateixos en formaven part. Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, per exemple, tenen ben poc a veure. L'única cosa que tenien en comú era l'edat, i no dic que no sigui una cosa que no els doni unitat, però no prou per parlar de generació literària. Penso que ni l'edat, ni el sexe, ni el lloc on viuen els escriptors són fonamentals; l'únic que és clau per definir-los és el seu talent.
L.D. Ha afirmat que pot escriure en català, però no ficció...
R.R. No puc escriure ficció en català perquè no tinc prou vocabulari. Jo escric articles en català i cada vegada més sovint, però el vocabulari poètic en llengua catalana no el tinc, i això que vaig aprendre català i castellà a la mateixa edat, quan tenia sis anys (fins llavors havia parlat francès, a l'exili). No sé fer una metàfora en català. A més, la reconversió que han fet ara de la llengua m'ha ajudat ben poc. Vull dir que el meu català no és el català normativitzat que sento a TV3 o que llegeixo als diaris o als llibres.
L.D. I quin és el seu català?
R.R. Jo no em reconec en els ensems ni els àdhucs que de vegades sento a les pel·lícules doblades, per exemple. Escriure un català correcte em costa. Ara estic llegint cada vegada més obres d'escriptors catalans, per veure si se m'enganxa una miqueta la seva llengua. En els meus articles, he anat aconseguint cada vegada un català més sueltu. Veus, això de sueltu no es pot dir! A això em referia.
L.D. ¿No descarta, per tant, escriure ficció en català en el futur?
R.R. Jo no descarto res: menys ser ballarina!...
L.D. ¿És tan crítica en les seves novel·les com en els seus articles?
R.R. Sí, perquè si un és un escriptor crític, compromès, això es reflecteix tant en les seves novel·les com en els seus articles periodístics. Potser la crítica és més explícita en aquest segon cas, però, de tota manera, crec que els mons de ficció que creo també tenen una càrrega important de crítica i de compromís. I no perquè ho vulgui fer a consciència, sinó perquè sóc així.
L.D. En aquest sentit, s'ha queixat que molts dels escriptors actuals són 'lights'...
R.R. Jo no em queixo, jo constato. Als escriptors actuals de vegades els falta coratge i, tal com està muntat el món literari d'avui dia, es fomenta més l'èxit que la qualitat. Actualment es valora la qualitat d'un llibre per l'èxit que té, i són dues coses que no tenen res a veure, encara que poden coincidir en alguns casos. Quan parlo de coratge em refereixo al fet que quan un escriu ha de treure tot el que té a dins, i això costa molt, perquè demana molta valentia.
L.D. Recentment, ha dirigit el curs 'Dona i literatura' a la Universitat Internacional d'Andalusia. ¿Creu que en literatura es pot donar el cas de la discriminació positiva envers les dones escriptores?
R.R. Va per modes. De vegades es dóna una discriminació positiva a les dones, altres als joves... però això no importa. El que és dur és la discriminació negativa, que existeix, soterrada i no soterrada, per tot arreu.
L.D. ¿Ha començat ja la seva propera novel·la?
R.R. Sí, ja l'he començada, però no sé quan l'acabaré. De moment és una cosa molt embrionària.
L.D. ¿Ens en pot avançar alguna cosa?
R.R. Porta mala sort!... És broma!
L.D. El tema, com a mínim...
R.R. Podríem dir que és la història d'una persona que no s'accepta tal com és, que vol canviar i no pot. Però que consti que pot ser això, però també pot ser el contrari. Ja ho veuré.

Entrevista d’Oriol Bohigas a Rosa Regàs, pareguda al diari “Avui” el 23/04/01

Oriol Bohigas. D’on va sorgir la idea d’aquesta recopilació de contes?
Rosa Regàs. De Joan Amades. El llibre parteix d’un recull de Joan Amades en què hi ha una última versió de contes que es remunten a l’Edat Mitjana. Malgrat petites modificacions per adaptar-los a l’actualitat o per afegir-hi puntuació, són contes populars dels que he tocat poques coses perquè el llenguatge és molt viu.
O.B. Precisament el llenguatge és una de les coses que que et deixen més satisfet de la lectura.
R.R. El gran elogi que subratllo al pròleg és la vitalitat de la llengua. No calia modernitzar-los perquè, a més, es recuperen moltes maneres de dir que són ben boniques. Com explica el mateix Amades, ell es va encarregar de repetir les versions que algu nes dones li havien explicat.
O.B. Jo vaig conèixer l’Amades, era una home bastant estrany, però totes les coses que sabia feien que la seva conversa fos molt interessant.
R.R. No m’estranya perquè el seu llenguatge i la manera de narrar són molt més vives que les de TV3.
O.B. Una altra de les coses que m’han agradat més són les transformacions dels personatges, així com l’agressivitat, que poden enganxar com els serials de televisió.
R.R. Un dels atacs que es podrien fer és que aquests contes no interessen en comparació amb els que els nens veuen avui dia. Tan estrany pot ser que arribi un extraterrestre com que un drac es converteixi en príncep. L’agressivitat es tracta amb una naturalitat total, a diferència de l’efectisme visual actual. Abans els contes devien ocupar el que fa ara la televisió. El que retraten aquests contes és l’ambient en què es viu.
O.B. Trobem primeres versions de contes que ara són molt populars.
R.R. Per exemple La Tarongeta és La Ventafocs, encara no adaptada per Walt Disney. En Pere sense por que trobarem al llibre no té res a veure amb el que s’explica als llibres de contes d’ara. L’evolució dels contes no és únicament en un sentit sinó que es ramifiquen i es deformen. Aquesta és una de les coses divertides dels contes populars, que cadascú pot modificar-los al seu gust.
O.B. Una altra constant és el culte a la bellesa.
R.R. La gent guanya per guapa, no perquè sigui bona (riu). També triomfa perquè és filla d’un rei i el rei és el representant de Déu a la terra. És un demiürg i per tant té poder sobre tothom. Aquí es percep la influència medieval.
O.B. Això es veu clarament perquè es parla de castells i de reis que van al poble del costat, mai reis de grans Estats.
R.R. Crec que els contes, per exemple, de Perrault també estan trets de la tradició popular, però s’han desenvolupat per altres camins. Una altra cosa que m’ha sorprès és el poder de les bèsties, aquesta barreja i la convivència entre els humans i les bèsties.
O.B. Una de les coses que m’han entusiasmat d’alguns dels contes és el component gairebé surrealista amb rates, ratolins i llangardaixos. Fan pensar en Alícia al país de les meravelles.
R.R. També m’han semblat molt divertits començaments com aquest: “Hi havia una vegada una dona que tenia cara de gat”. Si et mires els dibuixos que veuen els nens a la televisió, també et trobes un monstre que només té un ull al cap. Els contes estan explicats de tal manera que te’ls creus.
O.B. ¿Creus que els contes de l’Amades tenen una lectura internacional?
R.R. Potser tots no, però n’hi ha infinitat que ja ho crec. Perrault o Amades van fer el mateix que feien les àvies de cada generació, adequar-los a l’època en què vivien. Als contes de Perrault, els reialmes són molt grans, és a dir, adaptats als segles XVIII i XIX. El que em fa gràcia és l’aspecte moral, que és absolutament inexistent. El més important és ser el més maco, el més hàbil... Sempre hi ha tres fills i el més petit és l’eixerit.
O.B. Deu ser perquè el gran és l’hereu i el petit és el que s’ha d’espavilar per poder-se guanyar la vida.
R.R. Fins fa quatre dies, el gran d’una casa de pagès era l’hereu, el segon es feia capellà i el tercer havia de buscar se la vida com fos. Això està bé, pensar que el que no té res assegurat és el que té més imaginació.
O.B. És el que acaba triomfant.
R.R. Exacte i és el que es casa amb la princesa més guapa perquè moltes vegades hi ha tres princeses que s’han de casar amb els tres germans. El petit sempre és el que es casa amb la més bonica.
O.B. I de les faules, què en penses?
R.R. Les faules m’horroritzen. Estan fetes per fotre els personatges. Hi ha una pobre que va amb un cantir, feliç i amb el cap ple de fantasies pensant què farà quan se’l vengui. Doncs li cau i a fer punyetes. Home, no hi ha dret!
O.B. Es podria subvertir posant dintre la gerra un got d’or.
R.R. Ja ho vaig fer. A casa, vam fer una pel.lícula, dirigida per Manuel Huerga, en què les formigues eren un grup de pagesos i la cigala eren uns titellaires. Va ser molt divertit perquè quan arriba l’hivern i els pagesos es tanquen a casa, després d’haver treballat tot l’estiu, els titellaires els fan una proposta: els ofereixen entreteniment a canvi del menjar, cosa que els pagesos acaben acceptant. O sigui que la contrafaula acaba amb tothom passants’ho la mar de bé. Crec que aquest final és molt millor que no pas el de la formigueta tota tancada i avorrida i els altres morint-se de fred. I de la del pobre corb, què me’n dieu? Vinga a dir-li que bé que cantes fins que el pobre imbècil obre el bec i perd el tros de pa. Juguen massa amb la manera de ser i amb les baixes passions de la humanitat. M’horroritzen.
O.B. Per això has dit que t’interessava deixar l’aspecte moral de banda.
R.R. És que els contes no tenen res a veure amb la moral perquè estan fets per crear un món, no per fer proselitisme d’una religió. Els contes han de ser coherents, creïbles i han de distreure els lectors posant la seva fantasia en marxa.
O.B. ¿Aquest és l’objectiu de la lectura?
R.R. Sí perquè així als nens se’ls hi dibuixen a la imaginació. De fet, la font més inesgotable dels contes és la Bíblia, no te l’acabes.
O.B. De fet, al pròleg de ‘Hi havia una vegada’ hi ha una reflexió sobre els continguts del contes, sobre les maneres d’explicar-los i la seva procedència. Sempre són variacions sobre els mateixos temes.
R.R. Ja ho crec, per exemple les baralles entre germans són constants. N’hi ha molts que comencen explicant que hi havia dos germans que s’odiaven.
O.B. Una vegada em vas dir, potser en un moment d’irreflexió, que escriuries en català. Finalment publiques aquest llibre.
R.R. Ho vaig intentar, però no ho vaig aconseguir en la ficció. La col.laboració que faig cada dilluns a Ona Catalana em costa deu vegades més que escriure en castellà. Jo sempre dic que la culpa no és meva sinó dels burgesos que es van passar a Franco i el van ajudar a guanyar la guerra. La República ens hauria ensenyat el català, però m’he quedat amb la llengua oral. És molt diferent fer literatura que parlar. A més jo he passat la vida vinculada a l’edició en castellà i, fins i tot, he estat deu anys fent de traductora a les Nacions Unides. L’altre dia parlava amb el Josep Maria Fonalleras i em comentava que molts àmbits del llenguatge els havien de crear perquè, per exemple, el que passa als baixos fons es diu en castellà. Els grans renecs són en castellà. Em deia que quan escriu vol crear un món de ficció que sigui totalment en català i que que no soni fals. Jo ho vaig intentar, però sóc incapaç d’escriure un conte, de moment. Suposo que ho acabaré fent malgrat la meva edat. També pot passar, con en algun d’aquest contes, que un dia em llevi i torni a tenir quinze anys, cosa que no descarto. Sóc una persona gran i em resulta difícil crear un món de ficció.
O.B. Ho dius d’una manera una mica exagerada, com sempre ets tu, perquè amb un català tan natural i àgil com el que tens no et costaria gaire escriure-hi. Jo, en canvi, trigo el doble a fer un article en castellà que en català. La riquesa del català que utilitzes és una cosa que t’ajudaria.
R.R. No ho sé perquè en castellà ningú em dirà que un adjectiu està antiquat com passa sovint en català. Has d’anar molt amb compte perquè hi ha hagut tantes intervencions, per un costat i per l’altre, que acabes utilitzant molt més el diccionari. Una cosa que sí que escriuré en català seran unes memòries que tinc pensades, amb vivències. En aquest territori em trobo bastant més còmoda. De fet, la introducció de Hi havia una vegada pertany més a l’àmbit de l’assaig, del periodisme, que no pas al de la literatura. Durant els últims anys he llegit més literatura catalana que en tota la meva vida, sobretot poesia, però em fa falta alguna cosa més, ser capaç d’escriure en una altra llengua. En castellà ja he escrit onze llibres i això condiciona. També és cert que el primer llibre en castellà em va costar tant com el pròleg i l’edició de Hi havia una vegada. De fet, la meva llengua materna no és ni el castellà ni el català perquè a l’any i mig em van enviar a França. Vaig aprendre català i castellà als sis anys.
O.B. En quins llibres treballes actualment.
R.R. Tinc moltes coses en marxa, una en català, que són aquestes memòries de què parlava. També estic preparant una novel.la sobre les petites corrupcions de la vida quotidiana, el primer graó de la corrupció que, en definitiva, és la corrupció total. El que intento explicar és que vivim en un món de corrupció més o menys acceptada.
O.B. ¿Sobre aquesta corrupció que no es diu corrupció?
R.R. Exacte, per exemple, els que cobren comissions.
O.B. O aquesta gent que deixa ensorrar se les empreses per dur-se les a altre països on obtindran més beneficis.
R.R. O com aquestes vendes d’empreses en què es poden estar mesos sense pagar sous. I, després, tornar a obrir amb un altre nom. Tothom ho troba tan natural i els governs no diuen res..

Article publicat a “El País” el 19/10/01, per Xavier Moret

Rosa Regàs gana el Premio Planeta del 50¼ aniversario con La canción de Dorotea.'"Mis novelas no tienen mucho que ver la una con la otra. Lo único en común de ésta con Memoria de Almator es un paisaje y en esta novela el paisaje es el de la pequeña corrupción de todos los días", declaró ayer Rosa Regás, tras mostrar su entusiasmo por recibir el Planeta. La novela ganadora, presentada bajo el seudónimo Brandon B y con el título Secretos del amor oscuro, trata de una profesora universitaria que vive en Madrid y contrata a una mujer para cuidar a su padre, que está enfermo en una casa de campo. Éste es el comienzo de una larga serie de misterios y tenebrosos enigmas que parten del hecho de que la mujer aprovecha su estancia en la casa de campo para montar una realidad paralela.
Según Rosa Regàs, la novela "es una historia de amor muy primaria, y de las relaciones entre la profesora y la mujer que contrata". "La novela se inicia con una cita de Sándor Márai que dice que querer ser otra persona es lo peor que le puede pasar a un ser humano, sobre esto trata mi novela", desveló anoche. Rosa Regàs, curiosamente, ya ganó el Premio Nadal, con Azul, en su 50¼ aniversario, por lo que, de confirmarse las expectativas, parece convertirse en una especialista en premios con aniversarios redondos. En las décadas de 1960 y 1970, Regàs destacó como editora. Trabajó en Seix Barral junto a Carlos Barral y posteriormente fundó una editorial propia, La Gaya Ciencia. Tras desprenderse de su editorial en 1983, Regàs, con 50 años cumplidos, inició una segunda etapa como traductora de Naciones Unidas, y en los años ochenta se estrenó como escritora, actividad que le ha reportado grandes éxitos. "La vida es demasiado corta para hacer todo lo que a uno se le ocurre", manifestó a este diario en 1994.
El primer libro de Regàs fue una obra de encargo de la editorial Destino para la colección Las Ciudades, dedicado a Ginebra, ciudad donde residió durante varios años como traductora. Su primera novela fue Memoria de Almator, publicada en la editorial Planeta con no demasiado éxito. La segunda, Azul, fue, sin embargo, un éxito espectacular que la lanzó al gran público. Desde entonces ha publicado un libro de viajes a Siria, en Destino -Viaje a la luz del Cham- y un ensayo sobre su papel de madre de cinco hijos -Sangre de mi sangre-, publicado en otra editorial del Grupo Planeta, Temas de Hoy. Su última novela, Luna, lunera, data de 1999 (Areté/Plaza y Janés) y narra la crónica de una familia burguesa de Barcelona durante la sombría posguerra española.

Aprendizaje

Lo que está en mi corazón (que se presentó con el título Alma blanca), fue la novela finalista, cuya autora, la chilena Marcela Serrano la presentó con el seudónimo Vicente Márquez. Serrano definió así su argumento: "Trata de la historia de una joven que después de una depresión que le produce la pérdida de un hijo va a Chiapas en el aniversario de la revolución chapatista y aprende a comprometerse". Los actos de celebración del Premio Planeta empezaron a media tarde con una recepción ofrecida en el Palacete Albéniz por los Reyes a algunos de los ganadores y finalistas del Premio Planeta a lo largo de sus 50 años. Estaban, entre otros, Santiago Lorén, ganador de la segunda edición del premio, la de 1953, y varios miembros del jurado actual que obtuvieron el premio años atrás, como Antonio Prieto, vencedor en 1955 con Tres pisadas de hombre; Manuel Vázquez Montalbán, ganador en 1979 con Los mares del Sur; Terenci Moix, que ganó en 1986 con No digas que fue un sueño, y Carmen Posadas, que venció en 1998 con Pequeñas infamias. También asistieron la ganadora del último Planeta, Maruja Torres (Mientras vivimos), y varios premiados y finalistas de las últimas décadas. Moix, miembro del jurado, sufrió ayer problemas respiratorios que le obligaron a ingresar en un centro médico de Barcelona, desde donde se ha informado de que su situación es estable. La cena de gala del premio, celebrada en el Salón Oval del Palau Nacional de Montjuïc, estuvo marcada por las grandes medidas de seguridad al asistir los Reyes, y por un cambio de fecha, ya que por primera vez se ha renunciado al 15 de octubre. Cuando el fundador de la editorial Planeta, José Manuel Lara Hernández, instituyó el premio en 1952, estableció que se fallaría el 15 de octubre de cada año en homenaje a la onomástica de su esposa, María Teresa Bosch de Lara.

Article publicat al diari “Avui” el 19/10/01, per Ada Castells

Rosa Regàs guanya el Planeta més milionari

L'escriptora Rosa Regàs (Barcelona, 1933) ha estat la guanyadora de l'edició més ben dotada del premi Planeta, amb cent milions de pessetes. Marcela Serrano n'ha estat la finalista.Rosa Regàs, premiada per una novel·la que té com a protagonista una professora universitària

Rosa Regàs i Marcela Serrano, les dues guardonades en la cinquantena edició del Planeta, tenen dos punts en comú: han guanyat amb novel·les que tenen dues dones com a protagonistes i és previsible que es col·loquin a les llistes dels llibres més venuts. No en va, l'editorial ha repartit molts milions. 100 per a Regàs i 25 per a Serrano. Rosa Regàs ha presentat La canción de Dorotea, una novel·la que té com a protagonista una professora universitària que viu a Madrid i que contracta una dona perquè tingui cura del seu pare, malalt en una casa de camp prop de Girona. Quan el pare mor, les dues dones estrenyen la seva relació. L'empleada explica estranyes històries a la protagonista, que augmenta la seva angoixa fins a sentir-se amenaçada. La novel·la té una estructura clàssica i manté un suspens psicològic fins a l'última frase. El segon premi ha recaigut en Marcela Serrano (Santiago de Xile, 1951), amb el títol Lo que está en mi corazón. En aquest cas, les protagonistes són una xilena exiliada a Mèxic i una militant zapatista. Al llarg de les seves pàgines, Serrano va explicant la repressió del PRI mexicà i la censura als mitjans de comunicació, així com la persecució política, social i mediàtica a la qual estan sotmesos aquests militants. Es tracta d'una novel·la política narrada en clau realista, molt àgil i amb alguns dels elements característics del best seller en què es preveu que es convertirà. Rosa Regàs és una autora coneguda a casa nostra des de fa anys per la seva vinculació amb la gauche divine i per la seva trajectòria narrativa, compaginada amb una presència mediàtica marcada per l'inconformisme. Regàs compta amb títols com Sangre de mi sangre i Luna lunera, a banda d'un recull de contes extrets del Joan Amades publicat per La Magrana. No és la primera vegada que rep un premi important. El 1994 obtenia el Nadal amb la novel·la Azul, que va ser un èxit de vendes. A partir d'aleshores ha escrit un llibre per any, a excepció del 2000, per això el seu nom sonava feia dies com a possible guanyadora o finalista del premi. La finalista ha estat, però, Marcela Serrano, una autora prodigi que va escriure la seva primera novel·la als 10 anys. Compta amb títols com Nuestra señora de la soledad i El albergue de las mujeres tristes. Les dues escriptores van rebre ahir el guardó de la mà del rei d'Espanya, que va assistir a la concessió del premi amb motiu del cinquantè aniversari de l'editorial. A la nit de gala celebrada a la Sala Oval del Palau Nacional, a Montjuïc, a part dels monarques hi van assistir el president de la Generalitat, Jordi Pujol, el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, i molts dels escriptors que han estat guardonats en aquests 50 anys de premi Planeta, com Joan Marsé, Ana María Matute, Ángeles Caso, Zoé Valdés, Espido Freire i Maruja Torres. L'esdeveniment social que suposa la celebració del premi més ben dotat de l'Estat i gairebé del món -tret del Nobel- també va aplegar famosos de àmbits. Per donar un exemple de la varietat, hi havia des del perruquer Llongueras fins a l'entrenador de futbol José Antonio Camacho. L'acte, que ha comptat amb la presència de 1.200 convidats, va ser presentat per la televisiva Concha García Campoy i amenitzat amb audiovisuals d'aquests 50 anys de premi. A més, per a l'ocasió s'ha editat un llibre especial que repassa la trajectòria del guardó. L'editor José Manuel Lara Bosch va tenir paraules d'agraïment cap al seu pare, fundador de l'actual imperi editorial.

Article publicat a “La Vanguardia” el 19/10/01

La escritora catalana Rosa Regàs fue la elegida para ganar el Planeta del cincuentenario y que a partir de esta edición está dotado con cien millones de pesetas, con la novela La canción de Dorotea. El premio me servirá para tener un público más amplio y para comprar el único bien que de verdad deseo: tiempo, que la autora cifró en siete horas al día. La novela ganadora se basa en dos personajes. Uno que desea ser otra persona y las cosas escandalosas que hace para serlo y el segundo personaje poco a poco querrá ser también otra persona, dijo Rosa Regàs, quien ha escogido una frase de Sanor Marái para abrir el libro: Querer ser otra persona es la mayor desgracia que le puede pasar a un ser humano. La ganadora afirmó que el paisaje de la novela es el de la pequeña corrupción de todos los días. Por cuarto año consecutivo el premio recae en una mujer: el año pasado se lo llevó Maruja Torres, el anterior Espido Freire y hace tres años la vencedora fue Carmen Posadas. También el puesto de finalista de esta edición recae en una mujer: fue premiada la escritora chilena afincada en Ciudad de México Marcela Serrano, con una novela sobre Chiapas: Lo que está en mi corazón. La tradicional cena del premio tuvo un especial relieve por celebrarse el quincuagésimo aniversario de su creación. Se celebró en el salón oval del Palau Nacional de Montjuïc y contó con la presencia del rey don Juan Carlos y de doña Sofía. Se da la coincidencia de que Rosa Regàs, de 67 años, ya ganó en 1994 el premio Nadal -otorgado por Destino, entonces ya en la órbita del Grupo Planeta-, precisamente cuando el galardón cumplía medio siglo de existencia. Editora, articulista y escritora, personalidad destacada de la gauche divine barcelonesa, progresista militante y profesional polifacética, Regàs nació en la Barcelona de 1934 y conoció el exilio siendo niña: su primera lengua fue el francés; luego aprendería el catalán y el castellano. Volvió en 1940 a su ciudad, donde cursó el bachillerato y estudios de Música en el Conservatori del Liceu. Se casó y tuvo cinco hijos, pero fue precisamente en ese periodo cuando sus inquietudes la llevaron a licenciarse en Filosofía. Tras seis años en Seix Barral, donde aprendió el oficio de la mano de Carlos Barral, lanzó su propia editorial La Gaya Ciencia-, donde publicaron sus primeras obras autores aclamados hoy como Javier Marías y Álvaro Pombo. También Félix de Azúa o Juan Benet. Hoy la editora de aquella editorial de vanguardia es la ganadora del Planeta. Memoria de Almator, en 1991, fue su primera incursión en el género novelístico, un campo en el que lograría pleno reconocimiento con la obtención del premio Nadal por Azul, un relato sobre la dependencia que crea el amor. Vendrían después ensayos como Viaje a la luz del Cham o Sangre de mi sangre y la novela Luna lunera, un duro retrato de los años de posguerra en el que denunciaba la connivencia de la burguesía catalana con el franquismo.

Links

http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=regas

Conté la biografia i la bibliografia essencial de l'autora.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]