Biografia

Valentí Puig (Palma, 1949). Periodista, narrador, assagista, novel·lista. Llicenciat en filosofia i Lletres, Puig, amb una obra que abraça tots els gèneres, es dedica professionalment al periodisme. Autor de quaderns d’anotacions personals, Bosc endins (1982) i Memòria obscura (1991); ha conreat també la narració amb Dones que fumen (1983). A més, ha escrit novel·les, en l’evolució de les quals ha palesat el seu domini progressiu d’aquest gènere: Complot (1986), Somni Delta (1987), premi Ramon Llull, i Primera fuga (1997), que és una novel·la inicàtica, delicada i impressionista, centrada en el despertar a la vida d’un adolescent. Puig ha fet, també, una incursió en la poesia, amb el recull L’estiu madur (1985). Amb L’home de l’abric (1998), premi Josep Pla, ha estudiat la figura de l’escriptor empordanès, partint del seu pensament conservador i del mestratge de la seva prosa. Crític literari de “El País”, ha publicat un recull d’articles, Una literatura particular (1997). A Cuando sea rey, consejos a un futuro monarca (1998), exposa amb escepticisme i humor l’ambient contemporani, que vehicula a través d’una llarga carta adreçada al príncep Felip.

Obra

Somni Delta

L’heroi de la novel·la passeja molt sovint plaentment per Barcelona; però, gairebé sempre en taxi, com a crític i comerciant d’art d’èxit, Abel, aquest és el seu nom, es pot permetre el luxe. S’ha separat de la seva dona després d’un tempestuós matrimoni, el seu fill Benjamí, ja gairebé adult, el veu la majoria de caps de setmana. L’estiu de 1986 viu una ntensa relació amorosa amb l’assitent social Raquel, que en septembre es dissol de la mateixa manera poc dramàtica com ha começat. Aquesta unió és només un dels temes de la novel·la, car al seu voltant s’agrupen un gran nombre d’episodis en els quals s’informa sobre coneguts casuals, parents o amics d’Abel. Així, per exemple, un japonès interessat per Gaudí prova al llarg de tot el llibre de posar-se en contacte amb Abel, la seva mare mor en l’hospital, visita un saló de massatges i coneix l’escultor Braunau. Barcelona es troba en el lapse en el qual es desenrotlla la novel·la, des de principis de juny fins a principis de setembre en un doble estat d’excepció: les elccins al Parlament espanyol són el 22 de juny de 1986, de manera que en el primer terç del llibre aquest esdeveniment públic imminent, que tindrà lloc un diumenge, és present pertot arreu a la ciutat; en segon lloc, la ciutat funciona en els mesos calorosos d’estiu només a mitja màquina perquè tot aquell que s’ho pot permetre abandona la metròpoli i a determinades hores del dia Barcelona fa l’efecte d’ésser buida.

"Crêpes Suzette" dins Barcelona, un dia

Bosc endins

Bosc endins es tracta d’un dietari, però hi ha elements que permeten pensar en la novel·la: l’arribada del jove des de Mallorca, el descobriment de la ciutat, el viatge a Irlanda del Nord, el retorn a la terra natal, el retrobament amb les arrels, la mort del pare etc.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Alfred Mondria

Dics de contenció en Valentí Puig

Tom Wolfe explica en Periodisme canalla i altres articles -un llibre atacat i menystingut amb hipocresia- que al final dels 60 s'establiren diverses comunes a Califòrnia: un únic raspall de dents era compartit pels heroics contestataris; la dutxa, abolida per assemblea; la proliferació de brutícia i bacteris, una garantia contra el capitalisme. Tant és així que malalties eradicades a principis del segle XX als EUA s'apoderaren d'aquestes festives comunitats. Amb pragmatisme anglosaxó, alguns metges es professionalitzaren -amb guanys evidents- per fer front a aquestes epidèmies, sobretot ideològiques. Valentí Puig veié de jove aquell ambient de revolta i psicodèlia, de verbalisme ineficaç i esgotador que ajudà a sedimentar en ell una concepció de la vida conservadora i escèptica. Encara que ha tingut diverses vegades la temptació de practicar una política incompatible amb l'estridència, on més sovint ha anat a parar després de tempestes personals, d'onades colèriques que ens esborren el perfil de la platja, és a la terra estable, el mapa confortant de la literatura. Com el batec hipertrofiat del cor d'un atleta, els dietaris de Valentí Puig s'expandeixen cap a l'exterior -l'ansietat amb què obrim les pàgines de la premsa, l'enrenou de converses en un bar de Palma, un fet trivial que ens atrapa- per replegar-se en el pròxim moviment ben endins de l'escriptor -imatges inquietants d'una nit d'insomni, la lluita inestable per assolir certeses, els ulls d'un xiquet que veuen nevar sucre en una pastisseria tot sentint la mà càlida i ferma de son pare. Des de ben prompte el desig i l'obsessió de Valentí Puig han estat crear un sistema propi de referències amb què poder apamar i explorar el món. Una estratègia per fugir del caos i el desordre que constantment intenta dissoldre'ns. Construir una personalitat blindada a la dispersió, a l'autodestrucció, a la banalitat. Entrenada per reaccionar contra la crueltat i la barbàrie. Els dietaris Bosc endins i Matèria obscura -ara oportunament aplegats en el volum Porta incògnita - tracen aquest recorregut feréstec, ple d'ondulacions, entre fondàries i troballes exultants, que és el pas de la joventut a la maduresa. Una de les millors proses de la literatura memorialística catalana irromp en el seu primer llibre , Bosc endins -el bosc del repòs clàssic i el del crit de la bèstia-, que comprèn la dècada dels 70. Un Valentí Puig anglòfil és enviat a Irlanda del Nord com a assistent-teacher : en un clima de guerra civil, bombes indiscriminades i ocupació militar, intueix ja aleshores que qualsevol solució al conflicte passa per la negociació. La política, per tant, no és una tria entre el bé i el mal, sinó habitualment entre dos mals. Maquiavel i Hobbes afaiçonen Valentí Puig. La limitació de les llibertats de Burke i el liberalisme de Hayek enfrontats a les falsedats de Rousseau. "El conservadorisme intel·ligent és sempre menys perniciós que les revolucions". Per a un autor que un dels dies més assenyalats d'aquella època fou l'adquisició de l 'Encyclopaedia Britannica , la resposta està en les institucions i les societats consolidades, lluny de les utopies, de les aventures rupturistes. En un viatge a Roma s'embadaleix amb uns diputats que discuteixen amb l'eloqüència dels personatges de Pirandello, amb l'accessibilitat dels cambrers vells.

AUTOEXIGÈNCIA TIRÀNICA

Valentí Puig sol estar en guàrdia amb ell mateix. Una autoexigència tirànica el posseeix. Després d'hores d'alcohol, converses nocturnes excessives -a la vora del naufragi-, el rescat el proporciona un Déu com un refugi esquerp. O també la treva d'un pianista de jazz. Un capvespre carnerià, la relectura anual dels poemes d'Alcover, la prosa de Macaulay i la filigrana afrancesada de Strachey. En la mort de Gabriel Ferrater, el record de les passejades amb una amiga mentre competien amb cites del Poema inacabat . Però en la inflexió que proporciona la felicitat esquiva, la maldat ens desperta de la letargia amb l'assassinat d'Aldo Moro i l'eixida de nou a la superfície inhòspita, en què la bèstia no deixa d'assetjar-nos. Ara bé, l'entrada en l'edat adulta no és ni molt menys una geografia amable per a Valentí Puig. A principi dels 80, en Matèria obscura , combina un clam a un Déu immisericorde -que siga capaç d'ancorar-lo a la vida-, amb la constatació per a ell dolorosa que als països catòlics i llatins la gent no deixa de reclamar drets i d'eludir deures. Accepta participar en la política local de les Balears. Coneix les mediocritats d'una administració sense èpica, sense ambició, amb "moltes rates, però cap tauró". Embafat del dia a dia decideix fer el salt, concentrar-se en l'escriptura per dissuadir fantasmes, aplacar sismes. Pautat pel ritme de la natura descobreix la solitud -única pàtria armada de Valentí Puig- mentre està a punt d'acabar Dones que fumen. Però una agenda massa compacta -diaris, narracions, poemes- no acaba de compensar el vulnerable sistema químic que ens manté drets. S'imposa la necessitat de badar. Perdre hores i reflexionar perquè si no tot s'esmuny, intangible. O el que és el mateix, tornar a una certa anarquia vital, això sí, condensada en l'energia de l'escriptura. És el pols irresoluble entre la intuïció, l'atzar i la voluntat. Enmig d'una ressaca tot s'esllavissa -l'empremta del pecat original-, fins que un aperitiu civilitzat regula les vàlvules sensitives de Valentí Puig. Més que no Stendhal prefereix l'ètica de la desconfiança de Henri Beyle, s'adscriu al racionalisme crític de Popper i sent un deute impagable amb la lucidesa d'Aron. Sap que necessita l'egoisme per sobreviure, però com a conseqüència del bloqueig que produeix la timidesa, no per narcisisme. LITERATURA DE MEMÒRIA Les irregularitats de la nostàlgia, les deformacions del passat, són un terreny minat, complex. Però al cap i a la fi és el magma imprescindible per fer literatura amb la nostra memòria. L'objectiu de Valentí Puig serà equilibrar orgull i vanitat, tindre a mà l'escut de la indiferència. Tot i considerar-se més amant de plaers que d'emocions, les seguretats queden suspeses en obrir un llibre i trobar uns grans d'arena que ens recorden la roba damunt una roca abans d'entrar a l'aigua, la corba d'un maluc i la mirada perenne d'aquella dona. La dificultat de concretar els sentiments en gestos: una intersecció de pors, autodefensa i passió marca les seues relacions amoroses, un exercici poderós de descompressió literària. L'antiromanticisme de Larkin, la brevetat esmolada, punyent de Jules Renard, l'observació i el qualificatiu de Josep Pla es donen cita en Valentí Puig, que no dubta a escapolir-se de l'experimentalisme i apostar per narracions que ens retornen la plenitud de la literatura fidel a la realitat. El creixement expansiu de Dumas junt a la contenció de Jane Austen. Ara bé, no ens serà fàcil seguir-ne el rastre, ja que mostra i amaga pistes dels models. Una pluja torrencial de lectures tenyeix la seua obra. Però l'entusiasme per la literatura no ens ha de distorsionar l'escala de valors. L'inventor del tallaungles o del bicarbonat es mereixen més el nom d'un carrer que no molts dels intel·lectuals. No obstant, l'adhesió de Valentí Puig és il·límitada: escriure és un ritual obligatori com l'ampolla de Moët-Chandon que cada any obri al Rhin de Santander, vicis del temps. Aquests dietaris commocionen uns anys després de la primera edició, guanyen en aquesta relectura successiva de Bosc endins i Matèria obscura que és Porta incògnita . Com a lectors, ens tensa i suggestiona la densitat de l'autoretrat moral, impúdic i evasiu alhora. La tradició literària i el matís mallorquí fan gran aquesta prosa catalana contundent, cisellada fins a l'extenuació, sempre sensible al detall. Només dues reticències: la potència conceptual en alguna ocasió força l'enllaç entre frases, la fluïdesa. L'altra, supose que compartida amb l'autor: trobe a faltar un índex onomàstic. I bé, ja posats, una tercera: no haver conegut aquella dona que funcionava com un futbolí.

Article publicat a “La Vanguardia el 04/03/03 per Xavier Ayén

Valentí Puig reúne en un único volumen sus dietarios entre los años 1970 y 1984

“Tengo 53 años y puedo afirmar, sin querer hacer literatura, que sólo he querido ser eso: alguien que escribe en un restaurante y, si puede, bebe una botella de champán francés.” Quien así habla es Valentí Puig (Mallorca, 1949), que presentó ayer en Barcelona Porta incògnita (Destino), la unión en un solo volumen de los dos dietarios que había publicado anteriormente, Bosc endins y Matèria obscura, que abarcan desde 1970 a 1984. Puig dice: “No he pretendido ser escritor, sino alguien que escribe, solo, y vive la felicidad de saberlo”. Escribir a diario unas líneas hace que este escritor y periodista encuentre a veces “un instante de precisión” que le permite “permanecer al margen por segundos del destino que va marcándose en nuestro rostro”. Porque “lo importante no es la importancia de aquello que escribes, sino escribir, escribir para saber el valor de las cosas. Para ser otro, más ágil y atrevido”. El dietario de Puig es temáticamente muy diverso, y está centrado en el gozo y la angustia de vivir. Para su autor, “la vida es insomnio y caos, y tal vez la literatura sea eso, poner un poco de orden, yo me ahorro con ella mucho gasto farmacéutico en Prozac. Pero, en este país, al hablar de orden la gente piensa en la guardia civil, que, por cierto, tan bien lo hace últimamente”. La lectura del volumen muestra una sorprendente coherencia. Y es que “ya de muy joven, en 1968, de una manera intuitiva, vi la primavera de Praga como el acontecimiento de aquel año, y no la charlotada del mayo francés... A principios de los 70 me fui de profesor de español a Irlanda del Norte, en el peor momento del conflicto, en un estado de guerra civil, y por eso, al contrario que otras personas de mi generación, desarrollé la profunda convicción de que la seguridad y la libertad son dos cosas indisolublemente unidas. En España se creía que, a la muerte de Franco, se daban las condiciones objetivas para una revolución perfecta, pero yo tomé partido por la restauración monárquica”. El conservadurismo de los textos de Puig es razonado, amable, a menudo más humano que político, y capaz de conseguir que el lector se sorprenda experimentando empatía hacia ideas que creía lejanas a él. “Es que ­afirma­ la mayoría de la gente es conservadora, lo que sucede es que no lo sabe. Casi toda nuestra socialdemocracia es conservadora, por ejemplo. Pero las personas conservadoras que yo he conocido, como Josep Pla, eran seres nada convencionales, y sus críticos de izquierda eran las peores beatas, forjados en el ‘escoltisme’ y Montserrat, dos grandes ortodoxias.” Sobre la polémica acerca del catalán literario, cree que “el noucentisme fue un gran modelo como empresa cultural, pero no lingüístico. El gran modelo de la lengua es el posnoucentista, Pla y Espriu. Con esa lengua, se pueden hacer muchísimas cosas, aunque no tantas como con el francés de Proust. Pero el problema real es la depauperación del catalán audiovisual, un ‘patois’ desarticulado y falto de precisión”.

Article publicat al diari “Avui” el 04/03/03 per Jordi Capdevila Valentí Puig:

"A Catalunya hi ha un dèficit d'assaig"

Com a lector, en trec més profit de l'assaig, de la literatura de reflexió, que de la novel·la", afirma l'escriptor mallorquí, que acaba d'aplegar els seus primers volums de dietaris , Bosc endins (1970-1977) i Matèria obscura (1980-1984), en un sol llibre , Porta incògnita (Destino). Valentí Puig vol deixar clar que el buit de què parla és d'assaig literari, no pas d'assaig erudit: "Tots els escriptors actuals estan obsedits per la idea d'escriure novel·les, però unes bones memòries, un bon dietari, una biografia, tracten temes més relacionats amb la vida". Hi ha altres cultures, com la saxona, en què les novel·les són més reflexives, però Puig creu que "l'assaig pot fer entendre millor un món tan complex com l'actual, un món que necessita homes com Joan Fuster per saber millor cap on va". Per Puig, el periodisme actual tampoc no serveix, és molt simple per a un món tan complex: "Hi ha qui fa anàlisi de la política catalana i no sap qui era Tarradellas". A més, hi ha el problema afegit d'interpretar els avenços científics i tecnològics. L'escriptor pensa que "estem abocats cap a una tercera cultura que ha de ser la síntesi de la humanística i la tecnocientífica". Pel que fa a la literatura catalana, Valentí Puig discrepa dels que diuen que només necessitem novel·la d'alta cultura. "Tant de bo tinguéssim un Simenon", clama. Però també té clar que el que no necessitem són subproductes. "Hi ha una degradació molt gran en la proliferació d'una literatura per aconseguir vendes d'un públic fàcil, però que no deixarà empremta, a la llarga desapareixerà. Un tipus de literatura que fa un còctel entre sentimentalisme, una mica de tragèdia i una dosi de feminisme només per arribar fàcilment a cert públic". Recuperar el Noucentisme Puig és pessimista sobre el moment actual de la cultura catalana: "La normalització lingüística ha implicat l'alfabetització col·lectiva però el nou públic no ha entrat en la literatura". Tanmateix, l'escriptor creu que a Catalunya hi ha un pòsit cultural dens perquè sorgeixi "un nou Noucentisme, que com a corrent d'innovació cultural va ser molt més important que la Renaixença". Un Noucentisme "que segueixi el model de Josep Pla i Salvador Espriu", no el d'Eugeni d'Ors. Un moviment que permeti que "Catalunya tingui una elit exigent amb ella mateixa i sigui assimilat per les clases dirigents". S'ha d'evitar una "societat que utilitzi el català com a llengua domèstica i de consum audiovisual. S'ha de fugir de la ràdio i la televisió que destrossen la llengua". I discrepa Valentí Puig dels que creuen que la solució pot venir de fer la llengua més fàcil: "El problema no és d'ortografia sinó de capacitat lingüística". Valentí Puig, col·laborador de l'AVUI, també ha escrit poesia: L'estiu madur ; narracions: Dones que fumen i Maniobres privades; i novel·la: Complot i Somni Delta .

Entrevista publicada al diari “ABC” el 11/04/02 per Tulio Demicheli  

Valentí Puig: «La transparencia es algo que los lectores se merecen»

«Hay que acomodarse a la forma que hoy tenemos de vivir y de leer afirma el autor-. Así como la novela nos habla de la historia de la sociedad, quizás el cuento y el relato sirven para que habiten los individuos y sus conflictos más privados».

-¿Son relatos «reales»?
Para mí la literatura tiene algo de vivido: la imaginación se aplica a la experiencia para transformarla en literatura. No soy partidario de una estricta escritura de la imaginación, sino que creo que tiene que ver con lo que se ve. Transformarse incluso uno en personaje te enseña a saber cómo eres, te hace comprender la distancia que hay entre lo que querrías ser y lo que realmente eres.
-¿Practica un estilo invisible?
La transparencia es algo que los lectores se merecen. Hay el estilo finalista: el estilo por el estilo, y hay el estilo puente. Yo creo en el estilo puente, en el que lo que se busca decir y lo que se quiere que se entienda no están obstaculizados por una aparatosidad estilística. La pretensión no era alcanzar el «grado cero» de la escritura (que es algo distinto: la literatura sin vibración, sin adjetivo, sin afecto), sino una forma de transparentar la realidad, de manera que el lector reciba aquello sin los intermedios o los filtros del estilo.
-¿Está más cerca de la literatura anglosajona que de la francesa o de la hispanoamericana?
Bioy no es finalista en el estilo, lo sería Lezama Lima. También en la literatura francesa hay sequedad estilística, por ejemplo: en Stendhal. Por su parte, los autores de cuentos rusos -de Chejov a Nabokov- son maestros extraordinarios en esto. Pero la sequedad o la sencillez en el estilo seguramente provienen de los escritores anglosajones, porque la suya es una literatura que ha sobrellevado bien la carga del barroco:prácticamente no lo ha vivido. No se da un peso excesivo al estilo en la hora de relatar un cuento. Porque si éste predomina, entonces la agilidad, la capacidad de transmitir lo frágiles que somos a través de un escritura transparente se perdería. En la literatura del barroco no hay relato, porque el estilo se lo comía todo.
-¿Ironía mejor que sátira?
Supongo que los escritores comienzan por ser crueles con los personajes. Cuando se es más joven se mira a los personajes con superioridad, se les predetermina. prejuzga y manipula... como en la sátira. Con los años uno se retrae y se va a la ironía o al humor, formas más benignas de comprender los defectos del ser humano, las imperfecciones que son consustanciales a su naturaleza: al llegar a comprender, perdonamos. Los personajes se hacen más próximos, los queremos más y les damos una palmadita en la espalda al acabar el día, sin ningún paternalismo.

Article publicat a “El País el 12/04/02 per José Andrés Rojo

Valentí Puig cuenta los viejos conflictos de la vida corriente

'Entre la voluntad y el deseo y lo que terminamos por ser, siempre hay unas grietas extrañas', comenta el escritor Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949), 'y es de esas grietas de las que tratan estos relatos'. Se refiere a los reunidos en Maniobras privadas, que acaba de publicar Alfaguara y cuya edición catalana obtuvo el Premio de la Crítica de 1999.
Dos chicas que le complican la existencia a un joven enamoradizo, el reencuentro de un grupo de amigos que estuvieron en la guerra civil, la muerte de un amigo de infancia o una historia de amor en Vichy son algunas de las historias que cuenta Valentí Puig entre los 16 relatos que ha reunido en el libro. 'En una novela se puede recuperar una época histórica o componer minuciosamente a los personajes, mientras que el pequeño formato del relato sólo te permite atrapar a los individuos y sus mundos afectivos', explica el escritor mallorquín. Una traición, una lealtad compartida, las huellas de un viejo resentimiento, 'la paradoja de un naufragio feliz' (y el escritor subraya que sí, que no siempre el triunfo da la felicidad), y casi siempre el amor, las sacudidas -mayores o menores- del deseo, la voluntad de sacarle partido a lo que la vida te ofrece.
'Como buen conservador, no creo que la naturaleza humana haya cambiado mucho. Se transforman las instituciones y los paisajes, se repiten los viejos conflictos de los hombres. Quizá lo que haya contado finalmente es lo vulnerables que somos. Aun así, todo el mundo tiene derecho a la piedad, empezando por uno mismo', dice Puig, un escritor pegado a la actualidad en su trabajo periodístico, pero que ha conseguido explorar todos los géneros literarios. Su libro sobre Pla ha sido uno de sus títulos más celebrados y hace no mucho publicó, también en Alfaguara, su novela Primera fuga.
El escritor mallorquín comenta que toda su literatura procede de lo que ha vivido ('soy incapaz de imaginar situaciones, siempre tengo que agarrarme a la realidad de mi experiencia'), y confiesa que lo que le ha dado la madurez es serenidad. 'Ya no me ocurre como al principio, que zarandeaba a mis personajes. Ahora los dejo estar, los trato con menos impaciencia'.

Entrevista apareguda a “El Cultural” per Nuria Azancot

“El intelectual se rinde ante el hombre de acción”No deja de ser paradójico que un diarista como Valentí Puig, que sabe que el de los dietarios es género errabundo y disperso, se haya puesto a sistematizar lo que en Josep Pla se habla de escritores y literaturas. Le ha salido a Puig (además poeta y novelista) el lector de diarios que lleva dentro, al que le gustaría recordar siempre donde estaba aquella frase que hablaba de... y que nunca encuentra. Por eso ha buceado con tino en la obra del de Palafrugell, de prosa frugal pero bien condimentada. Por eso ha elaborado el Diccionario Pla de literatura: para no perderse, para no perdérselo.

Pregunta: ¿Por qué ha tardado un año en publicar en castellano su Diccionario Pla?
Respuesta: Traducción, producción, calendario: los designios del olimpo editorial son inescrutables. Lo fundamental es que el lector de Pla en castellano tenga a mano esa guía, su cánon de la literatura y también del escribir como forma de pensar.
P: ¿Hubiera cambiado algo de haber escrito en castellano?
R: Parece que Pla dudó si incorporarse plenamente a la literatura castellana. No sé si es verdad, pero lo cierto es –pese a las catalanadas ex profeso– que su castellano era preciso, sensual, refrescante y cromático.
P: ¿Alguna entrada sorprendente del diccionario?
R: “Corán, El”: tiene una actualidad muy sugerente y permite entender no pocas cosas que están hoy en los titulares. Pla subraya los riesgos que representa el hecho de que en el Islam la religión y el Estado se confundan.
P: Pla, escribe usted, “es el lector anticonvencional”: ¿su Diccionario encontrará lectores a su medida?
R: “Nadie entre aquí si no es un espíritu libre e independiente”, se dice en el pórtico de la obra de Pla. Por eso inquieta a la izquierda convencional, precisamente porque es un conservador inconformista.
P:¿Hemos aprendido a leer?
R: Desaprendemos cada día, a merced de un deterioro tribal del lenguaje, sometidos al zapeo y al mimetismo, a la apócope adolescente y la desarticulación. Necesitamos aprender de nuevo a leer, a poder ser con las viejas cartillas.
P: ¿Se reconocería Pla en el libro?
R: Éste es en un 98 por cien un libro suyo. Mi única aportación es haber leído su obra y he seleccionado sus opiniones y criterios sobre la literatura.
P: ¿Qué echaría de menos?
R: Conocía la literatura clásica con más extensión y hondura de cómo se representa en este diccionario: en muchos casos, leyó pero no dejó escrito nada sobre esa lectura. Por suerte, ahí están Tucídides, la joroba de Leopardi y la tripa de Stendhal como viajante de comercio.
P: ¿Con qué autor es más justo y por qué?
R: Quizás con Maquiavelo, por coincidir en la debida naturaleza de “Realpolitik” que debe aportar quien vivió los crueles episodios del siglo XX, y al mismo tiempo fue capaz de conmoverse por la víctimas del gueto de Varsovia.
P: ¿Y más injusto?
R: Borges. A Pla le exasperaba la literatura de la literatura, porque creía en el realismo sintético. Kafka le resulta insoportable y Rimbaud, ininteligible.
P: ¿Más generoso?
R: Con muchos, con Valéry por ser un espectáculo de la inteligencia pura.
P: ¿Qué joven autor catalán le recomendaría usted?
R: Alguna escritora que no fuera feminista, ni de izquierdas ni independentista.
P: Un año después de que comenzase el nuevo milenio, ¿cree que este siglo parece un poco más razonable que el XX?
R: Andamos entre el pavor y la libertad, incluso a veces en el pavor a la libertad. En todo caso, el teléfono móvil transmite los mismos sentimientos que los tatuajes de las tribus primitivas.
P: ¿Por qué es un anacronismo pedir que vuelvan los sabios y desaparezcan los intelectuales?
R: Con la perspectiva del siglo XX, el intelectual es un propagandista de ideologías y no de ideas. El sabio busca desentrañar la complejidad y el intelectual la simplifica.
P: ¿De qué han sido responsables?
R: Del arraigo y justificación intelectual de los totalitarismos. El intelectual se rinde ante el hombre de acción que le promete llevar a la práctica la aberración de un pensamiento.
P: ¿Porque abundan tanto en España los intelectuales que “van a ver a Marcos para olvidar que en casa tienen criadas con cofia?
R: Es debido en parte al antifranquismo profesional y a que se fiaron de las modas intelectuales de París.
P:¿Qué es la tercera cultura?
R: Suponer que para entender el mundo Hegel no es más necesario que averiguar como opera la genética.
P: ¿Qué consecuencias tendrá, a medio y largo plazo, el 11-S?
R: La desconfianza entre civilizaciones y a la vez el fortalecimiento de las conexiones entre libertad y seguridad.
P: ¿La actual situación internacional confirma que, con la globalización, “los grandes no se comen al pequeño, es el rápido quien se come al lento”?
R: Para bien y para mal: la televisión vía digital crea opinión libre y al mismo tiempo ocurre que cualquier bárbaro puede fabricar una bomba atómica en el sótano de casa.
P: ¿Qué es peor en los intelectuales, la petulancia o la frivolidad?
R: La frivolidad. La petulancia es intrínseca.
P: ¿Y en los políticos?
R: La irresponsabilidad.
P: ¿Y en los periodistas?
R: El contagio de lo mediocre.

Article aparegut a "El Periódico de Catalunya", el 17/04/00, per Arturo San Agustin

Valentí Puig o l'art de viure

A Valentí Puig li escauen els bars d'aquells hotels on encara no s'atreveixen a telefonar en veu alta els tristos i perfumats executius. Són l'espai ideal perquè t'expliqui el que Pla opinava de la literatura barcelonina que, segons el de Palafrugell, era una mica soporífera i impossible de recordar. Un esforç malaguanyat.

Es el nen que li mirava l'abric fosc a Josep Pla mentre aquest viatjava en tren des de Palma a Sóller, aquest tren que encara sembla un tren. Habita un mussol detingut en el seu rostre, que encara no usava barba en els seus temps londinencs de corresponsal i taxi còmode. A aquest mallorquí culte se l'ha de sorprendre quan sopa sol al restaurant Rhin de Santander. I això passa únicament un cop l'any. Assegut aquella nit en aquell restaurant, sopa, es beu una ampolla de Moët Chandon Brut Imperial, segueix amb el Montecristo més enorme i, mentrestant, fa un repàs líquid de l'any transcorregut.

Quan era petit volia ser algú que toqués el piano, no un pianista. Ara, sense pretendre fer literatura, diu que només vol ser algú que escriu en un restaurant amb el bolígraf que li deixa un cambrer. Quan li mirava l'abric fosc a Pla els escriptors ni portaven corbata ni vivien convencionalment. I publicar, llavors, era sagrat perquè significava un cert compromís.
Ser escriptor llavors, això pensa Valentí, era ser Scott Fitzgerald, que semblava fràgil i tenia una dona emocionalment inestable, o ser Hemingway, que anava de caçador de gran calibre i va acabar engegant-se aquell tret definitiu que va descobrir la seva dissimulada fragilitat. Es a dir, que el savi, el verdader coneixedor de la vida, va ser Scott Fitzgerald, autor d'El gran Gastby, una de les millors obres de la literatura nord americana i mundial, segons Valentí Puig.
Aquesta setmana no firmarà exemplars del seu últim llibre publicat. I no els firmarà perquè opina que el seu Diccionari Pla de Literatura és una obra que només pertany a Pla. A l'entrada Ulls d'aquest diccionari es descobreix la importància que donava el de Palafrugell als ulls i que difícil que és descriure'n el verdader color. Pla sosté que ell no va veure mai ulls verds i que això demostra que els poetes menteixen.
Valentí Puig, que acaba d'obtenir el premi de la Crítica, ha escrit que accedir als vagons de primera de la vida pot ser tan senzill com mirar la taula del restaurant on hi ha asseguda una parella que no parla. I si un l'obliga a posar-se transcendent, escolta que per a ell la literatura consisteix a deixar alguna cosa entre un i la mort, que va ser el que va fer Pla en 30.000 pàgines. O que, com va dir Isaac B. Singer: encara que Tolstoi visqués a la casa del davant, ell, en lloc de travessar el carrer i trucar a la seva porta, es quedaria a casa llegint Anna Karènina. I que això és el que anomenem literatura.
Valentí Puig, tan rigorós i tímid com observador, ha nascut per explicar-nos la vida. El que passa és que aquest home que va aprendre a viure llegint Gabriel Ferrater, Stendhal i Pla, que també li va ensenyar a mirar el paisatge, encara no s'ha posat gaire seriosament a treballar en això. Per això la gent va sopant, bevent i fumant car sense saber com se sopa, es beu i es fuma la vida, és a dir, com se'n disfruta.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Sóc un convers d'aquells que, a més de practicar la nova fe, van predicant tot el dia entre amics i coneguts fins a fer-se fins i tot pesats. Considero que, malgrat la imatge caricaturesca que se'n ven en alguns cercles, Internet és un punt d'accés al món intel-lectual d'una transcendència de la qual encara no ens hem fet la idea. Un exemple concret: jovisito cada dia l'edició digital de The New York Times, que és un diari que no arriba a Catalunya. Tenir accés a les pàgines de llibres i a l'arxiu, així com pràcticament a totes les revistes culturals importants del món, és un salt per a qualsevol escriptor o crític. És cert que llegir en pantalla és cansat i que sovint acabes imprimint allò que vols llegir amb més atenció. Però, tot i aquest petit inconvenient, Internet et permet disposar d'un arxiu que ningú podria tenir a casa i que cap editorial no et pot proporcionar. I, a més a més, actualitzat. Jo acostumoa navegar per webs nord-americanes perquè és on Internet està més al dia. Doncs només cal passejar-s'hi una mica per constatar que tots els debats intel·lectuals hi són reflectits des de totes les tendències. Els que critiquen Internet em sembla que no s'ho han mirat gaire. Jo fa temps que em vaig rendir a l'evidència i que sóc un tecnofan.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]