corpus
literari
|
|
Vicenç Riera LLorca (Barcelona, 1903 - Malgrat de Mar, 1991). D'origen matern valencià, passà la seva infantesa en poblets d'arran del mar. De formació autodidàctica, fou redactor a “L'Opinió” i “La Rambla”. Fou secretari del conseller d'Agricultura de la Generalitat. Després de la guerra s'hagué d'exiliar a França, a la República Dominicana i finalment Mèxic, on visqué fins al seu retorn a Catalunya. Col·laborà a les revistes catalanes de l'exili: “Catalunya”, de Buenos Aires, “Germanor”, de Xile, etc. Fou director de “Pont Blau”, la revista de més durada a l'exili. Començà a publicar a l'exili Tots tres surten per l'Ozama (Mèxic, 1946 - Barcelona, 1967). El 1969 torna a Catalunya i publica Roda de malcontents, reeditada aquest mateix any. La seguiran Oh mala bèstia (1972), Què vols, Xavier? (1974), obres que formen part del conjunt Canvi de via (1976) i Tira cap a on puguis (1985), entre d'altres. Ha publicat, també un volum de memòries, El meu pas del temps (1979). La seva novel·lística s'adscriu al realisme històric; pretén donar testimoni d'un temps i analitzar els diversos estrats socials en la seva totalitat.
Fes memòria, Bel
Fes memòria, Bel té com a marc de l’acció l’ambient social i polític de Barcelona l’any 1934, en els mesos que precediren els fets que precediren els fets del sis d’octubre. No hi ha, en aquesta novel·la un personatge central. El protagonista és el propi país, encarnat en uns quants homes i dones joves, la vida dels quals transcorre lligada als esdeveniments; en alguns casos sense que aquells homes en tinguin consciència, com el de la vedette Isabel Granada o la dissortada Corina Orús; i en altres, com en els de Ramon Bel i de l’inconformista Adrià Mur, amb plena lucidesa que el seu destí personal està vinculat al dels seu país. Amb el domini de la construcció narrativa ha sabut ajuntar els fets coneguts, amb unes històries particulars.
Amb permís de l’enterramorts
Amb
permís de l’enterramorts és la narració
paral·lela de dues experiències del protagonista Miquel
Jonquer: les vivències de l’exili, tot just acabada la guerra
civil, i totes les trifulques per les quals passa el protagonista fins
arribar a instal·lar-se a Mèxic, tot plegat, en contrast
amb el desencís experimentat durant el retorn a Catalunya. Ben
típic de tants homes de la seva lleva, presenta un contrast notable
entre el món que al protagonista li semblava més real,
el de la immediata postguerra, i l’agror del present.
Roda de malcontents
Torna Ramon
Article publicat al diari
“Avui” el 10/05/01 a cura de Víctor Alba
Un novel.lista de carrer
Abans de la Guerra Civil no hi havia periodistes de carrer. Els diaris estaven abonats a una mena d’agència, la dels del Cerro, que els repartia cada dia les informacions que venien de la policia (incloses les de vagues, vistes, és clar, amb els ulls dels polis). Fou cap al 1933 que aparegueren els dos primers periodistes de carrer, els que anaven on hi havia vagues i parlaven amb els vaguistes i els patrons (quan aquests, per excepció, volien rebre’ls), que seguien les manifestacions i que acudien on hi havia incidents. Aquets dos primers periodistes de carrer eren Vicenç Riera i Llorca, que treballava a “L’Opinió” i “La Rambla”, i un servidor, que treballava a “Última Hora”. Fou una innovació. Riera i jo ens férem amics, en aquesta feina. No era obstacle, sembla, que ell tingués 12 anys més que jo, que era un mocós de menys de 20. La guerra ens apartà (ell era de la Unió Socialista, que entrà a formar part del PSUC, i jo era del POUM). Però a l’exili, a Mèxic, quan vaig arribar-hi, el 1947, vaig tornar a trobar el Riera d’abans, separat del PSUC i director de la revista catalana Pont Blau, en la qual publicaven amb nom fals molts dels que no podien fer-ho a Catalunya. Per mantenir-se s’ocupava d’una revista mexicana per a dones! Fins i tot començàrem, amb la cooperació de l’impressor Costa-Amic, a publicar una revista en paper fi, “Cròniques”, que altres refugiats s’encarregaven d’enviar per correu, com a carta en sobre tancat, des de Panamà, Lima, Caraques, Montevideo i fins i tot Ciudad Trujillo. Haguérem de suspendre-la, perquè de Catalunya ens arribaven cartes que ens deien que podíem com prometre els destinataris, car a Correus havien reforçat la censura. Riera Llorca tornà a Catalunya als anys seixanta, s’instal.là a Pineda i començà a publicar una sèrie de novel.les que, de moment, es llegiren molt. I que seria bo que alguna editorial reedités. Ja n’havia publicat una a Mèxic, Tots tres surten per l’Ozama, sobre els catalans a la República Dominicana. Riera Llorca no podia pas deixar de ser un periodista de carrer, i quan escrivia novel.la, feia novel.la de carrer. Vull dir que les seves novel.les eren totes sobre esdeveniments històrics que ell havia viscut entorn dels quals muntava històries d’amor, d’amistat i de trencaments, em penso que per fer més païdora la història estricta. En tot cas, la lectura d’aquestes novel.les, avui, donaria al lector una bona idea no solament dels esdeveniments sinó que també, cosa que en general no fan els llibres d’història, li faria respirar l’atmosfera que envoltava aquests esdeveniments i que avui ajuda a explicar-los. En recordo una, de novel.la, sobre el 6 d’octubre del 1934 i la mort de Jaume Compte al CADCI... però qui recorda avui Comte i qui sap què era el CADCI, al final de les Rambles? Riera Llorca morí a Pineda el 10 de maig del 1991, avui fa deu anys. Ja seria hora que algú se’n recordés, en lloc de deixar-lo dormir a les enciclopèdies.
http://pie.xtec.es/recursos/curricul/llengua/oza_tre/
Dossier de treball. Tots tres surten per l'Ozama
http://www.partal.com/aelc/autors/rierallorcav/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]