Biografia

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga. L'any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Destacaríem, pel que fa a narrativa, El doctor RIP (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Les roques i el mar, el blau (1981); en poesia Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960); i en teatre Antígona (1955), Primera història d'Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau (1978). Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l'ha considerat el poeta nacional de Catalunya.

Obra

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 06/11/03 per Lluís Solà Salvador

Espriu: paraula i necessitat

En aquesta hora no sabem si més feliç o més inconsistent dels nostres anys d'aprenentatge, Salvador Espriu significa per a nosaltres l'autor de textos com ara Les proses de la pluja, Cementiri de Sinera i La primera història d'Esther , però sobretot significa la persistència irrenunciable, a desgrat de tot i contra tot. Quina persistència? La persistència de l'alè i el monument. Potser no seria gaire desenraonat pensar que és justament a les obres literàries interessants, és a dir, a les obres clàssiques, on es posaria més en evidència el que Humboldt descriu com la relació antinòmica de la llengua. En efecte, el fet que inevitablement els elements fluids, puntuals i singulars que intervenen constantment en el camp lingüístic no es puguin manifestar sinó a partir i a través dels elements regulars, combinatoris i monumentals, constitueix un dels trets fonamentals de la relació entre persona i llengua. La tensió que contínuament opera entre aquests dos aspectes oposats i inseparables de la llengua, la tensió entre expressió i monumentalitat, és també un dels mecanismes ineludibles de la història de la literatura i de l'existència de cada obra literària en particular. Els textos literaris neixen i creixen en aquesta tensió. ¿I què significa a l'interior d'aquesta tensió la paraula de Salvador Espriu "salvar els mots", "salvar la llengua"? Encara que cada vegada resulti a més gent menys clar, una obra literària es fa en una llengua concreta, la que sigui, i no pas en qualsevol llengua. I això precisament defineix un dels trets intrínsecs alhora de la lingüisticitat, que només es pot realitzar a través de llengües concretes i en llengües concretes, i de les obres literàries, que també és indispensable que es realitzin en una llengua. El fet que una obra no sigui ni pugui ser feta en qualsevol llengua, sinó que ho hagi de ser i ho sigui en una llengua concreta, no és un tret accidental o accessori de l'obra sinó un element constitutiu indispensable. Forma part del sentit i de l'essència de l'obra. Com assenyala inequívocament la paraula de Salvador Espriu la relació de l'obra literària amb la llengua no és externa. La relació de l'obra literària amb la llengua és de pura necessitat, es necessiten i s'influeixen l'una a l'altra no sabem fins on. No és exagerat afirmar que al capdavall Salvador Espriu és una anella imprescindible d'una llarga cadena d'autors que van haver de prendre consciència del valor i de la funció de l'obra literària a partir de i a través de la situació de la llengua comuna, cadena que solem inaugurar amb el nom de Verdaguer. Que en Jacint Verdaguer redreçament de la llengua i creació literària s'enllacen amb creació i redreçament del món és un fet poc discutible. I que aquesta situació que en un moment determinat troba o configura la figura de Verdaguer per manifestar-se continua actuant, per via directa i per via de les mateixes obres, en autors i obres posteriors els textos de Salvador Espriu ho demostren. Com també demostren que la severa necessitat a partir de la qual s'ha hagut d'articular la relació entre paraula i poesia en l'època s'ha transformat en un dels valors més sòlids i més alliberadors de la literatura catalana moderna. No endebades Verdaguer no es va inventar la situació sinó que la situació havia fet camí a través de l'obra de Verdaguer. Que a desgrat de tot i contra tot Jacint Verdaguer no pogués deixar de tenir fe en una llengua, en una monumentalitat, i que hi aboqués tots els seus poders literaris per tal d'aconseguir la doble renovació indica el grau d'intimitat i d'indissolubilitat entre obra i llengua que l'activitat literària requereix. I alhora, ja des d'aquell moment indefugible, potser ja començava a configurar-se una de les tasques fonamentals de la literatura catalana: la de ser una literatura a la recerca d'una salvació. ¿I què significa dins aquest horitzó "salvar els mots", "salvar la llengua"? Significa un estat de disponibilitat en relació amb aquesta casa comuna que anomenem llengua, a aquesta monumentalitat, en què l'autor per servar i salvar el món i les coses ha de servar i salvar els mots. Els poetes saben que a cada moment han de jugar-s'ho tot per salvar els mots. D'una banda, per salvar-los de la feblesa ingènita, intrínseca, central que contenen, perquè els mots són també mortals, i per salvar-los d'altra banda de les deformacions i de les infeccions de tota mena que contínuament actuen per desviar-los del que hauria de ser el camí dels mots cap a la responsabilitat i la veracitat. Tot això els poetes catalans ho han sabut i ho saben, però sobretot saben eminentment la insídia constant amb què pot ser assetjada una llengua i l'exercici metòdic de perversió i de destrucció a què pot ser sotmesa. No pas solament els mots i la llengua sinó el mateix sentit de llengua i de veracitat. Aquest és el saber que ens ha estat imposat. Salvar els mots llavors només pot significar la voluntat decidida i a tot risc de servar els mots per salvar l'home i el sentit de l'home. L'obra de Salvador Espriu, doncs, s'estableix i s'aixeca en una doble exigència que la defineix des de la mateixa constitució i que la travessa de dalt a baix. És la d'actuar i de persistir com una necessitat de salvació física i immediata dels mots immediats: arbre, casa, terra, / gleva, dona, solc, i de mantenir-los en la monumentalitat, i la de la voluntat, no pas deslligada de la necessitat anterior, d'elaborar-se sota les rigoroses exigències de la perfecció. En definitiva, la disponibilitat de respondre i de correspondre a l'exigència prioritària col·lectiva de servar i de salvar els mots col·laborant amb la construcció d'una obra a la persistència de la monumentalitat. Aquesta tensió constant, callada i profunda que agombola l'obra de Salvador Espriu, però, és probablement el que la fa al capdavall gran i imprescindible. ¿O no és per haver sabut escoltar les veus indefugibles o per haver-se deixat orientar pel que era necessari que la veu poètica es fa indispensable?

Article publicat a “La Vanguardia” el 05/11/2003 per Xavier Bru de Sala

Espriu como poeta

Hay tres poetas en Espriu. El sarcástico, el metafísico y el profeta civil. El primero y el tercero pertenecen a la misma familia, si bien como veremos se produce un cambio fundamental, un salto de enorme magnitud. El metafísico, seco, áspero, desnudo, se encuentra muy alejado de los otros dos, aunque no tanto como para que la influencia del cambio no alcance a modular la fibra más íntima de la poesía espriuana. La poesía sarcástica deriva de sus mejores y más ácidas prosas. En verso o prosa, se trata de la misma vena. Diremos de paso que prefiero esta parte de la obra de Espriu, y no porque crea que un intento de valoración objetiva la sitúe por encima de las demás ­sobre este punto no he resuelto mis dudas­ sino porque la encuentro muy cercana a mi sensibilidad. El modo que tiene Espriu de propinar latigazos a sus conciudadanos, indignado y frenético gesticulador, como un carretero-profeta, su concepción desesperanzada del ser humano, ese muñeco estúpido, egoísta, vanidoso y deforme, penetra en el lector, y más si es catalán, como una daga en el centro de un “pa de pessic”. Si releemos las primeras Cançons d'Ariadna, y muchas de las que siguen, observaremos este humor duro, siniestro y enfadado tan peculiar de Espriu. No busquemos indulgencia en Espriu porque no la hay. No contento con habernos convertido en títeres, se burla cruelmente de nosotros mientras nos mutila. Carretero que no pierde la elegancia y compostura de un señor. Llevados hasta el límite que Espriu hasta forzó, sus sarcasmos tienen algo de profético, aunque no haya en ellos intención reformadora o esperanza en la mejora de la condición humana, y menos catalana. En mi tesis sobre su poesía, de no haberse producido la ruptura histórica y personal de la derrota en la Guerra Civil, Espriu podría haber producido de modo parecido sus poemas hipersatíricos, para los cuales estaba dotadísimo, sin grandes variaciones. Podría, aunque en este punto aumentan las dudas, haber escrito poesía metafísica de la desolación. Ambas venas se encuentran muy alejadas, pero son coherentes: no cree en la salvación de los demás ni en la propia. La diferencia es que a los demás les azota, tal vez por no ayudarle a creer en ellos, y él se lamenta de la inutilidad del esfuerzo por haber podido encontrar una salvación en su interior. No hay más consolación que el fondo del pozo, el plomo de las nubes, la negrura de las sombras. Espriu, tan duro con sus contemporáneos, lo es bastante más consigo mismo. A grandes rasgos, sin guerra y derrota, ésta y así podría haber sido toda la poesía de Espriu. Pero hay un tercer Espriu, el profeta civil que asume la voz de un pueblo, tan distinto del carretero-profeta de los sarcasmos como latigazos. Este tercer Espriu es el más conocido, citado y celebrado, pero aún está por ver si es auténtico. En principio, parece no corresponderse con los otros dos poetas que hay en él. Retrocedamos un poco. En la Europa confiada de entreguerras, apenas nadie veía venir el cataclismo que se avecinaba. Este ambiente de confianza y optimismo general reviste en Catalunya la forma de país casi hecho. La dictablanda de Primo de Rivera no supone una amenaza seria para la cultura y la nacionalidad catalana. En este contexto, el joven Espriu es ensalzado, por una sociedad literaria muy exigente, como un valor renovador y seguro. Su existencia, y la de los demás, está encarrilada. La República abre nuevos caminos de futuro. Y de repente, la guerra, la derrota, el hundimiento de un mundo, del mundo. A las puertas de la madurez, el edificio humano y cultural al que Espriu pertenecía se encuentra en ruinas. Dado su carácter, ya de por sí lúgubre y taciturno, es pertinente imaginarlo por doble motivo en el pozo de Daniel, donde se abstiene incluso de mirar hacia arriba. Para qué si no hay luz. Las paredes del pozo son el “mur del caminant” ­la imagen da para otra tesis­.

Links

http://partal.com/aelc/autors/esprius/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E mail.

http://www.xs4all.nl/~menken/esla.html

Laia. Salvador Espriu en neerlandès.

http://www.intercom.es/folch/poesia/espriu.htm

Nota biogràfica, divuit poemes de l'autor i la possibilitat de veure'ls traduïts a l'anglès.

http://pie.xtec.es/sedec/sesp.htm

Dossier didàctic. Antígona

http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/brudes2.html

Article de xavier Bru de Sala sobre Josep Pla i Salvador Espriu

http://www.geocities.com/Athens/Parthenon/1467/espriu.html

Recull de poesia. Nota biogràfica

http://www.ilmamaa.ee/raamatud/talvet/talv066.html

Sobre Salvador Espriu en finlandès

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/salvadorespriu.html

Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]